Pèrdues i cap arc de St. Martí

[Gustineta]

Hola!

Feia molt de temps que no passava per aquí i de fet no estic segura que aquest sigui el lloc per escriure aquest post, però és el que m'hi lliga més.

Confesso que vaig deixar d'entrar en aquest raconet perquè em va començar a fer mal veure com la gran majoria va aconseguint un embaràs i tenint els seus arc de Sant Martí i jo no.
Aquest post és un lloc agradable i acollidor però al capdavall, les que hi hem passat, volem que sigui temporal, un lloc de pas on trobar persones que t'acompanyin després d'una pèrdua. Però què passa quan passen els mesos i els anys i no arriba cap altre embaràs? Per què gairebé tothom que passa per aquí se n'acaba sortint i jo no? Sé que ningú no en té la culpa, i sé perfectament que encara que les coses acabin sortint bé, això no vol dir que la pèrdua o pèrdues siguin menys dures. No, ja sé que no s'oblida i continua sent dur. Però també crec que un nou embaràs, malgrat les pors enormes, aporta esperança, Però, i si no arriba? On va quedant l'esperança?

Avui se'm fa molt molt present. Ahir em va venir la regla, la 30a o 31a després de la segona pèrdua. Una regla dura perquè és la primera després d'un tractament de reproducció assistida que no ha funcionat. I avui és el meu aniversari, he de posar-hi bona cara i només tinc ganes de plorar. Plorar perquè no hi ha dret que al nostre voltant tothom se n'hagi sortit sense problemes i nosaltres hàgim de viure la infertilitat i l'esterilitat (el doble combo), perquè sembla que ni metges ni amics ni tan sols considerin que el nostre cas és greu (de fet, creuen que és psicològic però no hem sentit ni un argument vàlid per part seva d'aquesta teoria), perquè m'és impossible veure mainada petita (és massa dolorós), perquè sembla que molta gent ens esquivi com si tinguéssim alguna cosa que s'encomanés, perquè el sexe a vegades es fa difícil i ja no és com abans, perquè la persona amb qui em desfogava està embarassada i tot i que s'ha portat molt bé amb mi jo ja no sé si podré suportar tornar-hi a quedar després d'aquest tractament fallit (hi he quedat dos o tres cop des que està embarassada i sé que ho entendrà si no em veig amb cor de quedar-hi més, però sento que no es mereix que li faci això), perquè això és un infern i una muntanya russa, perquè hauria d'estar apuntant el meu primer fill a l'escola i no, no és així, perquè trobo a faltar el meu primer fill d'una manera molt bèstia, física, perquè no sé si mai podré tenir un fill viu (i jo en volia tres) i perquè perquè.

No crec que aquests sentiments estiguin fora de lloc, no crec que no miri cap endavant. Lluito cada dia, només és que estic tan trista...

Sé que no sóc un cas únic (potser semblaré fins i tot ploramiques), que tothom té els seus problemes, que les coses podrien anar molt pitjor i que segur que la psicòloga en qui confiem ens ajudarà, però avui estic superada i necessito desfogar-me. I sento que això tan directe i cru ho puc dir amb llibertat aquí i em sentiré recolzada, encara que poca cosa es pugui respondre.

Suposo que demà, quan torni a començar amb les punxades, ho veuré tot d'una altra manera.

Gràcies a totes.

[PetitPrincep79]

No ets una ploramiques, estàs en una situació que poca gent coneix... El que implica la pèrdua i el que implica els tractaments fallits...
Jo aquesta setmana santa també he tocat fons... La regla m'ha vingut als 23 (23!!) dies... Farà 3 anys que busco germanet@, 2 avortaments (un vaset un bioquímic aviat farà 1 any) i 2 FIVS sense transferència... I tant que és dur! I ho sap qui ho viu, és difícil, molt, posar-se en el lloc de l'altre en les coses dolentes...
Una abraçada enorme i espero aviat trobis l'arc de Sant Martí

[Anna Maria]

Gustineta guapa...
que difícil és posar en paraules el que et vull transmetre.
Primer de tot, intenta no ser tan dura amb tu mateixa, totes ho fem, tenim remordiments d'allò que sentim, sigui el que sigui. Els teus sentiments vers les embarassades i les mares del teu voltant són normals. Aquesta amiga, si és una amiga, entendrà el que sents i esperarà a quan estiguis preparada per reprendre l'amistat. Si no estàs bé, tampoc ho pots estar amb els altres, i ara el primer que has de fer és curar la teva ànima, que està ressentida amb el teu cos i les circumstàncies que estàs vivint.
Pel que fa als "consells" i com es comporta l'altra gent... buf, es que és molt complicat posar-se a la pell d'altri. Jo amb l'experiència vital més dura que he tingut, l'avortament més molta completa però també el fet d'haver perdut un germà (accident de trànsit), intento relativitzar els comentaris dels altres. Ells no saben el que se sent, i moltes vegades l'error que tenim tots és tirar de frases fetes, que moltes vegades no ajuden. Està clar que quan el comentari és d'una persona propera que veus que s'intenta aproximar és una cosa, i quan el comentari ve d'algú extern i fet de forma poca-solta la cosa es complica.
Tan de bo pogués dir-te: "tranquil·la, ja veuràs com..." etc. etc. però no sé el que et depararà la vida. Només et puc dir que t'arropengis en la teva parella, ell i tu sou els que esteu passant tota la situació. Si veus algú al teu voltant que també et pot fer bé, apropa-t'hi, parla del que sents, és molt important poder treure tota la "merda" que tenim a dins de remordiments, de sentiments,... i també fer-ho en aquest raconet, aquí sempre hi ha ulls que et llegeixen i dits que intenten plasmar el suport.

Una noia que coneixia per les xarxes socials tenia una forma d'acomiadar-se que sempre em reconfortava (sempre adaptada al temps que estàvem, etc.): Rep un abraçada d'aquelles de tovallola recent estrenada, suau i perfumada.
Anna Maria

[Arya82]

Gustineta, les teves paraules m’han fet plorar pq m’han recordat tot el que he viscut, i encara que ara el meu arc de Sant Martí estigui en procés, la infertilitat i les pèrdues són una cosa que no oblidaré mai. I que desgraciadament poca gent entén. Veure nens fa mal, veure embarassades fa mal, veure qualsevol cosa relacionada amb nens fa mal i com que evidentment de nens n’hi ha a tot arreu, sovint sortir al carrer implica dolor. T’allunyes d’amistats, crisis de parella, no pots fer pràcticament res perquè tots els diners van destinats a RA. De fet, nosaltres fa 5 anys que no ens fem regals... La infertilitat afecta tots els àmbits de la vida i, junt amb les pèrdues, és una de les coses més dures que he viscut mai. O sigui que tot el que sents és ben normal. Fa uns mesos, aquest escrit hagués pogut ser el meu.

Així que sento moltíssim que la IA no anés bé, ho sento de tot cor. És normal estar trista, de fet, crec que aquesta tristor és necessària per seguir avançant. Per mi, cada tractament fallit era un dol. La infertilitat és un dol. I si a sobre hi sumes pèrdues és un dol rera l’altra. I com a qualsevol dol, aquesta tristesa ha de sortir. Plora, desfoga’t i fes el que realment necessitis tu. Oblida’t dels altres. Sigues egoista. I quan ho hagis deixat anar tot, et podràs tornar a aixecar.

I l’esperança? Quan estàs així, és cert que costa de veure-la. Però hi és. Sinó, no estaries pensant en les punxades de demà. L’esperança és la que fa que ens aixequem i ho tornem a intentar.

Una abraçada ben forta Gustineta. I una altra per tu, PetitPrincep.

[carbasseta]

Hola bonica,

no puc afegir gaire més del que t'han dit, però vull que sàpigues que sí, que aquest és el lloc per desfogar-te i per sentir-te acompanyada. No tinguis remordiments ni donis explicacions sobre els teus sentiments. Els tens i hi tens tot el dret, busca qui els entengui i busca el seu suport.

El camí de la RA és molt dur, ple de pujades i baixades, d'incertesa i d'incomprensió per part de les persones que no hi han passat. Aprofita els moments de pujada per gaudir-los i agafar forces i plora el que necessitis en els de baixada si tornen a venir. Com et deia l'Arya, cada procés fallit és un dol que cal fer.

El de les pèrdues jo l'acabo de descobrir i encara no estic recuperada, per tant no el puc veure amb gaire perspectiva. Només que també és molt dur i que també són dols que cal respectar-los el seu temps i integrar-los a la nostra història.

Molts ànims amb les punxades d'aquest cicle i tan debò sigui el definitiu.
Una abraçada molt gran!

Anna Maria, Arya i PetitPrincep, no sé si em recordareu! Una abraçada per vosaltres també!!

[Xinxeta80]

Hola Gustineta, t'entenc tant!
A nosaltres, després de dues puncions només vam aconseguir dos embrions ( de la segona punció no en va sobreviure cap i el món et cau a terra). Un no va sobreviure a la congelació i l'altre no es va agafar. Tampoc teníem raó lògica pel nostre cas.

Vam llençar la tovallola i aleshores va aparèixer el nostre ratolí, sense esperar-lo va començar a créixer dins meu. Va créixer fins a les 14 setmanes, el meu cos no va deixar que ho fes més, vaig tenir una trombosi que me'l va fer perdre. Resulta que tinc la sang massa espessa, ho hem sabut amb les proves posteriors. Picaria de cap a la paret de pensar que amb aspirina infantil n'hi hagués hagut prou... bé, ara ja està.

Tothom creu que si ha passat un cop ens hi podem tornar a quedar, jo també m'agafo a això però en molts moments crec que ja vam tenir el nostre petit miracle i no el vaig saber protegir. Potser hem tastat la felicitat i no en mereixem més. Bé hi ha gent que no ho aconsegueix mai i d'aquests ningú te'n parla...
Impossible només és allò que no s'intenta, però és molt dura la patacada quan el paper se't taca de sang.

No pretenc enfonsar-te, només vull dir-te que no estàs sola, som més que patim quan hi ha una panxa prop nostre i quan una amiga està embarassada li desitgem el millor però se'ns destrossa el cor...

Hem de tirar endavant, perquè enrere no ens deixen.

Tu no perdis l'esperança, la resposta és la pregunta: i perquè no?

[manyaga]

Aixxx Gustineta, ja saps com t'entenc...m'has fet plorar....perquè jo tampoc tinc el meu arc de Sant Martí, perquè tot el meu camí també és molt complicat, perquè ja sento el meu pas per aquest raconet com una cosa molt llunyana, quan estava per aquí vaig aconseguir tres embarassos que no van evolucionar, i tot i que em van trencar per dins, tenia la convicció que si ja aconseguia embarassos algun aniria bé...i ara em trobo a les portes d'una ovodonació, després d'uns tractaments de reproducció assistida que m'han fet més mal que bé...i ja no arriba cap embaràs, i l'esperança cada cop està més deteriorada, i no entens res, no entens perquè et passa tot això a tu, no entens perquè tothom al teu voltant aconsegueix embarassos, no entens perquè en el temps que tu portes lluitant per tenir un fill, hi ha gent que ja ha format la família que tu tant anyores...no entens perquè no pots tenir una mica de sort...no entens res de res...

I quan arriben dates en les que representa que has de ser feliç, com ara l'aniversari, has de posar bona cara, perquè la resta de la societat no pot entendre el mal que sents, la buidor que ressona dins teu, i hem de seguir endavant, i ho fem perquè som unes valentes lluitadores, però tot plegat és una BONA MERDA! amb majúscules i excalamació i amb tota la ràbia del món.

Espero que les punxades t'hagin ajudat a trobar de nou l'esperança, perquè per moltes patacades que rebem, tenim la il·lusió de ser mares, i aquesta il·lusió és la que ens fa seguir aixecant, perquè la idea de no tenir un fill, fa més mal que tot el que ens toca viure, perquè si finalment podem tenir el nostre fill en braços, hauran valgut la pena totes les llàgrimes vessades i les cicatrius que aquest camí ens deixarà

[Gustineta]

Hola boniques,

M'he adonat que no vaig agrair-vos les vostres paraules i volia aprofitar per fer-ho. Moltes, moltes gràcies per la vostres respostes i per haver dedicat temps a escriure-les.

PetitPrincep, em sap molt greu el que estàs passant. Crec que la gent tampoc no s'imagina el que és voler tenir un segon fill i no poder.
Estic d'acord amb tu que costa molt posar-se en la pell d'una altra persona quan passa una situació complicada. De fet, és una cosa que em resulta molt més fàcil de fer ara que abans.
Com estàs ara?

Anna Maria estic d'acord amb tu. Crec que la clau és, justament, "frases fetes que no ajuden" i "estar bé amb nosaltres mateixos".
El dolor per una pèrdua, sigui quina sigui, es tendeix a minimitzar i no s'hauria de fer. Suposo que encara he d'acabar de fer l'aprenentatge de relativitzar-ho.
La meva amiga ho ha entès, sabia que ho faria. És més un sentiment de culpabilitat, de ser incapaç, per culpa del dolor, de compartir la seva alegria quan ella ha estat per mi tant temps.
Moltes gràcies per l'abraçada :).

Arya gràcies. Ja t'ho havia dit, que estic molt contenta que el teu arc de St. Martí estigui en procés i que hi continuï. Com portes les pors? Estàs gaudint de l'embaràs malgrat tot?
No podies resumir millor el que és per a mi la infertilitat. Encara no som al punt de destinar tots els diners a RA, però no falta gaire.
La meva parella diu que no ens podem desconnectar del món i que val més que ens hi anem acostumant. Però jo necessito aquesta desconnexió, allunyar-me i es clar, no és del tot possible perquè, com dius, d'embarassades i criatures te'n trobes a tot arreu sempre.
Tot i que sí que havia pensat en aquesta sensació d'un dol rere un altre (perquè sí, l'esterilitat pot arribar a ser un dol mensual recurrent i si hi sumes tractaments encara més), no havia vist mai la tristor com un motor per tirar endavant. I ara hi veig sentit.

carbasseta em sap greu la teva pèrdua. Com estàs? Com t'has anat sentint a mesura que ha anat passant una mica el temps? Les pèrdues, almenys per mi, també són una mica una muntanya russa, encara que per motius diferents. Hi ha dies que són especialment dolorosos (per exemple, pels voltants de la DP o l'aniversari de la pèrdua). En altres coses, les pèrdues i l'esterilitat no són tant diferents. El que dius dels moments de pujada és totalment cert: cal aprofitar-los al màxim perquè són un petit tresor.
Una abraçada

Xinxeta, primer de tot, em sap greu la teva pèrdua. Com estàs?
Tot i que encara no he fet cap FIV, em puc imaginar com et vas sentir després de les puncions.
Amb això que dius de la sang espessa. No entenc perquè als pacients de RA no els fan més proves abans de començar el tractament. N'hi ha un parell o tres de coagulació són bàsiques.
És complicat quan l'origen del problema és desconegut. Per mi és la part més difícil d'acceptar. Penso que... si no sabem què està malament, com ho podem arreglar? Però es clar, tampoc et pots quedar de braços plegats i no fer res.
Amb això que dius que us diu la gent que us hi podeu tornar a quedar... Sí que és veritat que el fet que es produeixi un embaràs és positiu, però em costa agafar-m'hi perquè meva experiència no ha estat aquesta. En el meu cas, després de dos embarassos ràpids no n'he aconseguit cap més, i de l'últim ja fa tres anys. Recordo, després de la primera pèrdua que una noia (embarassada del mateix temps que ho hauria estat jo) em va dir "almenys saps que t'hi pots quedar". Em vaig agafar a això. Vam tenir sort. Després de la segona pèrdua, una altra persona va dir-me " a la tercera va la vençuda". Jo en aquell moment em pensava que quedar-me embarassada no era el meu problema, però també pensava "de què em serveix si els perdo". Ara que he vist les dues bandes, entenc del tot el valor de quedar-se embarassada. El sol fet d'aconseguir-ho. És un miracle, un primer pas importantíssim. Això sí, em costa agafar-me a la idea que dius del "per què no?", però hi hauria de treballar. Perquè penso que tens raó.
Espero de tot cor, que per a vosaltres sigui possible, i que si decidiu tornar a buscar ho aconseguiu. I que tiri endavant.

manyaag bonica, com estàs ara? Vaig veure que finalment havíeu fet el pas i us havíeu decidit per ovo. La veritat és que em agradar tal com expliques la vostra decisió. Tan de bo aquest sigui el camí que us porti a abraçar al vostre fill. Com et notes després de la decisió?
Potser és absurd això de les dates, però a mi m'afecta molt. La meva parella diu que no té gaire sentit, si hi penses sempre trobaràs dates especials que et recordin el que podia ser i no és. En part hi estic d'acord, però també hi ha dies i dies, o cicles. Cap d'any, per exemple, també és una d'aquestes dates en què has de fer veure que estàs content.

Jo us explico que la segona IA tampoc no va anar bé i passem a FIV. Demà passat formalitzarem l'entrada en llista d'espera al Clínic i ens estem informant per fer-ho en una clínica privada. De moment, hem anat a IVI i ens fan un pack complet i és molt car. Volem més opinions abans de decidir-nos. Per altra banda, des del mateix IVI, ens han demanat més proves i donat hora per anar a una immunòloga. Això sí que ho farem.
Emocionalment ho visc una mica amb incertesa i amb por. Por d'agafar-me a un clau roent i que tampoc no funcioni, però al mateix temps, necessito aquest clau i convèncer-me que hi anirà, de bé.
Ahir va fer tres anys de la segona pèrdua. Ara mateix estem preparant un trasllat de pis (ens apujaven el lloguer un 30-35% el lloguer!) i surten coses com ara el tiquet de la bàscula que vaig comprar en el primer embaràs o una bossa plena de bolquers petits i cremes que ens havien regalat uns amics abans que comencéssim a buscar. I aquestes coses es converteixen en una mena de catalitzador del que podria ser i no és. Tot el pis també ho és. Vam firmar el lloguer d'aquest pis quan jo estava embarassada, l'havíem llogat més gros perquè havíem de ser tres. I han passat tres anys i això no ha passat. Potser és absurd, però hi penso i em sap greu. I per altra banda, penso que potser tancarà una etapa. Veurem.
I finalment, tinc la sensació de viure en cercles. Ha arribat un altre cop l'estiu i estem exactament al mateix punt que l'any passat: començant a fer més proves, però més desgastat. Quines ganes que tinc d'anar més en línia recta.
També em vaig apuntar a un taller d'escriptura del Catorze.cat. Es diu Escriure la vida i el que hem treballat és com crear un relat literari a partir de l'experiència personal. I és el que necessitava. No només he escrit sobre la infertilitat i l'esterilitat, però m'ha donat eines per fer-ho de manera literària.
Vosaltres escriviu (per desfogar-vos, per vosaltres mateixes) sobre el que us passa i com ho viviu?

Una abraçada i, un altre cop, moltes gràcies,

[Anna Maria]

Bones!
Ostres, com me n'alegro que puguis canalitzar els teus sentiments, a més d'aquí, amb l'escriptura. Jo a la firma hi tinc a un relat que vaig penjar a "Relats en Català", una web d'escriptors no professionals. Em va anar molt bé poder-ho escriure, va ser el tercer dia després que em comuniquessin l'avortament, quan encara no sabia res de la possible mola, però vaig buidar l'ànima, vaig donar sentit al nus que tenia a l'estómac.
Pel que fa a trobar alguna cosa que tingui a veure amb l'embaràs... a mi em va passar una cosa ben curiosa, dic curiosa perquè no m'havia passat mai: vaig perdre els dos llibres que em vaig comprar així que vaig saber que estava embarassada. Els vaig guardar tant bé (o tant malament) que pensava que els havia tirat, i em semblava un tipus de sacrilegi perquè abans de tirar un llibre jo el dono a la biblioteca. Quan vaig aconseguir el meu embaràs Arc de sant Martí, vaig buscar-los desesperadament i no els vaig trobar. Doncs... fa cosa d'un mes que els vaig trobar, fent endreça de bosses amb coses! Per una banda, vaig pensar que m'haguessin estat d'utilitat, però per l'altra vaig pensar que potser no em tocava llegir-los, com si un embaràs no fos el mateix que l'altre, no sé si m'explico. Per tant, crec que les coses no passen perquè sí, i tot i que no sóc massa creient en Déu, potser sí que crec en una espècie de destí. I el fet que ara per tema econòmic hagueu de canviar de lloc significa un canvi, que espero i desitjo que sigui el canvi també cap el teu arc de Sant Martí.
Rep una abraçada amb olor de terra mullada per la pluja,
Anna Maria

[madame3]

Hola Gustineta,

M'agrada com escrius, com t'expresses, m'agrada llegir-te encara que el que llegeixi avui no sigui amb un motiu d'alegria. Escriure ajuda a posar les idees en clar, almenys sempre ha estat aquest el meu mètode de desofegar-me i de 'veure-hi clar'.

No parlaré de mi pel que fa la meva experiència en el periple de ser pares, només vull parlar de mi en el periple de què no em fes mal que els altres es quedessin embarassats i jo no. Era un sentiment punxant, una estaca al cor que es clavava en el fons del meu ego ferit. Se'm feia dur i pesat quedar amb amics amb fills. I quan una amiga del meu marit em deia que em veia feliç encara que no tinguéssim fills, que això no era la base de la nostra vida, jo li reia la gràcia i li donava la raó, i pensava com d'equivocada estava. Un dia, però, em vaig adonar que vivint d'aquella manera amargada només portava més amargor a la meva vida. No podia ser que la meva vida girés al voltant de tenir o no tenir un fill. Perquè la meva amargor es traspassava a la relació de parella, i fer l'amor ja no era fer l'amor, sinó un acte de fitxar, i això no ho volia. Vaig decidir fer teràpia. I mentre feia terapia jo em feia autoterapia, i vaig trobar el llibre que buscava 'Dejar ir'. Vaig llegir un paràgraf i el cervell em va fer un click. Vaig entendre que el fet de no embarassar-me era un fet i que no calia posar-me malament per aquest fet, no hi havia res ni ningú que m'hagués enviat aquesta 'maledicció', sinó que era un aprenentatge que la vida em donava per a eliminar el sentiment de culpa i desvalorització per no aconseguir allò que volia. Vaig viatjar fora del meu ego ferit i vaig observar el fet objectiu de no engendrar un fill. Molt bé, però la meva vida era altres coses que engendrar un fill. La meva vida són moooooltes més coses ja que encara que algun dia tingués un fill, aquest seria propietari de la seva vida i un dia volaria del niu, i em tornaria a trobar sola amb mi mateixa, amb la meva vida, la MEVA pròpia. Per tant, era qüestió de començar a viure en l'acceptació plena -que no resignació-, agraïment i amor. Perquè tots tenim una llista enorme de coses a les que estar agraïdes, però la trampa humana és que sempre ens fixem en el que ens falta i no en el que ja tenim.

I va ser amb la clara voluntat de voler eliminar tot sentiment d'enveja, desvalorització, culpabilitat, victimisme, etc. que vaig començar a viure amb pau i harmonia, i això ho vaig aconseguir gràcies al no-baby. Fins i tot podia estar agraïda de viure la situació que vaig viure per a aprendre alguna cosa nova i no quedar-me encallada en el bucle de la infertilitat.

A mi, a més, no m'ha agradat mai penjar-me l'etiqueta d'infèrtil. Totes som fèrtils fins que no es demostri el contrari. I al tanto en repetir-nos que som infèrtils, incapaces, etc., perquè el què creus ho fas realitat.

Una abraçada ben gran!!!