Club de lectura-Agost-Caligrafía de los sueños (Juan Marsé)
Club de lectura-Agost-Caligrafía de los sueños (Juan Marsé)
Com que l'enquesta d'agost la va obrir el Toni i vull emprenyar-lo més, millor crear un nou post per al taller.
Jo ja he acabat el llibre. Espero demà tenir accés a un ornador decent per escriure una bona parrafada.
Aquest m'ha agradat, diria que molt. I no dic res més perquè ja estava a punt d'embalar-me...
Fins demà!
Jo ja he acabat el llibre. Espero demà tenir accés a un ornador decent per escriure una bona parrafada.
Aquest m'ha agradat, diria que molt. I no dic res més perquè ja estava a punt d'embalar-me...
Fins demà!
Re: Club de lectura-Agost-Caligrafía de los sueños (Juan Marsé)
M'ha costat trobar recursos i temps per escriure el comentari d'aquest llibre, casi tant com llegir-me'l!
Llegit fins al final.
Al principi del llibre em va costar acostumar-me a la manera d'expressar-se de l'autor. No havia llegit res més d'ell i sincerament, el primer quart em va costar molt. Això és algo que em passa moltes vegades quan no conec l'autor. Però un cop passada aquesta sensació la temàtica m'agradava força i es va començar a posar interessant.
Els personatges m'han agradat força tots, sobretot els secundaris. El protagonista, segons el moment em feia posar una mica dels nervis. Una mica massa infantil per tenir 15 anys, de fa 70 anys. Com us ho diria... La relació amb la Violeta, per exemple. Molt poc madurs, sempre negant que li agradava, punxant-la, etc. Només li faltava estirar-li de les trenes! Jejejeje Per altra banda, tota la relació entre ells dos m'ha agradat.
La Vicky, simplement genial. Semblava treta d'un Tebeo. Pobre dona! M'ha agradat, m'ha fet pena, m'ha fet riure, etc.
Hi han hagut algunes parts del llibre que he trobat una mica inútils. En especial el capítol en que parla de la nena que el fa entrar al conservatori. Tot alló queda molt penjat, potser serveix per dir que realment aixó serà lo més a prop que estarà de la ser un músic, però a mi em va deixar una mica desconcertada.
El que més m'ha agradat de tot és la carta que escriu al final. Com vaig riure!!! Va agafar una mica de tot el que havia anat sentint (i no entenent) durant la vida i ho va vomitar a la carta.
Casi em moro de riure quan li diu a la Vicky calabacín con patas!!!!
El que més em va sorprendre és el final. No m'esperava que a l'epíleg donés un gir d'aquesta manera. Ja m'havia fet a la idea que acabaria sense resoldre res en concret i de sobte, zasca! Apareix el senyor Alonso i ens deixa potes amunt! En alguns moments ja es deixa entreveure que entre la Violeta i ell havia passat algo, però jo m'hagués imaginat abans que ell hagués abusat d'ella, abans que no pas el que passava en realitat. No sé, la noia sempre tant preocupada per la mare... donant la culpa de tot al sr. Alonso. Quins ous!
Bueno, ja m'he esplaiat i he trencat el gel, a veure si algú més s'anima.
Ametista, tu l'havies acabat, no?
Raqueleta, com va el metro? Llegeixes molt?
Lalona, tu el vas llegir?
Algú més l'ha llegit a l'ombra?
Llegit fins al final.
Al principi del llibre em va costar acostumar-me a la manera d'expressar-se de l'autor. No havia llegit res més d'ell i sincerament, el primer quart em va costar molt. Això és algo que em passa moltes vegades quan no conec l'autor. Però un cop passada aquesta sensació la temàtica m'agradava força i es va començar a posar interessant.
Els personatges m'han agradat força tots, sobretot els secundaris. El protagonista, segons el moment em feia posar una mica dels nervis. Una mica massa infantil per tenir 15 anys, de fa 70 anys. Com us ho diria... La relació amb la Violeta, per exemple. Molt poc madurs, sempre negant que li agradava, punxant-la, etc. Només li faltava estirar-li de les trenes! Jejejeje Per altra banda, tota la relació entre ells dos m'ha agradat.
La Vicky, simplement genial. Semblava treta d'un Tebeo. Pobre dona! M'ha agradat, m'ha fet pena, m'ha fet riure, etc.
Hi han hagut algunes parts del llibre que he trobat una mica inútils. En especial el capítol en que parla de la nena que el fa entrar al conservatori. Tot alló queda molt penjat, potser serveix per dir que realment aixó serà lo més a prop que estarà de la ser un músic, però a mi em va deixar una mica desconcertada.
El que més m'ha agradat de tot és la carta que escriu al final. Com vaig riure!!! Va agafar una mica de tot el que havia anat sentint (i no entenent) durant la vida i ho va vomitar a la carta.
Casi em moro de riure quan li diu a la Vicky calabacín con patas!!!! El que més em va sorprendre és el final. No m'esperava que a l'epíleg donés un gir d'aquesta manera. Ja m'havia fet a la idea que acabaria sense resoldre res en concret i de sobte, zasca! Apareix el senyor Alonso i ens deixa potes amunt! En alguns moments ja es deixa entreveure que entre la Violeta i ell havia passat algo, però jo m'hagués imaginat abans que ell hagués abusat d'ella, abans que no pas el que passava en realitat. No sé, la noia sempre tant preocupada per la mare... donant la culpa de tot al sr. Alonso. Quins ous!
Bueno, ja m'he esplaiat i he trencat el gel, a veure si algú més s'anima.
Ametista, tu l'havies acabat, no?
Raqueleta, com va el metro? Llegeixes molt?
Lalona, tu el vas llegir?
Algú més l'ha llegit a l'ombra?
Re: Club de lectura-Agost-Caligrafía de los sueños (Juan Marsé)
Algú ha llegit ja el llibre? És que no dieu res… (bé, sí, la Momo ha fet els deures! , a part d'ella vull dir).
Clar que jo també fa dies que me’l vaig llegir i no he dit res, així que allà va...
SPOILERS Llegit fins al final
Doncs coincideixo força amb la Momo. La principal diferència és que jo sí havia llegit a Juan Marsé i és un autor que m’agrada molt, per com escriu però també per on situa les seves històries, sempre tria Barcelona (i què voleu que us digui, és la meva ciutat i això tira...), sovint barris com la part alta de Gràcia, com aquest cas, el Carmel profund (a prop de casa meva), etc. i pel context històric, que sempre (almenys els llibres seus que he llegit) és la post-guerra, el que li dóna molt de joc.
Però tot i això, em va costar entrar en el llibre, confonia algun personatge i crec que al principi hi ha un salt en el temps que a mi no em va acabar de quedar clar. Però un cop entrada a la història em va agradar molt.
A mi el protagonista m’ha agradat molt, potser sí que és una mica crio en algunes coses però vaja, el tema de la Violeta el veig simplement una d’aquelles contradiccions que molts cops tenim les persones, adultes o adolescents. Suposo que la noia l’atreia sexualment però ell és més racional que els seus amics (que només busquen on refregar-la) i, a la vegada, es devia negar l’atracció perquè veu a la noia com una mica curteta, filla d’una dona que li causa vergonya i que a més a més, la noia no respon a estímuls (diu que és com restregar-se contra un sac de patates).
Però per a mi el millor personatge, i alma de la novel.la, crec, és la Vicky. Tan estrafalària, tan exagerada, tan enamorada, tan impulsiva. Hi ha moments que et fa riure burleta i d’altres que t’arriba a fer pena.
El tema que comenta la Momo, de la visita al conservatori, jo també esperava més, tant de misteri, tant encandilament amb aquella noia, no sé, pensava que portaria a algun lloc i queda allà penjat, com si l’autor s’hagués oblidat de seguir la història...
Però tot el tema de la música, la vocació frustrada per la falta de diners i l’accident amb el dit, m’ha agradat, el pobre encara anava imaginant-se com el “pianista de nueve dedos”.
I bé, com més avançava la lectura més m’agradava, la part final em va tenir molt enganxada. A mi també em va fer molta gràcia la carta que li va escriure a la Vicky, em va fer ràbia la insistència de la filla en llegir-la i que digués que no sabia si li donaria a sa mare. I després, amb l’epíleg, que em va deixar molt sorpresa, vaig entendre per què volia llegir ella la carta (i perquè la Vicky insistia tant en que la seva filla no havia de saber que el Sr. Alonso enviaria una carta) i em vaig imaginar què passaria pel cap de la noia llegint la carta, si pensaria que el Sr. Alonso l’havia escrit de veritat i després de tot volia tornar amb sa mare, si sabia que la carta era falsa i, en aquest cas, si sabia que l’havia escrit el Mingo.
Resumint, m’ha semblat una bona novel.la, llàstima que costi d’arrencar la història, si enganxés des de la primera pàgina tal com ho fa més endavant seria genial.
Momo, sí, llegeixo força, en dues setmanes m’he ventilat el primer de Harry Potter (a les vacances hem fet cicle de pel.lícules de H. Potter i ara em ve de gust anar rellegint els llibres). Ara estic amb un altre de la saga del Oso Cavernario, que no m’agrada especialment però tinc curiositat ja que he llegit els altres. I ja que hem llegit a Marsé vull tornar a llegir “Últimas tardes con Teresa”, que m’encanta, i recórrer els llocs de la novel.la perquè em queden a prop de casa.
, a part d'ella vull dir).Clar que jo també fa dies que me’l vaig llegir i no he dit res, així que allà va...
SPOILERS Llegit fins al final
Doncs coincideixo força amb la Momo. La principal diferència és que jo sí havia llegit a Juan Marsé i és un autor que m’agrada molt, per com escriu però també per on situa les seves històries, sempre tria Barcelona (i què voleu que us digui, és la meva ciutat i això tira...), sovint barris com la part alta de Gràcia, com aquest cas, el Carmel profund (a prop de casa meva), etc. i pel context històric, que sempre (almenys els llibres seus que he llegit) és la post-guerra, el que li dóna molt de joc.
Però tot i això, em va costar entrar en el llibre, confonia algun personatge i crec que al principi hi ha un salt en el temps que a mi no em va acabar de quedar clar. Però un cop entrada a la història em va agradar molt.
A mi el protagonista m’ha agradat molt, potser sí que és una mica crio en algunes coses però vaja, el tema de la Violeta el veig simplement una d’aquelles contradiccions que molts cops tenim les persones, adultes o adolescents. Suposo que la noia l’atreia sexualment però ell és més racional que els seus amics (que només busquen on refregar-la) i, a la vegada, es devia negar l’atracció perquè veu a la noia com una mica curteta, filla d’una dona que li causa vergonya i que a més a més, la noia no respon a estímuls (diu que és com restregar-se contra un sac de patates).
Però per a mi el millor personatge, i alma de la novel.la, crec, és la Vicky. Tan estrafalària, tan exagerada, tan enamorada, tan impulsiva. Hi ha moments que et fa riure burleta i d’altres que t’arriba a fer pena.
El tema que comenta la Momo, de la visita al conservatori, jo també esperava més, tant de misteri, tant encandilament amb aquella noia, no sé, pensava que portaria a algun lloc i queda allà penjat, com si l’autor s’hagués oblidat de seguir la història...
Però tot el tema de la música, la vocació frustrada per la falta de diners i l’accident amb el dit, m’ha agradat, el pobre encara anava imaginant-se com el “pianista de nueve dedos”.
I bé, com més avançava la lectura més m’agradava, la part final em va tenir molt enganxada. A mi també em va fer molta gràcia la carta que li va escriure a la Vicky, em va fer ràbia la insistència de la filla en llegir-la i que digués que no sabia si li donaria a sa mare. I després, amb l’epíleg, que em va deixar molt sorpresa, vaig entendre per què volia llegir ella la carta (i perquè la Vicky insistia tant en que la seva filla no havia de saber que el Sr. Alonso enviaria una carta) i em vaig imaginar què passaria pel cap de la noia llegint la carta, si pensaria que el Sr. Alonso l’havia escrit de veritat i després de tot volia tornar amb sa mare, si sabia que la carta era falsa i, en aquest cas, si sabia que l’havia escrit el Mingo.
Resumint, m’ha semblat una bona novel.la, llàstima que costi d’arrencar la història, si enganxés des de la primera pàgina tal com ho fa més endavant seria genial.
Momo, sí, llegeixo força, en dues setmanes m’he ventilat el primer de Harry Potter (a les vacances hem fet cicle de pel.lícules de H. Potter i ara em ve de gust anar rellegint els llibres). Ara estic amb un altre de la saga del Oso Cavernario, que no m’agrada especialment però tinc curiositat ja que he llegit els altres. I ja que hem llegit a Marsé vull tornar a llegir “Últimas tardes con Teresa”, que m’encanta, i recórrer els llocs de la novel.la perquè em queden a prop de casa.
Re: Club de lectura-Agost-Caligrafía de los sueños (Juan Marsé)
m'ha costat trobar el moment però sembla que per fi...
LLEGIT FINS AL FINAL
el primer capítol em va agradar molt, em va semblar original i graciós, amb tots els veïns xafardejant i al final comprobant que realment no passaria cap tranvia
i la pobra senyora Mir estirada a les vies en bata i sabatilles
però els següents no em van enganxar gens, se'm feien pesats i reconec que vaig seguir llegint pel compromís amb el club...
és que el tema westerns, bfffff ....però clar, també s'ha de tenir en compte que llavors els joves no tenien els tipus de distraccions que tenen ara i potenciaven més la imaginació, cosa que ja em sembla encertada en el relat...la veritat és que tota la novel·la és un bon reflexe de l'època (m'ha fet gràcia llegir coses que m'han explicat alguna vegada tan la meva àvia com la meva mare sobre les cartilles de racionament, els balls dels diumenges...) però sí que hi ha algunes parts que no sé a què venien (com això que comenteu de la noia del conservatori, la història de l'escopeta i l'ocell, etc.)
però conforme avançava la lectura mica en mica em va anar agradant més, diguem que de la segona part del llibre cap al final està molt millor i enganxa una mica més tot i que el final no em va sorprendre, ja es veia venir que passava alguna cosa amb la filla, no? i la veritat, mai li vaig veure l'aigua clara a aquesta noia...
coincideixo amb que el millor personatge de la novel·la, la senyora Mir
(amb tot els seus aspectes: bons, dolents, tristos i graciosos)
però en conjunt no puc dir que sigui un dels llibres que més m'han agradat dels que hem anat llegint, no seria just que el voti com "m'ha agradat" així que diré que ni fu ni fa
LLEGIT FINS AL FINAL
el primer capítol em va agradar molt, em va semblar original i graciós, amb tots els veïns xafardejant i al final comprobant que realment no passaria cap tranvia
i la pobra senyora Mir estirada a les vies en bata i sabatilles però els següents no em van enganxar gens, se'm feien pesats i reconec que vaig seguir llegint pel compromís amb el club...
és que el tema westerns, bfffff ....però clar, també s'ha de tenir en compte que llavors els joves no tenien els tipus de distraccions que tenen ara i potenciaven més la imaginació, cosa que ja em sembla encertada en el relat...la veritat és que tota la novel·la és un bon reflexe de l'època (m'ha fet gràcia llegir coses que m'han explicat alguna vegada tan la meva àvia com la meva mare sobre les cartilles de racionament, els balls dels diumenges...) però sí que hi ha algunes parts que no sé a què venien (com això que comenteu de la noia del conservatori, la història de l'escopeta i l'ocell, etc.)
però conforme avançava la lectura mica en mica em va anar agradant més, diguem que de la segona part del llibre cap al final està molt millor i enganxa una mica més
tot i que el final no em va sorprendre, ja es veia venir que passava alguna cosa amb la filla, no? i la veritat, mai li vaig veure l'aigua clara a aquesta noia... coincideixo amb que el millor personatge de la novel·la, la senyora Mir
(amb tot els seus aspectes: bons, dolents, tristos i graciosos)però en conjunt no puc dir que sigui un dels llibres que més m'han agradat dels que hem anat llegint, no seria just que el voti com "m'ha agradat" així que diré que ni fu ni fa
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |