"Contestón" i desobedient: Crisi dels 9 anys?

[Xana]

Doncs aixó, que el meu fill gran està INSUPORTABLE!. I em sap molt de greu dir això del meu fill, però es que veritablement no hi ha qui pugui amb ell.

No es que hagi estat un nen precisament fàcil fins ara. Té molt de caràcter, és terriblement orgullós, i a sobre molt però molt tímid. La barreja és explosiva. I es un nen molt carinyos i sentit. Però no suporta que se li renyi, o quedar en evidència davant de ningú (ni tan sols del seu pare!).

Fins ara anàvem trampejant. Teniem bones temporades i d'altres més complicadetes. Però és molt bon nen i era evident que ell intentava posar de part seva perque tots (ell inclos) estiguessim contents.

Pero d'un parell de mesos fins ara .... Ha agafat com esport incordiar el seu germà. Ho fa dia i nit fins que el petit explota i el pessiga o li pega (crec que jo també ho faria), i aleshores toca plorar. Si el renyo a ell, malament perque diu que sempre em poso de part del petit. I si renyo al petit, malament també, perque pobre criatura en el fons només es defensa! (i consti que no es que em sembli bé que pegui, eh?) I si els renyo a tots dos, es lia una impressionant.

I ni parlar de les respostes que et dona quan li dius per enèsima vegada que faci alguna cosa. MAI de la vida li hem parlat nosaltres així!!!

No sé qué fer!!!

Avui m'he trobat dient al gran que no el suportava i que ja no podia més amb ell, i que si continuava així, el ficava intern en una escola. No cal dir que desprès m'he sentit pitjor que la mer**. Però ja li havia dit.

Nusé... algu mes ha passat una situació així? Em fa pànic que, si ara em sento desbordada i perdo els papers, què passarà quan arribi la temuda adolescència?

Aiiiii

[Julyet]

Probablement parlo per parlar, però tot el que expliques acostuma a correspondre a la falta de seguretat. No t'ho puc dir com a mare, ja que la meva nena té vora 7 mesos i els "problemes" no són (encara) d'aquest tipus, però sóc mestra i aquestes actituds que descrius em sonen.

Sovint no donem gaire importància (o bé donem per suposat) que l'autoestima ja està a tope (abracem i fem petons als nostres nens, els tractem bé, viuen en un entorn agradable...) però igual no n'hi ha prou. No vull dir que ens passem el dia "lloant-los", sinó fer que sentin que les seves opinions, sentiments, etc són tan importants com les de tots.

Jo et recomano molta empatia, que parlis molt i molt amb ell (sense forçar-lo, que de vegades no li vindrà de gust), i que li ensenyeu a parlar del que li passa, del que sent amb assertivitat (per exemple, si diu "és que el meu germà és un imbècil" li dius "que vols dir, que et sents malament perquè no t'agrada que et faci XXXXX").

Molta paciència i ànims, estic segura que tens un nen encantador, però com els adults, de vegades no ens sentim bé amb coses que no semblen aparentment problemàtiques.

[marchita]

XANA madre mia si parece que hables de mi hijo...y eso q solo tiene 6 años (bueno aun no los ha cumplido). Yo me encuentro en la misma situacion. Mi hijo de casi 6 años es un niño con muchisimo caracter, conteston y desobediente aunq terriblemente sensible y bueno. Desde que se levanta ya esta peleandose conmigo pq no me hace caso de nada y ya no aguanto mas....a veces le digo cosas que luego me duelen como "no aguanto mas, mama esta triste pq no te portas bien..."y mas pero es que me saca de mis casillas. Cuando estamos los dos solos es increible pq es bueno y todo perfecto pero cuando estamos con su hermana...horrror!!!!! la molesta, se pelean, hace cosas para q ella le siga y acaben peleados...yo creo q son celos pero la cuestion es que si los tengo a los dos conmigo acabo loca!!!!!!!! Tengo panico a que llegue la pre y adolescencia pq puede ser!!!!!!!! No entiendo como puede ser tan y tan desobediente pq el sabe que si obedece saca muchisimo mas de nosotros...no se!!!! es superiror a él. Es mi debilidad, le quiero con alma y vida pero no me entiendo con él y me da mucha rabia. Solo espero q se den cuenta de las madres que tienen pq se daran (hemos de darles tiempo para hacerse mayores) y veras como cambian..estoy segura!!!!!!

[marchita]

Julyet yo en mi caso hablo muchsimo con él o por lo menos lo intento, le pregunto si teine celos de su hermana y de echo me dice que si e intento explicarle mucho las cosas. soy una persona poco cariñosa pero con mis hijos es increible pq lo soy muchisimo. Es cierto q soy una madre pesadita es decir que no paso de todo sino q siempre estoy con; niños hay q hacer esto, niños las zapatillas, el jersey,la medicina...y a veces soy "la mala de la peli". Tambien segun la epoca estamos mejor o peor y ahora entre q no hay cole, calor y q estan los dos todo el dia conmigo quiza se nota mas.

[Seira]

Hola Xana !!! i al cole, va tot bé ??? allà també es comporta com a casa amb la mestra i els companys ??
Estic d´acord amb la Juliet que potser si que a vegades donem per suposat que tenen l´autoestima alta.
Els meus nens tenen dos anys i mig, i estic convençudíssima que l´Àfrica té molts gelos de l´Ot (com que ha estat molt malalt sempre ha necessitat tractaments.......etc. que no més "mimitos") i és una nena tossudíssima, li costa molt obeïr, i per a tot hi ha un no i una rabequeria...........ara fa uns dies que procuro no perdre els nervis i explicar-li tot amb calma i més paciència, a veure si aíxí li calmem una mica el caràcter, el que em fot és que a la guarderia em diuen que és una nena 10 !!!! jolines, doncs a casa deixa anar la resta.............

[Xana]

Sovint no donem gaire importància (o bé donem per suposat) que l'autoestima ja està a tope (abracem i fem petons als nostres nens, els tractem bé, viuen en un entorn agradable...) però igual no n'hi ha prou. No vull dir que ens passem el dia "lloant-los", sinó fer que sentin que les seves opinions, sentiments, etc són tan importants com les de tots.

Ostres Julyet, llegint aixó... El meu fill és un nen molt insegur. Però la veritat és que no havia relacionat aquesta inseguretat (o potser falta d'autoestima) amb el seu caràcter darrerament... Més aviat ho atribuïa a gelos (d'intentar trobar una explicació!)... però això que m'has dit té molt de sentit. Gràcies Wapa!!

XANA madre mia si parece que hables de mi hijo...y eso q solo tiene 6 años (bueno aun no los ha cumplido). Yo me encuentro en la misma situacion. Mi hijo de casi 6 años es un niño con muchisimo caracter, conteston y desobediente aunq terriblemente sensible y bueno. Desde que se levanta ya esta peleandose conmigo pq no me hace caso de nada y ya no aguanto mas....a veces le digo cosas que luego me duelen como "no aguanto mas, mama esta triste pq no te portas bien..."y mas pero es que me saca de mis casillas. Cuando estamos los dos solos es increible pq es bueno y todo perfecto pero cuando estamos con su hermana...horrror!!!!! la molesta, se pelean, hace cosas para q ella le siga y acaben peleados...yo creo q son celos pero la cuestion es que si los tengo a los dos conmigo acabo loca!!!!!!!! Tengo panico a que llegue la pre y adolescencia pq puede ser!!!!!!!! No entiendo como puede ser tan y tan desobediente pq el sabe que si obedece saca muchisimo mas de nosotros...no se!!!! es superiror a él.

Aiii Marchita, sé que mal de muchos consuelo de tontos... pero me hace sentir un poco mejor el saber que no soy la única!!

Hola Xana !!! i al cole, va tot bé ??? allà també es comporta com a casa amb la mestra i els companys ??

Doncs al cole força bé (de fet ha tret unes notes increibles! ). Em diuen que és xerraire i a la darrera tutoria que es notava que estava cansat i necessitava vacances. En aquell moment no li vaig donar importància, però darrerament començo a pensar que el que em volia dir la mestra era que aquesta rebeldia potser ja la començava a demostrar?

Està clar que així no podem seguir. Adoro el meu fill, però no entenc com pot estar canviant tant (i a malament) tan ràpid! Definitivament intentaré mantenir la calma i parlar més amb ell.

Gràcies wapes!!!

[Xana]

Ostres moltes gràcies Goga...

De veritat que us agraeixo les vostres respostes. Està clar que el meu nen dolent no és (aixó no ho he pensat mai, eh?), així que alguna cosa hem d'estar fent malament tots plegats que el fa reaccionar d'aquesta manera.

Provarem un canvi d'actitud aquest estiu!!!

[juliet]

Xana, ja no em repeteixo, penso el mateix que la Julyet i la Goga.
No sé si et sona el Carles Capdevila, és peridodista i fa (o feia) un programa a Catalunya Ràdio "Eduqueu les criatures", també ha fet un programa per TV3 "Qui els va parir".
M'enrecordo que en algun article que he llegit d'ell fa referència a això que diu la Goga i que els pares a vegades oblidem, els nens encara que fagin anys segueixen sent nens, quan són nadons estem per ells a totes hores i els donem moltes atencions, i després, inconscientment, deixem de fer-ho tant. I ells troben la manera de "reclamar" l'atenció perduda fent allò que saben que ens farà estar per ells, encara que sigui fent coses que saben perfectament que no han de fer ni dir, de fet és l'eina que coneixen més bé des de petits i no falla, segur que l'atenció la tindran
Els consells que t'han donat són els mateixos que et diria jo

I reconec que jo, amb la meva filla que a l'octubre en farà 5, no m'és gens fàcil de vegades dur les seves rabietes i gelos del petit de manera massa "equilibrada", també perdo els nervis per molt que per dintre pensi, vaaa... paciència i empatia que em reclama!!però de vegades em fa enfadar tant que sortiria al balcó i faria un crit que em sentirien d'arreu!!!!!!

[Pat83]

En la línea d l que comentàveu i sense coneixer ben bé la història que comenteu (faltaria saber si sempre ha estat un neen tímid, i amb aquest temperament més fort que per elq ue diu la mare es que sí, si pasa a tots els àmbits o en quins es dóna, amb quina freqüència, quines persones estan davant, com se sent ell quan actua així, etc etc) però podria apuntar a alguna dificultat de caire emocional o bé de patrons familiar. De vegades els pares fem les coses amb tota la bona intenció del mon i sense adonar-nos estem perjudicant al nostre fill/a.
Una cosa que sempre va bé a tots els nens i que en definitiva és el que vol i necessita qualsevol nen, TEMPS DE QUALITAT amb els seus pares (com li anomenem els psicòlegs). es tracta d'un temps, que pot ser un cop a la setmana (el cap de setmana) on el pare, la mare es dediquen només al fill (si es té més d'un fill evidentment s'ha de fer amb tots) sense interrupcions de telèfon, whats up, dinar, marit, altres fills, etc En definitiva és un temps d'atenció compartida i de gaudir d'estar junts. I no estem parlant de grans estones ni coses. pot ser quelcom tan fàcil com passar 20-30' jugant a un joc de taula, a pilota, llegint un conte, anant a fer un gelat, etc
Ánims mares!