Escriure la pèrdua

[Gustineta]

Hola valentes,

No sé si és adequat, però em fa il·lusió compartir un text sobre el meu primer avortament que vaig escriure per a un exercici d'un taller d'escriptura que he fet.


Era hivern i vam saber que tu, petit Pau, arribaries amb els primers grocs de la tardor. Hivern era, encara, quan vam saber que la tardor arribaria, però tu no. Des de llavors, els meus braços, feixucs, lluiten frenètics contra el desig d’omplir-se de tu.

En el silenci d’una llar que havíem imaginat per a tres i que ara se’ns fa massa gran per a dos, et bressolo en l’espai còncau i solitari que dibuixo amb els braços entrellaçats.

Al llit, després de sopar, els braços, adolorits pels per-què-no-hi-ets que em sotgen incansables, s’arrapen al coixí. Intenten endebades buidar la impotència a cops. Els braços reparadors del teu pare se m’acosten i m’envolten fins que, a poc a poc, els meus afluixen la tensió. La respiració se m’assossega. El cansament venç; la son, finalment, s’imposa. Arriba sigil·lós el parèntesi calmat de la nit.

Com heu viscut vosaltres la vostra pèrdua i tot el que ha vingut després? Què us ha ajudat en els pitjors moments?

Una abraçada

[pucpuc]

Es un text molt sentit i molt bonic

[capseta]

A mi m'està ajudant molt parlar-ne quan ho necessito, escriure, llegir sobre el tema, anar a un grup de dol i conèixer per aquesta i altres vies persones que ho han patit. I no guardar-me res ni amagar-me, si sento que necessito fer A ho faig, si sento que he de fer B ho faig.
Si necessito plorar no me n'amago, i si necessito estar sola ho faig.
És important que tothom respecti els nostres moments i temps per tot, però sobretot nosaltres mateixes.


Petons!

[Anna Maria]

Bones de nou guapa,
ara he vist a la pàgina d'inici aquest post amb el teu escrit. De pell de gallina el tros que diu: "et bressolo en l’espai còncau i solitari que dibuixo amb els braços entrellaçats."
Moltes gràcies per compartir-lo amb nosaltres!
Abraçades,
Anna Maria

[Gustineta]

Hola!

Feia setmanes que no passava per aquí, però avui necessito fer-ho. Necessito desfogar-me. Vull escriure-ho encara que crec que no serà un text gaire literari.

El dia 12 de desembre de 2017 em van transferir l'únic embrió sa que havíem aconseguit amb la FIV. Era un embrió que havia passat el diagnòstic genètic i per tant, no tenia cap problema. La beta va sortir positiva però massa baixa. Per fi, després de tres anys i mig de l'últim avortament, estava embarassada. I vam decidir ser positius, vam parlar al nostre fill i li vam demanar que per favor es quedés que tenia uns pares que se l'estimaven molt (bé, ho admeto, també li vam dir que no ens podia fer la putada d'anar-se'n).

Vaig repetir la beta al cap de dos dies. No havia duplicat. L'embaràs no era viable, només el mantenia la medicació. El 28 de desembre es va desencadenar la meva tercera pèrdua.

Hem trampejat aquest últim mes com hem pogut. Com que ja sabíem de què anava, algunes coses han estat més senzilles (per exemple, buscar ajuda o trobar activitats que ens anessin bé), però d'altres són igual de refotudament difícils sempre. Ha tornat amb força aquell dolor de buidor i d'impotència infinites que no sé com aturar ni com expressar. I, per molt que ja el conegui, fa tan mal igualment...

El dissabte va passar el que feia dies que m'angoixava i que va desbocar el dolor, contingut durant quatre setmanes. Em va venir la primera regla postavortament, puntual com si no hagués passat res. Hauria d'estar embarassada de 9 setmanes i no pas vivint això. Veure sang quan no hauria de tocar és horrorós. Tinc les hormones revolucionades, noto les contraccions de l'úter, he de buidar la copa cada certes hores i no puc fer res per canviar-ho. M'he d'aguantar fins que acabi.

El meu germà i la seva parella esperen una criatura per l'abril, pels volts del meu aniversari. Tot a la primera, tot els va bé (tret que ella no valora gens el que té i s'ha atrevit a dir-me barbaritats, però això és un altre tema). Jo no me n'alegro gens ni ells han fet perquè com a mínim vulgui fer l'esforç que em suposa veure'ls, a ells i a la criatura quan neixi; no tinc ni ganes tinc de fer-los un regal. Els va bé i jo em recargolo de dolor i no vull ser tia de ningú. Vull ser la mare d'un fill viu d'una p*** vegada.

Aquests dies he plorat desconsoladament. Per tot, per tota la merda que acumulem des de fa quatre anys. Vull ser feliç i normal. Vull fer de mare, no només ser-ho. Vull una oportunitat que sigui la bona. Vull deixar enrere aquest infern. Sempre és esperar, patacada, tornar a esperar, i així anar fent. A vegades hi ha parèntesis, però no duren prou. Tinc paciència i l'esperança que un dia s'acabarà, però cada cop el camí és més costerut i estic tan cansada i tan trista...

[Anna Maria]

Bones Gustineta,
és complicat trobar les paraules que et puguin reconfortar, a vegades ho empitjorem sense voler-ho. Només dir-te que t'he llegit i que m'alegro que puguis escriure tot el que sents, pensa que hi ha persones que es tanquen amb elles mateixes i no ho parlen amb ningú, ni ho escriuen, ni res. I tu n'ets capaç.
Una abraçada,
Anna Maria

[myca]

Quan el Sol il.lumina una cara del món,
l'altra roman a l'ombra, i és propicia a la son.
Però ni una vegada, després d'un Sol ponent, deixarà d'aparèixer un novell Sol ixent.
Aquest escrit el porto sempre a sobre, només per recordar-me que tard o d'hora les coses canvien...

Gustineta, no et podem consolar amb tot el que us ha passat, però si pots escriure i compartir els teus pensaments i sentiments, segur que ja és un bon pas per continuar endavant.
Una abraçada molt forta,

[crunchi]

Ostres Gustineta em sap molt de greu. La vida a vegades és molt p***. Em sap greu la situació familiar que teniu, perque si ja és prou fotut la vostra pèrdua, aquest tema familiar encara empitjora més les coses.
Tenvio molts ànims i i els meus millors desitjos

[Flop]

Molts ànims!
La gent que no ha passat per experiències semblants no en té ni idea de què és. I, molt sovint, volent-te ajudar, diuen aitèntiques rucades. És difícil no emprenyar-se perquè diuen bajanades en moments molt sensibles per tu i de temes que, encara que ells no ho sàpiguen, són sagrats!!
Com ja han dit d’altres, l’esperança no s’ha de perdre i mentres esperem aquest embaràs tan desitjat, hem d’intentar ser feliços. El temps que passem i no ho som, és temps perdut...
Una abraçada!