CL gener'12 - Un dia (David Nicholls)

[ametista]

ATENCIÓ SPOILERS!

Lalona vas estar vivint a Londres? quina enveja (sanaaa) deus parlar súper bé l'anglés! a mi m'encanta però el tinc abandonat de fa uns anys...abans encara intentava veure pelis o series en VO per mantenir una mica però ara ni això

la carta és veritat...buf, no sé què hauria fet l'Emma si l'hagués rebut, no sé si ho hauria deixat tot per marxar amb ell...de fet la vida que tenia llavors mateix no li agradava gens o sigui que qui sap, potser sí...

ah, a mi també em feia angúnia el Barbes! des del principi del capítol quan ja estan embolicats que anava esperant que digués que s'havia afeitat, però no....

Lalona, suposo que vas patir tant quan el Dexter es queda amb la nena perquè el teu peque just té 7 mesos també, no? et vas posar en situació total, suposo que jo també hagués patit com tu...i ara ho dec haver llegit amb més perspectiva, que també vaig patir, no et pensis, eh? però és que imaginar-me'l allí, fent de DJ amb la nena a la motxila i muntant-se la festa ell sol, ell que abans sortia amb la crème de la crème.........

ah per cert, que el llibre té una cinquena part! se'm va colar quan vaig fer la divisió per capítols, ja l'he afegida a la llista perquè per número de pàgines entra igualment per la propera reunió...que ja és l'última!
(jo ja no puc fer porra, que estic més avançada i sé què passa...... )

[Raqueleta]

Doncs mira, Lalona, jo aposto més pel primer model, crec que acabaran junts...

Quin riure amb el tema dels mòbils! Amb aquell novio dèiem que ja qualsevol tenia mòbil (als inicis eren per a gent important, empresaris, polítics, etc), que aviat compraries una bossa de quicos i et regalarien un mòbil i mira, tant no ens equivocàvem, si mires el que val ara un mòbil 3G i el que costava llavors un troncomòbil...

I sí que semblem de la prehistòria, és que tecnològicament parlant tot ha canviat molt ràpid en els últims anys... els nostres fills quan siguin més grans fliparan de saber que nosaltres de petits no teníem internet, igual que nosaltres flipàvem quan els nostres pares ens deien que de petits no tenien tele a casa o la tele era en blanc i negre. Jo recordo el primer sms que vaig rebre. El meu pare sempre ha estat un amant de la tecnologia i de tot el que tingui botonets i es va comprar un mòbil quan gairebé ningú en tenia. Després ja la gent en va començar a tenir i una amiga em va enviar un sms, jo ni sabia que aquell telèfon en podia rebre, la pantalla del mòbil tenia just capacitat per a dues línies, les lletres ni s'entenien i no fa tants anys d'això!!
I un cop a la uni va sonar un mòbil a classe, d'una tia pija i tots ens vam fer un fart de riure perquè ens va semblar el colmo del pijerío tenir un mòbil propi i que sonés al mig d'una classe. Avui en dia tots hem rebut una trucada en el moment menys oportú! I llavors ens va semblar que era pretenciós que una estudiant tingués mòbil... ara els nens d'ESO també en tenen!

[ametista]

que bo, a mi em passava al principi de tenir mòbil, que patia per si em sonava en públic i passar vergonya per si pensaven que era una pija i per cert Lalona, el meu també era un Motorola amb tapa i antena "manual"! (però un altre model...més totxo)

[ametista]

REUNIÓ VIRTUAL 29-30 GENER
Quarta i cinquena part. Final del llibre

[Lalona]

ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIT FINS EL FINAL


Bé, ahir just després d'escriure em vaig posar a llegir la 4a part i quan la vaig acabar, en xoc per cert, vaig descobrir que hi havia una 5a! és curteta, aquest matí l'he acabada.

De seguida que va començar la 4a part, al capítol 16 ja volia canviar la meva aposta. Volia final feliç, juntets i ben enamorats. Que macos no? així com em va semblar poc romantic quan es fan novios, em van encantar en aquest punt 1 i 2 anys després. Tornaven a tenir sentit de l'humor, estaven súper enamorats... mmmm! era tard i estava al llit però vaig pensar en entrar i canviar l'aposta!

Continuo flipant amb la Sylvie que deixa la nena per anar a Mèxic ja no em l'ex sinó amb la nòvia de la ex. Sóc una carca. Igual fa massa poc que he tingut el nen però és que a mi em passa que semblo una lloba amb el seu cadellet, no m'agrada gens que me'l remenin altres mamíferes, hahaha! Estic fatal, ja ho sé... a veure si ho supero aviat.

Al final de la 4a part! uf! que dur. M'ha fet molta pena. Avui m'he llevat ensopida i tot. La 5a part se m'ha fet una mica pesada, ja no volia llegir res més. :,( Vaia moc que em vaig emportar, jo que ara els volia feliços amb un bebé...

Quan el Dexter va començar a degenerar vaig pensar que igual la palmava i em preguntava si tindria gràcia que la novel·la seguís sense ell. No m'esperava gens que pogués passar el contrari.

Al final la Sylvie m'ha caigut bé i tot. Malgrat el final tràgic, trobo que acaba bé no? El Dexter sembla que per fi s'ha centrat... Però ja us dic, m'he llegit la 5a part una mica empipada i de mala gana. Calia el súper gir radical i tràgic?

El llibre m'ha agradat. La noia que me'l va recomanar em va dir que li havia fet plorar. Jo l'he trobat trist però tant com això no... M'ha agradat, malgrat seguir l'esquema clàssic que comentava la Raqueleta, té girs i sorpreses. Els salts d'any en any m'han agradat. S'estalvien obvietats, expliquen el que cal i punt (i per això no m'ha acabat de quadrar la 5a part quan expliquen millor coses del passat, suposo que és per si has deixat anar la llagrimeta que recaiguis i ploris com una madalena??). També m'ha agradat molt com està escrit, té un bon toc d'humor anglès, a mi l'estil irònic m'atrau molt, sobretot si realment m'arrenca el riure.

En fi, resumint, m'ha agradat, està bé.

Ara m'he mirat "Firmin" i l'he trobat prim! Estic flipant que hagi conseguit llegir-me tan ràpid la catxo totxana! Va que em sembla que torno a tenir els motors en marxa per estar activa al club de lectura!

[Lalona]

ATENCIÓ SPOILERS!

Lalona vas estar vivint a Londres? quina enveja (sanaaa) deus parlar súper bé l'anglés! a mi m'encanta però el tinc abandonat de fa uns anys...abans encara intentava veure pelis o series en VO per mantenir una mica però ara ni això

Ametista sóc mestra d'anglès jo! Mira de recuperar l'hàbit de mirar pelis i sèries en VO, va de conya! Jo m'he llegit aquest llibre en anglès i m'he sentit rovellada a nivell d'argot, he hagut de consultar alguna cosa a companyes de feina eh?? Aquest dijous me'n vaig amb el nen a Londres 4 dies, em fa gràcia perquè tinc una reunió a Hamstead, a la vora de Belsize Park!

la carta és veritat...buf, no sé què hauria fet l'Emma si l'hagués rebut, no sé si ho hauria deixat tot per marxar amb ell...de fet la vida que tenia llavors mateix no li agradava gens o sigui que qui sap, potser sí...

i jo que em pensava que arribarien a la època del Facebook i la carta reapereixeria!!! i quan el llibre de l'Em es fa famós penso, ara sí, ara la tia que té el llibre amb la carta reapareixerà, se li encendrà la llumeta i li escriurà un email! Però no, en aquest llibre no n'he encertat ni una.

Lalona, suposo que vas patir tant quan el Dexter es queda amb la nena perquè el teu peque just té 7 mesos també, no? et vas posar en situació total, suposo que jo també hagués patit com tu...i ara ho dec haver llegit amb més perspectiva, que també vaig patir, no et pensis, eh? però és que imaginar-me'l allí, fent de DJ amb la nena a la motxila i muntant-se la festa ell sol, ell que abans sortia amb la crème de la crème.........

sí sí sí sí, és ben bé el que tu dius. Ho arribo a llegir l'any passat i segur que em pixo de riure. Vaig acabar pensant que no n'hi ha per tant perquè el Lalono li posi el forro polar enlloc de l'anorac quan va amb el nen a fer un volt per la tarda!

I sí que semblem de la prehistòria, és que tecnològicament parlant tot ha canviat molt ràpid en els últims anys... els nostres fills quan siguin més grans fliparan de saber que nosaltres de petits no teníem internet, igual que nosaltres flipàvem quan els nostres pares ens deien que de petits no tenien tele a casa o la tele era en blanc i negre.

A mi ja em passa ara amb els meus alumnes! Els vaig explicar un dia com ens feiem els recopilatoris de música en casets gravant de la ràdio i es pixaven! Us enrecordeuuuu?? allà esperant tota la tarda que poséssin la cançó que t'agradava... hahaha quins temps!
I l'altra anècdota que els fa riure lo cutre que sóc és el de la meva primera tele amb teletext. Flipaaaaaaaaava! Em despertava més d'hora que les meves germanes (i jo sóc molt dormilega) per poder tenir el mando i remenar el teletext, ho trobava apassionant!!!
Lo de que feia els treballs amb màquina d'escriure també fa que em mirin com si fos de la prehistòria. El primer ordinador penso que feia 3er de BUP o COU!

[ametista]

Lalona, quin esprint
ara a mantenir el ritme, eh?

ATENCIÓ SPOILERS!
LLEGIT FINS AL FINAL

jo també em vaig quedar molt xof, com en xoc....que trist per favor.... pobra Emma, en pocs moments de tota la seva vida havia sigut realment feliç i quan per fi ho aconsegueix....va i s'ha de morir??????

el Dexter...pobret també, amb l'Emma s'havia trobat a ell mateix, estava satisfet de la seva vida i feliç...i sense ella...normal que al principi es desfassi una mica però per sort amb el temps torna a centrar-se, no sé si gràcies al consell que li dóna el seu pare (únic moment en que es comuniquen, no?) d'actuar com si ella encara hi fos ja que era el que ell havia fet tots aquells anys....perquè sempre la té present...quin moment quan obre les capses de l'Emma, amb tants records...

és trist perquè veiem 20 anys de la seva vida i en realitat només estan junts com a parella quants? 4 anys? almenys han pogut tenir-los però quina llàstima que no fossin més...

els flashos aquests al passat de la cinquena part...suposo que estan al final perquè entenguem el per què de com actuen després (quan s'envien cartes/postals i sembla que van d'amics però hi ha algo més però no saps) i per fer provocar llagrimetes....però a mi no m'hauria fet res llegir-ho al principi, crec que tampoc hauria canviat tant la cosa, simplement et preguntes què hauria passat si aquell dia els pares d'ell no apareixen tan aviat i els tallen taaaaaan el rotllo? igual com durant el llibre també et preguntes què hauria passat si ella arriba a rebre la carta, què hauria passat si no haguessin respectat tant les normes durant aquelles vacances que fan junts, què hauria passat si l'Emma hagués contestat la trucada el dia de la cita amb l'Ian, etc

a mi també m'ha agradat el llibre i també podria dir que està bé que se surti dels tòpics que anomenava la Raqueleta perquè així no és previsible, et sorprén...................però què carai, la veritat és que m'hauria agradat que acabessin junts!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Lalona a mi també m'agrada aquest tipus de sentit de l'humor! te'n vas amb el peque a Londres? que guai! i quina gràcia això de Belsize Park! posa'ns unes fotos!
ja m'agradaria recuperar l'hàbit de mirar series i pelis en VO però tinc poc temps i si miro alguna cosa amb l'ametistu no pot ser en VO perquè ell d'anglès ni idea (ell va fer francès) ni tampoc vol subtítols així que ha de ser quan miro alguna cosa jo sola i això ja és més dificíl....perquè si ho faig sempre estic fent alguna altra cosa a la vegada!!!! (cuinar, planxar...) i clar, no sempre estàs mirant la pantalla (i almenys jo ara mateix en VO necessitaria parar atenció a tot: context, tons de veu...o subtítols en anglès! )

vaig a posar l'enquesta

[eutherpe]

Noies, estic sense ordinador a casa... bueno, el tinc però amb virus i l'hem d'arreglar! A veure si em poso al dia quan pugui... aquesta tarda de moment, adelantaré amb el llibre que el tinc una miqueta abandonat i així em poso al dia i puc llegir-vos perquè amb tant d'spoiler m'entren més ganes de llegir! (i això que he sigut legal i no he llegit res!!) jejeje

[Raqueleta]

ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIDA LA TERCERA PART SENCERA

A mi aquesta part no se m’ha fet llarga ni res tot i que és cert que passen moltes coses, potser precisamet per això m’ha tingut enganxada sense adonar-me de que és llarga, no?

L’inici és depriment, poc m’imaginava que l’Emma s’embolicaria amb el Barbas aquest, quina angúnia! A la part segona ja veus que ell perd el cul per ella, però res fa pensar que ella s’hi acabarà embolicant. Encara sort que al final dóna un cop de puny a la taula, deixa la relació i, després, veient que ell està ressentit i que li farà la vida impossible, s’atreveix a deixar la feina i fer el que sempre ha volgut. I per sort les coses li van bé.

El Dexter també canvia i va encarrilant la vida, tot i que em va semblar tan cursi el principi del capítol 12 (Diciendo “te quiero”), entenc que està fet expressament, per a demostrar què tontos ens tornem quan ens enamorem. Però el cas és que a mi tampoc m’agrada la nòvia del Dexter, ostres, jo també trobo que quan ric obro massa la boca i no estic guapa però no per això deixo de riure, al contrari, què trista seria la vida si de tant en tant no fotéssim la gran riallada, no?
I el joc del Moriarty, quina estupidesa i quines ganes de jugar que tenien tots per a deixar en evidència al Dexter, clar que poc s’esperen la senyora hòstia que li acaba donant a la Sylvie, jajaja, quin riure! Jo pensava que después d’això la Sylvie el deixaria, pressionada per la família, però no, la relació segueix tot i que ja es veu que no durarà per sempre…

El retrobament al laberint a mi també em va agradar molt, per fi se sinceren i es reconeixen que s’han trobat a faltar (jo tenia un bon amic –sense el rotllo Em-Dex- i fa anys que ens hem distanciat, com m’agradaria un retrobament com el del llibre, d’aquells que sembla que mai t’has arribat a allunyar d’aquella persona, jo de vegades trobo a faltar al meu amic…). Per cert, no us va semblar horrorós el complex de boda aquell, sé que aquí hi ha llocs semblants i potser us agraden però a mi no massa, a més al llibre el descriuen amb força ironia: una Disneylandia marital de gama alta.
Ah, el corte Rachel que porta l’Emma creieu que és per la Rachel Green, de "Friends"? Sé que es va posar molt de moda el seu pentinat però sóc un desastre per les dates, era cap al 1999? Jo diria que podria ser…

Jo també vaig patir molt amb el capítol en que es queda sol amb la nena, tota l’estona estava imaginant que li passaria alguna cosa i em posava malalta, descriu molt bé què desquiciant pot arribar a ser, especialment en aquells moments en que el llit sembla tenir punxes i a la que els estires per a dormir es desperten bramant com a bojos, però d’aquí a que decideixis que necessites alcohol per a suportar-ho… Si la nena està tonta i no vol dormir i li muntes una festeta, val, però ha begut i va amb ella per les escales portant-la a coll, o la deixa dormint al sofà, o medicar-la només perquè el medicament provoca somnolencia i ell vol que dormi, quin fart de patir. I la Sylvie, uf, mira, que tinguis o no un amant ja és cosa teva però que deixis la teva filla sospitant que el teu marit s’emborratxarà per a anar-te’n amb l’amant em sembla surrealista! Si truca, nota que està borratxo i com a molt plora una mica, però no decideix anar cap a casa a fer-se càrrec de la seva filla! Flipant.

El retrobament a París no és massa romàntic, és cert, però sigueu sinceres, les vostres vides són molt romàntiques? La meva relació amb el meu marit no és que hagi estat massa marcada pel romanticisme… suposo que és més cosa de pel.lícules. A més, el moment romàntic ja el van tenir al laberint… va ser el preludi, no?, en aquell moment ell està a punt de casar-se i de ser pare i ja ho diu que es quedaria al laberint amb l’Emma.

I ara a veure què passarà, trobo que encara falta molt llibre per a que tot vagi com la seda i siguin feliços… ja he llegit unes primeres pàgines de la quarta part, quan parla de la seva nova rutina com a parella, i un paràgraf acaba dient Todo bien a condición de que nada cambie i és el que m’ha fet pensar que, efectivament, alguna cosa canviarà. Seguiré llegint per a descobrir-ho, que vosaltres ja ho sabeu.

[Raqueleta]

SPOILERS

I ara a veure què passarà, trobo que encara falta molt llibre per a que tot vagi com la seda i siguin feliços… ja he llegit unes primeres pàgines de la quarta part, quan parla de la seva nova rutina com a parella, i un paràgraf acaba dient Todo bien a condición de que nada cambie i és el que m’ha fet pensar que, efectivament, alguna cosa canviarà. Seguiré llegint per a descobrir-ho, que vosaltres ja ho sabeu.

Nenes, que estic en estat de xoc, com si m’acabessin de donar una mala notícia i en certa manera me l’han donat.
Venia cap a la feina al metro, després de dinar, i pam!, l’atropellen i es mor. Ja deia jo que quedava molt llibre per endavant per a que tot anés bé, fossin feliços i mengessin anissos, però això no m’ho esperava gens. I em queia molt bé, just l’últim que havia llegit m’havia fet identificar-me més amb ella.
Ja quan acabi el llibre comentaré la breu quarta part i la cinquena part que no teníem controlada, però no podia deixar de passar per aquí, és absurd però m’he sentit que havia de compartir el dol amb vosaltres. Crec que no m’havia sentit mai així, ara per ara només recordo quan mor un personatge molt important (no dic qui per si de cas) de Harry Potter a l’últim llibre. Ah, sí, i quan mor el Dídac, al Mecanoscrit del segon origen (aquí ja dono per fet que totes l'haureu llegit). No sé si m’ha passat cap altre cop…

[ametista]

SPOILERS

a totes ens ha passat una mica el mateix, no? i això que ja es veia venir que alguna cosa passaria però ens hem quedat en xoc perquè no ens esperàvem que li passés justament a l'Emma.... és que si li hagués passat al Dexter (pobret) potser no hauria sigut tan bèstia (que injust ho seria igualment, ara que per fi eren feliços...) perquè clar, després de tota una vida d'excessos...però l'Emma, que sempre havia estat tan desgraciadeta i ara que per fi li anava tot força bé...patapam! i com que ens hem identificat més amb ella sap més greu............aix, pobreta...

[Lalona]

SPOILERS

I ara a veure què passarà, trobo que encara falta molt llibre per a que tot vagi com la seda i siguin feliços… ja he llegit unes primeres pàgines de la quarta part, quan parla de la seva nova rutina com a parella, i un paràgraf acaba dient Todo bien a condición de que nada cambie i és el que m’ha fet pensar que, efectivament, alguna cosa canviarà. Seguiré llegint per a descobrir-ho, que vosaltres ja ho sabeu.

Nenes, que estic en estat de xoc, com si m’acabessin de donar una mala notícia i en certa manera me l’han donat.
Venia cap a la feina al metro, després de dinar, i pam!, l’atropellen i es mor. Ja deia jo que quedava molt llibre per endavant per a que tot anés bé, fossin feliços i mengessin anissos, però això no m’ho esperava gens. I em queia molt bé, just l’últim que havia llegit m’havia fet identificar-me més amb ella.
Ja quan acabi el llibre comentaré la breu quarta part i la cinquena part que no teníem controlada, però no podia deixar de passar per aquí, és absurd però m’he sentit que havia de compartir el dol amb vosaltres. Crec que no m’havia sentit mai així, ara per ara només recordo quan mor un personatge molt important (no dic qui per si de cas) de Harry Potter a l’últim llibre. Ah, sí, i quan mor el Dídac, al Mecanoscrit del segon origen (aquí ja dono per fet que totes l'haureu llegit). No sé si m’ha passat cap altre cop…

Raqueleta ja veuràs quan puguis llegir les nostres entrades del tot que vam quedar-nos igual, en xoc. Jo ho vaig llegir per la nit i pel matí em vaig llevar ensopida, fins el punt que dinant amb unes amigues els vaig acabar comentant que estava trista per una personatge del llibre que m'estava llegint! O sigui que t'entenc perfectament.

I un altre motiu per estar ensopida... avui anant cap a l'aeroport ha començat a nevar a dojo i entre el que veia i el catastrofisme de les notícies m'he cagat a les calces i hem girat cua. Estic d'una mala hòstia, ara podria estar a Londres! però és que ben bé per una estona semblava la fi del món i m'ha fet por quedar-me tirada a l'aeroport amb el nen. Que poc acostumats que estem a la neu!

Va Raqueleta que et queda poc! Ànims!

[Raqueleta]

Merda, porto un disgust… Aquest migdia m’ha caigut l’e-reader, una caiguda suau, només des d’uns 30cm d’alt i amb la funda però tot i així ara no s’encén i surten unes ratlles a la pantalla. Espero que es pugui reparar, que no triguin i no em surti car.
Almenys el llibre el vaig acabar ahir i “Firmin” el tinc en paper. Ara, totes les marques que m’havia posat per a comentar no les podré veure...

SPOILERS: LLEGIT FINS AL FINAL

Bé, un cop superat el xoc he de dir que m’ha agradat molt. En realitat, jo no sóc massa de happy end i que alguna cosa es torci i no tot acabi perfecte ja m’agrada (tot i que aquest cop m’ha tocat la fibra de veritat).
La cinquena part, que dieu que és per a deixar anar la llagrimeta, a mi m’ha agradat. No m’ha semblat en cap moment com la malaltia i la mort de la tia de “El club de los viernes”, que estava ficada amb calçador i l’únic que volia era fer treure el mocador (amb mi no ho van aconseguir). A mi m’ha semblat que està bé per a acabar d’explicar la relació entre ells dos perquè a mi, sincerament, a l’inici no em va quadrar massa. El primer capítol l’últim que t’explica és que ella dorm i ell vol marxar sense que se n’adoni i està com penedit del que ha passat i de si això li pot portar problemes (una tia plasta obsessionada amb ell) més endavant i després, al capítol següent, veus que s’envien cartes mentre ell està a l’estranger... Jo trobo que el final té el sentit d’explicar-te això i de suavitzar una mica el cop de la mort de l’Emma. Si acabés amb la mort seria massa dur de païr, d’aquesta manera et queda més un regust agredolç.

A mi no em va fer plorar però sí que van haver dos moments que em van emocionar, en el primer aniversari, quan ell torna a beure i cau en tanta decadència (aquest cop no el vaig jutjar) i es desperta i es troba la Sylvie, ell li demana perdó, li diu que l’ha tornat a cagar i ella es porta molt i molt bé. I també llegir com entre ella i son pare l’havien hagut de despullar i ficar a la banyera.
Però em va semblar que la vida que duïa el pare era gris i buida, sort que el Dexter se n’acaba sortint, és massa jove per a viure menjant menjar de llauna i enganxat a la tele tot el dia...

Us vaig dir que l’últim de l’Emma me l’havia fet sentir més propera i és que fa ràbia de vegades llegir històries d’amor idíliques i no, amb la convivència la màgia del principi desapareix o es redueix, apareixen les discussions tontes, algun retret tot i que se supera però qui digui que no passa, menteix, però sovint els llibres i les pel.lícules ometen aquesta realitat. A més, em va semblar tendre que volgués un fill tan desesperadament, recordo que en aquell moment vaig pensar que li hauríem de recomanar que passés pel post de grafiqueres del SP.

Doncs res, que m’ha agradat molt, té una estructura original, no és gens previsible, connectes amb els personatges, està ben escrit. La companya de feina de la Lalona mola més que la companya de feina de la Fuzztoon!!

Per cert, Lalona, quina ràbia que no hagis pogut anar a Londres!

[ametista]

La companya de feina de la Lalona mola més que la companya de feina de la Fuzztoon!!

i tant!!

ostres Raqueleta quina p***** això del e-reader, espero que es pugui arreglar!
Lalona, em sap greu que finalment no hagis pogut anar a Londres, amb la il·lusió que et feia
(i a mi, que esperava fotos de Belsize Park )

[Lalona]

SPOILERS: LLEGIT FINS AL FINAL

Bé, un cop superat el xoc he de dir que m’ha agradat molt. En realitat, jo no sóc massa de happy end i que alguna cosa es torci i no tot acabi perfecte ja m’agrada (tot i que aquest cop m’ha tocat la fibra de veritat).
La cinquena part, que dieu que és per a deixar anar la llagrimeta, a mi m’ha agradat. No m’ha semblat en cap moment com la malaltia i la mort de la tia de “El club de los viernes”, que estava ficada amb calçador i l’únic que volia era fer treure el mocador (amb mi no ho van aconseguir). A mi m’ha semblat que està bé per a acabar d’explicar la relació entre ells dos perquè a mi, sincerament, a l’inici no em va quadrar massa. El primer capítol l’últim que t’explica és que ella dorm i ell vol marxar sense que se n’adoni i està com penedit del que ha passat i de si això li pot portar problemes (una tia plasta obsessionada amb ell) més endavant i després, al capítol següent, veus que s’envien cartes mentre ell està a l’estranger... Jo trobo que el final té el sentit d’explicar-te això i de suavitzar una mica el cop de la mort de l’Emma. Si acabés amb la mort seria massa dur de païr, d’aquesta manera et queda més un regust agredolç.

Jo potser hagués hagut d'esperar que em passés una mica el xoc perquè la veritat és que vaig llegir la 5a part una mica de mala gana. Tens tota la raó que no està posada en calçador i que té sentit, si s'arriba a acabar a la 4a part encara estariem en xoc!!! Però no sé què dir-vos, jo amb els capítols dels aniversaris de la mort ja hagués fet. Em sembla que ja us vaig comentar que precisament m'agradava que deixessin coses perquè te les imaginis tu mateix! Una altra cosa que m'agradava és que "la data" només era rellevant per nosaltres, els personatges no sé si n'eren massa conscients que aquell dia feia anys del dia que va començar tot. I m'agradava que precisament no tot passés aquell dia sinó que només era el punt de partida per explicar el que havia passat durant el lapsus de temps que ens hem anat saltant. Però cap al final trobo que aquest detall ja no està tan cuidat. S'enrotllen el dia x a París, l'Emma es mor el dia x... Mireu, una manera que m'hagués "agradat" més. Quan té l'accident s'acaba el capítol i no diuen res més (si està bé, si està greu, si s'ha mort, res més) i llavors un capítol més on explica que es va morir al cap d'uns dies a l'hospital per exemple. No sé si m'he explicat gaire bé, però jo això de que tot passi precisament el dia x... no em quadra. Clar que, a partir de que es mor l'Emma sí que té sentit que el dia x sigui conscient de la data.

Us vaig dir que l’últim de l’Emma me l’havia fet sentir més propera i és que fa ràbia de vegades llegir històries d’amor idíliques i no, amb la convivència la màgia del principi desapareix o es redueix, apareixen les discussions tontes, algun retret tot i que se supera però qui digui que no passa, menteix, però sovint els llibres i les pel.lícules ometen aquesta realitat. A més, em va semblar tendre que volgués un fill tan desesperadament, recordo que en aquell moment vaig pensar que li hauríem de recomanar que passés pel post de grafiqueres del SP.

Raqueleta estic totalment d'acord amb tu, a mi també m'ha agradat que tot i ser una història d'amor no és idílica i és bastant semblant a la vida real. M'ha sorprès també que un home (l'autor) sàpiga copsar tan bé el punt de vista femení no trobeu? menys allò de la Sylvie tenint un amant als 7 mesos i deixant la nena amb una persona que no és de fiar, la resta trobo que no cau en tòpics i el punt de vista femení és molt creïble. El masculí suposo que també, bé està escrit per un home!
Això de convidar a algun personatge a passar per l'SP ens ha passat ja a més d'un llibre oi? Tinc la sensació que a tots els que he llegit amb vosaltres d'una manera o altra toquen el tema maternitat i qüestions que comentem aquí a l'SP... No avanço res però amb la lectura de febrer també he pensat això!

La companya de feina de la Lalona mola més que la companya de feina de la Fuzztoon!!

i tant!!

ostres Raqueleta quina p***** això del e-reader, espero que es pugui arreglar!
Lalona, em sap greu que finalment no hagis pogut anar a Londres, amb la il·lusió que et feia
(i a mi, que esperava fotos de Belsize Park )

Ja li diré a la meva companya de feina que està aprovada!!! Li va fer molta ilu que al club de lectura us animéssiu per la seva proposta!

Per cert, m'ha dit que existeix la peli i que és dolentíssima!!

sobre lo del viatge... no en parlem més. Fa un sol d'escàndol, em sento super tonta d'haver-me espantat i haver tornat a casa. :,-(

[ametista]

no et sentis tonta, viatjaves amb el teu fill, no? doncs no cal dir res més

per cert, tu que et llegies el llibre en anglès, tinc una pregunta...en una de les converses Dex-Em (ara de memòria no sé quan, potser quan es retroben a la boda) ell li pregunta si és feliç i ella li contesta "feliçota" suposo que és cosa de la traducció, em va semblar una paraula molt xorra que desentonava amb ella...i tinc curiositat, què hi deia a l'original? (si encara ho pots mirar) tu Raqueleta te'l llegies en castellà? potser de memòria tampoc recordes com ho van traduir...

[Raqueleta]

no et sentis tonta, viatjaves amb el teu fill, no? doncs no cal dir res més

per cert, tu que et llegies el llibre en anglès, tinc una pregunta...en una de les converses Dex-Em (ara de memòria no sé quan, potser quan es retroben a la boda) ell li pregunta si és feliç i ella li contesta "feliçota" suposo que és cosa de la traducció, em va semblar una paraula molt xorra que desentonava amb ella...i tinc curiositat, què hi deia a l'original? (si encara ho pots mirar) tu Raqueleta te'l llegies en castellà? potser de memòria tampoc recordes com ho van traduir...

Jo el llegia en castellà i ara no et sé dir què hi deia... i tampoc no ho puc mirar (la part bona és que la garantia de l'e-reader cobreix la caiguda i me'l repararan gratis però entre una cosa i una altra estaré unes tres setmanes sense joguina). De totes formes, diria que no recordo res estrany, potser ella contestava alguna cosa com "bastante"...

[Lalona]

Ja l'he tornat el llibre, pero el puc recuperar facilment... potser deia happyish? Quan afegeixes -ish darrera un adjectiu es com dir "més o menys". Si em dius el capitol ho miro! Jo tambe vaig preguntar-me com deurien haver traduit algunes coses!

Raqueleta a veure si te'l arreglen aviat! Jo crec que tambe en vull un d'aquests trastos

[ametista]

ho he mirat (encara he de tornar el llibre a la biblio) i és a la conversa del laberint

[Lalona]

Em sembla que ho he trobat, he posat "happyish + David Nicholls" al google i he trobat aquest fragment, em sembla que és el que dius tu:

“‘But you’re happy?’
‘Yeah? I think I am. Are you?’
‘Happier. Happyish.’
‘Happyish. Well, happyish isn’t so bad.’
‘It’s the most we can hope for.’ The fingertips of her left hand passed across the surface of a statute that seemed familiar, and now Emma knew exactly where they were. Turning right, and then left would bring them out into the rose garden again, back into the party, back to his fiancee and their friends, and there would be no more time to talk. She suddenly felt a startling sadness, so stopped for a moment, turned and took both of Dexter’s hands in her own.”
— One Day, David Nicholls