CL setembre'17- La meva família i altres animals (Gerald Durrell)

[Anna Maria]

Bones!
Doncs finalment l'he deixat, ja m'estava ratllant, tot i així he aguantat 177 pàgines, comptant que a vegades puc deixar un llibre a la pàgina 1, és un bon rècord!
A veure quan tinc una estona i llegeixo els comentaris i hi poso els meus del tros que he llegit de la segona part.
Abraçades,
Anna Maria

[Beikost]

AVÍS: LLEGIT FINS AL FINAL

Hola a totes!

Per fi he trobat un moment per escriure una petita opinió del llibre. Com ja vaig dir, no era la primera ni la segona vegada que el llegia, de fet el tinc entre els meus favorits. Sí que fèia, però, molts anys que no el revisava, i he de dir que m'he sorprès, en alguna ocasió, havent-me de concentrar en excés en algunes descripcions i passatges més espessos, més tipus "documental", sobretot a la primera meitat, potser perquè no hi passa massa cosa (molt trescar pels oliverars i molt prendre pa i figues amb camperols). El capítol que menys m'ha agradat, per exemple, és aquell en que es troba l'espècie de Papageno que trafica amb bèsties. Massa fantasiós.

En general, però, és tal com el recordava, un seguit de gags familiars barrejats amb totes les anècdotes relatives a la fauna que el Gerry arriba a acumular a casa seva (que és considerable!). A l'atribuir a les bèsties actituds humanes el resultat acaba resultant força còmic i, si bé no és un llibre, com heu dit, per riure a cor que vols (pocs ho són!) sí que se m'han escapat alguna rialla, recordo ara per exemple quan en Gerry és a casa del seu mentor i es pensa quan aquest diu que va "a veure la seva mare" és una manera de dir que va al lavabo, o al descriure la comitiva que s'organitza cada vegada que la mare surt a passejar amb la Dodo i la criada al darrere amb el cadell. (Per cert, jo també, vaig buscar la raça de la gosseta (Dandy dinmont), i coincideixo amb la Raqueleta que no és tant horrible com me la imaginava, la pobre.)

Menció especial al capítol de la baralla entre el Geronimo i la Cicely, crec que és l'únic capítol que recordava amb claredat, em devia marcar, i no sóc l'única, perquè buscant edicions del llibre en vaig veure una que els representava a la portada, suposo que és un dels moments més èpics. Hi vas arribar, Anna Maria?

També em va sorprendre i agradar molt la visita a la mare de'n Kralefsy, molt entranyable, me la podia imaginar, allí en la penombra rodejada de flors i cabells. De fet, en general les descripcions he trobat que són molt gràfiques, sobretot a l'hora de buscar els adjectius i comparacions per descriure les tonalitats dels paisatges. Venien ganes de fugir cap a Grècia a fer una capbussada nocturna al seu mar argentat.

Cap al final, amb l'arribada de cada vegada més bèsties, tot es precipita, i ja es veu que l'última festa no pot acabar bé de cap manera entre les gapses, la gavina, malcarada, el munt de gossos, les serps... L'últim paràgraf, on el revisor arriba a la conclusió que són un circ ambulant, em sembla d'allò més encertat.

[Anna Maria]

ATENCIÓ SPOILERS! LLEGIT UN TROS DE LA SEGONA PART, I COMENTARIS SOBRE EL QUE HEU DIT VOSALTRES

- Em va fer gràcia (no riure, eh? jeje) que Sant Espiridió et concedeix coses meravelloses tan sols si està de bon humor.

- M’he fixat en què al narrar la part dels animals, el Gerald els hi vol donar característiques que semblen tan sols humanes. Com per exemple, les orenetes quan es preparen el niu, les dues parelles. El rol de femella exasperada, parlant i parlant al seu “marit”, segur que li diu “no m’escoltes....” jejejejej

- el que m’agrada de l’autor és que més que una descripció exhaustiva del personatge, ensenya les característiques i la forma de ser a partir dels diàlegs. Per exemple, el Theodoros, amb els seus “...er...” i “...hum...”, que per cert, em posen ben nerviosa, no acaba mai de parlar aquest home.

- Entenc que l’escena dels petits escorpins repartits per la taula parada (que cauen de la caixa de llumins), segons un humor tipus anglès és per riure, però a mi em fa patir, l’escena. I m’emprenya altre cop la manera que té la mare d’enfadar-se. L’escena que si m’ha fet somriure és la de la mare que s’intenta esmunyir del cònsol que es pensa que sap francès i ella només sap dir “oui, oui”.

- Per cert, si el Gerald observava la natura de dia i de nit... quan dormia?

- Un altre encís sobre l’educació, ja que per una banda sembla que decideixin les coses en família de forma molt moderna i madura, però a l’hora de desplomar els ocells que caça el Leslie qui són les que ho fan? La Margo i la mare.

Ara els comentaris ja els faig a partir del que he llegit dels vostres:
- Així tornen a una casa més petita per no convidar a la tieta-àvia? Deu ser xunga, sí, però si aguanten tota aquella colla de convidats, més parsimònia haurien de tenir amb un familiar encara que pesat? Jo ni amb uns ni amb altres, jejeje

- Jo suposo que a part de tanta descripció de la natura, que en certs moments he trobat interessant, el que potser em cansava era els caràcters tant excèntrics dels personatges, tots junts, les seves característiques exagerades, siguin reals o no. De fet, he llegit algun altre suposadament amb personatges amb caràcters molt exagerats i en general no els he pogut acabar (l’últim sí, fa cosa d’uns mesos, es tracta del llibre “La dona que va decidir no sortir del llit durant un any” de la Sue Towsend).

- Pel que fa a la traducció de “dear”, potser sí, que al dir “maco” sembla més superficial, però si canvio el “maco” per “carinyo” també em dona la mateixa sensació, com de condescendència, molt actitud anglesa, de poca sang.

- Doncs no vaig arribar al tros de la baralla que comentes, Beikost, i això que expliqueu del revisor que diu lo del circ doncs és cert que és ben encertat. Us imagineu anant per algun lloc amb aquesta família al voltant? O et tornes com ells per aguantar-ho, o t’agafa un patatús, jejejejeje

- Així doncs, dieu que hi ha dues parts més? Em temo que no arribaré a llegir-les mai. Jo també he votat “ni fu ni fa”, no crec que si hagués acabat el llibre hagués votat diferent.



Com sempre, ha estat un plaer comentar un llibre amb vosaltres.
Abraçades,
Anna Maria

[Martina20]

Bones companyes de lectura!

Per fi ja he acabat el llibre, just abans per començar el següent .

ATENCIÓ SPOILERS: LLEGIT FINS AL FINAL


El llibre en general m’ha agradat. La lectura m:’ha costat perquè com a totes, la part de descripció dels animals se’m feia pesada i penso que el problema és per mi que no hi havia una història per quedar-me atrapada. Quan em posava a llegir-lo, crec que com l’Ametista llegia un grapat de pàgines però per agafar-lo i posar-m’hi costava.

Penso que és un llibre graciós i si que vag tenir moments de riure en serio com per exemple l’episodi del cine que hi van la Margo, la mare i el nou xicot i es queden colgades de sucre. O també l’aventura de l'Escorpí. I on vaig riure de debò era amb l'epidosi de la mare i el banyador.

Em fa molta gràcia haver llegit els vostres comentaris i veure que no era la única que de tan en tan es preguntava de quins diners vivien?

M’ha fet molta gràcia també saber el currículum d’en Larry i saber més coses que l’autor no explica i que de fet ja té sentit que no expliqui moltes coses. En teoria està explicat per un nen que tenia deu anys i es basa en els seus records i això fa suposo que tots siguin uns personatges ben peculiars i que de segur en la realitat no eren tan estrafolaris.

Corfú sembla que és un lloc meravellós. Després de llegir el llibre no teniu ganes d’anar-hi? Ens evoca la imatge del paradís. Quina llibertat, felicitat i harmonia en que vivien tots. Amb quina fàcilitat es prenien decisions i gaudien del dia a dia

El llibre m’ha agradat però no el tornaria a llegir. M’agradaria saber ràpidament com continua la seva vida ja que llegint-vos he descobert que és una trilogia i a més a més n’han fet una sèrie! Però no aniré a llegir els següents llibres ja que encara que és bonic de vegalles llegir un documental d’animals, es fa pesat.

I finalment em quedo amb una frase d’en Theodoros que us vull repetir aqui amb vosaltres.
“..... Aqui a Corfú hem.... en fan art de la Vida”


Una abraçada!!!