abortament terapèutic

[escopinya]

Gràcies pels ànims noies.
Haig de donar-vos una bona notícia, després de 2 mesos ja estic molt millor i la veritat és que si no fos per les anades i vingudes al metge quasibé no i pensaria mai en tot aquest malson.

Ara ja puc dir que fa 1 mes que faig vida normal, totalment normal, vaig a córrer un parell de cops a la setmana, a muntanya sempre qeu puc, i no em canso com els primers dies, no estic com abans però mica en mica vaig aconseguint el mateix nivell.

Al final només hi he anat una vegada al psicoleg i la veritat és que m'ha anat molt bé, ell em va comentar que tot i les meves pors, i sentiment de ràbia i impotència eren totalment normals, però que els meus raonaments li semblaven correctes i que no em veia deprimida perquè tenia ganes de fer coses, treballar i sortir i sobretot veure gent.

tinc el ferm convenciment que totes aconseguirem el nostre objectiu, potser tardarem més però és igual, no es pot tenir tot a la primera!
un petó a totes i perdoneu per no entrar gaire sovint però ultimament recupero el temps perdut i sempre que puc estic a fent esport.

un petó a totes

[nacristai]

Hola boniques, fa temps que us llegeixo i sempre m'ha costat escriure-us. Us voldria enviar un missatge d'esperança. El 8 de març del 2010, el dia de la gran nevada a barcelona, vam començar el procés de ILE a les 22 setmanes, per una malformació greu a l'aparell renal del meu fill, una malformació que afecta a 1 de 50.000 bebès de sexe masculí. Ens van explicar les conseqüències per ell, hauria d'estar els seus primers 2 anys de vida conectat a una màquina de diàlisi, però degut a la mateixa malformació li provocaria danys cerebrals irreversibles. Als 2 anys quan fós apte per a un transplantament i se li trobés un donant li farien, però sabent que el meu fill Jan viuria com un vegetal. Va ser la pitjor decisió de la nostra vida. Jo sempre dic que vaig donar la meva vida(per què aquell dia una part important de mi va morir) a canvi que ell no patís tota una vida de dolor. Recordo perfectament el moment en que em van donar les pastilles per aturar-li el cor...2 dies més tard naixia sense vida el meu fill Jan després d'un part natural que va acabar amb una hemorràgia que va estar a punt de dur-me amb ell a l'altre barri. Ha estat duríssima la recuperació psíquica, jo si he necessitat ajuda, vaig haver d'anar a un centre de crisi a fer visita externa durant gaire bé un any, la vida va deixar de tenir significat per mi. No us he explicat que el Jan no era el meu primer embaràs...
Ara torno a estar embarassada i a punt de tenir el meu desitjat fill, aquest és el nostre 6è embaràs, i ara després de fer tractaments amb Omifin per quedar-me embarassada, i descobrir que tinc un dèficit en proteïna S i seguir un tractament amb heparina durant tot l'embaràs, estic a punt d'aconseguir el nostre somni.
Amb això us vull dir que MAI tireu la tovallola, tingueu SEMPRE present el vostre objectiu, a nosaltres ens han arribat a dir de tot, ens hem arruinat fent proves i visitant metges, però al final, hem trobat la nostra recompensa. Ha estat un embaràs molt llarg i dur, ple de pors, amb moltes visites al metge (1 visita setmanal fins la setmana 24), ecografies eternes i neguits mentre esperàvem els resultats de la amnio (el TS ens va sortir força malament). Però, dintre d'un mes tindré al meu fill Xabier als meus braços, i sé que té un angelet cuidant d'ell, el seu germà Jan.
Totes hem hagut de prendre la decisió més difícil de la nostra vida, però l'hem presa des de l'amor, la vida ja és prou fotuda com per començar a la línia de sortida amb desavantatges, jo sé que no li hagués pogut mirar a la cara al meu fill sabent que l'havia portat a aquest món per ser jo una egoïsta. Us envío una molt forta abraçada, si mai necessiteu res, sempre estaré pel que necessiteu. Sou totes unes grans mares, no ho oblideu mai!

[Castanyeta]

Nacristai, quina història. Felicitats per aquest petit miracle que finalment és a punt de néixer.
Decidir no tirar endavant un embaràs, fins i tot quan se sap que la criatura que ve no va bé, és molt dur i massa sovint incomprès i jutjat per persones que no tenen ni idea del que significa, que veient-ho només des de fora i sense haver-hi passat es veuen amb el drt d'opinar. No deixeu, ni tu ni cap de les participants en aquest fil, que ningú us jutgi per haver pres aquesta decisió, ni per haver fet el que heu fet per arribar fins aquí.
Una abraçada molt forta.

[Mafaldeta]

Hola, precioses!
Nacristai: La teva història m'ha emocionat. Jo també en punxo heparina durant l'embaràs i l'hauré de fer durant 2 mesos després del part (factor V Leiden). Tens raó que és la decisió més dura que prenem, però com bé dius, ho fem des de l'amor i a vegades des del dolor que ens suposa. Ets molt valenta. Moltes gràcies per compartir la teva història. Estic segura que ajudarà a moltes dones que ens trobem en aquesta situació. Aviat tindràs el Xabier i, tot i que oblidaràs mai el Jan, t'omplirà de joia i tindrà el seu germanet que des del cel l'estarà cuidant. Quan neixi l'Anna (la meva filla) també el seu germanet l'estarà enviant petonets. Cuida't molt, bonica.
Castanyeta: És trist, però tothom pensa que no només té dret a opinar sinó de jutjar i condemnar. Es molt, molt dur, inclòs la família sembla que no t'entenc... Però només nosaltres sabem el que és... i ningú, per molta bona voluntat que tingui, es pot posar en el nostre lloc, si no ha passat per això. Penso que això ens fa molt més fortes que la resta de gent, ens ensenya a valorar el que és realment important. Jo la robeta que m'han regalet per l'Anna la tinc encara en les bosses... no sé, encara tinc iuiu. Em diuen que com és que no ho tinc tot a punt. No sé si faig bé, però els contesto que el més important ja està a punt: l'amor i la il·lusió que tinc per abraçar-la! Que estigui bé, que sigui sana i ja està. La resta (robeta, cotxets, etc) ja el tindrà... tard o d'hora (amb internet i la visa, tot és possible)
Uixxxx quin rotllet! Bé, a totes les que hem passat per això, ànims! Sempre hi ha esperança. El Xabier i l'Anna són la prova.
Molts petons i abraçades

[nacristai]

Gràcies guapes, sentir-se acompanyada i saber que no estàs sola serveix de tant!! per sort la família i la majoria d'amics ens han recolzat, i als que no ho han fet, sempre els he dit el mateix, i és que cal estimar tant a fill per prendre aquesta decisió, que mai se'n faran una idea, renunciar a la persona que t'estimes per sobre de tu mateix només per estalviar-li patiment, això si és un acte d'amor. Mafaldeta, jo fins que no vaig entrar a la setmana 32-33 no vaig fer res, ni obrir cap bossa amb robeta, aquest últim mes m'he posat les piles i ja està, i t'haig de dir que encara avui em fa yuyu, de fet, la cuna me la muntaran quan estigui a l'hospital i el xabier ja hagi nascut, així que tranquil.la, has de fer el que el cor et demani, i sinó ja correran mentre tu estiguis a l'hospital Jo aprofitaré tot el que tenia del Jan, em fa la sensació que el protegirà... Si necessiteu mai res, sempre estic pel que es necessiti

[Bombolla]

Noies, sou un clar exemple de fortalesa i valentia. Prendre la decisió que vareu prendre ha de ser el més difícil del món, i per això us admiro. Per mi és un acte d'amor immens poder evitar el patiment d'algú encara que això signifiqui perdre allò que tant s'estima. Només volia donar-vos ànims.
Nacristai i Mafaldeta, l'Anna i en Xabier estan apuuuuuunt de sortir de l'ou i quan els hi veureu la carona...aix...quin moment més dolç serà!! Un petó i ànims!

[escopinya]

Hola noies,

primer de tot donar-vos gràcies perquè és veritat que aquestes coses només les entenem la gent que hi hem passat.
Nacristai: llegint el teu missatge em fas perdre una mica les pors que tinc. I m'encoratge seguir endavant. Ets molt valenta, jo no crec que pogués aguantar tot el que tu has viscut.

Jo la veritat és que el que pensi la gent del meu voltant és important per mi, però només m'afecta la meva opinió i la de la meva parella que al final som els implicats, per sort no puc queixar-me en cap sentit perquè tots dos opinem igual i en cap moment me sentit sola en tot aquest procés. La resta de la família ha passat en un segon terme tot i que tothom ens ha fet costat. Ara el que em costa més d'aguantar són els comentaris tipus: "... estàs marejada? no estaràs....." per una banda entenc la ilusió de la gent, però a mi no em fa ilusió estar embarassada un altre cop, sinó acabar un embaràs!

Perdoneu pel rotllo però ultimament estic marejada, no em ve la regla i em sagnen les genives. Encara no ho he confirmat però sembla que estic embarassada una altre vegada.
Ara tinc una mica de por, per una banda vull tornar a estar embarassada, però per l'altra banda em fa por que no acabi bé i tornar al mateix punt de sortida, que no sé si ho aguantaré.
Demà vaig a buscar les analítiques i ho confirmaré,

Gràcies per tot i només dir que som unes campiones! I unes dones molt fortes! un peto a totes i sobretot al Xavier i l'Anna que no sé quan han de neixer però segur que seran uns nens molt afortunats amb unes mares molt valentes!!

[cositina]

Hola a totes,
permeteu-me que pugi aquest post que és força vell i fa molt que no té missatges, però l'he trobat de casualitat buscant un altre tema i me l'he hagut de llegir sencer del tirón perquè m'ha impactat moltisim, en primer lloc perquè el va obrir una noia que va patir el mateix que jo, ILE per espina bifida, que aqui al foro només n'havia trobat un altre cas; i en segon lloc i sobretot, perquè aquest post èstà ple d'experiències super dures i dones super valentes que m'heu impactat moltisim. Especialment la Mafaldeta..

Volia felicitar-vos a totes per la vostra valentia i per haver reunit la força per tirar endavant i, en molts casos, tornar-lo a intentar i amb èxit. Demà farà tot justet 2 setmanes de la meva ILE i m'està ajudant moltisim llegir les experiències d'altres noies que han patit el mateix, perquè a peu de carrer sembla que aixo no passi mai però aqui asl socpetit és evident q per desgràcia no és una situació tan aïlada com creiem

[sardina]

Hola Cositina,

Nomes t'escric per dir q es dificil, pero amb el temps ho acabes sabent portar, pero sobretot dir q segueixis lluitant q val la pena! I no perdis els anims i l'esperanca!! Jo al final dos anys despres he tingut una nena maravellosa, amb un embaras complicadet i prematura pero ara q te deu mesos ningu ho diria!!
Molts anims i petons, q tot aixo es molt dificil!

[SOLEX76]

Hola a totes també, em vull afegir a l'agraïment i les paraules de la Cositina. Ja saps bonica que quan vares pujar el post "d'avortament per espina bífida" va ser el primer que et vaig recomenar: visitar aquest post.

Jo no vaig arribar a escriure directament, però em va ajudar moltíssim aquest gener llegir aquest post (i també un altre que és a la paperera), quan vaig tenir-ne un baixòn molt heavy passats 3 mesos de la ILE (per agenèsia de cos callòs, malformació neurològica i relacionada també amb el tub neural). Vaig plorar molt, però va ser d'uns efectes que ni el millor profesional o la millor pastilleta.

Per això em vull afegir a les paraules de la Cositina. Bonica, ja ho has llegit que ho diuen per aquí, i jo també t'ho vaig dir, se supera. Diferent d'oblidar, però se supera.

Sardina, quina gràcia, la teva petita fa els anys com jo . Enhoabona.

[gemma33]

Hola sóc Gemma Maronda havia d'haver estat mare d'una nena al Febrer 2014 pero malauradament no ho seré perquè ahir dia 14/10/2013 em van provocar un abort mèdit perquè venia amb un problema molt greu de cor. o sigui se m'ha acabat el somni. estava de 22 setmanes ja o sigui 5 mesos - somni incomplet:( estic fatal.sento tristesa, rabia, buidor....