Son un zero a l'esqurra en l'educació de ma filla.

[Plufi]

Hola noies,
Doncs això que en l'educació de la meva filla em sento totalment un zero a l'esquerra.
A casa som bastant diferents, jo sóc més recte i el meu home és un tot s'hi val, evidentment la meva filla de 4 anys s'aprofita d' aqueta situació i com q el pare li deixa passar tot se n' aprofita i no fa gens de cas del q li dic jo ( rentar mans, anar descalça, recollir joguines....).
En resum, em passo el dia rondinant com si fos un ogre i quan m'enfado de veritat a ma filla li es totalment igual perque el pareli permet tot i no emfa mai costat, més aviat sempre està del costat de la nena i li segueix fent les gracies encara q jo estigui enfadada i dolguda per la situaió.
Amb ell n'hem parlat moltes vegades perquè jo veig q són 2 de units i jo q estc lluitant sola, però sempre em diu q no n'hi ha per tant, q li segueix la beta pq no faci rabietes, o sigui q pq no plori la nena a vegades, d'impotencia plora la mare.
Com veig q no hi ha solució pq no canviarà he pensat q poser és el moment q jo demani ajuda a algun professional pq m'ajudi a tirar-e les coses a l'esquena o a saber per on tirar.
Q en penseu? a algú li ha passat?

[Menudeta]

A ajuda professional et refereixes a psicòleg o a senyora de fer feines? Ho dic pq pel que dius si el desacord es produeix per coses diriem sense importància tot i que a tu et facin ràbia i mal (ho dic pels teus exemples) ja pots estar contenta. Home, diria que educació no és anar descalça i ser més o menys endreçat la veritat, i és possible que en les coses importants això no us passi no?

No ets la única que es sent una rondinaire, la única que veu el desordre, la única que vol fer les coses bé, i la única rabiosa per la capacitat del seu marit d'estar tranquil i passar una bona estona. I la nena clar, com qualsevol persona sana, sempre t'acostaràs al que està de bones que al que mana, això tots.

Jo vaig aconseguir canviar una mica abans de tenir la filla però tot i així encara rondino ("sembles la meva mare" diu el meu marit) pq la posa a la tele, o li dona el dinar tard, no li posa la jaqueta etc.

Intenta fer-ho d'una altra manera, rondinar no et funciona, està demostrat. A més pasaran els anys, ells continuaran sent feliços i la única que continuarà enfadada i poc feliç seràs tu i no els convé això als nens.

Quan dius que t'enfades de veritat vols dir quan ja no pots més? Seria igual que l'escalada de les rabietes dels nens, que no entenen que els passa i segons la resposta de l'adult la cosa va a més i aconsegueixen que l'adult al final no li faci cas i es desesperen. No sé si m'explico.

A mi sí que m'ha passat i el que em fa més ràbia és això, que ell estigui tranquil i jo no aconsegueixi estar-ho!!! però quan ho aconsegueixo em felicito i em quedo tant tranquila...

[Plufi]

Tens raó, els anys passsaran i ells continuaran sent feliços, la nena torejant-se a tohom inclòs son pare i ell permetent-li TOT i sobretot no contradinent-la mai, no sigui que faci una rabieta, i jo sempre enfadada perquè em sap greu no sentir-me mai recolzada.

[AnnaNahia]

Plufi et comprenc. A mi a casa em passa alguna cosa semblant. El meu marit treballa fora tota la setmana, de dilluns a divendres, i jo me'n faig càrrec de la nena i clar, no és que la matxaqui, però la sé portar recte perquè comprenc que hi ha coses que ha de fer i altres coses que no, i ha de començar a prioritzar les tasques.

Doncs bé, quan ve el meu marit els divendres per la nit, comença la "juerga" a casa. Li deixa fer de tot, si vol menjar gelat sense haver-se acabat el sopar, pot. Si no vol fer deures dissabte al matí no passa res (desprès fa patinatge dissabte per la tarda i diumenge i no li dona temps d'acabar-los i els ha d'acabar per la nit), si no es vol aixecar no s'aixeca... Un toreo total.

Jo ja ho he parlat molts cops amb el meu marit d'aquest tema, i hem tingut moltes baralles per aquest tema i sempre hem acabat bastant malament pel tema. Ell sempre es defensa dient que només la veu 3 dies en setmana però cony... no haig de quedar com la dolenta de la pel·licula jo, que d'aquesta manera la deixaré jo amb ell tota la setmana i desprès aniré el cap de setmana a fer jarana.

Has provat de parlar-ho amb ell? A veure si ho solucioneu perquè és molt frustrant (o com a mínim això penso) estar inculcant unes regles i que te les fotin enlaire en zero coma...

[glorieta]

Ostres, fa de mal fer... el meu cas no és el vostre, de moment, però en algunes coses m'hi he sentit identificada. Crec que la única solució es que ell entengui com us sentiu i que vegi que els límits son bons. Vull dir que per que vegi poc als nens, o no ho cregui necessari no vol dir que es pot fer tot. Una altre cosa que crec imporortant és que la parella valori la feina que feu vosaltres en aquest tema. Ai, no sé si m'explico... Si jo he fet una feina (mooolt costosa) per que en Pol reculli les joguines, trobo molt lleig que ell no li faci fer, per que sento que no valora la feinada que he fet abans. Nosaltes també ho hem parlat a vegades, i tot i que jo sóc molt més recte (amb horaris, rutines,...) ell ho enten i mira de seguir-me tot i que a vegades tinc dos nens a casa.

No sé, crec que la única solució és parlar-ho molt i trobar un punt mig, ni un ni l'altre. Crec que uns límits hi han de ser, tot i que a vegades no cal que n'hi hagi tants com a nosaltres ens agradaria.

Molta paciencia i sort! I parlar parlar parlar!!

[TàniaBCN]

Crec que el primer que hauries de fer és pujar l'autoestima i treure't del cap això que ets un zero a l'esquerra. Això no és bo ni per tu, ni per a la teva filla. Si tu estàs convençuda que ell és massa laxe, ho heu de parlar i t'has de mostrar ferma, sinó ho aniràs arrossegant i patint tu sola. L'educació és cosa de tots dos, i tot i les diferències heu de caminar cap al mateix sentit, per tant us heu de posar d'acord. Segurament tu també hauràs de cedir i tampoc no podreu canviar tots els hàbits de cop, haureu de prioritzar. Primer recollir joguines, per exemple, i després ja vindrà això d'anar descalça, etc.

Bé, ja sé que una cosa és dir-ho, i l'altra fer-ho però... ànims!

[mireiafor]

Plufi nena quan he vist el tema del post he buscat un semblant al que vaig participar fa temps per donar-te idees i quan l'he trobat resulta que també l'havies obert tu (del març del 2010). Em sap molt de greu que no hagueu solucionat el problema, i no només això sinó que a sobre sembla que ha empitjorat i tot . Nosaltres hem anat avançant en aquest camí, i tot i que al meu home de vegades encara se li'n va l'olla de tant en tant i de sobte s'oblida de normes bàsiques com l'hora d'anar a dormir, o després d'estar jo mitja hora estira i arronsa amb la nena per alguna cosa arriba ell i es posa completament de part de la nena deixant-me per una exagerada , doncs al menys cada cop passa menys i anem més a una.

El que sí que et puc dir és que ell ha posat de la seva part per entendre que les normes són necessàries, però també et diré que jo també he posat de la meva part i m'he relaxat una mica i he après a ser més flexible. No tinc ni idea de si això que et dic es pot aplicar al vostre cas però potser podries provar un dia de deixar-te portar una miqueta en coses que no suposin un risc per la salut de la teva filla. Que un dissabte no es vol acabar el menjar però vol gelat de postres? doncs això que et diré ara no sé que et semblarà però... perquè no deixes que ho faci? pots dir-li que ho podem fer perquè és un dia especial però que no ho podem fer cada dia. Respecte recollir joguines, doncs pots dir-li que les joguines s'han de recollir però com entens que és un rotllo tu l'ajudaras i com el més normal és que tu vagis més ràpid que ella, haureu acabat ràpid i ella pràcticament no haurà fet res però es mantindrà el concepte de recollir. Respecte anar descalça, portar jaqueta o rentar mans abans de dinar per a mi és un tema de salut i no és negociable així que et pots posar ferma, o millor encara posa't divertida

Una cosa molt curiosa és que quan dius que no a poques cosetes, guanyes credibilitat i a les coses que veritablement dius que no et fan més cas i pensen "no és que digui que no a tot, és que té un criteri", a més a la que portis un temps esforçan-te amb això podràs demanar al teu home que ell també s'esforci per la seva banda i li podras demostrar que es pot canviar i que val la pena fer-ho per la felicitat familiar

[entrerius]

Plufi, estiguis tranquil.la que normalment les "dolentes" sempre som nosaltres que som les que habitualment estem amb ells en els moments que toca ensenyar hàbits i costums.
I com que a part d'aquesta feina, que no és poca, també hem d’estar pendents de la cuina, la roba, la casa, pensant que falta per comprar i tota aquesta llista de coses que fem sense que ningú les reconegui o les vegi i que son indispensables pel funcionament de la llar, dons el més normal és que explotem per qualsevol cosa i més quan veus que son coses que tu personalment has de treballar cada dia i el pare està allà tranquil.lament sense adonar-se’n.....

El meu home té la capacitat de convertir-ho tot en un joc i el petit fa les coses que “toquen” encantat de la vida amb ell...... Però quan el papa està a la cuina o comprant o fent qualsevol altra feina les idees també se li acaben i es un ogre igual o pitjor que la mama.
En resum: si pogués tenir temps en exclusiva per dedicar-li segurament jo no seria tant ogre com ho sóc normalment, i si el papa hagués de fer les feines que fa la mama habitualment tampoc seria tant espontani i natural com ho és ara.

És senzill, qui disposi de temps per dedicar-li que ho faci i que ho gaudeixin plegats. No importa que sigui el pare o la mare... el que importa és que el petit ho pugui fer i que al mateix temps segueixi les normes de la casa, les nostres particulars, i així creï hàbits i costums per tenir una convivència pacífica.

El primer que s’ha de fer és deixar clar a tots els membres de la família (petits i grans) les tasques que corresponen a cadascú i que naturalment no totes han de ser de la mare.
Crear hàbits (els que cada família consideri que ha de crear) no és una tasca gens fàcil, i per suposat és una responsabilitat dels adults. N’hi ha alguns que poden ser negociables i d’altres que no, i sempre està bé donar una mica de marge i flexibilitat.... però el que està clar és que hi ha d’haver unanimitat de criteri, i si no hi és s’ha de consensuar primer entre els adults i aplicar-lo desprès.

Molta sort a totes en aquesta àrdua tasca!!!

[montses]

Per mi es vital que la educació de la vostre filla sigui cosa de tots dos!!! independentment de que la vegi més o menys!! us heu de possar d'acord i tenir sempre un mateix criteri (tant si tu has de relaxar una mica com si ell s'ha de posar més ferme). Negocieu-lo, però seguiu tots dos les mateixes directrius.

[rama]

hola, a mi em passa una mica el mateix, podem dir que la que educa a casa soc, jo, la que diu que es pot o no es pot fer o el que esta be o no, vaja educar, pero també el mimo molt, tinc la sensacio que l'estic educant sola,perque el seu pare mes aviat juga i li permet coses que jo no. Però no em sento malament, perque ho faig el millor que se i puc, i a la fi, per ell. Algu ho ha de fer , i els nens/nenes ho saben. Encara que a casa qui el marca més soc jo, tambe estic moltes mes hores amb ell, a la unica que li diu t'estimo mil vegades al dia és a mi, així que suposo que tampoc ho estic fent tant malament. Aixi que de zero res, un 10.

[AnnaNahia]

Plufi com ha acabat la cosa? Has parlat amb el teu marit?

[Maria V.]

Per mi es vital que la educació de la vostre filla sigui cosa de tots dos!!! independentment de que la vegi més o menys!! us heu de possar d'acord i tenir sempre un mateix criteri (tant si tu has de relaxar una mica com si ell s'ha de posar més ferme). Negocieu-lo, però seguiu tots dos les mateixes directrius.

Molt d'acord, Montses!

[Maria V.]

A ajuda professional et refereixes a psicòleg o a senyora de fer feines? Ho dic pq pel que dius si el desacord es produeix per coses diriem sense importància tot i que a tu et facin ràbia i mal (ho dic pels teus exemples) ja pots estar contenta. Home, diria que educació no és anar descalça i ser més o menys endreçat la veritat, i és possible que en les coses importants això no us passi no?

No ets la única que es sent una rondinaire, la única que veu el desordre, la única que vol fer les coses bé, i la única rabiosa per la capacitat del seu marit d'estar tranquil i passar una bona estona. I la nena clar, com qualsevol persona sana, sempre t'acostaràs al que està de bones que al que mana, això tots.

Jo vaig aconseguir canviar una mica abans de tenir la filla però tot i així encara rondino ("sembles la meva mare" diu el meu marit) pq la posa a la tele, o li dona el dinar tard, no li posa la jaqueta etc.

Intenta fer-ho d'una altra manera, rondinar no et funciona, està demostrat. A més pasaran els anys, ells continuaran sent feliços i la única que continuarà enfadada i poc feliç seràs tu i no els convé això als nens.

Quan dius que t'enfades de veritat vols dir quan ja no pots més? Seria igual que l'escalada de les rabietes dels nens, que no entenen que els passa i segons la resposta de l'adult la cosa va a més i aconsegueixen que l'adult al final no li faci cas i es desesperen. No sé si m'explico.

A mi sí que m'ha passat i el que em fa més ràbia és això, que ell estigui tranquil i jo no aconsegueixi estar-ho!!! però quan ho aconsegueixo em felicito i em quedo tant tranquila...

Vaja, quin consell, visca la tolerància i que es faci com ell disposa, per això és home, oi?
Quan els nens són grandets poden aprendre normes més "importants"; però, en una edat tan primerenca, el que han d'aprendre és a respectar la mare (i el pare, és clar), i això s'adquireix amb aquestes coses que tu trobes insignificants.
Pare i mare han d'anar d'acord. Que la mare esdevingui més flexible pot anar bé, però que hi hagi una discrepància bàsica i que la criatura, sistemàticament, se n'aprofiti per burlar-se de les decisions de la mare no porta enlloc. El pare ha de col·laborar en l'educació, no ha de ser el colegui, el còmplice, l'amiguet que tot ho justifica.

[Maria V.]

I una altra cosa. La Plufi diu que l'excusa del pare és que segueix la veta a la nena "perquè no faci rabietes". On s'és vist. Així, sempre manarà la nena en aquella casa!

[Menudeta]

MariaV jo havia entès que ella demanava ajuda (no sé com dir-ho Piufi) per a ella. Sí, en relació al marit però parlava dels seus sentiments i dubtes.

No crec que ell en tregui res de que es critiqui al marit (ella el coneix, nosaltres no....) i que se li digui que la seva nena serà una malcriada. Ella en cap moment s'ha referit així a la seva filla.

Mireiafor, m'ha agradat molt el que has escrit.

[charito]

Estava llegint un llibre que ens han recomanat a la guarde i he pensat en aquest post. Es diu "como educar con firmeza y carino" i parla de l'educacio positiva. En concret el tros que llegia diu:

Los contrarios se atraen: cuando un progenitor es amable y el otro firme

Es interesante senalar que las personas con estas filosofas a menudo se casan. Una tiene tendencia a ser un poco mas blanda de lo que debiera. La otra a ser un poco mas severa. Cuando ocurre, el progenitor blando cree que necesita ser un poco mas blando para compensar la excesiva severidad de su desalmado conyuge. El progenitor severo cree que necesita ser mas severo para compensar la falta de caracter de su manipulable conyuge, con lo que ambos se distancian cada vez mas y se pelean por quien tiene razon y quien no. En realidad los dos estan siendo ineficaces.

Una forma de favorecer una buena comunicacion entre padres e hijos es celebrar regularmente reuniones de familia donde todos tengan ocasion una vez a la semana de proponer soluciones a los proeblemas y escoger las que sean respetuosas con todos. Centrarse en las soluciones es una forma de que los "contrarios" se acerquen, se apoyen y respalden a sus hijos....

I continua tractant el tema.

Espero que serveixi!!!!

[Bloss]

Bones, Plufi,
penso que si vas a un professional el que et dirà és que heu de parlar entre vosaltres per mirar de tirar en la mateixa direcció. Crec que és molt bo el que et comenten per aquí de mirar de cedir tots dos, que ell entengui que per segons què hi ha d'haver unes normes, perquè a la societat existeixen i no tothom fa el que vol quan vol, però cedir tú també en moments més distesos, caps de setmana, vacances, moments divertits... per altra banda, les normes no tenen perquè ser un rollo, es pot ser endreçat i seguir uns hàbits de manera divertida!!! Potser d'aquesta manera també et fiques a la peque a la butxaca! ;)
Petons, maca i endavant!!!
(jo tb em sento un ogre moltes vegades ;) )

[Maria V.]

MariaV jo havia entès que ella demanava ajuda (no sé com dir-ho Piufi) per a ella. Sí, en relació al marit però parlava dels seus sentiments i dubtes.

No crec que ell en tregui res de que es critiqui al marit (ella el coneix, nosaltres no....) i que se li digui que la seva nena serà una malcriada. Ella en cap moment s'ha referit així a la seva filla.

Mireiafor, m'ha agradat molt el que has escrit.

Menudeta, probablement tens raó en la crítica que em fas: a la Plufi no li serveixen els meus comentaris d'ahir, si bé segueixo veient-ho igual, perquè els detalls que ella explica van molt més lluny que allò de ser l'un més tolerant i flexible que l'altre. (Em vaig enfadar molt amb el cas perquè el trobo indignant. El que expliques que et passa a tu és força menys greu, són petits problemes de convivència d'aquells que tenen totes les parelles. D'altra banda, tu li véns a dir que no té motius per estar dolguda; no sembla un gran ajut, tampoc.)

Allò que la nena troba bonic és, justament, la sensació de poder, en veure que amb quatre somriures dirigits al pare o amb el xantatge dels plors en té prou per passar olímpicament de la mare (jo diria burlar-se'n, però potser és anar massa lluny; la nena és petita; ara que, si no canvien de pràctica, això arribarà aviat). Plors rabiosos de nena cruelment maltractada: ves, atrevir-se a fer-li recollir les joguines contra la seva voluntat! Ara bé, es pot suposar que el marit de la Plufi s'estima la seva dona, no s'adona del que està fent i, si fessin allò de les reunions familiars sovintejades que d'altres companyes han proposat, comentant en detall els fets del dia o la setmana, potser ell ho acabaria entenent i corregiria el tret. Potser sí.

[AnnaNahia]

Crec que amb certs comentaris li estem plantejant que passarà una catàstrofe, que la seva filla de gran és drogarà perquè el seu pare li ha deixat fer de tot o ves a saber.

No crec que hagem de ser tant catastròfiques, però bé... cadascuna sap com és. A més a més jo no crec que hagem de criticar la manera d'educar d'ella ni del seu marit, cadascú educa com vol o com bonament pot. La Plufi ens esta demanant ajuda no que li fem una crítica sobre el seu marit i un pronòstic negre sobre el futur de la filla... Vaja.

I em sembla molt fort que es facin comentaris tals com que "Jo ja m'hagués separat del meu marit si hagués dit això", ni que fem apologia del masclisme que suposadament fa el pare de la nena (dic suposadament perquè realment no ho penso).

Jo continuo pensant que la sol·lució es parlar. És normal que si tu ets la que està més hores al dia amb la nena siguis la que li imposi més normes i que el pare quan arribi no vulgui estar de "males" amb la nena, però si parles amb el teu marit i li fas entendre el molt que t'ha acostat assolir certes rutines i certs aspectes per fer una vida diària millor doncs potser ho entengui.

Jo per exemple entenc que al meu marit quan arriba divendres per la nit desprès d'estar-se 5 dies sense veure a la seva filla, doncs li agradi jugar amb ella i, entre cometes "malcriar-la", ho entenc, però també ell ha d'entendre que jo porto els 5 dies intentar educar d'una millor forma a la nostra filla i que ha de respectar les meves decisions així com tu respectar les seves sempre i quan no siguin perjudicials per les fites que heu assolit o per la nena clar està.

Tampoc trobo que el meu marit sigui masclista ni res per l'estil... Crec que si fos jo la que està 5 dies fora de casa faria el mateix que ell, però si ell em digués que he de canviar certs aspectes doncs també ho entendria i faria el possible per canviar.

[Maria V.]

He estat pensant en el cas i he optat per editar traient dels meus comentaris algunes frases especialment agressives.

Jo m'havia cregut tot el que explica la Plufi i, és clar, m'ho havia agafat al peu de la lletra. Veig que vosaltres no us ho creieu; penseu que la seva explicació no correspon als fets reals sinó que, sense voler, els tergiversa o els exagera molt. Les que fa més temps que participeu al fòrum deveu saber coses que jo desconec, a partir d'entrades anteriors. Però em sorprèn que, en lloc de dir-ho amb franquesa, digueu que a vosaltres us passa el mateix: és ben clar que no és així, perquè ho il·lustreu amb exemples de conductes normalíssimes que no s'assemblen gens al cas de la Plufi, almenys tal com el presenta ella. En fi, que em disculpi ella si em vaig prendre les seves paraules massa literalment.

I és clar, estic d'acord que la solució és parlar.