"Enrabiada" amb la meva mare

[charito]

Be noia t'entenc tant..... suposo que es una etapa de la vida pero es dur, potser es perque som mares, pero a mi em passa ben be igual que se m'ha caigut la bena dels ulls ja fa un parell d'anys i veig els meus pares i les meves relacions familiars amb uns altres ulls i m'angoixa, la veritat.

Mai he tingut la sensació de poder comptar amb la meva mare, poder explicarli algun problema perque jutja molt rapid i no escolta. A mes es molt histerica i de seguida s'angoixa per xorrades i amb els anys va a pitjor, amb lo qual al final no li expliques res perque sino despres et diu que porta una setmana sense dormir de la preocupacio quan el problema el tens tu. Quan va neixer el gran anava esgotada de veritat no dormia i em volia morir de son. Cada cop que em preguntava com estava i jo li deia cansada em contestava es que tu sempre estas cansada, aixi com renyant.... total que al final si em pregunta tot va perfecte ja no li explico res. Em fa molta pena noia, perque estic resentida i ja no em surt abraçarla i fer-li petons com abans, puc fingir i tenir una conversa superficial i amb els meus fills un 10 es una super avia, pero no em sento comode com a filla. I el pitjor es que ella no nota res o si ho nota li es igual.

[Annuska]

Us entenc tant... No tinc gaire temps per escriure, però des que va néixer el meu primer fill la relació amb la meva mare (bé, amb els meus pares) s'ha deteriorat del tot. I sóc conscient que ho he propiciat jo, però és que és això, els hi tinc com una ràbia per com són i per tot el que fan (i van fer amb mi de petita) que no la puc explicar. Que mai em van tractar malament ni molt menys, eh? Però és això, jo ara veig els meus fills i em desvisc per ells, és que ho faria absolutament tot per ells, i m'adono que ells amb mi eren completament diferents, i no ho puc entendre. Ara veig que són les persones més egoistes que conec, i abans no me n'adonava. I en aquest sac hi incloc gairebé tota la meva família. És que no sé ben bé com explicar-ho, la sensació que tinc, seria molt llarg, però resumint és això, RÀBIA, i ganes que em (ens) deixin en pau i veure'ls el mínim possible. Perquè jo, a diferència de vosaltres, tinc sort que viuen lluny i no fan d'avis. Mai han estat a soles amb els nens i us asseguro que si és per mi mai hi estaran. I el que em fa més ràbia és que abans de tenir fills no feien absolutament res per veure'm. Si no hi anava jo a veure'ls, no ens veiem i els era igual. Ara són ells que volen venir cada dos per tres i que estiguem tot el dia junts. Doncs ho sento però no, per aquí no hi passo. En fi, que seria molt llarg d'explicar i ja sé que és molt trist, però això és el que sento i no ho puc evitar. I crec que el detonant ha estat el fet de ser mare, segur que hi ha més gent que se sent igual, tot i que jo no conec ningú més i m'aniria bé per no sentir-me tan "bitxo raro". Veig la majoria de noies ques es recolzen tant en les seves mares en la maternitat...

[Rossinyola]

Hola noies, jo tb tinc la relació amb ma mare deteriorada, pero a diferencia de vosaltres, fa molts anys q se'm va caure la bena dels ulls. Va ser una mare molt jove i no sé si per aquest fet o ja de personalitat tenia una doble vessant: et podia menjar a petons però alhora no m'escoltava ni comprenia. També se suma el fet q va marxar d casa quan jo tenia 7 anys (jo soc la gran) per anar amb un altre home, i mai ens va pagar ni el colegi, ni la uni ni rès. Em meu pare treballava com un negre per mantenir-nos a nosaltres, i ella vivint la seva vida. Inclus ara quan em fa regals m'emprenya q continui demostrant q no em coneix, pq no n'encerta ni un. Però en el meu cas porto anys psicoanalirzant la situació, jeje, jo i les meves dues germanes. Per sort podem xerrar entre les 3, totes ens hem sentit mancades de suport maternal en diferents moments, i és una espina molt gran. El gran problema de ma mare és la seva propia mare, la meva avia. La meva avia és una gran dona, treballadora i carinyosa a la seva manera, però ultra-canyera, amb comentaris desagradables q ha deixat anar tota la vida sense ni pensar el que pot afectar. Jo li he parat els peus moltes vegades, pero entenc q ma mare porta tota la vida aixi, filla unica, criada sense cap abraçada i sota màxima exigencia, ja q els meus avis no en passaven ni una. Alhora tb entenc els meus avis, victimes d'una guerra i posguerra durissimes, q feien el possible pq a ma mare no li faltés de rès, oblidant-se potser del més important.
I sí, quan ets mare, tot i ser conscient de la mancança q has tingut, tot aflora, pq revius el teu Jo de petita com si fos ara mateix. El llibre d Laura Gutman "la maternidad y el encuentro con la propia sombra" va ser molt rebelador per mi, pq tot i ser dur posa noms a aquesta barreja de sentiments contraposats q tenim. I és q "la propia sombra" és la motxilla q tots portem a sobre segons el q hem viscut. Quan obrim aquesta motxilla, mirem la nostra ombra , potser no és massa agradable, potser tenim moltes coses a solucionar, i sovint, sense voler-ho aq motxilla s'obre de cop quan som mares.
En el meu cas he apres a relativitzar-ho, la rabia ja ha passat, tot i q a vegades torna segons les vivencies, pero ho porto millor. He acceptat el pack familiar q m'ha tocat, l'he estudiat i n'he après, i sé tot allò q no vull fer amb els meus fills. A mi justament em va costar decidir-me a ser mare per la responsabilitat q implica, tb en sentir emocional. Però tampoc vull tenir una relacio mare-filla com la q tenen ma mare i la meva àvia, aixi q un bon dia vaig fer correr un "estupido velo" jeje, per poder tirar endavant, pq viure amb rabia no és bo per mi, i sobretot pels meus fills.
En fi, molts anims, us entenc tant! Sé q hi ha relacions mare-filla fantàstiques, pero crec q s'han cultivat des del principi. Ma mare s'ha passat anys dient "ai q no m'expliqueu rès", i q vols q t'expliqui si quan necessitava q m'escoltessis no ho vas fer? El q esta clar és q el primer pas per no repetir patrons familiara ês prendre consciència de tot plegat. Jo segur q la cagaré en moltes coses i segur q els meus fills despotricaran de mi quan siguin grans, jaja, però el q és segur és q me'ls escoltaré i recolzaré, i sempre tindran un "niu" de suport pel q calgui.

[alexsilvia]

Uau noies!! A mi m' ha passat el mateix, heu descrit moltes de les meves vivencies. En el meu cas estic en el mateix estadi que la Rossinyola....i estic totalment d' acord amb ella, cal superar-ho; i en ello estamos, poc a poc i per fases
Potser una de les coses que mes m' atormenta es la repetició de patrons amb els meus fills.....us passa a vosaltres?
Molts anims a totes, després de llegir-vos veig que passa bastant mes sovint del que em pensava

[DarthVero]

Ai, doncs t'entenc molt bé. Tot i que jo tinc una relació més o menys "normal" amb la meva mare, mai m'ha fallat, sempre ha estat al meu costat, ha sigut una mare abnegada, etc, sí que em trobo molt confosa, perquè des que ha nascut la meva filla he retrobat alguns sentiments de la meva infantessa, com per exemple aillò que descrius molt bé de que la teva mare no donava importància a les coses que t'agradaven i creaves, em "tallava les ales" (a mí també m'agradava escriure i inventar-me contes, dibuixava les meves pròpies històries, etc...) i és molt frustrant, perquè de vegades m'emprenyo moltíssim amb ella, i no sé ben bé com explicar-ho, ni tan sols al meu marit. Jo em pensava que la experiència de la maternitat ens uniria molt més, i ha sigut més aviat al contrari. Em posa molt nerviosa, com a tú, que no m'escolti, que em pregunti mil vegades la mateixa cosa... A més a més jo tinc els pares lluny, i em sento molt culpable de sentir aquestes coses i de vegades perdre la paciència amb la meva mare quan venen (estan pocs dies, i voldrien veure més la nena)
Si et serveix el meu consell, quan sentis aquestes coses, mira de no magnificar-les. Ara ets una dona adulta, amb un fill, prova de fer-ho millor amb ell, però sigues indulgent amb la teva mare. Tots tenim el nostre propi caràcter, i segur que ho va fer el millor que va saber.
També crec que es fan grans, volen ajudar, ser útils (potser per això mira de fer-ho tot ràpid i dir-te mil coses; la meva mare també m'agobia d'aquesta manera) però son grans, tenen falles.... Intenta riure de tot allò i no patir. També hem de tenir presents que es fan grans, i per a elles també és difícil adoptar aquest nou paper d'àvies. No sé si t'he ajudat gaire, però jo si m'he sentit molt identificada amb el teu post.
Una abraçada, ànims i paciència.

[charito]

Potser una de les coses que mes m' atormenta es la repetició de patrons amb els meus fills.....us passa a vosaltres?

Francament em fa panic.... penso coi ma mare esta convençuda de lo bona mare que es i no es planteja que l'hagi cagat i si a mi em passa el mateix, i si per molt be que ho vulgui fer la cago igual i no en soc conscient? M'angoixa el tema i no hi he trobat solucio de moment.

Aixo que dieu dels comentaris..."Nena es que tu molt llesta no ets" "cara fina y culo gordo"... li deuria semblar molt gracios pero no pertoca. A mes diu moltes coses i despres nega que les ha dit i em fa quedar com mentidera aixo es el que m'ha fet caure la bena sobretot.

Molt interessant aquest llibre si el trobes m'encantaria llegir-lo! I es que realment vist des de la perspectiva de mare hi ha moltes coses que ara em faig creus.

[Maria V.]

Disculpeu que m'hi fiqui. Jo sóc àvia. Voldria dir-vos que, en general, les velles ho fem tan bé com sabem però tenim problemes de tres classes, com a mínim:
1. Sabem les coses que vàrem aprendre de joves i, quan les joves d'ara ho feu diferent, no sabem si estem desfasades i en sabeu més vosaltres o, al contrari, és que us falta la informació.
2. Tendim a repetir-nos. De vegades és que ens fluixeja la memòria i no tenim present que tal cosa ja l'havíem dita. Altres vegades, creient tenir raó, pensem que la filla no ens escolta i per això insistim, a veure si d'una vegada ens fa cas.
3. En certes zones rurals de Catalunya (no sabria fer-ne la llista, però parlant amb amigues he vist que n'hi ha unes quantes), la gent era molt eixuta, tradicionalment. Per això a la meva generació hi ha bastantes dones que van patir mancances afectives durant la infantesa i tenen inhibida parcialment la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Per això no saben què fer amb els regals i altres mostres d'estima de fills i néts.
El tercer tipus de problema i la mala memòria segurament no tenen solució (atreviu-vos a sentir-vos superiors i protectores de les velles). Els altres es podrien resoldre, si teniu temps, explicant amb paciència les vostres raons a les àvies.
Alguna vegada, aquí al SP, he explicat que, quan jo era jove, els metges ens aconsellaven que ajaguéssim els nadons de panxa avall. Ho defensaven amb moltes raons mèdiques. La meva sogra insistia a dir-me que no ho fes, que hi havia criatures que es morien per això. Ara els metges desaconsellen molt la postura perquè s'ha comprovat que, quan dormen de bocaterrosa, el percentatge de morts sobtades de bebès augmenta molt: la meva sogra tenia raó. Jo no vaig fer cas del que ella deia i als meus els va anar d'allò més bé, però imagineu-vos el remordiment si se m'arriba a morir un fill... Ella feia bé d'insistir, i jo ni cas...

[neuetes]

Un bon tema, si senyor!!

Jo també tinc les meves diferències amb la meva mare, com tothom! I intento fer abans un exercici d'empatia i d'autocontrol abans d'encendre'm i montar una bronca. Dir que si a tot, dir que no quan toca amb respecte i cadascú a casa seva i tant contentes. Primer, perquè entenc que hi ha unes diferències generacionals insalvables, ella és d'una generació que literalment van passar gana i van crèixer amb unes mancances bestials (que ja m'agradaria veure'ns a totes nosaltres en els anys 50 de la postguerra) i hi han coses que ella no entendrà mai de mi ni jo d'ella, per exemple, al no batejar les nenes, ella creu de veritat que tenen el pecat original i que si es moren aniran a l'infern i encara que he tingut moltes discussions per aquest tema amb ella, intento de no fer-hi mala sang, perquè això era el que els hi embotien des de petites. Doncs, quan té el dia intentar cristianitzar-me a mi i a les nenes, doncs la deixo cantar. Ella es desfoga i marxa a casa pensant que ha fet el correcte i jo continuo amb la meva. I segon, perquè és la meva mare (i en el cas de la sogra també) i els hi dec un respecte perquè tinc més a aprendre jo d'elles que elles de mi, la saviesa de la edat és molt valuosa, encara que us sembli que no.
Maria V., m'ha encantat la teva aportació, jo sóc de les zones rurals que nomenes i és completament cert: la gent "d'abans" és molt més eixuta que la d'ara. Per exemple, ma sogra no li agrada fer petons amb públic i tampoc li agrada que se'n facin els altres. El meu home sempre em diu que sempre li ha costat molt fer mostres d'afecte, inclús a la intimitat.

I el tema de repetir patrons, ja podem donar per segur que d'aquí 30 anys existirà un espai semblant a aquest on les nostres joves i filles ens fotràn a totes a parir!! Perquè les diferències generacionals entre nosaltres i elles seràn encara més grosses que les que hi ha entre nosaltres i les nostres mares/sogres. La maternitat/paternitat perfecta no existeix, som humans i cometem errors, no passa res, tothom en fa, la clau està en com els gestionem per solucionar-los i nomès sabrem si ho hem fet bè o no quan els nostres fills siguin adults.

[charito]

Doncs no se a veure jo no tinc cap problema amb la criança dels meus fills es molt respectuosa i fa cas en quasi tot i les petites coses les deixo passar i val a dir que jo tambe li faig força cas en aquest sentit.

el meu ressentiment ve de la meva decepcio com a filla perque sento que m'ha fallat, que no es la persona que pensava que era. No explicare aqui algunes coses perque son intimes pero me n'ha fet de grosses i sobretot la relacio amb els germans l'han dut fatal.

Neuetes es clar que li dic que si i faig el que vull i aparentmrnt tot va be pero sembla una relacio buida i falsa, sense confiança real i em sembla trist quan podria ser ben diferent

[neuetes]

Doncs si, charito, és una relació falsa i forçada, plena de silencis i de coses no dites... però si és la única manera que poguem tenir una relació fluïda, doncs que hi farem, a ser falsos.

Només demano que no em falti mai la paciència...

[charito]

Aix em costa taaaaaant no en se :-(

La veritat que si hagues de dir una sola cosa que he apres de la maternitat es a tenir paciencia....

[SilviaOtger]

Ai noies les mares...amb la meva vaig estar molt ressentida, molt i molt, li vaig deixar de parlar i tot, però ara hem superat aquesta fase i ens portem bé. Ara me'n ric del que abans em feia ràbia.
Ella no em desvaloritzar, al contrari, tot li semblava perfecte, fins i tot que suspengués, o que arribés a casa a les 6 del mati amb 14 anys, etc. Us asseguro que quan creixes i et fas conscient també flipes. Ella és una viva la vida, els regals que em fa només li agraden a ella i amb el meu fill haig d'anar amb mil ulls perquè lideixa fer de tot i fins i tot se li ha escapat (te 2 anys). De fet no l'he deixat amb ella mai més d'una hora, i fa molt poc.
Quan m'he sincerat la seva resposta sempre és : que vols que em flageli! amb ironia i dramatisme, o sinó directament m'interromp i em parla d'una altra cosa. Abans em rebentava, peeero ella és així, no hi puc fer res ni canviarà, però jo si que tinc la capacitat de canviar d'actitud i quan vaig entendre aixó em va anar superbé.
Un petó!

[roselladenit]

Bones!
Entenc perfectament aquesta sensació... Des d'abans que naixés la meva filla que vaig començar a sentir ràbia analitzant tota la meva infància... Com des del discurs "sóc la millor mare del món" es pot convèncer realment q un nen d'això, però la realitat és mooolt diferent. Han fet coses amb mi que jo mai faria a la meva filla, i ara ho veig, ara q soc mare i que veig que les coses es poden fer diferents. Em costa molt passar d'aqussta ràbia, tinc malsons en què li dic de tot. Ella és una bona àvia en general, el que passa és que mai em pregunta què tal ni com vaig... I si jo explico no m'escolta, només importa ella i els seus temes repetitius... No deixa parlar. És com un mur!

[cucallum]

Hola, quina sort que trobo gent amb una situació similar perque em sento com un bitxo raro. Sembla que si no et portes be amb la teva mare ets com un monstre, i molt mala persona. No us sentiu aixi?
No tinc bona relació amb la meva mare, mai l'he tingut. I des de que tinc la meva filla menys. I tampoc vull que la meva filla en tingui gaire de relacio amb la seva avia. Em dol per ella, per la meva filla, pero la meva mare em matxaca tant, que despres no puc "fer de mare" de la meva filla com m'agrada. Em deixa molt tocada. I jo vull donar-li a la meva filla el millor de mi.
La meva mare m'ha fet xantatge emocional des de sempre, m'ha tractat a conveniencia seva com a amiga o cuidadora, fent-li jo de mare. No hi ha sigut quan l'he necessitat, no m'ha donat suport quan tocava. Tot aixo m'ha mermat molt l'autoestima i la seguretat en mi mateixa. Ha creat mala relació amb la meva germana (que es com ella). I per acabar-ho d'adobar, va parlant malament de mi (les coses se saben). I si li dic res, es fa la longuis o la victima.
I lo pitjor, es que em sento malament per voler fer la meva vida.
Aix, nomes se que voldria protegir a la meva filla i no se com.

[Marga33]

Ostres cucallum!!
Em sento molt identificada amb tot el que dius!
Menys amb el que no vols que la teva petita hi tingui relació. Un mínim si que vull que tracti al meu fill, que faci d'àvia i pugui tenir un vincle crec que és bo.
Per tot lo demés...vaja penso que parles de la meva família! També ha afectat molt la relació amb la meva germana..també parla malament de com crio al meu fill sobretot..de fer-se la víctima..en fi..de vegades em dóna molta enveja altres noies que tenen una relació tant bona amb les seves mares..sobretot en dies com ahir..