Criar no és fàcil. Estem sempre a l'altura? Jo no!!

[novella]

Avui escric aquest fil per desfogar-me, per alliberar-me de la culpa. I també per aquells pares i mares que, com jo, intenteu cada dia criar els vostres fills de manera respectuosa i propera. Pares que traieu la paciència d’on ja no creieu que n’hi hagi, que us esforceu a no imposar ni a exercir mai abús de poder. I també aquests pares que, com jo, sovint us equivoqueu i aquests errors no us deixen indiferents.
A vegades l’estrès, la pressa, els nervis, el cansament...ens juguen una mala passada, i les nostres reaccions no són les més adequades.

Avui em sento culpable. Culpable perquè aquesta nit el meu fill s’ha despertat cridant histèric. M’he espantat. Cridava que tenia picor a l’ull, que li rasqués...però cridava i es tapava...no podia fer res i no es calmava. L’he abraçat, li he dit que em deixés veure l’ull...i ell continuava cridant. L’he portat al bany, li he dit que hi posaríem aigua, però ell no aixecava el cap i cridava i cridava. Al final, l’he cridat com crec que no havia fet mai: “Ja n’hi prou!! Prou de cridar!! Para!!”, li he dit. Però li he dit cridant, he perdut totalment els nervis. A l’instant l’he abraçat i s’ha calmat, l’hi he pogut posar aigua a l’ull (no li he vist res estrany), i tot ha tornat al seu lloc. Però jo he tardat hores a poder tornar a dormir perquè la culpa em pesava i tenia ganes de plorar. Ell em necessitava i jo l’he “agredit” verbalment. Sabeu com em sento? Us heu sentit mai així?

I si, podria donar mil excuses: que vaig cansada, que no paro en tot el dia, primer la feina, després el nen, la casa...que estic embarassada de 6 mesos i no em trobo bé, que pateixo de ciàtica, que vaig curta de son...però...de veritat són vàlides aquestes raons? No ho sé.

Sé que podria fer com si res. Bé, no em flagel•laré la resta de la meva vida, però, si que un altre dia intentaré no perdre els nervis.

I això em fa reflexionar sobre què difícil és a vegades posar a la pràctica la teoria, fins i tot quan educar amb respecte és quelcom que fem per instint i convicció. I em pregunto si aquests errors són propis a l’ésser humà, o potser el ritme de vida que portem hi influeix, o potser només ens equivoquem algunes persones i altres sempre tenen la resposta i l’actitud correcta.

I sento el pes de la responsabilitat, perquè de tot el què faig a la vida, el què vull fer millor és estimar i criar els meus fills, i si he de prioritzar o enfocar la meva energia tinc clar que sempre anirà en aquesta direcció. I és per això que els errors em fan més mal, i em fan reflexionar més i em poden arribar a treure la son.

I vosaltres, us equivoqueu com jo? Us heu sentit mai així? Us sentiu culpables? Com ho gestioneu?

[Arual83]

Demanar perdó.

Jo a l' Emma li he demanat més de dos i tres vegades perdó... I li explico que igual que ella a vegades fa coses que no m'agraden o que no estan bé, la mama i el papa també s'equivoquen.

I perdonen, d'una manera molt lògica. Jo crec que es normal que algun cop perdem els nervis, jo almenys entre la feina, la maternitat, l'embaràs,no tinc ajuda familiar... vaig sempre corrents!!!! Doncs algun cop no estic a l'alçada...

L'altra dia arribàvem tard a música, la nena saltant al llit mig vestida encara, li anava dient Emma si us plau i ella llençant coses i corrents i saltant. De cop em va sortir un crit de dins " Emma he dit que prou!!!!!" i ella va començar a plorar i a plorar i em diu:

- Mama m'has espantat!!!!!!

Em vaig sentir la pitjor mare del món... li vaig demanar perdó i la resta de la tarda va anar molt bé.

Molts ànims, com tu molt bé dius, criar no és fàcil, no som perfectes però l'amor i el respecte tot ho poden.

I sobretot no culpabilitzar-nos, ho fem tan bé com sabem oi?

[charito]

Novella hem va passar exactament el mateix una nit.... i com tu dius em vaig sentir tant i tant malament.... perque era de nit i ves a saber que li passava pero anem taaaaaan cansades que els nervis ens poden :-(

Jo no he sigut mai una persona especialment pacient tinc geni viu i ja m'ho han dit mes d'un cop i tot i aixi des que soc mare he millorat tantissim!!!! Si alguna cosa he apres es a tenir paciencia i a contar fins a deu pero no puc evitar que a vegades quan estic molt cansada i sola amb els dos perdo els nervis... i si he demanat perdo i m'han perdonat tot i que no es que em faci sentir millor... nomes puc fer proposit de continuar millorant i aprenent.

[Mireia80]

és una passada la paciència que et surt quan ets mare!!! Jo que sempre vaig corrents i arribo sempre aviat a tot arreu perquè no soporto fer tard, sóc bastant "ansies", ara he après a respirar i comptar fins a 10... sí que és veritat que quan no puc més em surt algun crit, i també que poso bastants límits en quant el que es pot fer i el que no, però quan ets mare aprens qué funciona i qué no amb els teus fills, i cridar poques vegades ho fa!! Mira que de vegades es fa difícil tenir paciència eh... algun cap de setmana quan ja els tenim els dos al llit el meu home i jo ho comentem, "quin dia més llarg, la paciència estava a punt d'acabar-se...:)
Però novella, no et sentis culpable, són coses que passen, ningú és perfecte, només faltaria!!

[petitajo]

Hola, soc practicament nova en aixo de la maternitat, la meva nomes te 10 mesos, per tant encara no m'he trobat en la vostra situacio pero tal i com la expliqueu i sota el meu punt de vista no la trobo tan exagerada.
Totes tenim un limit. Parar en sec una situacio q anira a mes i que amb bones paraules no para, no ho trobo del tot malament. Soc del parer q els nens se'ls ha d'educar en uns limits, no es pot cridar i saltar tot el q ells voldrien, els hem de respectar pero ells tambe han de respectar el nostre espai i regles ( a casa no es crida ni es desendresa tot pq si).

No us sentiu culpables, de segur q els vostres petits saben q aquesta no es la tónica general vostre i son concients q ha passat algo extraordinari pq us puseu aixi, ells tambe aprofitaran per aprendre q aquesta no es l'actitut q vol la mama.

[claudia31]

Novella!
Com t'entenc....!!!
A mi fa no res em va pasar el mateix. Com tu, estic embarasada, cansada amb la feina, aquella el meu home estava fora per feina, i ell no parava de plorar i després de abraçar-lo 20 minuts, q no sabia com calmar-lo al final tb vaig cridar, dient-li prou,...!
I igual que tu, després sentint-me fatal.
Al dia secüent explicant-li a una amiga, em va dir algo q em va ajudar i és que ens passa a TOTS! tots tenim un límit, uns arribem abans i altres després, i tu en aquell moment vas arribar al teu límit!

Totes ens equivoquem. Lo bo és donar-se compte i intentar la próxima vegada millorar-ho!

[Maria V.]

Novella, jo trobo que vas fer ben fet, perquè tu no sabies què li podia haver entrat a l'ull: i si se li estigués lesionant la còrnia? Quan és així s'hi ha de posar aigua ràpidament, i en aquell moment el crit va ser l'únic que se't va acudir perquè la criatura es deixés ajudar. Va ser el remei d'urgència. I com que no n'hi fas mai, de crits, va ser la manera que s'adonés que en certs casos molt excepcionals cal fer coses que ordinàriament no estarien bé.

[nivalis]

Responent a la teva pregunta: NO, no sempre estem a l'altura. A mi m'ha passat alguna vegada el que expliques i també m'he sentit fatal.
Però també m'he fet la següent reflexió: Per molt que volguem ser les mares perfectes, la prefecció no existeix, és un mite. Nosaltres som persones humanes, amb les nostres virtuds i les nostres debilitats, que ho fem tant be com sabem i podem, que intentem aprendre dels nostres errors per no tornar a cometre'ls en la mesura del possible. Però a vegades ens equivoquem: errar és humà.
Està bé demanar perdó als nostres fills, jo ho he fet, però també perdonar-nos nosaltres.
Jo també tinc geni, per molt que vulgui no seré la típica mare dolça que ho diu tot amb una veu dolça i una rialla a la boca, però crec que al meu fill ja li agrado com sóc, ell riu quan li faig alguna broma de les meves... No se... No pretenguem ser qui no som. Per a ells som les millors, igual que per a nosaltres ells són els més guapos, bons i intel·ligents, jejeje!

[novella]

Noies! M'agrada molt llegir-vos! D'entrada perquè em fa ser conscient que totes ens hem sentit així en alguns moments, però també perquè em confirma fins a quin punt les mares i pares intentem ser cada dia una mica millors, aprendre dels errors, i potser aprendre a acceptar algunes limitacions. No som perfectes.
És cert, no sempre estem a l'altura, però és que potser és un objectiu impossible. Potser estar a l'altura és simplement ser lo millors que podem ser sense aspirar a la perfecci, ser capaços de demanar perdó i mostrar-nos als nostres fills tal com som. Aquesta és la veritable lliçó??
Marones, sou genials!

[Marieta vola vola]

Crec que totes estem a l'altura que ens posem... Sí és veritat, la feina, els fills, la casa i que som dones carai! Per mi la maternitat tampoc és fàcil. A casa també intentem educar de forma respectuosa i sí, alguna vegada se m'ha escapat un crit. Llavors, quan tot es calma, li he explicat a la meva filla que a mi no m'agrada cridar, però que la mama té tantes coses al cap que hi ha algun moment (i només algun, per sort) que se m'escapa. Llavors li demano perdó i li dic que m'agraderia que em fes cas a la primera. Crec que el ser mare és l'ofici més bonic, el més difícil i el que estem menys preparades per fer-lo. També haig de dir que des que ho sóc, hi ha coses que abans m'eren de "vital" importància, com l'ordre i la neteja i que ara, està tot com està.

Som mares i no, criar no és fàcil. També vull dir-vos VALENTES a totes.