CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
noies jo aquest mes vaig endarrerida, amb les vacances pel mig se'm complica per llegir (no hauria de ser al revès? 
)
vaig per la meitat (dos capítols dels 4 d'aquesta part) però si puc després comento una mica...
)vaig per la meitat (dos capítols dels 4 d'aquesta part) però si puc després comento una mica...
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Doncs jo sí he llegit el que toca i aprofitant que estic sola (estan al parc i jo, que estic feta un cromo i em trobo fatal, m'he quedat a casa) aprofito i comento.
ATENCIÓ SPOILERS: PRIMERA PART LLEGIDA
La veritat és que res del que pugui dir serà objectiu, m'encanta aquest llibre, ja us ho he dit un milió de cops...
Els llibres amb relats curts m'acostumen a agradar i aquí encara més, tots tenen un nex comú i es barregen les històries a la Xina més tradicional amb les històries de noies americanes filles de xinesos, que no acaben de ser americanes del tot ni, molt menys, xineses. Crec que el llibre quan es pot valorar millor és en global, les històries que hem llegit ara estan molt bé però el que fa que sigui un llibre rodó és el conjunt de totes les històries.
D'entrada, el mini relat en cursiva que obre aquesta primera part m'ha semblat molt significatiu: "Pero cuando llegó al nuevo país, los funcionarios de inmigración le arrebataron el cisne, y ella se quedó agitando los brazos y con una sola pluma del ave como recuerdo. Luego tuvo que rellenar tantos formularios que olvidó por qué había ido allí y lo que dejó atrás". En realitat tot el llibre em sembla una lluita per no oblidar qui són, per no deixar de ser qui són, però a la vegada per millorar, no volen que les seves filles siguin com elles ni visquin el que elles han viscut ("allí nadie dirá que su valía se mide por la sonoridad del eructo de su marido, allí nadie la mirará con desprecio, porque la oligaré a hablar sólo en un perfeto inglés norteamericano") però a la vegada tota la seva vida és fer manternir les arrels xineses en les seves filles, és a dir, el que elles mateixes han estat. "¿Qué les diré? ¿Qué puedo decirles de mi madre? No sé nada. Era mi madre. (....) Entonces me doy cuenta de que están asustadas. Ven en mí a sus propias hijas, igualmente ignorantes, igualmente olvidadizas de las verdades y esperanzas que sus madres trajeron a América del Norte."
De les quatre històries que hi ha aquí la que m'agrada més és la de l'espelma. Totes tenen en comú que són molt tradicionals, podríem pensar que ens parlen de finals del sege XIX, per exemple, però en realitat es tracta de dones que, en el moment d'escriure's el llibre, 1990, tenen filles d'uns 35 anys, és a dir que tenen una edat de 60-65 anys, per tant nascudes entre 1925 i 1930, més o menys. Les històries que ens expliquen, de quan tenen entre uns cinc i uns deu anys, passen entre 1930 i 1940, més o menys, però relaten un món que ens sembla molt més llunyà. Com els convencionalismes ho són tot (la mare que ha de marxar perquè s’ha convertit en concubina, el matrimoni concertat…), les robes tradicionals, els costums. Totes, d’entrada, també sembla que venen de famílies força adinerades però totes acabaran convertint-se en immigrants.
Us imagineu què dur ha de ser per a una mare concertar un matrimoni? Sempre ho havia llegit pensant en la filla però aquest cop també he pensat en la mare, ha de renunciar a la seva filla quan és ben petita encara, quan té dotze anys, però ja abans la tracta com si no fos filla seva. “Mi madre no me trataba así porque no me amara. Decía esto mordiéndose luego la lengua, para no desear algo que ya no le pertenecía”.
M’ha encantat aquesta frase, la majoria de gent és així en algun momento de la seva vida, jo inclosa, suposo que vosaltres també, no? "No es que tía Ying sea dura de oído: es dura de escucha".
Us deixo una foto més. L’última història parla que la nena, abans de caure, veu com estan pescant amb un ocell al que li han posat una anella al coll per a que no es pugui empastar els peixos. És aquest ocell de la foto, un cormoran. I les basses tradicionals dels pescadors són aquestes de bambú. Aquesta foto és també a Guilin (Kweilin).
ATENCIÓ SPOILERS: PRIMERA PART LLEGIDA
La veritat és que res del que pugui dir serà objectiu, m'encanta aquest llibre, ja us ho he dit un milió de cops...
Els llibres amb relats curts m'acostumen a agradar i aquí encara més, tots tenen un nex comú i es barregen les històries a la Xina més tradicional amb les històries de noies americanes filles de xinesos, que no acaben de ser americanes del tot ni, molt menys, xineses. Crec que el llibre quan es pot valorar millor és en global, les històries que hem llegit ara estan molt bé però el que fa que sigui un llibre rodó és el conjunt de totes les històries.
D'entrada, el mini relat en cursiva que obre aquesta primera part m'ha semblat molt significatiu: "Pero cuando llegó al nuevo país, los funcionarios de inmigración le arrebataron el cisne, y ella se quedó agitando los brazos y con una sola pluma del ave como recuerdo. Luego tuvo que rellenar tantos formularios que olvidó por qué había ido allí y lo que dejó atrás". En realitat tot el llibre em sembla una lluita per no oblidar qui són, per no deixar de ser qui són, però a la vegada per millorar, no volen que les seves filles siguin com elles ni visquin el que elles han viscut ("allí nadie dirá que su valía se mide por la sonoridad del eructo de su marido, allí nadie la mirará con desprecio, porque la oligaré a hablar sólo en un perfeto inglés norteamericano") però a la vegada tota la seva vida és fer manternir les arrels xineses en les seves filles, és a dir, el que elles mateixes han estat. "¿Qué les diré? ¿Qué puedo decirles de mi madre? No sé nada. Era mi madre. (....) Entonces me doy cuenta de que están asustadas. Ven en mí a sus propias hijas, igualmente ignorantes, igualmente olvidadizas de las verdades y esperanzas que sus madres trajeron a América del Norte."
De les quatre històries que hi ha aquí la que m'agrada més és la de l'espelma. Totes tenen en comú que són molt tradicionals, podríem pensar que ens parlen de finals del sege XIX, per exemple, però en realitat es tracta de dones que, en el moment d'escriure's el llibre, 1990, tenen filles d'uns 35 anys, és a dir que tenen una edat de 60-65 anys, per tant nascudes entre 1925 i 1930, més o menys. Les històries que ens expliquen, de quan tenen entre uns cinc i uns deu anys, passen entre 1930 i 1940, més o menys, però relaten un món que ens sembla molt més llunyà. Com els convencionalismes ho són tot (la mare que ha de marxar perquè s’ha convertit en concubina, el matrimoni concertat…), les robes tradicionals, els costums. Totes, d’entrada, també sembla que venen de famílies força adinerades però totes acabaran convertint-se en immigrants.
Us imagineu què dur ha de ser per a una mare concertar un matrimoni? Sempre ho havia llegit pensant en la filla però aquest cop també he pensat en la mare, ha de renunciar a la seva filla quan és ben petita encara, quan té dotze anys, però ja abans la tracta com si no fos filla seva. “Mi madre no me trataba así porque no me amara. Decía esto mordiéndose luego la lengua, para no desear algo que ya no le pertenecía”.
M’ha encantat aquesta frase, la majoria de gent és així en algun momento de la seva vida, jo inclosa, suposo que vosaltres també, no? "No es que tía Ying sea dura de oído: es dura de escucha".
Us deixo una foto més. L’última història parla que la nena, abans de caure, veu com estan pescant amb un ocell al que li han posat una anella al coll per a que no es pugui empastar els peixos. És aquest ocell de la foto, un cormoran. I les basses tradicionals dels pescadors són aquestes de bambú. Aquesta foto és també a Guilin (Kweilin).
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Jo encara no vaig començar. Ahir per la nit vaig acabar el de Jane Eyre, i avui em poso amb aquest. A veure si recupero i puc arribar a temps per la segona reunió virtual 
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
a veure si ara puc comentar una miqueta tot i que encara estic a la meitat de l'última història (o sigui que ja m'estic endarrerint per la propera reunió!)
ATENCIÓ SPOILERS!!
LLEGITS ELS PRIMERS TRES CAPÍTOLS
de moment m'està agradant molt, l'autora plasma completament aquesta diferència entre generacions, mares i filles amb diferents idiomes i diferents graus de connexió i comprensió...i el que més m'agrada és la manera de narrar la història, amb tants matisos, amb tants significats...però a la vegada de lectura amena i interessant
m'ha impactat alguna situació, com quan la mare de l'An-Mei es talla un tros de carn del braç per fer una sopa especial per l'àvia moribunda...unes tradicions (algunes una mica bèsties) que marquen totes les històries, com també la importància de l'honor i la rigidesa de tot plegat. M'ha encantat la història de la Lindo, que tot i saber de ben petita el seu destí, el matrimoni concertat i la separació de la seva família, mai es deixa emportar per la vida que li trien i acaba escapant-se'n també amb honor i valent-se justament de les armes que l'havien enclaustrat: el poder de les tradicions i la gran creença en elles de la societat de l'època, em sembla admirable la seva fortalesa quan qualsevol en el seu lloc i amb l'educació rebuda simplement s'hauria sotmès i resignat
i ara a veure si la June va a conèixer les seves germanes, no? la seva mare tela també, tan negativa, tan rotunda, tan enfadada amb el món...però a vegades també deia alguna frase bona, eh? contundent però encertada...la reunió sense ella i amb la filla subtituint-la...quin plan, no s'hi sent gaire còmoda la noia però li toca fer-ho per tradició...qui sap si així podrà acabar coneixent a la seva mare des d'un altre punt de vista perquè les seves converses sempre eren una mica estira i arronsa, no? i tot un detall que les dones l'ajudin amb el bitllet, tot i que implica que tan elles com la seva mare sempre li haviem amagat aquesta part de la seva vida i família, que té dues germanes....(ella sap alguna cosa per la història que li explica sempre la seva mare de Kweilin però mai li diu què va passar amb els nadons així que per ella era un misteri)
en fi, que ja tinc ganes de continuar llegint
ATENCIÓ SPOILERS!!
LLEGITS ELS PRIMERS TRES CAPÍTOLS
de moment m'està agradant molt, l'autora plasma completament aquesta diferència entre generacions, mares i filles amb diferents idiomes i diferents graus de connexió i comprensió...i el que més m'agrada és la manera de narrar la història, amb tants matisos, amb tants significats...però a la vegada de lectura amena i interessant
m'ha impactat alguna situació, com quan la mare de l'An-Mei es talla un tros de carn del braç per fer una sopa especial per l'àvia moribunda...unes tradicions (algunes una mica bèsties) que marquen totes les històries, com també la importància de l'honor i la rigidesa de tot plegat. M'ha encantat la història de la Lindo, que tot i saber de ben petita el seu destí, el matrimoni concertat i la separació de la seva família, mai es deixa emportar per la vida que li trien i acaba escapant-se'n també amb honor i valent-se justament de les armes que l'havien enclaustrat: el poder de les tradicions i la gran creença en elles de la societat de l'època, em sembla admirable la seva fortalesa quan qualsevol en el seu lloc i amb l'educació rebuda simplement s'hauria sotmès i resignat
i ara a veure si la June va a conèixer les seves germanes, no? la seva mare tela també, tan negativa, tan rotunda, tan enfadada amb el món...però a vegades també deia alguna frase bona, eh? contundent però encertada...la reunió sense ella i amb la filla subtituint-la...quin plan, no s'hi sent gaire còmoda la noia però li toca fer-ho per tradició...qui sap si així podrà acabar coneixent a la seva mare des d'un altre punt de vista perquè les seves converses sempre eren una mica estira i arronsa, no? i tot un detall que les dones l'ajudin amb el bitllet, tot i que implica que tan elles com la seva mare sempre li haviem amagat aquesta part de la seva vida i família, que té dues germanes....(ella sap alguna cosa per la història que li explica sempre la seva mare de Kweilin però mai li diu què va passar amb els nadons així que per ella era un misteri)
en fi, que ja tinc ganes de continuar llegint
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
noiessss ja vaig tard, pero vui fer tantes coses que no puc amb tot... a veure primera part llegida pero esperare a dema amb calma per escriure algo millor que ara :p jijiji i el llibre m´esta agradant.
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
El llibre m'està agradant encara que porto poquet,entre que aquestes mini vacances em sortit fora amb la família i el peque ja no dorm casi de dia no he tingut gaire temps, però en quant pugui em poso que li tinc ganes!
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Primera part llegida: Spoilers
Al final he tingut una estoneta i he pogut llegir la primera part
Crec que estic llegint el llibre en el moment adequat de la meva vida, si l'hagués llegit fa un parell d'anys potser se'm passarien per alt moltes coses, però ara al llegir-lo des de la perspectiva d'una mare tot s'enten millor.
Totes quatre son dones lluitadores, valentes i rebels però alhora tradicionals i respectuoses, tinc ganes de continuar indagant en les seves vides. Estic molt intrigada per el que li va passar als bebès de la Suyuan, només de pensar en que els va haver de deixar m'entraven ganes de plorar quan llegia
igual que quan vaig llegir com la mare de An-mei ha de deixar la seva filla moribunda sabent que si sobreviu no li parlaran d'ella per què és un "fantasma" em va fer una ràbia que hagués escanyat a la avia!
M'ha encantat l'enginy de la Lindo, com s'escapa d'un matrimoni no desitjat i m'ha fet gracia això de que se li va acudir quan la sogre li teu les joies per què té un excés de metall i que la falta de metall fomenta independència
Vamos que a la sogre li surt tot al revés jeje i a sobre es queda tan panxa amb un "net" que es fill de una criada i un aguador 
Raqueleta gràcies per la foto, just acabava de llegir la història de la Ying-ying quan la he vista i m'ha fet molta gracia poder veure-ho.
El llibre promet
Al final he tingut una estoneta i he pogut llegir la primera part
Crec que estic llegint el llibre en el moment adequat de la meva vida, si l'hagués llegit fa un parell d'anys potser se'm passarien per alt moltes coses, però ara al llegir-lo des de la perspectiva d'una mare tot s'enten millor.
Totes quatre son dones lluitadores, valentes i rebels però alhora tradicionals i respectuoses, tinc ganes de continuar indagant en les seves vides. Estic molt intrigada per el que li va passar als bebès de la Suyuan, només de pensar en que els va haver de deixar m'entraven ganes de plorar quan llegia
igual que quan vaig llegir com la mare de An-mei ha de deixar la seva filla moribunda sabent que si sobreviu no li parlaran d'ella per què és un "fantasma" em va fer una ràbia que hagués escanyat a la avia! M'ha encantat l'enginy de la Lindo, com s'escapa d'un matrimoni no desitjat i m'ha fet gracia això de que se li va acudir quan la sogre li teu les joies per què té un excés de metall i que la falta de metall fomenta independència
Vamos que a la sogre li surt tot al revés jeje i a sobre es queda tan panxa amb un "net" que es fill de una criada i un aguador Raqueleta gràcies per la foto, just acabava de llegir la història de la Ying-ying quan la he vista i m'ha fet molta gracia poder veure-ho.
El llibre promet
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
reunió virtual dia 15:
Las veintiséis puertas malignas
Las veintiséis puertas malignas
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Veig que a l’abril ja se’ns van oblidant els bons propòsits d’any nou i ja ningú compleix els dies que toca reunió… estirada d’orelles a totes, a mi inclusa!
I ara…
ATENCIÓ SPOILERS: SEGONA PART LLEGIDA
A mi em continua agradant moltíssim, jejeje. I a vosaltres?
Ara les històries no són tan exòtiques com les anteriors però trobo que són igualment atractives, enganxen, estan ben explicades, et contraposen tota l’estona la visió jove amb la visió madura, la visió americana amb la visió xinesa… No trobeu que en moltes coses totes les mares estan tallades pel mateix patró? En argumentacions, refranys, supersticions… Sempre he pensat que les quatre mares són, en gran part, la mare de l’Amy Tan partida en quatre i que les quatre filles són l’Amy Tan (nascuda als Estats Units filla de pares xinesos, primera generació als Estats Units) són ella mateixa partida en quatre.
En la història de la dona que perd el fill que esperava, no us sembla com si en realitat ella volgués perdre’l? Inconscientment comenta a ensopegar amb coses, amb objectes. No s’explica massa però diu que va matar el seu altre fill i que per això aquest naixia mort. Suposo que tot aquest pensament implica un sentiment de culpa terrible i potser incoscientment sí que es castigava, procurant produir-se un abortament, potser se sentia que no es mereixia ara tenir un altre fill. Una situació dura per a la filla gran: “Quizá había escuchado a través de la pared y no había oído nada, salvo el silencio estancado de nuestra casa desdichada”.
La història més terrible, però, és la del nen que s’ofega a la platja. Des que comprens què passarà tot és terrible, com tots podrien haver fet alguna cosa i ningú la fa, com tots es culpen a ells mateixos, com el busquen fins les tantes i com van l’endemà per veure si el troben, però el pitjor és quan es rendeixen: “Sólo entonces mi madre se dio por vencida. Jamás olvidaré la expresión de su rostro, una expresión de desesperación y horror absolutos, por haber perdido a Bing, por ser tan necia de creer que la fe le serviría para cambiar el destino. Y me sentí furiosa, ciegamente furiosa, porque todo nos había fallado”. I em produeix molta tendresa que a la Bíblia, a la part de defuncions de la família, la mare posés el nom del nen amb llapis i traç lleuger, per a que es pogués esborrar fàcilment. Tot i saber que no tornarà no acabes de perdre l’esperança mai…
L’última història també és curiosa, sempre m’he identificat amb la filla i m’ha semblat que la mare vol fer d’ella el que no és, per enveja de la seva amiga, per voler destacar i no es conforma amb la gran sort que té, una filla sana, que vol a sobre que sigui un prodigi. Em sembla genial quan la nena es mira al mirall i es promet que no serà el que no és i que no deixarà que sa mare la canviï. I boicoiteja els intents de la seva mare de convertir-la en un prodigi, el que em sembla correcte, però a la vegada es priva a ella mateixa d’aprendre coses, no per a ser la millor, ni tan sols per ser bona, sinó pel simple gust d’aprendre. El final és emotiu, ja morta la mare fa afinar el piano i es posa a tocar-lo i llavors sembla ser que troba que li agrada, que li podria haver agradat abans en altres circumstàncies i no ho diu però suposo que li dol les discussions no solucionades, les coses que han quedat pendents de dir-se entre elles.
I ara…
ATENCIÓ SPOILERS: SEGONA PART LLEGIDA
A mi em continua agradant moltíssim, jejeje. I a vosaltres?
Ara les històries no són tan exòtiques com les anteriors però trobo que són igualment atractives, enganxen, estan ben explicades, et contraposen tota l’estona la visió jove amb la visió madura, la visió americana amb la visió xinesa… No trobeu que en moltes coses totes les mares estan tallades pel mateix patró? En argumentacions, refranys, supersticions… Sempre he pensat que les quatre mares són, en gran part, la mare de l’Amy Tan partida en quatre i que les quatre filles són l’Amy Tan (nascuda als Estats Units filla de pares xinesos, primera generació als Estats Units) són ella mateixa partida en quatre.
En la història de la dona que perd el fill que esperava, no us sembla com si en realitat ella volgués perdre’l? Inconscientment comenta a ensopegar amb coses, amb objectes. No s’explica massa però diu que va matar el seu altre fill i que per això aquest naixia mort. Suposo que tot aquest pensament implica un sentiment de culpa terrible i potser incoscientment sí que es castigava, procurant produir-se un abortament, potser se sentia que no es mereixia ara tenir un altre fill. Una situació dura per a la filla gran: “Quizá había escuchado a través de la pared y no había oído nada, salvo el silencio estancado de nuestra casa desdichada”.
La història més terrible, però, és la del nen que s’ofega a la platja. Des que comprens què passarà tot és terrible, com tots podrien haver fet alguna cosa i ningú la fa, com tots es culpen a ells mateixos, com el busquen fins les tantes i com van l’endemà per veure si el troben, però el pitjor és quan es rendeixen: “Sólo entonces mi madre se dio por vencida. Jamás olvidaré la expresión de su rostro, una expresión de desesperación y horror absolutos, por haber perdido a Bing, por ser tan necia de creer que la fe le serviría para cambiar el destino. Y me sentí furiosa, ciegamente furiosa, porque todo nos había fallado”. I em produeix molta tendresa que a la Bíblia, a la part de defuncions de la família, la mare posés el nom del nen amb llapis i traç lleuger, per a que es pogués esborrar fàcilment. Tot i saber que no tornarà no acabes de perdre l’esperança mai…
L’última història també és curiosa, sempre m’he identificat amb la filla i m’ha semblat que la mare vol fer d’ella el que no és, per enveja de la seva amiga, per voler destacar i no es conforma amb la gran sort que té, una filla sana, que vol a sobre que sigui un prodigi. Em sembla genial quan la nena es mira al mirall i es promet que no serà el que no és i que no deixarà que sa mare la canviï. I boicoiteja els intents de la seva mare de convertir-la en un prodigi, el que em sembla correcte, però a la vegada es priva a ella mateixa d’aprendre coses, no per a ser la millor, ni tan sols per ser bona, sinó pel simple gust d’aprendre. El final és emotiu, ja morta la mare fa afinar el piano i es posa a tocar-lo i llavors sembla ser que troba que li agrada, que li podria haver agradat abans en altres circumstàncies i no ho diu però suposo que li dol les discussions no solucionades, les coses que han quedat pendents de dir-se entre elles.
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Raqueleta tens molta raó, aquest mes no estem complint gaire...a veure si ens posem les piles ara que encara hi estem a temps!
jo avui he tingut un dia fatal de tràmits burocràtics o sigui un pal, però les llargues hores d'espera fent cua m'han permès posar-me al dia del llibre i avançar-me una mica i tot
el problema és que ara és massa tard per posar-me a comentar, a veure si demà m'hi puc posar però he de dir QUE M'ESTÀ AGRADANT MOOOOOLT!! 
jo avui he tingut un dia fatal de tràmits burocràtics o sigui un pal, però les llargues hores d'espera fent cua m'han permès posar-me al dia del llibre i avançar-me una mica i tot
el problema és que ara és massa tard per posar-me a comentar, a veure si demà m'hi puc posar però he de dir QUE M'ESTÀ AGRADANT MOOOOOLT!! 
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Noies, no us queixeu, que a enderrerida no em guanya ningú, que encara vaig per la meitat de Jean Eyre... Però esque amb els estudis, la casa, la nena, el negoci i que amb l'embaras a les 10 de la nit ja semblo una zombie no dono per a més!!!!!
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
"Estoy en ello" Vaig una setmana endarrerida 
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
ATENCIÓ SPOILERS!!
SEGONA PART LLEGIDA
Raqueleta jo també pensava que les quatre mares, tot i tenir cadascuna la seva pròpia història, es comportaven de manera molt semblant en el món que viuen (valoren les oportunitats i la llibertat que els ofereix el seu nou país però mantenint presents sempre les seves arrels, tradicions...) i amb les seves filles (volen el millor per elles però tenen una manera molt peculiar d'expressar-ho, sempre amb seriositat, absolutisme, exigència... poques vegades es mostren realment afectuoses...o aquesta és la impressió que dóna)
de fet, he de confessar que més d'un cop m'he de mirar la "xuleta" del principi del llibre per saber qui parla i qui és filla de qui, suposo que si me'l pogués llegir més del tirón estaria més situada i no em faria falta, però les circumstàncies...
les històries de l'escacs i el piano...són tan diferents i tan semblants! les dues nenes tenen capacitats (o ganes) diferents però al final no deixa de ser un estira i arronsa amb les seves mares, un joc de poders que les acaba distanciant quan haurien pogut servir per unir-les més...
(ara, que quin riure amb el professor de piano...sord! )
les altres dues històries són taaaan tristes! la de la mare que perd el fill...sembla tan desconnectada del món en certs moments...suposo que si havia perdut un fill amb anterioritat estava molt tocada i a sobre aquest també el perd....i la filla, veient tot el que passa a casa seva (o no passa) i sentint els crits de la casa del costat...i pensant quina situació era pitjor si la seva o la de la veïna...
i la del nen a la platja......buf, que terrible per tots i que terrible per la mare (suposo que és inevitable posar-te en la seva pell i més si tens un nen de 4 anys) però sobretot per la filla que amb només 14 anys s'ha de sentir responsable d'una tragèdia així quan només és una nena i no té per què...
------------------------------------
en fi, he de parar que se m'ha acabat el temps però segueixo dient que m'està agradant molt! les que aneu endarrerides no el deixeu que val la pena!
SEGONA PART LLEGIDA
Raqueleta jo també pensava que les quatre mares, tot i tenir cadascuna la seva pròpia història, es comportaven de manera molt semblant en el món que viuen (valoren les oportunitats i la llibertat que els ofereix el seu nou país però mantenint presents sempre les seves arrels, tradicions...) i amb les seves filles (volen el millor per elles però tenen una manera molt peculiar d'expressar-ho, sempre amb seriositat, absolutisme, exigència... poques vegades es mostren realment afectuoses...o aquesta és la impressió que dóna)
de fet, he de confessar que més d'un cop m'he de mirar la "xuleta" del principi del llibre per saber qui parla i qui és filla de qui, suposo que si me'l pogués llegir més del tirón estaria més situada i no em faria falta, però les circumstàncies...
les històries de l'escacs i el piano...són tan diferents i tan semblants! les dues nenes tenen capacitats (o ganes) diferents però al final no deixa de ser un estira i arronsa amb les seves mares, un joc de poders que les acaba distanciant quan haurien pogut servir per unir-les més...
(ara, que quin riure amb el professor de piano...sord!
)les altres dues històries són taaaan tristes! la de la mare que perd el fill...sembla tan desconnectada del món en certs moments...suposo que si havia perdut un fill amb anterioritat estava molt tocada i a sobre aquest també el perd....i la filla, veient tot el que passa a casa seva (o no passa) i sentint els crits de la casa del costat...i pensant quina situació era pitjor si la seva o la de la veïna...
i la del nen a la platja......buf, que terrible per tots i que terrible per la mare (suposo que és inevitable posar-te en la seva pell i més si tens un nen de 4 anys) però sobretot per la filla que amb només 14 anys s'ha de sentir responsable d'una tragèdia així quan només és una nena i no té per què...
------------------------------------
en fi, he de parar que se m'ha acabat el temps però segueixo dient que m'està agradant molt! les que aneu endarrerides no el deixeu que val la pena!
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
bueno noies despres de l´estirada d´orelles, dir que estic al dia!!!!
aquesta nit comento, que ara marxo a la feina :(
m´esta agradant molt!
aquesta nit comento, que ara marxo a la feina :(
m´esta agradant molt!
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Ja he començat, m'està encantant, quina troballa Ametista i Raqueleta, gràcies per animar-me a descobrir aquesta joieta! com mola el club de lectura!
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Què bé que us agradi però COMENTEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEU!! Que m'ho estic explicant a mi mateixa i això ja ho he fet mil cops, jo el que vull és llegir les vostres impressions!
Us torno a estirar les orelles? Eh, Miriameta?
Us torno a estirar les orelles? Eh, Miriameta?
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
que bé que us estigui agradant tant!
sí miriameta, si no comentes aquesta nit se t'ajuntaran demà les dues reunions
que demà tocaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
jo ara mateix me'n vaig al llit a acabar-me el trosset que em falta!
sí miriameta, si no comentes aquesta nit se t'ajuntaran demà les dues reunions
que demà tocaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
jo ara mateix me'n vaig al llit a acabar-me el trosset que em falta!
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
reunió virtual dia 22
tercera part: Versión americana
tercera part: Versión americana
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
ATENCIÓ SPOILERS!!!
LLEGIDA LA TERCERA PART SENCERA
aquesta part de les quatre filles m'ha semblat més el que deia la Raqueleta com si totes fossin una mateixa persona (l'autora) perquè realment la relació que tenen cadascuna amb les seves mares tenen molts punts en comú com per exemple que totes necessiten l'aprobació constant de les seves mares... I quines coses els diuen de petites, no? com per traumatitzar-les! (com la que li diu a la nena que estava a punt de ploure perquè veia com uns fantasmes volien entrar a casa seva)
la història de la Lena amb el menjar...la seva mare intentant que simplement s'acabés l'arròs i ella acaba desenvolupant un trastorn alimentari! i l'Arnold, el veí, que quan mor se sent culpable...i llavors diu "nos merecemos lo que obtenemos.Yo no obtuve a Arnold sino a Harold"
el Harold...que fort que ni s'hagués adonat que MAI menjava gelat! i aquesta manera d'administrar-se, està tan portada a l'extrem que semblen més companys de pis que una parella...bé, de fet quan s'acaba el capítol ella comença a plantejar-se coses...
el sopar de presentació del Rich...quin riure! no n'encerta ni una el pobre, i quan marxa i es despedeix dient-los Linda i Tim?? però ell s'ho pren amb súper bon humor i aquí no ha passat res tu!
la història de la June...en un moment donat m'ha emocionat amb llagrimeta i tot perquè quan more la seva mare ella està a punt de fer els 36 que és l'edat que acabo d'estrenar jo i buf....pensar en perdre la meva mare...tot i que no la tinc tan a prop com m'agradaria ni la veig tan sovint com voldria sé que hi és i que falta que jo necessiti alguna cosa perquè ella respongui i vulgui ajudar-me i donar-m'ho tot...(ai, és que estic floreta per coses que han passat últimament) realment el vincle entre mares i fills és important, eh? només espero saber transmetre això mateix als meus fills i que sapiguen que sempre podran comptar amb mi per tot per cert (tornant al llibre, que em desvio) en aquesta història apareix una Waverly bastant repel·lent, no? quan ella és la protagonista no sembla que ho sigui tant...
bé, ara començarem la quarta i última part del llibre, suposo que aquí s'aniran tancant i aclarint coses....ja tinc ganes de tornar-lo a agafar
LLEGIDA LA TERCERA PART SENCERA
aquesta part de les quatre filles m'ha semblat més el que deia la Raqueleta com si totes fossin una mateixa persona (l'autora) perquè realment la relació que tenen cadascuna amb les seves mares tenen molts punts en comú com per exemple que totes necessiten l'aprobació constant de les seves mares... I quines coses els diuen de petites, no? com per traumatitzar-les! (com la que li diu a la nena que estava a punt de ploure perquè veia com uns fantasmes volien entrar a casa seva)
la història de la Lena amb el menjar...la seva mare intentant que simplement s'acabés l'arròs i ella acaba desenvolupant un trastorn alimentari! i l'Arnold, el veí, que quan mor se sent culpable...i llavors diu "nos merecemos lo que obtenemos.Yo no obtuve a Arnold sino a Harold"
el Harold...que fort que ni s'hagués adonat que MAI menjava gelat! i aquesta manera d'administrar-se, està tan portada a l'extrem que semblen més companys de pis que una parella...bé, de fet quan s'acaba el capítol ella comença a plantejar-se coses...
el sopar de presentació del Rich...quin riure! no n'encerta ni una el pobre, i quan marxa i es despedeix dient-los Linda i Tim?? però ell s'ho pren amb súper bon humor i aquí no ha passat res tu!
la història de la June...en un moment donat m'ha emocionat amb llagrimeta i tot perquè quan more la seva mare ella està a punt de fer els 36 que és l'edat que acabo d'estrenar jo i buf....pensar en perdre la meva mare...tot i que no la tinc tan a prop com m'agradaria ni la veig tan sovint com voldria sé que hi és i que falta que jo necessiti alguna cosa perquè ella respongui i vulgui ajudar-me i donar-m'ho tot...(ai, és que estic floreta per coses que han passat últimament) realment el vincle entre mares i fills és important, eh? només espero saber transmetre això mateix als meus fills i que sapiguen que sempre podran comptar amb mi per tot
per cert (tornant al llibre, que em desvio) en aquesta història apareix una Waverly bastant repel·lent, no? quan ella és la protagonista no sembla que ho sigui tant...bé, ara començarem la quarta i última part del llibre, suposo que aquí s'aniran tancant i aclarint coses....ja tinc ganes de tornar-lo a agafar
Re: CL abril'12 - El club de la buena estrella (Amy Tan)
Fa bastants dies que vaig llegir-me la tercera part així que el problema no és que no pugui llegir, el problema és que no tinc temps per a comentar!!
Intentaré fer-ho ràpid perquè sino ja veig que no ho faré mai…
ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIDA LA TERCERA PART SENCERA
Coincideixo amb l’Ametista en que les relacions mares-filles d’aquest llibre són molt peculiars. Sempre hi ha un conflicto generacional però en aquest cas és molt més acusat perquè no és només un conflicte generacional sinó també cultural, perquè per molt que siguin mare i filla són de dues cultures diferents i el xoc és brutal! I també deu ser cosa del caràcter xinès però són fredes amb les seves filles, sobretot de petites, molt exigents, molt dures i poc afectuoses i suposo que tot acaba passant factura.
La història del gelat està portada a l’extrem. La separació de béns no és un tema que ens resulti extrany, com a mínim a Catalunya, hi ha moltes parelles que no volen posar tots els béns en comú però això de fer una cuenta de debe y de haber i de negociar què, com i qui és exagerat. I sobretot em sembla terriblement injust perquè ell és soci del negoci i ella empleada, no li vol pujar el sou per a que no sembli que l’afavoreix, ella guanya una merda i es veu perjudicada amb això de “ser iguals”, quan és obvi que no ho són. I ell ni se n’ha adonat que a ella no li agrada el gelat!
El final de la història fa pensar, cau el gerro, la filla li treu importància dient que sabia que passaria i la mare li diu que llavors per què no li posa fi. I està clar que no parla del gerro i de la taula nyigui-nyogui.
La història del futur marit de la Waverly és molt divertida. Primer de tot, per a demostrar a sa mare que conviuen la porta a casa seva que està feta una cort de porcs. Home, casa meva no està perfecta mai i de vegades penso que si vingués algú d’imprevist no obriria la porta, però calaixos oberts amb el contingut caient pel terra, sabates pel mig, camises al lloc de l’aspiradora, copes brutes a la taula del menjador... em va fer sentir bé, no tinc la casa tan desastre com de vegades em penso!!
I el pobre Rich que no fa res bé i ni tan sols sap com es diuen els pares d’ella (a mi també em fa riure allò de Linda i Tim!) però en realitat la culpa és de la Waverly, coi, si vols presentar el teu promès als teus pares i són de cultures diferents què menys que explicar-li una mica el protocol, com menjar, com lloar els plats, etc.
Però d’aquesta història em quedo amb l’embaràs inicialment no desitjat i que van canviar d’idea quan els van parlar dels ditets movent-se. I com diu que gràcies a Déu els van parlar de ditets i no de cap altre cosa i ara ella tenia la seva filla. La frase “Desde el mismo momento en que apartó el puño de la boca para llorar, supe que mis sentimientos hacia ella eran inviolables” és tan real i tan certa!
I l’última història, la de la June, em sembla tan emotiva. Primer el tema del cranc sense pota, que no té valor per a ells, però que l’ha de posar perquè sinó no hi ha prous i el posa sabent que no hi ha perill que ningú l’agafi, que només la seva pròpia filla serà capaç de fer el sacrifici. És bonic que la June sigui així i que la mare ho sàpiga, tant com per a avançar-se i donar-li el bo dient que ella en realitat no té gana i vol el petit. I després tot el final, quan ja han marxat els convidats, la June se sent humiliada, la mare li dóna el penjoll i després ella torna a estar en aquella cuina quan la mare ja ha mort i sent el soroll que fan els inquilins i veu el gat. En aquell moment actua com sa mare, es molesta amb els veïns i espanta el gat, i és quan més propera sembla sentir-se a sa mare, igual que quan torna a tocar el piano de gran. És molt curiós i molt significatiu que els dos moments de major connexió siguin quan la mare ja no hi és...
Intentaré fer-ho ràpid perquè sino ja veig que no ho faré mai…
ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIDA LA TERCERA PART SENCERA
Coincideixo amb l’Ametista en que les relacions mares-filles d’aquest llibre són molt peculiars. Sempre hi ha un conflicto generacional però en aquest cas és molt més acusat perquè no és només un conflicte generacional sinó també cultural, perquè per molt que siguin mare i filla són de dues cultures diferents i el xoc és brutal! I també deu ser cosa del caràcter xinès però són fredes amb les seves filles, sobretot de petites, molt exigents, molt dures i poc afectuoses i suposo que tot acaba passant factura.
La història del gelat està portada a l’extrem. La separació de béns no és un tema que ens resulti extrany, com a mínim a Catalunya, hi ha moltes parelles que no volen posar tots els béns en comú però això de fer una cuenta de debe y de haber i de negociar què, com i qui és exagerat. I sobretot em sembla terriblement injust perquè ell és soci del negoci i ella empleada, no li vol pujar el sou per a que no sembli que l’afavoreix, ella guanya una merda i es veu perjudicada amb això de “ser iguals”, quan és obvi que no ho són. I ell ni se n’ha adonat que a ella no li agrada el gelat!
El final de la història fa pensar, cau el gerro, la filla li treu importància dient que sabia que passaria i la mare li diu que llavors per què no li posa fi. I està clar que no parla del gerro i de la taula nyigui-nyogui.
La història del futur marit de la Waverly és molt divertida. Primer de tot, per a demostrar a sa mare que conviuen la porta a casa seva que està feta una cort de porcs. Home, casa meva no està perfecta mai i de vegades penso que si vingués algú d’imprevist no obriria la porta, però calaixos oberts amb el contingut caient pel terra, sabates pel mig, camises al lloc de l’aspiradora, copes brutes a la taula del menjador... em va fer sentir bé, no tinc la casa tan desastre com de vegades em penso!!
I el pobre Rich que no fa res bé i ni tan sols sap com es diuen els pares d’ella (a mi també em fa riure allò de Linda i Tim!) però en realitat la culpa és de la Waverly, coi, si vols presentar el teu promès als teus pares i són de cultures diferents què menys que explicar-li una mica el protocol, com menjar, com lloar els plats, etc.
Però d’aquesta història em quedo amb l’embaràs inicialment no desitjat i que van canviar d’idea quan els van parlar dels ditets movent-se. I com diu que gràcies a Déu els van parlar de ditets i no de cap altre cosa i ara ella tenia la seva filla. La frase “Desde el mismo momento en que apartó el puño de la boca para llorar, supe que mis sentimientos hacia ella eran inviolables” és tan real i tan certa!
I l’última història, la de la June, em sembla tan emotiva. Primer el tema del cranc sense pota, que no té valor per a ells, però que l’ha de posar perquè sinó no hi ha prous i el posa sabent que no hi ha perill que ningú l’agafi, que només la seva pròpia filla serà capaç de fer el sacrifici. És bonic que la June sigui així i que la mare ho sàpiga, tant com per a avançar-se i donar-li el bo dient que ella en realitat no té gana i vol el petit. I després tot el final, quan ja han marxat els convidats, la June se sent humiliada, la mare li dóna el penjoll i després ella torna a estar en aquella cuina quan la mare ja ha mort i sent el soroll que fan els inquilins i veu el gat. En aquell moment actua com sa mare, es molesta amb els veïns i espanta el gat, i és quan més propera sembla sentir-se a sa mare, igual que quan torna a tocar el piano de gran. És molt curiós i molt significatiu que els dos moments de major connexió siguin quan la mare ja no hi és...
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |