Aula escola europea

[rita1977]

Sí és privada, callo. Quina cagada, perdó.
Tot i que estic amb vespres verds, les escoles i iguals que els centres de salut, haurien de complir un mínim per llei. Igual que una empresa de menjar, ha de passar uns controls sanitaris.

[kabbisa]

Jo no hi estic d'avord amb aquest sistema. I m'escama igual que a vosaltres que existeixin escoles així. Aquesta és privada, però en se de concertades que també conviden a marxar a qui no segueixi.

L'any passat, vam parlar molt d'aquest tema amb una amiga meva. Ella creia que a sa filla l'havien d'axuxar si volien treure el millor d'ella. Al meu fill, al contrari: si l'axuxes, s'atabala i es bloqueja i es queda parat.
Total que al final les converses sempre acabaven amb un "és que és el que crec que li convé (a un o a l'altre)".

[VespresVerds]

Això és veritat, a cadascú li van bé unes coses, però sempre dins d'uns límits ètics, jo crec.

[pepj]

Jo també tinc dues filles a Aula, i si les he de treure, dons les trec. Es el joc que acceptes quan vas allí. Ningun pare li dona massa importància: n'hi han molts amb un fill fora i un dins.

De moment n'estic molt content:
- L'organització es molt bona.
- L'ensenyament rigoros i neutre (no política / no religió): Conec pares del PP i de ERC (i de tot el que hi ha pel mitg). Uns pocs son extremadament rics, altres no tant... i la major part de classe mitjana-alta.
- Tot un ventall d'activitats, excursions, etc

Vull que les meves filles "siguin felices"
... només, es que tinc un criteri diferent de com aconseguir-ho.

Les meves filles "son felices"
No he vist ningún "trauma infantil" i si molta responsabilitat i competència en la meva filla gran. De la petita només puc dir que va contenta (es un pàrvul), i que mai m'ha vingut a casa cagada ni pixada.
Al cole van a aprendre. A disfressarse, o anar de festa, fer castells o buscar bolets, ja les porto jo, de la mateixa manera que si vull que vagin a missa o siguin anarquistes.

La escola pública hauria d'ofertar opcions diverses. Ara, si vols triar, t'ho has de pagar tu.
No estic d'acord en que "una escola diferent hagi de ser privada" i que "la pública tingui que ser igual per tothom": Considero que el dret dels pares a triar es crucial i que, per tant, no s'enten que la pública no pugui ofertar una diversitat d'opcions (com fa la privada). Ara, si vols una educació que no sigui la que dongui el govern de torn te l'hagis de pagar de la teva butxaca.


Aula no es "elitista"
Allí dona igual com et diguis o el diner que tinguis: has de respectar als professors i si et suspenen et suspenen (podeu preguntar a Artur Mas, que els seus fills no varen acabar).

Aula no es car
Costa uns 750€ al mes, que al cap de l'any son uns 8000 (uns 10 mesos), incloent menjador i servei d'autocar. Sense, seríen uns 2000 menys. Busqueu al google "coste por alumno enseñanza pública" i veureu que va entre 5.000 i 7500 / any segons a quí preguntis. Per que l'estat pot proveïr un ensenyament divers, si no es mes car?

No tinc que "demanar perdó" a ningú per portar les meves filles a un privat
Jo continúo, amb els meus impostos, sostenint el sistema públic d'ensenyament, m'he de pagar un col-legi privat per que desitjo una opció diferent i a qui porta els seus fills a un públic no li demano res.

Perdó si he ofés
Potser es una entrada polèmica, però n'estic tip de llegir i sentir sempre els mateixos "tòpics", per haber volgut una educació diferent a la que els nostres governants ens donen "per defecte".

[rita1977]

Jo no trobo gens ofensiu el que dius, tot i que no ho comparteixo.
El que més m'ha cridat l'atenció és que gent d'esquerres portin els seus fills a una escola privada. Em sembla molt incoherent. Però vaja...

[rita1977]

Per cert, em sembla tan o més incoherent, que els nostres dirigents, els que han creat l'escola pública, portin els seus fills a escoles privades.
Diu molt de la classe de dirigents que tenim i del que confien en l'escola pública que ells mateixos han creat i canvien i modifiquen i retoquen cada deu minuts.

[pepj]

El que més m'ha cridat l'atenció és que gent d'esquerres portin els seus fills a una escola privada. Em sembla molt incoherent. Però vaja...

No es incoherent: Un pare d'esquerres al qui no li agradi la educació pública, portará als seus fills a un privat que li agradi mes (i es pugui pagar), per molt partidari de l'ensenyament públic que sigui: busca lo millor pels seus fills.

Ser d'esquerres vol dir, que ets partidari de la millor educació pública (també ho pots ser sent de dretes)... però també pots ser d'esquerres i pensar que l'actual educació pública es molt deficient (i jo en conec uns quants).

El cas dels polítics es diferent: a qui volen enganyar ? el sistema educatiu no es per ells mes que una eina d'adoctrinament. I la se va postura si que es incoherent (si prediquen que l'educació pública es de qualitat).

[rita1977]

Bé, el debat seria llarg, la pregunta seria perquè una persona d'esquerres considera que un model com aula és millor que el de l'escola pública, tenint en compte els valors que s'hi transmeten... (no dic que siguin millors ni pitjors, però no s'adhiuen gaire amb la ideologia de l'esquerra) És clar, que l'esquerra està tan difosa... potser és aquest el problema.

[pepj]

Els principals valors a Aula son (per mi) esforç i excel-lencia acadèmica.

El primer es, clarament, un valor universal.

El segon, més discutible, crec que no està relacionat amb posicionaments polítics: es pot ser perfectament d'esquerres i tenir una alta exigència amb el rendiment acadèmic dels teus fills. Sense anar mes lluny, el meu pare.

Però hi ha molta mes casuística. Alguns exemples:
- Si tinc un fill que es deficient, també va "a la mateixa classe" o te dret a una atenció personalitzada?
- Lo mateix si es superdotat.
- Si te vocació artística?
- Si vol ser un esportista?

Fa falta personal especialitzat, on està?. Quines atencions especials donen als casos particulars?

Si el teu fill desenvolupar un talent especial t'ho pagues a un privat: el nombre de places públiques es limitadíssim i amb proves d'accés.

Encara que el teu nen, no sigui un Mozart, un Rubens o un Messi pots voler que es faci èmfasi en la seva educació musical, artística o esportiva: quines opcions tenim si no paguem?

Resumint: en el model actual has d'acceptar lo que et donen els polítics, si no pagues les dues coses: la pública via impostos i la privada via rebuts.

Per mi el model seria el del "cheq escolar" proposat per Milton Friedman (ultralliberal) i aplicat a països com Suècia o Dinamarca (no gaire de dretes)... i que cadascú trii.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cheque_escolar

[rita1977]

Primer de tot a l'escola pública es treballa i molt els temes artístics, m'hi jugaria el que sigui que molt més que a Aula.

I segon, una escola que fa fora als nens que no arriben a uns mínims, no està educant en la solidaritat, la tolerància, el companyerisme. (En aquest sentit em sobta que gent d'esquerres pensin que aquest és el millor model educatiu pels seus fills)
Una altra cosa, quan parles d'art... A aula si són boníssims en les assignatures artístiques però els costa mates, llengua etc... Els mantenen o els fan fora? Els fan fora oi? Doncs ja està.

[pepj]

Efectivament, si no rendeixes en matemàtiques o física et fan fora... i em temo que lo mateix aplica a les llengues o inclús al dibuix o l'esport.

Si no rendeixes, també et farán fora del MIT o l'Escola Julliard (USA), de qualsevol acadèmia de prestigi dança rusa o d'un equip Juvenil del Barça. Vol dir això que un concertista internacional o un futbolista de primera sigui necessariament insolidari ?

Aula es un lloc selectiu: lo mateix que qualsevol altre centre que faci emfasi en un elevat rendiment. Acceptat aquest fet, s'intenta, i si s'ha de deixar en algún curs no passa res. Es un fet "descopmtat" i estas advertit desde el primer dia. La "selecció" comença a primaria. L'egigència abans.

Per una altra banda, el model d'escola "elitista" pública també es pot donar: antiga Rusia o inclús les "grandes ecoles" a França.

Per mi l'egigència és "amb un mateix", la veig compatible amb la solidaritat. La competitivitat (si no es tracta be), no tant... però una persona competitiva, que "jugui net" també pot ser solidaria.

En fi, no em vull allargar, es una altra manera de veure les coses

[rita1977]

M'ho compares amb llocs especialitzats. L'escola obligatòria no es pot comparar amb el futbol d'elit o la dansa professional.
Jo no hi crec en l'escola elitista. No per formar a persones. A banda que penso que una bona escola és aquella que és capaç de treure el millor de cada nen. Si la solució és fotre'ls al carrer, poca feina fan com a escola. I també penso que una bona escola és integradora. Jo vull que la meva filla estigui envoltada de nens de tota mena, de totes les races, de totes les capacitats, que sigui capaç d'estimar-los a cadascú pel que són, que sigui respectuosa que no els jutgi per si treuen més bones notes o pitjors. Aquests valors, és difícil que jo els pugui ensenyar a casa meva, perquè no tinc vint-i-cinc nens de la seva edat. És a l'escola on han d'aprendre a relacionar-se amb els seus grups pars. De fet, em seria més fàcil ensenyar-li conceptes, que no pas relacions amb altres nanos. Si a un nen X li costen les matemàtiques, vull que ella l'ajudi i que valori que té altres virtuts, i al revés si ella no arriba a uns mínims acadèmics, no vull que se senti frustrada, vull que valori les altres virtuts que té. I justament per això que dius de jugar net, perquè ella pugui aplicar el joc net, cal que no li treguin del costat els alumnes amb dificultats.
I crec que potser tens un concepte errat de l'escola pública d'avui en dia.

[victòria]

Jo estic d'acord amb la Rita77.

I crec que el debat podria resumir-se en termes d'individualisme vs. societat. Jo aposto per una educació que afavoreixi la societat en el seu conjunt, no només a individus concrets i escassos. Els individus i la socitat són una única realitat, les dues cares de la mateixa moneda, i no es pot funcionar bé individualment si el context social general no funciona. Això passa per una educació integradora, col.laborativa, no competitiva, engrescadora, rica i, evidentment, excel.lent. Però per a tots.

El tema de en què consisteix aquesta excel.lència i com s'hi arriba és un altre debat molt extens, però en qualsevol cas, la meva idea d'excel.lència no té res a veure amb la de l'Aula. Tres bons amics meus es van educar a l'Aula. Un va acabar els estudis allà i els altres dos van ser expulsats del sistema durant el BUP. El que va acabar els estudis és una persona amb una feina i una vida de classe mitja-alta, res destacable, i bastants problemes emocionals. Els dos que van ser expulsats i van acabar a l'Institut Francès també tenen molts problemes emocionals, un d'ells ha tingut bastant èxit professional i l'altra és una noia que mai s'ha encarrilat a la vida. Ara té 36 anys, una carrera i un doctorat, però és incapaç de treballar i encara la mantenen els seus pares. Que un dels alumnes d'Aula de la seva promoció és un gran directiu de multinacional? Perfecte. A mi el panorama no em sembla per tirar cohets.

[pepj]

Aquest debat demostra (per se) que hi han punts de vista diferents sobre la manera d'educar. Jo, simplement penso que els pares hauriam de poder triar (sense haver de pagar).

El mon, en el moment en que els individus son lliures, es competitiu (en un grau determinat): Tots nosaltres ho induïm en un acte tan simple com agafar un producte del lineal d'un supermercat (i deixar altres semblants), comprar una marca de vehicle o acceptar una proposta matrimonial d'algu (i rebutjar-ne altres).

No tinc, ninguna aspiració a que les meves filles siguin, necessariament "empresaries d'èxit" o "directives de multinacionals". De fet, penso que moltes d'aquestes persones tenen vides bastant miserables.

Lo que sí que vull es que el coneixament i els hábits de treball els hi donguin mes oportunitats per triar a la vida: per ser empresaries o per treure una oposició i ser funcionaries. Penso que Aula pot ajudar, com una altra persona pot pensar diferent, i com jo mateix puc pensar que pot ser diferent per alguna de les meves filles, depenent de cada nen.

Exemples d'èxit, fracás i prejutjaments erronis n'hi han a totes les institucions i persones:
- Warren Buffet (milionari Forbes 5 primers): No admés a Hardward Business School
- Verdi: No admés al conservatori de Mila (ara el conservatori es diu "Conservatori Giuseppe Verdi")
- Carmen Amaya (sense ánim d'insultar, els fets son els fets): Analfabeta quan va començar, va trionfar per tot el mon.

Podriam seguir amb molts altres: Edith Piaf, Billie Holiday, ...

Voldría dir, també, que l'elecció de l'escola, crec que es només una part de l'educació: molt mes important son els complements i sobretot l'exemple i la dedicació de la familia.

Aclarit tot això, i sense voler ser descortés amb ningú, m'agradaría tancar aquest debat, en el que només volía posar de manifest un punt de vista diferent.

Ha estat un plaer debatre en aquest fil, en un to sossegat i constructiu. Salutacions a tothom

[garota]

Un debat mooooolt interessant. Mireu, sota la meva humil opinió, a la vida, els estudis no ho són tot. És la meva visió personal. Lògicament, sóc partidària d'uns mínims. Crec convenient que es faci un batxillerat o grau que doni accés a estudis superiors si vols, donant per suposat que l'ESO sí que està acabada. ( això parlant de casos ordinaris, nens sense alguna dificultat afegida) en cas de que estiguem parlant de nens amb diferents capacitats, que per mi no són discapacitats, tenen altres capacitats, segur , que no tinc jo, donar-los el màxim d'opcions possibles. Dins dels casos menys greus, en escola ordinària i integradora. Hi ha casos, que malauradament requereixen atencions súper especials. Però tot nen hauria de tenir contacte amb diversos tipus de nens, diversos orígens, capacitats, llengües, etc etc etc.
Dit això, i repeteixo, sota la meva opinió, conec tantíssims casos de gent, ( només fixem-nos en les generacions nascudes als 50 o 60 que molts no tenen estudis universitaris...i a on han arribat molts!), que tenen una vida laboral i personal mil vegades més satisfactòria que els que els han pressionat per estudiar.
Clar que cada persona necessita uns estímuls diferents, i n'hi ha que sí que necessiten que els pressionin per funcionar. Però molts que no. Lògicament també, han d'existir escoles de tot tipus sí i la llibertat de cada familia per escollir. Suposo que cada familia escull el millor que creu pels seus fills. Tots volem que siguin feliços. O alguns, que siguin els millors. I és aquí on la societat en general ens estem equivocant. Estem creant narcisistes. Volem que siguin els millors estudiants, els millors jugadors de futbol, els millors parlant idiomes... I no els deixem ser nens. Justament crec que la generació dels nostres pares i d'abans, han aconseguit arribar on són pel tipus de joc i temps lliure que van tenir. Sí, molts anaven a escoles estrictes i amb càstigs físics, que per sort ja no tenim. Però gaudirn al carrer, no tenien extraescolars ni pressions com tenen els nostres ara.
Tot són visions personals eh?! Cadascú fa el que vol i pot. Però jo sí que vull que el meu fill jugui a l'escola, gaudeixi, explori, es relacioni, interactuï, conegui nens de tot tipus, amb les seves dificultats, amb els seus errors... I apendre de tot plegat. I a casa, nosaltres, també li ensenyarem coses. No tot es fa a l'escola...

[garota]

Ens hem creuat pep. Un debat interessant i constructiu sí!

[pepj]

Ens hem creuat pep. Un debat interessant i constructiu sí!

Si, gairebe ens hem llegit el pensament. Estic d'acord en tu, en que abans no hi havía tanta pressió en els estudis... però no hi ha que idealitzar les generacions anteriors. Cadascuna te les seves coses bones i les seves dolentes:

Per molts dels nostres avis lo que ara diem "stress" era intentar no acabar amb mitg kilo de metralla al ventre (varen passar la guerra), per molts dels nostres pares menjar cada dia, etc

La nostra generació crec que te això, que es trist... però comparativament no es tan greu: La vida no ha estat mai fàcil

Be, lo dit. Un plaer!

[rita1977]

Jo estic d'acord amb la Rita77.

I crec que el debat podria resumir-se en termes d'individualisme vs. societat. Jo aposto per una educació que afavoreixi la societat en el seu conjunt, no només a individus concrets i escassos. Els individus i la socitat són una única realitat, les dues cares de la mateixa moneda, i no es pot funcionar bé individualment si el context social general no funciona. Això passa per una educació integradora, col.laborativa, no competitiva, engrescadora, rica i, evidentment, excel.lent. Però per a tots.

.

M'ha encantat aquesta reflexió d'individu versus societat. Brillant, me l'apropiaré a partir d'ara.

[Jebadca]

Bona tarda,

En primer lloc, us explico el meu context: sóc exalumne d'Aula, graduat al juny de 2015, la última promoció sortida de l'escola.

En relació al tracte amb els professors, descarteu totalment les sospites dels abusos a parvulari. Quan has estat a dins, t'adones que realment sona a llegenda urbana. Les professores són diverses: algunes més distants i exigents i altres extremadament tendres, com el món mateix. El dia de la meva graduació, vaig estar parlant i recordant amb alguna de les meves professores de la infància.

Més enllà dels discutits abusos, la relació amb els professors té molts més matisos. De forma natural, Aula és una escola que manté una distància de respecte entre alumnes i professors (ara ja parlo de secundària i batxillerat), però aquesta distància obre la porta a un joc d'aproximació extremadament interessant. Els alumnes i els professors s'observen primer, troben punts en comú i us puc assegurar que al batxillerat estableixen relacions còmplices, properes i molt interessants. L'atmosfera crea una tendència cap a la curiositat intel•lectual compromesa i les relacions són interessants i transcendents. Personalment, hi ha un parell de professors que, més que professors d'escola, recordaré durant tota la meva vida com a mentors reals: gent que m'ha eixamplat la mirada, tant cap al món exterior com cap al meu propi món interior.

Acadèmicament, la preparació és molt bona. Havent començat ja la universitat, observes que el nivell a Aula és alt, tant en els continguts com en l'hàbit de treball.

Òbviament, no tot és perfecte. Penso que la recent implementació del batxillerat internacional està verd. És complicat combinar-lo amb el batxillerat espanyol, i això fa que la preparació pràctica (tipus de pregunta, de redactat...) sigui mediocre. Això és important de cara a la Selectivitat i als exàmens del BI. Si la prioritat de l'estudiant és molt concreta, això es una nota altíssima bé a selectivitat o al BI, recomano canviar d'escola pel Batxillerat. Aula no et prepara per una prova concreta, et prepara per viure. Tot i haver passat uns anys molt exigents, passant moments complicats de vegades, sento un afecte especial per l'escola. Els meus companys són gent que observa i es fa preguntes, gent poc frívola que sap que el món es molt més complexe del que sembla. Gent poc cínica i poc tendent a la simplificació. L'atmosfera és magnífica per persones inquietes.

Per tant, la meva conclusió és que Aula és una escola d'intangibles: els seus tresors son l'atmosfera, la curiositat inquisitiva, la capacitat de saber-se moure sota pressió, l'habilitat per la reflexió i l'expressió i la quantitat de contingut que s'imparteix. La preparació pràctica per a les proves d'accés universitari no és suficient, però el nivell és tan bo que els resultats són alts generalment.

Per últim, em vull adreçar a un estereotip que trobo molt habitualment. És cert que els alumnes tracten de vostè als professors i s'han d'aixecar quan entren i surten de l'aula, però dir que la relació és distant i dictatorial basant-se en això em sembla simplista. Una relació propera no s'estableix xocant-se les mans i cridant al Josep Maria pel nom de Chema, per exemple, tot i que la nostra societat ens vengui això. Una relació íntima s'estableix quan dues persones s'entenen i són capaces de compartir allò que els passa per dins, quan el que els passa per dins troba un lloc en el que veuen per fora. Jo he discutit amb els meus professors coses de les quals depèn el propi sentit de la meva vida i sí, ho je fet tractant-los de vostè i sí, he sentit que en certs instants, quan les nostres mirades es creuaven i entenia que ells m'entenien, els he estimat. Les formes esdevenen molt poc importants quan el fons es tan dens, tan profund i tan honest.

[Jebadca]

En quant al debat d'individu vs societat, em sembla poc encertat. La modernitat ens ensenya que la societat no és sino un conjunt d'individus lliures i independents. No una massa que es dirigeix cap a una mateixa direcció. L'individu és la part essencial de la societat i cal que aquest tingui una identitat pròpia i una capacitat d'influència forta. Què seria del nostre món si individus com Sòcrates, Locke, Lincoln o Mandela no haguessin tingut veu? Viuríem en un mòn menys inquisitiu, menys lliure, més desigual i més intol•lerant. A Aula busquen ensenyar-te a funcionar interiorment, a qüestionar-te principalment. Les exclusions són un tema delicat i probablement causat per una impossibilitat pràctica: els alumnes que triguen menys a despertar intel•lectualment poden arrossegar als altres i és complicat, per un motiu tan absurd com la inviabilitat, adreçar-se a ells de forma personalitzada. L'elitisme intel•lectual pur és necessari perquè, curiosament, incita al servei social, a la humilitat i l'empatia. Quan més despert estàs, més t'inquieta el que succeeix al teu voltant. Això és qualitat necessària per avançar a Aula i no, no és egocentrisme, es fa en nom de la societat. La llàstima és que aquest tipus d'educació sigui l'excepció, però això ja és fruit d'un sistema socio-econòmic que nosaltres mateixos hem creat. Si em pregunteu a mi, crec que això és el que s'hauria d'ensenyar a totes les escoles públiques i us dic que, fruit de la meva il•lusió adolescent, somio en aconseguir-ho.