Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

Problemes durant l'embaràs.
rosae7
:: rateta
:: rateta
Entrades: 176
Membre des de: dc. abr. 27, 2016 2:57 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: rosae7 » dl. feb. 12, 2018 9:46 am

Parlant de la regla, ja tinc senyals i avui mateix o demà ja la tindré aquí. Vaig notar l'ovulació però no savia com aniria, almenys la cosa torna al seu lloc.
Jo també m'ho vull pendre amb calma i mira si ho faré que hem comprat un viatge a Disney Paris pel maig per anar amb la peke i el meu nebot i vull pujar a les atraccions així que fins al juny no ens hi posarem, he de saber gaudir també del que tinc!!

Molt petons,

eveve ha escrit:És ben normal Rosae, jo també de tant en tant encara tinc moments de bajón i de pensaments negatius... però intento que siguin el mínim possible...

Jo tampoc crec que em passi al fòrum de cercadores, no tinc ganes d’agobiar-me... vull fer-ho amb paciència i calma.

Tema regla, encara no m’ha vingut. Crec que just passats 15 dies del primer d’hemorràgia vaig ovular, o sigui que crec que el cos es va prendre l’abortament com una menstruació. Si realment va ser així i vaig ovular sobre el dia 1 de febrer, crec que cap al 15 m’hauria de venir... ojala... això voldrà dir que la cosa s’ha reprès amb certa normalitat i aleshores podrem reiniciar la cerca :p-)

Espero que estiguis millor! Molts ànims!!!



rosae7 ha escrit:Hola Eveve,

Gràcies per respondre, imagino que estava una mica tova i em vaig desfogar al màxim. Tens raó en moltes coses però el cap és tan incert… que un dia estic a dalt i l’altre a baix.
Avui només espero que em vingui la regla i ens posarem si tot va bé a partir del mes d’abril... ja vindrà el bon temps i sempre estic més contenta i feliç, la vitamina del Sol per a mi és vida!
No sé si tornaré al grup de cercadores però espero que pugui llegir que tot et va bé i qui sap potser tenim un petitó en les mateixes dates!
A tu t’ha vingut la regla?

Una abraçada,




eveve ha escrit:Rosae, noia, m’has deixat glaçada... efectivament recordo alguns cicles de cercadores plegades i ara llegir que l’has perdut em sap un greu enorme...

Està clar que no hi ha paraules de consol que valguin, però sí que m’agradaria comentar-te algunes cosetes...

Primer, que NO hi ha culpables... jo també vaig buscar causes i motius, però el gine em va afirmar mil cops que no és culpa d’haver fet res... i ni molt menys culpis el teu sentiment de por!

Segon, això de deixar-ho córrer, efectivament és una opció... però, pensem-hi: realment volem desistir d’un somni per culpa de l’estadística? Ens ha tocat un avortament, ens n’hem ensortit i ho podem seguir intentant! Només cal esperar que arribi el moment oportú: quan ens sentim físicament i emocional preparades per fer-ho. Sense presses.

Tercer, jo també havia pensat en tema logística. Parir al setembre em semblava ideal per molts motius... però ara ja ni hi penso. Prefereixo pensar que vindrà quan sigui el seu moment, i aquest moment serà l’adequat.

Quart, tens el consol de saber que tot en el teu cos funciona perfectament i la certesa que pots dur a terme un embaràs (perquè ja ets mare). En el meu cas, en avortar en el meu primer embaràs em trobo amb el gran dubte i la gran por: funciona tot bé dins meu? Són els òvuls de qualitat? Hi ha alguna cosa (tiroides, hormones, alguna malaltia) que pugui afectar i encara no ho sé?

I finalment, quan em ve el bajón, recordo el cas d’una ex-companya de feina que, després de 4 avortaments, el marit li va demanar una última oportunitat... i va ser la bona!! Va tenir un nen saníssim i preciós i al cap de ben poc, li va venir la nena! Sempre penso en ella i dic, si ella va poder a la cinquena, jo defallaré a la primera? I la resposta és NO!

Sé que tot això potser no t’ajuda gaire, cadascú passa el dol a la seva manera, segons el que el cos i el cor li demani; però tenia ganes de contestar-te amb una mica d’optimisme.

Rés més Rosae, ja saps que aquí ens tenim les unes a les altres per compartir coses bones i també “dolentes”, és a dir, les que ens fan fortes.

Una abraçada molt gran.
lavida
:: formigueta
:: formigueta
Entrades: 64
Membre des de: ds. nov. 18, 2017 12:02 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: lavida » dl. abr. 09, 2018 10:32 pm

Eveeve i rosae, em sona haver coincidit amb vosaltres en algun forum de cercadores... jo tb he tingut un abort, estava de 8 setmanes justes i va ser un procés natural, molt de dolor físic i psicològic, però volia ser ben conscient del que estava passant. Després de molts dubtes i moltes pors finalment la cosa no va acabar bé... he estat pràcticament 10 dies perdent i avui sembla que torno a tacar una mica, no sé si és regla o algun residu que hagi quedat... avui just fa 17 dies.
Em sap molt de greu la vostra perdua, una abraçada. En principi no m'incorporaré a cercadores, vull anar amb calma i no agobiar-me gens... però he estat mirant per aquí i m'ha sapigut greu trobar-vos-hi.
Imatge
rosae7
:: rateta
:: rateta
Entrades: 176
Membre des de: dc. abr. 27, 2016 2:57 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: rosae7 » dl. abr. 16, 2018 10:25 am

lavida ha escrit:Eveeve i rosae, em sona haver coincidit amb vosaltres en algun forum de cercadores... jo tb he tingut un abort, estava de 8 setmanes justes i va ser un procés natural, molt de dolor físic i psicològic, però volia ser ben conscient del que estava passant. Després de molts dubtes i moltes pors finalment la cosa no va acabar bé... he estat pràcticament 10 dies perdent i avui sembla que torno a tacar una mica, no sé si és regla o algun residu que hagi quedat... avui just fa 17 dies.
Em sap molt de greu la vostra perdua, una abraçada. En principi no m'incorporaré a cercadores, vull anar amb calma i no agobiar-me gens... però he estat mirant per aquí i m'ha sapigut greu trobar-vos-hi.


Hola lavida, si hem coincidit un par de vegades al forum de cercadores. Sento molt el què ha passat. Si al final té raó la ginecòloga i realment és més comú del que pensem, però fa mal igualment...
Nosaltres no començarem la cerca fins la propera regla que ja serà al maig, no sé si tornaré al post de cercadores tampoc, ja que m'ho vull pendre en calma també perquè per un costat en tinc ganes però per l'altre tinc por i agobio pensar un altre cop en la cerca i després si hi ha positiu el neguit de les setmanes... en fi

Espero que ens puguem trobar amb bones noticies.

Un petó
Soniairisnou
Entrades: 2
Membre des de: dl. abr. 23, 2018 12:29 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Soniairisnou » dl. abr. 23, 2018 1:00 pm

Hola Noies,

D'entrada el condol per totes aquestes pèrdues de totes vosaltres.
Jo m'he quedat amb estat dues vegades desde el Desembre, però cada vegada tinc avortaments espontànis amb 8 setmanes i 6 setmanes amb expulsió espontànea.

Hem iniciat un estudi d'infertilitat i ara estem pendents de resultats.
Crec noies que ho hem d'anar intentant que en algún moment serà l'oportunitat.

Algú em pot donar algun consell si li ha passat una situació semblant..
Soniairisnou
Entrades: 2
Membre des de: dl. abr. 23, 2018 12:29 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Soniairisnou » dl. abr. 23, 2018 1:28 pm

Hola Amanda,

Jo he tingut dos abortaments i hem iniciat l'estudi d'infertilitat amb la SS ja!! també t'haig de dir que tinc 39 anys.
Avatar de l’usuari
MarczingerZ
:: papallona
:: papallona
Entrades: 113
Membre des de: ds. ago. 17, 2013 5:42 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: MarczingerZ » dv. maig 04, 2018 12:31 am

Hola noies!!!

Doncs feia mooooooolt que no em passejava pel fòrum del Socpetit, vaig ser un assidu (**Si, sóc un home :) **)d'aquest post, cap allà les pàgines 300 i pico m'atreviria a dir, i m'he enrecordat del reconfortant que va ser poder compartir les nostres experiències amb la resta de vosaltres.

Només volia dir-vos, encoratjar-vos, animar-vos i si pogués abraçar-vos, a que seguiu sent així de fortes i valentes, que ho seguiu intentant i que més tard o més d'hora, ho aconseguireu. :ok:
Jo sempre he envejat la vostra fortalesa i convicció, el cos de la dona està preparat per ser mare i és molt savi. Deixeu-vos emportar per la naturalesa humana i tot seguirà el seu curs.

La nostra petita d'ara 3 anys i mig va néixer després de 3 avortaments (1 amb raspat), i encara no sabem què va poder ser... però al final ens en vam sortir.

Molts ànims, moltes abraçades i molta paciència a totes, sou unes valentes!!! :-()-)
Tot per tu, petita!!
Xinxeta80
:: puça
:: puça
Entrades: 17
Membre des de: ds. set. 17, 2016 3:42 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Xinxeta80 » dj. maig 10, 2018 12:14 pm

Hola a totes i tots!

M'he passat per aquí per donar-vos ànims.

Em va anar molt bé aquest fòrum quan vam perdre el nostre ratolí de 14 setmanes, va ser un refugi, ja se sap el què diuen:"mal de molts, conhort de tots", i és ben cert, ajuda veure que no ets l'única que passa per aquest enorme sotrac i poder-ho compartir.

Finalment, després de tots els intents fallits, de tots els disgustos, el dolor i de llençar la tovallola diverses vegades, tenim la petita Vinyet a braços.

Això sí, mai ens oblidem del petit Roc (em vaig fer un tatuatge en record seu, és la meva manera de dur-lo sempre amb nosaltres també fora del cor). Ens va conmoure quan la pediatre de l'hospital ens va dir:" És el primer fill...bé, el primer que és entre nosaltres". És maco trobar-te persones que comprenen que a tu l'avortament no et va prendre el sentiment de mare/ pare.

Moltes pensareu que no aconseguireu tenir el vostre petit, però de debò que cal ser positiu, tot i que a vegades resulti impossible.

Molts ànims i molta força!!

Sort!!
Avatar de l’usuari
Pufa
Entrades: 1
Membre des de: ds. oct. 11, 2014 10:52 am
Ubicació: Barcelona

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Pufa » dt. jul. 24, 2018 10:31 am

Hola a tothom,

porto ja diverses hores llegint-vos i la veritat és que m'ha ajudat a normalitzar el que ens ha passat. Us resumeixo una mica perquè us poseu en situació:

Fa aproximadament 3 anys la meva parella i jo vam començar a buscar, la cosa semblava que no anava enlloc i pràcticament un any i mig després, vam començar amb les visites a una clínica de reproducció assistida. Després de diverses proves va semblar clar que era un factor masculi molt fort. Tot i així vam estar uns mesos provant medicació que no va anar enlloc i d'aquí ja vam passar a les in vitro. Resumint molt vam realitzar dues in vitro que es van transformar en 4 transferències totes quatre amb Beta negativa al llag d'un any.

Com comprendreu amb tots els mesos que havíem passat començavem a estar una mica desesperats. Semblava clar que amb el material genètic de la meva parella seria impossible però per si de cas vam realitzar-me una histeroscopia i un fotimer de proves d'implantació no fos cas que hi hagués alguna cosa en mi que impedís que els embrions enganxessin. Tot va sortir molt bé i per tant vam desestimar que hi hagués un problema per part meva així que ens vam canviar a l'adopció d'embrions. Cadascú pren les seves decisions i nosaltres vam decidir que si no podia ser material genètic de la meva parella que tampoc fos el meu.

Vam fer una primera transferència de dos embrions adoptats i va passar el miracle: Beta positiva. Ven poder veure i sentir el batec del nostre embrionet a la ecografia de les 6 semanas i a la de les 9 setmanes. Tot anava bé i no ens van donar cap motiu de preocupació. Ja tocava esperar fins fins a l'ecografia de les 12 setmanes però no hi vam arribar.

Uns dies abans jo estava sola visitant a uns amics a Madrid i donant-lis les bones notícies ja que estàvem a finals de la setmana 12 i semblava prou segur ja. Duia tot el mati amb dolor abdominal, obviament em preocupava una mica però com el dia anterior havia menjat molt pesat i no hi estic avesada vaig pensar que era una mala digestió i probablement gasos. Mentre dinàvem va començar el malson: de cop em vaig sentir tota la roba xopa com si m'hagués caigut un cubell d'aigua a sobre o m'estigués fent pipi a sobre. Vaig córrer al lavabo i allà se'm va enfonsar el món. Tota la roba interior els pantalons les cames eren plenes de sang super vermella. Em vaig enfonsar i com vaig poder em vaig a netejar i canviar de roba i vaig sortir a demanar els meus amics que em portessin a urgències.

Quan vam arribar i em van fer l'ecografia ja va quedar clar que tot s'havia acabat. La doctora, molt maca per cert, em va dir que sobretot no em culpes de res, ni del viatge, ni de res perquè l'embrió semblava que es va parar poc després del ecografia de la setmana 9 per tant feia més de dues setmanes que el duia dins mort. Em van programa legrat d'urgencia en aquell moment.

Com que no coneixia altres experiències no se'm va acudir sí això era estrany o no. Després de llegir vos veig que a la majoria no van tenir tanta pressa. Jo ja us dic que des de que vaig entrar a urgències fins que vaig entrar a quirofan potser no va passar ni una hora. Així que potser hi havia algun motiu de preocupació per la meva salut que no se'm va arribar a dir però realment els veia molt apurats en fer-ho de pressa. Me'l van fer amb epidural (quina ràbia fa no haver parit mai i en canvi que m'hagin hagut de posar aquesta maleïda injecció dues vegades ja) i allà va acabar tot i va començar el dol.

En tot aquest procés la meva família havia començat a venir cap a Madrid amb cotxe i els meus amics no em van deixar sola ni un minut fora de l'estona de quiròfan. Agraeixo molt com tothom em va cuidar i el tracte a la clínica pero sento que finalment, ara que torno a ser a Barcelona després de moltes hores de cotxe , puc alliberar tot el dolor que porto dins que quan estàs amb gent intentes controlar una mica.

Això que ara diré no va a ser una cerimònia com les que vosaltres a vegades parleu però mentre ho feia se m'hi va com mig transformar: va ser simplement agafar ecografia de la porta de la nevera i guardar-la junt amb les imatges dels embrions a la carpeta de salut. Mentre ho feia em semblava que tancava un capitol o quelcom i al guardar la i dir-li adéu va ser una mica com despedirse d'aquest fill que mai coneixerem i se'm va trencar una mica el cor.

Ara ens trobem a l'espera tot el que s'hagi de fer abans de poder tornar a intentar i a tornar a reunir diners i bé ara desfogar-me aquí sembla que m'ha anat bé i llegir les vostres experiències també m'ha ajudat molt així que gràcies.
Imatge
rosae7
:: rateta
:: rateta
Entrades: 176
Membre des de: dc. abr. 27, 2016 2:57 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: rosae7 » dj. jul. 26, 2018 8:32 am

Pufa ha escrit:Hola a tothom,

porto ja diverses hores llegint-vos i la veritat és que m'ha ajudat a normalitzar el que ens ha passat. Us resumeixo una mica perquè us poseu en situació:

Fa aproximadament 3 anys la meva parella i jo vam començar a buscar, la cosa semblava que no anava enlloc i pràcticament un any i mig després, vam començar amb les visites a una clínica de reproducció assistida. Després de diverses proves va semblar clar que era un factor masculi molt fort. Tot i així vam estar uns mesos provant medicació que no va anar enlloc i d'aquí ja vam passar a les in vitro. Resumint molt vam realitzar dues in vitro que es van transformar en 4 transferències totes quatre amb Beta negativa al llag d'un any.

Com comprendreu amb tots els mesos que havíem passat començavem a estar una mica desesperats. Semblava clar que amb el material genètic de la meva parella seria impossible però per si de cas vam realitzar-me una histeroscopia i un fotimer de proves d'implantació no fos cas que hi hagués alguna cosa en mi que impedís que els embrions enganxessin. Tot va sortir molt bé i per tant vam desestimar que hi hagués un problema per part meva així que ens vam canviar a l'adopció d'embrions. Cadascú pren les seves decisions i nosaltres vam decidir que si no podia ser material genètic de la meva parella que tampoc fos el meu.

Vam fer una primera transferència de dos embrions adoptats i va passar el miracle: Beta positiva. Ven poder veure i sentir el batec del nostre embrionet a la ecografia de les 6 semanas i a la de les 9 setmanes. Tot anava bé i no ens van donar cap motiu de preocupació. Ja tocava esperar fins fins a l'ecografia de les 12 setmanes però no hi vam arribar.

Uns dies abans jo estava sola visitant a uns amics a Madrid i donant-lis les bones notícies ja que estàvem a finals de la setmana 12 i semblava prou segur ja. Duia tot el mati amb dolor abdominal, obviament em preocupava una mica però com el dia anterior havia menjat molt pesat i no hi estic avesada vaig pensar que era una mala digestió i probablement gasos. Mentre dinàvem va començar el malson: de cop em vaig sentir tota la roba xopa com si m'hagués caigut un cubell d'aigua a sobre o m'estigués fent pipi a sobre. Vaig córrer al lavabo i allà se'm va enfonsar el món. Tota la roba interior els pantalons les cames eren plenes de sang super vermella. Em vaig enfonsar i com vaig poder em vaig a netejar i canviar de roba i vaig sortir a demanar els meus amics que em portessin a urgències.

Quan vam arribar i em van fer l'ecografia ja va quedar clar que tot s'havia acabat. La doctora, molt maca per cert, em va dir que sobretot no em culpes de res, ni del viatge, ni de res perquè l'embrió semblava que es va parar poc després del ecografia de la setmana 9 per tant feia més de dues setmanes que el duia dins mort. Em van programa legrat d'urgencia en aquell moment.

Com que no coneixia altres experiències no se'm va acudir sí això era estrany o no. Després de llegir vos veig que a la majoria no van tenir tanta pressa. Jo ja us dic que des de que vaig entrar a urgències fins que vaig entrar a quirofan potser no va passar ni una hora. Així que potser hi havia algun motiu de preocupació per la meva salut que no se'm va arribar a dir però realment els veia molt apurats en fer-ho de pressa. Me'l van fer amb epidural (quina ràbia fa no haver parit mai i en canvi que m'hagin hagut de posar aquesta maleïda injecció dues vegades ja) i allà va acabar tot i va començar el dol.

En tot aquest procés la meva família havia començat a venir cap a Madrid amb cotxe i els meus amics no em van deixar sola ni un minut fora de l'estona de quiròfan. Agraeixo molt com tothom em va cuidar i el tracte a la clínica pero sento que finalment, ara que torno a ser a Barcelona després de moltes hores de cotxe , puc alliberar tot el dolor que porto dins que quan estàs amb gent intentes controlar una mica.

Això que ara diré no va a ser una cerimònia com les que vosaltres a vegades parleu però mentre ho feia se m'hi va com mig transformar: va ser simplement agafar ecografia de la porta de la nevera i guardar-la junt amb les imatges dels embrions a la carpeta de salut. Mentre ho feia em semblava que tancava un capitol o quelcom i al guardar la i dir-li adéu va ser una mica com despedirse d'aquest fill que mai coneixerem i se'm va trencar una mica el cor.

Ara ens trobem a l'espera tot el que s'hagi de fer abans de poder tornar a intentar i a tornar a reunir diners i bé ara desfogar-me aquí sembla que m'ha anat bé i llegir les vostres experiències també m'ha ajudat molt així que gràcies.


Hola Pufa,

Molts ànims bonica, no et sentis culpable en cap cas, de vegades intentem esbrinar les raons i quasi sempre ho fem en nosaltres... Potser ho van fer despresa perquè sabent que no eres de Madrid, volien que poguessis tornar a casa el més aviat possible sense haver-hi d'estar molts dies. Jo quan vaig anar a la eco i no hi havia res, em van donar l'opció de veure si ho podien fer aquella mateixa tarda (era ben bé les 8 de la tarda) o al dia següent, el que passa que no vaig optar per legrat sinó per les pastilles perquè estava de molt poquet.
Que bé que hagis estat recolzada per la teva familia i amics, és molt maco això!!
I el dol, estic segura que has fet un primer pas i que amb la teva parella tornareu a construir el vostre somni, malgrat les circumstàncies, segur que junts ho aconseguireu,
Molts ànims i espero llegir bones noticies aviat!
Avatar de l’usuari
Bacilos
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1827
Membre des de: dt. abr. 07, 2009 4:00 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Bacilos » dl. jul. 30, 2018 12:30 pm

Pufa ha escrit:Hola a tothom,

porto ja diverses hores llegint-vos i la veritat és que m'ha ajudat a normalitzar el que ens ha passat. Us resumeixo una mica perquè us poseu en situació:

Fa aproximadament 3 anys la meva parella i jo vam començar a buscar, la cosa semblava que no anava enlloc i pràcticament un any i mig després, vam començar amb les visites a una clínica de reproducció assistida. Després de diverses proves va semblar clar que era un factor masculi molt fort. Tot i així vam estar uns mesos provant medicació que no va anar enlloc i d'aquí ja vam passar a les in vitro. Resumint molt vam realitzar dues in vitro que es van transformar en 4 transferències totes quatre amb Beta negativa al llag d'un any.

Com comprendreu amb tots els mesos que havíem passat començavem a estar una mica desesperats. Semblava clar que amb el material genètic de la meva parella seria impossible però per si de cas vam realitzar-me una histeroscopia i un fotimer de proves d'implantació no fos cas que hi hagués alguna cosa en mi que impedís que els embrions enganxessin. Tot va sortir molt bé i per tant vam desestimar que hi hagués un problema per part meva així que ens vam canviar a l'adopció d'embrions. Cadascú pren les seves decisions i nosaltres vam decidir que si no podia ser material genètic de la meva parella que tampoc fos el meu.

Vam fer una primera transferència de dos embrions adoptats i va passar el miracle: Beta positiva. Ven poder veure i sentir el batec del nostre embrionet a la ecografia de les 6 semanas i a la de les 9 setmanes. Tot anava bé i no ens van donar cap motiu de preocupació. Ja tocava esperar fins fins a l'ecografia de les 12 setmanes però no hi vam arribar.

Uns dies abans jo estava sola visitant a uns amics a Madrid i donant-lis les bones notícies ja que estàvem a finals de la setmana 12 i semblava prou segur ja. Duia tot el mati amb dolor abdominal, obviament em preocupava una mica però com el dia anterior havia menjat molt pesat i no hi estic avesada vaig pensar que era una mala digestió i probablement gasos. Mentre dinàvem va començar el malson: de cop em vaig sentir tota la roba xopa com si m'hagués caigut un cubell d'aigua a sobre o m'estigués fent pipi a sobre. Vaig córrer al lavabo i allà se'm va enfonsar el món. Tota la roba interior els pantalons les cames eren plenes de sang super vermella. Em vaig enfonsar i com vaig poder em vaig a netejar i canviar de roba i vaig sortir a demanar els meus amics que em portessin a urgències.

Quan vam arribar i em van fer l'ecografia ja va quedar clar que tot s'havia acabat. La doctora, molt maca per cert, em va dir que sobretot no em culpes de res, ni del viatge, ni de res perquè l'embrió semblava que es va parar poc després del ecografia de la setmana 9 per tant feia més de dues setmanes que el duia dins mort. Em van programa legrat d'urgencia en aquell moment.

Com que no coneixia altres experiències no se'm va acudir sí això era estrany o no. Després de llegir vos veig que a la majoria no van tenir tanta pressa. Jo ja us dic que des de que vaig entrar a urgències fins que vaig entrar a quirofan potser no va passar ni una hora. Així que potser hi havia algun motiu de preocupació per la meva salut que no se'm va arribar a dir però realment els veia molt apurats en fer-ho de pressa. Me'l van fer amb epidural (quina ràbia fa no haver parit mai i en canvi que m'hagin hagut de posar aquesta maleïda injecció dues vegades ja) i allà va acabar tot i va començar el dol.

En tot aquest procés la meva família havia començat a venir cap a Madrid amb cotxe i els meus amics no em van deixar sola ni un minut fora de l'estona de quiròfan. Agraeixo molt com tothom em va cuidar i el tracte a la clínica pero sento que finalment, ara que torno a ser a Barcelona després de moltes hores de cotxe , puc alliberar tot el dolor que porto dins que quan estàs amb gent intentes controlar una mica.

Això que ara diré no va a ser una cerimònia com les que vosaltres a vegades parleu però mentre ho feia se m'hi va com mig transformar: va ser simplement agafar ecografia de la porta de la nevera i guardar-la junt amb les imatges dels embrions a la carpeta de salut. Mentre ho feia em semblava que tancava un capitol o quelcom i al guardar la i dir-li adéu va ser una mica com despedirse d'aquest fill que mai coneixerem i se'm va trencar una mica el cor.

Ara ens trobem a l'espera tot el que s'hagi de fer abans de poder tornar a intentar i a tornar a reunir diners i bé ara desfogar-me aquí sembla que m'ha anat bé i llegir les vostres experiències també m'ha ajudat molt així que gràcies.


Pufa, tela també el què has passat...
M’alegro que haver-ho explicat aquí t’hagi anat bé.

Jo començo a pensar que necessito ajuda d’un psicòleg, terapeuta o el què sigui...
Algú de vosaltres ho ha fet?
Alguna recomanació?
Ari_RG
:: granota
:: granota
Entrades: 240
Membre des de: dc. feb. 10, 2016 11:01 am

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Ari_RG » dt. jul. 31, 2018 8:29 pm

Hola de nou...

No se si aquest es el lloc on desfogar-me... Fa uns mesos vaig escriure per aqui perqur haviem perdut el nostre segon fill Pol a la setmana 13. Em va ajudar moltissim compartir les pors que em generava tornar-ho a intentar.

Aquestes pors s’han fet realitat... Al abril vem decidir posar-nos despres de set mesos de canvis rn l nostra vida. A la primera ens vem quedar i amb moolta prudencia vem anar fent! Jo em trobava SUPER BE m’havia reconciliat amb l’embaras despres de dos grns facils... El diumenge 22, a la setmana 16 vaig començar a tacar molt poquet el paper i a urgencies ens van dir que no hi havia batg, segurament des de la setmana 13... mateixa data mateix malson.

el legrat es va complicarnuja mica i vaig haber de fer nit al hospi. Ara esperem resultats genetixs de la Gala i em faran proves a mi per desvartar pero... Cada cop veig mes lluny la nostra familia nombrosa i be... Com ens va dir la gine es desmoralitzant... es molt d'hora, hem d'esperar resultats pero... encarar un altra embaras...? Com...?
Avatar de l’usuari
Bacilos
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1827
Membre des de: dt. abr. 07, 2009 4:00 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Bacilos » dt. jul. 31, 2018 10:20 pm

Ari_RG ha escrit:Hola de nou...

No se si aquest es el lloc on desfogar-me... Fa uns mesos vaig escriure per aqui perqur haviem perdut el nostre segon fill Pol a la setmana 13. Em va ajudar moltissim compartir les pors que em generava tornar-ho a intentar.

Aquestes pors s’han fet realitat... Al abril vem decidir posar-nos despres de set mesos de canvis rn l nostra vida. A la primera ens vem quedar i amb moolta prudencia vem anar fent! Jo em trobava SUPER BE m’havia reconciliat amb l’embaras despres de dos grns facils... El diumenge 22, a la setmana 16 vaig començar a tacar molt poquet el paper i a urgencies ens van dir que no hi havia batg, segurament des de la setmana 13... mateixa data mateix malson.

el legrat es va complicarnuja mica i vaig haber de fer nit al hospi. Ara esperem resultats genetixs de la Gala i em faran proves a mi per desvartar pero... Cada cop veig mes lluny la nostra familia nombrosa i be... Com ens va dir la gine es desmoralitzant... es molt d'hora, hem d'esperar resultats pero... encarar un altra embaras...? Com...?


Ari, veig que el nostre cas s’assembla una mica.

Nosaltres vam patir dos avortaments a la setmana 10 i també tenim un primer fill.
La diferència és que veig que tu pots quedar-te natural i nosaltres no. Hem fet 5 FIVs i sense l’objectiu aconseguit.
Estic en procés de buscar ajuda psicològica per acceptar que el meu fill no tindrà germanet/a.

Espero que tingueu sort.
Ari_RG
:: granota
:: granota
Entrades: 240
Membre des de: dc. feb. 10, 2016 11:01 am

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Ari_RG » dl. ago. 06, 2018 7:34 am

Hola Bacilos,

Quin greu les teves pèrdues... Amb l’Abril ens va costar una mica però dins de lo que consideren habitual (1 any). Amb el Pol i la Gala tots dos a la primera però estic pensant com tu que la meva peque no tindrà germans i crec que tmb haurè de parlar amb un psicoleg.

Estem pensant amb el meu marit començar per anar al grup de dol gestacional anelvallès... I estic comprtint la meva epxeriencia a instagram, al perfil @tempsdedol perque necessito treure-ho! Potser a algu us ajuda una mica...
Petons!
Avatar de l’usuari
RedBerry
:: peixet
:: peixet
Entrades: 251
Membre des de: dj. set. 08, 2016 11:04 am

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: RedBerry » dv. set. 07, 2018 9:45 am

Bon dia noies!

Us he anat llegint i mare meva, hi ha histories esgarrifadores, pero m'anima veure que totes som molt fortes i podem amb tirar endevant. Es increible com si no et toca de prop aquesta banda del forum, no la mires gaire.

Us explico una miqueta la meva historia.

Tinc un petit princep ara de 14 mesos, la nostra ilusio es donar-li un germanet i que es portin molt poc temps. Aixi que quan ja va fer els 9 mesos ens posarem en la cerca, una cerca que va ser molt curteta, vam trigar 3 cicles i la veritat que no vaig fer tots els deures que habria volgut pero, arrel d'aixo he descobert que despres del part, les relacions intimes ja no son el que era, no per el temps ni l'esgotament, em refereixo al plaer, cose que les limitava molt.
El 8 de juliol, 3 dies abans del primer l'aniversair del miniberry, va arribar el positiu. Un positiu super curios em plan, m'el faig perque hi ha que fer-ho pero se que ja estic amb panxu, No se alguna cosa interior meu m'ho deia i amb el miniberry també vaig tenir la mateixa sensació.
Com eran al juliol i estava a tocar de les vacances d'agost, el meu marit i jo vam decidir fer l'eco estant de vacances, teniem hora pel 16 d'agost, aixo implicava no dir a NINGÚ, ni pares mares ni germans, que teniem la nostra panxu tant desitjada. A mes stava estupenda, no tenia ni nauses ni fastics.
Suposo que com totes, quan tens el positiu ja vas imaginan.te la vida diferent, com fariem la logistica, com s'ho diriem a la familia, buff la familia... Els meus cunyats tenen panxu i cumpleix al dessembre, es portarien nomes 4 mesos, ui les cares que ficaran quan s'assaventin, aixo pensavem. Treballo amb els meus pares i tenir panxu implica baixa substituts, i clar amb el minberry vaig estar tota l'estona escoltant que em trobarien a faltar amb la baixa, i interiorment pensava, els deixarem l'estiu feliços sense complicar.se el cap. La meva germana pobre, porta 3 anys en la cerca del segon, i esta en tractaments de fiv, no se com s'hages agafat be la noticia.
Dos dies abans d'agafar vacances i anar fora d'hotel, amb un empleat, vaig tenir una forta discusio, gairabe agafo un atac d'ansietat i tot. El cas es que vaig començar a tacar marronos, estava de 7+6, vaig anar a urgencies, i en van dir que estava tot correcte, i li vaig poder escoltar el cor, em va fer pena el meu marit que al anar d'urgencies no va poder entrar i veura-ho, era la primera vegada que veia el meu cigronet, estava feliç. Vem anar tots 3 una setmana de vacances, fixanos en les families de 4 amb nens que es portesin poc. Ho vaig disfrutar un munt eran les primeres vacances en familia de 3 i quasi de 4. Comptant els dies per veure la eco en familia.
Un dia despres d'arribar, vaig tornar a tacar marronos, i bueno ja em van dir que podria ser normal, pero que hi anes a urgencies. A l'endema just avans de sortir de casa a urgencies, va ser pitjor perque hi havia petits coaguls, el cor em deia que alguna cosa anava malament, encare que no vols pensar aixo era imposible. Arribem a urgencies, (9+4) paso sola com l'altre cop, em van revisio i veuen que el marronos pot ser normal perque tinc el coll de l'uter com inflamat o algo , i em fan l'eco. Crec que sempre m'enrecordare d'aquell silenci, tant llarg, que nomes es va trencar amb unes paraules lo mes dolces posibles per dir que el meu cigro s'havia parat. Em vaig trencar i vaig començar a plorar desconsolada. L'infermera i la ginecologa van ser tot amor, i quan em van veure van cridar al meu marit perque estigues amb mi en aquell moment tant dur. S'havia parat a la 8+2.
Com totes les de aqui ja mes o menys sabreu em va donar opcions per abortar, natural, legrat, medicat amb pastilles.
Em va semblar una bona opcio, el medicat amb les pastilles, a pesar de que ens van dir que era molt dolors, era un intermitg entre el legrat, i natural. Apart va dir que com estaven en plena cerca la recuperació era millor. He de dir que no va ser horrible, el dolor ni el sagnat, suposo que per tenir el part tant recent.
La medicació va fer efecte i vaig començar amb l'expulsiu del teixits i coaguls, pero un d'aquests teixits es va quedar com travat a la vagina, i bueno vaig esperar unes 12h, a veure si sortia. Vaig trucar al 061 i res a urgencies. Alla mateix van "tirar" d'allo no va fer mal nomes una mica molest. Ja estava tot net, pero igualment havia que anar a la revisio de la setmana. Aprofitant que alla estava l'embrió ho van mandar analitzar.
Vaig estar una setmana tacant, em sentia molt sola, no ho sabia ningu el positiu com anavem a dir per telefón (perque tothom era fora de vacances) que estava alla abortant, amb la meva tristor i el meu dol. Ja no estava feliç, em sentia buida.
Va arribar el dia de la revisio, nomes podia pensar que em donesin llum verda i continuar la cerca.
Si que habia fet net, uff menys mal, pero al continuar amb la revisio, em fa mal, i em diu que resulta que tinc un quist paraobaric a la trompa de 5 cm, que pot ser normal per l'abort pero que hi ha que revisar en una parell de mesos a veure que. Em vaig quedar de pedra, un quist? desde quan estava alla, perque el dolor que pensava que era l'ovulacio era igual que el que em va fer ella. Aixo va fer que m'enfonses una mica mes, i totes les preguntes que pensas son tard, quan ja ets fora. Vaig anar al cap, tinc hora per la revisio de la gine, vaig demanar consulta telefonica a la llevadora per aclara algun dubte. Van ser dues setmanes molt dures, en que em vaig sentir molt sola.
Per fi van arribar als meus pares de vacances, i em vaig poder desfogar, va ser com treurem un pes de sobre. Quan li vaig dir als meus pares que els hi tenir que dir una cosa important, van posar una cara de felicitat, pensaven que anuciava la panxu. La meva mare em va fotre "bronca" per no fer-la particip de tot el que va pasar, dient que gairabe s'entera en les noticies. Ara em pregunta coses i la veritat que em fa vergonya explicarli el que em ronda pel cap.
Treient aixo, estic a dia 24 postabortament, desitjant que em vingui la maleïda, d'anar a la consulta del gine, a veure que em diu, de que em donguin els resultats del cigro per veure si hi ha alguna explicacio, cosa que ja em van dir que seria molt raro.
Resumint, que despres d'aixo, el que vull es teniur una llum verda que no arriba per tonar a posar el bollito en el forn, tornar a somiar, i aconseguir el meu arc d'iris.

Sento el super rotllo, pero necesitava desfogar-me i quedar-me agust.
Menys mal que tenim aquest forum i a vosaltres!.
Cris1404
Entrades: 1
Membre des de: dl. ago. 20, 2018 1:03 pm

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: Cris1404 » dl. set. 17, 2018 9:41 pm

Bona nit noies!
Porto una llarga estona llegint les vostres històries i Déu ni dó! Cada cas és especial i únic com totes nosaltres.
El meu cas, resumidament és el següent:
• 5 de gener 2018 teniem l’eco de les 12 setmanes, primer embaràs i molts nervis. Ens van dir que el cor no bategava des de la setmana 9 aprox. Em van haver de fer legrat aquella mateixa setmana, molt ràpid, però el dol se’m va fer molt dur. Sort de la meva parella que em va fer costat en tot moment :)
• Després de dues regles tornem a intentar-ho i a la primera ens tornem a quedar i aproximadament a la setmana 7 començo amb pèrdues. Com que és el segon i tinc 38 anys la ginecòloga SS ens prepara els papers per fer les proves d’infertilitat (anàlisis de sang jo i d’esperma la meva parella).
• 21 setembre 2018 tenim hora pels resultats.

Alguna de vosaltres ha seguit aquests passos? Tenint en compte l’edat suposo que és el que toca.

No estem massa contents amb la ginecòloga, al fer-me la revisió després del segon abortament per veure que tot estava normal, que ho havia expulsat tot ens deixa anar ja el tema de FIV, de la Vall d’Hebrón,... Ens va espantar una mica i al preguntar-li si aconsellava tornar-ho a intentar per via natural ens va dir que era temptar a la sort... Vam sortir de la consulta tristos i a la vegada enfadats pel seu tracte. És normal?

Vosaltres ho tornarieu a provar després de saber els resultats abans de ficar-nos amb fiv’s i més metges?

No entenc com al segle XXI tot això encara sigui tant confús i costi tant trobar informació!

A veure si alguna de vosaltres em pot aclarir una mica o és que com que cada persona és un món, cada cas és diferent i per això els professionals no es mullen massa.

Gràcies per llegir-me i molts ànims a totes les que estigueu passant per casos similars!
Avatar de l’usuari
RedBerry
:: peixet
:: peixet
Entrades: 251
Membre des de: dj. set. 08, 2016 11:04 am

Re: Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!

EntradaAutor: RedBerry » dv. set. 21, 2018 10:34 am

Cris1404 ha escrit:Bona nit noies!
Porto una llarga estona llegint les vostres històries i Déu ni dó! Cada cas és especial i únic com totes nosaltres.
El meu cas, resumidament és el següent:
• 5 de gener 2018 teniem l’eco de les 12 setmanes, primer embaràs i molts nervis. Ens van dir que el cor no bategava des de la setmana 9 aprox. Em van haver de fer legrat aquella mateixa setmana, molt ràpid, però el dol se’m va fer molt dur. Sort de la meva parella que em va fer costat en tot moment :)
• Després de dues regles tornem a intentar-ho i a la primera ens tornem a quedar i aproximadament a la setmana 7 començo amb pèrdues. Com que és el segon i tinc 38 anys la ginecòloga SS ens prepara els papers per fer les proves d’infertilitat (anàlisis de sang jo i d’esperma la meva parella).
• 21 setembre 2018 tenim hora pels resultats.

Alguna de vosaltres ha seguit aquests passos? Tenint en compte l’edat suposo que és el que toca.

No estem massa contents amb la ginecòloga, al fer-me la revisió després del segon abortament per veure que tot estava normal, que ho havia expulsat tot ens deixa anar ja el tema de FIV, de la Vall d’Hebrón,... Ens va espantar una mica i al preguntar-li si aconsellava tornar-ho a intentar per via natural ens va dir que era temptar a la sort... Vam sortir de la consulta tristos i a la vegada enfadats pel seu tracte. És normal?

Vosaltres ho tornarieu a provar després de saber els resultats abans de ficar-nos amb fiv’s i més metges?

No entenc com al segle XXI tot això encara sigui tant confús i costi tant trobar informació!

A veure si alguna de vosaltres em pot aclarir una mica o és que com que cada persona és un món, cada cas és diferent i per això els professionals no es mullen massa.

Gràcies per llegir-me i molts ànims a totes les que estigueu passant per casos similars!


Hola Cris!

Com ha anat amb els resultats?
Jo de manera natural o seguiria intentant, a no ser que et diguin que pot ser un perill per la teva salut o alguna cosa semblant. Suposo que lo de la FIV, t'ho han dit per que les llistes d'espera a la SS son molt llargues i aixi aneu adelantant.

Espero que vagi molt be maca!

Torna a “Quan les coses no van bé”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant

Membre de l'AMIC Control OJD Nielsen Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET

Recomanem: