"Enrabiada" amb la meva mare

Reflexions sobre criança, educació i tot els que ens aporta ser pares/mares
Avatar de l’usuari
Naethda
:: gosset
:: gosset
Entrades: 491
Membre des de: dc. jul. 31, 2013 7:48 am
Ubicació: Manresa

"Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: Naethda » dl. març 23, 2015 7:35 pm

Hola maques, escric bàsicament perque necessito un petit "desfogue", i saber també si a algú més li ha passat alguna situació semblant a la que ara relataré.
Fa cosa d'un any vaig ser mare, i tot i que m'estimo molt la meva mare li ha agafat com certa ràbia que no sé explicar exactament d'on prové perque a vegades penso que ve de diversos fronts, li retrec coses que portava guardades molt de temps i que en molts casos con tonteries. Us poso diversos exemples:

- Sóc una persona força tranquil·la, quan cal córrer corro (les feines tant al treball com a casa) però quan estic tranquil·la a casa m'agrada... doncs aixó, estar tranquil·la. I a vegades ve a portar-me alguna cosa o simplement a veure el nen i sempre va accelerada, em repeteix les coses 20 vegades, li explico jo alguna cosa i no s'entera (o no es vol enterar) del que li dic perque l'endemà torna a fer el mateix o per reguntar-me les mateixes coses, dir-me com he de fer les coses amb el meu fill o em diu "al nen li agrada que li façis això o això altre" De debó creus que no ho sé? Que sóc la seva mare, em passo els dies amb ell... Aquest nerviosisme el té fins i tot quan el meu home o jo estem treballant o hem de marxar i ella li dóna el menjar, li repeteix vint mil vegades el nom del pal "Eh Oriol eh eh eh Oriol va menja eh eh eh Oriol Oriol mira mira eh eh Oriol Oriooool!!", li dóna amb presses... i em treu de polleguera, de veritat. A vegades penso que es perque fins fa poc la meva mare era la meva heroïna (suposo que ens pasa a tots el fills, que pensem que els nostres pares són perfectes) i es d'un temps ençà que em va "caure la bena" que la veig una persona molt simple, no tenim pràcticament cap interés comú, no ho sé la veritat. Sempre que veu que encara li dóno el pit al nen em diu amb cara de flipada "Però encara li dones pit? Encara tens llet?" i totes les vegades que m'ho diu li explico que mentre el nen mami sempre hi ha llet, perque vull que aprengui coses noves, tingui aquest coneixement i deixi enrere els prejudicis i els mites de la generació que ens va criar amb biberó i perqué no, perque si alguna amiga seva també es àvia també li pugui explicar a ella, i sempre em talla "si si ja ja", com tallant-me. Entenc que potser no li sembla tant interessant com a mi, però almenys que no repeteixi vint vegades les mismes coses i les mateixes conductes. No escolta, va a mil per hora per la vida.

- Fa un temps li vaig regalar, per el seu aniversari, un bolso i un penjador d'aquells per penjar el bolso d'una taula quan surts a menjar fora o a pendre algo, per no haver-lo de penjar a la cadira, o deixar-lo sobre les cames o a terra. Doncs fa uns dies vaig veure que li havia donat a la xicota del meu germà i em va sentar fatal i li he dit (de fet ens acabem de discutir per això mateix, potser es una xorrada però em va sentar fatal veure com li havia donat un regal que jo li havia fet a ella. No per gelos ni res d'això sino pel simple fet que un regal, almenys per mi, es una cosa que faig amb molt afecte, desprès de mirar i remirar una cosa que a la persona regalada li agradi, o li faci servei, etc. No se'm ocurreria mai de donar alguna cosa que m'han regalat a mi, més si es d'un familiar proper). També me'n enrecordo de quan li regalava coses per el dia de la mare (comprades o fetes per mi) i o no les feia servir, o em deia cosas del pal "oh que macooo... té, per tu" o al cap d'un temps anaven a les escombraries. La majoria de les coses eren xorrades com la copa d'un pi comprades als xinos, però coi, que era el regal de la teva filla petita... ara que tinc un cosí que té 7 anys també em regala xorrades dels xinos pel meu aniversari, i les guardo com si fóssin un tresor, perque m'enrecordo de mi i sé que ho fa amb la il·lusió més gran. I el dia que el meu fill em vingui amb un regal, em caurà la baba segur i ho tindré com un tresor, encara que sigui la tonteria més gran del món, perque me l'haurè regalat ella. Doncs la seva justificació es que anava molt cansada de la feina, que estava sola la major part del temps amb dos nens petits (el meu pare és conductor d'autobusos i en aquella época voltava molt) (no érems gens trastos, ens portàvem molt bé), portant una casa (i les demés no?) i no se que mes.

- Mai m'he sentit recolzada per ella, mai. No recordo cap vegada que em digués unes paraules d'alé, sino mes aviat tot el contrari. Sempre m'ha agradat llegir i quan era petita i adolescent, a mes escrivia molt (històries que m'inventava, contes, fins i tot alguna obra de teatre jajaja). I sabeu que em deia? Que deixès de perdre el temps i em posés a estudiar (sempre he tret bones notes, no era problema de baixar el ritme i coses així). Quan he volgut fer alguna cosa del tipus sortir, sempre em deia que fes el que vulgués, o "tu mateixa". Sempre he estat una persona força tímida i indecisa i en aquells moments hagués necessitat una paraules d'ànim, del pal "endavant que pots fer-ho", "confio en tu", etc. I això la veritat es que m'ha marcat molt, sobretot en el tema de l'escriure (al final ho vaig deixar).

Moltes d'aquestes coses es com si haguéssin resorgit ara que sóc mare, com si veiés ara que la seva manera per fer no la trobo correcte, i més quan penso en l'amor infinit que m'envaeix quan miro el meu fill i en com espero animar-lo i recolzar-lo sempre, i no entenc com ella podia tenir aquests "rampells" i valorar tan poc els mérits o aptituds que poguéssim tenir. I no li he perdonat mai aquesta falta de suport.

Com a àvia no en tinc cap queixa, potser a vegades es propassa i no sap veure el seu lloc (com quan em diu com li he de fer les coses al nen, o el que li agrada, o voler que fem la festa d'aniversari a casa seva enlloc de la nostre) però si no fos per ella hauríem de dependre d'una guarderia o d'una cangur perque es quedés amb el nen. Tret dels nervis que porta sempre el tracta amb molt d'amor, però tot i així li he agafat com una ràbia... i me'l estimo i sé que no s'ho mereix, perque es desviu per nosaltres i ens ajuda en tot el que pot. Alguna ha passat per alguna etapa similar? Necessito consells per poder-ho gestionar i "calmar-me" una mica. Ho he intentat parlar amb ella i no ens entenem. Gràcies.
Imatge
Imatge
Avatar de l’usuari
charito
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2408
Membre des de: dv. jul. 03, 2009 10:11 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: charito » dt. març 24, 2015 9:18 am

Be noia t'entenc tant..... suposo que es una etapa de la vida pero es dur, potser es perque som mares, pero a mi em passa ben be igual que se m'ha caigut la bena dels ulls ja fa un parell d'anys i veig els meus pares i les meves relacions familiars amb uns altres ulls i m'angoixa, la veritat.

Mai he tingut la sensació de poder comptar amb la meva mare, poder explicarli algun problema perque jutja molt rapid i no escolta. A mes es molt histerica i de seguida s'angoixa per xorrades i amb els anys va a pitjor, amb lo qual al final no li expliques res perque sino despres et diu que porta una setmana sense dormir de la preocupacio quan el problema el tens tu. Quan va neixer el gran anava esgotada de veritat no dormia i em volia morir de son. Cada cop que em preguntava com estava i jo li deia cansada em contestava es que tu sempre estas cansada, aixi com renyant.... total que al final si em pregunta tot va perfecte ja no li explico res. Em fa molta pena noia, perque estic resentida i ja no em surt abraçarla i fer-li petons com abans, puc fingir i tenir una conversa superficial i amb els meus fills un 10 es una super avia, pero no em sento comode com a filla. I el pitjor es que ella no nota res o si ho nota li es igual. :ufs:
Avatar de l’usuari
Annuska
:: rateta
:: rateta
Entrades: 158
Membre des de: dt. juny 22, 2010 12:50 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: Annuska » dt. març 24, 2015 10:22 am

Us entenc tant... No tinc gaire temps per escriure, però des que va néixer el meu primer fill la relació amb la meva mare (bé, amb els meus pares) s'ha deteriorat del tot. I sóc conscient que ho he propiciat jo, però és que és això, els hi tinc com una ràbia per com són i per tot el que fan (i van fer amb mi de petita) que no la puc explicar. Que mai em van tractar malament ni molt menys, eh? Però és això, jo ara veig els meus fills i em desvisc per ells, és que ho faria absolutament tot per ells, i m'adono que ells amb mi eren completament diferents, i no ho puc entendre. Ara veig que són les persones més egoistes que conec, i abans no me n'adonava. I en aquest sac hi incloc gairebé tota la meva família. És que no sé ben bé com explicar-ho, la sensació que tinc, seria molt llarg, però resumint és això, RÀBIA, i ganes que em (ens) deixin en pau i veure'ls el mínim possible. Perquè jo, a diferència de vosaltres, tinc sort que viuen lluny i no fan d'avis. Mai han estat a soles amb els nens i us asseguro que si és per mi mai hi estaran. I el que em fa més ràbia és que abans de tenir fills no feien absolutament res per veure'm. Si no hi anava jo a veure'ls, no ens veiem i els era igual. Ara són ells que volen venir cada dos per tres i que estiguem tot el dia junts. Doncs ho sento però no, per aquí no hi passo. En fi, que seria molt llarg d'explicar i ja sé que és molt trist, però això és el que sento i no ho puc evitar. I crec que el detonant ha estat el fet de ser mare, segur que hi ha més gent que se sent igual, tot i que jo no conec ningú més i m'aniria bé per no sentir-me tan "bitxo raro". Veig la majoria de noies ques es recolzen tant en les seves mares en la maternitat...
Imatge

Imatge
Rossinyola
:: tigre
:: tigre
Entrades: 793
Membre des de: ds. maig 21, 2011 11:05 am

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: Rossinyola » dt. març 24, 2015 11:10 am

Hola noies, jo tb tinc la relació amb ma mare deteriorada, pero a diferencia de vosaltres, fa molts anys q se'm va caure la bena dels ulls. Va ser una mare molt jove i no sé si per aquest fet o ja de personalitat tenia una doble vessant: et podia menjar a petons però alhora no m'escoltava ni comprenia. També se suma el fet q va marxar d casa quan jo tenia 7 anys (jo soc la gran) per anar amb un altre home, i mai ens va pagar ni el colegi, ni la uni ni rès. Em meu pare treballava com un negre per mantenir-nos a nosaltres, i ella vivint la seva vida. Inclus ara quan em fa regals m'emprenya q continui demostrant q no em coneix, pq no n'encerta ni un. Però en el meu cas porto anys psicoanalirzant la situació, jeje, jo i les meves dues germanes. Per sort podem xerrar entre les 3, totes ens hem sentit mancades de suport maternal en diferents moments, i és una espina molt gran. El gran problema de ma mare és la seva propia mare, la meva avia. La meva avia és una gran dona, treballadora i carinyosa a la seva manera, però ultra-canyera, amb comentaris desagradables q ha deixat anar tota la vida sense ni pensar el que pot afectar. Jo li he parat els peus moltes vegades, pero entenc q ma mare porta tota la vida aixi, filla unica, criada sense cap abraçada i sota màxima exigencia, ja q els meus avis no en passaven ni una. Alhora tb entenc els meus avis, victimes d'una guerra i posguerra durissimes, q feien el possible pq a ma mare no li faltés de rès, oblidant-se potser del més important.
I sí, quan ets mare, tot i ser conscient de la mancança q has tingut, tot aflora, pq revius el teu Jo de petita com si fos ara mateix. El llibre d Laura Gutman "la maternidad y el encuentro con la propia sombra" va ser molt rebelador per mi, pq tot i ser dur posa noms a aquesta barreja de sentiments contraposats q tenim. I és q "la propia sombra" és la motxilla q tots portem a sobre segons el q hem viscut. Quan obrim aquesta motxilla, mirem la nostra ombra , potser no és massa agradable, potser tenim moltes coses a solucionar, i sovint, sense voler-ho aq motxilla s'obre de cop quan som mares.
En el meu cas he apres a relativitzar-ho, la rabia ja ha passat, tot i q a vegades torna segons les vivencies, pero ho porto millor. He acceptat el pack familiar q m'ha tocat, l'he estudiat i n'he après, i sé tot allò q no vull fer amb els meus fills. A mi justament em va costar decidir-me a ser mare per la responsabilitat q implica, tb en sentir emocional. Però tampoc vull tenir una relacio mare-filla com la q tenen ma mare i la meva àvia, aixi q un bon dia vaig fer correr un "estupido velo" jeje, per poder tirar endavant, pq viure amb rabia no és bo per mi, i sobretot pels meus fills.
En fi, molts anims, us entenc tant! Sé q hi ha relacions mare-filla fantàstiques, pero crec q s'han cultivat des del principi. Ma mare s'ha passat anys dient "ai q no m'expliqueu rès", i q vols q t'expliqui si quan necessitava q m'escoltessis no ho vas fer? El q esta clar és q el primer pas per no repetir patrons familiara ês prendre consciència de tot plegat. Jo segur q la cagaré en moltes coses i segur q els meus fills despotricaran de mi quan siguin grans, jaja, però el q és segur és q me'ls escoltaré i recolzaré, i sempre tindran un "niu" de suport pel q calgui.
Imatge

Imatge

Imatge
Avatar de l’usuari
alexsilvia
:: formigueta
:: formigueta
Entrades: 62
Membre des de: dj. set. 04, 2008 8:59 am
Ubicació: Barcelona

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: alexsilvia » dt. març 24, 2015 11:27 am

Uau noies!! A mi m' ha passat el mateix, heu descrit moltes de les meves vivencies. En el meu cas estic en el mateix estadi que la Rossinyola....i estic totalment d' acord amb ella, cal superar-ho; i en ello estamos, poc a poc i per fases :-o00m
Potser una de les coses que mes m' atormenta es la repetició de patrons amb els meus fills.....us passa a vosaltres?
Molts anims a totes, després de llegir-vos veig que passa bastant mes sovint del que em pensava :ufs:
Imatge
Imatge
Avatar de l’usuari
DarthVero
:: formigueta
:: formigueta
Entrades: 68
Membre des de: dj. març 28, 2013 9:01 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: DarthVero » dt. març 24, 2015 12:04 pm

Ai, doncs t'entenc molt bé. Tot i que jo tinc una relació més o menys "normal" amb la meva mare, mai m'ha fallat, sempre ha estat al meu costat, ha sigut una mare abnegada, etc, sí que em trobo molt confosa, perquè des que ha nascut la meva filla he retrobat alguns sentiments de la meva infantessa, com per exemple aillò que descrius molt bé de que la teva mare no donava importància a les coses que t'agradaven i creaves, em "tallava les ales" (a mí també m'agradava escriure i inventar-me contes, dibuixava les meves pròpies històries, etc...) i és molt frustrant, perquè de vegades m'emprenyo moltíssim amb ella, i no sé ben bé com explicar-ho, ni tan sols al meu marit. Jo em pensava que la experiència de la maternitat ens uniria molt més, i ha sigut més aviat al contrari. Em posa molt nerviosa, com a tú, que no m'escolti, que em pregunti mil vegades la mateixa cosa... A més a més jo tinc els pares lluny, i em sento molt culpable de sentir aquestes coses i de vegades perdre la paciència amb la meva mare quan venen (estan pocs dies, i voldrien veure més la nena)
Si et serveix el meu consell, quan sentis aquestes coses, mira de no magnificar-les. Ara ets una dona adulta, amb un fill, prova de fer-ho millor amb ell, però sigues indulgent amb la teva mare. Tots tenim el nostre propi caràcter, i segur que ho va fer el millor que va saber.
També crec que es fan grans, volen ajudar, ser útils (potser per això mira de fer-ho tot ràpid i dir-te mil coses; la meva mare també m'agobia d'aquesta manera) però son grans, tenen falles.... Intenta riure de tot allò i no patir. També hem de tenir presents que es fan grans, i per a elles també és difícil adoptar aquest nou paper d'àvies. No sé si t'he ajudat gaire, però jo si m'he sentit molt identificada amb el teu post.
Una abraçada, ànims i paciència.
Avatar de l’usuari
charito
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2408
Membre des de: dv. jul. 03, 2009 10:11 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: charito » dt. març 24, 2015 1:57 pm

alexsilvia ha escrit:Potser una de les coses que mes m' atormenta es la repetició de patrons amb els meus fills.....us passa a vosaltres?


Francament em fa panic.... penso coi ma mare esta convençuda de lo bona mare que es i no es planteja que l'hagi cagat i si a mi em passa el mateix, i si per molt be que ho vulgui fer la cago igual i no en soc conscient? M'angoixa el tema i no hi he trobat solucio de moment.

Aixo que dieu dels comentaris..."Nena es que tu molt llesta no ets" "cara fina y culo gordo"... li deuria semblar molt gracios pero no pertoca. A mes diu moltes coses i despres nega que les ha dit i em fa quedar com mentidera aixo es el que m'ha fet caure la bena sobretot.

Molt interessant aquest llibre si el trobes m'encantaria llegir-lo! I es que realment vist des de la perspectiva de mare hi ha moltes coses que ara em faig creus.
Avatar de l’usuari
Maria V.
:: conillet
:: conillet
Entrades: 352
Membre des de: dl. des. 05, 2011 12:22 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: Maria V. » dt. març 24, 2015 5:30 pm

Disculpeu que m'hi fiqui. Jo sóc àvia. Voldria dir-vos que, en general, les velles ho fem tan bé com sabem però tenim problemes de tres classes, com a mínim:
1. Sabem les coses que vàrem aprendre de joves i, quan les joves d'ara ho feu diferent, no sabem si estem desfasades i en sabeu més vosaltres o, al contrari, és que us falta la informació.
2. Tendim a repetir-nos. De vegades és que ens fluixeja la memòria i no tenim present que tal cosa ja l'havíem dita. Altres vegades, creient tenir raó, pensem que la filla no ens escolta i per això insistim, a veure si d'una vegada ens fa cas.
3. En certes zones rurals de Catalunya (no sabria fer-ne la llista, però parlant amb amigues he vist que n'hi ha unes quantes), la gent era molt eixuta, tradicionalment. Per això a la meva generació hi ha bastantes dones que van patir mancances afectives durant la infantesa i tenen inhibida parcialment la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Per això no saben què fer amb els regals i altres mostres d'estima de fills i néts.
El tercer tipus de problema i la mala memòria segurament no tenen solució (atreviu-vos a sentir-vos superiors i protectores de les velles). Els altres es podrien resoldre, si teniu temps, explicant amb paciència les vostres raons a les àvies.
Alguna vegada, aquí al SP, he explicat que, quan jo era jove, els metges ens aconsellaven que ajaguéssim els nadons de panxa avall. Ho defensaven amb moltes raons mèdiques. La meva sogra insistia a dir-me que no ho fes, que hi havia criatures que es morien per això. Ara els metges desaconsellen molt la postura perquè s'ha comprovat que, quan dormen de bocaterrosa, el percentatge de morts sobtades de bebès augmenta molt: la meva sogra tenia raó. Jo no vaig fer cas del que ella deia i als meus els va anar d'allò més bé, però imagineu-vos el remordiment si se m'arriba a morir un fill... Ella feia bé d'insistir, i jo ni cas...
Avatar de l’usuari
Naethda
:: gosset
:: gosset
Entrades: 491
Membre des de: dc. jul. 31, 2013 7:48 am
Ubicació: Manresa

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: Naethda » dt. març 24, 2015 5:48 pm

Moltes gràcies per les vostres respostes, m'alleuja una mica saber que no sóc la única amb aquest garbuix de sentiments.
Rossinyola, aquest llibre que comentes del a Laurda Guttman té molt bona pinta! Es tal cual ho descriu.
Suposo que la meva mare es va matxacarr tan a treballar perque no ens faltés de res económicament (anava cansada, malhumorada, sempre crispada, no sabien raonar, ni ella ni el meu pare, sempre crits i "a mi no em repliquis/contestis", poques vegades feiem coses en família...) que va obviar la part mes emocional. I ara es com si em sortíssin de cop totes les coses que portava dins.

charito, alexsilvia: Vull pensar que no repetirem els mateixos errors. Ni que sigui perque la criança dels fills ha anat evolucionant (més respectuosa que temps enrere), i les feines deixen, en general, més temps de lleure per gaudir en familia que a les generacions anteriors.

PD: Abans d'enviar el missatge m'ha sortit el de Maria V, estàs mes que disculpada, va molt bé tenir l'altre punt de vista!. El punt tres que comentes, moltes vegades la meva mare es queixa de lo eixuta que ha estat sempre la meva àvia, i no s'adona que ella moltes vegades ha repetit els mateixos comportaments. Es repetia la mateixa situació: els meus avis treballaven com negres i la part emocional envers els fills quedava en un llunyà segon pla, més autoritarisme dels pares envers els fills, etc. Sé que ho va fer el millor que sabia, per això em sap tan greu tenir aquest sentiment i acabar contentant-li malament, i li explico i no ho entèn, segons ella va ser una mare "perfecta" perque "no ens va faltar mai de res".
Imatge
Imatge
neuetes
:: dinosaure
Entrades: 5534
Membre des de: dj. oct. 09, 2008 5:54 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: neuetes » dt. març 24, 2015 7:21 pm

Un bon tema, si senyor!!

Jo també tinc les meves diferències amb la meva mare, com tothom! I intento fer abans un exercici d'empatia i d'autocontrol abans d'encendre'm i montar una bronca. Dir que si a tot, dir que no quan toca amb respecte i cadascú a casa seva i tant contentes. Primer, perquè entenc que hi ha unes diferències generacionals insalvables, ella és d'una generació que literalment van passar gana i van crèixer amb unes mancances bestials (que ja m'agradaria veure'ns a totes nosaltres en els anys 50 de la postguerra) i hi han coses que ella no entendrà mai de mi ni jo d'ella, per exemple, al no batejar les nenes, ella creu de veritat que tenen el pecat original i que si es moren aniran a l'infern i encara que he tingut moltes discussions per aquest tema amb ella, intento de no fer-hi mala sang, perquè això era el que els hi embotien des de petites. Doncs, quan té el dia intentar cristianitzar-me a mi i a les nenes, doncs la deixo cantar. Ella es desfoga i marxa a casa pensant que ha fet el correcte i jo continuo amb la meva. I segon, perquè és la meva mare (i en el cas de la sogra també) i els hi dec un respecte perquè tinc més a aprendre jo d'elles que elles de mi, la saviesa de la edat és molt valuosa, encara que us sembli que no.
Maria V., m'ha encantat la teva aportació, jo sóc de les zones rurals que nomenes i és completament cert: la gent "d'abans" és molt més eixuta que la d'ara. Per exemple, ma sogra no li agrada fer petons amb públic i tampoc li agrada que se'n facin els altres. El meu home sempre em diu que sempre li ha costat molt fer mostres d'afecte, inclús a la intimitat.

I el tema de repetir patrons, ja podem donar per segur que d'aquí 30 anys existirà un espai semblant a aquest on les nostres joves i filles ens fotràn a totes a parir!! Perquè les diferències generacionals entre nosaltres i elles seràn encara més grosses que les que hi ha entre nosaltres i les nostres mares/sogres. La maternitat/paternitat perfecta no existeix, som humans i cometem errors, no passa res, tothom en fa, la clau està en com els gestionem per solucionar-los i nomès sabrem si ho hem fet bè o no quan els nostres fills siguin adults.
Avatar de l’usuari
charito
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2408
Membre des de: dv. jul. 03, 2009 10:11 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: charito » dc. març 25, 2015 6:41 am

Doncs no se a veure jo no tinc cap problema amb la criança dels meus fills es molt respectuosa i fa cas en quasi tot i les petites coses les deixo passar i val a dir que jo tambe li faig força cas en aquest sentit.

el meu ressentiment ve de la meva decepcio com a filla perque sento que m'ha fallat, que no es la persona que pensava que era. No explicare aqui algunes coses perque son intimes pero me n'ha fet de grosses i sobretot la relacio amb els germans l'han dut fatal.

Neuetes es clar que li dic que si i faig el que vull i aparentmrnt tot va be pero sembla una relacio buida i falsa, sense confiança real i em sembla trist quan podria ser ben diferent
neuetes
:: dinosaure
Entrades: 5534
Membre des de: dj. oct. 09, 2008 5:54 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: neuetes » dc. març 25, 2015 2:47 pm

Doncs si, charito, és una relació falsa i forçada, plena de silencis i de coses no dites... però si és la única manera que poguem tenir una relació fluïda, doncs que hi farem, a ser falsos. o-o:)

Només demano que no em falti mai la paciència... :-o00m :-o00m
Avatar de l’usuari
charito
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2408
Membre des de: dv. jul. 03, 2009 10:11 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: charito » dc. març 25, 2015 3:24 pm

Aix em costa taaaaaant no en se :-(

La veritat que si hagues de dir una sola cosa que he apres de la maternitat es a tenir paciencia....
SilviaOtger
:: puça
:: puça
Entrades: 8
Membre des de: dg. març 01, 2015 12:17 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: SilviaOtger » dv. abr. 03, 2015 12:07 am

Ai noies les mares...amb la meva vaig estar molt ressentida, molt i molt, li vaig deixar de parlar i tot, però ara hem superat aquesta fase i ens portem bé. Ara me'n ric del que abans em feia ràbia.
Ella no em desvaloritzar, al contrari, tot li semblava perfecte, fins i tot que suspengués, o que arribés a casa a les 6 del mati amb 14 anys, etc. Us asseguro que quan creixes i et fas conscient també flipes. Ella és una viva la vida, els regals que em fa només li agraden a ella i amb el meu fill haig d'anar amb mil ulls perquè lideixa fer de tot i fins i tot se li ha escapat (te 2 anys). De fet no l'he deixat amb ella mai més d'una hora, i fa molt poc.
Quan m'he sincerat la seva resposta sempre és : que vols que em flageli! amb ironia i dramatisme, o sinó directament m'interromp i em parla d'una altra cosa. Abans em rebentava, peeero ella és així, no hi puc fer res ni canviarà, però jo si que tinc la capacitat de canviar d'actitud i quan vaig entendre aixó em va anar superbé.
Un petó!
Avatar de l’usuari
roselladenit
:: puça
:: puça
Entrades: 6
Membre des de: ds. set. 20, 2014 12:00 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: roselladenit » dg. oct. 11, 2015 8:24 am

Bones!
Entenc perfectament aquesta sensació... Des d'abans que naixés la meva filla que vaig començar a sentir ràbia analitzant tota la meva infància... Com des del discurs "sóc la millor mare del món" es pot convèncer realment q un nen d'això, però la realitat és mooolt diferent. Han fet coses amb mi que jo mai faria a la meva filla, i ara ho veig, ara q soc mare i que veig que les coses es poden fer diferents. Em costa molt passar d'aqussta ràbia, tinc malsons en què li dic de tot. Ella és una bona àvia en general, el que passa és que mai em pregunta què tal ni com vaig... I si jo explico no m'escolta, només importa ella i els seus temes repetitius... No deixa parlar. És com un mur!
cucallum
Entrades: 4
Membre des de: dv. ago. 17, 2012 1:38 pm

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: cucallum » dl. maig 02, 2016 12:09 am

Hola, quina sort que trobo gent amb una situació similar perque em sento com un bitxo raro. Sembla que si no et portes be amb la teva mare ets com un monstre, i molt mala persona. No us sentiu aixi?
No tinc bona relació amb la meva mare, mai l'he tingut. I des de que tinc la meva filla menys. I tampoc vull que la meva filla en tingui gaire de relacio amb la seva avia. Em dol per ella, per la meva filla, pero la meva mare em matxaca tant, que despres no puc "fer de mare" de la meva filla com m'agrada. Em deixa molt tocada. I jo vull donar-li a la meva filla el millor de mi.
La meva mare m'ha fet xantatge emocional des de sempre, m'ha tractat a conveniencia seva com a amiga o cuidadora, fent-li jo de mare. No hi ha sigut quan l'he necessitat, no m'ha donat suport quan tocava. Tot aixo m'ha mermat molt l'autoestima i la seguretat en mi mateixa. Ha creat mala relació amb la meva germana (que es com ella). I per acabar-ho d'adobar, va parlant malament de mi (les coses se saben). I si li dic res, es fa la longuis o la victima.
I lo pitjor, es que em sento malament per voler fer la meva vida.
Aix, nomes se que voldria protegir a la meva filla i no se com.
Marga33
:: tortuga
:: tortuga
Entrades: 315
Membre des de: dc. gen. 01, 2014 11:41 am

Re: "Enrabiada" amb la meva mare

EntradaAutor: Marga33 » dl. maig 02, 2016 9:31 am

Ostres cucallum!!
Em sento molt identificada amb tot el que dius!
Menys amb el que no vols que la teva petita hi tingui relació. Un mínim si que vull que tracti al meu fill, que faci d'àvia i pugui tenir un vincle crec que és bo.
Per tot lo demés...vaja penso que parles de la meva família! També ha afectat molt la relació amb la meva germana..també parla malament de com crio al meu fill sobretot..de fer-se la víctima..en fi..de vegades em dóna molta enveja altres noies que tenen una relació tant bona amb les seves mares..sobretot en dies com ahir..

Torna a “La maternitat/paternitat”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 5 visitants

Membre de l'AMIC Control OJD Nielsen Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET

Recomanem: