Dos anys i "picar"
Dos anys i "picar"
Hola,
L'Arlet acaba de fer els dos anys, i sempre ha estat una nena molt bona, en tots els sentits. També a la guarde ens ho diuen: súper atenta, súper tranquil·la... No vull semblar una "odiosa mare extra-orgullosa", per això paro, però en resum, és un encant de nena. Farà un mes, però, ens ha començat a picar, bàsicament al pare i a mi. Al principi ho feia només quan estava frustrada o enfadada, i li responíem que això no es feia, que no s'ha de picar ni fer mal, fermament però intentant no cridar. Poc a poc ho fa més i més, sobretot a mi, la mare. Ara ja no ho fa només quan està enfadada: podem estar tranquil·lament jugant, o li estic explicant alguna cosa, i em pica. Normalment a la cara, però de vegades a la cama o allà on pot.
Jo no li he tornat mai, no crec que sigui la solució, però de debò que cada cop més penso que algun cop ho faré... jo soc l'adulta i qui s'ha de controlar, però és que m'adono que em fa por posar la cara a la seva alçada per què sé que és molt fàcil que em vulgui picar, sigui quina sigui la situació (amb el pare no ho fa tant, i als avis no ho ha fet mai, encara).
Al principi li dèiem que no ho fes, amb fermesa, però sense donar-li més importància, després ja li dèiem que havia de demanar perdó, i ho feia, et demanava perdó, un petó... i a continuació tornava a picar! Ara intentem no donar-li importància, dir-li que no es fa, i canviar de tema per què no hi pensi més... però, personalment, no puc. Ja em dol a mi, personalment. Sé que és una etapa, que passarà quan menys m'ho pensi, però em fot molt no atrevir-me a posar-me a la seva alçada per què sé que voldrà picar-me!
El cas és que no sé per què ho fa, i suposo que ella tampoc, clar. Al principi era quan estava frustrada, i això ho entenc. No té "rabietes" fortes, i per alguna banda li ha de sortir la frustració quan no pot fer alguna cosa. Però ara ja ho fa quan està enfadada, i quan està contenta i jugant, o sense venir "a cuento" de cap manera. I aquí és quan em perdo i estic (estem) ben descol·locada...
Algú té alguna experiència semblant, o té alguna idea de psicologia infantil per a nens/es de 2 anys que estan descobrint el món?
Gràcies, i perdó pel rotllo patatero!!
L'Arlet acaba de fer els dos anys, i sempre ha estat una nena molt bona, en tots els sentits. També a la guarde ens ho diuen: súper atenta, súper tranquil·la... No vull semblar una "odiosa mare extra-orgullosa", per això paro, però en resum, és un encant de nena. Farà un mes, però, ens ha començat a picar, bàsicament al pare i a mi. Al principi ho feia només quan estava frustrada o enfadada, i li responíem que això no es feia, que no s'ha de picar ni fer mal, fermament però intentant no cridar. Poc a poc ho fa més i més, sobretot a mi, la mare. Ara ja no ho fa només quan està enfadada: podem estar tranquil·lament jugant, o li estic explicant alguna cosa, i em pica. Normalment a la cara, però de vegades a la cama o allà on pot.
Jo no li he tornat mai, no crec que sigui la solució, però de debò que cada cop més penso que algun cop ho faré... jo soc l'adulta i qui s'ha de controlar, però és que m'adono que em fa por posar la cara a la seva alçada per què sé que és molt fàcil que em vulgui picar, sigui quina sigui la situació (amb el pare no ho fa tant, i als avis no ho ha fet mai, encara).
Al principi li dèiem que no ho fes, amb fermesa, però sense donar-li més importància, després ja li dèiem que havia de demanar perdó, i ho feia, et demanava perdó, un petó... i a continuació tornava a picar! Ara intentem no donar-li importància, dir-li que no es fa, i canviar de tema per què no hi pensi més... però, personalment, no puc. Ja em dol a mi, personalment. Sé que és una etapa, que passarà quan menys m'ho pensi, però em fot molt no atrevir-me a posar-me a la seva alçada per què sé que voldrà picar-me!
El cas és que no sé per què ho fa, i suposo que ella tampoc, clar. Al principi era quan estava frustrada, i això ho entenc. No té "rabietes" fortes, i per alguna banda li ha de sortir la frustració quan no pot fer alguna cosa. Però ara ja ho fa quan està enfadada, i quan està contenta i jugant, o sense venir "a cuento" de cap manera. I aquí és quan em perdo i estic (estem) ben descol·locada...
Algú té alguna experiència semblant, o té alguna idea de psicologia infantil per a nens/es de 2 anys que estan descobrint el món?
Gràcies, i perdó pel rotllo patatero!!
Re: Dos anys i "picar"
Hola,
el meu també va passar una època de provar a pegar-nos. I jo sempre li he dit que la mama se l'estima molt però, no li agrada que li peguin. I acte seguit, quan em busca per jugar, no hi jugo i estic seria. I quan es posa a intentar una marranada, li dic que com que m'ha pegat i no m'agrada que em peguin, que la mama no té ganes de jugar ni llegir un conte o el que sigui. Per descomptat, menjar i aigua i tal, sí, el que no faig és coses lúdiques per què li vull demostrar que estic empipada i que està malament. I quan fem petons o coses maques, li faig reforç positiu. A mi així m'ha funcionat amb el meu fill. Cada nen és un món, no sé si et funcionaria. El meu està molt emmarat i quan no vull fer coses amb ell, se'n ressent.
Ànims!
el meu també va passar una època de provar a pegar-nos. I jo sempre li he dit que la mama se l'estima molt però, no li agrada que li peguin. I acte seguit, quan em busca per jugar, no hi jugo i estic seria. I quan es posa a intentar una marranada, li dic que com que m'ha pegat i no m'agrada que em peguin, que la mama no té ganes de jugar ni llegir un conte o el que sigui. Per descomptat, menjar i aigua i tal, sí, el que no faig és coses lúdiques per què li vull demostrar que estic empipada i que està malament. I quan fem petons o coses maques, li faig reforç positiu. A mi així m'ha funcionat amb el meu fill. Cada nen és un món, no sé si et funcionaria. El meu està molt emmarat i quan no vull fer coses amb ell, se'n ressent.
Ànims!
Re: Dos anys i "picar"
Hola jellwill2, gràcies per la resposta!
En el meu cas, no funciona gaire el posar-me trista i no jugar amb ella... Enlloc d'emmmarada, ara està en la època de "empadrada"! I també pot estar una bona estona pel seu compte, entretenint-se sense ningú que li estigui al damunt... és bastant independent, en aquest sentit.
Començo a estar desesperada... abans es veia que era sobretot a mi qui pegava, i tot i que al pare (i hem sabut que a l'avi) algun cop ho ha fet, sembla que tingui una fixació amb mi, cada cop més. Si la tinc a prop i a la seva alçada, sé que tard o d'hora intentarà picar-me. No em fa quasi mal, no ho fa amb força, però sap perfectament que em poso trista i m'enfado quan ho fa, i que el pare també es posa trist.
Si ho fes quan està enfadada, ho entendria, però no és així. Abans ho ha intentat quan l'he agafat per portar-la a coll i bé, i estàvem jugant! I ara l'estàvem vestint per anar a domir, el pare i jo, i estava normal. Li he mirat una cosa del peu (no li he fet mal ni he fet res estrany), i m'ha picat al cap. M'he enfadat i li he fet veure que jo estava molt trista... i no he hagut de disimular, per què jo estava mig plorosa. L'ha posat a dormir el pare, aquest cop sense conte, per què ell també estava trist.
Entenc que hi ha una època en que la majoria de nenes prefereixen el pare, i que els 2 anys és quan descobreixen el "jo" i tenen rabietes, etc... Ella rabietes no en té, però li ha donat per picar-me, i ho fa constantment. Què faig? Potser hauria d'ignorar-la... i se'n cansaria. Però no em surt de fer com si no hagués fet res.
Help!!!
PD. I a part d'això, segueix sent una nena fantàstica, i a la guarderia ens ho diuen, que tenim una molt bona filla... Doncs sí, però estic feta un embolic amb la seva manera de relacionar-se amb mi últimament!
En el meu cas, no funciona gaire el posar-me trista i no jugar amb ella... Enlloc d'emmmarada, ara està en la època de "empadrada"! I també pot estar una bona estona pel seu compte, entretenint-se sense ningú que li estigui al damunt... és bastant independent, en aquest sentit.
Començo a estar desesperada... abans es veia que era sobretot a mi qui pegava, i tot i que al pare (i hem sabut que a l'avi) algun cop ho ha fet, sembla que tingui una fixació amb mi, cada cop més. Si la tinc a prop i a la seva alçada, sé que tard o d'hora intentarà picar-me. No em fa quasi mal, no ho fa amb força, però sap perfectament que em poso trista i m'enfado quan ho fa, i que el pare també es posa trist.
Si ho fes quan està enfadada, ho entendria, però no és així. Abans ho ha intentat quan l'he agafat per portar-la a coll i bé, i estàvem jugant! I ara l'estàvem vestint per anar a domir, el pare i jo, i estava normal. Li he mirat una cosa del peu (no li he fet mal ni he fet res estrany), i m'ha picat al cap. M'he enfadat i li he fet veure que jo estava molt trista... i no he hagut de disimular, per què jo estava mig plorosa. L'ha posat a dormir el pare, aquest cop sense conte, per què ell també estava trist.
Entenc que hi ha una època en que la majoria de nenes prefereixen el pare, i que els 2 anys és quan descobreixen el "jo" i tenen rabietes, etc... Ella rabietes no en té, però li ha donat per picar-me, i ho fa constantment. Què faig? Potser hauria d'ignorar-la... i se'n cansaria. Però no em surt de fer com si no hagués fet res.
Help!!!
PD. I a part d'això, segueix sent una nena fantàstica, i a la guarderia ens ho diuen, que tenim una molt bona filla... Doncs sí, però estic feta un embolic amb la seva manera de relacionar-se amb mi últimament!
Re: Dos anys i "picar"
Hola Luthien, com aneu? Ha canviat la situació? Són fases, o encara dura?
Re: Dos anys i "picar"
Va ser una temporada... tot i que prou llarga, i després ho ha tornat a fer algun cop més quan ja semblava superat, però molt menys intens i s'ha passat de seguida. Ara que ja quasi té 3 anys, puc dir que està del tot oblidat. Encara sort! Ja quasi no recordava el que em va arribar a angoixar el tema! 
Re: Dos anys i "picar"
Llàstima que he llegit els missatges tard. Noslatres vam passar pel mateix. A part de "pegar" també "mossegava".
Ara ja té quasi els 3 anys i ha parat de fer-ho.
El que nosaltres tenim ara és un nen q necessita estar amb altres nens, i arrel del confinament no hi pot estar. Ha començat a tenir un caràcter mes difícil i amb canvis de comportament. Una tarda el vam deixar interactuar amb altres nens de la seva edat (amb el consentiment dels seus pares) i se li van passar tots els mals durant 3 dies... ara comença altre cop.
Ara obriré un altre fil perquè estic buscant un casal d'estiu a l'Hospitalet. El meu fill necessita estar amb altres nens pel seu bé emocional.
Ara ja té quasi els 3 anys i ha parat de fer-ho.
El que nosaltres tenim ara és un nen q necessita estar amb altres nens, i arrel del confinament no hi pot estar. Ha començat a tenir un caràcter mes difícil i amb canvis de comportament. Una tarda el vam deixar interactuar amb altres nens de la seva edat (amb el consentiment dels seus pares) i se li van passar tots els mals durant 3 dies... ara comença altre cop.
Ara obriré un altre fil perquè estic buscant un casal d'estiu a l'Hospitalet. El meu fill necessita estar amb altres nens pel seu bé emocional.
Torna a “El desenvolupament emocional”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |