Rebequeries i deslletament

[Beikost]

Hola,

He decidit finalment obrir aquest fil perquè a casa estem una mica saturats amb una situació que ja fa massa temps que dura. Us poso en situació: la petita té ara 20 mesos, i si bé fa tots els àpats sòlids, també els complementa amb la teta. Per dormir, de fet, és imprescindible, i després durant la nit es desperta entre 2 i 3 vegades i vol mamar, preses de res, 2 minuts, el suficient per calmar-se i tornar-se a dormir.

I finalment hi ha les "altres preses", les que demana quan, és molt evident, vol protestar sobre el fet que sa mare, en algun moment del dia i per feina, s'hagi d'asseure a l'ordinador. Aquestes són les preses complicades, perquè a vegades deixes el que estàs fent i prou, però a vegades no pots o no vols. I llavors munta una rebequeria MONUMENTAL. Patades, crits, una tensió entre voler que l'agafi i rebutjar-me... Jo intento asseure'm-hi al costat i abraçar-la si em deixa i mirar de calmar-la, però no sempre vull cedir i donar-li el pit (cosa que em fa de retruc sentir molt culpable). És possible fer-li entendre, això? També a la nit, quan per fi s'adorm (després d'haver mamat durant 40 minuts) si al cap de 10 minuts es desperta i jo ja he sortit de l'habitació, em reclama, i estem intentant que llavors es calmi amb la meva presència i ja està, sense haver de ficar-me de nou al llit amb ella i fer més pit. Doncs impossible, a la que veu que trigo a treure la teta, comença a posar-se com una fera.

I jo que em pregunto: heu passat per una fase semblant? És un inici de deslletament i està sent una mica traumàtic? Creieu que pot arribar, mica en mica, a entendre que no sempre pot tenir la teta "parada"? Amb el meu marit ho hem parlat i ell, que veu lo dependent que és de mí, que no em deixa de petja ni un minut, creu que ja faig bé, però jo no deixo de pensar que l'estic torturant perquè sí. :/

[PetitPrincep79]

Descrius a la que era la meva filla... Quan era TETA era JA, sense entendre res més. Potser no feia rebequeries gaire grosses, però si que s'indignava moltíssim.
Al final, en varies preses, vaig explicar que, de vegades, em podia fer mal, o em molestava i contava fins a 3 per a que deixés el pit. Així vaig poder reduir les d'anar a dormir, que també eren eternes com les teves.
Amb aquesta edat estan en un moment de molta reafirmació, i això és positiu. Sigues ferma quan creguis que ha de ser així, explica-li molt tot. Pacta amb ella un temps si creus que us pot funcionar...
Mica en mica, tot passa.
La meva ara té 4 anys, encara fa teta, 1-2 cops al dia. Si ho penso, mai m'hagués pensat que fos així, i es que, realment, ells mateixos la van deixant.

[Anna Maria]

Hola guapa!
Des de que per aquí a l'SP vaig llegir que la popa era cosa de dos, vaig entendre-ho tant bé que des d'aleshores he deixat de tenir molts dubtes i embrollaments de cap, és a dir, els dos heu de voler fer popa, si hi ha algun moment que no o es vol destetar, doncs és lícit, lògic, i molt raonable. I això arriba un moment que dius que en certs moments, o en certs llocs o circumstàncies, no vols donar popa.
En el meu cas, l'Isaac al gener farà 3 anys, i no veig que vulgui deixar la popa, de moment. Jo tampoc tinc pressa de moment per treure-li la popa per poder-se adormir o quan està malaltó, però hi va haver un moment en què vaig tenir la necessitat que no fos el recurs de sempre i per totes les situacions, quan vaig començar a veure que ell pot raonar, que li puc explicar, que ell pot entendre'm, i que la mama no només és un parell de popes, sinó que sóc uns braços, una veu, etc. Ah, i quan hi ha el papa, també, que ell vegi que també hi és per calmar-lo, per atendre'l, etc.
A mi em va passar primer de tot al carrer. Hi va haver un moment en què si per exemple estàvem a la plaça, i jo veia que s'ho estava passant bé, doncs que de sobte em digués de popar... doncs vaig començar a dir-li que esperés una mica, que jugués, o potser és que feia fred; abans hagués marxat cap a casa o busca't un lloc a cobert per no treure la popa en ple hivern, però jo llavors entenia que ell ho havia de començar a saber. Al carrer sembla que ell ha vist que és "més incòmode", o "més inoportú", i fa molt temps que no me'n demana.
Quan anem a veure els avis o els padrins, doncs han estat ma mare i ma sogra les que ho han fet. No amb el meu consentiment, però, perquè hagués pogut ser pitjor. M'explico: un dia, van començar a dir: "popeta? encara vols popeta?", tant una com l'altra, en un estil diferent però ja sabem que passa amb les opinions de la gent. Doncs he detectat que m'ho demana menys, per una banda em fa ràbia perquè hagués pogut ser que ell se sentís malament per fer popeta, però veig que ha entès que hi ha llocs que és millor no demanar-ne.
Després va començar l'època de les rabietes, que encara dura, i per calmar-se sempre havíem d'acabar fent popa, i jo veia que sí, en part estava bé, però que com a obligació sempre d'acabar donant popa doncs no, volia que també pugués ser els meus braços un consol.
I ara, últimament, quan tornem de l'escola a la tarda i no anem enlloc, si mirem el MIC o el nen (imatges d'ell gravades, que li encanta) doncs... "vull popeta, mama". Doncs també, intento que no sempre sigui mirar una pantalla i fer popa.
Tant en les rabietes com en el cas de les pantalles, doncs intento anar-li dient, uns dies me'n surto més bé que altres, tot i que més d'una vegada he contestat posts a l'SP amb l'Isaac a la popa (respostes curtes, jeje) o correus electrònics.
Un truc que no he provat que vaig veure en una noia del poble, és que quan vingui una situació d'aquestes en què tu no vols i ella sí és marcar uns segons. Aquesta noia posava la seva filla a la popa (llavors ella tenia l'edat de l'Isaac, va ser la primavera passada més o menys) i comptava fins a 10. Li vaig preguntar i em va comentar que a ella li anava bé. Per cert, ho haig de provar, a veure si em funciona.

Buf, quin rotllo... Tot això per dir-te que jo crec que hem d'anar fent, anar explicant, anar intentant, com qualsevol de les coses a ensenyar. Quan tinc un moment d'agobio, penso en quan era pitjor, per exemple, quan havia de fer pipí baixant-me la cremallera dels pantalons amb una mà, i penso que ha millorat tot i que ho seguirem millorant.

Abraçades,
Anna Maria

[Beikost]

Gràcies, noies, em feu sentir acompanyada! I sí, com em repetiexo, és cedir a vegades i altres mantenir-me ferma, perquè he comprovat que a vegades, si no sempre, m'entén, i alguna vegada s'ha calmat amb un "ara deixa que la mama acabi X i després fem teta". I assenteix i s'espera, i no deixa de meravellar-me com de madurs són a aquestes edats malgrat no parlin encara.

[Anna Maria]

Oi tant, a mi també em sorprèn. Tot i les rebequeries, i les exigències que té, hi ha moments que me'l menjaria a petons. Sense anar més lluny, dimecres al migdia. A mi em va venir la regla molt dolorosa, i va coincidir amb l'estona d'anar-lo a buscar a l'escoleta, dinar, fer caca... Doncs no va insistir en jugar, va asseruure's a dinar a la primera, es va quedar solet menjant-se les llenties amb mandonguilles (que normalment els hi parteixo una mica i aquell dia els hi vaig deixar senceres) mentre jo estava al sofà amb els meus calambres, dolor i suor freda. Només em vaig haver d'aixecar per rostar-li el plat i donar-li la natilla perquè se la mengés solet. Després, jo li deia que tenia la regla i que tenia mal de panxa, i ell em va dir: "Nem a fer caca, mama, jo també vull apretar" i vam anar els dos, ell a l'orinal i jo al wàter, i es va aixecar per donar-me les tovalloletes perquè em netegés el cul... vamos, que no vaig plorar de l'emoció perquè em feia massa mal la panxa, jejejeje
Abraçades,
Anna Maria