Sentiment inesperat

[Edwin]

Hola, és la primera vegada que entro a aquest forum, però és que fa temps que tinc uns sentiments que necessito treure i crec que aquí és un bon lloc on fer-ho.

Tinc una filla de 9 mesos. Jo sempre havia volgut ser mare i la nena va venir sense cap problema, però quan no la buscavem, per temes laborals (el meu marit viatjava molt). Tot i així va ser una gran alegria, era el que sempre haviem volgut. L'embaràs va ser un passeig, tot correcte i tal i com havaia d'anar passant. El part va ser molt maco, i vaig donar llum a una nena preciosa. Fins aquí tot súper idílic.

Ara, al néixer vaig estar unes setmanes amb bastanta depre postpart, plorava molt i sentia que ens haviem fotut en un bon merder, que no podríem mantenir-la, etc etc. Amb els dies em va anar passant i vaig anar creant vincle amb la nena. Ara, a partir d'aquí vaig començar a sentir una enyorança terrible respecte l'embaràs. Cada cop que veia una noia amb panxa em moria de l'enveja, i ara que han passat els mesos segueixo igual. M'encantaria repetir ja l'experiència, però només l'embaràs! Tota la vida havia planejat que la maternitat seria de conta, amb un bebé molt buscat, i no que arribés per accident, amb regalets i detallets cada dia, amb anunciar-ho a la meva parella de manera especial i no per telèfon casi plorant pel susto.

No entenc massa què em passa! a la nena l'estimo amb bogeria, no fa falta dir-ho, però tinc com la sensació que el segon ha de ser perfecte, no vull que res escapi al meu control. Però alhora això no té cap mena de sentit perque tot va anar com una seda...

A què es deu aquesta enveja cap a les panxetes? no entenc pq tinc aquesta "obsessió"! alguna m'entén? Perdoneu pel rotllo...

[eli75]

Tenir un fill es un canvi molt fort i es natural tenir una mica de depre post part. Jo potser m'esperaria una mica a buscar el segon per reposar les coses i els sentiments. Crec que es important parlar-ho amb la parella, com et sents i que t'acompanyi en aquest moment un pèl delicat. Lo de l'enveja a les panxolines potser es perquè enyores els mesos d'embaràs i mes si et vas trobar bè i el part també va anar be, però cada embaràs es diferent... Aquest es el meu parer. Anima't i pensa que tens una nena preciosa!

[ginko biloba]

Hola Edwin,

Jo, en part, puc entendre aquest sentiment. Tal com jo ho he viscut, d'embarassada tot són contemplacions: descanses més, tens atencions, et pots excusar de certes obligacions.... I això et permet temps per pensar en tu i en el teu futur. I de sobte, ets mare. I no una qualsevol: una supermare, que vols abarcar-ho tot, que vols ser a tot arreu i que no vol fallar en res. Passem de ser el centre d'atenció, tant de l'entorn com de tu mateixa, a ser a la periferia, perquè has de donar tota la atenció al teu fill/a.
I és clar que tenim enveja de les embarassades!!!! Però aquesta enveja ha de ser sana. Si penses que s'ha convertit en una obsessió, et recomano que busquis ajuda, perquè potser això et privarà de disfrutar dels primers mesos de la teva filla. I creu-me, passen volant. Encara no te n'hauràs adonat, i ja estaràs mirant amb enveja (sana, eh!!) aquelles mares amb els seus fills a coll, amb olor de bebe i aquella robeta tant blanca... Perquè els teus ja comencen a ser grans i a idependitzar-se de tu!
Totes les etapes són estupendes, però és important que l'enyor del que deixes enrera no t'espatlli el moment d'ara mateix.

Espero que t'animis força

[Arigalma]

Hola Edwin
Jo també trobo molt a faltar la panxeta i ja fa 8 mesos que vaig parir!
Em passa com a tu, vull un altre embaras!!

[Lizzy]

Jo fa un any menys un dia que vaig parir i encara sento certa enveja de les panxulines. I tinc claríssim que no vull tenir-ne un segon ara (ni tampoc ho tinc gaire clar en un futur!!). Jo crec que en part és el que comenten, l'embaràs, si tot ha anat tan bé, és una època tan bonica, en què tothom et mima, en què tens temps per reflexionar, per imaginar, en dibuixar a la teva ment la mare perfecta que seràs... I de sobte no saps com han passat un munt de mesos en què tu t'has desdibuixat perquè t'has entregat al 100% a la teva petita,i molt sovint les coses no són ni un 1% de com t'ho havies imaginat mentre estaves amb la panxeta.
I, com et comenten, a mi ara em passa també amb els bebés petits, i mira que si ara em diuen de tornar enrere als primers mesos de la meva filla em dóna algoooo!!!! Vaig estar mesos nonstop portejant la meva filla perquè no hi havia cap més forma de sobreviure, i ara que ja gateja i s'està independitzant, em moro de l'enveja quan veig mares amb el fular

[Pink_flower]

Lizzy com t'entenc!! M'he passat 6 mesos amb la meva filla enganxada i penjada del fular i ara veig altres mares i em fan enveja pero nomes es enyorança perque en realitat recordo que tenir-la penjada a totes hores era una mica agobiant. Ni per pixar la podia deixar! Pero ara ho recordo com algo maco.
La meva filla te 11 mesos i vaig tenir un embaras pesadet amb pressio alta, diabetes, molt inflada desde les 20 setmanes, amb controls, bueno no gaire maco pero ho recordo i em treu un somriure i m'agradaria tornar a estar embarassada pero se que ara no toca...aixi que ho recordo i quan veig embarassades penso que maco. Totes les etapes son uniques. Ser mare es mooolt guai jijiji

[Halia]

Guapa, jo vaig passar exactament el que comentes. I a dia d'avui, recordo la panxona i m'entra una enyorança...
Jo també vaig passar uns primers mesos horribles amb la nena a coll tot el dia i sense poder fer res. Ara té quasi 5 mesos i no els canvio per res, però pensar en que no vol braços em fa veure que tot passa massa ràpid i que no hem de desaprofitar el temps.

Molts ànims bonica i a gaudir de la teva nena, que si pots, ja en gaudiràs del proper embaràs si vols ser mare de nou!