Avortament 21 setmana per malformació

[Crisdp]

Hola a tots,
Després de molt buscar per fi he trobat aquest forum que crec que pot ser de molta ajuda!

Estic destrossada, fa 1 setmana a la eco de les 20 setmanes vaig saber que el meu bebé ve amb una malformació a les cames anomenada “genus recurvatum” una d’aquestes malformacions que només toca a 1 de 200.000 embarassos! Es pot tenir més mala sort?!

Sé que moltes heu passat per això i en el fons veure les vostres històries m’ajuda a tenir una idea de tot el que hauré de passar!

Després de l’eco vam anar a la Dexeus a per una segona opinió ens ho van confirmar i ens va dir que podia tenir alguna més i tot...

L’endemà vam anar a la Vall d’hebrón d’urgències per tal de tramitar el procés més ràpid!

Divendres vaig anar la unitat de risc per una exploració i us he de dir que el tracte va ser excel·lent! Dolçor, tendresa, amabiltat, respecte per la nostra desció... no tinc paraules! Allà van confirmar el pronòstic i van afegir que també semblava que tenia els ossos petits dels brassos!

Ens van explicar com serà tot el procés, l’avortamemt, millor dit el part... Qué fer després amb el bebé, evidentment hem decidit incinerar-lo, no volem que el tirin a una fossa...

Tot es tan dur! Encara no sé tot el que m’espera! Per ara avui tinc hora per fer-me una amniocentesis...

Ha estat un embaràs molt buscat! Vam trigar 1 any i mig i al final va ser amb ajuda de l’omifin que m’hi vaig quedar!

El nostre petit ha estat estimat sempre i sempre serà el nostre nen!

Ja no puc escriure més... la tristesa m’ensorra per dins...

Gràcies per poder buidar els meus sentiments per aquí!

[Mire81]

Em sap molt de greu :(. Molts ànims maca. Una abraçada forta!

[crunchi]

Em sap molt de greu, no tinc paraules de consol... només puc donar-vos ànims i moltes forces per seguir endavant.

[Crisdp]

Encara estic esperant per fer l’amniocentesi, ja m’han dit que demà serà el dia... tinc tants sentiments i emocions contradictòris... por, pena... es tot tan dur...

Tenia ganes que el dia arribes ràpid, però ara que arriba no vull... no vull deixar marxar el meu petit...

Gràcies per les vostres paraules!

[capseta]

Bonica,
Sento molt pel que esteu passant, nosaltres vam viure una pèrdua a les 31 setmanes i és duríssim!

Si vols contactar amb mi per privat et puc passar contacte de grups de suport al dol, a mi m’ha sigut de molta ajuda.

M’agrada molt llegir-te en el teu últim missatge dient que no vols deixar-lo marxar, per nosaltres va ser qüestió d’hores saber que la nena va morir i iniciar el procés de part, i va ser tot en estat de shock.
Ara mirant enrere m’hauria agradat tenir-la més present, acomiadar-me amb més carinyo mentre era a la panxa... t’ho dic perquè et veig en un punt en que potser en seràs capaç, de parlar-li, acomiadar-te.... jo fins i tot odiava veure’m la panxa durant el part. Ara no m’ho perdono.

Són moments molt difícils, espero que us ho facin viure el màxim de bé a l’hospital on donis a llum. Teniu dret a veure el vostre bebé i fer-vos fotos si voleu, pot semblar dur, però després és un bé molt preuat.

Una abraçada forta forta!

[Crisdp]

Hola capseta!

Moltes gràcies per les teves paraules! Ahir em vaig passar tot el dia llegint el teu cas... i em vaig sentir molt identificada en moltes coses! Com esteu ara?

Es tot molt dur! Ahir ens vam estar fent fotos de la panxona els tres junts! Li vam escriure: t’estimarem sempre petit! I vam intentar fer el cor fort al final vam acabar rient i tot! Sembla ironic que en un moment així puguis acabar rient! Però voliem fer alguna cosa els tres junts, de fet els 4 perquè el gos també va sortir en algunes fotos!

Nosaltres per ara tenim clar que el volem veure’l i fer-nos fotos, però la gent ens pren per bojos! Què feu?? Fins i tot quan diem que el volem incinerar i enterrar al jardí de casa mons pares, la gent ens mira amb una cara...

Demà ens espera un dia molt llarg! A veure com ens en sortim!! Ja us explicaré! No em puc imaginar com serà tornar a casa sense la meva panxona o el meu petit!

[capseta]

Et diré unes paraules que odiava que em diguéssin, però amb el temps vaig comprendre que tenien raó: sou molt forts i valents!!
Que hagueu tingut la valentia de fer-vos les fotos... sense paraules!! Sense cap mena de dubte que aquestes fotos les guardareu sempre com el bé més preuat!! M’encanta que hagueu tingut la força per fer-les, el vostre fill es mereix això i molt més, i malgrat la tristesa ho esteu fent molt bé.

La gent és idiota! Passeu del que diuen!! Encara molta gent pensa que l’actitud paternalista de protegir-vos i que no el veieu serà el millor, igual que fer com si no hagués passat res, però no és així. És el vostre fill i sempre ho serà, és molt trist que estigueu passant per tot això, i evidentment és un nadó de 21 setmanes i no un bebé regordete a terme, però serà el nen més preciós que hagueu vist mai!!

Nosaltres vam enterrar les cendres de la nostra nena en un terreny familiar sota un magnoli que vam comprar expressament per ella i ara ens agrada anar-hi de tant en tant. El dia de l’enterrament també vam viure algun moment com el que dius de riure. Per sort al nostre entorn la gent va veure que era una cosa normal i necessària, jo també em vaig encarregar d’explicar-ho d’entrada per si de cas.

Sobre el tema fotos a l’hospital, potser podries contactar amb la Norma Grau, que porta el projecte stillbirth, i ara està fent molta formació a llevadores, infermeres, fotografs... per fer fotos del naixement dels nostres petits. A nosaltres una llevadora ens va fer 4 fotos amb l’ipad i mira... és el que tenim, però m’hauria agradar tenir unes fotes més boniques.

Et copio aquí alguns consells que va compartir ella a una publicació de muerte y duelo perinatal (revista de umamanita), que ara fa poc els vaig buscar perquè visc amb la cosa de que ens torni a passar i els vull tenir a mà:

Pautas para buenas prácticas en la fotografía de bebés muertos:
* Al mismo tiempo que se ofrece ver al bebé, vestirle… ofrecer hacer fotos. Presentarles la idea como parte del proceso de despedida, evitando tratarlo como algo negativo o morboso. Informarles de cómo serán las fotos (si es posible mostrarles ejemplos o describirlas) para evitar ideas que se alejan de la realidad. Si la familia percibe rechazo en el tono del personal sanitario no querrá hacerlo. Ofrecerse, el propio personal, a realizar las fotografías les transmite tranquilidad. Hay muchos casos de padres que no tienen fotos y se arrepienten posteriormente. Puede que sea necesario dejarles tiempo para pensarlo o incluso ofrecérselo más de una vez, pero siempre de una manera que no se les presione.
* Las fotos las pueden hacer los padres, pero si las hace otra persona, ellos podrán centrarse en la despedida. Muy importante que sea alguien sensibilizado y a poder ser alguien que ya les haya acompañado anteriormente (evitar caras nuevas). En muchos hospitales quien hace estas fotos es la matrona, ginecóloga, enfermera… usando alguna de las cámaras del hospital o de los padres.
* Si aceptan la toma de fotografías, firmar un consentimiento para la toma de imágenes (puede usarse el mismo texto que se usa en el caso de una autopsia/necropsia) o usar un texto general de derechos de imagen
* Antes de hacer las fotos, asegurarse que no hay desorden, ni material médico que no sea necesario.
* Hacer las fotos de forma no intrusiva, sin pedir a los padres que estén pendientes de la cámara. Las fotos deben reflejar la máxima naturalidad del momento. Dejar un tiempo a los padres solos, antes de hacer las fotos. Si los padres se emocionan mucho, si sufren… evitar hacer fotos en esos momentos porque, aunque van a ser fotos de momentos dolorosos, hay que tratar de que las imágenes transmitan amor.
* Usar siempre que sea posible luz natural, nunca usar flash. Usar si es posible una lente que permita mucho desenfoque y trabajar con poca luz (f1.8)
* Favorecer fotografías cercanas, donde los padres cogen al bebé, lo visten, detalles de sus manitas… Hacer algunas fotos del bebé solo. Si alguna zona del bebé no tiene buen aspecto, se pueden fotografiar otras. No forzar posturas que el bebé no pueda realizar de forma natural.
* Una vez finalizada la toma de fotografías se entrega la tarjeta SD a los padres (de lo contrario se especifica en el consentimiento).


Molts ànims per demà!!
Pot ser un procés llarg i cansat, no tinguis vergonya de demanar calmants i qualsevol altra cosa que et faci sentir menys malament o menys dolorida.

Molts petons!! Ara t’envio un privat, oki?

[aire]

Molts i molts anims bonica!

[Crisdp]

Gràcies per les vostres paraules!

Avui ha arribat el dia... un dia que mai penses que arribarà i mai d’aquesta manera!

El meu petit havia de nèixer sobre el 4 d’agost, per coses de la vida que mai podré entendre el nostre petit ha de marxar avui... d’una maneda inesperada i precipitada!

No tinc paraules per descriure el que sento ara mateix... Encara estem a casa.m, ha estat una nit llarga i en dues hores he d’ingressar a l’hospital!

Avui sense voler-ho coneixeré el meu petit, el que hauria estat el rei de la casa... per mí sempre serà el meu petit i mai l’oblidarem!

Només cal esperar que avui vagi tot el millor possible dintre la situació que ens trobem...

[Flop]

Hola maca,
Com ha anat? Com esteu?
No et puc dir res que no t’hagin dit ja... estàs passant per un moment duríssim, però poc reconegut per la societat que no ho veu com el que realment és, la mort d’un fill.
Nosaltres vam passar pel mateix, però per espina bífida. També a les 21 setmanes. I també vam fer l’avortament a la Vall d’Ebron...
Jo no vaig tenir la fortalesa de veure la nena. Ara no em plantejo si vaig fer bé o no. Va ser el que vaig sentir en aquell moment. Poc després de la ILE vam viatjar a Estocolm. Als afores de la ciutat hi ha un cementiri preciós on la llum del sol boreal hi arriba d’una manera molt particular. Anar allí va ser el comiat simbòlic que li vaig fer a la nena.
Després d’un moment tan dur Cuideu-vos molt com a parella i, sobretot, cuida’t molt tu. Ara sé que no et consolarà gens que et digui això, però trobaràs de nou l’alegria. Ja sigui amb un nou embaràs o com sigui. No oblidaràs mai el teu petit, però aprendràs a conviure amb aquesta pèrdua.
Una abraçada mooolt gran bonica!!

[Crisdp]

Hola.

Doncs ja ha passat una part. Avui dia 28.03.18 ha sortit el meu petit! Ahir va ser un dia llarg, tot i que va anar força bé fins les últimes hores on els dolors van ser més forts!

El millor de tot va venir després quan vam poder estar una estona amb el petit! Vam estar els tres junts i fins i tot tenim foto de família! No m’en arrapenteixo de pendre aquesta decisió... és un bebé petit preciós i aquesta estona que hem passat junts no te preu! Això sí, el més dur va ser dir-li adéu... encara recordo la seva olor!

Emocionalment vaig estar força bè durant el procés, suposo que el dolor i el cansansi ajuden! Només tenia ganes que tot passés i descansar... ara pel matí després de tot la cosa es veu diferent, els sentiments i emocions tornen a aflorar, però escriure per aquí m’ajuda a buidar el que sento i a fer-ne constancia!

Un petó molt gran petit! La mama sempre t’estimarà!