DEPRESSIÓ POST-PART

[Marga33]

Si, Boira, és clar que pots, ara no t'ho sembla però despres ho recordarás inclús amb anyorança..molts ànims!!

[Náyade]

M'he llegit el post sencer i he de dir que gairebé totes les mares pasen per això i sobretot -no vol dir que repetidores no- les primerenques.

Jo he viscut el postpart de l'Halia i sé que ho ha passat molt malament, no es pot expressar amb paraules, simplement és sentir-ho. Jo l'he vista plorar i sé que mai hagués plorat davant meu perquè som totes dues molt "palo", i amb això m'ha demostrat que les hormones juguen una mala passada però que també és molt dur passar de ser una dona que fa el que vol i quan vol durant el dia, a haver d'estar 24h pel petit, que encara que l'estimis amb bogeria, es fa molt dur i pesat. Ara per ara ho ha superat i m'encanta veure-la feliç amb la seva nena

L'embaràs és una època super dolça en que t'imagines tot de moments perfectes amb el teu bebè, la teva parella... tens al teu tresor controlat dins la panxa i penses que no pots ser més feliç. Jo ho estic veient en les 3 embarassades que tinc al voltant. Cap d'elles pensa que poden passar-ho malament, que poden plorar, que poden tenir sentiments contradictoris amb els seus fills. Totes donen per suposat que estaràn més feliçes que mai i que no es cansaràn d'estar amb el seu petit/a, que com pot ser que la gent es faci un munt de tenir un fill si ja et fas a la idea -frase textual d'una amiga meva embarassada-... doncs simplement perquè encara no ets mare! Quan ho siguis... patapam! És una batacada gegant que costa de pair. I mai ningú et diu "a mi també m'ha passar, tanquila" o "t'entenc".

Jo li pregunto a la meva mare i ella em diu que va estar de conya i que no va ser cap trasbals tenir-me a mi o al meu germà... mireu, no dubto que ella ho passés genial, però conec moltíssimes mares que al final acaben confessant que ho van passar molt malament però no ho deien perquè sembla que està molt mal vist que estiguis així i no superfeliç! A mi aquestes coses em foten una ràbia...

En fi, molts ànims a totes les mamis-blues, tot acaba passant com heu vist, i un dia obrireu els ulls i veureu que els vostres fills/es son el més gran tresor I que RES al món pot substituir-los.

[Halia]

M'he llegit el post sencer i he de dir que gairebé totes les mares pasen per això i sobretot -no vol dir que repetidores no- les primerenques.

Jo he viscut el postpart de l'Halia i sé que ho ha passat molt malament, no es pot expressar amb paraules, simplement és sentir-ho. Jo l'he vista plorar i sé que mai hagués plorat davant meu perquè som totes dues molt "palo", i amb això m'ha demostrat que les hormones juguen una mala passada però que també és molt dur passar de ser una dona que fa el que vol i quan vol durant el dia, a haver d'estar 24h pel petit, que encara que l'estimis amb bogeria, es fa molt dur i pesat. Ara per ara ho ha superat i m'encanta veure-la feliç amb la seva nena

L'embaràs és una època super dolça en que t'imagines tot de moments perfectes amb el teu bebè, la teva parella... tens al teu tresor controlat dins la panxa i penses que no pots ser més feliç. Jo ho estic veient en les 3 embarassades que tinc al voltant. Cap d'elles pensa que poden passar-ho malament, que poden plorar, que poden tenir sentiments contradictoris amb els seus fills. Totes donen per suposat que estaràn més feliçes que mai i que no es cansaràn d'estar amb el seu petit/a, que com pot ser que la gent es faci un munt de tenir un fill si ja et fas a la idea -frase textual d'una amiga meva embarassada-... doncs simplement perquè encara no ets mare! Quan ho siguis... patapam! És una batacada gegant que costa de pair. I mai ningú et diu "a mi també m'ha passar, tanquila" o "t'entenc".

Jo li pregunto a la meva mare i ella em diu que va estar de conya i que no va ser cap trasbals tenir-me a mi o al meu germà... mireu, no dubto que ella ho passés genial, però conec moltíssimes mares que al final acaben confessant que ho van passar molt malament però no ho deien perquè sembla que està molt mal vist que estiguis així i no superfeliç! A mi aquestes coses em foten una ràbia...

En fi, molts ànims a totes les mamis-blues, tot acaba passant com heu vist, i un dia obrireu els ulls i veureu que els vostres fills/es son el més gran tresor I que RES al món pot substituir-los.

Gràcies guapa!
Sí, tot acaba passant i no hi ha res més bonic que el treu tresor!!!
El que jo crec que és cert és que per a totes és un trasbals en menor o major mesura, però ho és.

[Marga33]

Náyade! Ho has expressat molt bé!!a mi tb em fa rabia q no s'en parli!!
El meu petit en 15 dies farà 1any i encara em sento en ple post-part!! Si no fos perquè altres mares m'han dit q fins el 2anys del bebé es considera puerperi..mai a la vida (quan estava embarassada tampoc..) m'ho haguès cregut!!

[Halia]

Náyade! Ho has expressat molt bé!!a mi tb em fa rabia q no s'en parli!!
El meu petit en 15 dies farà 1any i encara em sento en ple post-part!! Si no fos perquè altres mares m'han dit q fins el 2anys del bebé es considera puerperi..mai a la vida (quan estava embarassada tampoc..) m'ho haguès cregut!!

Marga, jo he anat a un taller de massatges i la "doula" que impartia les classes ens va dir que el puerperi dura 3 anys!!! Així que em quedo moooolt més tranquil·la!

[Tutty29]

Jo tinc un nen que al Gener fara 4 anys i una nena de 9mesos.
Jo vaig tenir mes plorera quan vaig tenir el nen, amb la nena es tot energia positiva, suposo que ja tinc l'experiencia del primer i aixo ajuda. Al principi em sentia impotent al no poder estar amb el nen perque havia d'estar amb la nena, e intentat que no sentis gelos de la seva germana, fer-los mimitos al dos alhora,..

[nurieta84]

Ara en Gerard farà 8 mesos el divendres i ja em queda en el record, però el primer mes el vaig passar malament. També perque vaig tenir un part molt dolent i em va costar molt la recuperació, però ara tot és genial i sóc tan feliç que no sé ni com expressar-ho.

Jo també vaig tenir indicis de depressió però em vaig sobrepossar. Es pot, us ho diu una que va estar a punt de morir en el part

Petonets

[Halia]

Ara en Gerard farà 8 mesos el divendres i ja em queda en el record, però el primer mes el vaig passar malament. També perque vaig tenir un part molt dolent i em va costar molt la recuperació, però ara tot és genial i sóc tan feliç que no sé ni com expressar-ho.

Jo també vaig tenir indicis de depressió però em vaig sobrepossar. Es pot, us ho diu una que va estar a punt de morir en el part

Petonets

Ostres, què va passar? Pots fer-nos cinc cèntims?
Realment és una fase però que afecta a les mares primerenques i no totes ho diem....

[nurieta84]

Hola Halia!

Et faig cinc cèntims :

Tenia una cesárea programada, va començar tot perfecte i tant l'epidural com el tracte genial i en Gerard va arribar al món perfecte però a mi s'em va complicar i vaig estar entre aquí i allà. 8hores de quirófan, 8 bosses de sang a quirofan i 2 més a l'habitació i 2 dies de UCI sense poder veure al meu nen! 
Si no arriba a ser per el meu doctor Dr. Ignasi Segura, no ho explico. I a més a més , va el supercrack i em salva l'úter :D Molta gent sempre diu que si hi ha un problema greu a les clíniques privades et deriven al públic. Doncs ho sento però no és així. La meva cosina es ginecologa a St. Pau i va parlar directament amb ell per a veure com ho va fer perque sempre m'ha dit que m'arriva a passar a St. Pau i o m'extirpaven l'úter o no sabía si m'haguessin aguantat.

Vaig estar 10 dies a la clínica perque em podrien haver donat l'alta als 8 però el meu doctor va decidir que volia tenir-me més en observació. Tot l'equip tant de metges, comadrones, anestesites, enfermeres són de MATRICULA D'HONOR.

Així que jo recomano fervorment el part a la Teknon- Sense ells no estaria disfrutan del meu petit :) que és el millor que m'ha pogut passar mai

Esteu en bones mans!
Ara en Gerard és un nen de 8 mesos feliç i preciòs

Petonets!

[Martina20]

Ostres Nurieta quina experiència més dura però amb un final molt feliç, i tan!!

[nurieta84]

Gràcies Martina 20

[martulineta]

Hola noies!
Estava llegint tots els vostres missatges i em sento molt identificada amb tot! El cas es que es parla molt sempre del postpart de les "primerizas" i el meu cas és que sembla que ho estic passant pitjor ara amb el naixement de la nostra segona filla que amb la primera. Sí que és veritat que vas més mentalitzada i ja saps que les hormones et jugaran una mala passada però no pensava que tant.
Avui fa una setmana va néixer la nostra segona filla i des de fa 3 dies que tinc una plorera... és una barreja de felicitat i de molta molta nostalgia a banda de les preocupacions pròpies de si m'ho podré fer i tindré prou energia amb dues nenes si amb una ja anava de cul. Però m'ha donat per sentir molta nostàlgia pensant en la meva filla gran de 3 anys. Tenir una germaneta per ella era lo que més desitjàvem i em fa una il·lusió enorme però aquests dies no puc evitar sentir molta pena per acabar una etapa en la que només erem tres. Sé que tothom et diu que sent 4 ara serà encara millor i ho sé però em dol deixar enrere aquella época.
Aquests dies estic revivint i recordant moments que vem passar amb la gran que ja tenia oblidats. Moments durs i esgotadors com quan es despertava cada hora a la nit, el deslletament que per fi va arribar d'una manera natural als 2 anys i mig, quan tenia un any i poc que se'ns escapava per tot arreu i no feia ni cas i acabàvem esgotats darrera d'ella... I miro una foto d'ella d'ara i ja em poso a plorar... la veig tan gran, tan guapa i amb tot això superat i només sento que una gran emoció i orgull, lo gran i guapa que s'ha fet la meva nena.
Aquest mes acaba la llar d'infants i el setembre comença P-3 i estic supertrista d'haver de deixar de portar-li perquè ens encantava aquesta llar. Recordo l'adaptació al inici que no va plorar gens i es va adaptar tan bé, tot el que han fet aquest curs,... i em poso a plorar... estic tova tova...
D'altra banda tornar a viure tot el procés, gatejar, aprendre a caminar, els purés de fruita, de verdures, la lactància, aprendre a parlar i fer-se entendre etc és com que la gran de 3 anys ja és més autosuficient, pots conversar amb ella i anem a tot arreu molt còmodes que a vegades a la petita la faries créixer de cop a la mateixa edat, és una sensació molt estranya...

És de bojos, he tingut un segon embaràs molt agobiant i amb moltes molèsties. Jo mateixa deia que mai més perquè ho he passat fatal i la meva parella veient-me com estava també. Doncs us voleu creure que estic anyorant moltíssim està embarassada??

Jo espero no arribar a depressió sinó que tot siguin els 10-15 dies de tristesa postpart, sóc molt conscient i intento evitar enfonsar-me molt en aquests pensaments.

[Inda]

Hola Martulineta...a banda de la sensació de tristesa i plorar, dius unes coses taaant boniques de la teva nena gran!! A mi encara em falta unes setmanes, però ja sento que l'etapa del gran s'acava i em ve anyorança. Ell te 5 anys ja i jo vaig estar a casa amb ell fins gairebé els seus 3!!! I sé que ara és molt probable que aquest temps no li pugui donar a la nena i és una cosa que també em fa sentir tristor...quan els has de deixar tant petits...havent estat tants anys amb el gran.

Pel que expliques, és molt difícil de dir, però em dona la sensació que serà passatger! Jo ho trobo mooolt normal aquests sentiments que expliques. De fet ja veus que jo me'ls veig venir! I ens em de permetre aquests sentiments i alhora adonar-nos que són normals i que passaran!! I si no passen, doncs no amagar-ho i dir-ho a algú que ens pugui ajudar. Perquè per experiència et dic que quan abans reconeguem que alguna cosa dins nostre no acava de funcionar, no és passatgera, abans iniciarem el camí de tornada a estar bé, a tenir el suport que calgui i a gaudir dels nostres petits!!

Felicitats i tant de bo sigui passatger! Deu ser un canvi gran! Tot i saber el que és ser mare, no sabem què és estimar tant a dos fills fins que els tenim!!