Apostant per l'instint

[novella]

Molt sovint penso que avui en dia tot s’ha “teoritzat” massa. Hi ha llibres i llibres sobre com criar als nostres fills. Mil mètodes i teories, noms tècnics... i potser estem tant “atontats” que ens oblidem del més bàsic: l’instint.
Abans de ser mare mai m’havia plantejat quin mètode faria servir per educar al meu fill. Donava per fet que l’estimaria, i el tractaria amb amor i respecte, tal i com m’han criat a mi. Si, pensava que li donaria el pit, no perquè hagués llegit cap llibre sobre lactància, ni perquè m’ho digués ningú, sinó perquè m’ho demanava el cor, el cap, el cos. I no em plantejava ni com ni fins quan. Tampoc sabia què era el collit, a casa meva, d’això sempre se n’ha dit “dormir junts”. No coneixia el Carlos González, ni la Rosa Jové, ni cap assessora de lactància... Coneixia, per mediàtic, l’Estivill, però no he llegit cap dels seus llibres.

Quan va néixer el meu fill va ser com una explosió d’informació. Tothom em deia com ho havia de fer (o com de malament ho feia). Semblava que m’hagués de definir en tot: ets carlosgonzalista o estivillista? Collit o dormir sols? LME o biberó? Braços o deixar plorar? Etc... i jo que només podia pensar que simplement sóc MARE.

A casa, tant jo com el meu home hem apostat per l’instint, i com diu el meu home, pel “sobre la marxa”, ja que és el nostre propi fill qui ens ha anat demanant a cada moment què necessita.
Vaig donar, i encara dono el pit, perquè com he dit, així m’ho demanava el cos. Passat l’any sembla que la gent no entengui que el meu fill encara mami, i sovint em demanen explicacions. Jo no les tinc, simplement mama perquè ell vol, i jo també. Hi ha qui m’ha aconsellat que el desteti, pel bé del meu fill, sembla que amb 15 mesos ja s’ha d’independitzar. Jo, que voleu que us digui, crec que encara no té edat per marxar de casa

Practiquem collit, o “dormir junts” que es diu a casa meva. Dorm on vol: al bressol sidecar o al nostre llit. Va sorgir així i no hi varem donar ni hi donem massa voltes. Va semblar quelcom natural ja que el meu fill mamava sovint a la nit. Ara es desperta menys (tot i que encara deu ni do!) i ja tothom em pregunta quan el passaré a la seva habitació. Doncs no ho sé. No hi penso. L’altre dia, una companya, intentant ser comprensiva em diu: bé, ja ho faràs quan estiguis preparada. Quan ho estigui jo diu! Es dona per fet que això respon a les meves necessitats i no a les del meu fill. S’ignoren massa sovint les necessitats dels nostres petits.

I si, criem al nostre fill amb petons, abraçades, tenint-lo a braços sempre que vol i no deixant-lo plorar gratuïtament. I tot i les amenaces, no, el meu fill no és un malcriat: és un nen adorable, feliç, afectuós i encantador, que viu sabent que els seus pares l’estimen i que és digne de ser estimat i respectat. I no ho fem perquè ho haguem llegit enlloc, de fet, el difícil seria no fer-ho així, perquè ens surt del cor.

Així que crec que hauríem d’apostar més pel cor, per l’instint, i oblidar una mica tanta teoria. Que fer de pares i mares només se n’aprèn essent fills de pares i mares sans, aprenem a ser pares mentre som fills, i si som estimats sabrem estimar, i si som bentractats sabrem tractar bé, si som abraçats sabrem abraçar, si som escoltats sabrem escoltar, així que estimeu, escolteu, abraceu, petonegeu, respecteu als vostres fills, que això els convertirà en bones persones i en bons pares en un futur. L’exemple (el bon exemple) dels nostres pares és tot l’aprenentatge que necessitem. Aquest, i el fort instint de cuidar les nostres cries.

[Socatchick]

Molt ben dit!!

La nostra nena encara no ha nascut i ja ens hem començat a trobar amb algunes de les coses que expliques!! Suposo que és cert que hi ha tanta normativa que fa que la gent deixi de pensar en el què realment necessita el bebé/nen/a.

Jo amb el tema de lactància també crec que s'ha de fer fins que el cor ho dicti o el nen ho vulgui deixar. Doncs ja m'he sentit dir que seré esclava i que sempre haurà d'estar amb mi!! Doncs clar que haurà d'estar amb mi!! Per alguna cosa seré la seva mare!! I pel que fa a l'esclavatge crec que si ho fas perquè vols i ho sents així no és una tortura, al contrari que deu ser el més bonic del món!!

Avui en dia pel que sembla l'endemà de donar a llum el bebé ja ha de ser autosuficient i seguir uns horaris, pobrets....

[Marieta vola vola]

M'ha encantat la reflexió Novella!!

[garota]

Totalment d'acord!!!

A casa nostra, el lema és : tot amb naturalitat, i tot va sortint. Tot. Sempre. I encantats de la vida, la veritat.
M'ha agradat molt aquest post, molt ben escrit, i amb molt sentit comú, que cada cop n'hi ha menys! S'agraeix!
Gràcies per compartir-ho aquí!

[Hellobaby]

Que raó tens novella, ni tant ni tant poc...

[Marsa]

Novella que identificada m'he sentit! Realment es tal i com hem d'actuar! Per instint!!
Els animals tenen cries i se'n surten (apilcant el seu instint) ningú els hi diu fes això o allò!!!!
M'ha encantat!!! FantàstiCa reflexió!!!!

[Xaina]

Gracies Novella per expressar tan bé el que tantes mares pensem: bravo!!! i ja n'hi ha prou d'adoctrinar sobre la criança ...que cada criatura es un mon i els hem de conèixer i respectar-los com a individus.

[Mara17]

I tant, Novella! Però últimament hi ha molta atròfia de l'instint. De fet els nens són persones com nosaltres. Sabent això, la resta hauria de sortir sola!

[picdeladona]

Hola noies! M'ha agradat trobar aquest fil..Últimament estic farta de sentir que si el Estivill diu això que si el Gonzalez, que si la Rosa Jové..
M'agrada sentir i aprendre el que puc, però estic cansada de l'espècie d'"adoctrinament" a les que de vegades volen que les mares es sotmetin. i l'instint què? No compta? Cada mare i cada nen és un món, amb realitats diferents.. etc..
Jo no he fet collit perque el meu bebè de ben petitó es queda clapat i dorm gairebé tota la nit sense plors nocturns, etc..És un nen tranquil i rialler
No el deixo plorar fins la sacietat perque així no em manipuli.. M'agrada donar-li bracets i mimitos, moolts mimitos. Els iaios estàn encantats d'agafar-lo i fer-li també bracets...
No sé.. tot un plegat de coses que depèn amb qui parlis encaixa i ho fas bé i depèn amb qui parlis ho estàs fent fatal perque el González, el Estivill o ves a saber qui ho diu..
Jo aposto per l'instint de mare! Cadascuna de nosaltres són les que més coneixem als nostres fills, les que si ens deixem endur per l'instint segur que ho farem bé!.

[marta9]

Sembla que en la nostra societat fa temps que la teoria va per davant la pràctica, la raó per davant dels sentits... Crec que se'ns ha oblidat escoltar... Abans que neixi la criatura ja planifiquem com li donarem de menjar, on el posarem a dormir, a quina hora el banyarem... Després quan el nen plora intentem fer quadrar això amb aquesta teoria tant ben muntada que ens ha venut algú de fora... en comptes d'intentar posar-se a la pell del nen, escoltar-lo i veure què demana o què li cal.

Suposo que l'instint consisteix fonamentalment en això que dieu del "sobre la marxa", proves això, i si no funciona allò altre i acabes fent el que resulta còmode als dos... Però se'ns ha oblidat, com a societat, hi ha exepcions gràcies a déu...

Jo mateixa em vaig passar un any sense dormir més de mitja hora seguida amb la meva primera filla i mai ni se'm va passar pel cap de ficar-la al meu llit... Perquè com havia de gosar jo, pobra de mi, contradir una norma tant reconsagrada com la de no ficar els nens al llit dels pares (sota amenaça d'ofegar-los...). Ara tinc un gran llit de portes obertes on hi dormo amb la petitona de cinc mesos tota la nit la mar d'agust, ella i jo, i tot sovint de matinada se'ns hi afegeixen el mitjà i la gran...

I porto la petita en fular, perquè m'agrada i li agrada a ella... Però també en carro quan ens ve de gust. I no passa res.

I faig servir bolquers de tela... a temporades. Perquè quan vaig molt enfeinada o quan he de ser moltes hores fora de casa passo als de paper.

I si vaig començar a escoltar els nens, i a deixar-me dur per l'instint va ser gràcies a gent d'aquest forum així com vosaltres, que us atrevieu a contradir les normes establertes i em feieu pensar, i veure realitats noves...

A mi, com a molta gent, suposo, em va passar el que als micos del zoo, que no saben fer de mare perquè no han vist a ningú fer-ho. Jo només tenia com a model a ma mare, que és una dona típica del seu temps: Amb el pit es queden amb gana, es millor el bibe, mai els posis al teu llit que s'ofeguen, és millor una bona bufa a temps que penedir-se'n tota la vida, mai demanis perdó a un nen o reconeguis que t'has equivocat que et perden el respecte, quan els grans parlen els nens callen... etc!

Quina feinada rebel.lar-se contra tot això, que sempre he sabut que no m'agradava i que no ho volia pels meus fills, quan ni tant sols coneixes cap alternativa! Així que moltes gràcies, mamis!

[Abril :)]

Absolutament d'acord Novella! Tandebò tothom tingués les coses tan clares com tu.
El problema és que la majoria hem tingut pares com els que descriu la Marta9. I no tenim on aferrar-nos, no tenim referents en la criança respectuosa. Per això necessitem Carlos Gonzalez, Roses Jovés i tota la colla pessigolla! La teoria que ens donen serveix per treure'ns lloses del damunt i sentir-nos lliures per aleshores sí poder seguir el nostre instint.

[mar2012]

Senzillament genial! Gracies per compartir-ho Novella..Totalment d,acord!

[Náyade]

M'encanta aquest post i trobo que teniu moltíssima raó! Jo no deixo d'escoltar bajanades pel carrer, i jo penso... De qui és el fill? La gent opina, opina, opina i torna a opinar sobre nens i nenes que no son fills seus I com c*llons saps tu què necessita el fill o la filla de fulana o mengana? Com es nota que criticar és gratuit, sino ningú obriria la boca.

Com diu la marta9, planifiquem tant la nostra vida -no només quan som pares, sino sempre- que quan alguna cosa es surt de "lo establecido" ens tornem bojos perquè no hem pensat que la vida es atzar pur i dur i que no hi podem posar-hi horaris ni intentar controlar-ho sempre tot al mil·límetre.

Jo no sóc mare però tinc clar que quan ho sigui, faré servir el meu instint i el "sobre la marxa", no faré cas de totes les opinions que poden anar -o no- amb bona fe, perquè el que a una li va anar de conya a mi em pot anar malament, i al revés! Qui més coneix al seu fill és la seva mare! Així que si, s'ha d'escoltar més als nens i menys ficar-los i quadrar-los en un horari impossible o en una tendència concreta.

Gràcies per posar-hi aquí les vostres reflexions