Ajuda necessito suport

[arual65]

Bones
Seré breu i no sé si algú em pot ajudar però em sento totalment incompresa. Tinc un nen preciós i estic de nou embarassada. La meva parella es un 10 en tot però el problema que tinc no és amb la familia que estic creant sinó amb la familia que no vaig escollir... No tinc contacte amb el meu pare ni amb el meu germà. I ara ni tan sols amb la meva mare. No vull donar detalls però cada cop que he intentat reprendre la relació es converteix en un trasbals per mi i tinc por que ho sigui també pel meu fill. Em trobo força trista i sola cosa que no hauria de sentir-me així ja que he fetuna familia maquissima. De vegades em sento com si fos la única persona d'aquest mon que no té suport familiar o almenys això es el que veig a altres amigues que es recolzen en els seus pares on tiets o el que sigui...Necessitaria conèixer mares que estiguin en aquesta situació i saber que no estic sola. Gracies

[garota]

Aix Arual! Ànims! És un tema que molta gent amaga o no treu, pero de tot el meu entorn d'amics en som una bona colla amb algun percal o altre.....
En el meu cas, amb el meu pare casi ni hi parlo, viu fora. La meva mare fa de les seves i és difícil tenir-hi una relació normal, és molt víctima, i crea molt mal rotllo. Per sort, amb els meus germans tenim molt bona relació i és el que m'enporto, però jo tb enyoro una relació "normal" amb la meva mare com a mínim... Ho trobo a faltar, però he vist que me n'he d'apartar una mica perque sinó fa molt mal, i jo tb he creat la meva pròpia família, amb la que vull estar. Els meus sogres per sort són una joia, i em sembla q em fan més de pares que no els meus... Vaja, em sembla no, segur!
Just ahir parlavem d'això amb el meu marit, vénen nadals, i per compromís tothom vol fer alguna cosa, i et juro que nosaltres agafavem, i marxavem de viatge, qe crec que és el que farem.
És una situació difícil, t'entenc perfectament i que a vegades et sentis trista. La meva germana va fer acupuntura i una mica de teràpia on li van fer veure que no n'era responsable. Nosaltres som responsables de la nostra vida, i si algú no es deixa ajudar i no vol canviar d'acritud... Poc farem. Nosaltres portem així 9 anys, i ara mirant encara més enrere, veus coses que no veies, i aue corroboren que ja s'encaminava així, i que més ja no podem fer de tot el que hem fet....
No sé, ànims i parala-ho molt, amb el teu marit o fins i tot psicòleg, que t'ajudi a enfocar-ho d'una altra manera.
Una abraçada!
Ah! I no estàs gens sola! Ja veuras.....

[charito]

Hola Arual, m'ha costat una mica escriuret perque es un tema doloros per a mi. Realment la meva familia es aparentment molt normal i tradicional, i els meus pares ens ajuden molt amb els nens, pero jo no em sento estimada ni recolzada per ells. Els ho he dit i no he tingut cap resposta, als meus germans ja els sembla be parlar de xorrades i veure'ns un cop l'any el dia de Nadal. La meva mare no hi ha manera de explicarli un problema que als 30 segons ja esta parlant d'ella. No he pogut mai explicar-los les coses que m'han passat i els problemes que em trobo i em fa molta pena. Jo tambe voldria una espatlla on recolzar-me pero no la tinc. Aixi que no et fixis nomes en les aparences, totes les families tenen les seves histories. Centra't en tu i en crear una familia pels teus. anims!!!!!!!!

[emfer]

Hola Arual, ostres em sap greu llegir això... si en situació normal ja és difícil quan estàs embarassada i ben sensible m'imagino que deu costar de passar, tant per tu com pel teu fill, clar!
Jo vinc d'una família normal aparentment, que m'estimen i aquestes coses, però fa uns mesos vaig patir una pèrdua a les 22 setmanes i vaig trobar molt a faltar una abraçada i un suport real, es quedaven només amb la pregunta "què tal estàs?"
Com solucionar-ho no ho sé, a casa meva mai ens hem donat petons, ni hem plorat, ni ens hem mostrat dèbils... però el que tinc clar és que quan jo creï una família això ho he de millorar, potser viure en aquesta situació ens ha de servir ni que sigui per no repetir-la i formar una cosa millor, no?
Molts ànims bonica!

[floketa]

Hola, arual65.
T'entenc perfectament amb el que descrius, a casa tinc la situació pareguda.
Nosaltres som molt poca família, mon pare va morir fa molts anys, i ma mare en fa tres, d'un accident de cotxe. L'any passat, ma padrina... total, que només quedem mon germà, mon padrí i jo.
Mon germà s'ha casat fa uns quatre anys, casament del qual no vam tenir notícia ja que es va casar a l'estranger (ella es ucraïnesa), i va pensar que era millor no dir-nos res. Ha tingut un nen i una nena, el primer te tres anys i la segona mesos...i els he vist vegades que puc comptar amb els dits de la ma.
Vaig ser mare la primera vegada fa un any i mig, i ni va venir a l'hospital. Cada vegada que he intentat tenir contacte, ha respost desinteressadament, fins i tot algun cop de manera desagradable. Ara torno a estar embarassada...i ja no tinc ànims ni per trucar-lo per donar-li la notícia.
Abans m'afectava mes... Ara, començo a pensar que el problema no el tinc jo. He anat moltes vegades darrera seu, m'he frustrat i he plorat, amb molta pena de pensar que siguem l'única família que tenim, i no poder fer mes per trobar desllorigador a la situació. Si ell no vol, no el puc obligar a que tingui una bona relació amb mi. I mon padrí no es mulla, no en vol saber res, mai ha fet res.
En resum a tot aquest rotllo... que sigui família no vol dir que ens hagin d'estimar si o si. Es dur, molt dur, però de vegades s'ha de deixar anar, si no, no disfrutes del que tens.
Ànims, bonica