Terribles 2? AJUDA

[JBolea]

Hola!
Avui, després d'una crisi de desesperació total, m'he posat a buscar per internet i he trobat aquest fòrum que m'ha obert el cel.
Sóc mare per primera vegada i els dubtes són infinits (i això que sóc pedagoga i mestra...) i com que he sigut mare jove i cap de les meves amigues ho són, no puc comparar experiències ni impressions, de manera que a vegades em sento més perduda que un pop en un garatge!
El cas és que tinc un petit de 16 mesos que fins ara era una joia. Dormia bé, menjava bé, era molt afectuós... però des de fa un parell de setmanes la cosa ha canviat radicalment. Al principi pensava que era per haver-li trencat la rutina de l'escola bressol (amb el nadal pel mig i tot), però ara hi ha tornat i la seva conducta allà també és desesperant per les mestres.
Per qualsevol cosa ens lia uns pollastres de ca l'ample, es tira a terra, crida (no plora, crida) com si hagués d'acabar vomitant. I si l'intentem consolar pega a qualsevol que se li acosti. No vol menjar res a les hores que toca (s'enfada), i quan no toca ens demana galetes o palitos, i això que hem marcat les rutines dels àpats sempre. A més, arriba un punt de la rabieta que es posa a tremolar dels nervis i es posa tot ell en tensió (amb l'esquena arquejada cap enrere) i m'he arribat a espantar molt pensant que potser no tingués algun problema de conducta o descontrol emocional que requerís intervenció de psicòlegs. A més, de cop i volta sembla que m'hagi agafat mania i només vol anar amb el seu pare. I a mi se'm trenca el cor cada vegada que veig que no vol estar amb mi... Llegint una mica per aquí he trobat el fenomen dels "terribles 2 anys" que m'ha deixat una mica més tranquila, però m'ha obert infinits dubtes.

16 mesos no és molt aviat per començar amb aquesta etapa?

Ell està a l'etapa que ho entén tot, però no és capaç de comunicar-se verbalment amb nosaltres. I això el frustra. I jo ho sé, ho entenc i fa temps que li he donat eines perquè es pugui comunicar amb nosaltres amb llenguatge no verbal (quan té gana es toca la panxa, quan té el bolquer brut ens en porta un de net, quan té ganes de jugar es balanceja...), però tot i així tinc la sensació que quan vull fer-li les reflexions que toquen (la mama s'enfada perquè llences el menjar, no peguis als teus companys perquè els hi fas mal...) no les entén i ell tampoc sap transmetre'm el perquè del seu enfadament. Us passa? Com ho afronteu?

La teoria és molt maca, però a la pràctica la veritat és que a vegades no puc més i li crido. I fins i tot algun dia li ha caigut alguna bofetada (petita, però bofetada al cap i a la fi). Sé que aquesta no és la manera, i després em sento fatal. Penso que no sóc bona mare i que ho estic fent de la pitjor manera possible, però és que la situació em supera. Com ho afronteu vosaltres? Teniu alguna tècnica per no perdre els papers?

Socors. De veritat que estic en un punt que em sento absolutament perduda. M'estic aprimant dels nervis, i se'm fa una muntanya trobar la manera d'encarar aquesta situació perquè no sé per on començar. Gràcies per adelantat...

[turuleta]

Jur jur...primer de tot no ets mala mare...nomes has perdut els nervis.et disculpes i li expliques al teu fill i a la propera respires fons (jo porto 3 anys practicant i es complicadissim!).
Segon...no se quin nom te.pero crec q simplement el teu fill sadona q es persona i te capacitat de decisio.posali nom a tot el que li passa.tenfades pq no et dinem bastonets pero ara es hora de menjar...q et sembla si en lloc de la patata menges els bastonets...o que tal si en menges un i despres dinem... A mi lexplicacio sino la mama senfada no magrada...tot i q a vegades sescapa...pq aixo vol dir q el sotmes al teu plaer...mes aviat li dic...la mama porta molta estona escoltante veig que seguexes enfadat i jo ja mestic posant nerviisa.aixi q ara vaig a la cuina i torno o ara et faig una abraçada o....
El meu tb va començar molt aviat...pero als 3 es mooooolt pitjor.tot es una negociacio i a vegades els pactes no els compleix...i aqui es quan mhe darmar de paciencia per explicarli el q aviam acordat...
Buf es molt dur...crec q nomes et puc recomanar paciencia...

[June]

Hola JBolea,

El meu fill té 2 anys i 3 mesos ara, però recordo perfectament l'etapa que tu descrius aquí. Fins i tot la mestra ens va dir alguna vegada "Doncs sí que comencem d'hora...!!!" (referint-se a això dels "Terribles 2"). De fet, des d'aleshores fins ara, ha anat passant etapes, que jo et diria que duren uns 15 dies en el nostre cas, on està molt més irritable, fa tonteries amb el menjar (quan, en el nostre cas com en el teu, ha estat sempre un nen de bon menjar i amb els hàbits a taula molt curosos), no accepta un "no" (ni que sigui raonat, com sempre fem a casa), i res no li està bé. No sé si és el teu cas però en el nostre hem anat veient que poc després de les "crisis" o bé es posava malalt o bé li sortia alguna dent o bé s'havia estirat. Vaig portar un registre de les "males èpoques" i vaig anar fixant-me en els canvis posteriors i sempre, SEMPRE, hi va haver algun canvi. Per tant vam arribar a la conclusió que quan l'actitud empitjorava, era sinònim que algun canvi físic estava a punt d'arribar o d'algun malestar també físic.

Més enllà d'això, també vam estar investigant força en l'actitud a prendre, com a pares, davant d'aquestes reaccions que sembla que el desborden. Al final, entre el que llegeixes i el que tu vas provant, al final veus el que funciona per a tu. En el nostre cas ha estat:

- Avançar-te al que passarà: Mentre esmorza, per exemple, ja li expliquem que després ens posarem la roba i anirem a l'escola a veure la fulaneta i que jugarà amb la meganeta i patatim, patatam. Quan hi ha alguna cosa que normalment fa i aquell dia, pel que sigui, no podrà fer-la, explicar-li. Et poso un exemple pràctic nostre. Sovint, quan agafem el cotxe (que en el nostre cas no és ni molt menys cada dia perquè ens movem molt amb transport públic) acostumem a deixar-lo seure al volant pq hi jugui mentre nosaltres guardem els trastos. Però hi ha dies en què això no és possible. Doncs molt abans ja comencem amb la cantarella "Avui no podràs seure al volant perquè hem d'anar molt ràpid a X." I al cap de pocs minuts, tornem-hi. I després, tornem-hi. I quan encara vas cap al cotxe, tornem-hi. En el nostre cas, al final, ell mateix ja diu "Avui volant no. Després sí" i no s'enfada. I també li hem ensenyat que, en el moment en que el cotxe "ho demana" (que vol dir que nosaltres des de fora del cotxe tanquem amb el comandament a distància varies vegades i el cotxe encén i apaga els llums de dins ) ell ha de passar a la seva cadireta perquè és l'hora de marxar. Així ell també sap quan és el moment de seure al seu lloc i no s'enfada perquè nosaltres li diem, si no que és el cotxe que si no se li fa cas, no ens portarà al lloc on volem anar

- Quan li diem que no es pot fer alguna cosa, sempre afegim "Però sí que pots fer X i Y". Normalment, quan hi ha un "amago" de rabieta i li oferim possibilitats per fer, passa per l'aro i es despista amb les coses que sí que pot fer.

- Els dies que s'ha controlat i no ha plorat per tonteries, abans d'anar a dormir, sempre li diem que els papes estan molt contents perquè ha estat tranquil i ha fet molt de cas. Ara que ja fa uns mesos que ho fem, ell mateix ja s'ho diu

Sobre el que comentes que al final l'escridasses: benvinguda al club. Jo encara hi estic treballant, i en els pitjors moments m'ho plantejo com una batalla que no vull perdre. És a dir, si fins i tot parlant amb la calma, explicant les coses, donant opcions, obtens una rabieta com a resposta, em mantinc ferma, el deixo que es desfogui (sempre vigilant que no es pugui fer mal) i evito posar-me "al seu nivell" tot i que, no t'ho negaré, segueixo necessitant mooooooooooooolta per aconseguir-ho. Si puc, el que fem sempre amb el meu marit és que l'atengui qui estigui tranquil. Qui està histèric desapareix del mapa una estona, es calma, respira, i torna quan ja no hi ha risc de repartir una cleca o un crit.

Espero que alguna cosa et serveixi!!!! Molta paciència!!!!

[Twix]

Hola!

No sé si t'ajudaré, però és que ha sigut llegir-te i era com si em llegís a mi mateixa! Com a mínim veuràs que no estàs sola!!

La meva filla té gairebé 19 mesos, des de sempre que ha mostrat molt caràcter i potser fa un parell de mesos que van començar les rabietes. La profe de la guarderia sí que em va dir que era una mica d'hora per començar però que la seva filla havia fet igual, per tant, poca importància li vaig donar. El problema és que aquesta setmana no sé què està passant però tela marinera les que em lia... em desafia, crida, plora, es tira a terra i començar a donar puntades de peu, ho tira tot a terra i a més ho fa amb mala llet, amb ràbia. Al cotxet dura poc, es torça cap a un costat i crida, i ahir fins i tot es va fer mal. El menjar igual, no vol menjar casi res i si fos per ella picaria tota l'estona palitos, plàtan... A la guarderia em van dir que a classe també crida quan vol alguna joguina d'un altre nen o un nen li vol prendre la seva (això ho entenc! a ningú li agrada que li prenguin les coses).

Jo el problema que trobo és que com que no parla, suposo que es "frustra" perquè no sap com expressar les emocions. Jo li intento parlar i explicar les coses però clar, arriba un punt que no vull però acabo cridant i aleshores em sento fatal. Ahir dues persones ja em van dir que li doni un toc al cul, però és que jo no comparteixo aquesta idea, crec que no és la solució, però és que la tàctica de parlar-hi tampoc em funciona; aleshores, no sé què fer. La veritat és que aquests dies ho porto fatal, m'agobio i se'm fa una muntanya.

Com la June ha dit, que ho associa amb sortida de dents o que es posi malalt, jo vull pensar que hi té a veure que li estan sortint els queixals i els ullals se li entreveuen, i suposo que això fa que estigui més irritable. Que sigui això, si us plau, perquè si no pararé boja!

A veure si llegint-vos agafo idees!!

[Boniqueta]

Jo només us puc dir que tranquil·les perquè aquestes èpoques van i venen o almenys això és el que estem veient nosaltres amb la nostra petita. Ara té gairebé 31 mesos i acabem de passar per una "crisi" d'aquestes. Va començar just als 24 mesos i ha anat fent a temporades. Aquesta última ha durat un parell de setmanes i, potser, ha sigut la més acusada però ja torna a ser la mateixa de sempre. Jo crec que només cal paciència (molt fàcil de dir però difícil de posar en pràctica...) però no se m'acut una altra solució.
La raó per la qual passa?? doncs no sé, jo diria que comencen a adonar-se de que poden fer moltes coses sols i comencen a adonar-se de que no sempre els agrada les condicions dels pares i sempre ho volen tot en el moment. No entenen l'expressió "ara això no pot ser" i com a resultat doncs apareix la rabieta.
Però crec que és feina nostra prendre paciència i poc a poc ells també van entenent les coses. Al final tot passa i arribaran altres coses però les rabietes desapareixeran.

[jaruma]

El meu té quasi 20 mesos i la veritat és que de moment tinc sort, i s'enfada sovint, però sense rabietes monumentals. No sé si arribaran més endavant.

El que volia comentar és que, quan té mals comportaments (com ahir, que s'omplia la boca de menjar i l'escupia al terra del menjador!!), si és una cosa que no és habitual, intento no donar-li importància. És a dir, ahir per exemple, quan vaig veure el que feia, li vaig cridar l'atenció, clar, i li vaig prendre el menjar, però ja està. I ell es va distreure amb una altra cosa i ja no ho ha fet més. Penso que si m'hagués enfadat molt, i després li ho hagués recordat, "abans has fet allò, i ara això, quin dia tens!" doncs quasi segur que als dos minuts me l'hagués tornat a trobar escupint. Intento evitar que agafi el rol de trapella, o de rondineta, tot i que de vegades costa.

En fi, no sé si m'he explicat gaire bé.

M'han agradat molt els consells de la June, jo també faig això d'explicar-li mil cops que "avui no farem" el que sigui. I al final ell mateix ho repeteix. De vegades em sento pesadíssima

[June]

jo també faig això d'explicar-li mil cops que "avui no farem" el que sigui. I al final ell mateix ho repeteix. De vegades em sento pesadíssima

Jo també!!!! De vegades penso que ell deu pensar "Aquesta dona no hi toca, tant repetir-me les coses"

[JBolea]

Hola JBolea,

El meu fill té 2 anys i 3 mesos ara, però recordo perfectament l'etapa que tu descrius aquí. Fins i tot la mestra ens va dir alguna vegada "Doncs sí que comencem d'hora...!!!" (referint-se a això dels "Terribles 2"). De fet, des d'aleshores fins ara, ha anat passant etapes, que jo et diria que duren uns 15 dies en el nostre cas, on està molt més irritable, fa tonteries amb el menjar (quan, en el nostre cas com en el teu, ha estat sempre un nen de bon menjar i amb els hàbits a taula molt curosos), no accepta un "no" (ni que sigui raonat, com sempre fem a casa), i res no li està bé. No sé si és el teu cas però en el nostre hem anat veient que poc després de les "crisis" o bé es posava malalt o bé li sortia alguna dent o bé s'havia estirat. Vaig portar un registre de les "males èpoques" i vaig anar fixant-me en els canvis posteriors i sempre, SEMPRE, hi va haver algun canvi. Per tant vam arribar a la conclusió que quan l'actitud empitjorava, era sinònim que algun canvi físic estava a punt d'arribar o d'algun malestar també físic.

Més enllà d'això, també vam estar investigant força en l'actitud a prendre, com a pares, davant d'aquestes reaccions que sembla que el desborden. Al final, entre el que llegeixes i el que tu vas provant, al final veus el que funciona per a tu. En el nostre cas ha estat:

- Avançar-te al que passarà: Mentre esmorza, per exemple, ja li expliquem que després ens posarem la roba i anirem a l'escola a veure la fulaneta i que jugarà amb la meganeta i patatim, patatam. Quan hi ha alguna cosa que normalment fa i aquell dia, pel que sigui, no podrà fer-la, explicar-li. Et poso un exemple pràctic nostre. Sovint, quan agafem el cotxe (que en el nostre cas no és ni molt menys cada dia perquè ens movem molt amb transport públic) acostumem a deixar-lo seure al volant pq hi jugui mentre nosaltres guardem els trastos. Però hi ha dies en què això no és possible. Doncs molt abans ja comencem amb la cantarella "Avui no podràs seure al volant perquè hem d'anar molt ràpid a X." I al cap de pocs minuts, tornem-hi. I després, tornem-hi. I quan encara vas cap al cotxe, tornem-hi. En el nostre cas, al final, ell mateix ja diu "Avui volant no. Després sí" i no s'enfada. I també li hem ensenyat que, en el moment en que el cotxe "ho demana" (que vol dir que nosaltres des de fora del cotxe tanquem amb el comandament a distància varies vegades i el cotxe encén i apaga els llums de dins ) ell ha de passar a la seva cadireta perquè és l'hora de marxar. Així ell també sap quan és el moment de seure al seu lloc i no s'enfada perquè nosaltres li diem, si no que és el cotxe que si no se li fa cas, no ens portarà al lloc on volem anar

- Quan li diem que no es pot fer alguna cosa, sempre afegim "Però sí que pots fer X i Y". Normalment, quan hi ha un "amago" de rabieta i li oferim possibilitats per fer, passa per l'aro i es despista amb les coses que sí que pot fer.

- Els dies que s'ha controlat i no ha plorat per tonteries, abans d'anar a dormir, sempre li diem que els papes estan molt contents perquè ha estat tranquil i ha fet molt de cas. Ara que ja fa uns mesos que ho fem, ell mateix ja s'ho diu

Sobre el que comentes que al final l'escridasses: benvinguda al club. Jo encara hi estic treballant, i en els pitjors moments m'ho plantejo com una batalla que no vull perdre. És a dir, si fins i tot parlant amb la calma, explicant les coses, donant opcions, obtens una rabieta com a resposta, em mantinc ferma, el deixo que es desfogui (sempre vigilant que no es pugui fer mal) i evito posar-me "al seu nivell" tot i que, no t'ho negaré, segueixo necessitant mooooooooooooolta per aconseguir-ho. Si puc, el que fem sempre amb el meu marit és que l'atengui qui estigui tranquil. Qui està histèric desapareix del mapa una estona, es calma, respira, i torna quan ja no hi ha risc de repartir una cleca o un crit.

Espero que alguna cosa et serveixi!!!! Molta paciència!!!!

Moltes gràcies!!! La veritat és que reconforta saber que no ets la única persona de la capa de la terra que passa per això...
Suposo que cadascú ha d'anar trobant el que més li funcioni i que, com és normal, cada nen i cada família és diferent, però a mi se'm fa una muntanya que costa molt de pujar a bon ritme!

El problema afegit que jo trobo és l'edat. Amb 2 i 3 anys tenen més capacitat de raonament o fins i tot de negociació, els hi expliques un "perquè" i el seu mecanisme mental ja està més preparat a raonar-lo que el d'un nen de 16 mesos i encara que haguem agafat la dinàmica a casa de raonar-ho tot (que ho fem des de sempre. Els "no" sempre van acompanyats d'un perquè: no perquè et cremaràs, no perquè et pots fer mal, no perquè hem d'anar a l'escola i arribarem tard...) no li serveixen les explicacions.

Tinc la sensació que ha fet com un retrocés... Havíem avançat en molts hàbits de l'hora d'anar a dormir, del menjar, dels jocs, etc. i de cop i volta ha tornat a voler adormir-se als braços dels pares, a escupir el menjar i a no voler recollir les joguines quan hem acabat de jugar. I quan li raonem que s'han de fer les coses com toquen, ens monta aquests sidrals que els veïns deuen pensar que li fem mal...

Ara mateix, abans d'anar a l'escola, s'ha despertat de bon humor i ha agafat un dels contes que té a l'abast i s'ha distret fins que ha cridat als pares i hem anat a posar-lo en marxa. Li hem dit bon dia, jo he anat a la dutxa i el seu pare l'ha agafat per canviar-li el bolquer. Fins aquí tot bé. Jo he sortit de la dutxa i el pare li ha explicat que ara es dutxava ell i que jo el vestiria. SACRILEGI. En el moment que el pare li ha dit això ha començat a bramar com si jo fos el seu botxí. He intentat que m'ajudés a escollir la roba, que es pentinés ell (que sempre li fa molta gràcia), que escollís les sabates o que es fes la bossa de l'escola (que també li fa molta gràcia sempre). I res de tot això ha funcionat (avui no he perdut els papers, hem dormit tota la nit i tinc les piles carregades jiji). Anava bramant i cridant "papa, papa, papa". Quan finalment he tirat pel dret i l'he vestit i fet jo la bossa, l'ha agafat el pare per marxar cap a l'escola i automàticament ha canviat el discurs i s'ha posat a bramar "mama, mama, mama". I ha entrat a l'escola cridant (cosa que no havia fet MAI fins a aquesta setmana).

I el fet que sigui tan petit i encara no tingui capacitat per verbalitzar segons què trobo que ho complica molt :(

Heu llegit algun llibre sobre el tema? N'he trobat uns quants però no sabria escollir, i és evident que necessito ajuda per saber per on enfocar la situació... Estic immersa en alguns problemes de salut, estudiant i sent autònoma i entre tot plegat estic a punt de parar boja. Ahir vaig estar a punt d'encarregar un titulat "Com parlar perquè els fills escoltin i com escoltar perquè els fills parin" però no m'he acabat de decidir...

En fi, suposo que totes tindrem histories per no dormir, i de debò que us agraeixo molt les respostes perquè pensava que era un problema només meu i que requeria intervenció professional. Ningú et prepara mai suficient per a ser mare!!!

[JBolea]

Hola!

No sé si t'ajudaré, però és que ha sigut llegir-te i era com si em llegís a mi mateixa! Com a mínim veuràs que no estàs sola!!

La meva filla té gairebé 19 mesos, des de sempre que ha mostrat molt caràcter i potser fa un parell de mesos que van començar les rabietes. La profe de la guarderia sí que em va dir que era una mica d'hora per començar però que la seva filla havia fet igual, per tant, poca importància li vaig donar. El problema és que aquesta setmana no sé què està passant però tela marinera les que em lia... em desafia, crida, plora, es tira a terra i començar a donar puntades de peu, ho tira tot a terra i a més ho fa amb mala llet, amb ràbia. Al cotxet dura poc, es torça cap a un costat i crida, i ahir fins i tot es va fer mal. El menjar igual, no vol menjar casi res i si fos per ella picaria tota l'estona palitos, plàtan... A la guarderia em van dir que a classe també crida quan vol alguna joguina d'un altre nen o un nen li vol prendre la seva (això ho entenc! a ningú li agrada que li prenguin les coses).

Jo el problema que trobo és que com que no parla, suposo que es "frustra" perquè no sap com expressar les emocions. Jo li intento parlar i explicar les coses però clar, arriba un punt que no vull però acabo cridant i aleshores em sento fatal. Ahir dues persones ja em van dir que li doni un toc al cul, però és que jo no comparteixo aquesta idea, crec que no és la solució, però és que la tàctica de parlar-hi tampoc em funciona; aleshores, no sé què fer. La veritat és que aquests dies ho porto fatal, m'agobio i se'm fa una muntanya.

Com la June ha dit, que ho associa amb sortida de dents o que es posi malalt, jo vull pensar que hi té a veure que li estan sortint els queixals i els ullals se li entreveuen, i suposo que això fa que estigui més irritable. Que sigui això, si us plau, perquè si no pararé boja!

A veure si llegint-vos agafo idees!!

Sé que és una desgràcia per tu eh, però reconforta TANT saber que hi ha gent que t'entén!!!

Jo tampoc comparteixo en absolut la dinàmica dels tocs al cul. Crec que és contraproduent i que, a més, no ajuden a calmar al situació sinó tot el contrari, encara es posen més nerviosos. Però sí que és veritat que alguna vegada de les que m'ha portat més enllà dels límits se m'ha escapat la mà i m'he sentit com una autèntica merda. Suposo que hi ha gent que té molt d'autocontrol i els admiro, però jo hi ha moments que perdo els papers :( I això de cridar...em controlo bastant, però tot el que em continc davant d'ell després em surt en forma de mal de panxa o de mal humor amb el meu home o de ganes de plorar quan ell no em veu...i es va fent una pilota grooooossa i pesada.

I a tu no et passa que sembla que et tingui mania? Aquest és un aspecte que em té molt i mol preocupada, perquè sembla que el vincle afectiu no sigui com ha de ser. Quan el pare li diu "ara et quedes amb la mama, o ara et vesteix la mama" es posa a plorar cridant-lo a ell com si quedar-se amb mi fos un malson. I sí que és cert que jo li marco més límits que el meu home, però també passo més hores amb ell... I és molt de fer abraçades (a la mestra, a les àvies...) però quan jo n'hi demano em diu que no i fa mitja volta. I ja no sé si és que forma part d'aquest procés "rebelde" o que aquí hi ha un problema més gros que no sé veure... Sí que sóc estricta amb certes coses (els hàbits diaris, que quan dic NO és NO, etc.) però he treballat sempre amb nens i em considero una persona afectuosa i molt positiva. Fins ara rèiem molt, sempre em duia els contes per mirar-los a la meva falda, li preparo activitats divertides a casa (pintar amb les mans, "ajudar-me" a fer coses a la cuina que impliquin textures noves,), anem sovint a la biblioteca i al parc a jugar... Vull dir que no només sóc la part més purament de "mare" que es tracta de posar-li els límits i dir-li que no. També miro de compartir estones i moments agradables amb ell, i el fet que últimament no vulgui venir mai amb mi em preocupa i no sé si forma part del procés aquest que diuen dels "terribles 2" o si m'he de preocupar per alguna cosa que se m'escapa... :(

Jo també he notat que ha empitjorat molt aquesta setmana. No pot ser del temps? El fet que estigui l'ambient així entre que plou i no plou? Jo també vull pensar que es deu a factors externs tipus les dents i així, la veritat és que no m'hi he fixat massa en fer la relació entre totes dues coses, però a partir d'ara sí que ho faré... I almenys trobar-li una explicació a tot plegat.

En fi guapa, molts ànims a tu també i aviam si ben aviat tot torna a la normalitat. A males sempre podem demanar vacances a la feina i marxar sense nens a algun lloc a fer tai-chi ...

[Clara13]

Hola noies! Jo tinc un pollet de 18 mesos i les rabietes van començar sobre els 15. No eren tan intenses com ara però ja apuntaven maneres. Actualment en té un parell al dia de mitjana, depén de l'humor amb el que es llevi, i la intensitat varia segons el què el faci enfadar. Nosaltres no som partidaris de cap toc al cul ni a la cara. Entenc que sovint és fàcil perdre els nervis, però tant la meva parella com jo tenim molt clar que això significaria ensenyar a resoldre les coses amb violència i no volem tirar per aquest camí. Quan el nostre fill s'enfada es sol tirar a terra, intenta donar-se un cop al cap en plan frustració total. Nosaltres l'acompanyem en la rabieta, estem al seu costat. Generalment li dic: "la mama esta aquí per quan estiguis més tranquil". De vegades no em deixa ni que el toqui, però tenim clar que els cops de cap no podem deixar que se'ls faci, de manera que l'ajudem a incorporar-se i intentem abraçar-lo mentre li expliquem perqué allò que el fa enfadar no pot ser. Si no es deixa, ens quedem al seu costat fins que es tranquilitza. Una altra cosa que sempre ens ha funcionat (que no crec que duri per sempre), és canviar-li el xip ràpidament. Per exemple, si anem pel carrer i vol fer alguna cosa perillosa i al no deixar-li fer agafa una rabieta, el meu xicot l'agafa en braços i el fa volar, de manera que de la rabieta passa a riure ràpidament, oblidant-se del què volia fer. Generalment ens funciona molt bé, tot i que tenim clar que aquest mètode deixarà de ser útil més endavant. Jo lo primer que vaig intentar assimilar és que les rabietes són necessàries dins el procés de formació de la seva personalitat. Gairebé diria que són imprescindibles, perque és el procés que porta als nens a caminar cap a la instauració de les seves pròpies idees, diferents de les dels pares, cap a la seva independència, en cabat. Després, el fet de mostrar-nos empàtics amb el seu patiment també fa molt. Imagineu que volem expressar una emoció o un desig i no sabem com, i que a més tenim sentiments com la frustració per primera vegada. Com ens sentiriem? Doncs igual que ells, amb un cabreig monumental, jeje! Sé que és molt fàcil parlar, i de fet jo també he sentit ganes de vegades de tirar la tovallola alguna vegada, però generalment intento no perdre massa els nervis o que em noti frustrada, m'ho miro com una etapa llarga en la que ens hem de carregar de paciència. Els meus consells doncs són, sobretot, mirar de no perdre els nervis, respirar fons i sobretot, tenir clar que no ho fan per molestar ni per tocar la pera (hi ha molta gent que pensa així i això determina la conducta dels pares), sino que es tracta d'un procés maduratiu que segueix el seu curs i que tard o d'hora acabarà. Això és com quan no podia dormir, el meu nen demanava teta cada hora i mitja, de dia i de nit. Recordo les ganes de plorar que tenia de l'esgotament físic i mental que portava. Doncs ara dorm 9h seguides, amb un o dos despertars com a molt, i a més s'adorm de seguida. Una etapa més que ja ha passat.

Et recomano moltíssim el llibre de la Rosa Jové, "Ni rabietas ni conflictos". És lo més coherent que he llegit en la meva vida, explica clarament com actuar d'una forma respectuosa davant les rabietes i com afrontar-les de la manera més efectiva. Si no te'l vols comprar aquí el tens en pdf:

https://mariavilelaferro.files.wordpres ... a-jove.pdf

Ànims!