PARES i MARES DE 20 A 25 ANYS

[shyla]

Jo tinc 31 anys i no tinc fills, i de moment tampoc ens ho hem plantejat seriosament amb la meva parella. No dubto que es pugui tenir més vitalitat a als 25 que als 35, però el cas exposat per l'Azzure m'ha deixat flipant, crec que no té absolutament res a veure amb l'edat, potser aquests pares tenen un problema o potser el té la petita. Sinó només has de veure com estimulen els avis als seus nets, al menys els meus pares que tenen més de 60 anys fan parar boig al meu nebot...

[Duneta]

Hi ha un factor que em sembla que no heu comentat, i és que els metges també ens consideren joves.
Nosaltres vam conçar a buscar amb 27 i ja fa més d'un any que ho intentem i no hi ha manera, doncs quan anem als metges, perquè ens mirin i ens facin proves, el que ens diuen és: " no us preocupeu, que sou joves".
Però que passa??? i si vull tenir el fill ara? no podem intentar una RA perquè som joves? hem d'esperar a tenir-ne més de 30?

[s1lvi4]

Hola a totes, trobo aquest post força interessant, jo em vaig quedar embaraçada als 25 anys i si tot va bé el tindré abans de fer els 26 anys (de fet tinc data dos dies abans del meu aniversari).
Fa tres anys que estic casada, i 8 anys amb la meva parella.

Si soc sincera no m'havia plantejat tindre fills tan aviat, de fet fa un any hagues dit " soc massa jove encara" però la vida dona moltes voltes i no saps mai el que et passarà. El meu pare va morir aquest estiu, va ser de cop i volta, un atac de cor, sense antecedents, ningú s'ho hauria imaginat mai, un minut abans estaba com una rosa i al minut segúent..... que en pau descansi. Bé, lo que volia dir es que va ser aleshores que em vaig decidir, perquè esperar? al mes següent ens hi vam ficar i ara som la parella més feliç del mon, estem esperant la nostra primera filleta i us asseguro que es la millor decisió que em pres mai!!!
Crec que l'edat es indiferent si el desig es de cor. Una mare jove ho pot fer igual de bé que una mare gran, i a aquesta gent que es fica a on no li demanen fent comentaris tipus " ets massa jove, perdrás la juventut, se t'ha acabat lo bó etc, etc, etc...." només tinc una cosa a dir-li NO TENIU RES MILLOR A FER QUE FOTRE EL NAS A LES NOSTRES VIDES??? BUSQUEU-VOS UN HOBBIE!!!

Per acabar la parrafada només dir-vos, que felicitats a totes les que heu sigut, sereu, ho voldreu ser mares, tant si teniu 20, com 30, com 40.

[Azzure]

Hola noies!!!!!

Azzure, estic totalment d'acord amb tu.. no és el mateix 25 que 35. Però si hi ha ganes... osti una dona de 35 pot rendir molt!!!!

Sí, sí, Gemma, hi estic d'acord! Clar que sí, les ganes també hi influeixen, i molts altres factors, clar que sí!

Jo tinc 31 anys i no tinc fills, i de moment tampoc ens ho hem plantejat seriosament amb la meva parella. No dubto que es pugui tenir més vitalitat a als 25 que als 35, però el cas exposat per l'Azzure m'ha deixat flipant, crec que no té absolutament res a veure amb l'edat, potser aquests pares tenen un problema o potser el té la petita. Sinó només has de veure com estimulen els avis als seus nets, al menys els meus pares que tenen més de 60 anys fan parar boig al meu nebot...

*Edito per eliminar aquest exemple que ha sabut tan greu a algunes persones. Només volia compartir la meva experiència i llegir les vostres opinions, però com sempre, tot es malinterpreta. A més, mai se sap qui pot entrar a xafardejar i prefereixo no deixar-ho aquí.



Jo per l'edat que tinc m'han dit més d'una vegada que què feia tan jove i embarassada, que si no volia fer altres coses o què? que ja veuria el que m'esperava a partir d'ara... perquè la gent és així? què t'importa a tu la meva vida a partir d'ara? si el meu desig és ser mare, i és ser-ho ja! En fi... la qüestió és que sigui com sigui la gent SEMPRE té algo que dir.
Jo RESPECTO a la gent que té fills als 23 com RESPECTO a qui els té amb 35. Això és una decisió personal i NINGÚ té dret a intervenir. El que no em sembla bé són casos tipus el que us he explicat.

Hola!!

Jo no estic d'acord en què la paciència s'acabi abans.. ans al contrari, la maduresa s'adquireix, en part, amb els anys.
Sí que estic d'acord en què la manera de pensar canvia... però, des del meu punt de vista i per la meva experiència, és cap a millor. Crec que la solidesa, maduresa, experiència, valors... que es poden aportar a una criatura quan es tenen 30-35 anys, no són els mateixos que quan se'n tenen 23. No tot es tracta d'energia física, eh?
Pel que fa a entendre o no entendre els fills... què és el que una dona de 40 no pot entendre que una dona de 25 sí?

No hi estic d'acord. Amb el tema de l'experiència, la solidesa, la maduresa i els valors, l'edat no ho és tot. La situació personal de cadascú fa que hagis hagut de madurar més aviat i que t'hagis hagut d'espabilar tu mateix en molts sentits i la variable edat és més secundària. No crec que XXX perquè té 37 anys pugui aportar més al seu fill en aquest aspecte que jo a la meva filla perquè tinc 25.


Ah, i per acabar em vull sumar al darrer comentari que ha fet la s1lvi4

[isa]

Buenas boniques,
sí que està animat el post jejej q guai.
Jo crec ser mare és una tasca que requereix moooltes ganes i dedicació, i sovint, dedicació més psíquica que no pas física...no tot és el cansament físic i el jugar X hores o tirar-te per terra.... I aquestes ganes es poden tenir amb 18, amb 28 o amb 48 anys. Jo he sigut mare amb 25 anys perque així ho vem voler, els dos en teniem ganes; i tot i així moltes vegades acabo esgotada mentalment! Això mateix em passaria i em passarà deu anys més tard, segur.
I penso que el cas que comentes, Azzure, és molt fort i molt trist ...com pot una mare dir que preferiria estar sola que amb la seva filla? Aquesta mare hagues sigut així 20 anys més jove! I el pare igual! Això es porta dins!
Mireu la meva mare té 63 anys i el meu pare 65, per sort o per desgràcia, jo treballo i als matins son ells que la porten a l'escola i la recullen al migdia fins que arribo jo a les 15. ells no tenen la mateixa vitalitat o energia que tinc jo, per suposat, però juguen amb ella i li aporten diferents coses i formes de jugar que jo amb la meva vitalitat de 26 anyets no li puc oferir!

[shyla]

Bueno Azzure, amb la teva resposta confirmes el que jo deia, aquesta parella té un problema respecte a la seva filla, molt trist. Comparteixo el que diuen les altres noies, això hauria estat igual de trist si ells fossin més joves, lamentablement hi ha pares pèssims de 20, de 30 de 40 o de l'edat que sigui...

[Azzure]

Azzure, crec que els teus amics tenen un problema ells en sí mateixos... independentment de l'edat que tinguin. Si són passotes o despreocupats de la seva filla, ho són ara amb 50 i ho haguessin estat amb 25.
Ja sé que dius que respectes a tothom i totes les opinions i tot... i està molt bé. Però insistint en el (mal) exemple dels teus amics crec que t'equivoques i que, a més a més, sense voler-ho, pots ofendre més persones que no et penses.

Que m'equivoc? perdona però no ho entenc...

En quant a que puc ofendre a algú, no sé. Jo en cap moment he atacat ni he jutjat a ningú d'aquest fòrum, ni m'ho plantejo clar, jo no sóc així. Només he donat la meva opinió respecte al tema proposat i he explicat una mica des de la meva experiència, cosa que també m'ha servit per desfogar-me una mica. A qui no li agradi que no llegeixi, o simeplement que doni la seva opinió. Però bé, que jo no penso crear polèmica on no n'hi ha. No s'han de remenar les coses més del necessari ni buscar la part dolenta de tot el que s'escriu. I si jo no m'he adonat i realment he ofès a algú o li he fet sentir malament que m'ho digui que jo li demano disculpes, faltaria més.


Isa, Shyla, la veritat que pensant en el que dieu i en com és aquesta parella, penso que teniu tota la raó, segurament, encara que fossin més joves serien igual ara que abans. El que passa és que es van tornant més "comodones" amb l'edat...

[marchita]

Estoy totalemnte de acuerdo en q para educar un hijo no hay q mirar la edad, es cierto q se cansa mas un hombre de 51 q uno de 31 pero ojo!!!!! 51 años no es un anciano de 80....Azzure estos amigos tuyos tienen el problema ellos ya q el que quiere estimular a su hijo pq le gusta ya tenga 30-40 o 60 lo hace. Yo tuve mi primer hijo con 32 y mi marido tenia 40 pues no te imaginas como estimulo él a nuestro hijo (y sigue haciendolo con 44 a los dos)...es chocante y todo lo q llagaba a hacer Alex con 8 meses y todo obra de mi marido, él tiene mucha mañana y le encantaaaaaaaaaaaaa y sinembargo yo no. La edad no es importante a nivel de estimulacion lo que importa es q te guste, te apetezca y disfrutes. A mi alrededor todos los padres o casi todos (hablo de el padre) de los amigos de mi hijo son de estar sentados en la tele, de jugar un poco en el suelo y poco mas y todos son mucho mas jovenes q mi marido. Mi marido con 44 años se va por la mañana con el niño y no vuelve hasta medio dia...van al rio, a la montaña, a los parques, en bici, le enseña cosas...es increible!!!!!! y ahora no tiene tanto merito pq Alex es mayor y da mucho juego pero lo hace desde q tenia 5-6 meses (desde q empezo a moverse) q a esa edad son un royo seamos realistas pq ni te dan juego ni te responden a los tuyos, se pasaba horas pero horas en un parque con él tirandole por el tobogan , columpiandole....enseñandole numeros...asi Alex con 9 meses hablaba pero no hola, mama...sino varias cosas mas.
En definitiva lo importante es q te guste y q disfrutes
Y en cuanto a la madurez es cierto q a veces se es mas maduro con 20 q con 35 pero esos son casos muy muy aislados ya q por muy maduro q se sea a los 20 la edad es la que es y no dejas de ser un joven de 20, igual q la vitalidad no es la misma a los 20 q a los 40 por mucho q a los 40 puedas ser vitalisima la edad manda en la madurez tambien

[Azzure]

Marchita crec que dius una cosa molt important i es "que t'agradi i que ho disfrutis". Tota la raó! T'he de dir que el meu home, abans no en tenia ni idea de nens... ell deia que no sabia si li agradaven, que no sabia tractar amb els petits. Total que arrel de sortir amb mi, com que m'agraden tantíssim els nens i a la meva familia hi tenim alguns, es va començar a avesar i a "aprendre" a estar amb els peques. Suposo que mirant, es va quedar amb la copla, veia que els hi cantava, que els hi demanava coses, que jugava amb ells, i ell va a començar a fer-ho igual. Poc a poc ha anat aprenent a tenir una relació amb els més petits i ara és ell el que va darrera els peques i ells encantats darrera ell. Amb això em refereixo amb el tema lúdic, jugar i això. Després criar la teva criatura és diferent i hi ha coses que li he d'explicar perquè no en sap, però lia grada fer-ho, clar

[xell13]

hola noies,
només permeteu-me dir-vos una petita cosa (no he pogut acabar de llegir depèn de quines opinions..la veritat....)
algunes de vosaltres (us ho dic amb tot el respecte del món) confoneu les cols amb les peres....
l'edat dels pares amb el fet de ser responsable amb els fills!
per tant, no cal dir res més
seré mare amb 36 anys, i sóc la dona més feliç del món, pq sóc madura i sé el q vull a la vida
amb 25 acabava la carrera tot just, i encara no havia conegut al pere del meu fill!!!
així q penso q a vegades abans d'opinar cal reflexionar!

Només dir q estic d'acord amb la meri i la bigmama!!!!!

[ariadna]

és massa difícil plasmar una opinió sobre aquest tema sense que es generi debat... però bé..
només vull dir, que nosaltres estem buscant un embaràs, tenim 25 i 26 anys i jo ja hagués sigut mare fa un any. Per què??? doncs mireu, entre d'altres moltes coses:
1. em sento totalment preparada (i també crec que la meva parella ho està, encara que ara estigui una mica acollonit)
2. som responsables per fer-ho
3. amb la meva parella fa més de 11 anys que estem junts, per tant, ens coneixem suficientment com per saber que volem fer aquest pas junts
4. tenim un pis i uns ingressos suficients com per rebre un membre nou a la nostra família.
5. vull ser mare jove perquè sóc filla de pares joves i això sempre m'ha unit als meus pares (no sé si per l'edat amb que em van tenir o per la seva ideologia i manera de fer), la qüestió és que vull que siguem pares joves!
5. crec que físicament, amb la meva edat em recuperaré d'un embaràs amb més rapidesa i, si tinc problemes per quedar-m'hi, no m'allunyaré massa del meu somni de ser mare als 25 (ara ja faig una mica tard, però m'enteneu oi??)
6. els meus pares seran avis joves, fet que em motiva enormement perquè no es cansaran tant com si fossin més grans (léase a partir de 60)
viam!! això ho dic pel que veig que m'envolta!!! els meus sogres tampoc arriben als 60 (casi, però) i no tenen la mateixa energia (ni física ni psicològica) per "aguantar" els petits.

En fi.. que crec que s'ha de veure cada cas en particular!!!! no he vist fora de lloc cap dels comentaris que s'han fet en aquest fil, cadascú opina sobre la seva manera de veure les coses i crec que la intenció no ha sigut (per part de ningú) ferir els sentiments de ningú...
Les circumstàncies de cadascú poden fer sentir-se atacats per alguns comentaris/opinions, però crec que tampoc s'ha d'entrar a matar!!!! (ho dic per exemple pel "comentari" de la Meri, que dedueixo que s'ha sentit malament al llegir alguna opinió - tampoc ha dit res, per tant són deduccions-)

aixx no sé noies!! sempre que surt el tema de l'edat, les "grans" us piqueu amb les "petites"!!!! crec que no cal!!! cadascú exposa la seva opinió, que per alguna cosa és un fòrum públic, oi?

apalins!! salut

[Momo]

Jo només vull afegir que no era la meva intenció ferir a ningú. He donat el meu punt de vista, com tothom. A més a més, crec que he deixat molt clar que cada família té les seves circumstàncies i cada persona és diferent.
El tema de la paciència i cansament l'he comentat perquè tinc un parell d'amigues que van tenir el primer fill als 36 i 34 anys i elles mateixes m'ho diuen sempre. Però insisteixo, són les seves opinions i circumstàncies.
Em sembla que aquí ningú ha generalitzat, sempre s'han posat uns exemples molt concrets i que poden estar totalment aïllats.

Ser mare és el millor que et pot passar, tinguis l'edat que tinguis!!!

[Azzure]

M'estic plantejant que aquesta sigui la meva darrera intervenció en aquest post. Simplement pel fet que quan es crea una mica de debat, sempre hi ha persones que estan a la defensiva i es pensen que se'ls hi està atacant i sempre hi ha algú que crea o vol crear polèmica. De fet, aquest mateix motiu és el que sempre em feia no participar en cap dels debats que han sorgit al fòrum perquè preferia quedar-me amb el bon rollo que abunda al Soc Petit.

Jo només he participat donant la meva opinió i parlant des de la meva experiència. Jo he sigut mare als 25 anys perquè ha estat el meu desig i ho he pogut fer dins les meves possibilitats. Considero que sóc una persona adulta, responsable i madura per fer-me càrrec de la meva filla.

Hi ha molts factors que intervenen a l'hora de prendre una decisió tan important com és la de tenir un fill, ja siguin econòmics, socials, familiars,... i és una decisió totalment personal. Penso que de vegades no es pot tenir un control total sobre aquesta decisió per qüestions per exemple (com ha dit la Big Mamma i no sé si algú més) de no trobar a la persona adequada amb qui compartir la teva vida, de no gaudir d'un espai adequat per viure amb un petit, de no tenir una situació econòmica més o manco passable per poder donar a un fill el que necessita...
Jo en aquest aspecte puc dir que he tingut sort perquè vaig conéixer al meu home quan tenia 16 anys (ell 26), hem tengut tots aquests anys per conéixer-nos, per compartir, per tenir esperiències inolvidables, per conviure, per aprendre i per prendre les nostres pròpies decisions. Ell ja tenia una casa en propietat, per tant, la inversió que vam fer va ser en obres i arreglos, i els mobles els anem comprant poc a poc, sense pressa. També tenia (té) una feina fixa, amb un sou més que acceptable.
Jo vaig haver de deixar els meus estudis universitaris per fer feina ja que no em permetien combinar les dues coses i necessitavem els diners. Quan em vaig quedar embarassada em varen fer fora de la feina i ara continuem així. Vivim al dia amb el sou del meu home i ens ajustem el cinturó perquè la nostra nena tingui tot el que necessita. Potser he tingut sort d'haver pogut triar aquest camí, però jo també ho vaig decidir. Podia haver decidit oblidar-me de l'embaràs per un temps per continuar a la feina i guanyar diners que ens permetessin portar una altre nivell de vida. Però no era el que jo volia, no era el que a mi em feia feliç. A mi em fa feliç estar amb la meva filla, i poder disfrutar d'ella tot el que estic disfrutant. I m'alegro de haver pogut ser mare amb 25 anys i tinc claríssim que ho tornaria a fer.

Vull puntualitzar que estic parlant del meu cas, del meu pensament, de la meva experiència... no m'estic referint a ningú altre, no estic criticant ni atacant a ningú, i per suposat, no estic jutjant a ningú perque no tinc dret ni motius. I les meves anteriors intervencions tenien la mateixa intenció, la de compartir un punt de vista amb vosaltres, i comentar un cas proper, i la de conéixer les vostres opinions. Si algú s'ha sentit ofès perquè pensava que amb el cas que he explicat pretenia generalitzar que tothom és igual, demano disculpes, encara que ja vaig deixar clar al comentari, que estava explicant un cas extrem i que no generalitzava perquè no és just.

I per acabar només vull dir, que més edat NO SEMPRE implica més maduresa ni més coneixement per educar un fill. I que ser una bona mare és totalment independent de l'edat que tinguis (això ja ho sabeu eh? )


Crec que res més, gràcies per llegir-me i petons a totes.

[Pukeko]

Crec que s'està generalitzant massa a partir d'exemples concrets. I evidentment, cadascú veu molt millor l'opció que ha triat. Però al tanto, no posem exemples dolents de l'altra opció per il·lustrar!!!! Toootes coneixem mames joves que són un desastre i mames grans que també ho són, i a l'inrevés. Així doncs, el problema és l'edat o és la predisposició??? L'energia (física o mental) si la vols, la trobes on sigui, tinguis l'edat que tinguis.
El que està clar, també, és que ningú que hagi estat mare amb 25 anys pot saber com és ser mare als 35, i ningú que ho hagi sigut als 35 pot saber què seria haver-los tingut amb 25. Per tant, fa de mal opinar....
I per acabar, es veu que jo soc una mare gran (tinc 34 anys i en faig 35 al maig...) encara que jo no me'n sento ni molt menys ni crec que a la meva filla li falti mai ni la més mínima energia i motivació per part meva, ni per part del seu pare (que en té 37, oju....), però el que si que us puc dir és que algun comentari m'ha fet sentir com una vella.....

[Lluma]

ostres, em sembla que això sen va per les branques!!!

Aviam noies, tal i com diu la Pukeko, cada cas és un món i no es pot generalitzar. Cadascú ÉS LLIURE de decidir el moment en que vol ser mare! Però a mi que ningú em vingui a dir que perquè té 35 anys és millor mare que jo, que en tinc 24, perquè per aquí no hi passo!!!
Totes som bones mares, tinguis ledat que tinguis, si estimes als teus fills. I punto pelota!
Pots ser més o menys madur, tenir més o menys diners, una feina o una altre o un pis més gran o més petit, però el sentiment duna mare es porta al COR!

Azzure, nina, no tens perquè justificar ni molt menys la teva maternitat!! Només faltaria!! nena, que sembla que estiguis demanant perdó per ser mare! Ets una marassa i totes ho sabem, ok?

[Castanyeta]

però el que si que us puc dir és que algun comentari m'ha fet sentir com una vella.....

Doncs a mi ni t'ho explico! Pariré, si tot continua bé, amb 39 anys el meu primer fill. I no m'hi vaig posar abans d'ahir: no era jove (en els termes q esteu fent servir en aquest debat), però tampoc era 'tan' gran; només q m'hi vaig posar als 35, el primer embaràs va trigar dos anys a arribar i a sobre es va acabar al quart mes; el segon va trigar menys, però també es va acabar als tres mesos. I sis mesos després va arribar el tercer i mira, de moment 'nem fent.
Hi ha parelles que tenen la sort de poder triar el moment de tenir fills des de molt joves. Enhorabona, felicitats, quina sort. N'hi ha que per mil raons no s'hi poden posar tan d'hora, i de vegades no és perquè ho hagin triat així, sinó pq la vida ha anat així (d'entrada, no tohom ha trobat la seva mitja taronja al sortir de l'institut). I n'hi ha que s'hi posen més o menys d'hora però s'hi eternitzen...

Alguns comentaris fets per aquí (no els reprodueixo literalment; agafo la idea genèrica...) q semblen com a mínim matisables:

1) la gent q té els fills de gran és q han volgut disfrutar de la vida egoïstament fins ara i no han volgut 'sacrificar' els luxes (???) a què estaven acostumats (alguns potser sí; la majoria, no necessàriament; de fet, la majoria q tenen fills de grans és q no els han pogut tenir abans, no pas q no hagin volgut. Luxes? de vegades és simplement assolir unes condicions mínimes indispensables de supervivvència o d'indpendència)

2) la gent q té els fills de jove té més energia, agilitat, vitalitat i ànims (físicament, potser sí, d'acord; però tot i amb això, no tots els joves tenen l'actitud q els permet aprofitar aquesta major vitalitat)

3) els q tenen fills de grans estan cansats i passen de les criatures (la idea és tan estúpida que cau pel seu propi pes; no es pot generalitzar d'aquesta manera ni parlant dels grans ni dels joves, i molt menys posar com a exemple una parella problemàtica amb una filla problemàtica no-estàndard, o almenys aquesta és la impressió q dóna el cas aquí exposat)

4) Als grans se'ls acaba ràpid la paciència, o els falten ànims per arribar a tot, o han de renunciar a més coses... (generalització a partir de casos particulars, a la qual es pot oposar una altra generalització com q els pares grans tenen més clar q estan disposats a renunciar a certes coses (de fet, moltes coses no els semblen una renúnica), tenen més experiència, tenen presumptament més solidesa material i emocional, més capacitat d'afrontar els cops de la vida, etc., en resum, saben el que es fan i es tiren a la piscina pq han reflexionat i han decidit tirar-s'hi, en lloc de saltar-hi eixalabradament. Però tot plegat són també generalitzacions basades en idees preconcebudes).

Bé, ser mares/pares joves té sens dubte molts avantatges, segur. Però ser-ho de grans també en té. Ni millors ni pitjors, sino diferents: jo potser no tinc l'energia d'una nena de 23 tacos, però tinc uns coneixements i una experiència q jo no tenia als 23. I una solidesa emocional i material (q no té res a veure amb q fins ara hagi estat o no una egoïsta q ha volgut destinar els seus recursos a viure la vida) q als 20 o als 25 no hauria tingut ni en broma. I, sobretot, estic convençuda del q faig i no em fa por enfrontar-me a la maternitat. Al SP està ple de noietes (que, ves quina casualitat, no han tret el cap per aquí) que als posts diuen que quina por, que si tanta responsabilitat, que si em pregunto si ho sabrem fer bé... i que en el fons estan espantadíssimes pel merder on s'han ficat amb això de dur una criatura al món; això sí, amb l'orgull per davant per ser mares joves.

En fi, això és una impressió personal, està clar. I igual q cada franja d'edat té avantatges, també té inconvenients; els de fer-ho de jove els suposo però no vull fer altre cop generalitzacions que no duen enlloc, perquè no he viscut la situació personalment; i us asseguro q els de posar-s'hi de gran els he patit, i molt.

Recordeu l'escena del pàrking de tomates verdes fritos? aquest debat me l'està recordant contínuament! Crec que el podriem reconduir-lo si en lloc d'atacar la posició dels altres us centreu en explicar les vostres vivències i destacar-ne tant el que han tingut de bo com el que han comportat de dolent (q no ens mamem el dit i totes sabem que no tot són flors i violes en cap de les dues situacions)
En aquest sentit, Lluma, el teu comentari és el que m'ha semblat més assenyat de tots.

[shyla]

Estic totalment d'acord amb l'exposat per la castanyeta.
Pel que jo he vist, molta de la gent que té fills jove és gent que porta treballant des de jove i a aquesta edat ja té més o menys una estabilitat, potser també tenen una parella desde fa anys. Crec que costa menys trobar gent jove (20-25 anys) amb fills quan no han triat estudiar una carrera, o qualsevol altre mena d'estudis superiors.

En el meu cas vaig estudiar una carrera universitaria, després vaig estar amb un noi i aquesta relació no va funcionar i finalment encara no fa 5 anys vaig coneixer el que ara és el meu home, estic a punt de fer 32 anys i des de sempre m'han encantat les criatures, però al meu home no el tinc molt convençut, tot just ara de tant en tant ho comentem. El que tampoc m'agradaria és aconseguir el meu somni de ser mare a costa de la felicitat en el meu matrimoni. I això no crec que sigui egoista, simplement realista, jo vull tenir un fill, però el vull tenir amb un home que també senti les mateixes ganes de tenir-lo. He llegit més d'un cas en aquest forum en que sembla que es posi per davant de tot el fet de ser mares sense tenir en compte les conseqüències que això pugui tenir, pensant en que ell (el pare) quan el tingui ja pensarà de forma diferent... i bé això no sempre acaba de la millor manera, tot i que llavors no es canvii haver tingut aquest fill per res del món... no sé, en fi són reflexions que jo em faig. Espero que ben aviat tots dos en tinguem ganes!

[Lluma]

jo potser no tinc l'energia d'una nena de 23 tacos, però tinc uns coneixements i una experiència q ella no té. I una solidesa emocional i material (q no té res a veure amb q fins ara hagi estat o no una egoïsta q ha volgut destinar els seus recursos a viure la vida) q als 20 o als 25 no hauria tingut ni en broma.

Hola Castanyeta. Primer de tot,felicitats per la teva maternitat!
Gràcies per dir que el meu comentari és el més assenyat de tots :)

Però és que has dit una cosa que mha tocat la fibra, i ho sento, ho he de dir...
Ja ho sé que tu tens uns coneixements i una experiència que jo no tinc. No en tinc cap mena de dubte. Els anys passen, els anys et fan madurar i aprendre de la vida, és un fet i és veritat. Però això no vol dir que tu estiguis més capacitada que jo per ser mare. Què passa... mhe desperar als 35, a quedarme embarassada, perquè llavors seré molt més madura? No, ja sóc madura ara, potser no tinc els coneixements no l'experiència duna dona de 10 anys més que jo, però sóc totalment capaç de criar i educar una criatura, inculcant uns valors i ensenyarli a viure tant bé com pugui, igual que tu!
Les vostres mares, amb quina edat us van tenir? Segurament, moltes de vosaltres, us porteu 20 i pocs anys,amb elles. (Jo me nhi porto 40)... I en cas us van criar malament? és que la seva falta dexperiència de la vida va ser un impediment per donarvos tot lamor del món? Heu tingut una pitjor educació que si la vostra mare us hagues tingut amb uns anys més? eh que no? doncs ja està.
Totes les mares eduquem als nostres fills de la millor manera que sabem, independentment de si tens 25, 30, 35 o 40 anys. Ningú és la mare perfecta, ni existeix un manual per explicar com ser la millor mare del món!

Repeteixo i no deixaré de repetirho, la maternitat es porta AL COR!!

[ariadna]

Shila... per al·lusió, contesto:

Pel que jo he vist, molta de la gent que té fills jove és gent que porta treballant des de jove i a aquesta edat ja té més o menys una estabilitat, potser també tenen una parella desde fa anys. Crec que costa més trobar gent jove (20-25 anys) amb fills quan no han triat estudiar una carrera, o qualsevol altre mena d'estudis superiors.

jo porto treballant desde jove, però tinc estudis superiors!!! m'ha fet la sensació que associes pares joves amb pocs estudis.. i no sempre és cert!!

He llegit més d'un cas en aquest forum en que sembla que es posi per davant de tot el fet de ser mares sense tenir en compte les conseqüències que això pugui tenir, pensant en que ell (el pare) quan el tingui ja pensarà de forma diferent...

hmmm.. jo porto un any esperant fins que el meu marit s'hi ha vist mig-preparat (i dic mig, perquè sóc de les que pensa que un home no se sent realment preparat fins que no s'hi troba)

en fi.. 2 puntualitzacions!

Castanyeta... aquesta frase teva jo potser no tinc l'energia d'una nena de 23 tacos, però tinc uns coneixements i una experiència q jo no tenia als 23. I una solidesa emocional i material també m'ha fet sentir bastant malament! sobretot pel que fa la solidesa emocional i material..

en fi!! només volia dir que "les grans" també podeu fer sentir malament "les petites"...

Lluma, ara llegeixo el teu comment que s'ha creuat... comento després!!

[Castanyeta]

Lluma, si t'hi fixes, he editat el msg precisament per canviar això; i per parlar exclusiavament del q a mi em passava als 20 o 25 anys.

Naturalment ningú ha de demanar disculpes ni justificar-se davant deningú pel fet de tenir els fills a l'edat q els fingui, sigui aquesta la que sigui. I he començat el missatge felicitant a les joves que heu tingut aquesta sort.

Insisteixo en el darrer paràgraf del meu missatge anterior: expliquem les històries amb realisme, destacant tant el que tenen de bo com el de dolent, i no ens posem a la defensiva ni ens atrinxerem em bàndols enemics, que crec que no es tracta d'això.