Com saber si vull ser mare?

[GGSara]

Bones a totes,

Us vull fer una pregunta que fa dies que em volta pel cap: com vàreu saber que volíeu ser mares? Vull dir, aquell moment que dius, ara!

Jo sempre he pensat que algun dia tindria fills, però mai li vaig donar masses voltes. Inclús em vaig quedar embarassada els 18 anys i vaig avortar sense dubtar-ho gens.

D'ençà que vaig fer 30 anys, sento la necessitat de ser mare. No sé perquè, però la sento. He fet una llista i veig més contres que pros. Tot i això somio que em quedo embarassada, quan tinc un atraç amb la regla compto quan tindria un possible fill, em fixo amb els nen@s, amb les embarassades, penso amb la logística de feina i vida familiar, etc.

Però no em trec la idea del cap que potser penso tot això perquè m'han educat a pensar així. Com diu una amiga meva, a partir dels 30 ja toca.

Què en penseu?

[Náyade]

Tot el que expliques son els "simptomes de la llamada de la naturaleza" A mi em va passar això i no parava de pensar en el tema de si cerco tal mes, el tindria tal mes... una obssesió!!
Benvinguda al club!!!!!!!!

[crunchi]

A mi tb em va passar això al fer els 30. Crec que és que se'ns desperta el rellotge q tenim dins.... Jo tb li vaig donar voltes al tema, vam parlar-ho molt i vam decidir primer organitzar el casament, després vam voler anar a buacar el nen....

Jo crec que quan hi penses tant, és pq si que vols.

[Arigalma]

Bon dia

A mi em va pasar el mateix cap a als 31-32 també... deu ser cosa de l'edat... També em plantejava molt com seria la vida amb un fill, si ens en sortiriem, imaginava com seria el nen/nena, a quina escola aniria... I al final, després de moltes voltes i parlar-ho amb la parella ens vam decidir a provar...
Si fas llista de pros i contres, pensa que fins que no tens un fill propi els pros costen més de veure... pk l'amor que sents pels fills i moments especials fan compensar gran part dels contres... Que no et negó que hi hagi molts contres... però fins que no els tens les valoracions per mi sempre tiraven cap a contra (llibertat de moviment, viatjar, improvitzar, economía....)

Jo crec que se t'està despertant el desig de ser mare, i ja t'aviso que és imposible de parar, així que sort!

[eveve]

Hola!!

Jo també de vegades he pensat si no serà que vull fills per l’entorn social i familiar en el que em moc... és a dir, si el que sento és realment natural o bé és fruit de l’entorn. El desig de tenir fills és producte de la societat en la què vivim?

Són preguntes per les quals considero que no tenim resp

[eveve]

Hola!!

Jo també de vegades he pensat si no serà que vull fills per l’entorn social i familiar en el que em moc... és a dir, si el que sento és realment natural o bé és fruit de l’entorn. El desig de tenir fills és producte de la societat en la què vivim?

Són preguntes per les quals considero que no tenim resposta. El que sí que sabem és el que sentim. Si pels motius que siguin el nostre cap comença a jugar amb la idea de tenir fills... per algo serà! I com diuen algunes companyes, quan començes a pensar-hi en serio, no té atur!!

[RedBerry]

Lo meu no se com et diria que va pasar...

Me passat tots els anys de novios i casada dient que algun dia d'aqui molts anys tindriem els fills, com a molt 2, i fa dos estius ens ho vam passar tant tant be el meu marit i jo de vacances, que alguna cosa em va fer clic.
Sense fer llistes ni imaginar res, sabent que mai es el moment perfecta ho vam buscar, i va apareixer super rapid. Avui dia ja porto uns cicles de cerca i em fa pena com pasa el temps, i que per mi es portaran massa temps. M'ha agradat tant la experiencia de ser mare que vull repetir i ampliar la familia, trobo que he canviat com a persona. Hi ara em fixo en les families de 3 fills, encare que soc prudent, i de moment anem a per el segon a veure com sens dona. He de dir que som una parella que no parem a casa, ens anaven a fer super viatges, i al final es questio de adaptar-se.
Tambe dir-te que ser mare i pare es super dur, hi ha moments horribles, pero que tindra oi? que la gent repetix i tot!

Molts petons maca!

[beren]

El que sents és el mateix que vaig començar a sentir jo però una mica més endavant, cap els 35 més o menys.
Fins aquel moment, sempre havia pensat que algun dia tindria fills però com una cosa abstracta, mai plantejada seriosament. Mai era el moment, sempre hi havien contres, coses a fer primer ...Però un cop vaig començar a notar que era el moment ja no hi va haver marxa enrera, el sentiment era cada vegada més fort i ja m'eren igual els contres.

Respecte a la pregunta de si és per educació i pel pes social, és molt dificil saber quant és instint i quant après. Suposo que la societat pesa perque ens han educat per això, perque quan arribes a una edat tothom et comença a preguntar i et sents una mica pressionada. Però després segur que hi ha un component personal important. Dins del meu entorn proper hi ha gent amb molt instint i precoç i d'altres (una minoria és veritat) que tenen molt clar que no volen fills

[LlunadeXocolata]

M'agrada la pregunta!!!

Doncs bé, jo en el meu cas ho vaig començar a intuïr (era obvi!) que cada vegada que em baixava la regla em feia més mandra... i ja començava a pensar coses com " i si algun bixitu s'ha aconseguit colar i ha fet diana?" són coses que vas pensant...fins que un dia tens un retràs.... i quan baixa... t'emportes un xascu! Aquest va ser el meu cas, en aquell moment vaig veure que potser el que sentia no eren només pensaments "sueltos" si nó que anaven més enllà.... Però llavors, la meva parella estava en un altre punt... així que em va tocar tenir uns mesos de paciència... i de sobte sense casi adornar-nos del com ni del quan... ja ens hi havíem posat...

Si és per educació? No ho sé... depén de cada cas imagino...jo sincerament crec que quan t'arriba la pensada amb aquesta energia... ja és biològic...
Hi ha dones que s'hi posen per què toca, perq els hi diuen i els hi fa por que se'ls hi tiri el temps a sobre... aquestes dones haurien de tenir la llibertat i el dret a decidir no tenir fills...sense cap mena de pressió social, i sense tenir aquella pressió de decepcionar a algú... al final la decisió ha de ser seva, seva i de la parella obviament!

[Jomateixa82]

Hola!!

Doncs jo també vaig tenir aquest clic un moment determinat, no recordo l'edat... 27-28-29, però abans dels 30. La meva parella no estava en el mateix moment i fins i tot ens vam separar una temporada per aquest motiu... Total entre separació-reconciliació-negociació-valoració de nou de pros i contres, la primera vegada que em vaig quedar embarassada en tenia 32 i la primera filla va arribar als 33 (el primer va ser avortament espontani). Dels vint i llargs fins que realment vaig convèncer a la parella per posar-nos a buscar jo sentia que era el moment tot i que em cagués de por, veia les noies del voltant que es quedaven embarassades i se'm trencava l'ànima de pensar que jo havia d'esperar. Per mi això era indicatiu suficient per saber que era el meu moment, que "la llamada de la naturaleza" ja que tinc amigues que van tenir fills molt aviat, amb vint i pocs i a mi ni se'm passava pel cap!

Ara en tinc dos, i tot i que anem de cul i a vegades em pot l'estrés i el cansament el meu cap imagina un tercer fill/a!! I em dic a mi mateixa, ai ai, i si la parella no en vol més finalment (he tret el tema i està en dubte), podrem si ara ja anem de bòlit? Millor deixe-m'ho en dos que ja està bé, etc però en el meu interior el run run del tercer fill no s'apaga. I la majoria s'atura en dos, per tant ara ja no es pot contemplar com pressió social, al contrari, més aviat la gent et pren per boig/boja si penses en més de dos. Total és un tema hormonal o ves a saber, però "la llamada de la naturaleza" jo crec que existeix i pel que expliques ha començat a trucar a la teva porta.

[VespresVerds]

GGSara, t'entenc tant. Jo també em faig aquesta pregunta.

Jo sempre he pensat molt abstractament que tindria fills (així, sense pensar-ho gaire, perquè és el que fa tothom i tal), és ara que en tinc casi 30 que és quan MENYS clar ho veig.
Em fa por, li veig molts riscos, molts contres, molta mandra i, a més, segueixo tenint les mateixes ganes que abans de sortir amb les meves amigues... I justament, em molesta l'argument 'social' de "ja toca!" que encara que no te'l diguin el portem tots implícit i marcat a la pell.
Estic en un punt que em fa la mateixa por tenir fills que no tenir-ne. I evidentment, no vull moure'm per pors. És difícil. Jo no crec en l'instint maternal però sí que espero, algun dia, tenir un moment de lucidesa i saber què vull de debò.

[GGSara]

GGSara, t'entenc tant. Jo també em faig aquesta pregunta.

Jo sempre he pensat molt abstractament que tindria fills (així, sense pensar-ho gaire, perquè és el que fa tothom i tal), és ara que en tinc casi 30 que és quan MENYS clar ho veig.
Em fa por, li veig molts riscos, molts contres, molta mandra i, a més, segueixo tenint les mateixes ganes que abans de sortir amb les meves amigues... I justament, em molesta l'argument 'social' de "ja toca!" que encara que no te'l diguin el portem tots implícit i marcat a la pell.
Estic en un punt que em fa la mateixa por tenir fills que no tenir-ne. I evidentment, no vull moure'm per pors. És difícil. Jo no crec en l'instint maternal però sí que espero, algun dia, tenir un moment de lucidesa i saber què vull de debò.

Exacte això em referia. No vull prendre aquesta decisió si no sé ben bé el motiu perquè la prenc. No tinc clar si en tinc ganes per pressió social o per instint. I no sé com sortir de dubtes.

[petipe]

Jo recordo perfectament el dia i el moment en què vaig sentir que volia ser mare. Tenia 29 anys. Vaig veure una cunyada amb un nadó als braços i el meu cap va dir "jo vull això". Va ser un sentiment molt fort i totalment inexplicable. No ens hi vam posar en aquell moment mateix, perquè malgrat les ganes, sentia i sabia que no era el moment. Però a partir d'allà sempre tenia la idea al cap i feia càlculs i totes aquestes coses. Per situacions diverses no ens hi vam poder posar fins un parell d'anys més tard i tot i estar en cerca, també veia molts "contres" però per damunt de tot sabia que volia ser mare.

Hi ha moltes noies que no senten una crida tan clara, però si hi vas donant tantes voltes, crec que al final, tu mateixa notaràs si és més un sí o un no, independentment dels contres.

[Rita Sala]

Hola!!
Tinc 35, no soc mare perque de moment, he triat no ser-ho.
Fa anys q m’estic fent aquesta pregunta que la trobo molt interessant i molt necessària abans de decidir tenir fills. Portar una vida nova al món potser és l’acte de més responsabilitat que farem mai i, ja que tenim la opció de decidir si fer-ho o no, cal que sigui fruit d’una reflexió ben profunda i d’una conciència que ha d’ultrapassar el que ens diuen o el que la societat espera de nosaltres.
Jo també li veig més inconvenients que avantatges, sobretot perque vivim en un país que desincentiva la natalitat de mala manera (conciliacio familiar/laboral inexistent, salaria baixos, inestabilitat, preu de l’habitatge, la dona treballadora segueix duent el pes de la casa, preus de les escoles bressol, dependència dels avis, edat d’emancipació dels fills).
També val la pena reflexionar sobre com sovint, sense adonar-nos-en, contruibuïm amb comentaris a empenyer cap a la maternitat a dones o parelles que potser no volen tenir fills. Hem de fer-nos lliures i fer lliure el nostre entorn perque decidir tenir fills sigui de veritat una el•lecció i no un imposició social.

[VespresVerds]

Hola!!
Tinc 35, no soc mare perque de moment, he triat no ser-ho.
Fa anys q m’estic fent aquesta pregunta que la trobo molt interessant i molt necessària abans de decidir tenir fills. Portar una vida nova al món potser és l’acte de més responsabilitat que farem mai i, ja que tenim la opció de decidir si fer-ho o no, cal que sigui fruit d’una reflexió ben profunda i d’una conciència que ha d’ultrapassar el que ens diuen o el que la societat espera de nosaltres.
Jo també li veig més inconvenients que avantatges, sobretot perque vivim en un país que desincentiva la natalitat de mala manera (conciliacio familiar/laboral inexistent, salaria baixos, inestabilitat, preu de l’habitatge, la dona treballadora segueix duent el pes de la casa, preus de les escoles bressol, dependència dels avis, edat d’emancipació dels fills).
També val la pena reflexionar sobre com sovint, sense adonar-nos-en, contruibuïm amb comentaris a empenyer cap a la maternitat a dones o parelles que potser no volen tenir fills. Hem de fer-nos lliures i fer lliure el nostre entorn perque decidir tenir fills sigui de veritat una el•lecció i no un imposició social.

[Jomateixa82]

Estic d'acord en que ningú s'ha de sentir pressionat socialment per tenir fills, però també crec que si s'espera que arribi el bon moment (feina estable, ben pagada, bon horari...) és possible que no es faci mai un cop de cap. Si tothom esperés el moment ideal ja ens hauriem extingit. Potser pel que hauriem de lluitar és per una conciliació laboral/familiar real, sous dignes, etc

Trobo que és una pena que com a societat, en general, la natalitat depengui més de temes econòmics que de preferències personals. No sabeu la de vegades que m'han dit, doncs jo en tindria 2 (o 3) però no m'ho puc permetre, no puc perquè no tinc familiars que em puguin ajudar a prop, però m'és impossible pagar guarderia per 3, etc...

A mi em fa "més por" això que la pressió social del "ja toca"

[VespresVerds]

Crec que els diners només són diners i d'una o altra manera te n'acabes ensortint. Mai em suposaria un entrebanc, a mi, deixar de fer alguna cosa per diners.
Els meus dubtes no van en aquesta direcció, són dubtes 'existencials', personals; llibertats, responsabilitats, parella.. (caràcter meu, m'agrada tenir moments per mi i estar sola, anar a la meva...) que no sé si tinc ganes d'assumir (ni si van amb mi), i no sé si és perquè no m'ha arribat el moment, el clic mental, o simplement seré així sempre.

I d'altra banda, està el 'maxaque' social, si no tens fills; per què no tens fills, i si en tens; per què els eduques així o aixà. Si a sobre, després del que m'haurà costat decidir si tenir un fill, que la gent (i persones properes) m'estigui qüestionant què faig o deixo de fer, m'irrita només de pensar-ho.
Me n'aniria a una illa deserta a criar un fill i llavors sí que viuria tranquil·la!

[crunchi]

Ostres, si que li doneu voltes al tema....!!! Jo crec que quan una persona en vol, es tira a la piscina i ja està. La vida és complicada per tots, per alguns més que altres sí, pero sí vols tenir fills fas el que calgui per tenir-ne i lluites fins al final. Si hi ha dubtes i si se li donen taaaaantes voltes al tema, doncs poder no s'en volen, i ja està. No passa res, no tothom ha de tenir fills. No en vols, i ja està. Però crec que tampoc cal posar tantes excuses ni donar tantes voltes, no ho sé. Potser també hi ha la por d'admetre que no es vol tenir fills per la por a la reacció de l'entorn?? I com diu Jomateixa, aquest tema no és una cosa que puguis estar eternament debatint internament si si o si no, perque els anys passen per tothom, i mai serà tot perfecte i ideal per ser mare. I potser quan t'hi poses, ja és tard.

A mi sincerament, m'és igual el perquè volia ser mare, jp vaig voler tenir un fill, sabia que en volia un, sí. M'és igual si és cosa de la natura, si és la societat o què. No m'importa el perquè, sé que en volia tenir i amb això en tinc prou. Segurament depen molt del caracter de la persona i la manera de ser... jo no em pregunto tantes coses, potser sóc massa simple

[VespresVerds]

Sí, crunchi, tens raó!
El mindfulness no em va bé! hahaha