El part a casa, un luxe?

[sandrajuli]

minsa, has descrit just el que hagués dit jo...!
a mi la llevadora em deia això del cercle de foc també i si hi penso és just això! el mal és més que les contraccions en l'expulsiu (almenys per mi) i és com foc allà baix... la veritat és que en aquell moment penses que no et pot fer més mal ja! i jo a la penúltima apretada vaig pensar que ja no podia aguantar més... però amb els ànims de la llevadora, vaig fer l'apretada més forta que vaig poder (no sé d'on carai vaig treure les forces) i va sortir el peque...!
Si tot va bé i no són moltes i moltes hores, jo crec que totes ho podem aguantar... si vaig poder jo, que sóc una bleda!!!
El que sí que s'ha de fer és estar molt mentalitzada pel dolor.

[Ayrs]

Jo no ho vaig dir a la familia, que pariria a casa. Vaig estar mes tranquil.la i si la cosa acabava a l'hospital no tindria q suportar comentaris.
Despres la gent va reaccionar força be, fins i tot la meva avia Em va sorprendre explicant que el seu tercer part anava a ser a casa. Finalment va anar a l'hospital. Volia saber mes detalls del seu cas pero diumenge ens va deixar per sempre i ja no ho sabré.

El meu expulsiu va ser mes dur que la dilatacio, pero bueno, per mi era un esforç i un mOment que s'havien de passar i ja esta.

[Julyet]

Buf, em produeix tanta barreja de sensacions llegir-vos! Sempre em ve al cap un símil que van dir a la taula rodona de DonaLlum que vaig anar al maig (es referia als parts a casa però jo m'ho adapto a qualsevol part...): és com quan estàs a la cua d'una muntanya russa de les heavies, aquesta barreja de voler i por...

minsa: estic de 33 setmanes. Si neix com la meva altra filla, em queden unes 5-6 setmanes :P. Per a mi això no és res!!

Ara mateix no tinc por de les contraccions, però sí de l'expulsiu... Bé, són moltes coses... com vaig dir el que em fa més por per sobre de totes les coses és cagar-la amb alguna intervenció innecesària i que el part no acabi bé, però al portar un part "bo" m'animo, però aleshores no sé si en el moment faré bé d'intentar natural o potser serà millor posar epidural mentre pugui...

Sigui com sigui m'encanta llegir-vos. De debò que m'anima moltíssim i em dóna molta força, i agraeixo que sigueu tan clares i sinceres.

sareti, tu sí que ja ho tens aquí!!!

sandrajuli, saps que en breu t'atabalaré molt a que m'expliquis mil vegades el teu part, oi?

Ayrs, el relat del part del Manu és brutal...

I una cosa, ja sé que tampoc té a veure amb el post però... què en penseu de quan diuen que es pot parir "sense dolor" (i sense epidural, es clar). Jo sempre m'havia pres això del "orgasmic birth" com algo figurat, referint-se a que l'emoció i la trascendència del que és el part, però moltes vegades llegeixo que no, que és literal...

[Ponioleta]

Julyet, hi ha videos de parts orgasmics i són realment orgàsmics.
Jo no conec directament cap dona que hagi tingut un part d'aquests però sí de dones que han aconseguit un nivell "d'abstracció" durant el part que no noten dolor en les contraccions.

Hi ha teories que parlen de que el part forma part de la sexualitat femenina (bé, això crec que està bastant acceptat per tothom) i que diuen que el part, o per exemple també la menstruació, s'han convertit en processos dolorosos per "culpa" de segles i milenis de repressió patriarcal, que fa que d'alguna manera ens haguem "reprimit" també físicament i el nostre úter estigui "rígid" i ens faci mal durant aquests processos. Jo no ho sé explicar gaire bé. Si us interessa, la Casilda Rodrigáñez és una de les que ha escrit sobre això. Té llibres publicats i una web on es poden descarregar aquests llibres en pdf.

[Julyet]

Ponioleta, jo vaig veure el documental aquell que es diu "Orgasmic Birth" i m'ho vaig prendre com deia, en sentit figurat. O sigui, com quan jo dic que els bombons Lindt són orgàsmics... :P.

Sobre això del per què del dolor, jo sempre he pensat que no és gratuït, que sempre té una raó. La dona, quan té dolor, para de fer el que està fent, s'aïlla, demana ajuda, es centra només en allò... per tant em costa pensar que sigui fruit d'una repressió (que no vol dir que el part encara sigui més dolorós quan t'han bombardejat a base de bé amb històries per no dormir o quan no t'estan tractant amb respecte).

Vull dir, que de pensar que el dolor pot ser suportable, que val la pena, que es pot portar de maneres diferents... a sentir plaer... em costa tan d'assimilar!

Alguna vegada he començat a llegir a la Casilda Rodrigáñez però em costa que "m'entri"... Igual és que no ho he agafat en el moment adequat, tinc masses prejudicis o que no ho pillo...

I per internet he llegit molt sobre això del part sense dolor i amb plaer (amb o sense tècniques de preparació). Però voldria conèixer les experiències o opinions de gent "de confiança", per això preguntava.

[Ponioleta]

Julyet, veig que estàs molt més documentada que jo, je je jo el documental no l'he vist, he vist alguna part

La Casilda costa i a mi em cansa, però hi ha una part que penso que té raó o com a mínim que està bé tenir en compte. Tot i que ella parla d'una repressió ancestral, de generacions i generacions, que ha fet que el nostre úter estigui contret físicament i que fa que aquestes coses ens facin mal.

En tot cas, tu vols experiències de parts sense dolor i a mi me'n va fer MOOOOOLT

Però, per exemple, en termes mitjos, la crònica de la Crissie, que estava dil.latada de 6cm i gairebé sense immutar-se...

Ara et busco una crònia d'un part d'una amiga, que crec que també ser eix d'exemple de part amb poc dolor.

[Ponioleta]

Mira http://lesdoules.wordpress.com/2011/02/ ... r-de-part/

Per quan ringuis un ratet. És el blog d'una amiga, vull dir que és ben real. És el part de la segona filla, a casa, i parla de que en alguns moments va sentir plaer.

[Julyet]

Ponioleta, moltes gràcies!! :))). M'ha agradat molt aquest relat, peeeerò... penso que hi ha "censura" (una mica d'omissió de sensacions...). El de la Crissie el tinc tot el dia voltant pel cap... M'identifico amb la seva dilatació tranquil·la (com he comentat algun cop, ja no sé si aquí o altres posts, porto un bon cacao...) em feia mal, sí, molt de mal cada contracció, però no ho recordo com un dolor que em portés a desesperar-me (i això que em van tenir tombada durant... casi tot el part, oxitocina sintètica i bossa trencada). Però el final em fa morir de por... Buf, és una barreja de sensacions!!

Però com també vaig dir tinc mil cops més de por a les intervencions que al dolor. El dolor sóc conscient que s'acaba i que "ja m'espavilaré", però a les intervencions no... em fan pànic. Per a fer un símil (que sí, que res a veure, però em ve al cap) és com quan diuen "oi que al dentista demanes anestèsia", doncs sí, però no per quan m'han sortit dents o queixals...

Demano disculpes per anar-me'n tant del tema del post... el retrobem quan volgueu... però parlant de luxes, quin luxe hi ha més gran que parir amb plaer?? I això és un luxe exclusiu de parir a casa?

[Ponioleta]

Julyet, comparteixo això que dius del dolor i de la por.
No és el mateix el dolor de les contraccions (per molt doloroses que siguin) que el dolor de les intervencions que et puguin fer durant el part.
El dolor de les contraccions, o de l'expulsiu, és "natural", ve de tu, és fisiològic... i crec que el nostre cos (i la nostra ment!) l'encara d'una manera. En canvi el dolor d'una episio, dels punts etc ve de fora, no ho control.les... Jo el que pitjor recordo va ser el dolor dels punts de la episio. Estava estirada, no tenia el meu fill, acabava de passar (be, estava passant) la meva experiència tant desagradable de l'hospital, i a sobre al gine em cosia sense cap tacte ni miraments, i si em queixava em tractava amb condescendència... Doncs aquells punts em van fer taaant de mal, em semblaven taaant insuportables... I en canvi el dolor de les contraccions, que en alguns moments va ser molt gran, i que en alguns moments vaig arribar a cridar que no podia més, el vaig portar molt millor.

Per cert, sobre el tema expulsiu, corona de foc etc que veig que és el que més et preocupa no et puc ajudar. Jo vaig arribar, mentre era part natural a casa, a que sortís una mica "la coronilla", però després es tornava a posar cap a dins. Això no e feia mal, no sé si era perquè me'n feia tant les contraccions o què. I després el que em va fer mal va ser l'episio, les pales i totes aquestes coses...

[Helia]

M'encanta la vostra conversa!!

De fet, estic tot el dia donant voltes a aquest tema, últimament... fa poc vaig comprar dos llibres que m'he començat a llegir "Parir sin miedo" i "Dolor de parto" Ja veieu que estic pel tema!
La Casilda Rodrigáñez em costa, com a vosaltres... no sé, crec que no acabo de pillar-la del tot...

Julyet, a mi també em fan molta més por les intervencions que el dolor de les contraccions, i això que les tres hores de contraccions que vaig passar abans de la cessària urgent em pensava que em moria... però anant analitzant, estic segura que el dolor era insuportable no per mi, sinó per tot el que hi havia al voltant: gent amunt i avall traient-me sang, mesurant-me la tensió, posant-me vies, termòmetres... monitor fetal que anava fent pi-piiiii... proves del pH on remenaven tot el que volien sense mirar si estava en mig d'una contracció o no... Tot això des del minut zero que vaig arribar a l'hospital (degut a aigües verdes i taquicàrdies de la peque). Tot això, tot l'estrés, el fet d'estar estirada... això va ser el que em va fer rendir... vaig respirar al saber que seria cessària, jo que anava preparadíssima pel meu part natural

I ara, no em fa gens de por que em passi el mateix. Estic segura que no tindrem aquesta mala sort, i posaré tot el que estigui de la meva part per no haver de trobar-me en aquesta situació. Que alguna cosa va malament, doncs ja anirem a l'hospital, però si tot va normal, com ha d'anar, no penso posar-hi els peus!

[Ponioleta]

Helia, m'identifico amb una cosa que dius (ja veieu que avui no em desenganxo del SP! ).

Jo quan vaig arribar a l'hospital vaig tenir la sensació que em vaig rendir. Vull dir que venia de casa, d'un ambient tranquil, ben acompanyada, amb unes llevadores respectuoses... Amb aquestes sensacions afrontes el dolor d'una manera, penses que les contraccions són productives, que cada vegada falta menys (bé, pensar penses poc perquè estàs com drogada, però ja m'enteneu ). I vaig arribar a l'hospital, les bates blanques, la llum, la gent, les ordes. I em vaig rendir. I em vaig posar a demanar l'epidural, a cridar (i a realment sentir) que no podia més. Volia que s'acabés, que nasqués d'una vegada, que me'l traiessin de dins, el que fos! I realment potser vaig tenir 2 o 3 contraccions fortes mentre em posaven l'epidural, occitocina etc i un parell mentre feia els pujos. I el segon dolor, el de l'hospital, quan ja no estás en el "planeta part" que diu la Crissie és molt pitjor, molt més insuportable. Vull dir que jo entenc les dones que han parit en parts super intervinguts i poc respectats, que s'estranyen tant de que hi hagi gent que vulgui parir sense epidural. No m'estranya! En un ambient així és impossible! Jo estava estirada, hi havia potser 5 o 6 persones en una habitació mini, totes mirant-me, opinant i de pas fotent-me bronca. Ningú va tenir mitja paraula d'ànims o de suport. Només ordes. Quan cridava que no podia més, la gine, toca seca, em deia que sí que podia, i que no cridés (aquests rotllos que has de respirar no sé com i aguantar l'aire no se com per fer els pujos ). En canvi llegint la crònica de la Crissie, com la van tractar les llevadores, com van saber dir les paraules adequades en el moment adequat, la tranquil.litat que va tenir, el suport... així sí que es pot


(per cert Helia, ara que parles de llibres, suposo que ja el coneixes, però te'l dic perquè el considero un imprescindible: Parto Seguro )

[Ponioleta]

Per cert, dedueixo del teu comentari que estás pensant en parir en una casa de parts?

[Julyet]

Comparteixo això que dieu que les contraccions fan més mal segons l'acompanyament emocional que tinguis (i penso que també les expectatives, la por, el suport de l'entorn, les històries per no dormir que t'hagin explicat que per molt que no fem cas no deixen de "pul·lular" per allà...).

En el meu cas penso que igual jo "cedir" i no posar resistència a "les ordres" que em van donar (tacte, monitorització continuada, antibiòtic, immobilitat, oxitocina sintètica...) i tot i així "anar fent" (ja dic que no ho portava malament) la llevadora penso que es va "apiadar" de mi i al final em va deixar una mica més lliure i em va salvar el periné...
Però també penso que la sort va jugar (molt) de la meva part, perquè el part va començar totalment al revés del que jo m'havia informat... i això em va bloquejar molt (el que no va afectar, per sort, a la dilatació).
A part no sé si us ho havia explicat però l'hospital (Quirón, on hi ha gent que té la sort de tenir una "suite") estava col·lapsat i no sabien on ficar-me, i mentre trobaven alguna habitació lliure em van tenir en un passadís d'urgències col·lectives de diversa índole (separada per cortinetes...) i quan vaig dir que m'estava pixant i em van dir que "ni se m'acudís aixecar-me ja que podia tenir una infecció" i que m'oferien una cunya (!!!!) vaig dir que per favor em portessin a un altre lloc ("com m'haig de veure, com una rosa i així..." recordo fer aquesta brometa amb la meva parella). Ah, i em van portar a un box d'urgències, on almenys hi havia una porta però la meva parella havia d'estar-se en un tamboret... i jo no podia suportar la situació... i a mi no em venia ni una contracció...

Per això dic que va ser mig miracle que tot anés bé, i el que em fa pensar que aquest part anirà millor ja que aquestes coses ESPERO que no passin... o almenys sé que si tinc una fisura a la bossa NI DE CONYA aniré a l'hospital fins que la cosa no s'animi... (clar que en aquell moment jo no sabia si era fisura, bossa trencada, si era perillós anar perdent líquid...).
... però un cop més entra en joc la por. I si al final hi ha una infecció?? I aquí tornem a la confiança en la persona que t'acompanya...

Mare meva, quina teràpia m'esteu fent... :P.

[Julyet]

Per cert, abans m'he deixat de dir que quan us llegeixo, flipo. No entenc com personal que cada dia veu dones parir, que s'ha format per això i s'hi dedica, en teoria, perquè li agrada (ja que és una feina que no hi acabes per accident, sinó que tries lliurement) poden ser així i tenir tan poc tacte. Penso que és de les feines més maques del món (amb molta responsabilitat i molt dura si algo no va bé) i em sembla que qualsevol persona que no s'hi dediqui tindria més sensibilitat...

Tot això em fa perdre bastant "l'esperança en la humanitat"...

[sandrajuli]

Ostres, a la xerrada que van fer ahir al meu poble, una llevadora que assisteix parts a casa, en va parlar de tot això...! Quin greu julyet que no puguessis venir!! El que deia era que s'ha d'aconseguir arribar al part amb totes les pors fora. Les pors bloquegen molt i el nadó ho nota. Va explicar que tot i no ser una cosa científica ella amb els seus 28 anys de llevadora havia vist com les mares que tenien por i quedaven bloquejades durant el part, els bebès naixien molt intranquils, plorant molt, etc... que se'ls ha de transmetre molta tranquil·litat en el part. I la total confiança qeu s'ha de tenir en el nostre cos, no oposar resistència a res del que el cos demani... i evidentment que en un hospital, el teu cos és teu, el teu fill és més que teu, i ningú et pot obligar a res! que la parella en aquest aspecte hi juga molt i ha de demanar que es respecti tot el que volen en el part. Això és un miniresum... clar.

[Julyet]

... dissabte el maxiresum :P.

Jo com deia no tenia "por al part", tenia por a l'oxitocina, als fòrceps, a les tisores...

Aquest cop no sé per què però tinc més por al dolor...

L'altre dia vaig sortir de la xerrada de DonaLlum molt flipada i motivada, ho necessitava, però em sembla que necessito més dosis... llàstima que em queda una mica lluny la xerrada de la teva llevadora...

[Julyet]

Aquest part, per exemple, m'encanta... No sé, el trobo molt "terrenal" i alhora tranquil.

http://inmamarcos.blogspot.com/2011/05/ ... -2011.html

[sandrajuli]

mireu aquest:
http://www.youtube.com/verify_age?next_ ... rified%3D1

[crissie]

Hola guapes!!!!
JULYET sé que amb la meva crònica encara t'he posat més por al cos amb lo de l'expulsiu, i ncecesito dir-te que NO, NO EN TINGUIS, m'explico:
a mi em passava com a tu...les contraccions em feien por, però l'expulsiu molta més, i el resultart va sre un bloqueig brutal quan vaig arribar als 10cm...
Estava fresca com una rosa...amb dolor, però moooooolt tranquila, relaxada...m'acompanyava a mi mateixa...visualitzava el part...però un cop vaig sentir la frase, ESTAS COMPLETA: CLIC! el meu cervell es va girar i vaig començar a patir...
Tot i axií, el que em feia mal, eren les contraccions, no pas el cap de la nena! El dolor es va tornar hiper-heavy, operò estic totalment convençuda que va ser per la por que em va entrar...vaig tancar les cames! imagina't!!!!tirada a la camilla i fent força per tancar les cames!!!si això no és blouqeig, ja m'explicaràs!!!
El moment de sortir cap, cos i tota la resta, va ser brutal, però no de DOLORÓS sinó d'intens! adrenalina pura i dura! Una sensació de pressió molt bèstia, pe`ro no pas dolor. O sigui que SIUSPLAU, mira de treure't la por del cos i intenta disfrutar-ho! a mi 'anava molt bé pensar en l'aigua...en el mar, en el soroll de les onades...cuca! igualment, i encara que pateixis molt dolor, l'expulsiu és un momentet de res amb el segon fill, i t'asseguro que ja hagués patit el triple de dolor i seguiria igual de convençuda de que val la pena...
Ja no et parlo de la recuperació....és brutal com en un momentet de res estàs com si no haguéssis parit! no hi ha ressaca!!!!és genial!!!!
Vaia rollo t'he fotut

[Helia]

Maaaaare meva quin fart de plorar en aquests parts!!! Si jo n'aconseguís tenir un així... ufff!!!

o almenys sé que si tinc una fisura a la bossa NI DE CONYA aniré a l'hospital fins que la cosa no s'animi... (clar que en aquell moment jo no sabia si era fisura, bossa trencada, si era perillós anar perdent líquid...).
... però un cop més entra en joc la por. I si al final hi ha una infecció?? I aquí tornem a la confiança en la persona que t'acompanya...

Conec una noia que va estar amb la bossa trencada (no fisurada!), 3 dies... Evidentment, no va passar res, tot va anar bé.
I en canvi jo, que en teoria no tenia la bossa fisurada, vaig trencar aigües verdes per una infecció... 3 hores de contraccions des de la bossa trencada, i el resultat: infecció jo, i infecció la nena, que per culpa d'això va estar ingressada a neonats 9 dies. Ves-ho a entendre!!
El meu cas és mooooooooolt extrany, m'ho han dit pràcticament tots els professionals amb qui he parlat (entre elles, la Imma Marcos, que em mereix molta confiança)... El més normal és que encara que tinguis una fisura o la bossa trencada, el risc no sigui tan elevat com ens volen fer creure als hospitals...