Mare amb 50 anys?

[Busy_Bee]

Hola noies!

No sé si és el millor lloc del fòrum on publicar aquest post però m'agradaria crear una mica de debat sobre el tema.

Avui he sentit d'una parella que s'han decidit a ser pares, i aara han començat amb visites a ginecòlegrs, proves, etc. La meva sorpresa ha sigut quan m'han dit que ella té 50 anys (ell en té 45) i que clar, no saben si podrán.

Ja sé que avui dia és molt freqüent mamis primerenques més grans que dècades enrere, però tot i així, creieu que és una decisió acertada? La salut de la mare corre més risc, oi? Poden uns pares amb 50 anys tenir l'energia suficient per atendre un nadó? (Faig d'advocat del diable eh)

Vull conèixer la vostra opinió al respecte :)

[petitacuca]

Bones,

Evidentment cadascú és lliure de prendre les decisions que vulguin i assumir les responsabilitats que li pertoquin. Si el que vols saber és que en pensem, jo personalment ho trobo molt exagerat. A mi ma mare em va tenir en 39 (no em buscaven després de 5 fills) i al seu moment jo veia les mares de les meves amigues mooolt més joves que les meves i per tant la meva molt desfassada. Actualment ho he normalitzat (la meva cunyada es va quedar x sorpresa embarassada del 3r en 40 anys i la veig la mar d'activa), però de 40 a 50 van 10 anys!! La meva manera de veure-ho no és si està activa per un nadó o no, perquè si ara s'ho plantegen si que ho estarà, si no és per tot el que vindrà... Preadolescents, adolescents, anys de carrera... Evidentment amb amor tot es pot fer, però no sé si és l'època més "còmode" per fer-ho. El meu pare que té 5 anys més que ma mare, per tant ara ja en te 73, ja el veig més "avi" que pare. Em dol, però és normal, sóc la 6a filla i per sort a part de la mare que és molt activa tinc 5 germans amb qui comptar que quan ho necessito em donen el suport que potser el pare ja no em pot donar (sigui perquè s'ha fet gran, sigui perquè tenim un canvi generacional tant bèstia que no m'entén, etc..). Com es podrà sentir aquest fill (q dedueixo q serà el primer) si ab 50 anys ningú li ha obert camí?

Jo també penso que avui dia la gent som més egoístes i volem satisfer les nostres necessitats a la carta. I m'incloc perquè jo tb estic en aquesta societat.

Un dia "discutia" amb la meva parella el tema de tenir fills. Tots dos sempre hem tingut clar que volíem ser pares, però tinc una amiga que diu que ella no vol ser mare. I jo li dic que "xapó" en el sentit que si té clar que és el que ella vol, mentre no enganyi a la parella, no té perquè cedir. Parlant amb el meu home, ell (com molta altre gent) veu aquesta noia com egoista per no voler portar fills al món (no és el cas, però imaginem que no els vol portar pq vol viatjar tota la vida), i jo penso que els "egoístes" som nosaltres perquè volem satisfer la nostra necessitat de ser pares. Evidentment és un tema "animal", la reproducció forma part de la nostra manera de ser, sinó l'espècia s'hauria extingit, però jo també ho veig en el sentit que jo escullo portar una vida al món (i més ara que estic embarassada) i aquesta nena """"""no ha escollit"""" viure o no viure. Suposo que això que he dit a molta gent li sorprendrà, ho poso entre mooltes cometes pq és una manera d'expressar-me (tampoc és literal) però espero que una mica m'entengueu.

Ups!!! Quin rotllo que he fotut...

I tu què en penses??

[nxe2015]

Magrada el rotllo que has fotut petita cuca i estic dacord que en el fons som egoistes.

No es el.mateix ser pares amb 25 que amb 35 que amb 50 i el cos ho nota, logicament cada u pot fer el que cregui i les circumstancies de cada u ho marquen.

Ole per ells per la decisio pero clar, han de tenir en compte que probablement amb ledad que te la mare en tindran nomes 1 i que quan en tingui 20 anys ells seran força grans. Crec que es pot fer, es diferent que altres que hem sigut mares abans, ni millor ni pitjor....

[charito]

Buf mare meva doncs no em sembla be, i mira que ma mare em va tenir als 39, el meu pare tenia 44 i ja ho vaig notar força..... jo li deia papa corre i el papa no corria

Mes enlla de l'anecdota a mi em va pesar molt que quan jo tingues 20 anys el meu pare es jubiles, entre d'altres coses aixo em va fer plantejar-me treballar ben joveneta perque no sabiem si podriem pagar una universitat. I ara que el meu pare te 80 anys i ma mare 75 penso, jolin es que em deixaran sola ben jove.... i a l'hora d'ajudar amb els nets pobrets fan el que poden, pero el meu fill per desgracia no disfrutara el seu avi gaires anys i la peque encara menys.

Aquest nen quan tingui 15 anys sa mare tindra 65 i quan tingui 25 sa mare 75! Es brutal....

I fisicament ha de ser molt complicat, jo tinc 35 i estic al limit no em puc imaginar aguantar aixo amb 50 anys...

[Marieta vola vola]

M'agraden les opinions exposades...

Sí és veritat que la reproducció és una cosa fisiològica, si no ja no hi seríem.

No és només pel fet que el nen/a serà adolescent amb uns pares ja grans, amb edat quasi de ser avis, sinó per tots els riscos que pot tenir el fetus que, encara que a qualsevol dona jove també li pot passar, és més probable que el nadó gestat per una mare gran presenti més problemes.

Amb el meu company hem parlat molt també del fet de si tenir fills és una opció egoista o no. Abans de ser mare, jo creia que era la decisió més egoïsta del món perquè, tal i com heu dit, responia a una necessitat nostra. Des que ho sóc, aquest concepte m'ha canviat bastant. Crec que és un acte altruista, ja que hem donat vida a un ésser i volem que només sigui feliç. No us dic que ho farem molt bé, i que la nena serà la tia més feliç del món... Però sí que és veritat que el cos i la ment d'uns pares joves estan més preparats per això. Moltes dones a l'edat de 50 anys ja tenen una menopausa, això vol dir que la naturalesa és sàbia i per alguna cosa serà... No vull semblar dura envers les dones que decideixen ser mares ja grans, però sí que si ja essent mares joves trobarem diferències generacionals (jo les he tingudes amb ma mare i suposo que la meva fila les tindrà amb mi més endavant), imaginem amb uns 20 anys més de diferència...

[montsekit]

Només parlaré des del punt de vista de "pares grans" no del tema mèdic sobre el que no puc opinar.

El meu home té 49 anys, quan va nèixer el meu primer fill en tenia 47. No he conegut cap pare que "penqui" tant. El meu home va fer 7 mesos de baixa paternal entre els 7 i 14 mesos del nostre fill i hi estava tot el dia sol fent-se´n càrrec (no tenim familia ni ningú que ens ajudi). Des del primer dia, s´ha llevat a les nits, fos una vegada o 10. Jo em treia totes les preses i ell les hi donava. Encara avui que el Jan té 23 mesos el meu home fa el "torn de nit" de grat i quan es desperta moll (gairebé cada nit) s´aixeca i el canvia. Perque jo tinc molt mal dormir i a ell no li sap greu fer-se càrrec. Li dedica cada minut que la feina li permet. Coneixeu molts homes de 30 anys que facin tot això?
Ara esperem el nostre segon fill i se que no el canviaria per cap pare "jove" ni en un mil-lió d´anys. Es el meu complement perfecte, i moltes vegades tenim els rols canviats i ell sembla la mama i jo el papa.

Amb això només vull exposar-vos un cas concret. Tenim molts prejudicis i moltes vegades la vida ens sorprén. Jo trenco una llanca pels pares i mares "grans".
O es que a molts nens no els han criat els avis?? Quants avis (per desgrácia, gràcies a la difícil concil-liació que hi ha en molts paisos) no es fan càrrec de nadons perque no hagin d´anar a l´escola bressol tan aviat. Quants els recullen, els cuiden, els donen el berenar? quants sel´s queden quan estan malalts?

Jo no dubto gens de la capacitat física i mental d´una parella de 50 anys per fer-se càrrec d´un nadó, nen, adolescent. Si en tenen ganes i estan disposats a intentar-ho, ja tenen molt camí recorregut.

Aixó a banda, sobre el poder dur a terme un embarac amb seguretat per la mare i el nadó, jo no hi entenc i poc puc dir. Però estic segura de que els metges els assesoraran buscant sempre el millor pel possible futur nadó i la mare.

[Cayena]

Jo tinc 43 anys i un nen de 15 mesos. I estic estupendament. A mi no em pesa l'edat, em tiro al terra durant hores jugant amb el meu fill, treballo, collito, dono pit i si, vaig cansada, com totes, però no crec que ho porti pitjor que una de 33 anys. I si la natura vol m'agradaria tenir un segon fill...
Jo no em veig desfasada respecte a mares de 35 anys, ni crec que ho estigui, vamos. Això ja és una actitut personal i crec que hi ha dones 10 anys més joves que jo moltíssim més desfasades i "cascades".
50? potser són molts anys, però si és una decisió meditada i consensuada amb un equip mèdic no veig perquè no. Segurament seria un embaràs per ovodonació, o sigui que riscos pel fetus no hi hauria més que els riscos de les mares de 25 a 30 anys.
Hi ha moltes famoses mares amb més de 45 anys, Ana Rosa Quintana amb 48, Ahinoa Arteta amb 45, Geena Davies als 46...
Es cert que no és l'edat ideal, però moltes vegades la vida ens porta per camis que fan que la maternitat abans dels 40 sigui difícil. En el meu cas, ja m'hagues agradat ser mare més jove, però la "sabia naturalesa" quan tenia treinta i pico no va voler que em quedès embarassada, cosa que si va passar als 41...
L'edat és només un número. Hi ha més factors, físics, mentals, la teva actitut davant la vida...
I per desgràcia ser una mare més jove no és una garantia de morir amb els fills ja grans. La meva tia va morir amb 47 anys de càncer deixant 4 fills adolescents.

[Ir26]

Jo també crec que és una opció totalment com una altre. Els meus pares tenien dos nens que van tindre relativament joves. Desprès vam vindre, per sorpresa, dues bessones que els hi vam trastocar una mica el plan de vida que tenien. La meva mare em va tindre amb 40 i el meu pare amb 45 tirant ja als 46.

L'edat és un estat mental, si ets una persona activa és igual que tinguis 30, 40 o 50. El meu pare ha estat el millor pare del món, la meva germana i jo precisament no hem estat unes nenes quietes, si no que el teniem tot el dia amunt i avall i l'home no es cansava... i quan ho feia doncs jugàvem a explicar-nos contes o altres coses que també són de valorar.

D'altre banda pel tema "obrir camí amb el canvi generacional"... nosaltres ens portem més de 10 anys amb els meus germans. Penseu que el gran només va viure a casa dos anys més desprès del nostre naixement perquè ja feia els 18... De fet tinc un nebot que té 4 anys (gairebé 5) menys que jo! Imagineu... I moltes vegades noto més el canvi generacional amb els meus germans que amb els meus pares. Crec que els pares t'han de recolzar en les decisions que es prenguin... i si això és compleix el salt generacional és un fet que es deixa de costat.

[boira75]

Ai Charito, quanta raó tens, a mi em va tenir ma mare que tenia 40 anys i el meu pare amb 42...jo ara en tinc 39 i estem buscant el segon...i em veig gran, però és que la meva parella en te 44!....be, tot és molt relatiu, jo ens veig més joves a nosaltres que als meus pares, però em fa pensar, quants anys tindrem quan aquest segon tingui 20 anys??? 60 i 65!!!però saps una cosa? jo pensava: ai que grans seran els meus pares, que jove em quedaré sense pares...el meu pare en te 81 i no li deixo a la meva filla, però l'està gaudint, i a més és l'únic avi que te...i ma mare ens va deixar als 72, va patir una malaltia...avui no és com abans, crec que la majoria de pares són grans, el que hem d'intentar és haudir-ho a tope i donar-los el millor mentre estiguem amb ells!

[araeshora]

jo soc filla de pares grans (37 i 43) i jo seré mare amb 43. per l'infantesa de la meva nena no puc dir res, però jo no vaig notar diferència per l'edat dels meus pares, i si eren més grans de els dels altres nens, però no hi vaig tenir cap problema. Perquè penso que cada edat té coses bones i dolentes, potser si que amb 50 no tens l'energia d'anar per terra (que depèn dels 50...) però tens experiència, ganes de transmetre no sé si m'explico.
Vaja que jo no crec que la felicitat d'una persona vingui determinada per l'edat dels pares, vaja.... i que si la vida els dona un fill a la cinquantena aquest podrà tenir les mateixes oportunitats, marquem massa els rols de l'edat, a tal edat això, a tal allò altre, jo tinc un nebot de 12 que té el pare amb 70 i és veritat el seu pare no pot jugar a futbol amb ell, però el pot acompanyar a tot arreu i com que està jubilat el té a plena disposició tot el dia, quants nens poden dir això?

[nina81]

Jo soc la 4 filla la meva mare 34 i el meu pare 39... Després de mi al cap de 4 anys va neixer el meu germa...ni el ni jo mai hem vist diferencia d'edat ab els pares. Al contrari les meves amigues sempre els hi agradava venir a casa pq deien que els meus pares els escoltaven. I ARA haurieu de veure"ls sent avis. Que no es tiren per terra? Tenen una energia q no se l'acaben. Aixi q per mi l'edat no te res a veure a menys q hi hagi algún risc.

[Mara17]

Jo soc la 4 filla la meva mare 34 i el meu pare 39... Després de mi al cap de 4 anys va neixer el meu germa...ni el ni jo mai hem vist diferencia d'edat ab els pares. Al contrari les meves amigues sempre els hi agradava venir a casa pq deien que els meus pares els escoltaven. I ARA haurieu de veure"ls sent avis. Que no es tiren per terra? Tenen una energia q no se l'acaben. Aixi q per mi l'edat no te res a veure a menys q hi hagi algún risc.

Ostres, m'has fet pensar que els meus eren dels grans a la meva classe i, escolta, que ens portaven de concert, d'acampada, d'excursió a mi i a les amigues. Les meves amigues anaven com boges, se'ls rifaven!

[nina81]

Jo soc la 4 filla la meva mare 34 i el meu pare 39... Després de mi al cap de 4 anys va neixer el meu germa...ni el ni jo mai hem vist diferencia d'edat ab els pares. Al contrari les meves amigues sempre els hi agradava venir a casa pq deien que els meus pares els escoltaven. I ARA haurieu de veure"ls sent avis. Que no es tiren per terra? Tenen una energia q no se l'acaben. Aixi q per mi l'edat no te res a veure a menys q hi hagi algún risc.

Ostres, m'has fet pensar que els meus eren dels grans a la meva classe i, escolta, que ens portaven de concert, d'acampada, d'excursió a mi i a les amigues. Les meves amigues anaven com boges, se'ls rifaven!

Em sembla q no m'has entes....en cap moment he dit jo que em sentis q els menús pares fossin grans.

[Mara17]

Jo soc la 4 filla la meva mare 34 i el meu pare 39... Després de mi al cap de 4 anys va neixer el meu germa...ni el ni jo mai hem vist diferencia d'edat ab els pares. Al contrari les meves amigues sempre els hi agradava venir a casa pq deien que els meus pares els escoltaven. I ARA haurieu de veure"ls sent avis. Que no es tiren per terra? Tenen una energia q no se l'acaben. Aixi q per mi l'edat no te res a veure a menys q hi hagi algún risc.

Ostres, m'has fet pensar que els meus eren dels grans a la meva classe i, escolta, que ens portaven de concert, d'acampada, d'excursió a mi i a les amigues. Les meves amigues anaven com boges, se'ls rifaven!

Em sembla q no m'has entes....en cap moment he dit jo que em sentis q els menús pares fossin grans.

Com? Només he dit que m'has fet pensar en això quan deies que a les teves amigues els agradava venir a casa teva. Jo tampoc vaig sentir mai que fossin grans.

[nina81]

Jajajja okis...doncs debía ser jo que no te entes... Aixi q les dues teniem una pares guais. Jo nomes espero arribar a ser algún día com ella.

[Mara17]

Jo també!

Pensa que la neurona em patina sovint, ja pot ser que m'expliqués malament!

[boira75]

doncs jo sí que veia als meus pares grans en comparació als altres, i és algo que m'ha acompanyat sempre, pot ser per això ara em fa tanta cosa estar buscant el seon fill amb 39....i tot i així em veig més jove, i veig que no soc tant diferent a les altres mares, ja que ara n'hi ha moltes de la meva edat.

[chikibombo]

Hola a totes!

La veritat és que aquest és un tema punyent per a moltes de nosaltres.

Per a mi mateixa està sent un tema tortuós a la meva vida. Tinc una filla de 2 anys i jo 39, i m'agradaria tenir-ne un altre. També he de dir que la meva parella en té 32, i que jo em sento jove i amb la meva filla crec que ho porto fenomenal. Són naturaleses i maneres de ser, però sí que és veritat que la societat ens influeix molt. I jo penso més en quant en tingui 10 o 20 que en ara mateix ja que el tema embaràs i criança no em preocupa en absolut.

En fi, que crec que m'hi torno a posar, i potser aviat tindreu notícies meves al post de cercadores!

Petons a totes!

[aliganiu]

La meva mare tenia 27 anys quan em va tenir, el meu pare 39. van tenir el meu germà dos anys més tard, amb 29 i 41. No semblava que es portessin 12 anys. El meu pare va tenir unes circumstàncies personals que van fer que decidís formar una família "més tard" de lo habitual. Miro enrera i no recordo cap moment de pensar que mon pare era massa gran, al contrari, estava orgullosa d'ell perquè es conservava genial. Fins als 80 anys (que va morir per una malaltia) no vaig ser jo qui va estar per ell, sinó que va ser ell que em va ajudar, em va aconsellar, tenia un cap clarivident. És veritat que no corria amb mi, però no crec que ho hagués fet amb 10 anys menys, no li agradava córrer; això sí, no es cansava mai de caminar i fer excursions.

La meva àvia va tenir ma mare amb 44 (després d'haver parit 9 cops prèviament!!!); un dia li vaig preguntar a ma mare si la veia gran: em va dir que era el primer cop a la vida que es plantejava aquesta pregunta. Em va dir: "no ho vaig pensar mai, era la meva mare i ja està!"; la meva àvia també va estar bé fins el seu darrer dia, i va morir amb 78 anys.

Ara jo, seré mare amb 43 anys. Les meves circumstàncies vitals i personals no m'han permès sentir-me amb la capacitat de ser mare fins fa 3 anys. He tingut dos avortaments, he fet tràmits d'adopció, però res havia sortit bé. I ara per fi puc dir que segurament seré mare, ja són 19 setmanes d'embaràs. Diuen que som una generació egoïsta i hedonista, llegeixo fòrums i em fan sentir malament, com si fos una frívola per posar-m'hi ara. I per tot el que llegeixo i el que el meu cap em diu em sento trista, i no puc gaudir de l'embaràs. Jo mateixa em dic que sóc injusta amb mi mateixa, però no hi puc fer res. I tinc por de sentir-me així per la resta de la meva vida. Estic tancada com un cargol.

M'agradaria tant sentir que el món viu i deixa viure .... I que em diguessin algo així com "però si ets jove i estàs fantàstica! fas molt ben fet". Hi ha algunes persones que m'ho diuen, sort en tinc d'elles.

[Guineu]

La meva cunyada i el meu cunyat es porten18anys de diferència.
Ella té 52 i ell té 34. A simple vista ningú ho diria perquè ell és molt classicot i ella ha fet un pacte amb el diable i us asseguro que aparenta uns 43.I no és de les que va amb talonarros ni extensions. És molt natural i sobretot alegre.
Tenen un fill de 7 anys (ella tenia 45) i un altre de 2 anys (tenia 50) i noies....ho porta súper bé! És una mare normal i corrent, gens desfassada , no li va el collit i tot això,és més clàssica per educar-los i vestir-los, però també hi ha gent jove que ho és.
És molt feliç i els seus fills també ho són. I sí, serà gran quan tinguin 20anys, però al pas que va en viurà 100.És un solet la meva cunyada i x mi és cunyada gran i m'encanta parlar amb ella, m'entén molt bé, compartim sogres dificilets i sort d'ella que em fa de sogra i de tieta genial!i el germà del meu home, el seu marit que només té 34 no té ni la meitat de paciència i mà esquerra que ella amb els nens.
Així que....tot són les ganes i la persona.