DEPRESSIÓ POST-PART

[Bryckley]

Moltíssimes gràcies a totes, de veritat!

La veritat és que em costa sentir-me compresa en el meu entorn. No tinc cap amiga que sigui mare, no tinc germans i el meu home no m'acaba d'entendre. Amb l'única amb la que puc parlar és amb la meva mare i també em sap greu que senti certes coses que penso... total, que em va molt bé poder expressar el que sento aquí i trobar que moltes heu passat pel mateix. Em doneu moltes esperances.

El problema és, com molt bé tu dius novella, que ningú t'explica aquest "sotrac" emocional... tothom et planta la realitat "bonica" i "s'obliden" de comentar-te la part no tant bonica... Jo ja sabia que portar un fill al món no era un camí de roses, que suposava un canvi molt fort i que els primers mesos serien difícils... però és veritat que no n'ets 100% conscient fins que ho tens a sobre... i amb tot el cansament del part, el tram final de l'embaràs, les nits sense dormir, el desconcert de no saber moltes respostes a les preguntes que et fas, etc... ho veus tot com impossible.


Gràcies de nou, sou de gran ajuda!

[Mara17]

Jo em vaig sentir igual el primer mes. Eren dos, un embaràs pèssim, unes circumstàncies molt dolentes just abans del part... vaja, que me'ls van plantificar a sobre i el primer que vaig pensar és que no ho sabria fer i que se'm moririen de gana. Jo no vaig poder evitar dir-ho i ma mare em va dir: "Jo em vaig sentir igual, i només era un i no vaig passar tot el que tu has passat. És normalíssim que et sentis així". Vaig tardar un mes a fer un clic. Em sentia súper angoixada. Jo no és que volgués fer-ho tot perfecte, és que no em veia capaç de res. A banda que vaig quedar mentalment bloquejada (recordo una tarda esborrant algunes contrasenyes i apuntant-ne d'altres per por de no recordar-les mai més i no poder entrar a l'ordinador, al correu). Era una sensació de desbordament total. I no enyorava anar al cine, ni anar a sopar ni res de tot això, era sensació d'incapacitat total. Horrorós, però passa. Molts ànims!

[musica]

Brycley, la meva segona filla té 1 mes i mig i just fa un parell de setmanes que estic bé. Mira t'explico: en el primer embaràs vaig tenir un part molt bo, però en el postpart anava totalment perduda. No sabia que estaria plorant molts dies, no sabia que la LM seria tan difícil per mi, no sabia que seria tan dur no poder seure per culpa dels punts. No sabia que seria taaan pal tenir les pèrdues de la quarentena... PEr altra banda, era feloç, però la felicitat aquesta em desbordava també!

En aquest segon postpart, et puc dir que físicament he anat més preparada. No poder donar el pit no m'ha vingut de nou i, tot i que aquest fet també em va causar unes quantes ploreres la primera nit a l'hospital, en aquest sentit no he estat gaire afectada perquè ja ho vaig passar en el primer postpart. A més, tampoc he tingut gaires pèrdues, i tampoc em van fer punts (només 1!). Així que he pogut gaudir mooooolt més de la nena des del minut 0. PERÒ crec que tot ha de sortir per un lloc o altre....i aquest cop he estat molt més tocada emocionalment que no pas el primer cop. He plorat molt i molt, i sense saber gaire per què. Potser per pensar que és l'última vegada que viuré aquesta experiència tan bonica que és la maternitat, o perquè veus que el temps passa tan ràpid, sobretot veient la filla "gran"....
Així que el meu consell és que et quedis amb això últim: EL TEMPS PASSA VOLANT! aviat estaràs del tot bé, i hauran passat els primers dies/mesos del teu fill. Intenta gaudir-los, perquè volen!

[feeling]

Hola
jo tinc un nen s 2 anys i per sort no vaig patir depresio post part. Em pensava q ho passaria molt malament pq va ser cesarea i el meu marit va haver d marxar a treballar a la setmana justa i sent novata pensava q seria mooooolt complicat però em vaig sortir molt be. El tema s q ara q busquem el segon estic patint pel meu nen pq em fa por no poder donar-li al gran tot el q està a acostumat a rebre (emocionalment parlant).
Suposo q s'acaben adaptant però i si pensa q ja no l'estimes pq no estas tant amb ell??? això em fa sentir malament...
Algun consell???

[rosereta1]

hola feeling!
jo tinc una nena de,3 anys i un nen de 6 mesos. Quan va neixer la nena ho vaig portar molt be,ni depressio ni res ara amb el nen va ser una altra cosa. No se si se'n diu depressio o que pero ho vaig passar fatal,em passava el dia plorant,em culpava per no poder estar el 100% amb els 2...realment va ser durillo pero mes per mi que per la nena,ella ho ha portat molt be tret d'algun gelo puntual,i m'alegro d'haver-ne tingut un altre. Ara la nena nomes pensa en ell,quan es desperta,quan arriba a casa.....m'encanta com l'estima. Ho sigui que endavant i sobretot paciencia al principi!

[martina13]

hola noies!!!

a mi encara em falten algunes setmanetes. però cada cop noto que estic emocionalment més tova njo se si m'explico. em fa por que quan tingui la nena agafi una depressió post-part i la gent del meu entorn no m'entengui, la meva familia sí que ho farà , però la familia de la meva parella no hot inc tant clar i em fa pànic que m'estiguin tot el dia a sobre, o dient-me el que he de fer, o si ho faig malament o tenir-los tot el dia a casa... i no sé si la meva parella tb ho entendrà això de les depressions etc.
jo no tindré una mare a qui preguntar-li així que em fa por sentir-me molt sola.

alguna us ha passat tenir aquesta por abans del part????

[numa1982]

Jo també tinc una mica de por. Som molt reservada per segons quines coses i necessito el meu espai. Demà ha de néixer en Pau per cesària i els meus sogres, que viuen fora, arriben dimecres. El cas és que estaran 10 dies gairebé a casa (els hem llogat un apartament just a sobre de casa) i no sé com ho portaré... Ja us ho explicaré!

[feeling]

Noies us recomano q no us talleu ni una miqueta amb ningú. Hi ha gent q creu q te dret a dir de tot a les noves mamis, però nosaltres hem de tallar-ho desde el principi. Una cosa es q et vulguin ajudar i una altre q vulguin impossar-te el q has de fer.
De bones maneres es pot dir a algú q no es fiqui on no toca.
Si cal feu-lo, us sentireu molt be agafant el mando de la vostra nova vida.

[Mida]

Borrat

[Elma]

Mida, guapa!! Molts ànims!!
Es durillo el postpart però t'en sortiràs, clar que sí. Jo crec que és molt important acceptar aquests nous sentiments, i compartir les emocions. Que no et faci por que el teu marit et vegi plorar, segur que amb ell et pots desfogar o pots abraçar-te a ell amb total confiança, i això ja dóna molta pau. D'aqui a un temps ho veuràs tot molt llunyà, segur, ets una bona mare, malgrat totes les pors i dubtes que tinguis. Amb el tema del pit, pensa que quan ho vas decidir ho vas fer pensant que era el millor, tot i que despres l'instint és una altra cosa. Jo també conec mares que els hi va passar com tu, i van tirar endavant. Si et veus amb forces pots plantejar-te una relactació, no series ni la primera ni la ultima, passa't per la pàgina de l'Alba Padró, o truca si estas interessada, segur que et pot assessorar, decideixis el que decideixis!! http://albalactanciamaterna.org/contacto/ (també pots parlar amb la llevadora del CAP o buscar un grup de lactància a prop de casa, tot i que donis bibe, segur que et va be parlar amb altres mares, sino ara...més endavant)

Molts ànims i endavant, que el teu petit et vol veure somrient i feliç a cada moment, i ben segur que t'ho posa fàcil!!

[novella]

Mida bonica! Ja et dic jo que aquest malestar és temporal. Mentrestant, no t'amaguis ni t'avergonyeixis de sentir el que sents, recolza't en el teu home i la teva gent i deixa passar els dies, ja veuràs com tot és posarà al seu lloc!!
El fet de sentir-se mala mare és molt comú: sigui per no donar el pit, perquè no saps interpretar un plor, perquè vas tan cansada que voldries "desconnectar" de ser mare x un moment i això et fa sentir horrible...vés, cada una tenim les nostres coses, però això és perquè tenim un daltabaix hormonal, la vida se'ns ha capgirat i la responsabilitat pesa! Però a ser mare també se n'aprèn! No se'n sap sino amb la pràctica
Reina, ja veuràs com tot anirà bé i et trobaràs millor, dona't temps i no et castiguis per res! Pels nostres petits som les millors mares del món!!

[Mida]

Gràcies guapes, sobre la lactancia sembla que ja ho he superat! ahir vaig estar xerrant amb la meva cunyada i de fet ja ho vaig veure diferent durant la tarda, vaig fer un "clic" i ara estic molt bé, em va dir el mateix que pares, sogres i marit ( que jo no estava per donar pit, estava feta pols) , però va fer el seu efecte. A més vam sortir a donar una volteta perquè ahir el pediatre va dir que el petit ja podia sortir i vam aprofitar, va ser el primer passeig dels 3!! jo necessitava sortir al carrer i va anar genial! espero que aquest estat duri per sempre perquè així torno a ser "jo". Uff que malament ho he passat aquests dies...espero continuar així de bé.

Gràcies reines! un petó ben fort

EDITO: Guapes borro l'altre entrada perquè no tinc ganes que res em recordi aquests dies dolents que he passat.

[boira75]

Que bé poder-vos llegir, em sento acompanyada! Jo vaig passar-ho molt malament amb la tornada a la feina, m'havien desplaçat i vaig anar contenint ràbia...de manera que la suposada depressió post-part o angoixa o com li vulguis dir em va arribar més tard i segur que ocasionada per aquesta pressió laboral, perquè no teníem temps amb la meva parella, perquè vam pantejar-nos tenir el segon...un cúmul de factors que han originat un quadre d'estrés important. Total, he començat a anar amb una professional, que m'ajuda a racionalitzar tot aquest cúmul de pensament, tots negatius, vers a mi mateixa i a tot el que m'envolta. Estimo amb bogeria la meva filla i quan estic amb ella em sento feliç, però de cop m'avasalla una gran angoixa i fa que se m'ennuvoli tot. A mi també m'han ofert la pssiblitat de poder prendre medicació, però m'agradaria provar-ho de fer per mi mateixa, més que res perquè tn en ment tornar a quedar-me embarassada, i tot i això vull esperar-me a estar més tranquil·la...

[sasha_vikos]

Tinc una nena que aviat farà 4 mesos y també vaig passar una mala temporada perquè van haver d’ingressar a la nena amb un dia de vida i jo anant i venint de l'hospital amb moltísims punts. Quan li van donar d'alta, vam començar amb proves perquè li va sortir dubtosa una de les malalties de la prova del taló i li havien de punxar unes vitamines 3 cops per setmana. Això juntament amb que per desgràcia no tinc mare ni germanes ni família propera en qui recolzar-me ha fet que les dificultats normals del post-part es veiessin augmentades i estigues molt agobiada. Ara sembla que estic començant a gaudir de la meva filla, tot i que encara continuem de proves i metges. Cercant informació per Internet sobre el tema del post-part vaig trobar aquest article que potser us interessa llegir http://blogs.elpais.com/mamas-papas/201 ... -tabu.html

[boira75]

Gràcies per l'article. Jo durant el primer mes vaig estar fantàstica, l'angoixa ha arribat des del mig any de vida de la meva filla, data en la que vaig tornar a treballar i dos anys després estic tornant a passar per una mala època. Em sento molt culpable dels sentiments i pensaments que a vegades sento, i en canvi altres moments penso que no és res, que ja passarà....

[Lunut]

Hola mamis. El meu petitó té 6 mesos, i fins ara tot ha anat genial. Vaig començar a treballar bastant aviat (sóc autònoma), però li e lastic donant pit encara casi exclussivament i el nen és una passada de bo! La qüestió és de fa una setmana que em noto punxades al pit, de cop em falta l'a,ire, hem marejo...a partir d'aquí tots els sentiments que m'envolten són fatalistes!m'han estat fent proves del cor i no surt res, i un altre metge (amb molt mala baba) hem va dir que havia d'anar al psiquiatra!que tinc una depressió sense saber que la tinc. Això encara hem va ensorrar més!com puc estar deprimida sense motius? Si tinc més ganes de fer coses que mai, però a la vegada sento que el meu cos no pot amb tot...algun consell?avui torno al metge de capcelera, j us diré que em diu...moltes gràcies

[boira75]

Ostres, deu ni do! la veritat és que el ball d'hormones ens juga una mala passada, segurament, en diferents formes, això ès l'anomenada depressió post-part, tot i que la meva nena ja té dos anys...em veig agobiada, pressionada, només faig que discutir amb la meva parella.....he acabat anant al psicòleg i m'ha anat prou bé, també em van receptar uns medicaments naturals basats en melatonina i no se què més, que encara haig de comprar però diu que va molt bé, a veure què tal...Amb tot això em fa molta por aventurar-me a tenir el segon fill, tinc por de que tot es multipliqui per dos!
ànims!

[martina13]

hola noies!!
vaig ser mare fa 10 dies i avui he arribat ala conclusio k tinc lgo de depresio post part i em sento super desubicada pq tic feliç pero nomes tinc ganes de plorar
i apart estic desenvolupant aversio als sogres i kan agafen la nena o em diuen algo em poso com una moto pq no em fio d'ells!!! i despres meva baixa seran ells qui me la cuidaran i tic dels nervis!!!
em sento desbordada¡¡ i ahir no ho stava pq???¿ em fa molta rabia sentirme aixi¡!!¡ em sento impotent¡!¡

[claudia31]

Martina,
Es del tot normal. Jo vaig ser mare a finals de Juliol i em va passar el mateix les primeres dos setmanes. A moments em sentia trista i plorava.
El meu home estava amoïnat perquè no sabia que em passava...
A mes a mi se'm feia estrany que el meu petitó ja no estigués a la pantxa , deprés M'he adonat que deu ser algo normal, i es que estem tancant una etapa molt bonica, com és l'embaràs. encara que tinguem un altre aquest ha estat únic.
Dir-te que aquesta sensació va passant. I el petitó ho omple tot, al menys a mi em va passar. A mi em va durar 2 setmanes. Si veus que la cosa s'allarga molt busca ajuda. Mai està de mes.
Per que fa als sogres que em de dir.. Al final estem acostumats a la forma de ser dels nostres pares, pero dels sogres es una altre cosa... Hi ha un post que treu fum d'aquest tema!
Ànims!

[Lizzy]

Et dic el mateix: aquestes ganes de plorar per tot durant les dues primeres setmanes són mooolt normals. Jo em vaig fer un fart de plorar només veient la notícia de la Festa dels Súpers a la tele!!!! Imagina't quan em passava alguna cosa que m'agobiava... Paciència, perquè és un ball hormonal i en pocs dies se sol passar i ja ni te'n recordaràs. Per a mi va ser molt important tenir tranquil·litat aquells dies, limitar molt les visites (i sí, també als avis!) i, sobretot, tenir el suport del meu home. Ell havia vingut a les classes prepart i jo també l'havia advertit d'aquesta tristesa post-part (la depressió és un cas més extrem i no tan habitual...) així que no li va venir de sorpresa i em va estar recolzant tot el temps. Hi ha abraçades que curen!! I quan m'agobiava perquè sentia que no sabia cuidar de la meva nena, ell em va animar moltíssim dient-me que jo estava sent el puntal que feia funcionar la família... No sé si llavors era veritat, però a mi em va ajudar moltíssim escoltar-ho!!

La desconfiança cap als sogres és normal, però acaba passant. Jo fins i tot tinc certa desconfiança cap a mons propis pares, ja que van tenir una forma de criança molt diferent de la que nosaltres hem adoptat, però quan veus com es desviuen per la seva néta se t'obliden aquests sentiments; tan sols cal que superis la pressió dels primers dies per veure-ho.

Si, per qualsevol cosa, veus que passen els dies i continues així, comenta-ho a la llevadora o al ginecòleg, que ells et sabran ajudar.