La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
a mi el nou sistema m'agrada més: et fa estar més al dia, fa que paris atenció en més detalls (perquè algú potser comenta alguna cosa en la qual no t'havies fixat tant i llavors t'ho rellegeixes, per exemple) que vegis les coses des de perspectives diferents...i el post també té més vidilla
si el mes d'agost és complicat mantenir-lo perquè ha de passar com ara es pot fer l'antic sistema excepcionalment, però també podem seguir igual i que cadascú comenti quan pugui, potser serà un mes de menys participació però al setembre ens posem les piles altre cop i ja està!!
si el mes d'agost és complicat mantenir-lo perquè ha de passar com ara es pot fer l'antic sistema excepcionalment, però també podem seguir igual i que cadascú comenti quan pugui, potser serà un mes de menys participació però al setembre ens posem les piles altre cop i ja està!!
CLUB DE LECTURA DEL SOCPETIT
T'hi apuntes?
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
REUNIÓ VIRTUAL-29 FINAL DEL LLIBRE
bé noies, ja l'he acabat, una mica a correcuita per poder-lo tornar a temps a la biblio i m'ha agradat molt, com deia l'amca no me l'hagués llegit si no fos pel club de lectura així que cada cop estic més contenta de formar-ne part
ATENCIÓ SPOILERS!!
llegit des de "¡Cómo ha crecido!" fins a "El blanquísimo ángel" (inclòs)
a veure, l'Andrea......al final s'han vist algunes coses positives d'ella (no gaires...) per exemple quan sap que el Salvatore passa les nits amb el petit i no diu res (tot i que ho fa perquè pensa que es morirà aviat ) quan es porta tan bé amb la Hortensia...realment quan parla amb persones de fora de la família (Hortensia, Valerio, etc) és agradable i tot, però...quan està a casa surt el seu "verdadero yo" no m'agrada quan parlen amb el Renato i li diu que havia de marxar del poble per no ser només el fill del Salvatore i ella pensa que tampoc ha arribat gaire lluny (laboralment) li surt la vena ambiciosa pensant en la feina, els diners o la posició en la societat, quan jo entenc que el Renato es refereix més a ser persona amb una identitat pròpia i que se'l valori per si mateix (que no sé ella si el valora gaire...)
trobo que la gràcia del llibre és com el Salvatore davant del final de la seva vida va recordant tot el que ha viscut, valora tot el que ha fet i ha deixat de fer, va aprenent, entenent, canviant d'actitud respecte alguns temes (sobretot sobre la criança dels nens)... i també se li suavitza una mica el caràcter gràcies especialment a la seva relació amb el nét (en comparació del principi del llibre que era molt més crític, desconfiat, negatiu, masclista, violent.....)
preciós (i trist) el final, quan gràcies al Brunnetino dient-li nonno pensa que ja es pot morir feliç.....
en un altre moment m'allargo més que ara em reclamen
bé noies, ja l'he acabat, una mica a correcuita per poder-lo tornar a temps a la biblio i m'ha agradat molt, com deia l'amca no me l'hagués llegit si no fos pel club de lectura així que cada cop estic més contenta de formar-ne part
ATENCIÓ SPOILERS!!
llegit des de "¡Cómo ha crecido!" fins a "El blanquísimo ángel" (inclòs)
a veure, l'Andrea......al final s'han vist algunes coses positives d'ella (no gaires...) per exemple quan sap que el Salvatore passa les nits amb el petit i no diu res (tot i que ho fa perquè pensa que es morirà aviat ) quan es porta tan bé amb la Hortensia...realment quan parla amb persones de fora de la família (Hortensia, Valerio, etc) és agradable i tot, però...quan està a casa surt el seu "verdadero yo" no m'agrada quan parlen amb el Renato i li diu que havia de marxar del poble per no ser només el fill del Salvatore i ella pensa que tampoc ha arribat gaire lluny (laboralment) li surt la vena ambiciosa pensant en la feina, els diners o la posició en la societat, quan jo entenc que el Renato es refereix més a ser persona amb una identitat pròpia i que se'l valori per si mateix (que no sé ella si el valora gaire...)
trobo que la gràcia del llibre és com el Salvatore davant del final de la seva vida va recordant tot el que ha viscut, valora tot el que ha fet i ha deixat de fer, va aprenent, entenent, canviant d'actitud respecte alguns temes (sobretot sobre la criança dels nens)... i també se li suavitza una mica el caràcter gràcies especialment a la seva relació amb el nét (en comparació del principi del llibre que era molt més crític, desconfiat, negatiu, masclista, violent.....)
preciós (i trist) el final, quan gràcies al Brunnetino dient-li nonno pensa que ja es pot morir feliç.....
en un altre moment m'allargo més que ara em reclamen
CLUB DE LECTURA DEL SOCPETIT
T'hi apuntes?
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Fa ja dies que vaig acabar el llibre però he estat com uns deu dies sense tenir un ordinador a mà i ara ja no recordo tot el que volia dir... així que millor comento en base al que ha dit l'Ametista.
ATENCIÓ SPOILERS!!
llegit des de "¡Cómo ha crecido!" fins a "El blanquísimo ángel" (inclòs)
L'Andrea sí mostra el seu costat més humà i sembla que realment es preocupa pel Salvatore tot i la molèstia (que entenc) que li suposa tenir-lo a casa. Em va semblar tendre com el Renato sabia que son pare entrava a l’habitació del nen i no li volia dir res a la seva dona i com ella també ho sabia i no li volia dir al marit. Vaja, com es protegeixen l’un a l’altra per a que no pateixin. Però a la vegada també em va semblar molt desagradable que pensés que el seu marit tampoc havia arribat gaire lluny, tot i haver marxat del poble.
I l’Andrea acaba claudicant i no tanca el nen a l’habitació (hem estat a casa dels meus cunyats aquests dies i un dia que la Clara no volia fer la migdiada i plorava la meva cunyada em va proposar el mètode Andrea.... horror!), però sí, només ho fa perquè sap que el vell morirà aviat.
I també em sorprèn d’ella com accepta amb total normalitat la relació del Salvatore i l’Hortensia, la feia més clàssica, més tradicional, la típica a la que li semblaria una immoralitat.
Realment el protagonista de la novel.la està molt ben treballat, hi ha una evolució i els seus pensaments, tant els del principi com els del final, compartits o no pel lector, són comprensibles. Això és una bona feina de l’autor.
I l’home va canviant, segueix sent un tio dur de les muntanyes però és molt tendre el pensament de que si tingués pits podria ser avi i àvia a la vegada. I tot allò de que la dona és fusta (ara no recordo exactament com ho fa anar). Certament és tal com ell diu, al final de la seva vida el Brunettino i l’Hortensia li fan obrir els ulls i li ensenyen moltes coses però també és com diu l’Hortensia, encara que s’haguessin conegut abans ella no les hi hagués pogut ensenyar perquè ella mateixa encara les havia d’aprendre.
I el final em sembla preciós i trist. Tota l’evocació a la guerra i a la batalla final, ja fossin deliris o que l’home recorda la seva vida. Com el nen nota que passa alguna cosa estranya i abraça l’home. I com finalment arriba la paraula tan esperada: nonno! El vell mor feliç però a mi em va fer pena que finalment no pogués fer la seva entrada triomfal al poble amb el Brunettino i que no pogués portar a viure a l’Hortensia al poble, mentre va fent els plans ja saps que no podrà ser però no deixa de ser trist comprovar que, efectivament, no ha pogut complir-los.
En resum, per a mi el millor llibre que hem llegit fins ara al club.
ametista ha escrit:ATENCIÓ SPOILERS!!
llegit des de "¡Cómo ha crecido!" fins a "El blanquísimo ángel" (inclòs)
a veure, l'Andrea......al final s'han vist algunes coses positives d'ella (no gaires...) per exemple quan sap que el Salvatore passa les nits amb el petit i no diu res (tot i que ho fa perquè pensa que es morirà aviat ) quan es porta tan bé amb la Hortensia...realment quan parla amb persones de fora de la família (Hortensia, Valerio, etc) és agradable i tot, però...quan està a casa surt el seu "verdadero yo" no m'agrada quan parlen amb el Renato i li diu que havia de marxar del poble per no ser només el fill del Salvatore i ella pensa que tampoc ha arribat gaire lluny (laboralment) li surt la vena ambiciosa pensant en la feina, els diners o la posició en la societat, quan jo entenc que el Renato es refereix més a ser persona amb una identitat pròpia i que se'l valori per si mateix (que no sé ella si el valora gaire...)
trobo que la gràcia del llibre és com el Salvatore davant del final de la seva vida va recordant tot el que ha viscut, valora tot el que ha fet i ha deixat de fer, va aprenent, entenent, canviant d'actitud respecte alguns temes (sobretot sobre la criança dels nens)... i també se li suavitza una mica el caràcter gràcies especialment a la seva relació amb el nét (en comparació del principi del llibre que era molt més crític, desconfiat, negatiu, masclista, violent.....)
preciós (i trist) el final, quan gràcies al Brunnetino dient-li nonno pensa que ja es pot morir feliç.....
en un altre moment m'allargo més que ara em reclamen
ATENCIÓ SPOILERS!!
llegit des de "¡Cómo ha crecido!" fins a "El blanquísimo ángel" (inclòs)
L'Andrea sí mostra el seu costat més humà i sembla que realment es preocupa pel Salvatore tot i la molèstia (que entenc) que li suposa tenir-lo a casa. Em va semblar tendre com el Renato sabia que son pare entrava a l’habitació del nen i no li volia dir res a la seva dona i com ella també ho sabia i no li volia dir al marit. Vaja, com es protegeixen l’un a l’altra per a que no pateixin. Però a la vegada també em va semblar molt desagradable que pensés que el seu marit tampoc havia arribat gaire lluny, tot i haver marxat del poble.
I l’Andrea acaba claudicant i no tanca el nen a l’habitació (hem estat a casa dels meus cunyats aquests dies i un dia que la Clara no volia fer la migdiada i plorava la meva cunyada em va proposar el mètode Andrea.... horror!), però sí, només ho fa perquè sap que el vell morirà aviat.
I també em sorprèn d’ella com accepta amb total normalitat la relació del Salvatore i l’Hortensia, la feia més clàssica, més tradicional, la típica a la que li semblaria una immoralitat.
Realment el protagonista de la novel.la està molt ben treballat, hi ha una evolució i els seus pensaments, tant els del principi com els del final, compartits o no pel lector, són comprensibles. Això és una bona feina de l’autor.
I l’home va canviant, segueix sent un tio dur de les muntanyes però és molt tendre el pensament de que si tingués pits podria ser avi i àvia a la vegada. I tot allò de que la dona és fusta (ara no recordo exactament com ho fa anar). Certament és tal com ell diu, al final de la seva vida el Brunettino i l’Hortensia li fan obrir els ulls i li ensenyen moltes coses però també és com diu l’Hortensia, encara que s’haguessin conegut abans ella no les hi hagués pogut ensenyar perquè ella mateixa encara les havia d’aprendre.
I el final em sembla preciós i trist. Tota l’evocació a la guerra i a la batalla final, ja fossin deliris o que l’home recorda la seva vida. Com el nen nota que passa alguna cosa estranya i abraça l’home. I com finalment arriba la paraula tan esperada: nonno! El vell mor feliç però a mi em va fer pena que finalment no pogués fer la seva entrada triomfal al poble amb el Brunettino i que no pogués portar a viure a l’Hortensia al poble, mentre va fent els plans ja saps que no podrà ser però no deixa de ser trist comprovar que, efectivament, no ha pogut complir-los.
En resum, per a mi el millor llibre que hem llegit fins ara al club.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Ei, jo encara no he acabat!!! vaig tenir una conjuntivitis súper bèstia que em va durar 2 setmanes i em va fer perdre el ritme... bé, de fet el ritme ja el duia lent que ja anava endarrerida, només em faltava això. En fi, que ja estic 100% recuperada i amb ganes de posar-me les piles, tot i que ara el meu nen ja no s'assembla tant a un koala i em deixa ben poques estones per llegir... a veure si aviat puc posar algun comentari.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Noies, jo encara no l'he pogut acabar. Ho sento. M'he estancat. El meu home està de vacances i té monopolitzat l'Ipad. El del mes d'agost el vaig anar a buscar a la biblio perquè ja ho veia impossible. A veure si quan ell torni a treballar puc acabar aquest llibre perquè m'estava agradant molt.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
estic igual... mira que m'estava agradant pero m'he estancat...
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
CLUB DE LECTURA DEL SOCPETIT
T'hi apuntes?
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Ostres, què interessant! I l'Héctor Alterio és molt bon actor, serà un bon Bruno! M'agradaria poder anar a veure la funció, què, hi anem en plan sortida del Club de Lectura?
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Noies tenia aquest post per obrir perquè no m'he acabat el llibre... i ara pensava avisar-vos que estic encara pendent d'acabar-me'l i he vist que les últimes entrades sí que les podia mirar. Ostres doncs no és mala idea fer una escapadeta a veure l'obra! ara m'he animat a fer una apretada a veure si l'acabo!
Aquest mes de setembre he fet una bona pausa, a l'octubre em reincorporo, per cert hem votat ja lectura?
Aquest mes de setembre he fet una bona pausa, a l'octubre em reincorporo, per cert hem votat ja lectura?
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Lalona, aquí pots votar ja:
viewtopic.php?f=101&t=24528&view=unread#unread
viewtopic.php?f=101&t=24528&view=unread#unread
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
gràcies, ara mateix hi vaig!
ahir vaig recuperar La sonrisa etrusca, resulta que me l'havia deixat a la casa de vacances/caps de setmana i ni me'n havia adonat fins ara... aix... A veure si l'acabo ja!
ahir vaig recuperar La sonrisa etrusca, resulta que me l'havia deixat a la casa de vacances/caps de setmana i ni me'n havia adonat fins ara... aix... A veure si l'acabo ja!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |