:: El dilema de l’alletament artificial
:: El dilema de l’alletament artificial
De vegades, ja sigui per pròpia decisió, ja sigui per necessitat, cal recórrer a la lactància artificial…
Si la teva voluntat era l’alletament matern, pot ser difícil d’acceptar, però cal no desanimar-se i pensar que en aquests moments el millor que li pots oferir al teu fill és una bona alimentació i la sensació de benestar d’una mare que està fent molt bé els coses.
Si, en canvi, es tracta d’una elecció personal, tampoc cal culpabilitzar-se davant d’altres postures. Si bé, sóc una ferma defensora de la lactància materna com el millor regal que li podem i que ens podem fer (veure les meves reflexions al voltant d’aquest tema), opino que cal respectar i donar ajuda a qualsevol de les opcions.
Podem fer així que el moment d’alimentar al nostre fill o filla sigui meravellós, és clar…. El moment de preparar-li el biberó, amb cura, que no cremi, enrasar la quantitat de llet necessària, fer la barreja…. i finalment oferir-lo al nostre nadó…, i veure com se’l va prenent amb gana en l’escalfor dels nostres braços, fins que satisfet, sovint, es queda adormit.
N’haurem d’aprendre, la posició, la succió, la preparació, la neteja……, tot un món per explorar…
Núria Carmona (Mans de Mare)
Nou espai de Criança i Salut de l'Infant i la Família
Roger de Flor, 111 4rt 2a BCN
http://www.mansdemare.com
Si la teva voluntat era l’alletament matern, pot ser difícil d’acceptar, però cal no desanimar-se i pensar que en aquests moments el millor que li pots oferir al teu fill és una bona alimentació i la sensació de benestar d’una mare que està fent molt bé els coses.
Si, en canvi, es tracta d’una elecció personal, tampoc cal culpabilitzar-se davant d’altres postures. Si bé, sóc una ferma defensora de la lactància materna com el millor regal que li podem i que ens podem fer (veure les meves reflexions al voltant d’aquest tema), opino que cal respectar i donar ajuda a qualsevol de les opcions.
Podem fer així que el moment d’alimentar al nostre fill o filla sigui meravellós, és clar…. El moment de preparar-li el biberó, amb cura, que no cremi, enrasar la quantitat de llet necessària, fer la barreja…. i finalment oferir-lo al nostre nadó…, i veure com se’l va prenent amb gana en l’escalfor dels nostres braços, fins que satisfet, sovint, es queda adormit.
N’haurem d’aprendre, la posició, la succió, la preparació, la neteja……, tot un món per explorar…
Núria Carmona (Mans de Mare)
Nou espai de Criança i Salut de l'Infant i la Família
Roger de Flor, 111 4rt 2a BCN
http://www.mansdemare.com
Re: :: El dilèma de l’alletament artificial
Toni ha escrit:Si la teva voluntat era l’alletament matern, pot ser difícil d’acceptar, però cal no desanimar-se i pensar que en aquests moments el millor que li pots oferir al teu fill és una bona alimentació i la sensació de benestar d’una mare que està fent molt bé els coses.
Hi afegiria que cal assegurar-se que és necessari realment renunciar a aquest desig d'alletar. Sovint el problema de la mare es no trobar un recolçament idoni al problema amb el que es troba, o que li aconsellen abandonar la lactància per poder prendre tractaments que en realitat son totalment compatibles. Conec casos de lactàncies perdides perque no es va saber gestionar la pujada de la llet!! I en demanar ajuda va rebre indicacions incorrectes.
També hem de ser conscients que no sempre recòrrer a la llet artificial ha de suposar renunciar a la lactancia materna, en molts casos pot necessari un aport temporal de lactancia artificial que es pot anar reduint i eliminant un cop resolt el problema. També conec casos en que el nadó ha estat ingressat i la lactancia materna exclusiva no ha estat possible durant un temps. Aquests nadons han pogut ser alletats de manera exclusiva temps després, gràcies a que la mare a rebut el suport i la informació que necessitava. Es tot força més complexe que un copet a l'esquena!!! Hi ha moltes situacions, moltes formes d'afromtarles, però per a poder fer-ne ús les hem de conèixer, i les persones que s'ofereixen per a atendre aquestes situacions han d'estar convenientment preparades i saber derivar.
I també s'ha de saber fer veure la importància d'introduir LA en certes situacions fins que el problema es resol, que he vist nadons que seguien perdent pes quan ja no tocava y el pediatra encara deia d'esperar uns dies més i si seguia igual aleshores ja parlarien de bibi. Hi ha punts on no cal esperar!! PEro a més d'oferir LA s'ha de buscar el problema, no substituir el pit per bibi i ja està. Parlo sempre de la mare que vol donar pit.
Vaja, que moltes coses he vist i no soc assessora, així que ni m'imagino les situacions que es troben les que si ho son, com per dir simplement que si no hem pogut, hem de pensar que fem molt bé les coses... LEs mares sempre ho fan el millor possible, el que falla es el sistema, i s'ha de dir alt i clar, perque si no les dones es seguirant sentint malament per molts copets a l'esquena que rebin.
Dit amb carinyo!!
Re: :: El dilema de l’alletament artificial
No sabeu com em feu sentir de bé. Mentres us llegeixo se'm vénen a la memòria tot un plegat de mals gestos, comentars feridors i sentiments de culpabilitat perquè només he pogut donar el pit als meus fills durant el primer mes i mig de vida (en cadascun dels tres casos).I mai vaig poder gaudir del fet de donar el pit amb tranquil·litat i serenor.
Els meus fills grans van ser una bessonada que van néixer justos de pes, el nen 2800g i la nena 1500g, quan van néixer tenien tanta gana que m'esgotaven les existències. El nen m'estimulava el pit i després em treia llet per portar a l'hospital on estava la meva filla ingressada, on tornava a donar-li el pit i deixava el potet amb la quantitat extreta a casa per poder-li donar per sonda nasogàstrica a la incubadora on era. Quan va fer uns 150g més de pes ja li donaven en biberó la meva llet. Mai va fer fàstics ni al pit ni al biberó, menjava molt i no va trigar gaire a fer 2 kilets i me la vaig endur a casa. A casa feia tàndem, mai em van fer mal ni clivelles però acabaven de mamar i tenien més gana. Pensava que no tenia prou llet i, un dia, morta de curiositat, me la vaig treure amb el tirallets. Em van sortir de cada pit un biberó de 150ml!!! O sigui que tenia quantitat però ells ploraven de gana molts cops i mai s'adormien al pit. Així que, al mes i mig, esgotada de no dormir ni de dia ni de nit i amb uns pits que em feien mal de plens, vaig anar simultanejant les dues lactàncies i em treia la meva llet. Es van anar satisfent però al cap de poc demanaven més i, als tres mesos i mig, vaig haver d'incloure dues culleradetes rases de cereals al bibi de la nit. Desde llavors van deixar de plorar de gana. Ara tenen 8 anys i segueixen menjant com dues llimes.
El cas de la petita va ser ben diferent; va néixer amb molt de nervi i em destrossava el pit. S'enganxava i se'n separava i em tibava del mugró constantment. Es posava frenètica cada vegada que l'alletava. El pit li era gran, massa ple, li relliscava de la boca i es desesperava. Val a dir que sóc una persona amb molta paciència amb els nens. El segon dia de tenir-la ja tenia un pit enclivellat. Vaig demanar ajuda a tort i dret i les llevadores miraven com mamava la nena i la veien perfecta. Però jo sabia que això no era el normal. Com els grans mai m'havien fet mal, ara no podia entendre perquè aquesta me'n feia. Vaig provar tots els estris de la farmàcia (purelan, tirallets, mugroneres, buidar-me el pit manualment, fer massatges...), vaig aplicar tots els consells de les llevadores i infermeres... res!!! La meva petita em feia tant de mal que vaig començar a avorrir el fet de donar-li el pit. No podia entendre com altres mares podien gaudir-ne tant i jo passar-ho tan malament... A tot això s'ha d'afegir que quan parlava de deixar de donar el pit molta gent em mirava de gairell i em tractava de novella. Ningú em va venir a fer un cop de mà ni a descarregar-me la pena que jo sentia per no poder gaudir d'alletar la meva filla. Tot d'un plegat vaig decidir, unilateralment, que ja n'havia tingut prou, que la mare era jo i a qui li sagnaven els mugrons era a mi, així que vaig aparcar el pit, vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar tot un kit de supervivència infantil. Vaig començar a donar el biberó a la meva filla petita i, per primera vegada, vaig plorar de felicitat perquè podíem gaudir juntes sense que cap de les dues es desesperés mentres ella menjava. A partir de llavors la vida juntes ha estat molt més plaentera. Ella té tres anys, segueix sent una nena molt nerviosa i súper activa. No pot fer mai una cosa darrera d'una altra, és de les que fan dues coses o tres cada cop. Però tenim la tranquil·litat de que ha pujat sana i ben atesa, com els seus germans grans.
Segurament, alguna cosa va fallar i això va fer fracassar l'alletament matern però el que no puc entendre és aquest menyspreu i rebuig que he sentit cada vegada que deia que no alletava els meus fills i, sincerament, no em veia amb forces ni ganes d'explicar a tanta gent perquè havia decidit desistir. Així que avui em sento molt gratificada amb les entrades anteriors on desculpabilitzen les dones que, pels motius que siguin, no hem donat el pit durant tant de temps com tantes altres i que, malgrat tot, hem gaudit del fet de ser mares tant com les altres.
Els meus fills grans van ser una bessonada que van néixer justos de pes, el nen 2800g i la nena 1500g, quan van néixer tenien tanta gana que m'esgotaven les existències. El nen m'estimulava el pit i després em treia llet per portar a l'hospital on estava la meva filla ingressada, on tornava a donar-li el pit i deixava el potet amb la quantitat extreta a casa per poder-li donar per sonda nasogàstrica a la incubadora on era. Quan va fer uns 150g més de pes ja li donaven en biberó la meva llet. Mai va fer fàstics ni al pit ni al biberó, menjava molt i no va trigar gaire a fer 2 kilets i me la vaig endur a casa. A casa feia tàndem, mai em van fer mal ni clivelles però acabaven de mamar i tenien més gana. Pensava que no tenia prou llet i, un dia, morta de curiositat, me la vaig treure amb el tirallets. Em van sortir de cada pit un biberó de 150ml!!! O sigui que tenia quantitat però ells ploraven de gana molts cops i mai s'adormien al pit. Així que, al mes i mig, esgotada de no dormir ni de dia ni de nit i amb uns pits que em feien mal de plens, vaig anar simultanejant les dues lactàncies i em treia la meva llet. Es van anar satisfent però al cap de poc demanaven més i, als tres mesos i mig, vaig haver d'incloure dues culleradetes rases de cereals al bibi de la nit. Desde llavors van deixar de plorar de gana. Ara tenen 8 anys i segueixen menjant com dues llimes.
El cas de la petita va ser ben diferent; va néixer amb molt de nervi i em destrossava el pit. S'enganxava i se'n separava i em tibava del mugró constantment. Es posava frenètica cada vegada que l'alletava. El pit li era gran, massa ple, li relliscava de la boca i es desesperava. Val a dir que sóc una persona amb molta paciència amb els nens. El segon dia de tenir-la ja tenia un pit enclivellat. Vaig demanar ajuda a tort i dret i les llevadores miraven com mamava la nena i la veien perfecta. Però jo sabia que això no era el normal. Com els grans mai m'havien fet mal, ara no podia entendre perquè aquesta me'n feia. Vaig provar tots els estris de la farmàcia (purelan, tirallets, mugroneres, buidar-me el pit manualment, fer massatges...), vaig aplicar tots els consells de les llevadores i infermeres... res!!! La meva petita em feia tant de mal que vaig començar a avorrir el fet de donar-li el pit. No podia entendre com altres mares podien gaudir-ne tant i jo passar-ho tan malament... A tot això s'ha d'afegir que quan parlava de deixar de donar el pit molta gent em mirava de gairell i em tractava de novella. Ningú em va venir a fer un cop de mà ni a descarregar-me la pena que jo sentia per no poder gaudir d'alletar la meva filla. Tot d'un plegat vaig decidir, unilateralment, que ja n'havia tingut prou, que la mare era jo i a qui li sagnaven els mugrons era a mi, així que vaig aparcar el pit, vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar tot un kit de supervivència infantil. Vaig començar a donar el biberó a la meva filla petita i, per primera vegada, vaig plorar de felicitat perquè podíem gaudir juntes sense que cap de les dues es desesperés mentres ella menjava. A partir de llavors la vida juntes ha estat molt més plaentera. Ella té tres anys, segueix sent una nena molt nerviosa i súper activa. No pot fer mai una cosa darrera d'una altra, és de les que fan dues coses o tres cada cop. Però tenim la tranquil·litat de que ha pujat sana i ben atesa, com els seus germans grans.
Segurament, alguna cosa va fallar i això va fer fracassar l'alletament matern però el que no puc entendre és aquest menyspreu i rebuig que he sentit cada vegada que deia que no alletava els meus fills i, sincerament, no em veia amb forces ni ganes d'explicar a tanta gent perquè havia decidit desistir. Així que avui em sento molt gratificada amb les entrades anteriors on desculpabilitzen les dones que, pels motius que siguin, no hem donat el pit durant tant de temps com tantes altres i que, malgrat tot, hem gaudit del fet de ser mares tant com les altres.
Torna a “Actualitat a Socpetit”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 25 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |