Infertilitat/esterilitat i amistats

Problemes durant l'embaràs.
Avatar de l’usuari
Gustineta
:: gosset
:: gosset
Entrades: 426
Membre des de: dl. nov. 03, 2014 4:58 pm
Ubicació: Entre Barcelona, l'Alt Empordà i Andorra

Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: Gustineta » dl. feb. 22, 2016 4:33 pm

Hola, valentes!

Com esteu?

Us escric perquè perquè necessito desfogar-me una mica.

Vaig entrar al fòrum “Quan les coses no van bé” buscant suport després de dos avortaments espontanis. Em va anar bé i m’animava veure que, al cap d’uns mesos les valentes d’aquest racó aconseguien els seus embarassos. Jo pensava que seria la següent, que l’estada aquí seria temporal, que aviat arribaria el meu moment… però no ha arribat i tot plegat té un regust molt amarg.
Vaig començar la cerca el novembre del 2013 i al cap de dos mesos veia el meu primer positiu. Em va semblar increïble que fos tan ràpid. L’embaràs es va acabar quan estava de 6+4. A l’abril teníem llum verda per tornar-hi i vam tenir la immensa sort que vam aconseguir el segon embaràs amb un sol intent. També es va acabar, quan estava de 7+4. I després... RES.

Cada cop em costa més ser optimista. Després del primer avortament pensava que a la pròxima aniria bé, perquè normalment no és una cosa que es repeteixi. I pam, es va repetir. Després del segon, pensava que almenys em quedava embarassada ràpid. I van passar 6 cicles i vam fer proves per avortaments de repetició i un seminograma i vam descansar uns mesos. Vaig pensar que les proves sortirien bé, hi van sortir i vaig pensar que segur que després de la pausa ho aconseguiríem... I va arribar el final de 2015, els dos anys de cerca i vaig trucar al Clínic perquè no hi havia manera. Hem fet una altra prova, la histerosalpingografia, que va sortir bé, i ara estem esperant la propera visita el 9 de març i ens programaran una inseminació artificial.

I em genera sentiments contradictoris... La inseminació és un pla B, però... si les proves surten bé, per què no ho aconseguim de manera natural?
A vegades penso que m’hauria estimat més que em diguessin que fallava alguna cosa. Tot surt bé, però no podem ni dur un embaràs a bon terme ni aconseguir-lo. Que doloroses són, tant una cosa com l’altra!
Em dic que hauria d’estar positiva, però em costa. No és que estigui negativa tampoc, però sí que estic desanimada.

Em sento culpable. Culpable de queixar-me, d’estar preocupada, de sentir enveja, ... Ho sento tot d’una manera que no em reconec ni a mi mateixa.
I decebuda, enormement decebuda amb com ens ha tractat l’entorn. Ja no només perquè en el nostre cas no tenim gairebé ningú que hagi tingut o tingui problemes de fertilitat al voltant (i no els ho desitjo), si no perquè s’allunyen de nosaltres. Nosaltres vam decidir no callar i parlar-ne obertament i la veritat, no estic contenta del resultat. No m’agraden gens els silencis incòmodes, com defugen el tema, com ens anuncien els embarassos i després no ens diuen res més... I si haguéssim callat, m’ensumo que no hauria estat millor: llavors hauríem aguantat, vista l’allau d’embarassos , els “i vosaltres quan?”.
He de dir que jo també me n’he allunyat una mica, i ara estic intentant reconduir la situació. Em resulta difícil, però sé que puc fer-ho. Al meu ritme i amb qui s’ho mereix, això sí.

Fa dues setmanes una persona molt important a la meva vida va decidir apartar-se de mi. Aquesta persona no s’ha posat mai, crec jo, en el nostre lloc ni ha tingut gaire empatia. Sap que tenim problemes de fertilitat, però mai no em preguntava res, sempre frases tòpiques. I jo ja ho veia, però el meu marit insistia que valia la pena intentar explicar-me, no enfadar-m’hi. I jo també. Al cap i a la fi, era una bona amiga, la testimoni del meu casament, una amistat llarga i consolidada. I va arribar a un punt, que vaig veure que havia de ser molt més clara i explicar-me millor.
Ha passat el que més temia: es va quedar embarassada. A principis de desembre em va dir que estava buscant -vaig agrair la sinceritat- i per Nadal (sí, per NADAL) em va dir que estava de 9 setmanes. Em va caure el món a sobre, però vaig pensar que havia de ser forta.

D’entrada, ella va decidir que no m’explicaria res del seu embaràs. Jo li vaig dir que jo sí que volia saber com li anava i que si volia saber com evolucionava el nostre problema. Em va dir que fes el que volgués, que ella m’escoltaria si li explicava. Vaig ser molt sincera i li vaig dir que era una situació molt complicada per mi, però que intentaria ser proactiva. I li vaig demanar que si us plau, no s’allunyés de nosaltres. Em va prometre que ells no ho farien. I és el primer que han fet.

La situació es va tensar molt. Ha estat un mes molt dur emocionalment, vaig decidir que li havia d’escriure, tot i que no era el millor moment. Li havia de dir com m’he sentit durant aquest temps, explicar-li per què crec que no ha empatitzat gens amb mi. M’ha anat esquivant, no responia ni a les preguntes que li feia sobre el seu embaràs. Finalment li vaig enviar el correu, li vaig demanar que se’l llegís i que després en parléssim. Perè em va dir que volia distància, sense més explicacions, i no m’ha escrit més. Tampoc no em va agafar el telèfon quan vaig intentar parlar amb ella. 16 anys d’amistat que s’esquerden perquè no sap com afrontar els meus problemes de fertilitat. Això fa pupeta...

El que em sap més greu de tot no és que vulgui posar distància entre nosaltres, sinó que ni tan sols vol escoltar-me. Entendria que després d’escoltar-me o llegir-me s’enfadés i prengués aquesta decisió, però sense ni tan sols voler intentar-ho... I a mi m’agradaria parlar-ne, però ho veig difícil. Crec a més, que he fet gairebé tot el que he pogut.
Suposo que serà un procés dur i hauré de passar un dol, però me’n sortiré!

Us heu trobat amb situacions semblants? Com les heu afrontat vosaltres?

Com gestioneu/heu gestionat l’estrès emocional de no poder tenir fills?

Moltes, moltes gràcies per llegir-me!
Nov de 2013: inici cerca
Gen-jun 2014: 2 TE+ i 2 avortaments espontanis
Set 2014-set 2017: proves, cerca natural, 2 IA -
Oct-des 2017: 1a FIV+DGP. Un sol embrió sa; bioquímic
Jul i set 2018: 2a i 3a FIV+DGP.
Nov 2018: Beta +
Ago 2019: Benvingut, Enric
Gen 2022: Trànsfer i bioquímic
Ago 2022: Emb. espontani
Mai 2023: Benvinguda, Elna
Avatar de l’usuari
maycris
:: tortuga
:: tortuga
Entrades: 333
Membre des de: dt. març 12, 2013 9:33 am

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: maycris » dl. feb. 22, 2016 5:29 pm

Ai Gustineta, com em sona el teu cas!!!

Primer de tot, em sap molt greu pel que has passat (les dues pèrdues), i pel problema amb la teva amiga.
T'explico el meu historial...
He rondat per aquí en diversos post (quan le coses no van bé, repro assistida), fa 12 anys que estic amb la meva parella, i a l'any d'estar junts ja vam començar a buscar...
Hem passat per IAs, Invitro, Donació d'òvuls i Adopció d'embrions...i vam quedar embarassats amb donació d'òvuls (al Clinic per privat) fa ara tres anys, tot i que com tu, els vaig perdre, un a la setmana 6 i l'altre a la 7

Els amics....ai, els amics...
Del grup d'amics, vam ser els primers que ens hi vam posar (bueno, una parella q en va tenir un sent força joves i ja erem pares), sense cap mirament vam dir q teníem problemes i q anàvem per repro...
A nosaltres no ens arribava el moment, tot eren negatius, i tots els amics trigàven un suspir a prenyar-se...TOTS tenien "por" a dir-nos (a mi sobretot) q estaven embarassats, no sabíen com reaccionaria (igual era pq el problema era d'ells per no parlar-ho obertament), la veritat, que només de dues parelles em va fer mal, una pq ho planejar tot de tal manera (fins i tot va comprar dues habitacions de nen abans de posar-s'hi!!!), i l'altre, la meva "AMIGA" del grup, la que renegava dels nens, la que no en volia ni en pintura...

Aquesta amiga (encara ens veiem, però per altres circumstàncies gairebé ni parlem), em va dir quan estava ella recent parida i jo acabava de rebre un dels molts negatiu "no, ho facis, no saps que bé esteu sense nens, pq jo no aguanto més". Això era principi d'octubre, la seva nena va nèixer el 31 d'agost..segons ella, estava depre pq no podia fer res sola, no podia anar a la perruqueria, ni sortir a sopar els dijous amb les amigues,...quin drama, oi???, la vaig enviar a la merd..

Jo li escribia, pq jo sí volia saber d'ella i la nena, li deia de quedar i tot eren evasives, fins q un dia em vaig quadrar i li vaig enviar un mail...sé que la vaig fer plorar però va reaccionar. He tingut molta relació amb ella i amb la nena, però ara, per altres temes, (visc fora d'Espanya i la relació s'ha refredat molt) no tenim gaire relació, i a mi em sap molt greu, pq aqui a on sóc, em trobo molt sola...

La resta d'amistats...amb els avortaments, tampoc van estar al meu costat..és com si fos tema tabú (més per ells q per mi, pq per mi és i era necessari treure els sentiments que tenia).

Una altre amiga, ara està esperant el segons...també la considerava molt amiga, però ara, quan van anunciar q esperaven el segon, el seu home va escriure al meu i vaig veure un missatge, q acompanyat d'una foto deia " se li pot dir a la Maycris"....com que si se li pot dir?!?!!?!, em faig emprenyar com una mona!!!!!, vaig parlar amb la noia i li vaig dir q esperava q fos ella la q m'ho digués, saps q em va dir??, q s'havien repartit amb la parella als amics...xorrades!!!!

Però també hi han les bones amigues, i jo en tinc una, que mira, és ex parella d'un amic nostre, q es va ajuntar amb un noi i en breus dies tindran el seu nen..ella, des del minut 1 m'ho ha explicat tot, i jo li pregunto i súper feliç!!!, estic encantada amb el seu embaràs, pq no ho hauria d'estar?????

Resumint, si la teva "amiga" no vol fer-te partícep d'aquest moment, deixa-la estar, pq et faràs mal i patiràs. Sí, és una put..da després de tants anys, però mira, ella s'ho perd!!!, saps q dic sempre "arrieros somos y en el camino nos encontramos"...


Molts ànims, i si necessites res, ja saps!
Avatar de l’usuari
nainonera
:: peixet
:: peixet
Entrades: 258
Membre des de: dc. oct. 09, 2013 10:46 am

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: nainonera » dl. feb. 22, 2016 5:56 pm

Hola bonica, sempre que escrius em sento molt identificada amb els teus sentiments. Jo també vaig abandonar el raconet de "quan les coses" frustada veient com tothom avança i jo allà seguia...

El nostre primer embaràs també va venir ràpid. Vam començar al juliol del 2013, i al setembre veiem el positiu. Van ser uns mesos de felicitat extrema. I desprès, han anat passant els mesos, els anys i res.
Pel que fa a les amistats jo vaig estar ben bé un any molt allunyada de tothom. Sobretot la colla del meu company, que la majoria ja eren papis, i en aquests dos anys ja hi ha qui va pel 3r i tot. Ara tots ja tenen fills, l'últim fa una setmana. I la majoria d'ells van passar d'acaronar-me la panxa un dia a fer com si res hagués passat unes setmanes després. No ho vaig suportar. Total, si de seguida estaríem embarassats i ja no recordaríem tot el dolor, ja! Jo també he intentat fer molta pedagogia, parlar molt del tema amb la gent i m'he trobat de tot, de qui menys t'ho esperes la veritat.

Amb la teva amiga... ostres, una situació complicada la veritat. Sap greu, perquè es nota que tu has intentat treballar tota aquesta part emocional, intentar que et comprengui... Jo vaig decidir no perdre el temps amb qui no valia la pena i sempre he confiat que qui realment valia la pena tenir al costat, ja retornaria en algun moment. Ara fa pocs dies parlava amb una amiga que es va quedar embarassada just al perdre nosaltres a l'Ot, de la que em vaig apartar moltíssim en aquells moments. Ella m'explicava la situació des de la seva perspectiva, i em va saber greu. Deia que fins hi tot si sentia culpable d'estar embarassada i això la incomodava molt davant nostre, que hormonada boja com estava i tot intentat possar-se a la nostra pell plorava per la indiferència que mostràvem cap a la seva nena que no tenia cap culpa... Enfí, em va fer sentir una mica bruixa, però el que deia ha passat el temps i les dues confiàvem en què tot tornaria a lloc un dia. I ja està, les amistats també han de estar per això, per acceptar els bons i els mals moments. Si la amiga recapacita, ja sap on trobar-te. T'he de dir que altres amistats han anat a pendre pel sac, es trist però no serien tan bons amics.

Pel que fa als ànims, nosaltres darrerament dúiem una ratxa ben trista també, no estàs malament del tot però no et sents feliç. I al final t'adones que empalmes el dol d'un fill mort amb el dol de la infertilitat, dels que no arriben mai. Aquest mes em feien la prova de trompes i si volíem cap a IA ja. A nosaltres nomès ens van trobar els resultats una mica "desfavorables" al semiograma, sobretot bitxets lents i uns sobres amb vitamines al que jo em vaig aferrar com la solució màgica als nostres problemes (si, que et donin un motiu, ni que sigui petit i remot sembla mentida però et fa sentir millor que no un estas perfecte....) El meu company estava amb moltes ganes de fer el tractament ja, jo plena de sentiments contradictoris.... La frustració de què el teu cos hagi engendrat i no torni a fer-ho, la por de seguir veient negatius tot i el tractament... Fa poc quan celebràvem els dos anyets de l'Ot davant del mar, em vaig quadrar i li vaig dir al meu company, donem-nos uns mesos per arreglar-nos mentalment i llavors anem a fer una inseminació, però hem d'aconseguir estar mínimament feliços, com quan ens hi vam quedar el primer cop, buscarem per on tirar, tant me fa si decideixes sortir a córrer cada dia o anar a un psicòleg, però ens hem de posar les piles. Com una part més del procès de cercar panxu, que arribaria quan hagués d'arribar però havíem de començar a viure de nou. I mira, just ens hi vam quedar... (amb els seus bitxets lents i una pasta en sobres de vitamines casi sense tocar, jajaja).

Callo ja que m'en vaig per les branques. Molta força Gustineta, és molt dur tenir una pèrdua, molt dur repetir-ho i veure passar anys després és realment angoixant. Accepta aquests sentiments que no ens agraden en un mateix per poder-los treballar. Jo he sentit sovint que embogia. Ens han venut tota la vida que cercar una panxa és un pimpam meravellòs i quan no ho és no se sap com gestionar. Només et puc dir que confiïs, sembla mentida però per un camí o per un altre al final s'arriba, i tot el que hem crescut com a persones amb el record dels nostres petits no ens ho traurà ningú.

Una abraçada gegant
Imatge

Imatge

Juny 2018: Llumeta fugaç
Avatar de l’usuari
Arya82
:: poltre
:: poltre
Entrades: 648
Membre des de: dv. set. 21, 2012 4:17 pm

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: Arya82 » dt. feb. 23, 2016 10:09 am

Hola Gustineta,

Primer de tot, sento moltíssim les teves pèrdues i que a sobre ara et trobis en el món de la infertilitat (un altre dol en sí mateix).

M'he sentit molt identificada amb com et sents i en la incapacitat de l'entorn per entendre què implica voler fills i que no arribin. Nosaltres vam començar a buscar al 2011. Resumint: totes les proves bé, tot un seguit de tractaments negatius (sense cap explicació de perquè no funcionaven) i per fi aconseguim el positiu renunciant als nostres gamets i utilitzant 2 donants. La felicitat va durar 5 mesos, vaig acabar perdent les nostres filles per una infecció. I ara toca tornar-se a enfrontar a la infertilitat, a tornar a començar, sabent com n'és de dur i dolorós.

I els amics? En el nostre cas ho sap un grup molt reduït de gent, vam preferir no dir-ho, en teoria per evitar preguntes i l'estrès que suposaria... però clar, ens hem menjat tots els "i vosaltres quan?". Ara ja no m'ho pregunten, però clar, es que després de perdre les nostres filles directament ningú em diu res. Tothom fa veure que no ha passat absolutament res. Han passat de tocar-me la panxa i dir-me que estava enorme, a fer veure que les meves filles mai van existir. I això em fa bullir la sang.

I els que saben la nostra història, doncs el mateix. En certa manera sempre ho van evitar i després del part, encara més. Tinc una amiga molt propera, de fa molts anys, i arran de tot això també sento que ens hem anat allunyant. A l'any de buscar nosaltres, em va deixar anar un "nosaltres segur que ho aconseguim a la primera" i el més fort és que no ho va dir amb mala intenció. Era incapaç d'entendre com això a mi em podia fer mal. Uns anys més tard (quan nosaltres ja portàvem uns quants tractaments negatius) es va quedar embarassada sense buscar-ho. Amb una única marxa enrera. I tot això m'ho va explicar quan ja estava de 4 mesos pq no em volia fer mal... A mi que m'amagués l'embaràs em va doldre molt; però encara més que em repetís un i un altre cop que no era buscat. No va pensar que això potser sí que em faria mal i no feia falta dir-m'ho? Al llarg de l'embaràs tampoc m'explicava res, li havia de treure tot jo. I quan va tenir la nena, es passava tot el dia trucant-me i plorant pq estava molt agobiada, deia que no podia fer res i que n'estava farta... I a mi tot allò em feia molt i molt mal, pq el que ella descrivia com a negatiu, jo ho desitjava amb bogeria. Però tot i així, feia el cor fort i sempre estava allà per ella. En canvi, després de perdre jo les meves nenes, em va escriure quan estava a l'hospital i no m'ha tornat a preguntar res més. També és cert que jo encara estic fent el dol i que m'he allunyat bastant de la gent amb nens per protegir-me una mica... però ostres, es que no m'ha enviat ni un trist whatsapp amb un "com estàs?". I segurament més endavant intentaré parlar amb ella pq em sabria greu perdre-la però ja veus que en el meu cas, l'entorn també s'allunya. I hi ha molta gent que m'ha decepcionat, la veritat. Potser més endavant, faré pedagogia però ara encara no em ve de gust.

Pel que fa a la teva amiga, sap greu pq tu sí que has intentat fer aquesta pedagogia i explicar-te i sembla que ella no vol o no pot comprendre't. Per tant, jo et diria que si tu hi poses de la teva part i ella no... doncs que no perdis més el temps. És dur, però crec que els moments difícils ens fan veure qui és capaç de mostrar empatia i qui no. Potser més endavant ella torna. Tu pensa que has fet el que estava a les teves mans, ara ja depèn d'ella.

Una abraçada ben forta i ànims!
Buscant des del 2011.
24/7/15 - Al 5é tractament, per fi... Beta POSITIVA!!
4/8/15 - (6+0) Sou dos!! I ja sentim com bateguen els vostres cors!
29/11/15 - (22+5) Marxeu. Adéu Aina, Adéu Ona. Us portaré sempre al cor.
24/8/16 - Bioquímic.
26/10/16 - Avortament espontani.
17/2/17 - Beta +++
18/10/17 - Neix la nostra petita.

Imatge
Avatar de l’usuari
magrana
:: pantera
:: pantera
Entrades: 826
Membre des de: dv. maig 11, 2007 2:17 pm
Contacta:

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: magrana » dt. feb. 23, 2016 6:34 pm

Noies, em sap molt de greu tot el que expliqueu i com us sentiu...

Jo no he tingut cap problema per tenir les meves filles però no puc deixar de sentir-me propera a vosaltres en un sentit... Llegint he pensat que el que heu viscut vosaltres ho hem viscut també tots aquells que hem patit una pèrdua dolorosa i tràgica (en el meu cas, una mort molt dura i trista a la família). La societat no sap enfrontar-se a la pèrdua, a la mort, al dolor... I potser fins que no ho vaig viure en pròpia pell jo feia igual. Defugir la tristesa i el dolor. I potser vaig ferir algú per les meves pors, tal i com em van ferir a mi moltes persones que jo creia amigues. Però hi ha gent que es queda al teu costat enmig del dolor i la tristesa, i que encara que no sàpiguen què dir ni què fer, simplement et demostren i et fan sentir que són allà amb tu.

Vivim en un món on no ens preparen per a les inevitables pèrdues que té la vida, fins que et trobes que les coses no són tan maques com t'havien dit i que les desgràcies no només passen a casa dels altres...

Però igualment la vida és tossuda i ens porta noves alegries i nous motius per tirar endavant i viure.

Una abraçada molt gran per totes, guapes. Que tingueu molta sort...
Imatge
Avatar de l’usuari
June
:: granota
:: granota
Entrades: 224
Membre des de: dl. maig 28, 2012 11:55 am
Ubicació: Barcelona

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: June » dj. feb. 25, 2016 5:04 pm

Us llegeixo per aprendre, ara més que mai.

Jo vaig perdre un embaràs a les 11 setmanes i ja vaig passar per comentaris del tipus "Millor ara que més endavant", que ni em molestaré en comentar perquè us podeu imaginar l'opinió que em mereixen...

Però allò ja està passat i el que vull és estar a l'alçada de dues de les persones que més m'estimo i que estan passant per moments durs amb la infertilitat. I vull estar allà, allà on elles necessitin, i parlar-ne o no parlar-ne segons elles necessitin. Vull estar a l'alçada del que necessiten de mi.

Sempre els hi ho dic, i us ho dic a vosaltres també sou (som) unes valentes. Us llegeixo.
mordor
:: granota
:: granota
Entrades: 237
Membre des de: ds. nov. 13, 2010 5:09 pm

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: mordor » ds. març 05, 2016 6:16 pm

Ostres noies, em sap molt greu. Us desitjo a totes que aconseguiu el que tant desitgeu.
Llegint-vos he vist que potser no he estat a l'alçada amb les meves amigues que han tingut pèrdues o que tenen problemes de fertilitat. Penseu que no és mala fe, sinó que no sabem com actuar
tossuda
:: papallona
:: papallona
Entrades: 119
Membre des de: dt. maig 14, 2013 3:26 pm

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: tossuda » dl. març 07, 2016 11:40 am

Boniques, jo he deixat testimoni de les meves penes en aquest socpetit en mil posts. Llegeixo el que escriviu i ho podria haver escrit jo! Nosaltres vam estar 5 anys passant el dol de dos avortaments i de la infertilitat. Com vosaltres, ens vam sentir sols, incompresos, ens vam aïllar primer de la meva colla, després de la d’alguns de la colla del tossut pels seus comentaris sense mala intenció però profundament dolorosos.

Gustineta, nosaltres al final el que vam fer va ser fer molta pinya amb el tossut i aïllar-nos de les persones que ens feien mal, encara que fos sense voler, confiant en que ens podríem retrobar més endavant. Vam buscar la companyia d’amics que, tenint fills, no en feien el centre del món. Podíem estar amb ells i els seus fills, però no parlàvem del tema nens les 24 hores del dia. Amb tant de temps, vam conèixer amics d’amics que també tenien aquest problema i en podíem parlar. Ens podíem esbafar. Ens enteníem. Tot i així, ens donava la sensació que caminàvem trepitjant ous! En qualsevol moment la nostra fràgil estabilitat se’n podia anar enlaire amb qualsevol embaràs d’una persona pròxima o llunyana! Vam optar per donar-li una mica la volta i fer totes els coses que poden fer les persones quan no tenen fills: viatjar una mica, anar al cine, algun dia a sopar... És COMPLICAT per què ja sabeu que els processos de RA són caríssims i estàvem pelats com a rates. És que és una situació tan punyetera!!!! Els pares ens van ajudar molt deixant-nos algun calerot per fer escapades que ens feien molt feliços i ens donaven un break per carregar piles.

Aleshores una persona molt propera a mi, molt estimada, jove, va ser diagnosticada de càncer. El món es va parar. Un cas de molta i molta mala sort. Li va tocar a ella i m’hagués pogut tocar a mi. Això va ser com un cop de martell al cap: és molt trist però una cosa així em va fer reaccionar i em vaig adonar de l’enorme privilegi que tinc de tenir salut. Que és una cosa que donem per feta i en canvi... la vida és tant fràgil!!! I jo m’estava permetent un luxe molt gros estant trista. Tenia un problema, d’acord. Però tenia salut, tenia amor i tenia feina per poder fer diners i anar pagant totes les in vitros. Tenia molta, molta, molta sort!!! Aleshores vaig fer un reset mental i vaig decidir que jo havia de ser feliç i que faria l’esforç de ser feliç, tot i tenint aquest problema vital, que és voler ser pares amb totes les forces i no poder. Que lluitaria amb totes les meves forces i diners per ser mare i que aniria a totes i ho intentaria tot, però mentrestant viuria aquesta vida que tinc i que la viuria sent conscient de lo privilegiada que sóc. Ara podeu pensar que van ser flors i violes. Ja sabeu que no. Sobretot per què pateixes per aquesta persona que pateix i tens por. Però jo vaig fer el meu reset mental i vaig començar a navegar per aquest món de la fertilitat de manera diferent. No va ser tant idíl•lic com sona eh. Vaig llepar amb els embarassos d’amics i coneguts. Però aleshores feia l’esforç per recuperar els ànims. I uns dies queia el tossut, altres jo, però sempre vam estar en moviment, lluitant. Lluitar també ens donava força. No vam parar mai: histeroscòpies, operacions, recuperacions, períodes d’espera, ara provem aquesta pastilla, ara aquesta altra... vinga ecografies i anàlisis de sang!

La meva història es va acabar bé i gràcies a la última FIV, tinc una filla preciosa i sana. L’únic embrió que tenia sa. Es va agafar en el meu endometri xuxurriadet. Es va agafar com no s’hagués pogut agafar! Però ho va fer i va ser una victòria gegant. Però crec que vam començar a guanyar la guerra quan vam decidir que ja n’hi havia prou de tanta misèria emocional. I aquesta és la meva experiència, Gusineta. Tan de bo t’ajudi!! I sobretot si feu FIVs feu-les amb DGP per anar sobre segur, que després si la cosa va bé us estalviareu biòpies de córion i amniocentesis!! Aquí estem pel que faci falta. Molts ànims, molta força, pinta’t les pintures de guerra a la cara i a donar molta canya!
Avatar de l’usuari
Gustineta
:: gosset
:: gosset
Entrades: 426
Membre des de: dl. nov. 03, 2014 4:58 pm
Ubicació: Entre Barcelona, l'Alt Empordà i Andorra

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: Gustineta » dl. març 21, 2016 8:10 am

Hola valentes!

De moment, faig una entrada ràpida per donar-vos les gràcies per dedicar un temps a respondre'm i per compartir les vostres experiències.
Voldria respondre-us una a una, també entro per dir-vos que ho faré.

Moltes gràcies i una abraçada!
Nov de 2013: inici cerca
Gen-jun 2014: 2 TE+ i 2 avortaments espontanis
Set 2014-set 2017: proves, cerca natural, 2 IA -
Oct-des 2017: 1a FIV+DGP. Un sol embrió sa; bioquímic
Jul i set 2018: 2a i 3a FIV+DGP.
Nov 2018: Beta +
Ago 2019: Benvingut, Enric
Gen 2022: Trànsfer i bioquímic
Ago 2022: Emb. espontani
Mai 2023: Benvinguda, Elna
Ari_RG
:: granota
:: granota
Entrades: 240
Membre des de: dc. feb. 10, 2016 11:01 am

Re: Infertilitat/esterilitat i amistats

EntradaAutor: Ari_RG » dv. abr. 01, 2016 5:58 pm

Hola a totes valentes!!!

La veritat es que llegir-vos es a la vegada un alivio i una pena, ara us explico el perque. No està centrat en un unice tema com es la infertilitat pero si en com de vegades el nostre entorn ens falla o no està a l'alçada de les nostres circuntancies.

Entenc que hi ha molta, moltissima gent que no sap enfontrar els moments crus dels altres i que ho ha gent a qui li resulta mes facil... Jo tinc una persona molt propera que en determinades ocasions ha fet una mica com el vostre entorn.

Vaig perdre la meva tieta (com una segona mami, vaig creixer amb ella des del neixament fins als 24 anys) d'una malatia llarga i horrible i vaig estar molt sola perque aquesta persona no sabia que fer per consolar-me mes enlla del va no pateixis segur que no es res (fins que li vaig dir que era una malatia degenerativa sense cura...) i llavors em va dir quan ja moria bé millor aixi que patitn (cosa que en realitat era veritat pero jo volia sentir un quina merda de vida, era la meva primera gran perdua i molt sentida).

Després als 27 anys (si heu llegit be) vaig començar a sortir amb el meu actual marit i primera parella... Durant 3-4 mesos es va allunyar de mi perque fins ara la sempre solterona tenia parella i ella havia passat per una separacio 3 anys abans no superada y s'havia d'acostumar a la nova situacio...

I finalment va arribar el moment babys... Tinc un mioma al uter i quistes als ovaris i la meva gine m'havia dit que potser teniem problemes d'infertilitat i avortaments pero que fins que no ens possesim no ho sabria... Ens vem posar i passaven els mesos, la gent ens preguntava i jo parlava amb el meu grup d'amigues sobre la possibilitat de no poder tenir nens i de la meva frustració i la veritat que jo nomes volia sentir un aish nena quina pu*** i no un va no siguis dramatica que potser no et passa (tot i que tenien rao pero el que vols es que posin una mica a la teva pell). Total que just abans de començar a fer proves, després d'un any de cerca va arribar el positiu i quan li vaig donar la noticia la resposta va ser primer no m'ho has dit a mi la primera i després un "veus, tant queixar-te per res, al final a tu sempre et surt tot be..."

El meu marit diu que no enten com mantenim la relació i bé al final sempre penso que la meva felicitat la fa inmensament infeliç i que pair això es dificil... Així pel que expliqueu del vostre entorn entenc que pensent que la seva felicitat us genera un sentiment de infelicitat i que no sabem com gestionar-ho... Repeteixo, es trist, però de vegades hem d'acceptar que tenim gent al nostre entorn per la qual tant les seves coses com les dels demes se les fan seves y que es creuen el melic del mon i no poden empatitzar. La decisió està en seguir a prop d'aquesta gent o apartar-la i s'ha de fer una valoració de totes les experiencies i moments.

Jo, en el meu cas, sempre he pensat que es una persona especial i que m'ho demostra com sap i que ho accepto, tot i que em segueix costant alguna que d'altre llagrima pensar que el meu embaras ha fet que les meves amigues totes en una altra etapa vital m'hagin deixat una miqueta de costat, pero al final com diu la tossuda, acabes trobant la gent amb la que t'entens i la normalitat torna.

Anims guapes, no tireu la tovallola i sobretot feu el que considereu mes oportu, no us calleu si no voleu, no parleu si no voleu, no veieu a qui no voleu i acosteu-vos a tots aquells que us estimen!!

Torna a “Quan les coses no van bé”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 6 visitants

Membre de l'AMIC Control OJD Nielsen Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET

Actualitat ::