La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
ATENCIÓ: SPOILERS!
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
A mi també m'està agradant molt. En primer lloc m'agrada que està molt ben escrit sense ser gens feixuc. Cada paràgraf està ben estudiat i carregat d'informació. Això ho dic comparant amb la lectura anterior, que hi havia com paràgrafs de sobra que no contenien cap tipus d'informació rellevant (pel meu gust). Tot i que m'ha sortit un fillet molt bon minyó, hi ha algun moment que he de deixar de llegir i quan m'hi torno a posar m'ha passat que rellegint l'últim tros buscant el punt on m'havia quedat, he detectat algun detall que se m'havia escapat a la primera lectura, això a mi m'agrada molt!
No tenia ni idea de què tractava, i l'he començat així a pèl sense documentar-me ni res. Doncs bé, el tema també m'ha entrat bé, m'interessa i em té ben enganxada amb ganes de saber-ne més a cada capítol. M'agrada molt el fet que hi surtin tres generacions diferents (amb el del Club de los Viernes també passava, però al final em va semblar que no ho explotaven prou).
El personatge principal encara que és una mica troglodita a mi també em sembla entrenyable i em cau bé. Deu tenir uns 80 i pico anys, no sé si ho diu a algun lloc, jo me l'imagino així, total, que sent italià, de la zona d'on ve, amb aquesta edat... suposo que s'ha de comprendre que sigui com és o pensi com pensa... i de fet, ara que ha sortit del seu entorn s'està adonant que no és ben bé com es pensa (o està aprofitant per deixar-se anar ara que ningú el pot jutjar!), fins i tot procura no fumar pel bé del nen!! Em fa molt molt molt riure això del menjar amagat a l'habitació, em recorda molt al meu avi que està fet un trapella i en fa una darrera l'altra! Per cert, el meu avi segons la meva mare també era dur i estricte com a pare, i en canvi com a avi ha estat sempre súper carinyós i permisiu, ens té a tots els néts i besnéts súper mimats!!!
Hi ha una altra personatge per la que sento simpatia. Si m'hagués llegit el llibre abans de tenir el nen segur que m'hagués caigut fatal. Però ara he de dir que entenc a l'Andrea!!!! Ja no entro en el seu model de criança, a mi també em sembla que aquest pobre nen es passa la vida al bressol, sinó amb el fet que la contradiguin a la seva propia casa. Des que he tingut el nen que he descobert una faceta nova de la meva sogra i em treu de polleguera. Si li sembla que alguna cosa no la faig bé, com que no gosa dir-m'ho, fa el que li dóna la gana dissimuladament... per exemple, li sembla que tinc el nen poc abrigat, doncs me'l tapa de mala manera i llavors me'l trobo suat com un poll (i jo li he dit prèviament que no el tapi que passa calor, doncs quan no miro... pam!). I moltes altres coses que no us explico perquè el post per cagar-se amb les sogres és un altre. El que volia dir és que jo no podria viure amb els meus sogres a casa, pararia boja!! O sigui que l'Andrea per ara em sembla una santa. És que ja és casualitat eh, però fa uns dies pensava que si deixo el nen amb els meus sogres alguna tarda, fijo que li dónen pa amb vi per berenar!!
Trobo que fa molt per l'SP aquesta lectura eh? jo ara em trobo amb força gent em diu que tinc el nen mimat i mal acostumat perquè li agrada molt estar a coll. Ara el tinc lligat amb un fulard fet una boleta roncant com un koala, mmmmmm! que és maco!
ui, visites! torno més tard!
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
A mi també m'està agradant molt. En primer lloc m'agrada que està molt ben escrit sense ser gens feixuc. Cada paràgraf està ben estudiat i carregat d'informació. Això ho dic comparant amb la lectura anterior, que hi havia com paràgrafs de sobra que no contenien cap tipus d'informació rellevant (pel meu gust). Tot i que m'ha sortit un fillet molt bon minyó, hi ha algun moment que he de deixar de llegir i quan m'hi torno a posar m'ha passat que rellegint l'últim tros buscant el punt on m'havia quedat, he detectat algun detall que se m'havia escapat a la primera lectura, això a mi m'agrada molt!
No tenia ni idea de què tractava, i l'he començat així a pèl sense documentar-me ni res. Doncs bé, el tema també m'ha entrat bé, m'interessa i em té ben enganxada amb ganes de saber-ne més a cada capítol. M'agrada molt el fet que hi surtin tres generacions diferents (amb el del Club de los Viernes també passava, però al final em va semblar que no ho explotaven prou).
El personatge principal encara que és una mica troglodita a mi també em sembla entrenyable i em cau bé. Deu tenir uns 80 i pico anys, no sé si ho diu a algun lloc, jo me l'imagino així, total, que sent italià, de la zona d'on ve, amb aquesta edat... suposo que s'ha de comprendre que sigui com és o pensi com pensa... i de fet, ara que ha sortit del seu entorn s'està adonant que no és ben bé com es pensa (o està aprofitant per deixar-se anar ara que ningú el pot jutjar!), fins i tot procura no fumar pel bé del nen!! Em fa molt molt molt riure això del menjar amagat a l'habitació, em recorda molt al meu avi que està fet un trapella i en fa una darrera l'altra! Per cert, el meu avi segons la meva mare també era dur i estricte com a pare, i en canvi com a avi ha estat sempre súper carinyós i permisiu, ens té a tots els néts i besnéts súper mimats!!!
Hi ha una altra personatge per la que sento simpatia. Si m'hagués llegit el llibre abans de tenir el nen segur que m'hagués caigut fatal. Però ara he de dir que entenc a l'Andrea!!!! Ja no entro en el seu model de criança, a mi també em sembla que aquest pobre nen es passa la vida al bressol, sinó amb el fet que la contradiguin a la seva propia casa. Des que he tingut el nen que he descobert una faceta nova de la meva sogra i em treu de polleguera. Si li sembla que alguna cosa no la faig bé, com que no gosa dir-m'ho, fa el que li dóna la gana dissimuladament... per exemple, li sembla que tinc el nen poc abrigat, doncs me'l tapa de mala manera i llavors me'l trobo suat com un poll (i jo li he dit prèviament que no el tapi que passa calor, doncs quan no miro... pam!). I moltes altres coses que no us explico perquè el post per cagar-se amb les sogres és un altre. El que volia dir és que jo no podria viure amb els meus sogres a casa, pararia boja!! O sigui que l'Andrea per ara em sembla una santa. És que ja és casualitat eh, però fa uns dies pensava que si deixo el nen amb els meus sogres alguna tarda, fijo que li dónen pa amb vi per berenar!!
Trobo que fa molt per l'SP aquesta lectura eh? jo ara em trobo amb força gent em diu que tinc el nen mimat i mal acostumat perquè li agrada molt estar a coll. Ara el tinc lligat amb un fulard fet una boleta roncant com un koala, mmmmmm! que és maco!
ui, visites! torno més tard!
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
ATENCIÓ: SPOILERS!
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
Doncs ja us vaig comentar que aquest escriptor m’encanta, tampoc és que hagi llegit molts llibres seus, però amb tres o quatre (un l’he rellegit unes quantes vegades) ja he tingut prou per a veure que és un tio que de veritat sap escriure, que no tothom que publica un llibre, o més, sap escriure igual que ell... (Sí, Lalona, és un home per a rellegir-lo, perquè sempre aporta coses noves)
Té una forma de dir les coses que m’agrada molt. Quan el fill va a recollir el pare al pobre i el porta a Milà diu “La vida les ha distanciado, llevándoles a mundos diferentes y, sin embargo, ¡cómo echará de menos la sombra protectora del viejo roble!”. O la descripció sobre la ciutat “Sí, ya están llegando a la trampa. Las ciudades, para el viejo, han sido siempre un embudo cazahombres donde acechan al pobre los funcionarios, los policias, los terratenientes, los mercaderes y demás parásitos.” O “Ese intercambio misterioso en que él recibe un renacido latir desde la verde ramita en sus brazos, mientras le infunde su seguridad de viejo tronco bien arraigado en la tierra eterna”. I altres exemples. Doncs això, que m’agrada el que diu però, sobretot, m’agrada com ho diu. És que em sembla que és un llibre per a llegir amb un llapis a la mà, per a anar marcant frases.
D’entrada trobo que el títol i la seva explicació tenen gràcia, per què la fascinació dels etruscos? Perquè semblen molt vius i ell s’està morint? Perquè celebren la vida a sobre del seu sarcòfag? Perquè la postura de la dona li recorda aquella amant que va tenir? Què creieu? El cas és que em sembla una manera original d’introduir-nos el protagonista.
I la segona lectura que li estic fent a la novel.la m’està agradant més que la primera perquè, com ja he dit, cada relectura d’una novel.la de Sampedro és millor que l’anterior, però és quan la vaig llegir per primer cop ni era mare ni estava embarassada i el món de la maternitat em quedava molt lluny. Ara hi estic veient tot de coses que no deixen de cridar-me l’atenció!
La relació amb el nen és curiosa, el nen té ja més d’un any i el seu avi encara no el coneixia. I tampoc sembla que li hagi de fer massa il.lusió veure’l, quan arriben, de nit, que el nen ja dorm i el seu fill li diu que el nen s’assembla a ell, ell pensa que no s’assemblen a ningú, que només son “bultos que lloran”. De fet, no sap ni com es diu, li van enviar un recordatori de quan el van batejar però ell estava en una baralla amb el seu arxi-enemic i no estava per romanços.
És curiós, perquè estic segura que aquestes coses s’han donat en la realitat i amb força freqüència, potser no a la generació dels nostres pares però sí a la dels nostres avis i anteriors (és que primer he escrit i després us he llegit, és el que comentes del teu sogre, Ametista!): homes que es desentenen dels fills però que amb l’edat s’estoven i volen viure amb els néts el que no han viscut amb els fills. Ho diu el mateix protagonista “En el pueblo los hombres no tenemos hijos. Tenemos recién nacidos para presumir de ellos en el bautizo, sobre todo si son machos, pero luego desaparecen entre las mujeres (...) Luego sólo se notan como un estorbo si gatean por la casa, pero no cuentan hasta que no les vemos llevar el asno del ramal a darle agua o echar pienso en el corral a las gallinas: entonces es cuando empezamos a quererles si no se asustan del burro ni del gallo...”. “Después de tantos años, tres hijos en casa y sabe Dios cuántos en nidos ajenos, le acaba de nacer el primer niño.”
I de cop i volta es torna pro-criança natural!! Però vaja, ja sabem que la criança natural no és més que tornar a com sempre s’han criat els fills, al que el vell aquest coneix, tot i que d’haver-ho vist només a les dones del poble. És que fan ràbia els pares del pobre Brunettino, tan cultes, tan preparats i segueixen al peu de la lletra el que diu un llibre, sense deixar-se portar pel seu instint. El nen em fa l’efecte que, despert i dormit, es passa el dia al llit. No el poden agafar, no hi poden jugar, no li poden provocar amor per a no crear dependència. Em sembla boníssim el que diu el protagonista “¿De quién va a depender entonces? ¡Si todavía no anda, no habla, no se puede valer!”. “Como siga progresando esa gente acabará decidiendo que el hombre y la mujer duerman aparte, para no cogerse cariño...”.
Lalona, jo també m’he sentit una mica propera a l’Andrea, tot i que no comparteixo la seva forma de criar el seu fill. Sobretot perquè explica que acabada de casar va anar uns dies al poble i allà era el bitxo raro, la de ciutat (jo no trobo que em mirin com un bitxo raro a la família del meu marit però sóc la de fora, la catalana) i pel fet d’estar a casa teva i tenir al sogre (que no al pare, que també fotria però menys) contradient-te tota l’estona, ha de ser per a voler tirar-se per la finestra. Clar que ell com a personatge és més entranyable però a mi ella, tot i que tot predisposa per a que sigui així, no em cau antipàtica.
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
Doncs ja us vaig comentar que aquest escriptor m’encanta, tampoc és que hagi llegit molts llibres seus, però amb tres o quatre (un l’he rellegit unes quantes vegades) ja he tingut prou per a veure que és un tio que de veritat sap escriure, que no tothom que publica un llibre, o més, sap escriure igual que ell... (Sí, Lalona, és un home per a rellegir-lo, perquè sempre aporta coses noves)
Té una forma de dir les coses que m’agrada molt. Quan el fill va a recollir el pare al pobre i el porta a Milà diu “La vida les ha distanciado, llevándoles a mundos diferentes y, sin embargo, ¡cómo echará de menos la sombra protectora del viejo roble!”. O la descripció sobre la ciutat “Sí, ya están llegando a la trampa. Las ciudades, para el viejo, han sido siempre un embudo cazahombres donde acechan al pobre los funcionarios, los policias, los terratenientes, los mercaderes y demás parásitos.” O “Ese intercambio misterioso en que él recibe un renacido latir desde la verde ramita en sus brazos, mientras le infunde su seguridad de viejo tronco bien arraigado en la tierra eterna”. I altres exemples. Doncs això, que m’agrada el que diu però, sobretot, m’agrada com ho diu. És que em sembla que és un llibre per a llegir amb un llapis a la mà, per a anar marcant frases.
D’entrada trobo que el títol i la seva explicació tenen gràcia, per què la fascinació dels etruscos? Perquè semblen molt vius i ell s’està morint? Perquè celebren la vida a sobre del seu sarcòfag? Perquè la postura de la dona li recorda aquella amant que va tenir? Què creieu? El cas és que em sembla una manera original d’introduir-nos el protagonista.
I la segona lectura que li estic fent a la novel.la m’està agradant més que la primera perquè, com ja he dit, cada relectura d’una novel.la de Sampedro és millor que l’anterior, però és quan la vaig llegir per primer cop ni era mare ni estava embarassada i el món de la maternitat em quedava molt lluny. Ara hi estic veient tot de coses que no deixen de cridar-me l’atenció!
La relació amb el nen és curiosa, el nen té ja més d’un any i el seu avi encara no el coneixia. I tampoc sembla que li hagi de fer massa il.lusió veure’l, quan arriben, de nit, que el nen ja dorm i el seu fill li diu que el nen s’assembla a ell, ell pensa que no s’assemblen a ningú, que només son “bultos que lloran”. De fet, no sap ni com es diu, li van enviar un recordatori de quan el van batejar però ell estava en una baralla amb el seu arxi-enemic i no estava per romanços.
És curiós, perquè estic segura que aquestes coses s’han donat en la realitat i amb força freqüència, potser no a la generació dels nostres pares però sí a la dels nostres avis i anteriors (és que primer he escrit i després us he llegit, és el que comentes del teu sogre, Ametista!): homes que es desentenen dels fills però que amb l’edat s’estoven i volen viure amb els néts el que no han viscut amb els fills. Ho diu el mateix protagonista “En el pueblo los hombres no tenemos hijos. Tenemos recién nacidos para presumir de ellos en el bautizo, sobre todo si son machos, pero luego desaparecen entre las mujeres (...) Luego sólo se notan como un estorbo si gatean por la casa, pero no cuentan hasta que no les vemos llevar el asno del ramal a darle agua o echar pienso en el corral a las gallinas: entonces es cuando empezamos a quererles si no se asustan del burro ni del gallo...”. “Después de tantos años, tres hijos en casa y sabe Dios cuántos en nidos ajenos, le acaba de nacer el primer niño.”
I de cop i volta es torna pro-criança natural!! Però vaja, ja sabem que la criança natural no és més que tornar a com sempre s’han criat els fills, al que el vell aquest coneix, tot i que d’haver-ho vist només a les dones del poble. És que fan ràbia els pares del pobre Brunettino, tan cultes, tan preparats i segueixen al peu de la lletra el que diu un llibre, sense deixar-se portar pel seu instint. El nen em fa l’efecte que, despert i dormit, es passa el dia al llit. No el poden agafar, no hi poden jugar, no li poden provocar amor per a no crear dependència. Em sembla boníssim el que diu el protagonista “¿De quién va a depender entonces? ¡Si todavía no anda, no habla, no se puede valer!”. “Como siga progresando esa gente acabará decidiendo que el hombre y la mujer duerman aparte, para no cogerse cariño...”.
Lalona, jo també m’he sentit una mica propera a l’Andrea, tot i que no comparteixo la seva forma de criar el seu fill. Sobretot perquè explica que acabada de casar va anar uns dies al poble i allà era el bitxo raro, la de ciutat (jo no trobo que em mirin com un bitxo raro a la família del meu marit però sóc la de fora, la catalana) i pel fet d’estar a casa teva i tenir al sogre (que no al pare, que també fotria però menys) contradient-te tota l’estona, ha de ser per a voler tirar-se per la finestra. Clar que ell com a personatge és més entranyable però a mi ella, tot i que tot predisposa per a que sigui així, no em cau antipàtica.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Quan vaig llegir la novel.la per primer cop tampoc no havia anat mai a Milà. Coincideixo amb el protagonista en que, salvant alguns aspectes, no és una ciutat especialment bonica, clar que ell diria pestes de qualsevol ciutat gran...
Fins ara, l'acció podria haver-se donat a qualsevol ciutat però ara he llegit que va al Castelo Sforzesco i he volgut compartir unes fotos amb vosaltres. En tinc bon record, el museu que hi ha ni fu ni fa però l'edifici em va agradar, sobretot per l'espectacle de música i llum que hi vam veure quan ja es va fer fosc (faltava poc per Nadal i estava tot guarnit de llumetes).
Fins ara, l'acció podria haver-se donat a qualsevol ciutat però ara he llegit que va al Castelo Sforzesco i he volgut compartir unes fotos amb vosaltres. En tinc bon record, el museu que hi ha ni fu ni fa però l'edifici em va agradar, sobretot per l'espectacle de música i llum que hi vam veure quan ja es va fer fosc (faltava poc per Nadal i estava tot guarnit de llumetes).
- Castello Sforzesco
- Servidora a la plaça d'armes del castell
- La Pietà Rondanini
- Llums de Nadal al Castello
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
ATENCIÓ: SPOILERS!
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
Sembla ser que les lectures del club van guanyant en qualitat.
Aquest, estem d'acord totes en que ens està agradant. A mi particularment molt. No costa gens de llegir, però està molt ben escrit. 
La història de moment està molt ben introduida i la condueix sense pressa, la qual cosa és molt agradable.
Els personatges m'agraden. El vell és entranyable de lo dur que ha pogut ser. Em recorda molt al meu avi. Molt. Per desgràcia ara fa un any i mig que es va morir, així que el personatge em porta molts sentiments, segur que acabaré plorant. El meu avi no era italià, ni fumava, però amb els seus fills va ser un pare molt dur (i un marit) i en canvia amb mi sempre em va portar en safata i m'estimava amb bogeria. I quan va arribar l'Aleixet m'emocionava veure'l tant ilusionat amb el nen. Jugaven i ell es passava hores mirant-se'l. Mai el vaig veure tant feliç com quant estava amb el meu fill. I sí, ja estic plorant.
També era dels que li agradava menjar BÉ i ens va costar Déu i ajuda trobar-li la sal que tenia amagada per casa quan no en podia prendre.
A part, va morir de càncer d'esofag, així que em sembla que la Rusca se'l va menjar a ell també.
Bueno, tornant al llibre, l'Andrea demoment no m'ha caigut massa bé. Tampoc malalment, es comporta amb respecte amb el sogre, però la manera de ser crec que no lligariem massa nosaltres. També penso que sembla que el nen estigui presoner a la seva habitació.
El fill de moment encara no es pot evaluar massa, no ha deixat massa petja en la història. Ja veurem.
Bé, en resum, m'està agradant molt. A veure si puc legir una estona abans de 
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
Sembla ser que les lectures del club van guanyant en qualitat.
Aquest, estem d'acord totes en que ens està agradant. A mi particularment molt. No costa gens de llegir, però està molt ben escrit. La història de moment està molt ben introduida i la condueix sense pressa, la qual cosa és molt agradable.
Els personatges m'agraden. El vell és entranyable de lo dur que ha pogut ser. Em recorda molt al meu avi. Molt. Per desgràcia ara fa un any i mig que es va morir, així que el personatge em porta molts sentiments, segur que acabaré plorant. El meu avi no era italià, ni fumava, però amb els seus fills va ser un pare molt dur (i un marit) i en canvia amb mi sempre em va portar en safata i m'estimava amb bogeria. I quan va arribar l'Aleixet m'emocionava veure'l tant ilusionat amb el nen. Jugaven i ell es passava hores mirant-se'l. Mai el vaig veure tant feliç com quant estava amb el meu fill. I sí, ja estic plorant.
També era dels que li agradava menjar BÉ i ens va costar Déu i ajuda trobar-li la sal que tenia amagada per casa quan no en podia prendre.A part, va morir de càncer d'esofag, així que em sembla que la Rusca se'l va menjar a ell també.
Bueno, tornant al llibre, l'Andrea demoment no m'ha caigut massa bé. Tampoc malalment, es comporta amb respecte amb el sogre, però la manera de ser crec que no lligariem massa nosaltres. També penso que sembla que el nen estigui presoner a la seva habitació.
El fill de moment encara no es pot evaluar massa, no ha deixat massa petja en la història. Ja veurem.
Bé, en resum, m'està agradant molt.
A veure si puc legir una estona abans de 
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
ATENCIÓ: SPOILERS!
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
doncs a mi l'Andrea tampoc m'entusiasma
sí que m'uneix a ella el fet de ser mares i tenir un sogre...una mica així 
però no m'agrada com enfoca l'educació del seu fill el pobret es passa el dia al bressol com si fos una presó i sí que té paciència tenint el sogre a casa (jo tampoc podria!)...però és que jo crec que encara no sap tot el que està fent l'avi amb el nét, no? perquè quan ho sàpiga tot......ai ai! 
Lalona tens raó que s'ha de tenir molta paciència amb els que es fiquen amb com eduquem els fills i especialment amb els sogres...jo al principi també ho vaig passar fatal i mira que amb els meus sogres abans de tenir els nens m'hi portava genial! però a base de paciència i de temps les coses han anat tornant a la normalitat, de tant en tant encara me'n fan o me'n diuen alguna però no sé si perquè els nens ja són més grans (i ja es defensen per si sols, si fa falta 
) o jo ja m'hi he immunitzat, que no li dono tanta importància...i potser per això no he sentit empatia immediata amb l'Andrea... però ara que en parlem doncs sí, és veritat que de moment està aguantant la situació amb dignitat
Raqueleta jo per la família de l'ametistu també sóc "la catalana"
i ara els meus fills diuen que "han sortit catalans" 
...i què esperaven??? 
per cert, moltes gràcies per les fotos que has posat, la descripció de la Pietà és molt detallada i més o menys te'n fas una idea però ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules i m'ha agradat mot veure-la
Momo ostres entenc que per tu és i serà súper emotiu llegir aquest llibre, de fet crec que ara també ho serà una mica més per mi
llegit fins a "Los miércoles"(inclòs)
doncs a mi l'Andrea tampoc m'entusiasma
sí que m'uneix a ella el fet de ser mares i tenir un sogre...una mica així però no m'agrada com enfoca l'educació del seu fill el pobret es passa el dia al bressol com si fos una presó i sí que té paciència tenint el sogre a casa (jo tampoc podria!)...però és que jo crec que encara no sap tot el que està fent l'avi amb el nét, no? perquè quan ho sàpiga tot......ai ai! Lalona tens raó que s'ha de tenir molta paciència amb els que es fiquen amb com eduquem els fills i especialment amb els sogres
...jo al principi també ho vaig passar fatal i mira que amb els meus sogres abans de tenir els nens m'hi portava genial! però a base de paciència i de temps les coses han anat tornant a la normalitat, de tant en tant encara me'n fan o me'n diuen alguna però no sé si perquè els nens ja són més grans (i ja es defensen per si sols, si fa falta ) o jo ja m'hi he immunitzat, que no li dono tanta importància...i potser per això no he sentit empatia immediata amb l'Andrea... però ara que en parlem doncs sí, és veritat que de moment està aguantant la situació amb dignitat Raqueleta jo per la família de l'ametistu també sóc "la catalana"
i ara els meus fills diuen que "han sortit catalans" ...i què esperaven??? per cert, moltes gràcies per les fotos que has posat, la descripció de la Pietà és molt detallada i més o menys te'n fas una idea però ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules i m'ha agradat mot veure-la
Momo ostres entenc que per tu és i serà súper emotiu llegir aquest llibre, de fet crec que ara també ho serà una mica més per mi
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Nenes, no us puc seguir!! No he llegit cap dels comentaris que heu fet, perquè encara no m'he acabat la primera tanda de capítols!! No trobo el moment... Aixo de no tenir costum de llegir... sempre que tinc un moment se m'acut qualsevol altra cosa abans que agafar el llibre: internet, costura, ganxet... En fi, que espero posar-me les piles! Ho tinc en ment i ho vull intentar!!!
ONA (15 març 2010)
PAU (26 febrer 2013)
... i per l'octubre 2016... ÍRIA
PAU (26 febrer 2013)
... i per l'octubre 2016... ÍRIA
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
ànims raq! si és que tenim tantes mil coses a fer! si no pots seguir el ritme setmanal quan acabis el llibre del tot (ni que sigui el mes que ve) ja entraràs a comentar! i a veure si mica en mica tornes a agafar l'hàbit
jo estic recuperant allò de llegir una miqueta al llit abans de dormir (ni que siguin 2 pàgines) i ahir que em va ser impossible em posava a dormir i ho trobava a faltar ja he recuperat l'hàbit!!! 
(però he trigat cinc mesos de club de lectura )Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
per cert, ja que hi som, ja és demà: REUNIÓ VIRTUAL-15!!!!!
em queden 6 pàgines
però avui tampoc m'hi puc posar que no és tard, és tardíssim a veure si demà tinc algun moment, me les llegeixo i comento!
em queden 6 pàgines
però avui tampoc m'hi puc posar que no és tard, és tardíssim a veure si demà tinc algun moment, me les llegeixo i comento!Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Ei, això de que toqui comentar en divendres no és bon negoci… però ja ha acabat el cap de setmana, ja podeu anar apareixent per aquí!!
ATENCIÓ SPOILERS: llegit fins a “¿Y eso son las famosas mujeres?” (inclòs)
A mi em continua agradant molt, però ja sabeu que jo amb aquesta novel.la i amb aquest autor no puc ser objectiva...
M’ha agradat molt com descriu la Pietà Rondanini, igual que l’escultura dels etruscos, és que sembla que les tinguis davant... I em fa molta gràcia perquè tot i que hi ha un cartell que ho diu que és una pietat, ell no s’ho creu, el mantell inacabat és un casc clarament i ell hi continua veient dos guerrers i l’escultura el transporta a un record molt dur de la guerra, trobo que està molt ben enllaçat, l’escultura que el captiva, la descripció tan bona de l’escultura i el record que evoca...
També m’ha fet molta gràcia com l’autor valora i reconeix la feina dura de ser mare, diu “¡Cuántas cosas necesita un niño! Alimentarle, cambiarle a cada paso, bañarle, dormirle, curarle... (...) Hace falta ser mujer para aguantar así meses y meses...”. Que sí, evidentment que avui dia les coses són diferents i que les nostres parelles són uns pares molt diferents al que va ser el vell Salvatore però no deixa de ser cert, no?, fins a certa edat de les criatures les mares som les que portem més pes a sobre.
M’ha fet patir quan li treuen sang al nen, al coll, quina impressió!, li fan a la Clara i a mi m’han de recollir de terra, segur. I m’ha fet molta ràbia l’Andrea, tens el nen tan malalt, amb febre tan alta i el que dius és “Pero ya me ha fastidiado el viaje”. Au, va, per molt que el tema de la feina sigui important, per vocació o per necessitat, quan tens el fill malalt ell és la teva prioritat! (i quan no està malalt, també...).
Em va provocar molta tendresa el retrobament entre pare i fill quan l’Andrea marxa de viatge, aquell sopar que prepara el vell per a fer-li una sorpresa i com el fill el sent proper quan sempre l’ha sentit, en certa manera, tan llunyà. I, sobretot, com el sent vulnerable quan sempre l’havia tingut per un home invencible, immortal. “¿Cómo puede tener fin la vida de robles y de águilas como su padre?”.
I el que us comentava l’altre dia, hi torna a haver frases per a subratllar: “Danza en medio del bosque, a la luz de la hoguera crepitante, escucha el lejano aullido de los lobos, que temen acercarse porque Bruno y su nieto son fuerzas invencibles, antorchas de la Tierra, señores de la vida”. “Se inclina sobre la carita: ese blanco imán que pone luna llena en todas sus noches”.
ATENCIÓ SPOILERS: llegit fins a “¿Y eso son las famosas mujeres?” (inclòs)
A mi em continua agradant molt, però ja sabeu que jo amb aquesta novel.la i amb aquest autor no puc ser objectiva...
M’ha agradat molt com descriu la Pietà Rondanini, igual que l’escultura dels etruscos, és que sembla que les tinguis davant... I em fa molta gràcia perquè tot i que hi ha un cartell que ho diu que és una pietat, ell no s’ho creu, el mantell inacabat és un casc clarament i ell hi continua veient dos guerrers i l’escultura el transporta a un record molt dur de la guerra, trobo que està molt ben enllaçat, l’escultura que el captiva, la descripció tan bona de l’escultura i el record que evoca...
També m’ha fet molta gràcia com l’autor valora i reconeix la feina dura de ser mare, diu “¡Cuántas cosas necesita un niño! Alimentarle, cambiarle a cada paso, bañarle, dormirle, curarle... (...) Hace falta ser mujer para aguantar así meses y meses...”. Que sí, evidentment que avui dia les coses són diferents i que les nostres parelles són uns pares molt diferents al que va ser el vell Salvatore però no deixa de ser cert, no?, fins a certa edat de les criatures les mares som les que portem més pes a sobre.
M’ha fet patir quan li treuen sang al nen, al coll, quina impressió!, li fan a la Clara i a mi m’han de recollir de terra, segur. I m’ha fet molta ràbia l’Andrea, tens el nen tan malalt, amb febre tan alta i el que dius és “Pero ya me ha fastidiado el viaje”. Au, va, per molt que el tema de la feina sigui important, per vocació o per necessitat, quan tens el fill malalt ell és la teva prioritat! (i quan no està malalt, també...).
Em va provocar molta tendresa el retrobament entre pare i fill quan l’Andrea marxa de viatge, aquell sopar que prepara el vell per a fer-li una sorpresa i com el fill el sent proper quan sempre l’ha sentit, en certa manera, tan llunyà. I, sobretot, com el sent vulnerable quan sempre l’havia tingut per un home invencible, immortal. “¿Cómo puede tener fin la vida de robles y de águilas como su padre?”.
I el que us comentava l’altre dia, hi torna a haver frases per a subratllar: “Danza en medio del bosque, a la luz de la hoguera crepitante, escucha el lejano aullido de los lobos, que temen acercarse porque Bruno y su nieto son fuerzas invencibles, antorchas de la Tierra, señores de la vida”. “Se inclina sobre la carita: ese blanco imán que pone luna llena en todas sus noches”.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Jo confeso, aquesta setmana no he fet els deures. La veritat és que no he trobat cap moment per llegir. A veure si puc recuperar en algun moment...
A veure si puc recuperar en algun moment...Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
buf noies, jo sí que estic al dia però el que no trobo de cap manera és el moment per poder comentar amb tranquilitat ara per exemple estic ko i me'n vaig a dormir a veure si demà...
ara per exemple estic ko i me'n vaig a dormir a veure si demà...Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
ei, vaig endarrerida i aquesta setmana gairebé no puc llegir, a veure si us atrapo al cap de setmana!
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
buf noies, us vaig dir que estava al dia però no sé què ha passat aquesta setmana que encara no he pogut comentar ni tampoc llegir més! o sigui que avui posaré el meu comentari amb una setmana de retard i en extremis, perquè avui ja toca la següent part del llibre!
ATENCIÓ SPOILERS: llegit fins a “¿Y eso son las famosas mujeres?” (inclòs)
Andrea: us vaig dir que no em queia ni especialment ni especialment malament...doncs la balança ja s'està decantant...cap a malament no em va agradar gens quan parla amb el Renato i li diu desgraciado al Salvatore, em sembla una gran falta de respecte ja no cap al Salvatore que no hi era present si no cap al Renato mateix, que és el seu pare per favorrrr! tampoc m'agrada quan li fastidia que el nen estigui malalt i quan el punxen al coll (que no entenc per què, quina necessitat hi ha?) pateic més l'avi que ella jo no podria, ami també m'haurien d'agafar del terra com a la Raqueleta. Tampoc m'agrada quan arriba del viatge i ho repassa tot en plan sargento o quan parlen del pessebre i diu "yo había decidido
de acuerdo con Renato claro, poner el arbolito..." tot és ella manda y ella decide, egocèntrica total... i la maquinació perquè el Salvatore vagi al club de la tercera edat perquè no li mimi massa el nen "dificultando su correcta educación"?
Renato: es com un corderito i el seu pare es pregunta per què carai está amb l'Andrea...i per una vegada que pensa sobre els seus sentiments cap a ella resulta que només valora com és d'apasionada al llit i no li dóna importància a que la resta del dia sigui un sargento sec i malhumorat no m'ha agradat gaire això tampoc...
Això sí, el sopar amb el seu pare, els records i els seus sentiments cap a ell
Valerio que bo quan el Salvatore l'ajuda a podar els arbres!
Hortensia....què creieu, que hi haurà rollete o no?
ATENCIÓ SPOILERS: llegit fins a “¿Y eso son las famosas mujeres?” (inclòs)
Andrea: us vaig dir que no em queia ni especialment ni especialment malament...doncs la balança ja s'està decantant...cap a malament
no em va agradar gens quan parla amb el Renato i li diu desgraciado al Salvatore, em sembla una gran falta de respecte ja no cap al Salvatore que no hi era present si no cap al Renato mateix, que és el seu pare per favorrrr! tampoc m'agrada quan li fastidia que el nen estigui malalt i quan el punxen al coll (que no entenc per què, quina necessitat hi ha?) pateic més l'avi que ella jo no podria, ami també m'haurien d'agafar del terra com a la Raqueleta. Tampoc m'agrada quan arriba del viatge i ho repassa tot en plan sargento o quan parlen del pessebre i diu "yo había decididode acuerdo con Renato claro, poner el arbolito..." tot és ella manda y ella decide, egocèntrica total... i la maquinació perquè el Salvatore vagi al club de la tercera edat perquè no li mimi massa el nen "dificultando su correcta educación"?
Renato: es com un corderito i el seu pare es pregunta per què carai está amb l'Andrea...i per una vegada que pensa sobre els seus sentiments cap a ella resulta que només valora com és d'apasionada al llit i no li dóna importància a que la resta del dia sigui un sargento sec i malhumorat
no m'ha agradat gaire això tampoc...Això sí, el sopar amb el seu pare, els records i els seus sentiments cap a ell
Valerio que bo quan el Salvatore l'ajuda a podar els arbres!
Hortensia....què creieu, que hi haurà rollete o no?
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
noies, és perquè és cap de setmana o perquè és estiu??? ens hem desfassat una miqueta...ni la Raqueleta ha fitxat!
que divendres era REUNIÓ VIRTUAL-22!
va, a veure si demà passeu per aquí i comenteu, jo estic fent un esprint amb la part d'aquesta setmana, que anava endarrerida, i a veure si puc comentar aviadet!
que divendres era REUNIÓ VIRTUAL-22!
va, a veure si demà passeu per aquí i comenteu, jo estic fent un esprint amb la part d'aquesta setmana, que anava endarrerida, i a veure si puc comentar aviadet!
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
A la Raqueleta li falten un parell de pàgines... a veure si n'hi poso i demà comento.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Hola, ja he fet els deures… però em resulta una mica rotllo comentar així, perquè no hi ha massa intercanvi d’opinions i no és massa enriquidor. Com que anem totes com anem no sé si seria millor comentar a final de mes, així cadascuna pot llegir al seu ritme, sense pressió, i fem tots els comentaris a la vegada, totes juntes, no?
Edito perquè no vaig posar l'avís d'spoilers... ATENCIÓ, SPOILERS: LLEGIT FINS A "MIRA, MIRA ESOS TEJADOS"
És que tampoc no sé massa què dir. Només que és angoixant llegir com tanquen el nen a la seva habitació, quina sensació més horrorosa deu ser per a un nen tan petit. Quina ràbia aquests pares, encara que ho fan pensant que és el millor per a la criatura… no deixa de ser terrible (tot i que l’Andrea tindria motius per a enfadar-se i molt amb l’escena del ganivet, i allà sembla que ho passa per alt!). L’escena és dura però ho és més perquè el vell fa el paral.lelisme amb el que va viure durant la guerra, la tortura del company i com aquell no va dir res i el va salvar. Sort té el Brunettino del nonnu que li fa companyia cada nit per a que no se senti sol, intenti sortir i trobi que la porta està tancada.
I m’ha fet molta gràcia com enganya als de la universitat inventant-se històries!
I m’ha agradat molt la personació que ha fet de la plaça del poble, realment, és com si fos una persona més o millor, que simbolitzi al poble sencer.
Per cert, curiós com reacciona davant de la mort del seu enemic però no deixa de ser el que passa a la vida real. Molt temps esperant alguna cosa, o concretament esperant venjança, i quan ja ho tens… et sents buit, no sé si perquè era tal l’obsessió que ja no tens cap altre objectiu un cop aquest s’ha complert o perquè veus que era absurd el buscar venjança perquè en realitat no canvia res.
Us copio els fragments que m’han agradat més…
“Y ¡es tan bonito achuchar ese cuerpecito contra uno y oírle murmujear como un palomo amansado!... Me crece dentro algo blando, tierno, ya ves…Antes me reía de eso: ¡cosa de mujeres!..., pero ahí está ese corderillo, ahí”
(Parla de l’Hortensia) “Cuando se aleja, después de verla entrar, se lleva consigo una suavidad en los labios, un roce de cabellos en su frente, un sereno perfil en su memoria”.
“¡Esos bracitos rodeándole la rodilla, como la hiedra al olmo de la ermita! Por el muslo, entrañas arriba, anegando el corazón y oprimiendo la garganta, la felicidad sube hasta los ojos del abuelo. Antes de que se derrame por ellos, el viejo coge al niño y lo levanta hasta su hombro, sentado en esa manaza, enemiga de los guantes, donde cabe todo el trascrito infantil.”
(Parla del metge) “A éste le falta el cigarrillo pegado al labio, pero la sonrisa es la misma: valiente y dolorida. Indefiniblemente humana.”
“Si el niño no estuviera tan profundamente dormido sentiría en su moflete de nardo la lágrima resbalada desde la vieja mejilla de cuero.”
“Ya dormido, la mujer inmóvil le sigue contemplando enternecida. Sonrisa de niña descubriendo al hombre; mirada de madre ante el hijo en la cuna; emocionada serenidad de hembra colmada por su amante.”
Per cert, parla de la Galeria Vittorio Emanuelle, a veure si a casa penso a posar-vos una foto, que al Nadal (a l’època que hi van el Salvatore i l’Hortensia) estava preciosa.
Edito perquè no vaig posar l'avís d'spoilers... ATENCIÓ, SPOILERS: LLEGIT FINS A "MIRA, MIRA ESOS TEJADOS"
És que tampoc no sé massa què dir. Només que és angoixant llegir com tanquen el nen a la seva habitació, quina sensació més horrorosa deu ser per a un nen tan petit. Quina ràbia aquests pares, encara que ho fan pensant que és el millor per a la criatura… no deixa de ser terrible (tot i que l’Andrea tindria motius per a enfadar-se i molt amb l’escena del ganivet, i allà sembla que ho passa per alt!). L’escena és dura però ho és més perquè el vell fa el paral.lelisme amb el que va viure durant la guerra, la tortura del company i com aquell no va dir res i el va salvar. Sort té el Brunettino del nonnu que li fa companyia cada nit per a que no se senti sol, intenti sortir i trobi que la porta està tancada.
I m’ha fet molta gràcia com enganya als de la universitat inventant-se històries!
I m’ha agradat molt la personació que ha fet de la plaça del poble, realment, és com si fos una persona més o millor, que simbolitzi al poble sencer.
Per cert, curiós com reacciona davant de la mort del seu enemic però no deixa de ser el que passa a la vida real. Molt temps esperant alguna cosa, o concretament esperant venjança, i quan ja ho tens… et sents buit, no sé si perquè era tal l’obsessió que ja no tens cap altre objectiu un cop aquest s’ha complert o perquè veus que era absurd el buscar venjança perquè en realitat no canvia res.
Us copio els fragments que m’han agradat més…
“Y ¡es tan bonito achuchar ese cuerpecito contra uno y oírle murmujear como un palomo amansado!... Me crece dentro algo blando, tierno, ya ves…Antes me reía de eso: ¡cosa de mujeres!..., pero ahí está ese corderillo, ahí”
(Parla de l’Hortensia) “Cuando se aleja, después de verla entrar, se lleva consigo una suavidad en los labios, un roce de cabellos en su frente, un sereno perfil en su memoria”.
“¡Esos bracitos rodeándole la rodilla, como la hiedra al olmo de la ermita! Por el muslo, entrañas arriba, anegando el corazón y oprimiendo la garganta, la felicidad sube hasta los ojos del abuelo. Antes de que se derrame por ellos, el viejo coge al niño y lo levanta hasta su hombro, sentado en esa manaza, enemiga de los guantes, donde cabe todo el trascrito infantil.”
(Parla del metge) “A éste le falta el cigarrillo pegado al labio, pero la sonrisa es la misma: valiente y dolorida. Indefiniblemente humana.”
“Si el niño no estuviera tan profundamente dormido sentiría en su moflete de nardo la lágrima resbalada desde la vieja mejilla de cuero.”
“Ya dormido, la mujer inmóvil le sigue contemplando enternecida. Sonrisa de niña descubriendo al hombre; mirada de madre ante el hijo en la cuna; emocionada serenidad de hembra colmada por su amante.”
Per cert, parla de la Galeria Vittorio Emanuelle, a veure si a casa penso a posar-vos una foto, que al Nadal (a l’època que hi van el Salvatore i l’Hortensia) estava preciosa.
Raqueleta l’ha editat per darrera vegada el dia: dc. jul. 27, 2011 1:27 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Raqueleta tens raó que aquest mes no estem complint, si ara a l'estiu ens costa més seguir el ritme setmanal (amb els nens a casa, vacances, etc) potser ens podríem plantejar tornar a l'antic sistema de comentar a finals de mes.... almenys durant el mes d'agost i després al setembre ja decidirem si recuperem les reunions setmanals o no
ATENCIÓ SPOILERS: llegit fins a “Mira, mira esos tejados” (inclòs)
vaig tard però comento igualment...
buf, a mi també m'ha fet patir quan tanquen el Brunettino a l'habitació sense poder sortir amb lo tendre que va ser quan amb els seus primers passets se'n va tot solet cap a l'habitació dels papis 
i quina ràbia quan l'Andrea comença a queixar-se "¡eres malo! ¿no comprendes? ¿qué quiere? ¡si no le pasa nada!" doncs és fàcil, us vol a vosaltreesssss!!!! 
parlant de l'Andrea també fa ràbia amb els seus aires de superioritat, quan tracta al Salvatore de pueblerino i campesino... ara, després es queda de pedra quan s'assabenta que col·labora amb la Universitat
això sí, de l'Andrea m'ha fet gràcia quan es more el Cantanotte i es queda al·lucinada amb la reacció del Salvatore i pensa "vivo en el absurdo"
també és divertit com el Salvatore els fot el pél als de la Universitat amb els contes que s'inventa i quan li paguen i pensa "viven bien del cuento"
ah, i quan pensa en les seves històries del passat i la guerra em va impactar quan explica que se'n va anar a lluitar a la guerra perquè els alemanys van matar a la Salvinia al seu molí, pobreta
no puc allargar-me més que tinc un bitxu de 3 anys intentant escalar-me al damunt a veure si aquest vespre puc avançar lectura que resulta que algú ha reservat el llibre i l'he de tornar demà! (ja me l'he descarregat en pdf per si a cas )
ATENCIÓ SPOILERS: llegit fins a “Mira, mira esos tejados” (inclòs)
vaig tard però comento igualment...
buf, a mi també m'ha fet patir quan tanquen el Brunettino a l'habitació sense poder sortir
amb lo tendre que va ser quan amb els seus primers passets se'n va tot solet cap a l'habitació dels papis i quina ràbia quan l'Andrea comença a queixar-se "¡eres malo! ¿no comprendes? ¿qué quiere? ¡si no le pasa nada!" doncs és fàcil, us vol a vosaltreesssss!!!! parlant de l'Andrea també fa ràbia amb els seus aires de superioritat, quan tracta al Salvatore de pueblerino i campesino...
ara, després es queda de pedra quan s'assabenta que col·labora amb la Universitat això sí, de l'Andrea m'ha fet gràcia quan es more el Cantanotte i es queda al·lucinada amb la reacció del Salvatore i pensa "vivo en el absurdo"
també és divertit com el Salvatore els fot el pél als de la Universitat amb els contes que s'inventa
i quan li paguen i pensa "viven bien del cuento" ah, i quan pensa en les seves històries del passat i la guerra em va impactar quan explica que se'n va anar a lluitar a la guerra perquè els alemanys van matar a la Salvinia al seu molí, pobreta
no puc allargar-me més que tinc un bitxu de 3 anys intentant escalar-me al damunt
a veure si aquest vespre puc avançar lectura que resulta que algú ha reservat el llibre i l'he de tornar demà! (ja me l'he descarregat en pdf per si a cas )
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Hola noies, em reincorporo al club! He estat molts dies desconnectada, el llibre de juny no em va agradar gens, vaig anar quedant-me enrera i ja no em vaig reenganxar. Al final el vaig acabar, quan faci vacances ja el comentaré al seu post. I a meitats de juliol vaig començar La sonrisa etrusca. Per tant, anava tardíssim. Però ja l'he acabat! Des del primer capítol que em va enganxar del tot. Jo no havia llegit mai res d'aquest autor però l'he trobat un llibre molt ben escrit i molt tendre. Preciós! Per mi el millor de tots els que hem llegit al club fins ara. I és un llibre que no em cridava massa l'atenció i que potser no hauria llegit mai si no fos pel club. O sigui que gràcies!
No se massa res de l'autor però m'ha sorprès que situés l'acció a Itàlia. Algú sap si hi té cap vincle? És clar que si el llibre no passés a Itàlia, el títol hauria de ser diferent...El Bruno el trobo gewnial, un personatge genuí, molt ben construit.
Ja el comentaré amb més calma a partir de divendres, només volia dir-vos que torno a ser aquí. Vaig a llegir-vos!!
No se massa res de l'autor però m'ha sorprès que situés l'acció a Itàlia. Algú sap si hi té cap vincle? És clar que si el llibre no passés a Itàlia, el títol hauria de ser diferent...El Bruno el trobo gewnial, un personatge genuí, molt ben construit.
Ja el comentaré amb més calma a partir de divendres, només volia dir-vos que torno a ser aquí. Vaig a llegir-vos!!
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Bentornada Amca!
M'alegro que t'hagi agradat tant el llibre, a mi aquest home m'encanta!
A mi no em consta que tingui cap vincle amb Itàlia, ha triat aquest lloc suposo precisament per l'escultura dels etruscos.
L'he buscat a la Wikipedia i no he sabut trobar res que parlés d'Itàlia: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Sampedro
M'alegro que t'hagi agradat tant el llibre, a mi aquest home m'encanta!
A mi no em consta que tingui cap vincle amb Itàlia, ha triat aquest lloc suposo precisament per l'escultura dels etruscos.
L'he buscat a la Wikipedia i no he sabut trobar res que parlés d'Itàlia: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Sampedro
Re: La sonrisa etrusca - José Luis Sampedro
Noies, jo aquest mes vaig súper endarrerida.
Us llegeixo en diagonal per no llegir cap spoiler, però veig que dieu de tornar a l'antic sitema. Jo penso que encara que no totes opinem o assistim a les reunions setmanals, aquest nou sistema dóna molta vidilla als posts. Penseu que si totes fem un sol comentari final això no serà un club de lectura, serà un club de crítiques literaries. Sé que si ets la única que compleix puntualment et pot demotivar una mica, però pensa que això és un forum on les opinions queden registrades i en un futur algú et respondrà i opinarà sobre el mateix que tu. La questió és que anem fent comentaris a cada bloc de lectura, encara que anem tard. Jo per exemple, vaig comentar la primera part, i la segona no l'he comentat, no perquè vaigui tard i esperi al final per fer-ho tot, sinò perquè encara no he arribat al segon bloc de lectura. Quan hi arribi comentaré el segon, encara que sigui a l'agost. Espero que no!
Us llegeixo en diagonal per no llegir cap spoiler, però veig que dieu de tornar a l'antic sitema. Jo penso que encara que no totes opinem o assistim a les reunions setmanals, aquest nou sistema dóna molta vidilla als posts. Penseu que si totes fem un sol comentari final això no serà un club de lectura, serà un club de crítiques literaries. Sé que si ets la única que compleix puntualment et pot demotivar una mica, però pensa que això és un forum on les opinions queden registrades i en un futur algú et respondrà i opinarà sobre el mateix que tu. La questió és que anem fent comentaris a cada bloc de lectura, encara que anem tard. Jo per exemple, vaig comentar la primera part, i la segona no l'he comentat, no perquè vaigui tard i esperi al final per fer-ho tot, sinò perquè encara no he arribat al segon bloc de lectura.
Quan hi arribi comentaré el segon, encara que sigui a l'agost. Espero que no!Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 5 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |