DEPRESSIÓ POST-PART

[novella]

Hola, sóc nova al forum i tambe soc nova en tot això de la maternitat!!

El nostre fill va neixer fa 10 dies, es el nostre primer fill i encara que estem molt feliços i il·lusionats, anem força desbordats. A part del no-parar de tot el dia, la son, els cansament, etc...jo estic preocupada per les emocions que tinc aquests dies. Em preocupa que es tracti de depressió post-part, ja que al llarg del dia tinc moltes ploreres i atacs d'angoixa, baixons en els quals em sento molt enfonsada. El meu home em cuida moltíssim pero també em preocupa ell, ja que penso que prou cansat va com per afegir-li una nova preocupació. Estic esgotada i aquestes emocions no m'ajuden ja que no tinc gaire gana i no soc capaç d'aprofitar les estonetes que tinc durant el dia per fer migdiada, perquè a la que intento relaxar el cos el meu cap comença a fer feina i em torna l'ansietat.

Algú ha passat pel mateix? com ho heu superat?

[Rousi23]

I tant bonica!!!!
Jo mateixa!!! I t’entenc molt, jo vaig estar 4 mesos fatal, em costava trobar-me a mi mateixa, m'exigia ser una supermami, una superdona i una supermauja!!!
El començament es molt bonic, però molt difícil, jo ja fa 10 mesos que ja no tinc la meva vida, he deixat d’estudiar una carrera, de fer esport, treballo 2/3 de jornada, i trobo a faltar el meu treball, anar al cine, anar a algun concertillu... que et podria dir més... Un munt de coses. Però el que més m'agobiava era el voler fer-ho perfecte.

I t'he de dir una cosa pel nostre petit/a som perfectes, som la bomba, som la seva llum i la seva guia, i ells no esn exigeixen res, només que els hi donguem amor.
Si plora perquè té alguna coseta, es normal, si segueix plorant no es culpa teva, tranquil•la, al cap d'una estonat (curta o llarga) li haurà passat. El teu home segurament t’admira, perquè estàs donant tot de tur per construir la família, recolza’t amb ell, parla, abraseu-vos, aprofiteu els moments en que pugeu parlar, però no els busquis aquets moment, ja venen. Parla amb amigues de confiança, ta mare, que ha passat segur per això, germanes. Va molt bé parlar, i que algú et digui que ho estàs fent bé.
Costa trobar el teu jo com a mare, i admetre que el teu altre jo ja ha passat, i que el més segur tornarà, però ara ha passat.
Com t'he dit, a mi em va costar però ara el meu patufet no te l'any i ja estem en marxa per regalar-li un germanet/a. Ara se que ho faig el millor que puc i que se, i que ell m'ho agraeix i es feliç.

M’agradaria poder-te mirar als ulls i dir-te que ho estàs fent bé, perquè hi poso la mà al foc.

Una abraçada!!!

[Afrodita]

Eeeei Roussie jo no ho podria dir millor!!!!

Fantàstica resposta!

Em vaig sentir igual després de parir i ara ja esperem el segon!

Petons

[nienna]

No puc afegir res al que ja t'ha dit la Rousi. Molts ànims!!


A mi em va passar amb els 2 i ara que anem pel tercer ja ho veig una mica millor. Em va ajudar molt un llibre, el de la Laura Gutman, La maternidad y el encuentro con la propia sombra. Em va ajudar a trobar el meu lloc i ser feliç amb això. Jo no vaig ser capaç de deixar res, vaig seguir amb la carrera, amb una mica de sort aquest curs acabare, vaig seguir treballant 8 hores fins fa un mes que vaig reduïr a 7 perquè això no era vida.

Escolta't i intenta anar fent el que necessitis. A mi m'anava bé sortir quan em trobava així. Posava a la nena al cotxet i m'anava a fer un tomb, un cafetó, a la biblio, el que fós però canviar una mica l'espai.

Segur que ho fas molt bé, mira't amb els ulls del teu fill i veuras que ara pel ell ets el més important, i ell per tu. Recolza't en el teu home, segur que, com diu la Rousi, t'admira molt pel que fas.

Molts ànims!!

[Rousi23]

Me'l agafo!!! Per si les mosques quan aconseguim el segon, Gràcies Nienna

[Tutty29]

Jo fa 8 mesos que vaig tenir el meu tresor, els primers dies estas que no saps quin mon ets, entre les visites de la familia, visites al pediatra,....Jo tambe vaig tenir moltes ploreres per tot[ el canvi fisic,..), poc a poc tornes a la realitat i el nen es va fent gran i es quan comences a disfrutar de tot. Ja veuras que tot tornaras a ser tu. Nosaltres em anat a dinar, sopar por ahi amb el nen i tot perfecte.

[novella]

Noies!! Gràcies per les vostres respostes!! La veritat es q m'ajuda saber que no soc la única que passa per això!! Totes aquestes emocions i ploreres em fan sentir q no estic a l'altura, ni del meu fill, ni del meu home, ni de mi mateixa!!! Veig que algunes de vosaltres us heu decidit fins i tot a anar pel segon!! Valentes!!
Suposo q nomes he de deixar passar el temps i a poc a poc ens anirem adaptant.
Gràcies pels vostres ànims noies! M'heu animat!!!

[cross_13]

ey! Tranquil•la… totes acabem igual, jo vaig acabant una consulta amb la llevadora plorant desconsoladament… i et paso el seu consell:
Busca un grup de postpart al teu cap, ó un grup d’acompanyament a la lactancia, pensa que reunin-te amb mares com tu veuras que a totes ens pasa el mateix, i ajuda moltissim adonar-te que és totalment normal que arribi la tarda i tu tinguis la sensació de que no has fet absolutament res amb tot el dia…

[nienna]

M'uneixo al que t'ha dit cross. Jo amb el primer no vaig anar a cap grup de postpart i estaba molt perduda. A més a més només vaig poder donar-li el pit 1 mes. Amb el segon si que hi vaig anar i em va anar super bé (vam tenir 15 mesos de lactància feliç, encara que vam passar dues mastitis i d'altres problemes). Això de tenir un lloc a on anar, alguna cosa fixa que fer cada setmana, i escoltar les mares i veure que no s'està sola i que tothom passa pel mateix ajuda i molt. Amb el tercer també hi penso anar encara que penso que em miraran una mica "raro", però va taaaan bé

[Majka]

Molts ànims!!!
A mi amb el primer hem va passar exactament el mateix, i a més a més hi he de sumar que el meu home treballava molt lluny i arribava just per sopar a casa, així que hi havia dies que no havia parlat amb cap persona adulta. I com que era l'hivern i feia un fred que pelava, qüasi que no podia ni sortir al carrer a passejar, tot i que encara que fos una estona petita m'obligava a fer-ho.
Ara estic apunt de tenir el segon i m'ho he organitzat per fer coses al llarg del matí que és quan estaré sola, m'he apuntat a un curs d'anglès a la UOC i a un parell de tallers que fan a l'Associació de Veïns del barri pels matins i que hi podré anar amb el nadó, així tinc la setmana organitzada per fer coses, sortir de casa i parlar amb diferent gent.

[marteta75]

Nesbb tu tranquila. Jo fa dos mesos que vaig tenir l'Ot i tot i que és molt bo, el primer mes per a mi va ser un infern!!! Son molts canvis de cop, us heu de coneixer mutuamnt, però ja veuras q tot millora. Jo encara tinc algun dia q a la 1 no he fet res, però ara ja m'organitzo molt millor! Ja veuras com en breu estaras molt millor!

[novella]

Hola a totes!! M'agrada llegir sobre la vostra experiència i veure q no sóc la única que passa per això!!
Ahir, tal i com vareu dir la cross i la nienna, vaig anar a un grup de suport a la lactància i vaig poder parlar amb altres mares. Va estar molt bé!! A més, el meu home segueix essent un gran suport i m'ajuda molt. Així i tot, continuo baixona i l'ansietat no acaba d desapareixer. A vegades em sento una mare horrible per enyorar la vida q tenia abans!!! Se q anira passant i q m'adaptare! M'estimo al meu fill amb tot el meu cor i se q a poc a poc trobare el meu lloc...mentrestant, gracies pels vostres ànims!!!

[jimaguari]

hola comparteixo el que han comentat les companyes i insisteixo amb el fet de no quedar-te tancada a casa, per molt que costi, cal intentar sortir, fer un tomb i sobretot, si és possible, trobar-te amb altres mames que estiguin acabades de parir i que en general pateixen les mateixes tribulacions que tu mateixa. A mi em va ajudar a veure que no estava sola, que era normal i que tot plegat, amb el temps es veu d'una altra manera més sossegada.
Ànims marones!

[sachpremkaur]

em sembla molt interessant llegir les vostres experiencies.

gracies a totes per les vostres aportacions.

[papallona84]

Hola nesbb!Doncs has descrit exactament el que em va passar a mi quan va neixer el meu petit,ara ja fa 4 messos pero els primers 15 dies sobretot fins al mes cada dia plorava casi sempre x tonteries pero tenia tanta angoixa de n fer les coses be q estava molt rara,tants canvis!A mi em va ajudar molt la meva mare,germana i amiga de l'anima a part del meu marit pobret d'ell q es carregava de paciencia jeje estava super cansada xo n podía ni fer una bacaina xq pensava q el nen n estaría be.Ara que l'Arnau te 4 mesos i mig veig tot allo molt lluny aprens a veure q n passa res q si el nen plora n es culpa teva i q pots fer una vida normal anant amb ell,per mi lo millor va ser sortir amb el nen i marit a dinar o sopar fora,cada dia obligarte a sortir de casa i sobretot parlar amb altres mares(jo q Soc. Mami de juny parlo molt amb les mamis de juny al Facebook ,ens hem ajudat molt unes a altres!nsobretot a mi m'ha anat mbe xq n tinc ninguna amiga amb nens!).No res wapa die-te q tot passa q n et sentís malament xq es lo mes normal del mon .Una abraçada

[sachpremkaur]

Precioses

us volia comentar també que tinc una amiga naturopata, que mha comentat que l'alimentacio ajuda molt tambe a prevenir la depressio postpart.

us recomano ingerir molta tonyina, aliments rics en omega3. la meva llevadora tambe diu que l'alimentacio fa molt a que els sistema nervios estigui com mes preparat pels mesos seguents al part.

podeu pendre triptofan. es un complement natural que es troba a la col vermella, que va de conya per donar moral. i es mega natural.

petonets, espero us serveixi.

[Bryckley]

Bon dia mares,

No sabeu com m'ha "agradat" poder-vos llegir ja que m'estava torturant molt a causa dels meus sentiments. Us explico:

Fa 15 dies que vam tenir el nostre primer fill i, la veritat, és que tot i que esperava que no fos fàcil, està sent molt i molt més difícil del que m'havia arribat a imaginar. Els 15 dies de permis del meu home m'han passat volant entre plors, nits en vetlla, bolquers, biberons, tràmits, visites, etc. Gairebé no hem tingut temps ni de fer un àpat junts perquè sempre hi havia alguna cosa a fer amb el nen.
A part, jo m'he trobat en que les típiques ploreres que diuen que es pasen en uns dies no han marxat... ploro per qualsevol cosa i no paro de jutjar-me pels sentiments que em passen pel cap. Em sento mala mare per no tenir ganes d'estar sempre amb el meu fill, em jutjo per desitjar la meva vida d'abans, recuperar les estones amb el meu home, recuperar el meu espai, recuperar la meva vida... ja se que tot això n'ets conscient quan busques un petit/a però suposo que no ets conscient fins que ho tens... m'estimo al meu fill, però sento que aquests dies em guanya la sensació "d'agobio", de "no puc més", "això em supera", "aquesta vida no està feta per mi"... no se amb qui parlar-ne ja que el meu home, els cops que he intentat parlar-ne li veig la cara de no està entenent res, les meves amigues no són mares... i a part em costa molt expressar el que sento en veu alta perque em jutjo molt i penso que sóc mala mare per sentir això i que la gent em veurà com això, una mare pèssima que hauria d'estimar incondicionalment al seu fill i no estar sentint aquestes coses...

El meu metge de capçalera em va recomanar esperar uns dies i que, si això no disminuia, em va dir que hi tornés a anar que em donaria una petita ajuda per passar aquesta etapa,... però em fa por medicar-me.


Sento el rotllo però necessitava desafogar-me. Gràcies!

[bertian]

Bryckley, jo crec que el què sents és perfectament normal!!!! Per molt que et puguis imaginar què és tenir un fill i per molt que intentis mentalitzar-te mentre estàs embarassada de com serà la nova vida, no en tens ni idea fins que no t'hi trobes de ple!

Crec que més o menys totes ens hem sentit així quan hem arribat a casa i hem vist que la vida ens havia canviat espectacularment! Jo recordo un dia que estava sopant amb el meu home menjant una amanida amb desgana (perquè recordo que no tenia gens de gana!) i plorava dient "on ens hem ficat?".

Els inicis són durs, però ja veuràs que poc a poc aniràs veient la llum. Anireu coneixent el vostre fill, sabreu cada cop més com reaccionar en cada moment, l'entendreu, i això millora molt les coses! Tot és qüestió de temps, per molt que soni a tòpic!

MOLTS ÀNIMS, GUAPA!!!!!!

[carbasseta]

brickley! per res et sentis mala mare! ets la millor mare del mon pel teu fill! son sentiments absolutament licits! trobar el teu nou lloc no es gens facil i cadascu reacciona com pot! com diu la bertian, poc a poc anireu trobant el vostre lloc, entenent el vostre petit i en definitiva adaptant-vos tota la familia. molts anims i per aixo esta el forum, per desfogar-se!una abraçada!

[novella]

Brickley! Jo vaig obrir aquest fil fa ja 9 mesos! I et puc dir que això que sents és normal, totalment lícit, i que passarà!! Ja veuràs que a poc a poc et sentiràs millor. Pensa que el canvi en tenir un fill és brutal. I no hi arrivem preparades. A les classes pre-part t'expliquen moltes coses, però ningú et diu res del xoc emocional. I el ball d'hormones no ajuda!! Permete't sentir-te així, no et sentis culpable per res. Ets una bona mare que s'està adaptant! Creu-me, les coses milloraràn molt aviat!! I si sents que al teu home li costa entendre't, aquí al SP trobaràs moltíssimes mares que han passat o estan passant pel mateix. La tristesa post-part és moooooolt freqüent! Ànims bonica!