Llibre "Un dia" + acceptació creixement del nostre fill

[carxofeta]

Hola a totes,

Ja fa 5 mesos que tinc el meu carxofet petit, però des que vaig llegir el llibre "Un dia" d'Alison McGhee, tot ha canviat. Si algú l'ha llegit, segur que m'entendrà.

El llibre és tan sensible, amb un missatge tan real, m'hi identifico tant.

En el llibre em vaig adonar que haig d'acceptar el creixement del meu fill, que no sempre serà un nadó, que no sempre el podré protegir de tot, que tindrà la seva pròpia vida i que un dia el veuré formant la seva familia. Ja sé que falten molts anys per tot això, però després de llegir-lo, vaig estar tot el camí de la feina a casa plorant com una madalena. I ahir per mala sort el vaig tornar a llegir i vinga a plorar. En carxofet em va preguntar: que has tornat a llegir el llibre ?

M'agradaria saber si alguna de vosaltres ha tingut o té aquests sentiments i com ho fa per no sentir-se trista de no poder-lo protegir en el llarg de la seva vida, que es farà gran i arribarà un dia que dirà: mama, vull estar sol o mama, no m'empipis. (ara aprofito per fer-li tots els petons del món, que un dia em dirà mama, prou petons).

És la primera vegada que escric en aquest forum, encara que durant la cerca i l'embaràs m'ha sigut de molta utilitat. Des d'aquí vull donar les gràcies al forum i a totes les persones que hi participen.

Carxofeta

[cristina1671]

Hola carxofeta,

no he llegit el llibre que comentes, però per poc que pugui ho faré. Gràcies per la recomanació!

Els sentiments que vius també els visc jo, quan em miro els meus fills i veig que es fan grans, i que cada dia que passa em necessiten una miqueta menys per fer segons quines coses. És una barreja d'orgull i satisfacció amb tristesa i melanconia del passat (penso sovint quan eren bebès i els tenia toooot el dia als meus braços i ara volen anar en bici o correr amunt i avall...).

No crec que hi hagi receptes per aquestes situacions, ni per res a la vida, doncs cadascú entoma el que li passa de maneres diferents i ho viu de manera molt personal. Jo només puc dir-te que intento pensar que sempre em tindran amb ells pel que em necessitin i més, però a l'hora vull que els meus fills es desenvolupin i aprenguin a fer les coses sols i ser independents. Només des d'aquesta independència podran valorar i aprofitar el fet que nosaltres, els seus pares, estem al seu costat fent-los costat (i valgui la redundància!).

No sé explicar-me millor.... Només dir-te que miris d'enfocar-ho de manera positiva. El creixement i desenvolupament dels nostres fills és una cosa meravellosa! És bonic recordar quan eren bebès per poder valorar com van creixent. És complicat, la veritat. Suposo que es tracta de poder equilibrar les emocions amb el seny... i això sempre és complicat

Una abraçada i gràcies per compartir aquests sentiments tant preciosos!!

[carxofeta]

Hola Cristina1671,

Moltes gràcies per la resposta, imagina't si estic sensible amb aquest tema que fins i tot he plorat llegit la teva resposta, veient que hi ha mares que això els hi passa. Em pensava que era l'única.

L'altre dia vam canviar el cotxet: vam passar del maxicosi al macclaren i jo els hi deia als meus carxofets: si això ja és un petit pas cap a fer-se gran, molt petit, però un pas !!!

Gràcies per contestar tan rapidament el missatge. La veritat, és que s'ha de ser positiu i també haig de dir que tinc ganes que creixi per veure'l córrer, parlar, anar amb bicicleta, als columpios ... quan amb en carxofet en parlem diem que no pararem amb ell ja que és un nen molt despert i que no para mai d'estar quiet. Però alhora intento exprimir al màxim aquests temps meravellós en què vol estar sempre en contacte amb mi.

Un altre llibre que et recomano a tu i a totes les mares és: Delits d'infant. És un llibre de poemes que també m'hi vaig sentir super identificada.

Ai, això de la maternitat és una passada !!!

Una abraçada

[luachi]

Hola carxofeta!! Doncs jo també m'hi sento identificada amb tu. En el meu cas ser mare m'ha costat 5 llargs i durs anys, amb proves, tractaments i molts negatius, però finalment ho vàrem aconseguir. El meu nino ja té 2 anys i, a dia d'avui, et puc dir que encara no m'ho crec!! I el fet és que se m'ha fet tant tant curta l'etapa de bebè que, com es diu en castellà: me ha sabido a poco. Ho estem vivint d'una manera molt intensa, estem absolutament involucrats en el seu creixement i volcats en que sigui un nen molt feliç. Però sento que se m'escapa!! Ara estem en el moment de treure bolquers i veig que se'm fa gran molt depressa. Estic contenta però alhora veig lo ràpid que passa el temps. Molta gent del meu voltant té només un fill i diuen que ja en tenen prou, en canvi jo desitjaria tornar a repetir l'experiència de ser mare i donar-li un germanet, però per nosaltres és molt difícil per moltes raons.
En fi, com diu cristina1671, jo també vull pensar que més endevant quan tingui la seva pròpia vida, em tindrà sempre que em necessiti, encara que no li pugui fer 400 petons al dia!!

[carxofeta]

Hola noies, què tal ??

Primer de tots felicitar-vos pel dia de la mare a cristina1671, luachi i cosma shiva i les demés mares del forum, això de ser mare és estupendo !!! Encara que hi ha moments que siguin una mica baixos.

Ai, tinc por que si us llegiu el llibre, aquests sentiments tristos que tenim siguin més tristos encara. El llibre és preciós i super real. Em sabria greu que per culpa meva, tinguessiu aquests sentiments.

Gràcies per les vostres respostes, m'han ajudat molt, ademés de veure que no era l'unica, llegint-les m'he adonat que i tant que s'ha de fer gran i viure una vida meravellosa, plena d'emocions ... però em costa acceptar-ho, suposo que de mica en mica.
També m'adono que a mida que es vagi fent gran, podrem fer + coses amb ell, ara és molt petit, però ja en fa més que abans; ara el tinc a la falda i no para de tocar el teclat!!!

un petó a totes i una abraçada.

[cristina1671]

Moltes gràcies carxofeta!!! Que tingueu totes vosaltres també un molt feliç dia!!!

[Aitana72]

Hola!

A mi aquest llibre m'encanta. El vaig llegir fa anys, quan la meva nena era un nadó, i vaig pensar que un dia o l'altre li regalaria, en algun moment especial. Finalment ho vaig fer, li vaig regalar el dia que va néixer la meva segona filla. Ara em demana que li expliqui tot sovint, i a mi em serveix perquè ella entengui que els seus pares l'estimarem sempre, però que no sempre la podrem acompanyar en el llarg viatge que serà la seva vida.

Quan la meva filla va néixer li vaig preparar una caixa on hi vaig guardant records per quan sigui gran: el seu primer pipo, l'agenda de la guarde, el seu primer dibuix...Quan sigui una mica més gran, el llibre el guardaré dins d'aquesta caixa amb una dedicatòria, espero que el guardi sempre i que sigui un bon record de la seva mami.

És un llibre que tracta d'una manera tan tendre la vida, la maternitat, la relació entre generacions...sembla mentida, en tan sols unes pàgines! La imatge final, amb el retrat de la mare...buf. El cor en un puny, des que obres el llibre i fins l'última imatge. I, malgrat això, a mi no em sembla un llibre trist ja que té un missatge d'amor infinit de la mare cap a la filla, un amor que va més enllà del que dura la seva vida.

Amb tot i això, cada cop que el llegeixo em sol caure la llagrimeta...

[nius]

Carxofeta, no coneixia aquest llibre, però tinc sentiments contradictoris: vull legir-lo, però si dius que farà que estigui mes trista.....
Aquests sentiments jo també els he tingut, molt molt forts.j Era pensar en ell, en el que li pogués passar, i passar-ho fatal. O sentir com dolor de tot l'amor que sento per ell.
Però vull dir-vos que tot i que aquests sentiments de protecció, de voler-lo protegir sempre de mals aliens, va canviant. Ell es va fent gran, i poc a poc el vas veient més fort, més resistent. Menys vulnerable, en definitiva. Que ho serà sempre, però va creixent. I estar al seu costat i ajudar-lo a caminar, guiar-lo, veure'l superar-se és el privilegi més gran que podem tenir.

[carxofeta]

Hola mamis,

A l'Aitana, quanta raó tens, des de que vaig escriure aquest post, he intentat pensar en el llibre amb positiu. Crec que el detall d'explicar-li a la teva filla i fer-li entendre que el nostre amor cap a ells és infinit i que no sempre estarem al seu costat és preciós, però a mi em costa d'acceptar, per sort cada vegada menys ja que gràcies a totes les que heu contestat m'heu anat ajudant a assumir aquest fet.

A la cosmo-shiva, el llibre és com un conte, no té gaire lletra i el dibuix de davant és d'una mare aixecant enlaire a la seva filla, i el fons és blau. M'imagino que la diferència dels títols deu ser per si és en català o castellà. Sino el trobes, està a moltes biblioteques.

A la nius, veig que també tens aquests sentiments igual que jo, són xungos,però alhora et fa adonar el gran amor que sents per ell i que és un amor preciós.
Gràcies a aquest llibre i a les respostes de vosaltres intento canalitzar aquest "amor-dolor" en positiu, aprofitant el màxim d'ell, exprimint el moments que compartim tots tres, estimant-lo i mimant-lo tant, adonant-me de la sort que ell sigui en aquest món ... A més també gràcies al llibre he vist que no sóc l'única que tinc aquests sentiments (ja em sentia una mica un bitxo raro). Tens tota la raó, quan dius que és un privilegi quan els veiem caminar, que ells cada vegada seran més forts ... Jo ja tinc ganes de veure caminar, anar amb bicicleta, que comenci a parlar ....

Un petó a les tres i a totes les mamis