Com trobo a faltar la meva petita....

[petittressor]

Hola, és el primer cop que escric en aquest fòrum però trobo la necesitat de fer-ho, per probar si d'aquesta manera, escrivint la meva història, faig que em sigui més fàcil de portar...
Després de 2 anys intentant ser pares, al final ho vam aconseguir. Mai oblidaré aquell dia d'Octubre quan vaig veure les dues desitjades ratlles, era com una alucinació, em pensaba estar somiant, per fi s'habia fet realitat, estaba embaraçada!! Desdel 1er cop que vaig veure el seu petit cor bategar a la setmana 6, ja vaig sapiguer, que seria lo que més estimaria a la meva vida, era extrany, perque només en feia uns pocs milímetres, però així ho vaig sentir.... Tot anava bé, jo em trobava perfectament, a excepció d'alguna infecció d'orina, ni cap nausea, ni cap mareig, res de res, només una gran felicitat que m'omplia totalment. Fins a la eco de la setmana 11 , quan ens van dir que el plec nucal estaba aumentat i necesitàven fer-me una biopsia de corion per descartar qualsevol malaltia o síndrome greu. Rebre aquella notícia, va ser horrorós, de sobte tot es va fer fosc, i van ser uns dies de molt patiment fins que ens van dir que tot havia sortit be i que esperàvem una nena, una nena preciosa, una bonica Gala.... Després d'aquests dies de patiment tot va tornar a la calma, vam tornar a disfrutar del embaraç, a fer plans, a parlar-li a aquella panxeta que cada dia anava creixent més i més i tornar-nos a omplir de una felicitat plena. Fins a la eco de la setmana 20 (la morfològica) on ens van donar la pitjor notícia de la nostra vida, la nostra petita i estimada nena venia amb unes malformacions molt greus al cervell , tant greus que el diagnòstic era clar, tant clar com dur, no hi havia cap tipus de esperança, i vam haber de fer una interrupció al embaraç... Després d'acomiadar-nos com vam poguer o saber , de la nostra petita, en varen ingresar al hospital i vaig donar a llum. Després de unes contraccions molt doloroses, encara que en aquell moment lo que més em feia mal era l'ànima, vaig donar a llum a la meva primera, petita i tant desitjada filla. Vaig sentir com sortia de dins meu (l'epidural no va arribar a fer efecte) i com les nostres vides es separaven.... D'això fa 16 dies, i la he trobat a faltar cada minut d'aquestes dues setmanes. Tinc un buit dins el meu cor, que no sóc capaç de treure. Estic perduda, no sé on buscar ajuda, perque veig molt i molt difícil poder superar això jo tota sola, encara que tinc a la millor persona que podria tenir al meu costat, ni tant sols ell aconsegueix que aquest mal que sento dins l'ànima disminueixi....
No sé si alguna em podrieu ajudar dient-me si hi ha algún grup de dol a Barcelona que alguna hagueu anat i us hagi servit. O fer alguna cosa que us hagi anat be a vosaltres, ja que per lo que estic veient aquest dies, malauradament, moltes parelles s'han trobat en la nostra mateixa situació.... Encara que sospito, que per molt que faci, només serà el temps, el que farà que el dolor vagi disminuint

T'estimem i sempre , sempre et portarem al nostre cor, petita Gala (la mama i el papa)

[Tutty29]

Petittresor primer de tot un petonas ben enorme!!
Estava llegint el teu relat amb llagrimes als ulls, me emocionat ja que la meva filla es diu Gala, com l'angelet tant desitjat i que estara sempre al teu cor.
Anims bonica!!!

[Airin]

Petittresor, em sap molt de greu, ningú hauria de passar per això, se m'encongeix el cor. Et recomano l'associació Petits amb llum, segur que t'ajudaran. No vulguis fer-te la forta, tens dret a passar el dol per la teva Gala, per desgràcia sovint la societat no ho reconeix perquè és tan dolorós que no sabem ni com reaccionar. T'envio una abraçada gegant, a tu i a la teva parella

[Elantris]

PetitTresor, una abraçada ben i ben forta!`

T'anava a escriure una parrafada enorme, però no sé que et puc dir per ajudar-te que no t'hagin dit ja.

Espero que trobis algun grup de dol que t'ajudi, que et permeti desfogar-te i treure tot el que portes dins.
Li podries preguntar a la llevadora o al gine que et portava fins ara, potser ells saben alguna cosa...

Espero que mica en mica vagis superant la teva pèrdua i que ben aviat puguis tornar-t'hi a posar i segueixis amb la teva vida endavant.
Per tu, per la teva parella, i per la teva petit Gala. Us ho mereixeu.

He buscat per internet i he trobat aquest enllaç, a veure si t'ajuda ni que sigui una mica...

http://superandounaborto.foroactivo.com/

Molts i molts ànims per a tu i la teva parella. Un petó ben fort!

[charito]

Hola maca, entro molt rapid per dir-te que hi ha un grup al Guinardo que es diu http://www.petitsambllum.org/ segur que et podran ajudar:

Ser útils i oferir servei a les persones que ens necessitin.
Donar suport, emocional i jurídic, a les mares i pares que han patit la pèrdua d'un o més fills durant l'embaràs o després del part.
Augmentar el nombre de professionals de la salut sensibles i empàtics amb el dol perinatal i neonatal.
Aconseguir que tots els nadons tinguin dret a un nom immediatament desprès de néixer.

Molta força

[Arya82]

Em sap molt i molt greu el que t’ha passat. Algunes de les sensacions que descrius m’han recordat molt al que vaig sentir jo aquelles primeres setmanes (la meva història és la de “hem perdut les nostres nenes”) i no he pogut evitar posar-me a plorar. Aquest buit al cor que descrius... Sembla que fins i tot el cor faci mal, com si arribés a ser físic. I sembla impossible superar-ho, per molt que ploris el dolor és tan enorme que sembla que no hagi de marxar mai.

És extremadament dur i ningú hauria de passar per això. I tan, tan injust. Però com dius, el temps t’ajudarà. Jo encara les trobo a faltar a cada instant, no hi ha dia que no pensi en elles o que parli amb elles i encara les ploro. Però el dolor ja no és tan intens, ara ja puc viure. Jo no he anat a cap grup de dol, però si que m’ho vaig plantejar en algun moment. Si veus que ho necessites, ves-hi, que segur que t’ajuden.

Una abraçada ben forta, per tu, la teva parella i la teva petita Gala.

[petittressor]

Moltíssimes gràcies a totes pels vostres missatges, no sabria dir la de vegades q els he llegit en els moments q m'he sentit mes baixeta d'ànims. Ajuden les paraules tan maques q heu escrit.amb aqsta experiencia estic aprenent existeix com una gran comunitat "desconeguda" feta de manera desinteresada i amb molt d'amor per les dones, i aqst descobriment no deixa d'emocionarme. Com dones com vosaltres q no em coneixeu de res,sou capaces d'enviarme amb les voltres paraules tant d'amor i respecte. Una abraçada molt forta per a totes

[Mila.]

Hola Petittresor,

Jo quan vaig perdre la meva Queralt vaig fer tres coses que em van ajudar:
1. vaig fer una capsa amb totes les coses que tenia d'ella, les ecografies, i coses que em recordaven a ella, com un cd que vaig escoltar molt durant l'embaràs, una pedra d'un lloc determinat que per a mi va ser important durant l'embaràs, un dibuix, i altres coses
2. com que necessitava sentir-la a prop, em vaig fer un anell amb el seu nom. A través de www.shapeways.com es pot imprimir en 3d qualsevol cosa, i jo vaig escriure el nom de la Queralt a mà, i amb una aplicació d'aquesta web ho vaig poder convertir en un anell. Ara el porto sempre i em va ajudar molt els primers mesos a sentir que la tenia amb mi per sempre.
3. vaig anar a parlar amb una doula (http://www.coracor.es/) que havia passat per una pèrdua i que em va ajudar a no sentir-me tan sola.

Una de les coses més importants, em sembla, és poder parlar tant com ho necessitis amb gent que et pugui entendre i que no et contesti només les típiques coses de 'ja us hi tornareu a quedar' i 'anima't'... Parlar amb gent que hagi passat el mateix o que ho hagi viscut de prop. Si no els trobes en el teu entorn, busca'ls a petits amb llum, o els altres llocs que t'han recomanat.

Espero que alguna d'aquestes idees t'ajudi.

Una abraçada ben forta,
M

[nainonera]

Hola bonica, primer de tot dir-te de tot cor que em sap molt de greu. M'has fet reviure intensament sensacions horribles. Fa tant mal tot que sembla impossible suportar-ho. Només dir-te que ara mateix el més normal del món és que et sentis així, però com tot mica en mica es farà més suportable. Mai s'oblida, però l'amor acaba guanyant al dolor.
Estic molt d'acord amb els consells que t'ha donat la Mila, els símbols i records a mi també em van ajudar molt, a poder sentir que si que havia existit i no fer com si res com tot l'entorn. El millor consell que et puc donar és dir-te que et permetis sentir i fer el que et surti de dins, no facis cas a ningú i molt menys a qui no ho ha viscut. Jo vaig anar a un grup de dol, 6 o 7 mesos desprès de perdre l'Ot, a mi em va ajudar molt tenir aquell espai un cop al mes per recordar-los, per compartir sentiments, per no sentir-nos sols i bojos en aquest dolor. Aquest racó també em va ajudar moltíssim. Però últimament està més paradet que fa uns anys. Al facebook hi ha un grup de dol gestacional i perinatal a Catalunya, totalment privat on hi ha moltes mares que han passat pel mateix, es comparteix info de grups, trobades, xerrades, etc. Et passo el link: https://www.facebook.com/groups/961005553933031/?fref=ts

Jo també et volia recomanar la Noelia de coracor, l'he seguit virtualment i m'encanta com treballa. Vaig coneixer-la fa poc en unes xerrades a Girona i és amor.
Ara fan una expo de fotografies a la biblioteca Biblioteca Josep Janés de barcelona. Dissabte fan una xerrada que té molt bona pinta, amb les "grans" expertes, et recomano els llibre també. Copio el text:

Dentro de la Exposición "Rompe el Silencio" de Norma Grau que se llevará a cabo del 29 de Febrero al 19 de Marzo, se llevará a cabo la actividad "Libroforum" en el que contaremos con la participación de 4 personas que son un referente dentro del mundo del duelo gestacional y neonatal.
Las psicólogas Mª Teresa Pi i Sunyer i Sílvia López nos hablaran de su reciente libro "Morir cuando la vida empieza".
Cristina Silvente y MªÀngels Claramunt, psicóloga y doula respectivamente, ambas especializadas en duelo gestacional, nos hablaran de su libro "Las Voces Olvidadas".
Todos los asistentes tendrán la oportunidad de plantear las preguntas que deseen a las autoras durante la actividad, creando un "forum" abierto en el que la temática principal será la muerte de un bebé y todo lo que la rodea.

[url]https://www.facebook.com/events/1538178089814638/
[/url]

Una abraçada gegantina pels 3.

[blanca81]

Bona tarda guapa!!

Entenc tant bé com et sens, jo he passat per dos aborts i ha estat molt dur... Dels meus ja en fa més de 3 anys i encara hi penso molt sovint, pren el temps que necessitis per plorar, per estar trista, per enfadar-te. Només així poc a poc i sense donar-te compte, la ràbia i la tristesa s'aniran convertint en amor i enyorança, hi podràs pensar i parlar sense posar-te a plorar.

Mai oblides el que ha passat perquè es una injustícia que no pots canviar, però jo amb el temps he aconseguit il·lusionar-me per torna-ho a intentar, tot i que costarà ho aconseguirem.

Només volia recordar-te que no estas sola, que som moltes que hem passat pel mateix, que es dur, molt dur, però nosaltres també ho som.

T'envio moltes forces i una abraçada enorme!

[tinatineta]

Et llegeixo i sembla que hagis escrit la nostea història. Ara ha fet 6 anys vaig passar pel mateix. A la eco de les 20 setmanes...malformació incompatible amb la vida i interrupció de l embararàs que tant ens havia costat. La meva Júlia.
En aquests moments sobren els consells. L'únic que et puc dir des de l experiència i tot el meu respecte...és que et donis el temps necessari...plora-ho, enfada't,. Busca ajuda ( a mi em va anar molt i molt bé fer una teràpia amb psicòloga), guarda tot el que puguis d ella i tingueu com un tresor. També us recomano el llibre "la cuna vacia". Passa bastant de la gent i els comentaris inapropiats...
I amb el temps...tot i que mai mai mai l oblidaràs i sempre la trobaràs a faltar...aquest buit tan profund indescriptible...passarà.
Molts petonets i abraçades

[Bacilos]

Hola petittressor,

he entrat en aquest apartat perquè també estic passant per un moment dur i he llegit la teva història.
Entre vàries m'heu fet plorar. Jo no he passat per això però no puc imaginar-me el dolor.
Ara veig que han passat uns mesos i volia saber com estaves.
Jo també crec que els consells de la Mila són bons i molt macos.

Una abraçada.

[petittressor]

Hola!
Primer de tot moltes grácies per escriure, Per molt q hagi passat el temps, sempre van be unes paraules d'ànims....
Al final el meu marit i jo, vam anar al grup de dol que hi ha a la Vall d'hebró, i va ser lo millor q vam poder fer. Arribar allá i ser rebuda per una gran profesional com a es la M.Teresa (la psicóloga q porta el grup) i trobarte amb pares q están passant exactament lo mateix q tu, et dona una Pau dificil d explicar....
Nosaltres vam anar durant 5 mesos, fins q vam decidir q el cami q ens qdaba ja l'habiem de fer sols...
Amb el Temps tot sentiment es fa menys doloros, però tinc claro q sempre, sempre recordaré a la meva petita Gala i q gràcies a ella he canviat, ens ha fet canviar, madurar, saborejar la vida de una altre manera....

Una abraça bennnn forta per a totes les mamàs i papàs q están passant o han passat per algo semblant....

[Bacilos]

M'alegro moltíssim per vosaltres, com a parella, que hagueu... no sé si es pot dir superar aquesta fase, però està molt bé que hagueu tingut el suport durant aquest temps d'una gran professional.
Estic d'acord amb tu que parlar amb gent que ha passat pel mateix ens va molt bé.

Una abraçada per a tu, el teu marit i la preciosa Gala.

[Esther33]

Ostres, quin fart de plorar de llegir la teva història Petit Tresor...i també d'emoció per tant suport i tanta calidesa de tantes dones que podem oferir-nos paraules tan encertades en moments tan delicats. Jo ara em trobo en una situació d'incertesa i por absoluta. Tot just aquest matí escrivia la meva primera publicació explicant el higroma qustic que ens van detectar ahor en la eco morfològica i els temors que s'en deriven.
Us admiro molt , moltissim per tot el que heu passat, per la vostra fortalesa, resiliència i coratge.
Entenc perfectament que de tanta tristesa, patiment i llàgrimes formem un mar en el que anem a la deriva i em consola veure com dels aprenentatges n'heu fet una bassa per poder-hi navegar. Desitjo de tot cor que pogueu portar el timó i que arribeu aviat a aquella illa pacífica i tan desitjada des de la que viure rodejats d'amor, sense deixar mai de contemplar el mar i els estels del cel que us acompanyen.
Si finalment la nostra petita també ha de marxar, espero trobar aquest camí amb el màxim de suport. Mai van malament uns quants braços més remant.
Molt bona nit valentes. Us envio una abraçada immensa i tot l'ànim del món.