Aniversari avortament, record i reivindicació

[Anna Maria]

Bones,
Avui fa deu anys que em van fer el legrat. Estava de 5 setmanes quan em vaig dir que havia avortat, vaig calcular. Vaig acomiadar-me del meu... fetus, nadó,... no sé ni com dir-li, perquè a posteriori em van fer una biòpsia i em van diagnosticar una mola completa, és a dir, no hi havia fetus. En aquell moment va ser un punt de consol, però l'únic. Perquè com deia, vaig haver d'acomiadar-lo quan gairebé no li havia donat ni la benvinguda al meu cos.
Ara, al cap de deu anys, guardo el moment com un dels més durs que he hagut de passar. Quan, segons el que he llegit, 1 de 4 embarassos no va bé, penso que no se'n parla gens. Tot i que la mort sembla un tema que volem deixar de banda actualment, la mort perinatal és un tema tabú. Però perdoneu, per què? Perquè és normal no en podem parlar? No podem sentir, no podem plorar?
Ara tinc un fill de 6 anys, que m'estimo més que a la meva vida. Però sempre, sempre, tindré el dubte del que hagués pogut passar si l'altre embaràs hagués anat bé. La gent en sap molt poc, els hi hem d'explicar, perquè quan dic que tinc un fill però que he estat embarassada dues vegades la gent no entén res, i del desconeixement vénen els prejudicis i les frases que tant odiem. Ajudem-nos totes i tots, expliquem-ho, fem-ho saber, cridem ben fort si pot ser.
Mentrestant, jo dic: "Fins mai, petit/a amb llum"

Abraçades,
Anna Maria

[Nicoleta]

Hola!
Anna Maria, estic amb tu amb què cal trencar el tabú de la mort perinatal, de l'avortament... és un fet tan dolorós que, si a sobre hi hem d'afegir la incomprensió i les bestieses que arriba a dir la gent,...segurament amb la millor intenció, doncs encara és més dur.
Jo també vaig perdre un petit amb llum, estant de cinc setmanes. Després he tingut més fills i estic súper agraïda a la vida. Però també recordo sempre el que que no venir als meus braços. Especialment quan n'és l'aniversari, del positiu, del que va començar a no anar bé, i de la pèrdua definitiva.
Per mi, el seu record el manté viu al meu cor i també d'alguna manera una mica en la germaneta que va venir després, la meva nena arc de sant martí.
Normalitzem que això passa, desculpabilitzem a les mares, fem entendre a tothom que és un dol que cal passar i que pot durar el que la dona necessiti, que no hem de córrer a passar pàgina perquè això encara ens pot fer sentir pitjor. Si ho sentim així, perfecte! però si no, paciència i amor.
Una abraçada.