CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Bé, ja tenim el novembre a sobre. I per tant, lectura.
Aquest mes toca buscar i llegir aquest llibre.
També hi ha la sèrie, així que si us ve de gust, podem fer cineclub també.
Hi ha 35 capítols, per tant la divisió quedaria així:
Introducción (Pàg. 8) - Raquitismo (Pàg. 154)
Eclamsia (Pàg. 155) - Zakir (Pàg. 313)
Cable Street (Pàg. 314) - Orígenes mestizos I (Pàg. 470)
Orígines mestizos II (Pàg. 471) - En el principio (Pàg. 585)
Les pàgines són orientatives, perquè el tinc en format digital i ja se sap que pot variar molt. Però els noms dels capítols no haurien de fallar.
Aquest mes toca buscar i llegir aquest llibre.
També hi ha la sèrie, així que si us ve de gust, podem fer cineclub també.
Hi ha 35 capítols, per tant la divisió quedaria així:
Introducción (Pàg. 8) - Raquitismo (Pàg. 154)
Eclamsia (Pàg. 155) - Zakir (Pàg. 313)
Cable Street (Pàg. 314) - Orígenes mestizos I (Pàg. 470)
Orígines mestizos II (Pàg. 471) - En el principio (Pàg. 585)
Les pàgines són orientatives, perquè el tinc en format digital i ja se sap que pot variar molt. Però els noms dels capítols no haurien de fallar.
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Oh que m'agradaria!
Noies no puc seguir el ritme, encara estic amb Mujercitas, m'he tornat a apuntar a la Uni i no tinc gaire temps, faré campana uns dies fins que pugui respirar una micona.
Felices lectures!!!
Noies no puc seguir el ritme, encara estic amb Mujercitas, m'he tornat a apuntar a la Uni i no tinc gaire temps, faré campana uns dies fins que pugui respirar una micona.
Felices lectures!!!
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Momo! 
i has posat la divisió dels capítols, que bé!
jo també el tinc digital i no sabia com posar-m'hi
Lalona sempre t'emboliques! però això és bo
a veure si pel proper mes de lectura t'hi pots afegir!
i has posat la divisió dels capítols, que bé!
jo també el tinc digital i no sabia com posar-m'hi
Lalona sempre t'emboliques!
però això és bo a veure si pel proper mes de lectura t'hi pots afegir!
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ametista ha escrit:
Lalona sempre t'emboliques!
Haha, m'emmarcaré aquesta frase amb lletres gegants al menjador de casa aviam si algun dia aprenc a estar-me una mica quieta i no ficar-me en tants lios jo soleta, amb lo bé que estaria sense obligacions!!
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Bones,
ara que estic de baixa podré unir-me al club de lectura.
Un cop tinguem llegit el llibre que s'ha de fer? pregunto per curiositat i perque no ho he fet mai
ara que estic de baixa podré unir-me al club de lectura.
Un cop tinguem llegit el llibre que s'ha de fer? pregunto per curiositat i perque no ho he fet mai
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
hola shapty! doncs el llibre l'anem comentant cada setmana, en principi els dies 8, 15, 22 i 29 de cada mes (o al voltant d'aquests dies) a la primera entrada tens la divisió del llibre en aquestes quatre parts, si pel que sigui no pots comentar cada setmana sempre es pot comentar el llibre sencer a finals de mes però si és possible millor cada setmana, així tenim conversa, moviment i cachondeo per aquí 
això sí, sempre abans de comentar hem de posar un SPOILERS ben gran i en vermell i indicar fins a quina part de llibre comentem, per no aixafar la lectura a les persones que encara no hi han arribat
això sí, sempre abans de comentar hem de posar un SPOILERS ben gran i en vermell i indicar fins a quina part de llibre comentem, per no aixafar la lectura a les persones que encara no hi han arribat
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Ja tenim aqui el club de lectura de novembre i jo encara no he acabat el llibre de setembre, sóc un desastre 
Aquests dies que he estat a l'hospital (la meva petita va neixer el dia 31), vaig començar el llibre i l'experiencia va ser molt bonica tenint el part tant recent. Vaig acabar ja la primera part, ara serà questió de trobar el moment de posar-me amb l'ordinador a fer el comentari. De moment nomes puc dir que m'està agradant molt
Aquests dies que he estat a l'hospital (la meva petita va neixer el dia 31), vaig començar el llibre i l'experiencia va ser molt bonica tenint el part tant recent. Vaig acabar ja la primera part, ara serà questió de trobar el moment de posar-me amb l'ordinador a fer el comentari. De moment nomes puc dir que m'està agradant molt
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Moltes felicitats Nienna!!!
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
nienna ha escrit:Ja tenim aqui el club de lectura de novembre i jo encara no he acabat el llibre de setembre, sóc un desastre
Aquests dies que he estat a l'hospital (la meva petita va neixer el dia 31), vaig començar el llibre i l'experiencia va ser molt bonica tenint el part tant recent. Vaig acabar ja la primera part, ara serà questió de trobar el moment de posar-me amb l'ordinador a fer el comentari. De moment nomes puc dir que m'està agradant molt
Nienna, moltes felicitats!! Ja havia llegit per algun lloc que en principi et tocava divendres, veig que finalment va voler néixer per Halloween.
Espero que anés tot bé. Felicitats per la família nombrosa!!
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ooooooh nienna felicitaaaaaaaaaaaaats!!!!!
buf, ja em puc imaginar com deu ser llegir aquest llibre amb el part tan recent, amb els records que m'està portant a mi!!
de moment també m'està agradant!!!
buf, ja em puc imaginar com deu ser llegir aquest llibre amb el part tan recent, amb els records que m'està portant a mi!!
de moment també m'està agradant!!!
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Aquí la de sempre que ha fet els deures a temps…
El llibre promet, eh?, i la sèrie també està genial.
ATENCIÓ SPOILERS: PRIMERA PART LLEGIDA
Em crida molt l’atenció tot el que explica de com era abans la professió, que eren dones sense cap formació, que era una professió sense cap reconeixement. I també de la vida de la gent, de la quantitat de fills que tenien, de la diferència que va suposar la píldora anticonceptiva, que a mitjans del segle XIX la mortalitat materna entre les clases pobres era del 30-35% i la mortalitat infantil era del 60%.
I que les mares havien de fer repós durant dues setmanes després d’haver parit, tot i que diu que en realitat hagués estat millor fer-les moure ràpid, com es fa ara, però que era a manera d’aconseguir un bon descans perquè de seguida tot queia sobre les seves espatlles un altre cop sense cap ajuda, i no era una vida fácil.
I que es va posar de moda la lactància artificial però que les monges de San Ramón Nonato no deixaven de defensar la lactància materna, especialment per qüestions d’higiene.
I la teoria de que les cries humanes neixen prematures en relació a altres espècies és el que diu la teoria de l’exterogestació!
I com la maternitat i els fills eren cosa exclusiva de les dones. La primera història, la de la Muriel, que té el tercer fill. Un cop ha nascut el nen, entra el marit a l’habitació, li fa un petó a la dona, li diu que si ella està bé, el nen estarà bé i marxa. Avui en dia és totalment incomprensible!
M’ha fet gràcia la Sor Monica, a la sèrie ja s’entreveu que és tot un personatge!
I la Sra. Jenkins també, ja sortirà més…
I la Chummy és genial, tan lletja, tan esperpèntica, però carinyosa, afable, forta, a la sèrie xoca molt veure-la, es veu ridícula, però et guanya de seguida i al llibre també. I em va semblar molt emotiu, ja veureu quina tonteria, que el seu “protector”, el Jack, acabi sent guardaespatlles de la Lady Di.
La història de la Molly, aquell marit horrible, els maltractaments, la prostitució, l’estat de la casa i dels nens, la pobra àvia que no pot fer res i que pateix tant.
I això de portar els nens despullats de cintura cap avall ho vaig veure a Xina. No ben bé així, portaven uns pantalons amb un gran forat a l’entrecuix, del davant al darrera, i quan tenien ganes de fer caca o pipi simplement s’aixarrancaven i ho feien. Em va semblar fastigós. Vam veure un nen al carrer, que caminava davant nostre, i un altre a una botiga (fill dels botiguers). Ni eixugar-se ni res, deurien anar ben irritats, pobres.
I la Lil i tot el que descriu de la clínica prenatal , olors del flux vaginal, d’orina, suor ranci… uf, m’ho imagino i se’m regira tot…
I quan la va a veure a casa, que diu que no sembla tan vulgar. La dona li ofereix una tovallola neta, que en realitat està ronyosa, tot és relatiu diu, jajaja, però l’ha de fer servir per a no ofrendre-la.
La darrera història, la de la Brenda, m’ha semblat tan tendra, la pobra dona malalta, que ha perdut quatre fills, que conforme avança l’embaràs cada cop es pot moure pitjor. “Sabía que le harían una cesárea (que no devien ser com ara), pero eso le daba igual. Iba a tener un bebé, y esta vez sobreviviría. Era lo único que le importaba”. “No me había sentido mejor en la vida. Es como tener el mundo a mis pies”.
El llibre promet, eh?, i la sèrie també està genial.
ATENCIÓ SPOILERS: PRIMERA PART LLEGIDA
Em crida molt l’atenció tot el que explica de com era abans la professió, que eren dones sense cap formació, que era una professió sense cap reconeixement. I també de la vida de la gent, de la quantitat de fills que tenien, de la diferència que va suposar la píldora anticonceptiva, que a mitjans del segle XIX la mortalitat materna entre les clases pobres era del 30-35% i la mortalitat infantil era del 60%.
I que les mares havien de fer repós durant dues setmanes després d’haver parit, tot i que diu que en realitat hagués estat millor fer-les moure ràpid, com es fa ara, però que era a manera d’aconseguir un bon descans perquè de seguida tot queia sobre les seves espatlles un altre cop sense cap ajuda, i no era una vida fácil.
I que es va posar de moda la lactància artificial però que les monges de San Ramón Nonato no deixaven de defensar la lactància materna, especialment per qüestions d’higiene.
I la teoria de que les cries humanes neixen prematures en relació a altres espècies és el que diu la teoria de l’exterogestació!
I com la maternitat i els fills eren cosa exclusiva de les dones. La primera història, la de la Muriel, que té el tercer fill. Un cop ha nascut el nen, entra el marit a l’habitació, li fa un petó a la dona, li diu que si ella està bé, el nen estarà bé i marxa. Avui en dia és totalment incomprensible!
M’ha fet gràcia la Sor Monica, a la sèrie ja s’entreveu que és tot un personatge!
I la Sra. Jenkins també, ja sortirà més…
I la Chummy és genial, tan lletja, tan esperpèntica, però carinyosa, afable, forta, a la sèrie xoca molt veure-la, es veu ridícula, però et guanya de seguida i al llibre també. I em va semblar molt emotiu, ja veureu quina tonteria, que el seu “protector”, el Jack, acabi sent guardaespatlles de la Lady Di.
La història de la Molly, aquell marit horrible, els maltractaments, la prostitució, l’estat de la casa i dels nens, la pobra àvia que no pot fer res i que pateix tant.
I això de portar els nens despullats de cintura cap avall ho vaig veure a Xina. No ben bé així, portaven uns pantalons amb un gran forat a l’entrecuix, del davant al darrera, i quan tenien ganes de fer caca o pipi simplement s’aixarrancaven i ho feien. Em va semblar fastigós. Vam veure un nen al carrer, que caminava davant nostre, i un altre a una botiga (fill dels botiguers). Ni eixugar-se ni res, deurien anar ben irritats, pobres.
I la Lil i tot el que descriu de la clínica prenatal , olors del flux vaginal, d’orina, suor ranci… uf, m’ho imagino i se’m regira tot…
I quan la va a veure a casa, que diu que no sembla tan vulgar. La dona li ofereix una tovallola neta, que en realitat està ronyosa, tot és relatiu diu, jajaja, però l’ha de fer servir per a no ofrendre-la.
La darrera història, la de la Brenda, m’ha semblat tan tendra, la pobra dona malalta, que ha perdut quatre fills, que conforme avança l’embaràs cada cop es pot moure pitjor. “Sabía que le harían una cesárea (que no devien ser com ara), pero eso le daba igual. Iba a tener un bebé, y esta vez sobreviviría. Era lo único que le importaba”. “No me había sentido mejor en la vida. Es como tener el mundo a mis pies”.
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Moltes gràcies per les felicitacions 
Intento fer el comentari de la primera part, a veure si la petita em deixa acabar.
ATENCIÓ SPOILERS: PRIMERA PART LLEGIDA
Com us deia abans vaig començar a llegir el llibre just el dia després de tenir la nena, amb un part molt recent i m'ha encantat l'experiència. La primera part que explicava una mica d'historia de l'ofici de llevadora m'ha semblat molt entranyable i m'ha recordat molt tot el que m'ha explicat la meva mare dels seus parts, que malauradament eren molt similars al que explica l'autora. I m'ha semblat interessant també com les dones no volien anar a l'hospital a parir, que preferien fins i tot parir a casa amb una dona sense cap mena d'experiència (també es cert que costava diners, però ni quan era gratis volien anar-hi)... I com l'historia es repeteix ara, o es comença a repetir després d'una època en la que tothom preferia l'hospital, ara algunes embarassades tornen a desitjar el part a casa, tot i que el percentatge de parts a l'hospital és molt més alt que els parts a casa, segur que en uns anys la tendència canviarà i tindrem molt més parts a casa, però ara amb llevadores preparades pel moment.
També es molt interessant el punt de vista dels homes, que és pràcticament inexistent, perquè com diu la narradora, no tenia pràcticament cap contacte amb els homes per sapiguer com es sentien o com pensaven. Avui en dia això es impensable, al meu part va parlar més el meu home amb la llevadora del que vaig parlar jo, i va estar més "present" que jo, que estava immersa en el proces de donar a llum. Ara hi ha (per sort) molta més implicació per part dels homes, i les llevadores també fan tot el possible per fer-los particips dels moment.
M'ha fet plorar moltíssim l'historia de la Molly, amb les hormones revolucionades i tot... és una historia molt dura, i que malauradament, avui en dia es podria repetir perfectament. No hem millorat tant com ens pensem
Us poso unes cites que m'han agradat molt:
"Se ha calculado que, en el momento álgido del parto, cada contracción uterina ejerce la misma presión que las puertas de un vagón de metro al cerrarse"
"Parece cansada, pienso, pero no queda en su rostro ni rastro de toda la tensión y el esfuerzo. ¡Nunca queda! Las mujeres deben de tener un mecanismo amnésico innato, alguna sustancia química u hormona que se segrega nada más terminar el parto y llega a la parte del cerebro que regula la memoria para que no quede ni un solo recuerdo del dolor atroz sufrido minutos antes. Si no fuera así, ninguna mujer se animaría a tener un segundo hijo." --- Quina gran veritat, m'ha fet reflexionar molt. Amb la segona filla l'epidural va fer el efecte desitjat i no vaig passar massa dolor, però amb la tercera en el moment de l'expulsiu no em feia cap efecte i vaig passar molt dolor, moltíssim. Al dia següent quan venien les visites i em preguntaven que tal els deia "molt bé, he tingut un molt bon part", i ho pensava de debó.
De moment no tinc temps per més, llegiré amb molt d'interès els vostres comentaris.
Intento fer el comentari de la primera part, a veure si la petita em deixa acabar.
ATENCIÓ SPOILERS: PRIMERA PART LLEGIDA
Com us deia abans vaig començar a llegir el llibre just el dia després de tenir la nena, amb un part molt recent i m'ha encantat l'experiència. La primera part que explicava una mica d'historia de l'ofici de llevadora m'ha semblat molt entranyable i m'ha recordat molt tot el que m'ha explicat la meva mare dels seus parts, que malauradament eren molt similars al que explica l'autora. I m'ha semblat interessant també com les dones no volien anar a l'hospital a parir, que preferien fins i tot parir a casa amb una dona sense cap mena d'experiència (també es cert que costava diners, però ni quan era gratis volien anar-hi)... I com l'historia es repeteix ara, o es comença a repetir després d'una època en la que tothom preferia l'hospital, ara algunes embarassades tornen a desitjar el part a casa, tot i que el percentatge de parts a l'hospital és molt més alt que els parts a casa, segur que en uns anys la tendència canviarà i tindrem molt més parts a casa, però ara amb llevadores preparades pel moment.
També es molt interessant el punt de vista dels homes, que és pràcticament inexistent, perquè com diu la narradora, no tenia pràcticament cap contacte amb els homes per sapiguer com es sentien o com pensaven. Avui en dia això es impensable, al meu part va parlar més el meu home amb la llevadora del que vaig parlar jo, i va estar més "present" que jo, que estava immersa en el proces de donar a llum. Ara hi ha (per sort) molta més implicació per part dels homes, i les llevadores també fan tot el possible per fer-los particips dels moment.
M'ha fet plorar moltíssim l'historia de la Molly, amb les hormones revolucionades i tot... és una historia molt dura, i que malauradament, avui en dia es podria repetir perfectament. No hem millorat tant com ens pensem
Us poso unes cites que m'han agradat molt:
"Se ha calculado que, en el momento álgido del parto, cada contracción uterina ejerce la misma presión que las puertas de un vagón de metro al cerrarse"
"Parece cansada, pienso, pero no queda en su rostro ni rastro de toda la tensión y el esfuerzo. ¡Nunca queda! Las mujeres deben de tener un mecanismo amnésico innato, alguna sustancia química u hormona que se segrega nada más terminar el parto y llega a la parte del cerebro que regula la memoria para que no quede ni un solo recuerdo del dolor atroz sufrido minutos antes. Si no fuera así, ninguna mujer se animaría a tener un segundo hijo." --- Quina gran veritat, m'ha fet reflexionar molt. Amb la segona filla l'epidural va fer el efecte desitjat i no vaig passar massa dolor, però amb la tercera en el moment de l'expulsiu no em feia cap efecte i vaig passar molt dolor, moltíssim. Al dia següent quan venien les visites i em preguntaven que tal els deia "molt bé, he tingut un molt bon part", i ho pensava de debó.
De moment no tinc temps per més, llegiré amb molt d'interès els vostres comentaris.
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
hola noies, que bé les que ja heu comentat! jo no sé què passa últimament que se'm complica per comentar per llegir vaig fent, ja vaig per la tercera part...a veure si aquest cap de setmana puc posar-m'hi una estona i comento les dues primeres
per llegir vaig fent, ja vaig per la tercera part...a veure si aquest cap de setmana puc posar-m'hi una estona i comento les dues primeres Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ATENCIÓ SPOILERS: SEGONA PART LLEGIDA
La història de l’eclàmpsia és esgarrifosa. La noia està la mar de bé, tot d’una nota mal de cap i en no-res la troba el marit inconscient. Sense avisos previs, com en el cas de preemclàmpsia, res que pugui fer preveure el que ha de passar. Fa por i tot. Cesària d’urgència, el bebè neix mort i els patiments de la noia fins que acaba morint. Horrorós.
Per sort, el cas de la Sally, que li detecten la preeclàmpsia, acaba bé. És increïble que a dia d’avui l’eclàmpsia segueixi sent, com fa cinquanta anys, un misteri, que no se sàpiga ben bé què la provoca, que no es pugui detectar abans, que no es pugui tractar.
La història de la Betty, que pareix per Nadal, és maca. Tota la família reunida (ja sé que no és el que consideraríem un part ideal, jajaja, però no deixa de ser bonic), el metge tan predisposat (“se diría que nada le gustaba más el día de Navidad que asistir a un parto de nalgas”). Però el relat del part en si és molt angoixant, no m’estranya que sovint els ginecòlegs tirin pel dret i facin cesària quan venen de natges! Uf! Deixen la criatura penjant de la vulva de la mare, per a que la gravetat faci efecte, tot el patiment per a poder alliberar ràpid les vies respiratòries i que no empassi líquid amniòtic. Em vaig fer un fart de patir, la veritat.
Però per sort, tot surt bé, tota la família puja a conéixer a la petita Carol. Em fa gràcia quan al pis de sota tots comencen a cantar-li al pare “porque es un muchacho excelente…”. La feina que va fer ell va ser la més fácil de totes!
En aquesta part sabem més de la vida personal de la Jenny Lee, que surt d’excursió amb uns amics i se’n van a banyar a no sé on a cinc hores de cotxe!!! Flipa!
Em fa gràcia que explica que puja a la part de dalt del bus i seu just al davant. No us passava de petites quan anàveu d’excursió que si l’autocar era de dues plantes un barallàveu per seure a la primera filera de dalt. Era genial la sensació! M’ho ha fet recordar el llibre.
Per cert, que com era d’esperar arriba a les mil i les monges es mostren super comprensives, ni la renyen ni res... Em va sorprendre, jo m’hagués enfadat perquè no pot descuidar les seves obligacions. Suposo que per això no sóc monja...
La història de la Conxita també té tela. 24 embarassos!!! Us podeu imaginar el que suposa!? Enganxar embaràs rera embaràs (suposo que no es devia trobar massa malament entre els embarassos), tenir mil fills petits per a atendre, quina bogeria! I sí, la casa tal com es descriu, sembla una bogeria de cotxets, bolquers, roba per rentar, roba estesa, però a la vegada se’ls veu tan feliços! I el marit tan encantador, tan pendent de la seva dona, ajudant amb les feines de casa, present al part, tan com els homes (encara no tots!) d’ara, tan poc com els de fa cinquanta anys! Quina joia!
Per cert, que diu que les dones mediterrànies envelleixen prematurament, sobretot després de tenir fills. Em va caure malament quan va dir això, que em vingui a veure a mi, home!
La història de la Mary fa pena, tan joveneta, tan sola, tan desamparada, la mare alcohòlica, ajuntada de nou amb un home que violava la filla, al final, com és normal, ha de fugir.
Acaba aquesta segona part que coneix el Zakir i que la porta al “cafè” del seu oncle. Pel que ha dit abans, ja t’imagines que el lloc de cafè no en té res i que el tema no pinta massa bé...
Per cert, em va fer gràcia que fos d’Irlanda, del comptat de Mayo. Jo vaig estar dos estius a Irlanda, amb una família, estudiant anglès, i precisament estava al comptat de Mayo, força rural, encantador.
La història de l’eclàmpsia és esgarrifosa. La noia està la mar de bé, tot d’una nota mal de cap i en no-res la troba el marit inconscient. Sense avisos previs, com en el cas de preemclàmpsia, res que pugui fer preveure el que ha de passar. Fa por i tot. Cesària d’urgència, el bebè neix mort i els patiments de la noia fins que acaba morint. Horrorós.
Per sort, el cas de la Sally, que li detecten la preeclàmpsia, acaba bé. És increïble que a dia d’avui l’eclàmpsia segueixi sent, com fa cinquanta anys, un misteri, que no se sàpiga ben bé què la provoca, que no es pugui detectar abans, que no es pugui tractar.
La història de la Betty, que pareix per Nadal, és maca. Tota la família reunida (ja sé que no és el que consideraríem un part ideal, jajaja, però no deixa de ser bonic), el metge tan predisposat (“se diría que nada le gustaba más el día de Navidad que asistir a un parto de nalgas”). Però el relat del part en si és molt angoixant, no m’estranya que sovint els ginecòlegs tirin pel dret i facin cesària quan venen de natges! Uf! Deixen la criatura penjant de la vulva de la mare, per a que la gravetat faci efecte, tot el patiment per a poder alliberar ràpid les vies respiratòries i que no empassi líquid amniòtic. Em vaig fer un fart de patir, la veritat.
Però per sort, tot surt bé, tota la família puja a conéixer a la petita Carol. Em fa gràcia quan al pis de sota tots comencen a cantar-li al pare “porque es un muchacho excelente…”. La feina que va fer ell va ser la més fácil de totes!
En aquesta part sabem més de la vida personal de la Jenny Lee, que surt d’excursió amb uns amics i se’n van a banyar a no sé on a cinc hores de cotxe!!! Flipa!
Em fa gràcia que explica que puja a la part de dalt del bus i seu just al davant. No us passava de petites quan anàveu d’excursió que si l’autocar era de dues plantes un barallàveu per seure a la primera filera de dalt. Era genial la sensació! M’ho ha fet recordar el llibre.
Per cert, que com era d’esperar arriba a les mil i les monges es mostren super comprensives, ni la renyen ni res... Em va sorprendre, jo m’hagués enfadat perquè no pot descuidar les seves obligacions. Suposo que per això no sóc monja...
La història de la Conxita també té tela. 24 embarassos!!! Us podeu imaginar el que suposa!? Enganxar embaràs rera embaràs (suposo que no es devia trobar massa malament entre els embarassos), tenir mil fills petits per a atendre, quina bogeria! I sí, la casa tal com es descriu, sembla una bogeria de cotxets, bolquers, roba per rentar, roba estesa, però a la vegada se’ls veu tan feliços! I el marit tan encantador, tan pendent de la seva dona, ajudant amb les feines de casa, present al part, tan com els homes (encara no tots!) d’ara, tan poc com els de fa cinquanta anys! Quina joia!
Per cert, que diu que les dones mediterrànies envelleixen prematurament, sobretot després de tenir fills. Em va caure malament quan va dir això, que em vingui a veure a mi, home!
La història de la Mary fa pena, tan joveneta, tan sola, tan desamparada, la mare alcohòlica, ajuntada de nou amb un home que violava la filla, al final, com és normal, ha de fugir.
Acaba aquesta segona part que coneix el Zakir i que la porta al “cafè” del seu oncle. Pel que ha dit abans, ja t’imagines que el lloc de cafè no en té res i que el tema no pinta massa bé...
Per cert, em va fer gràcia que fos d’Irlanda, del comptat de Mayo. Jo vaig estar dos estius a Irlanda, amb una família, estudiant anglès, i precisament estava al comptat de Mayo, força rural, encantador.
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ATENCIÓ SPOILERS: SEGONA PART LLEGIDA
La història de la Eclampsia m'ha tocat molt de prop, de fet el part de l'Alba va ser induit per preeclampsia, i vaig patir el mateix amb els meus altres 2 fills. Mai vaig voler mirar a Internet informació d'això per no espantar-me, m'he quedat sempre amb el que m'han dit els gines, i per sort m'han vigilat molt de prop i tot va acabar bé, pero mai hauria imaginat que els riscos eren tal i com es pinten en aquest capítol. Ara que ja he parit i en principi no volem tenir més fills, he mirat a Internet i m'he quedat al·lucinada de veure que encara avui en dia no es té del tot controlada aquesta complicació de l'embaràs. He tingut molta sort de poder tenir 3 fills sans tenint aquest risc.
Que bé que la Sally hagi pogut portar bé l'embaràs fins el final i tenir el seu bebè, i que trista la historia de la Margaret que no ha pogut sobreviure l'eclampsia
Quin personatge Sor Monica Joan, tot i que no queda del tot clar que li passa amb Sor Evangelina i perquè amb ella.. a veure si més tard ho explica l'autora. És que es molt cruel, l'altre pobre dona no sap com respondre i molt menys tenint en compte que la dona té 90 anys...
M'ha agradat llegir alguna cosa de la vida de Jen, que bonica l'historia del viatge per banyar-se i després no tenir res per assecar-se... Em recorda molt a quan era més jove (que malament sona dir això amb 28 anys ) que també ho vam fer moltes vegades amb els amics, i mare meva quin fred després 
I aquest Jimmy que la tracta tan i tan bé, pero ella no acaba de veure'l com més que un amic perquè té el cor robat per un altre home...
L'historia de la Conchita em va semblar molt entranyable, l'home que la cuida tan que la Jen es queda meravellada... i després al final diu que la relació del Len amb la Conchita funciona tan bé perquè ni ell compren l'espanyol ni ella l'anglès... m'ha fet gràcia aquesta conclusió a la que arriba, com si parlar ho arruïnés tot sempre .. així ells no parlen i son molt feliços
Els últims 2 capítols, que parlen de la Mary m'han semblat molt trists, pobre noia, tan jove i havent de marxar tan lluny per lliurar-se del home de la seva mare alcohòlica.. i sortir d'un pou per caure en un més fondo tinc curiositat per saber a on la porta aquest Zakir però, estic amb la Raqueleta, segur que no la porta a cap cafè i que no és un bon home... com ella mateixa ja diu, l'ultim bon home que va trobar a Anglaterra va ser el del camió.
De moment m'està agradant molt i tinc molta curiositat per saber com continua l'historia de la Mary, que va passar amb aquest Zakir, si la troben i li fan alguna cosa per haver robat els diners, si el fill que té neix sa...
La història de la Eclampsia m'ha tocat molt de prop, de fet el part de l'Alba va ser induit per preeclampsia, i vaig patir el mateix amb els meus altres 2 fills. Mai vaig voler mirar a Internet informació d'això per no espantar-me, m'he quedat sempre amb el que m'han dit els gines, i per sort m'han vigilat molt de prop i tot va acabar bé, pero mai hauria imaginat que els riscos eren tal i com es pinten en aquest capítol. Ara que ja he parit i en principi no volem tenir més fills, he mirat a Internet i m'he quedat al·lucinada de veure que encara avui en dia no es té del tot controlada aquesta complicació de l'embaràs. He tingut molta sort de poder tenir 3 fills sans tenint aquest risc.
Que bé que la Sally hagi pogut portar bé l'embaràs fins el final i tenir el seu bebè, i que trista la historia de la Margaret que no ha pogut sobreviure l'eclampsia
Quin personatge Sor Monica Joan, tot i que no queda del tot clar que li passa amb Sor Evangelina i perquè amb ella.. a veure si més tard ho explica l'autora. És que es molt cruel, l'altre pobre dona no sap com respondre i molt menys tenint en compte que la dona té 90 anys...
M'ha agradat llegir alguna cosa de la vida de Jen, que bonica l'historia del viatge per banyar-se i després no tenir res per assecar-se... Em recorda molt a quan era més jove (que malament sona dir això amb 28 anys
) que també ho vam fer moltes vegades amb els amics, i mare meva quin fred després I aquest Jimmy que la tracta tan i tan bé, pero ella no acaba de veure'l com més que un amic perquè té el cor robat per un altre home...L'historia de la Conchita em va semblar molt entranyable, l'home que la cuida tan que la Jen es queda meravellada... i després al final diu que la relació del Len amb la Conchita funciona tan bé perquè ni ell compren l'espanyol ni ella l'anglès... m'ha fet gràcia aquesta conclusió a la que arriba, com si parlar ho arruïnés tot sempre .. així ells no parlen i son molt feliços
Els últims 2 capítols, que parlen de la Mary m'han semblat molt trists, pobre noia, tan jove i havent de marxar tan lluny per lliurar-se del home de la seva mare alcohòlica.. i sortir d'un pou per caure en un més fondo
tinc curiositat per saber a on la porta aquest Zakir però, estic amb la Raqueleta, segur que no la porta a cap cafè i que no és un bon home... com ella mateixa ja diu, l'ultim bon home que va trobar a Anglaterra va ser el del camió.De moment m'està agradant molt i tinc molta curiositat per saber com continua l'historia de la Mary, que va passar amb aquest Zakir, si la troben i li fan alguna cosa per haver robat els diners, si el fill que té neix sa...
-
Lluna_petita
- :: rateta
- Entrades: 157
- Membre des de: dv. ago. 12, 2011 9:00 pm
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
Noies, m'agradaria molt re-enganxar-me al Club de Lectura. Vaig estar llegint amb vosaltres el mes d'abril i també al juny, però al setembre em va resultat impossible, vaig tornar a la feina després de l'excedència per estar amb el petitó i la veritat és que anava molt i molt de bòlit. Ara també hi vaig, però estic intentant tornar a trobar foradets per llegir, i quan vaig veure el llibre que s'havia triat, em va encantar, no he vist cap dia la sèrie, però el tema em va cridar molt l'atenció... això d'haver parit més o menys recentment hi va tenir algo a veure...
Fa una setmana que em vaig baixar el llibre per llegir-lo a l'e-book i la veritat és que m'hi he enganxat.
Bueno, a lo que iba, intento comentar una miqueta...
ATENCIÓ SPOILERS: COMENTO PRIMERA I SEGONA PARTS
M'ha agradat molt com l'autora situa l'East End, com era Londres en aquella època, em va impressionar quan explica com eren les "casas de vecindad", allà un munt de famílies amb unes condicions higièniques totalment desfavorables, havent de compartir el bany amb tanta i tanta gent, sense aigua a disposició sinó que l'havien d'anar a buscar al pati, les families amb un munt de fills vivint en dues habitacions, us ho imagineu? de vegades penso, però perquè ens queixem? tenim una vivenda digne, i sempre ens queixem i no tenim cap dret a fer-ho, allò si que deuria ser deplorable...
M'ha fet també molta gràcia com arriba la Jenny a la residència de monges de Sant Ramon Nonato, com la rep la Sor Mònica Joan, la història del pastís, allà un mano-mano entre les dues que se'l acaben en un plis plas, i que després la "jefa" de les monges no la renya ni res... que bo...
La història de la Molly és potser la primera que fa et fa posar els pèls de punta, de veure com l'àvia fa tot el que pot però per culpa del marit inútil la pobra dona ha de marxar i deixar els nens amb aquell energúmen, i a sobre s'ha de sentir dir de la polícia que ha de marxar, si és que és fort...
El capítol que parlava de l'eclàmpsia i la preeclàmpsia em va impactar moltíssim, mentre ho llegia pensava, quin patir, pobre, i encara sort que explica el cas de la Sally, que se li troba a temps de poder-ho arreglar.
El cas de la Conchita sembla que no pugui ser, fins i tot la Jenny no es creu al principi que sigui el seu 24è embaràs i es pensa que hi ha un error, i no és fins que arriba un altre cop a la residència i ho pregunta a les seves companyes que li corroboren. També m'ha agradat com relata la vida en aquella casa, com aprofiten els espais, tot que està ple de roba estesa, el "perolo" on fan el menjar que és el mateix on també es renten els bolquers de les criatures petites... però el que més m'ha agradat d'aquesta part és l'actitud del pare de les criatures, com el d'un pare d'avui en dia, diguem, que ajuda a casa, que és atent, que està present al part i fa el possible perquè ella se senti acompanyada, olé tu, pensava mentre ho llegia.
I sobre el final d'aquesta segona part, dir que em fa patir la Mary, ja sembla que la seva història no serà massa agradable. A veure en quin merder la fica el tal Zakir.
Bé, noies, a veure si puc acabar de llegir el llibre, que de moment m'està agradant molt, em sembla que quan l'acabi buscaré a veure si trobo la sèrie per poder-la veure, que ara ja em pica la curiositat i tot...
Ah!!! felicitats nienna per la teva recent maternitat!!!
Fins la propera
Fa una setmana que em vaig baixar el llibre per llegir-lo a l'e-book i la veritat és que m'hi he enganxat.
Bueno, a lo que iba, intento comentar una miqueta...
ATENCIÓ SPOILERS: COMENTO PRIMERA I SEGONA PARTS
M'ha agradat molt com l'autora situa l'East End, com era Londres en aquella època, em va impressionar quan explica com eren les "casas de vecindad", allà un munt de famílies amb unes condicions higièniques totalment desfavorables, havent de compartir el bany amb tanta i tanta gent, sense aigua a disposició sinó que l'havien d'anar a buscar al pati, les families amb un munt de fills vivint en dues habitacions, us ho imagineu? de vegades penso, però perquè ens queixem? tenim una vivenda digne, i sempre ens queixem i no tenim cap dret a fer-ho, allò si que deuria ser deplorable...
M'ha fet també molta gràcia com arriba la Jenny a la residència de monges de Sant Ramon Nonato, com la rep la Sor Mònica Joan, la història del pastís, allà un mano-mano entre les dues que se'l acaben en un plis plas, i que després la "jefa" de les monges no la renya ni res... que bo...
La història de la Molly és potser la primera que fa et fa posar els pèls de punta, de veure com l'àvia fa tot el que pot però per culpa del marit inútil la pobra dona ha de marxar i deixar els nens amb aquell energúmen, i a sobre s'ha de sentir dir de la polícia que ha de marxar, si és que és fort...
El capítol que parlava de l'eclàmpsia i la preeclàmpsia em va impactar moltíssim, mentre ho llegia pensava, quin patir, pobre, i encara sort que explica el cas de la Sally, que se li troba a temps de poder-ho arreglar.
El cas de la Conchita sembla que no pugui ser, fins i tot la Jenny no es creu al principi que sigui el seu 24è embaràs i es pensa que hi ha un error, i no és fins que arriba un altre cop a la residència i ho pregunta a les seves companyes que li corroboren. També m'ha agradat com relata la vida en aquella casa, com aprofiten els espais, tot que està ple de roba estesa, el "perolo" on fan el menjar que és el mateix on també es renten els bolquers de les criatures petites... però el que més m'ha agradat d'aquesta part és l'actitud del pare de les criatures, com el d'un pare d'avui en dia, diguem, que ajuda a casa, que és atent, que està present al part i fa el possible perquè ella se senti acompanyada, olé tu, pensava mentre ho llegia.
I sobre el final d'aquesta segona part, dir que em fa patir la Mary, ja sembla que la seva història no serà massa agradable. A veure en quin merder la fica el tal Zakir.
Bé, noies, a veure si puc acabar de llegir el llibre, que de moment m'està agradant molt, em sembla que quan l'acabi buscaré a veure si trobo la sèrie per poder-la veure, que ara ja em pica la curiositat i tot...
Ah!!! felicitats nienna per la teva recent maternitat!!!
Fins la propera
el mes de novembre al Club de lectura del Socpetit llegim "Llama a la comadrona" de Jennifer Worth! T'apuntes?
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIDA LA PRIMERA PART
Ja he llegit la primera part i força de la segona, però abans de seguir prefereixo comentar la primera i demà ja faré l'altra, que si no em despisto sempre.
He de dir que m'està costant molt la lectura perquè no trobo que estigui gens ben escrit, litaràriament parlant. És cert que és una comadrona i no escriptora, però em molesta força la seva manera d'escriure. Potser és culpa de la traducció, així que no sé si es pot culpar totalment a l'autora.
Al principi em xocava el llenguatge actual que empraven els personatges. A més, xoca que tot està en present, el que passa als 50 i les acotacions actuals. Després varia el temps i utilitza el passat per narrar els fets que va viure de jove.
Les històries són el que és realment interessant del llibre. M'ha posat de mala llet amb la Molly i m'ha emocionat amb la sra raquítica i la de l'abortament. També m'ha posat els pèls de punta els casos d'eclamsia. Quina por!!!
És molt interessant veure com es vivia tot llavors. Jo només havia sentit parlar-ne a la meva àvia, però tampoc era ben bé això. Les seves experiències són dels 30 i dels 60.
Em crida l'atenció que la comadrona es fixi tant en la reacció dels homes quan no tenien cap protagonisme en aquell moment. Si socialment era així, la Jenny devia ser molt progre per fixar-s'hi.
Ja he llegit la primera part i força de la segona, però abans de seguir prefereixo comentar la primera i demà ja faré l'altra, que si no em despisto sempre.
He de dir que m'està costant molt la lectura perquè no trobo que estigui gens ben escrit, litaràriament parlant. És cert que és una comadrona i no escriptora, però em molesta força la seva manera d'escriure. Potser és culpa de la traducció, així que no sé si es pot culpar totalment a l'autora.
Al principi em xocava el llenguatge actual que empraven els personatges. A més, xoca que tot està en present, el que passa als 50 i les acotacions actuals. Després varia el temps i utilitza el passat per narrar els fets que va viure de jove.
Les històries són el que és realment interessant del llibre. M'ha posat de mala llet amb la Molly i m'ha emocionat amb la sra raquítica i la de l'abortament. També m'ha posat els pèls de punta els casos d'eclamsia. Quina por!!!
És molt interessant veure com es vivia tot llavors. Jo només havia sentit parlar-ne a la meva àvia, però tampoc era ben bé això. Les seves experiències són dels 30 i dels 60.
Em crida l'atenció que la comadrona es fixi tant en la reacció dels homes quan no tenien cap protagonisme en aquell moment. Si socialment era així, la Jenny devia ser molt progre per fixar-s'hi.
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ATENCIÓ SPOILERS: TERCERA PART LLEGIDA
Amb aquesta tercera part i les meves hormones revolucionades post-part m'he fet uns farts de plorar que tela... ja tinc ganes d'acabar el llibre per llegir una cosa més animada i positiva, tot i que el llibre m'agrada molt eh?
En aquesta tercera part segueix la historia de la Mary, que m'ha semblat molt trista. El seu sopar amb el Zakir i l'espectacle que veu, amb la prostituta que es com una màquina tragaperras que els homes paguen i li fan el que volen, un darrere d'altre i davant de tothom.. Es difícil d'entendre com no se'n va en aquell moment, però com explica ella, a totes els hi ha passat el mateix... no sé que deu tenir aquest Zakir per tenir-les tan encegades per no veure les atrocitats que passen al "cafè" del seu tiet. M'han sobtat molt les reflexions de la Jenny sobre la seva "amistat" amb la Mary que diu que no és precisament amistat sino que gran part de la seva relació es devia a la curiositat que la Jenny tenia sobre l'entorn de la prostitució La part on li treuen al seu bebè m'ha fet plorar molt, es el pitjor que li pot passar a una mare. Jo després de la conversa entre la directora i la Jenny segueixo sense entendre perquè no es buscava una manera d'ajudar a aquestes mares a criar als seus fills i les separaven d'aquesta manera.
La historia de la Sra Jenkins també és molt trista i dura... una vegada s'explica tota la historia, ja s'enten perfectament que estigui tan malament, i fins i tot estranya veure que encara segueix viva després de tot el que va patir que complicada la seva estada a la casa de trabajo, i la separació dels seus fills... i com cada any li venen a dir que un fill seu està mort i no pot ni enterrar-lo perquè ja s'havien desfet d'els cossos. I els crits, perquè clar, la seva història era només una de tantes, que les altres dones també estaven sense els seus fills i passant-ho malament. Es fa complicat pensar que aquestes coses passaven de veritat, i ens fa valorar molt més el que tenim, tot i que no vivim en una societat ideal ni molt menys.
La part de la Bella d'Origenes mestizos I m'ha semblat molt forta... com la mare de la Bella només saber que el net podia ser negre diu que no, que això no podia ser, que el donaria a algú i diria que s'havia mort, que no li pot fer això al seu pare que ha de ser president de no sé que. I la Bella que opina el mateix, no vol ni saber res d'aquell fill, ni tan sols parir-lo i tota aquesta... I com el pare fa cas i se'n va quan li diuen, i ni tan sols pregunta perquè no pot ser-hi en el naixement del seu fill. I tot aquest patiment per tenir després una nena blanca una mica surrealista tot plegat.
Momo, jo no havia trobat que estigués mal escrit, clar, al mateix temps llegeixo coses de ciències pel master, i no m'havia ni fixat. Però ara que ho dius, és cert, no té un gran talent literari aquesta dona però tot i així se'm fa fàcil i ràpid de llegir... Estàs llegint el llibre en castellà o català?
Amb aquesta tercera part i les meves hormones revolucionades post-part m'he fet uns farts de plorar que tela... ja tinc ganes d'acabar el llibre per llegir una cosa més animada i positiva, tot i que el llibre m'agrada molt eh?
En aquesta tercera part segueix la historia de la Mary, que m'ha semblat molt trista. El seu sopar amb el Zakir i l'espectacle que veu, amb la prostituta que es com una màquina tragaperras que els homes paguen i li fan el que volen, un darrere d'altre i davant de tothom.. Es difícil d'entendre com no se'n va en aquell moment, però com explica ella, a totes els hi ha passat el mateix... no sé que deu tenir aquest Zakir per tenir-les tan encegades per no veure les atrocitats que passen al "cafè" del seu tiet. M'han sobtat molt les reflexions de la Jenny sobre la seva "amistat" amb la Mary que diu que no és precisament amistat sino que gran part de la seva relació es devia a la curiositat que la Jenny tenia sobre l'entorn de la prostitució
La part on li treuen al seu bebè m'ha fet plorar molt, es el pitjor que li pot passar a una mare. Jo després de la conversa entre la directora i la Jenny segueixo sense entendre perquè no es buscava una manera d'ajudar a aquestes mares a criar als seus fills i les separaven d'aquesta manera. La historia de la Sra Jenkins també és molt trista i dura... una vegada s'explica tota la historia, ja s'enten perfectament que estigui tan malament, i fins i tot estranya veure que encara segueix viva després de tot el que va patir
que complicada la seva estada a la casa de trabajo, i la separació dels seus fills... i com cada any li venen a dir que un fill seu està mort i no pot ni enterrar-lo perquè ja s'havien desfet d'els cossos. I els crits, perquè clar, la seva història era només una de tantes, que les altres dones també estaven sense els seus fills i passant-ho malament. Es fa complicat pensar que aquestes coses passaven de veritat, i ens fa valorar molt més el que tenim, tot i que no vivim en una societat ideal ni molt menys.La part de la Bella d'Origenes mestizos I m'ha semblat molt forta... com la mare de la Bella només saber que el net podia ser negre diu que no, que això no podia ser, que el donaria a algú i diria que s'havia mort, que no li pot fer això al seu pare que ha de ser president de no sé que. I la Bella que opina el mateix, no vol ni saber res d'aquell fill, ni tan sols parir-lo i tota aquesta... I com el pare fa cas i se'n va quan li diuen, i ni tan sols pregunta perquè no pot ser-hi en el naixement del seu fill. I tot aquest patiment per tenir després una nena blanca
una mica surrealista tot plegat.Momo, jo no havia trobat que estigués mal escrit, clar, al mateix temps llegeixo coses de ciències pel master, i no m'havia ni fixat. Però ara que ho dius, és cert, no té un gran talent literari aquesta dona però tot i així se'm fa fàcil i ràpid de llegir... Estàs llegint el llibre en castellà o català?
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIDA LA TERCERA I LA QUARTA PART
Quin horror el “cafè” al que porta el Zakir a la pobra Mary. Vas llegint i veus com la va envoltant la tela d’aranya i pateixes, és tan evident i ella està tan cega que no ho veu…
L’espectacle, el millor de Londres, no pot ser més sòrdid, no sé com no surt corrents en aquell mateix moment. Quina manera d’enganyar-la i enamorar-la sense remei, un bon comerciant de “carn”, sí.
La història de com fan avortar a la noia que es queda embarassada, la Nelly, és horrible, a saco paco, sense cap seguretat, sense cap higiene i la pobra noia acaba morint. Almenys és l’impuls que li faltava a la Mary per a fugir, ja que estima el seu fill. Tot i que, pobreta, al final li acaben traient a la nena, és cert que la pròpia Mary no era més que una nena, que no tenia com mantenir-la, però adorava a la seva filla i segur que hagués estat una bona mare si li haguessin donat una oportunitat, si l’haguessin ajudat. No sabem com li hagués anat a la Mary amb la seva filla, però sí sabem que sense ella li va anar fatal, se li va crear tal trauma que va robar una nena petita i va intentar fugir i va acabar a la presó. Fins llavors havia estat exercint la prostitució, que era una de les coses que es volia evitar que fes per a mantenir la seva filla.
El capítol de Sor Evangelina m’ha fet molta gràcia, costa molt imaginar-se una monja parlant i actuant així! Clar que és la manera que té d’apropar-se a la gent del barri i li funciona... A part la tia els tenia ben quadrats, la vocació per ser infermera, la valentia en llençar-se en paracaigudes i la humiltat de creure que no havia fet res extraordinari.
Ella aconsegueix arribar a contactar amb la Sra. Jenkins i que es deixi ajudar, i poden conéixer la seva història, quin horror! Aquelles cases de treball, més que un lloc per a ajudar als desfavorits eren una autèntica presó, perquè si separem les famílies, els impedim que es tornin a veure, els fem treballar i viure en condicions infrahumanes, no m’estranya que la gent els tingués tant pànic. I que ni tan sols poguessin assistir a l’enterrament dels seus fills. És terrible.
(I quin horror també quan li treu les botes per a banyar-la, entre que la pell havia quedat enganxada a les botes i les ungles tan llargues... ganes de vomitar, tu! I les ungles les van exposar en una vitrina del vestíbul de l’Associació Britànica de Podologia, ecs!).
Un altre capítol graciós d’una monja és la de Sor Julienne amb els porcs i com arriba a la capella atufant a porc i les monges allà resant mig desmaiades!
La història de la Bella fa molta ràbia. Sospita que el fill li pot sortir negre, perquè ha tingut relacions amb un home negre, i es va ensopint. Fins aquí normal. Però a la que la mare ho sap només se li acut que matar la criatura quan neixi i dir-li al pare que ha nascut morta. I a la Bella ja li sembla bé. Sí, està clar, si tens un marit blanc i pareixes un fill negre tens un problema gros, però assumeix-lo, l’error va ser teu ficant-te al llit amb un home que no era el teu marit, la culpa no és de la criatura! En aquest cas tenen sort i la nena neix blanca i igual que son pare.
La història de la Doris acaba pitjor, el seu marit sembla un encant però quan veu que el nen és negre embogeix (que també se l’ha d’entendre, no?) i l’obliga a donar-lo en adopció o els matarà. La llàstima és que ella sí estima el nen. És una situació ben difícil i s’han de tenir en compte les circumstàncies, on anava aquella dona si no tenia el seu marit que la pogués mantenir a ella i els seus fills? Però com poder seguir vivint amb ell com si res sabent que t’ha obligat a abandonar el teu fill?
La història més tendra dels mestissos és la de la Winnie i el Ted, que descobreix que serà pare a una edat avançada, que s’implica tant, que llegeix sobre l’embaràs i el part, i que arribat el moment estima el nen més que ningú i fa veure que ni se n’adona de que és negre.
I la Conchita que es queda embarassada del 25è fill! La deesa de la fecunditat en persona! I què tràgic tot, com cau ella, queda inconscient, la mala sort que en aquell moment hi ha un smog molt intens, pràcticament ni la veuen tirada al terra. La història és del tot sorprenent! El nen prematur que donen per mort, que ni tapen, que ni obren les vies respiratòries i segueix viu! Ella que està més morta que viva i que es recupera. I es nega a que s’enduguin el nen. He de dir que costa de creure, però a la vegada és tan tendre, instintivament fa el mètode cangur amb ell, l’alimenta sovint, li dóna constantment el seu calor i la seva protecció i el nen va creixent fora de perill. Sembla un miracle!
Per cert, no m’havia plantejat mai que el part d’un prematur fos perillós, pensava fins i tot que és més fàcil perquè la criatura abulta menys, però és cert el que diu, no està en cefàlica, ni tan sols de natges, en posició transversa no pot néixer i pot bloquejar el coll de l’úter. Suposo que la majoria deu néixer per cesària.
Per últim, la història de Sor Monica Joan, que sempre queda el dubte de si no acaba de tenir el cap bé o de si és pura malícia. El seu comportament al concert sembla d’una crueltat gratuïta però després, quan la troben caminant pel carrer, descalça i en camisó, ja veus que la pobra no està bé, quina pena quan ens fem grans...
Quin horror el “cafè” al que porta el Zakir a la pobra Mary. Vas llegint i veus com la va envoltant la tela d’aranya i pateixes, és tan evident i ella està tan cega que no ho veu…
L’espectacle, el millor de Londres, no pot ser més sòrdid, no sé com no surt corrents en aquell mateix moment. Quina manera d’enganyar-la i enamorar-la sense remei, un bon comerciant de “carn”, sí.
La història de com fan avortar a la noia que es queda embarassada, la Nelly, és horrible, a saco paco, sense cap seguretat, sense cap higiene i la pobra noia acaba morint. Almenys és l’impuls que li faltava a la Mary per a fugir, ja que estima el seu fill. Tot i que, pobreta, al final li acaben traient a la nena, és cert que la pròpia Mary no era més que una nena, que no tenia com mantenir-la, però adorava a la seva filla i segur que hagués estat una bona mare si li haguessin donat una oportunitat, si l’haguessin ajudat. No sabem com li hagués anat a la Mary amb la seva filla, però sí sabem que sense ella li va anar fatal, se li va crear tal trauma que va robar una nena petita i va intentar fugir i va acabar a la presó. Fins llavors havia estat exercint la prostitució, que era una de les coses que es volia evitar que fes per a mantenir la seva filla.
El capítol de Sor Evangelina m’ha fet molta gràcia, costa molt imaginar-se una monja parlant i actuant així! Clar que és la manera que té d’apropar-se a la gent del barri i li funciona... A part la tia els tenia ben quadrats, la vocació per ser infermera, la valentia en llençar-se en paracaigudes i la humiltat de creure que no havia fet res extraordinari.
Ella aconsegueix arribar a contactar amb la Sra. Jenkins i que es deixi ajudar, i poden conéixer la seva història, quin horror! Aquelles cases de treball, més que un lloc per a ajudar als desfavorits eren una autèntica presó, perquè si separem les famílies, els impedim que es tornin a veure, els fem treballar i viure en condicions infrahumanes, no m’estranya que la gent els tingués tant pànic. I que ni tan sols poguessin assistir a l’enterrament dels seus fills. És terrible.
(I quin horror també quan li treu les botes per a banyar-la, entre que la pell havia quedat enganxada a les botes i les ungles tan llargues... ganes de vomitar, tu! I les ungles les van exposar en una vitrina del vestíbul de l’Associació Britànica de Podologia, ecs!).
Un altre capítol graciós d’una monja és la de Sor Julienne amb els porcs i com arriba a la capella atufant a porc i les monges allà resant mig desmaiades!
La història de la Bella fa molta ràbia. Sospita que el fill li pot sortir negre, perquè ha tingut relacions amb un home negre, i es va ensopint. Fins aquí normal. Però a la que la mare ho sap només se li acut que matar la criatura quan neixi i dir-li al pare que ha nascut morta. I a la Bella ja li sembla bé. Sí, està clar, si tens un marit blanc i pareixes un fill negre tens un problema gros, però assumeix-lo, l’error va ser teu ficant-te al llit amb un home que no era el teu marit, la culpa no és de la criatura! En aquest cas tenen sort i la nena neix blanca i igual que son pare.
La història de la Doris acaba pitjor, el seu marit sembla un encant però quan veu que el nen és negre embogeix (que també se l’ha d’entendre, no?) i l’obliga a donar-lo en adopció o els matarà. La llàstima és que ella sí estima el nen. És una situació ben difícil i s’han de tenir en compte les circumstàncies, on anava aquella dona si no tenia el seu marit que la pogués mantenir a ella i els seus fills? Però com poder seguir vivint amb ell com si res sabent que t’ha obligat a abandonar el teu fill?
La història més tendra dels mestissos és la de la Winnie i el Ted, que descobreix que serà pare a una edat avançada, que s’implica tant, que llegeix sobre l’embaràs i el part, i que arribat el moment estima el nen més que ningú i fa veure que ni se n’adona de que és negre.
I la Conchita que es queda embarassada del 25è fill! La deesa de la fecunditat en persona! I què tràgic tot, com cau ella, queda inconscient, la mala sort que en aquell moment hi ha un smog molt intens, pràcticament ni la veuen tirada al terra. La història és del tot sorprenent! El nen prematur que donen per mort, que ni tapen, que ni obren les vies respiratòries i segueix viu! Ella que està més morta que viva i que es recupera. I es nega a que s’enduguin el nen. He de dir que costa de creure, però a la vegada és tan tendre, instintivament fa el mètode cangur amb ell, l’alimenta sovint, li dóna constantment el seu calor i la seva protecció i el nen va creixent fora de perill. Sembla un miracle!
Per cert, no m’havia plantejat mai que el part d’un prematur fos perillós, pensava fins i tot que és més fàcil perquè la criatura abulta menys, però és cert el que diu, no està en cefàlica, ni tan sols de natges, en posició transversa no pot néixer i pot bloquejar el coll de l’úter. Suposo que la majoria deu néixer per cesària.
Per últim, la història de Sor Monica Joan, que sempre queda el dubte de si no acaba de tenir el cap bé o de si és pura malícia. El seu comportament al concert sembla d’una crueltat gratuïta però després, quan la troben caminant pel carrer, descalça i en camisó, ja veus que la pobra no està bé, quina pena quan ens fem grans...
Re: CL Novembre'13 - ¡Llama a la comadrona! (Jennifer Worth)
primer de tot demanar-vos disculpes perquè aquest mes no he complert gens a l'hora de comentar per temes de feina i salut he anat més liada que de costum i em sap un greu que m'hagi coincidit amb un mes de club!
en fi, almenys sí que he anat llegint i ja fa dies que vaig acabar el llibre, que m'ha agradat molt! una vegada més, una lectura que potser no hagués tingut en compte si no fos pel club de lectura
ATENCIÓ SPOILERS!
LLEGIT FINS AL FINAL
Ja amb el primer part, el de la Muriel, ens fem una mica a la idea de com funcionaven les coses en aquella època, la feina de les llevadores, en quines condicions treballaven i la gran responsabilitat que tenien, com parir a casa era el més normal...i com els pares eren un element mooolt secundari en aquest tema! i amb tants detalls sobre el part m'han vingut un munt de records dels meus, sobretot del segon que va ser el més natural, aaaaaaaix
Quina gràcia l'arribada a San Ramón Nonato, amb el mano a mano del pastís amb Sor Monica Joan! la veritat és que quan la Sor Monica comença a parlar de l'alineació dels planetes i anades de l'olla vàries només em venia al cap el Carlos Jesús fiuuu fiuuuuuu
uf, i les cases de vecindad? que desagradable tants milers de persones vivint en condicions pèssimes! i això que ja tenien aigua freda i un vàter als pisos, que abans ni això i tots al pati... (3 dotzenes de vàters per 500 pisos!!) Em xoca molt com cases que en el moment que es van construir eren més o menys dignes amb el pas dels anys quedin totalment obsoletes però les facin servir igualment durant anys i anys fins que finalment les van considrar inhabitables
m'ha fet gràcia també el tema de la lactància, com era l'època del boom de l'artifical però per la majoria de gent era inviable per les condicions en les que vivien i les llevadores seguien impulsant la materna perquè era més segura. I com els professors parlaven de la lactància artifical d'una manera totalment desconnectada de la realitat...
quina ràbia el cas de la Molly...fa ràbia que l'home sigui tan malparit, però també que la Molly passi tan olímpicament de tot, sí que sembla que s'estimi als nens però pobrets, sempre amagats, permetent que el pare els pegui...deixant-los sols per anar a "treballar"...i la pobra àvia que no pot intercedir ni fer res, quin patiment (perquè si la Molly no passés tant de tot intentaria que almenys els seus fills passessin un temps fora d'aquell ambient, si poden estar amb l'àvia quan ella no hi és o quan hi ha el pare, millor, no? però no sembla que li importi gaire...)
la Chummy quin fart de riure! ja des del principi me la imaginava una mica com una versió lletja de la que cantava amb l'Elton John aquella cançó de "don't go breaking my heart"....sí, ja sé que era transexual però se suposa que la Chummy té un aspecte una mica ambigu, no?
l'escena de la bici, que giren i ella continua recte se m'escapava el riure a l'autobus! ...llàstima que sigui un personatge que després pràcticament no torna a aparèixer en tot el llibre
l'explicació de la clínica prenatal....quina manieta, eeeeeeeeecs, no m'estranya que sigui el dia de la setmana que menys li agrada a la protagonista! i el cas de la Lil...l'àvia diu "lo del aborto no me quitaba el sueño" suposo que amb una natalitat tan alta perdre o no una criatura no els afectava de la mateixa manera que ens pot afectar ara amb les condicions de vida i d'higiene tan diferents que tenim...
tela que la medicina avancés d'una manera tan espectacular i en canvi al seguiment prenatal no se li donés importància fins fa relativament poc...molt diferent hauria anat tot si hagués existit abans també la planificació familiar....la meva mare té una teoria amb la qual estic completament d'acord, diu que si la regla la tinguessin els homes ja faria molt de temps que l'haurien eliminat o reduit... o el que fos (perquè fins fa relativament poc la comunitat científica estava formada majoritàriament per homes i això no era un tema prioritari) doncs exactament igual amb l'embaràs, el part, el seguiment pre i post natal...abans tampoc se li veia la importància sort que les coses canvien i evolucionen!
el cas de la Brenda emociona...pobra dona, lluitant amb la seva malatia i la força i el coratge que té, el bon humor amb el que s'ho pren tot, realment és d'admirar! i finalment té el seu premi, el seu bebè...tot i que sigui per cessària!
la història de l'eclàmpsia, bfffff nienna ostres tots tres embarassos amb preclàmpsia? buf! sort que no va anar a més i tens tres peques ben sans! jo conec el cas d'una noia amb preclàmpsia que li van haver de fer cessària d'urgència quan estava de 20 i poques setmanes, el nen va ser gran prematur i ara té moltes seqüeles... (de retard del desenvolupament)
el cas de la Betty per Nadal, quina casa més alegre i plena de gent...quin contrast amb totes les cases que s'havien vist fins el moment! (les de vecindad) i quin patiment amb el part de natges, havent de deixar el nen "penjant" fins que surti pel seu propi pes, buf!
sobre la vida de la Jenny...fa gràcia poder llegir alguna cosa d'ella, tot i que et deixa molt a mitges!
diu que estava "perdidamente enamorada de un hombre que no podía ser mío" i prou, hasta aquí puedo leer! i això que uns capítols abans també diu "las que hemos tenido hijos"....així que algo hi ha, amb algú, en algun moment!!! però no ens ho explica....
i la Conchita 24 embarassos????? 24 fills corrents per la casa???? si per nosaltres amb dos ja és un caos no m'ho vull ni imaginar, que fort!!! és bonic que siguin tan feliços...tot i que sigui a costa de no entrendre's ni una paraula del que diuen
i com que estic comentant tot el llibre, comento ja el 25è embaràs...el que està clar és que és una dona súper fèrtil, no? però veient que ella tornava a ser la protagonista de la història em vaig començar a preocupar, vaig pensar que havien explicat un part bo i que ara venia el dolent, vaig arribar a patir per la vida de tots dos perquè tot pintava força malament...però per sort m'equivocava, si que em va fer patir una estona però per sort se'n surten tots dos i de manera sorprenent! (que la Conchita per insitint faci tot el que fa amb el bebè....realment estem programats per la supervivència de l'espècies, el que passa és que la societat ens té atontats)
els capítols sobre la Mary, que tristos....una pobra noia que vol millorar la seva vida i tot li acaba anant encara pitjor com s'aprofita el Zakir de la seva vulnerabilitat...quan la Jenny l'ajuda sembla que per fi podrà estar tranquil·la, tenir el seu bebè...però quan li prenen...quina ràbia! per voler donar-li una oportunitat a la nena es carreguen a la mare
el capítol sobre sor Evangelina, quin riure tan estirada ella i després el sentit de l'humor que fa anar quan tracta els pacients, quin canvi!
i la senyora Jenkins.....buf, realment era per acabar boja, les casas de trabajo aquestes quin horror! se'm posava la pell de gallina quan explicava la separació dels fills i després com s'anaven morint i ella no els podia veure...i després les condicions en les que vivia...les ungles dels peus!!! ooooooaaaaaacsssssss per favorrrrrrrrrrrrrrrrrr i com s'imagina que parla amb la Rosie, la filla gran...
les històries de Orígenes mestizos, quines tres maneres més diferents de viure-ho....la primera, que volen desfer-se del bebè pel que diran, quan finalment resulta ser una nena ben blanqueta...la segona que ni s'ho esperen però la mare se l'estima igual i està trista perquè sap que haurà de separar-se'n...i la tercera, com l'home fa veure que ni se n'adona o és que realment ni li importa perquè han creat una família que era el que volia i són feliços així...
després del capítol de la Conchita i el 25è fill esperava que l'últim capítol tornés a ser sobre la vida de la Jenny, per saber com li va anar tot...però em va sorprendre que fos sobre sor Monica Joan....així que no em va entusiasmar gaire...no entenia com el llibre es podia acabar així, sense acabar de lligar les quatre pinzellades personals que s'havien dit sobre la Jenny...i és que resulta que no s'acaba aquí la història!!! és una trilogia!!!! ens teníeu enganyades, eeeeeh???? clar, ja m'estranyava a mi que un sol llibre donés per tota una sèrie! aaau, doncs ara tocarà llegir la segona i la tercera part, no? Raqueleta tu les has llegit?
per temes de feina i salut he anat més liada que de costum i em sap un greu que m'hagi coincidit amb un mes de club! en fi, almenys sí que he anat llegint i ja fa dies que vaig acabar el llibre, que m'ha agradat molt! una vegada més, una lectura que potser no hagués tingut en compte si no fos pel club de lectura
ATENCIÓ SPOILERS!
LLEGIT FINS AL FINAL
Ja amb el primer part, el de la Muriel, ens fem una mica a la idea de com funcionaven les coses en aquella època, la feina de les llevadores, en quines condicions treballaven i la gran responsabilitat que tenien, com parir a casa era el més normal...i com els pares eren un element mooolt secundari en aquest tema! i amb tants detalls sobre el part m'han vingut un munt de records dels meus, sobretot del segon que va ser el més natural, aaaaaaaix
Quina gràcia l'arribada a San Ramón Nonato, amb el mano a mano del pastís amb Sor Monica Joan! la veritat és que quan la Sor Monica comença a parlar de l'alineació dels planetes i anades de l'olla vàries només em venia al cap el Carlos Jesús fiuuu fiuuuuuu
uf, i les cases de vecindad? que desagradable tants milers de persones vivint en condicions pèssimes! i això que ja tenien aigua freda i un vàter als pisos, que abans ni això i tots al pati... (3 dotzenes de vàters per 500 pisos!!) Em xoca molt com cases que en el moment que es van construir eren més o menys dignes amb el pas dels anys quedin totalment obsoletes però les facin servir igualment durant anys i anys fins que finalment les van considrar inhabitables
m'ha fet gràcia també el tema de la lactància, com era l'època del boom de l'artifical però per la majoria de gent era inviable per les condicions en les que vivien i les llevadores seguien impulsant la materna perquè era més segura. I com els professors parlaven de la lactància artifical d'una manera totalment desconnectada de la realitat...
quina ràbia el cas de la Molly...fa ràbia que l'home sigui tan malparit, però també que la Molly passi tan olímpicament de tot, sí que sembla que s'estimi als nens però pobrets, sempre amagats, permetent que el pare els pegui...deixant-los sols per anar a "treballar"...i la pobra àvia que no pot intercedir ni fer res, quin patiment (perquè si la Molly no passés tant de tot intentaria que almenys els seus fills passessin un temps fora d'aquell ambient, si poden estar amb l'àvia quan ella no hi és o quan hi ha el pare, millor, no? però no sembla que li importi gaire...)
la Chummy quin fart de riure! ja des del principi me la imaginava una mica com una versió lletja de la que cantava amb l'Elton John aquella cançó de "don't go breaking my heart"....sí, ja sé que era transexual però se suposa que la Chummy té un aspecte una mica ambigu, no?
l'escena de la bici, que giren i ella continua recte se m'escapava el riure a l'autobus! ...llàstima que sigui un personatge que després pràcticament no torna a aparèixer en tot el llibre l'explicació de la clínica prenatal....quina manieta, eeeeeeeeecs, no m'estranya que sigui el dia de la setmana que menys li agrada a la protagonista! i el cas de la Lil...l'àvia diu "lo del aborto no me quitaba el sueño" suposo que amb una natalitat tan alta perdre o no una criatura no els afectava de la mateixa manera que ens pot afectar ara amb les condicions de vida i d'higiene tan diferents que tenim...
tela que la medicina avancés d'una manera tan espectacular i en canvi al seguiment prenatal no se li donés importància fins fa relativament poc...molt diferent hauria anat tot si hagués existit abans també la planificació familiar....la meva mare té una teoria amb la qual estic completament d'acord, diu que si la regla la tinguessin els homes ja faria molt de temps que l'haurien eliminat o reduit... o el que fos
(perquè fins fa relativament poc la comunitat científica estava formada majoritàriament per homes i això no era un tema prioritari) doncs exactament igual amb l'embaràs, el part, el seguiment pre i post natal...abans tampoc se li veia la importància sort que les coses canvien i evolucionen!el cas de la Brenda emociona...pobra dona, lluitant amb la seva malatia i la força i el coratge que té, el bon humor amb el que s'ho pren tot, realment és d'admirar! i finalment té el seu premi, el seu bebè...tot i que sigui per cessària!
la història de l'eclàmpsia, bfffff nienna ostres tots tres embarassos amb preclàmpsia? buf! sort que no va anar a més i tens tres peques ben sans! jo conec el cas d'una noia amb preclàmpsia que li van haver de fer cessària d'urgència quan estava de 20 i poques setmanes, el nen va ser gran prematur i ara té moltes seqüeles... (de retard del desenvolupament)
el cas de la Betty per Nadal, quina casa més alegre i plena de gent...quin contrast amb totes les cases que s'havien vist fins el moment! (les de vecindad) i quin patiment amb el part de natges, havent de deixar el nen "penjant" fins que surti pel seu propi pes, buf!
sobre la vida de la Jenny...fa gràcia poder llegir alguna cosa d'ella, tot i que et deixa molt a mitges!
diu que estava "perdidamente enamorada de un hombre que no podía ser mío" i prou, hasta aquí puedo leer! i això que uns capítols abans també diu "las que hemos tenido hijos"....així que algo hi ha, amb algú, en algun moment!!! però no ens ho explica.... i la Conchita 24 embarassos????? 24 fills corrents per la casa???? si per nosaltres amb dos ja és un caos no m'ho vull ni imaginar, que fort!!!
és bonic que siguin tan feliços...tot i que sigui a costa de no entrendre's ni una paraula del que diuen i com que estic comentant tot el llibre, comento ja el 25è embaràs...el que està clar és que és una dona súper fèrtil, no? però veient que ella tornava a ser la protagonista de la història em vaig començar a preocupar, vaig pensar que havien explicat un part bo i que ara venia el dolent, vaig arribar a patir per la vida de tots dos perquè tot pintava força malament...però per sort m'equivocava, si que em va fer patir una estona però per sort se'n surten tots dos i de manera sorprenent! (que la Conchita per insitint faci tot el que fa amb el bebè....realment estem programats per la supervivència de l'espècies, el que passa és que la societat ens té atontats)
els capítols sobre la Mary, que tristos....una pobra noia que vol millorar la seva vida i tot li acaba anant encara pitjor
com s'aprofita el Zakir de la seva vulnerabilitat...quan la Jenny l'ajuda sembla que per fi podrà estar tranquil·la, tenir el seu bebè...però quan li prenen...quina ràbia! per voler donar-li una oportunitat a la nena es carreguen a la mare el capítol sobre sor Evangelina, quin riure tan estirada ella i després el sentit de l'humor que fa anar quan tracta els pacients, quin canvi!
i la senyora Jenkins.....buf, realment era per acabar boja, les casas de trabajo aquestes quin horror! se'm posava la pell de gallina quan explicava la separació dels fills i després com s'anaven morint i ella no els podia veure...i després les condicions en les que vivia...les ungles dels peus!!! ooooooaaaaaacsssssss per favorrrrrrrrrrrrrrrrrr i com s'imagina que parla amb la Rosie, la filla gran...
les històries de Orígenes mestizos, quines tres maneres més diferents de viure-ho....la primera, que volen desfer-se del bebè pel que diran, quan finalment resulta ser una nena ben blanqueta...la segona que ni s'ho esperen però la mare se l'estima igual i està trista perquè sap que haurà de separar-se'n...i la tercera, com l'home fa veure que ni se n'adona o és que realment ni li importa perquè han creat una família que era el que volia i són feliços així...
després del capítol de la Conchita i el 25è fill esperava que l'últim capítol tornés a ser sobre la vida de la Jenny, per saber com li va anar tot...però em va sorprendre que fos sobre sor Monica Joan....així que no em va entusiasmar gaire...no entenia com el llibre es podia acabar així, sense acabar de lligar les quatre pinzellades personals que s'havien dit sobre la Jenny...i és que resulta que no s'acaba aquí la història!!! és una trilogia!!!! ens teníeu enganyades, eeeeeh????
clar, ja m'estranyava a mi que un sol llibre donés per tota una sèrie! aaau, doncs ara tocarà llegir la segona i la tercera part, no? Raqueleta tu les has llegit?Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 5 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |