Hem perdut les nostres nenes

[Arya82]

Avui era la DPP. També fa just 4 mesos que us vaig veure per primer i últim cop i encara us trobo a faltar cada segon de cada dia. Us estimo moltíssim petites meves.

[Mila.]

Arya, bonica, molta força per passar aquest dia tan difícil.
Una abraçada ben forta.

[mar2012]

Molts anims Arya preciosa. Una abraçada molt molt forta.

[aliganiu]

Arya un peto molt fort ... Tornaras a somriure, tingues fe.

[aureliana]

Ho sento moltissim, moltissim, molta força i molta llum

[Elantris]

Arya una abraçada d'aquelles que tot i no ser fortes(virtuals :) ) són fetes amb tot el cor!! Molts i molts ànims guapísima!!

[Gustineta]

Arya, em falten paraules. Una abraçada i molta força.
T'acompanyarem sempre que ho necessitis.

[Arya82]

Moltes gràcies, noies.

[petittressor]

Molta força i sobretot una abraçada molt molt forta Arya, no afegiré res més xq en aqsts moments cap paraula pot fer q disminuiexi el teu dolor, només espero que t'arribi aqsta abraçada ben forta que t'envio amb tota la força del meu cor.
Un petó

[Gantils23]

Arya molts ànims. T'enviem una forta abraçada, i esperem que els teus dos angelets t'enviïn la força per seguir endavant en un moment tan difícil. Molts petons.

[Syl82]

Com t'entenc Arya...
És un sentiment tant dolorós que és fifícil d'explicar...
A en Daniel, avui mateix, li quedarien 4 dies per sortir a veure el món... T'estimu més que a ningú petit meu, l'amor més etern i pur de la meva vida.

[Arya82]

Sento molt que em puguis entendre, Syl... Una abraçada ben forta per tu i el teu petit Daniel.

[Raqueleta]

Princesa, fins ara no t'havia llegit. Sento moltíssim el que has hagut de passar i que ara trobis que et falten les teves nenes.
Tens tota la raó en el que dius, t'han de permetre plorar, fer el dol, trobar-les a faltar, que en tindreu més? sí, però no seran aquestes filles i un fill mai no substitueix un altre. I ningú li diu a una persona que enviuda "ànims, et pots tornar a casar"... amb tu també haurien de tenir més empatia, però és un tema que costa, la gent, si no l'ha viscut d'aprop, no l'entèn.
Jo t'aconsello que tu no te n'amaguis mai. I si en un temps estàs amb unes amigues a la platja, per dir alguna cosa, i veus una nena que tindria l'edat de les teves en aquell moment i això et fa sentir apenada o simplement et fa tenir ganes de parlar d'elles, fes-ho. Qui t'estimi de veritat no defugirà aquestes converses, qui t'estimi de veritat entendrà que és molt més terapèutic parlar de les nenes, de com et sents tu, del que has viscut, de la buidor que sents, que no fer veure que no ha passat res o canviar de tema ràpidament per a no fer-te mal. I et diria també que siguis franca, que els expliquis el que necessites, com t'ajuden i com no.
T'envio molta força. Poc a poc els dies són menys negres i va sortint més el sol, tot i que de tant en tant sempre hi haurà núvols. Tu dóna't tot el temps del món, deixa't estimar i sobretot estima't a tu mateixa, no et culpis del que va passar perquè no és culpa teva, saps que t'haguessis deixat arrencar un braç si hagués servit per a alguna cosa així que no pensis que no les vas saber protegir, tu ets una mare lleona que va lluitar per les seves cries.

[Arya82]

Gràcies Raqueleta per les teves paraules.

Segurament tens raó i hauria de ser franca amb el meu entorn però ha arribat un punt que no em surt. Confesso que m'he tancat en banda. La fase d'intentar explicar-me ja l'he passat amb la infertilitat i per molt que intentava fer-me entendre, he hagut de sentir moltes tonteries. L'entorn m'ha decepcionat molt. I vaig arribar a la conclusió que si no ho vius, no entens tot el patiment que suposa. Llavors, amb la pèrdua de les nenes vaig veure que la incomprensió continuava allà i jo ja m'he cansat de fer pedagogia. Escolto les seves tonteries, assenteixo i després em desfogo amb el meu marit, que és la única persona que realment sap tot el que hem patit aquests últims 4 anys i mig. I amb ell ploro i m'enfado amb el món i amb la gent que no enten res. I així anem fent.

Potser algún dia em vindrà de gust explicar-me. O potser no. Però ara per ara, hi ha dies que estic tan esgotada emocionalment, que prefereixo que no em diguin res.

Però bé, en general també et dic que estic millor. Tinc el millor marit del món i com a mínim ens tenim l'un a altre. A més, hi ha noies per aquí que m'han ajudat molt. O sigui que a poc a poc, tot i que sé que aquesta ferida la portaré sempre.

Una abraçada.

[Arya82]

No us oblido petites. I us trobo a faltar cada minut de cada dia.

candles.jpg

[Syl82]

Arya82 com t'entenc... És molt fort, la teva història i la meva son tant semblants...
Després de perdre el que més he estimat en aquest món, el meu petit Daniel, he hagut de passar un any de merda sumant un intent (transferencia) acabat en bioquímic al febrer i just ahir em van confirmar que ja no hi havia sac (transferencia el dia 4 de novembre i sagnat bestial el dia 21, ja estava confirmat l'embaràs) per tant, abortament espontani de 5 setmanes.
Estic feta una merda, no vull perdre aquesta batalla però es tan difícil... I ara més que mai tinc al Daniel molt present ( el dia 13 va fer un any que va marxar a les19 setmanes, per incompetència cervical i infecció).
Et recolzo i tenvio anims i caliu, ens ha tocat lluitar i guanyarem la batalla i serem mares! Jo és el que més anhelo!
Un petó enorme

[Arya82]

Ostres, Syl, els nostres casos semblem idèntics. Pèrdua per incompetència cervical i/o infecció, bioquímic i avortament espontani que comença amb sagnat bestia. I a sobre totes dues a RA. No només perdem embarassos sinó que a sobre ens toca arruïnar-nos en el procés. Normal que estiguis feta una merda.

De totes maneres, jo crec que ara se’ns ajunta tot. Avortament espontani i a sobre coincidint amb les dates que vam perdre els nostres fills. Jo amb el bioquímic ni tan sols vaig plorar (a vegades penso si tot aquest procés no m’està tornant de pedra), però amb l’avortament va ser com reviure tot el que vaig passar amb les nenes. No plorava pel bebè que acabava de perdre sinó per elles i pels 5 anys de merda que portem. Suposo que tot es barreja. És un dol rere l’altra i emocionalment és duríssim.

Però saps què? Hem lluitat moltíssim, hem aguantat un munt de cops bèsties i tot i així ens continuem aixecant i ho continuem intentant. Quan sento que vull rendir-me, penso “i de què m’haurà servit tot aquest patiment i tota aquesta lluita?”. Tant plorar per continuar amb les mans buides? I una merda! La infertilitat no ens guanyarà Syl. D’una manera o altra serem mares. I quan els nostres fills siguin més grans, els hi podrem parlar dels seus germans grans que van marxar. Tu del teu Daniel i jo de l’Aina i l’Ona.

Una abraçada ben forta.

[Bacilos]

Una abraçada, noies!
Només vosaltres sabeu el dolor pel què esteu passant...

[Gustineta]

Arya, una abraçada virtual molt gran per tu i per la teva parella.
Gràcies per compartir el record de l'Aina i l'Ona amb nosaltres.

[emfer]

Una abraçada molt forta i molts ànims noies!
Jo també vaig perdre els meus bessonets a la setmana 22 fa 8 mesos, i no hi ha dia que no pensi en ells, a vegades amb alegria a vegades amb tristesa. Ara torno a estar embarassada i no ho porto massa bé, a la por a que passi algo s'hi suma el fet que si gairebé tothom ja va fer veure que no va passar res al perdre'ls, ara ni us ho podeu imaginar. Sembla que no puc permetre'm tenir un moment dolent... en fi, espero que amb el temps totes ho portem millor.
Una súper abraçada!