Por (pànic) i il·lusió en el meu ser mare

Reflexions sobre criança, educació i tot els que ens aporta ser pares/mares
Avatar de l’usuari
lila
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1388
Membre des de: dj. nov. 16, 2006 10:40 pm

Por (pànic) i il·lusió en el meu ser mare

EntradaAutor: lila » dg. gen. 26, 2014 8:07 am

(no sabia gaire quin títol posar ni en quin apartat posar aquest fil... si creieu que hi ha un altre millor, m'ho comenteu)

Aquest Nadal, concretament la vigília de Reis, hem viscut a la família una tragèdia molt bèstia: ha mort sobtadament el fill de 8 anys de la meva cosina, finalment sembla que per una miocarditis.

Jo, de per sí, ja sóc una persona molt patidora, però aquest fet, que crec que encara no he acabat d'acceptar, m'ha trasbalsat del tot i m'ha fet perdre el sentit de tot plegat.
Ha estat una galleda d'aigua freda... m'ha deixat la sensació que tot és extremadament fràgil i que el que tinc avui, aquestes dues filles tan meravelloses, es pot acabar en un no res...
Em sento molt vulnerable... tot em fa patir... i no li trobo cap sentit a la vida...
No sé com treure'm aquest sentiment del cap...

Sóc tan i tan feliç amb les meves dues filles, conscient del regal que són, de la sort que tinc de tenir-les, intento ser-hi al cent per cent, gaudir del temps plegades... però sempre em balla aquesta sensació de por per dins...

I ja sé que aquestes coses passen, que cada dia moren nens, que les desgràcies passen... però ho tinc tan a flor de pell... no sé què fer perquè no m'acabi amargant...

A més, amb el meu marit volíem començar a buscar aquest gener un tercer fill i tot plegat m'ha frenat... penso que per què més patiment? Si amb dues nenes ja pateixo prou... I, en el fons, em fa moltíssima il·lusió tenir un altre fill, donar un altre germà a les meves dues filles...
I veig que també ens afecta una mica com a parella......

Aix, em sap greu el rotllo, i no sé si he sabut transmetre els sentiments com a mare que estic vivint...
No pretenc amargar ni ficar la por a ningú... però ha passat ja un temps i veig que segueixo amb aquest sentiment tan negatiu... i necessitava veure si algú ha passat per aquestes sensacions, de por i il•lusió barrejades... perquè ser mare és el que més il•lusió, el més meravellós i màgic que mai m'ha passat, però també el que més patir em fa...

Com se supera? Temps?
Gràcies...
Redescobrint-me a mi mateixa gràcies a les meves TRES filles!
Avatar de l’usuari
magrana
:: pantera
:: pantera
Entrades: 826
Membre des de: dv. maig 11, 2007 2:17 pm
Contacta:

Re: Por (pànic) i il·lusió en el meu ser mare

EntradaAutor: magrana » dg. gen. 26, 2014 8:47 am

Hola,

per desgràcia jo també sé què és perdre una persona tan jove, tan plena de vida.
També tinc dues filles i sóc molt patidora, i això no m'hi ha ajudat.
Però a la meva família he vist que si alguna cosa ajuda a tirar endavant és la canalla, perquè desprenen un gran amor a la vida, unes ganes boges de viure i descobrir. Per ells et tornes a connectar al present, a les petites alegries i els petits descobriments.
Tots ens hem de morir, això és així. Però que la mort no ens atrapi amb la sensació de no haver viscut prou...
En el meu cas, per superar una desgràcia tan gran, em va ajudar molt connectar-me de nou a les petites i grans alegries del dia a dia. La naturalesa, els animals, els nens.

Endavant amb la vida i endavant amb l'amor. Això és el que ajuda a superar les pèrdues que, tard o d'hora, tots viurem.

(perdona, potser no he respost el que desitjaves. M'ha sortit una reflexió personal).
Imatge
Avatar de l’usuari
puski
:: rateta
:: rateta
Entrades: 179
Membre des de: dc. juny 19, 2013 6:01 pm

Re: Por (pànic) i il·lusió en el meu ser mare

EntradaAutor: puski » dv. març 21, 2014 4:41 pm

Ostres, doncs ultimament tinc una sensació semblant.
El meu fill ara té 6 mesets, o sigui que m'estreno com a mare.
Doncs no sé si és casualitat o que estic més alerta, però sento o llegeixo moltes desgracies de nens. els videos virals de pares que es despedeixen i nens que viuen dos dies...I m'encongeix el cor...
Xafardejant el foro també m'ho topat amb el tema de quan alguna cosa no va be...
A casa no em perdut cap nen. Però fa uns anys vaig perdre a ma mare, i ara no puc parar de pensar en am avia...
evidentment no té comparació, però des de lo de ma mare sempre penso que passarà algo dolent a algú. El problema és que ara és en el meu fill amb qui penso, i es desgarrador...
Jo només et diria que el que has viscut és molt gros, que es necessita temps per pair i canalitzar totes aquestes sensacions.Sobretot que et sentis preparada.
Una abraçada i molts anims!
Imatge
Avatar de l’usuari
Anna Maria
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1733
Membre des de: dv. ago. 03, 2012 5:26 am
Ubicació: Lleida

Re: Por (pànic) i il·lusió en el meu ser mare

EntradaAutor: Anna Maria » dl. ago. 04, 2014 2:58 am

Hola guapes,
com que avui toca insomni, m'he posat a xafardejar pel fòrum, i he arribat a aquest post.
La por és inherent als humans, però a diferència dels animals, la nostra capacitat de pensament a vegades no ens ajuda gaire, ja que tenim por de coses que no han passat i segurament no passaran. Si a més i afegim experiències que hem viscut o han viscut persones molt properes a nosaltres, el tema encara es complica més.
Cada persona és un món, tots reaccionem com podem i com bonament sabem a tot allò que ens passa. Però aquí va la meva experiència per si pot ser d'utilitat:
Jo tenia un germà que es va morir ara farà 20 anys d'accident de trànsit. És molt dur, un dia hi era i al següent ja no, i no me'n vaig poder acomiadar, va morir a l'acte. Amb aquesta experiència, vaig aprendre que era molt important aprendre a explicar el teu dolor, a treure les emocions, a parlar de la persona que ja no hi és. I el mateix fet de no poder acomiadar-me, em va fer entendre de la manera més cruel que un dia hi som i a l'altre no.
Com veieu als tickers, vaig tenir un avortament de 5 setmanes el 2011. Tot i l'experiència anterior, la patacada va ser monumental. A vegades encara penso que potser va ser sumada a l'experiència anterior el que va fer que en aquest cas em tanqués en mi mateixa, amb el meu dolor. Aquí també hi va ajudar el que la societat no entén el dol per aquestes pèrdues, clar.
Ara, estic embarassada de 14+4. Cada cop que he anat a fer ecografia, que en el meu cas és un cop cada mes, la pell no em tocava a l'os dels nervis que tenia. Oi tant que és por, això està clar. La resta del temps però, intento racionalitzar, cosa molt fàcil de dir i difícil de fer, però és que per salut mental no tenim més remei que fer-ho. Hi ha estones que penso en què potser anirà malament, però intento apartar de seguida la idea del cap, de res em serveix pensar-hi, no és útil, ja que encara que hi pensem, no es podria comparar amb el que passaríem o pensaríem si realment ens passés.
A les que esteu angoixades, us explicaré com ho vaig fer quan va morir el meu germà. Evidentment, hi pensava totes les hores del dia. Vaig estar un mes només prenent líquids, vaig aprimar-me 6 kg en dues setmanes (ho sé perquè em van pesar al metge, no estava jo per pujar a la bàscula), ... Doncs una força de no ser on vaig treure em va fer obligar-me a posar una hora al dia per pensar-hi. És a dir, com un horari. Em vaig demanar a mi mateixa distreure'm totes les altres hores fins abans d'anar a dormir. Si pensava en ell fora de l'hora intentava centrar-me en una altra cosa, ja que pensar en ell significava posar-me a plorar. No us penseu que va ser fàcil, i podeu criticar el que vaig fer, però penseu que si ma germà es va morir a l'agost, jo el 15 de setembre vaig haver de tornar a l'institut, a fer 3r de BUP, i no em quedava altra que intentar-ho almenys. Va costar, i molt, però ho vaig aconseguir. Poc a poc, inconscientment vaig decidir que si volia parlar de ma germà ho havia de fer sense plor (només permès abans d'anar a dormir) i així i amb moooooooooooooolt de temps, la cosa va anar millorant.
Això sí, sempre el duc amb mi. El recordo en els moments dolents de la meva vida però sobretot en els bons. Recordo als primers mesos de sortir amb la meva parella, un dia tornant de treballar i conduint em vaig posar a plorar com una magdalena perquè era feliç i no li podia explicar. Ara, estant embarassada, el trobo a faltar, seria el tiet de la criatura que porto a dins. Aquest fet, però, no em fa més dèbil, sinó més conscient, més madura. Oi tant que preferiria ser més immadura i tenir-lo amb mi, però això no ho puc fer, per tant, intento que... no sé... m'enteneu?
Bé, no sé si us ajudarà tota aquesta parrafada, però com ja he dit abans, parlar de les pors i de les emocions que hem tingut ajuda. NO us obligo a no tenir por, jo també en tinc, però l'hem de tenir controladeta en un racó, allí, vigilada, perquè la vida ja és prou dura com per amargar-se-la més.
Una abraçada,
Anna Maria
Imatge
Imatge
Ho vaig escriure: http://relatsencatala.cat/relat/hola-cr ... va/1037584
13-1-15: el millor regal!
Imatge

Al juliol al Club de lectura del SP llegirem Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor. T'apuntes?

Torna a “La maternitat/paternitat”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

Membre de l'AMIC Control OJD Nielsen Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET

Recomanem: