::: Entrevista a Candela Antón, la Berta de Merlí
::: Entrevista a Candela Antón, la Berta de Merlí
Candela Antón (Barcelona, 1994) va actuar en la seva primera pel·lícula, Blog, quan tenia 14 anys, però porta tota la vida interpretant. Amb una infantesa molt relacionada amb el món de l’expressivitat i amb una mare que es dedica a la perfomance, la Candela és amant de l’art, en general. Expressiva, sincera i propera, ens confessa entre riures que per a ella el teatre és terapèutic.
Què t’ha aportat Merlí com a actriu?
Molta experiència, en primer lloc. He après com funciona un rodatge tan llarg, com és mantenir la coherència en un personatge durant tres temporades i altres coses molt útils a nivell professional. Per altra banda, m’ha permès conèixer uns gran companys de feina i de vida.
Què significa per tu actuar?
Per mi actuar és un art, és un tipus d’expressió artística que és, entre altres, la meva preferida. Sempre he estat molt vinculada a la interpretació. Des de petita he fet coses amb la meva mare, ja que ella fa perfomance. Per això sempre m’ha sigut molt proper el tema de l’expressió amb el cos, el fet d’interpretar, de reencarnar a un personatge, de ficcionar alguna cosa.
Has tingut algun professor com en Merlí?
Sí i no. He tingut un professor que m’ha marcat com em podria haver marcat en Merlí, però que no era tan poca-solta. Era de fet, com en Millán, més tendre. D’aquelles persones que tenen tanta passió pel que fan i ho expliquen d’una manera tan poc ortodoxa, que mai els oblides, mai, mai.
Com va començar la teva carrera com a actriu?
He fet teatre sempre, tant com a extraescolar com en escoles o fent cursos. Amb 14 anys vaig fer la pel·lícula Blog, que és molt tendre i, bé, vaig pensar que m’interessava però que aquest món no estava fet per a mi. En fi, era més jove, jo volia ser egiptòloga, historiadora, vull dir, tenia idees molt diferents. Vaig començar a estudiar i no vaig seguir amb la interpretació fins que vaig començar a fer curts i vaig aparèixer a Polseres Vermelles. I després va sortir Merlí.
Algun cop has comentat que per preparar-te els personatges intentes escoltar la música que creus que a ells els hi agradaria. Què escolta la Berta?
Doncs sí, sempre dic això de la música perquè crec que és una de les vies més directes cap a l’emoció. Per dir-ho en paraules molt grosses, simplement arriba a l’ànima sense necessitat de racionalitzar. El que més defineix a la Berta és aquesta ràbia cap al món, aquest sentiment de que el seu voltant no l’entén i de que ella el detesta per això. És aquesta qüestió tan adolescent de dir “com no m’entenc a mi i no sé que vull, ho odio tot”. I crec que el que més ho representa és Nirvana: “jo contra el món i el món contra mi”.
La Berta de la primera temporada ha anat canviant molt. Com descriuries la seva evolució?
La primera temporada és la Berta més rabiosa, més enfadada amb el món, que a priori podries pensar, “aquesta tia, que estúpida”. Poc a poc, jo crec que el seu personatge ha anat vivint un aprofundiment. A la segona, es troba amb dos personatges, molt polaritzats, un molt dolent i l’altre molt bo, que són la Coralina i en Millán. I això crec que treu la part més vulnerable d’ella, en el cas de la Coralina, i la seva part més tendre, en el cas d’en Millán. En aquesta tercera temporada està més tranquil·la; ja ha assolit una edat i ha entès algunes coses, a través de les vivències. A més, comença a entendre’s millor amb la seva mare i a tenir una relació, del tipus que sigui (riu), amb l’Ivan.
La Berta viu moments molt emotius, com quan en Millán marxa. Com et prepares aquest tipus d’escenes?
Aquesta escena, he de confessar que és una de les meves preferides de tota la sèrie. Ho reconec. Precisament durant la gravació de l’escena ja hi havia una mica de tristor, perquè curiosament era l’última que gravava amb nosaltres abans de marxar de la sèrie. A més, el fet d’imaginar-se que una persona que ha significat tant a la teva vida té Alzheimer i algun dia se’n podrà oblidar, em sembla d’una tragèdia vital tan xocat que ja et posaries a plorar de pensar-ho amb una mica de deteniment. L’escena parla per si sola. A part, adoro a en Ferran Rañé, un gran actor que només pot despertar tendresa.
‘Merlí’ ha tractat temes com la homosexualitat, l’embaràs juvenil i l’agorafòbia. Quina funció pot tenir una sèrie per abordar temes d’impacte social?
Jo crec que és una gran via per tractar temes socials, d’una banda perquè tothom està molt pendent de la sèries, perquè estan molt a l’ordre del dia i és una manera ràpida d’arribar a la gent. I d’altra banda, perquè la ficció et permet tractar amb profunditat, però alhora amb llibertat, certs temes. Si creo un personatge amb agorafòbia, com l’Ivan, et puc ensenyar la seva vida, les seves intimitats sense patir per la pornografia del que estic fent. Les sèries crec que són un canal genial per tractar temes d’importància social perquè al permetre un major aprofundiment i al agafar confiança als personatges, arriben d’una forma molt directa al públic.
Algunes de les crítiques negatives que ha tingut la sèrie han tingut a veure amb el tractament masclista que han pogut tenir alhora de donar més importància als personatges masculins que als femenins...
La sèrie no és masclista, és androcèntrica, que no és el mateix. És a dir, l’home és el centre de la narració, això és un fet. Però és que està escrita per un home! Per un home que, a més, és homosexual, i que ha decidit parlat de l’homosexualitat en aquest cas, masculina. Per tant, es narra una història d’homes estimant a homes, així que hi ha un predominança de la visió masculina. Això és viable i lloable, la qüestió és que també s’haurien de fer productes on hi hagués més espai per a la visió femenina. També és cert que hi ha hagut una major introducció de personatges femenins amb caràcter, com la Silvana, que, sincerament, mola més que en Merlí. O la Coralina. S’ha anat creant, per dir-ho d’alguna manera, més complexitat en els personatges femenins.
Com portes la fama, això de què t’aturin pel carrer i et demanin fer-te fotos?
Molt normal, perquè tampoc és tan heavy! Sí, a vegades et demanen alguna fotografia o t’escriuen però bé, tampoc és la gran cosa, perquè sense aquesta gent que et segueix, no series res. Això de dir “sóc famós” és, de fet, “m’han fet famós” que és diferent. A la gent li agrada el que fem, i això crec que és el més meravellós.
Quan es comença fort, com vosaltres que us heu estrenat amb ‘Merlí’, com s’encara el futur.
Bona pregunta [riu]. No ho sé, jo sóc un desastre amb aquestes coses! A veure, jo crec que comencem amb un toc de sort, això és un fet. No significa que no ens ho haguem treballat, vol dir que de tota la gent que podrien haver agafat per a fer la sèrie, ens han agafat a nosaltres. I aquesta sort, l’hem d’aprofitar, perquè no tothom acaba d’estudiar i comença a participar en una sèrie de prime time des dels vint fins als 23 anys. Ara, que d’aquí a que ens pensem que per haver fet una sèrie ja ho tenim tot, tampoc. Però està bé saber on estàs, saber aprofitar el que tens.
A part de ‘Merlí’, però, has fet participat en molts projectes. Darrerament, has interpretat una obra de microteatre amb el teu pare i una amb la teva mare. Com ha sigut l’experiència?
Doncs fascinant, perquè el teatre és bastant... terapèutic [riu]. En comptes de pagar-me un psicòleg, que no tinc diners, doncs faig teatre amb els meus pares i així arreglo tots els problemes de la infantesa [riu]. És broma, bé, no és broma del tot però farem veure que sí...
Tens algun projecte entre mans?
Doncs ara que ho dius, sí! I un de molt gros i que m’està costant molt... De fet, ara estic aixecant la producció d’una obra de teatre escrita per la meva parella, que és una obra francament peculiar, poc ortodoxa, estranya, amb un llenguatge... no sabria com definir-lo! Veniu, perquè és inexplicable!
Netflix ha comprat els drets de ‘Merlí’, també ho ha fet Atresmedia i Canal+ a França, entre d’altres. Com viviu aquesta internacionalització?
Són més seguidors estrangers a Instagram [riu]. Meravellós, perquè són més visions d’una mateixa cosa que tu ja havies vist. És curiós veure com un producte fet a Catalunya, amb una sensibilitat catalana, arriba també a Amèrica Llatina, a França i a arreu.
Com vius el fet de que ‘Merlí’ arribi al seu final?
Per una banda està bé, perquè ja són tres anys. Però també fa pena, perquè ha sigut molt de temps de molta intensitat. També fa llàstima saber que els que érem al rodatge segurament no ens tornarem a trobar tots junts. Sap greu, però també està bé que tots anem volant, avançant...
Font: ACN
Què t’ha aportat Merlí com a actriu?
Molta experiència, en primer lloc. He après com funciona un rodatge tan llarg, com és mantenir la coherència en un personatge durant tres temporades i altres coses molt útils a nivell professional. Per altra banda, m’ha permès conèixer uns gran companys de feina i de vida.
Què significa per tu actuar?
Per mi actuar és un art, és un tipus d’expressió artística que és, entre altres, la meva preferida. Sempre he estat molt vinculada a la interpretació. Des de petita he fet coses amb la meva mare, ja que ella fa perfomance. Per això sempre m’ha sigut molt proper el tema de l’expressió amb el cos, el fet d’interpretar, de reencarnar a un personatge, de ficcionar alguna cosa.
Has tingut algun professor com en Merlí?
Sí i no. He tingut un professor que m’ha marcat com em podria haver marcat en Merlí, però que no era tan poca-solta. Era de fet, com en Millán, més tendre. D’aquelles persones que tenen tanta passió pel que fan i ho expliquen d’una manera tan poc ortodoxa, que mai els oblides, mai, mai.
Com va començar la teva carrera com a actriu?
He fet teatre sempre, tant com a extraescolar com en escoles o fent cursos. Amb 14 anys vaig fer la pel·lícula Blog, que és molt tendre i, bé, vaig pensar que m’interessava però que aquest món no estava fet per a mi. En fi, era més jove, jo volia ser egiptòloga, historiadora, vull dir, tenia idees molt diferents. Vaig començar a estudiar i no vaig seguir amb la interpretació fins que vaig començar a fer curts i vaig aparèixer a Polseres Vermelles. I després va sortir Merlí.
Algun cop has comentat que per preparar-te els personatges intentes escoltar la música que creus que a ells els hi agradaria. Què escolta la Berta?
Doncs sí, sempre dic això de la música perquè crec que és una de les vies més directes cap a l’emoció. Per dir-ho en paraules molt grosses, simplement arriba a l’ànima sense necessitat de racionalitzar. El que més defineix a la Berta és aquesta ràbia cap al món, aquest sentiment de que el seu voltant no l’entén i de que ella el detesta per això. És aquesta qüestió tan adolescent de dir “com no m’entenc a mi i no sé que vull, ho odio tot”. I crec que el que més ho representa és Nirvana: “jo contra el món i el món contra mi”.
La Berta de la primera temporada ha anat canviant molt. Com descriuries la seva evolució?
La primera temporada és la Berta més rabiosa, més enfadada amb el món, que a priori podries pensar, “aquesta tia, que estúpida”. Poc a poc, jo crec que el seu personatge ha anat vivint un aprofundiment. A la segona, es troba amb dos personatges, molt polaritzats, un molt dolent i l’altre molt bo, que són la Coralina i en Millán. I això crec que treu la part més vulnerable d’ella, en el cas de la Coralina, i la seva part més tendre, en el cas d’en Millán. En aquesta tercera temporada està més tranquil·la; ja ha assolit una edat i ha entès algunes coses, a través de les vivències. A més, comença a entendre’s millor amb la seva mare i a tenir una relació, del tipus que sigui (riu), amb l’Ivan.
La Berta viu moments molt emotius, com quan en Millán marxa. Com et prepares aquest tipus d’escenes?
Aquesta escena, he de confessar que és una de les meves preferides de tota la sèrie. Ho reconec. Precisament durant la gravació de l’escena ja hi havia una mica de tristor, perquè curiosament era l’última que gravava amb nosaltres abans de marxar de la sèrie. A més, el fet d’imaginar-se que una persona que ha significat tant a la teva vida té Alzheimer i algun dia se’n podrà oblidar, em sembla d’una tragèdia vital tan xocat que ja et posaries a plorar de pensar-ho amb una mica de deteniment. L’escena parla per si sola. A part, adoro a en Ferran Rañé, un gran actor que només pot despertar tendresa.
‘Merlí’ ha tractat temes com la homosexualitat, l’embaràs juvenil i l’agorafòbia. Quina funció pot tenir una sèrie per abordar temes d’impacte social?
Jo crec que és una gran via per tractar temes socials, d’una banda perquè tothom està molt pendent de la sèries, perquè estan molt a l’ordre del dia i és una manera ràpida d’arribar a la gent. I d’altra banda, perquè la ficció et permet tractar amb profunditat, però alhora amb llibertat, certs temes. Si creo un personatge amb agorafòbia, com l’Ivan, et puc ensenyar la seva vida, les seves intimitats sense patir per la pornografia del que estic fent. Les sèries crec que són un canal genial per tractar temes d’importància social perquè al permetre un major aprofundiment i al agafar confiança als personatges, arriben d’una forma molt directa al públic.
Algunes de les crítiques negatives que ha tingut la sèrie han tingut a veure amb el tractament masclista que han pogut tenir alhora de donar més importància als personatges masculins que als femenins...
La sèrie no és masclista, és androcèntrica, que no és el mateix. És a dir, l’home és el centre de la narració, això és un fet. Però és que està escrita per un home! Per un home que, a més, és homosexual, i que ha decidit parlat de l’homosexualitat en aquest cas, masculina. Per tant, es narra una història d’homes estimant a homes, així que hi ha un predominança de la visió masculina. Això és viable i lloable, la qüestió és que també s’haurien de fer productes on hi hagués més espai per a la visió femenina. També és cert que hi ha hagut una major introducció de personatges femenins amb caràcter, com la Silvana, que, sincerament, mola més que en Merlí. O la Coralina. S’ha anat creant, per dir-ho d’alguna manera, més complexitat en els personatges femenins.
Com portes la fama, això de què t’aturin pel carrer i et demanin fer-te fotos?
Molt normal, perquè tampoc és tan heavy! Sí, a vegades et demanen alguna fotografia o t’escriuen però bé, tampoc és la gran cosa, perquè sense aquesta gent que et segueix, no series res. Això de dir “sóc famós” és, de fet, “m’han fet famós” que és diferent. A la gent li agrada el que fem, i això crec que és el més meravellós.
Quan es comença fort, com vosaltres que us heu estrenat amb ‘Merlí’, com s’encara el futur.
Bona pregunta [riu]. No ho sé, jo sóc un desastre amb aquestes coses! A veure, jo crec que comencem amb un toc de sort, això és un fet. No significa que no ens ho haguem treballat, vol dir que de tota la gent que podrien haver agafat per a fer la sèrie, ens han agafat a nosaltres. I aquesta sort, l’hem d’aprofitar, perquè no tothom acaba d’estudiar i comença a participar en una sèrie de prime time des dels vint fins als 23 anys. Ara, que d’aquí a que ens pensem que per haver fet una sèrie ja ho tenim tot, tampoc. Però està bé saber on estàs, saber aprofitar el que tens.
A part de ‘Merlí’, però, has fet participat en molts projectes. Darrerament, has interpretat una obra de microteatre amb el teu pare i una amb la teva mare. Com ha sigut l’experiència?
Doncs fascinant, perquè el teatre és bastant... terapèutic [riu]. En comptes de pagar-me un psicòleg, que no tinc diners, doncs faig teatre amb els meus pares i així arreglo tots els problemes de la infantesa [riu]. És broma, bé, no és broma del tot però farem veure que sí...
Tens algun projecte entre mans?
Doncs ara que ho dius, sí! I un de molt gros i que m’està costant molt... De fet, ara estic aixecant la producció d’una obra de teatre escrita per la meva parella, que és una obra francament peculiar, poc ortodoxa, estranya, amb un llenguatge... no sabria com definir-lo! Veniu, perquè és inexplicable!
Netflix ha comprat els drets de ‘Merlí’, també ho ha fet Atresmedia i Canal+ a França, entre d’altres. Com viviu aquesta internacionalització?
Són més seguidors estrangers a Instagram [riu]. Meravellós, perquè són més visions d’una mateixa cosa que tu ja havies vist. És curiós veure com un producte fet a Catalunya, amb una sensibilitat catalana, arriba també a Amèrica Llatina, a França i a arreu.
Com vius el fet de que ‘Merlí’ arribi al seu final?
Per una banda està bé, perquè ja són tres anys. Però també fa pena, perquè ha sigut molt de temps de molta intensitat. També fa llàstima saber que els que érem al rodatge segurament no ens tornarem a trobar tots junts. Sap greu, però també està bé que tots anem volant, avançant...
Font: ACN
Torna a “Actualitat a Socpetit”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |