abortament terapèutic

[esegurvi]

Hola a totes!

Avui he descobert navegant en internet aquesta web.

Sóc mare d'una nena preciosa que es diu Cèlia i té 9 mesos.
Però no és d'ella de qui vull parlar.

El 31 de gener de 2007, quan estava embarassada de 18 setmanes, el ecografista va diagnosticar una espina bífida greu a la nostra petita Mar. Pel que quasi tothom ens deia i llegiem, la millor solució semblava interompre l'embaràs, perquè es tracta d'un problema molt greu amb moltes seqüel·les sobretot motrius i moltes possibles altres complicacions. Tot i així, vam passar dues setmanes molt dures el meu marit i jo, decidint i pensant. Finalment jo vaig sentir que no podia suportar enfrontar-me a una realitat tan dura, per mi i per la meua filla. El 21 de ferber de 2007 vam interrompre l'embaràs.

No passa ni un dia sense pensar en la meva petita Mar, és molt difícil véncer el sentiment de culpabilitat, la sensació de covardia, perquè qualsevol vida pot ser molt digna i crec que ningú no està preparat per fer de Déu i decidir sobre la vida de ningú, encara menys de una filla.

M'he decidit a escriure perquè tot i parlar molt amb el meu marit (per sort és el meu millor recolzament i jo no m'he quedat dins tota l'angoixa viscuda), molts cops tinc la necessitat de compartir el dolor amb alguna dona que hagi passat pel mateix, perquè no crec que ningú que no ho hagi viscut ho pot arribar a copsar.

Gràcies per avançat.

Eva

[MaMiBlume]

esegurvi, primer de tot, em sap molt greu per la perdua de la teva petita. Realment ha d'haver sigut molt dur.

Com tu dius, decidir sobre la vida i la mort es molt dificil, i ningu s'hi hauria de trobar mai. És normal que et sentis culpable, però aixo no vol dir que tinguis la culpa de res. Segur que en el seu moment vas pensar i repensar totes les opcions i les consequencies de cada decició.

Jo personalment hauria fet el mateix que tu. Amb ot el dolor i tristor del món, però més dolor i tristor hauria viscut tota la vida sabent que per estalviar-me la desició més dioficl de la meva vida, la meva filla hauria petit el que no està escrit.

Anims guapa! recolxeu-vos amb la parella i en la vostra petita. Segur que ven aiat li podeu donar un altre germanet i tots junts, recordar la Mar per sempre.

un abraçada ben forta

[Castanyeta]

Esegurvi, benvinguda. Crec que aquest és el millor lloc on pots anar a parar per 'parlar' d'aquestes coses.

Crec que vàreu fer ben fet. La nostra societat té dues cares a l'hora de tractar aquestes qüestions. La realitat és que hi ha molta hipocresia i que gairebé tothom opina (o no ho expressa, però pensa sobre el tema) sense haver passat pel que heu passat vosaltres, sense haver hagut de prendre la decisió ells personalment, sense haver-se trobat mai amb aquesta realitat i aquest dilema perquè, com tu dius, ningú que no ho hagi viscut ho pot arribar a copsar.

D'altra banda, des que el diagnòstic prenatal permet detectar aquestes coses a temps i que aquest és un dels supòsits en què és legal avortar, la majoria de la gent que s'hi troba es decidiex per la interrupció de l'embaràs. Així m'ho van confirmar a mi els metges que em van practicar el legrat, i així ho confirmen les estadístiques de salut pública que tant disgusten als (sectaris)antiavortistes i associacions pro-família, etc.
És lògic: els pares volem portar criatures al món de les quals esperem rebre'n satisfaccions (i estem disposats a accpetar també l'altra cara de la moneda, esclar: els disgustos i els conflictes que ens poden causar), i a les quals esperem donar satisfaccions i alegries. Volem un@ fill@ que comportarà un gran canvi en la nostra vida, però volem que aquest canvi sigui 'normal', el normal; no volem un@ fill@ que serà tota la vida un problema per nosaltres, per als altres germans que pugui tenir i per la resta de la família i l'entorn més proper, i sobretot per a ell@ mateix@.

Nosaltres vàrem decidir interrompre el meu segon embaràs quan a l'eco de les 12 setmanes van descobrir unes anomalies, que un parell de dies més tard una biòpsia de corion confirmava que eren per un problema cromosòmic molt greu (síndrome d'edwards); els metges no ens garantien que la criatura arribés viva al final de l'embaràs, i si naixia tenia una esperança de vida curtíssima (vida? ?? encara em pregunto si se'n pot dir vida, de tota aquella colla de desgràcies i patiments que vaig llegir que li passarien només de néixer). En tenir aquesta confirmació no vam tenir cap dubte a fer el que vam fer, i el 4 de juny passat em van fer el legrat.

Però el dia de l'eco ens havien dit que el problema segurament era una síndrome de Turner. I aquí se'ns van presentar els mateixos dilemes que a vosaltres: les nenes turner (sempre són nenes) poden viure... amb una qualitat de vida força minvada respecte del comú de la gent, amb problemes físics, anatòmics, motrius i de salut més o menys greus, amb malalties associades que poden o no desenvolupar-se, etc., però amb un seguiment mèdic adequat poden arribar a adultes. Una mica com els down: poden viure (no al 100% com la resta de la gent, , siguem sincers!, malgrat que hagi millorat molt la seva integració social), i arribar a adults. En el cas de les turner, a més, la síndrome no afecta a la intel·ligència, així que tenen plena capacitat de comprensió del que els passa. Per tant, en aquest cas a més dels arguments de voler dur al món un fill, i no un problema, que he comentat abans, s'hi afegia que no volíem una criatura que un dia ens podria maleïr els ossos per haver-la dut al món. I vam decidir, racionalment convençuts, però emocionalment amb una certa recança, interrompre l'embaràs.
La veritat és que quan tres dies després vam saber que al final el problema no era aquest, sinó una altra síndrome molt més greu encara, a mi personalment em va alleujar; si després de l'eco i amb el diagnòstic de turner estàvem segurs del que anàvem a fer, amb la biòpsia i amb el diagnòstic d'edwards es van esvair els pocs dubtes que teníem.

Això no treu que ens sàpiga un greu enorme haver pres aquesta decisió, que ens faci molt de mal recordar-ho. Jo no és culpabilitat el que sento; és ràbia, impotència, pena, greu... però ni culpabilitat, ni covardia; al revés, enfrontar-se al que socialment vol dir interrompre un embaràs, per molt legal que sigui, requereix molt de valor. De fet, en el meu entorn de treball i a la gent que no m'és propera, simpement els he dit que vaig perdre la criatura als tres mesos; no tinc ganes de suportar judicis morals (expressats o no) sobre aquesta decisió que tan de bo no haguésim hagut de prendre mai.
Ah, i això no és atorgar-se el dret a fer de déu i decidir sobre la vida dels altres. Si déu existís no premetria que passessin aquestes coses, així que per aquesta banda no et torturis.

Jo tampoc passo ni un dia sense pensar en aquella criatura que no va arribar a néixer. I més encara ara que torno a estar embarassada, esperant que els resultats de la biòpsia que m'han de propgramar d'aquí a una o dues setmanes siguin bons. Jo no tinc cap fill encara, ja que el meu primer embaràs tampoc no va anar bé. Estic segura que el fet de tenir una criatura sana és un consol del qual pots disfrutar i que t'ajuda a mitigar aquesta pena.

El poc que es parla de tot això aquí, al SP, demostra que és una qüestió tabú (apart de l'excepcionalitat estadística de la situació que hem viscut). Sé que hi ha alguna altra noia que ha passat per situacions similars, però fins ara no hi havia hagut cap fil per parlar tan obertament sobre el tema... no et sentis covarda: ets molt valenta. I, en tot cas, ningú no té dret a jutjar-te pel que has (heu, amb la teva parella) fet.

Una abraçada.

[Baira]

Primer de tot, em trec el barret, sou molt valentes. Chapeau! Mireu amb la meva segona filla, a la primera eco,em van detectar una anomalia al plec nucal. I em van aconsellar que em fes amiocentesi i una ecocardiografia perquè hi podia haver problemes greus. Abans que em fessin les proves (els dies que van passar entre l'eco i l'amnio i l'ecocardio), amb el meu marit em vam plantejar la situació. Teníem una nena que tenia poc més d'un any (quan jo estava embarassada de 3 mesos) i no volíem ni que patís ella, ni que patís el fill/filla que esperàvem, ni patir nosaltres. Ho teníem claríssim, si els problemes eren greus, avortaríem. Potser érem egoïstes, no ho sé, comoditat, "perfecció"... Per sort, amb l'ecocardio i l'amnio i tot plegat, van veure que no hi havia problemes a priori, van fer un seguiment molt "durillo" de l'embaràs i tot va sortir bé. La Isona va néixer sense problemes (bé, de fet va haver d'estar una setmana ingressada tan bon punt va néixer, però això va ser un altre problema, que no tenia res a veure amb l'ensurt del plec nucal). Si les coses haguessin anat malament, hauria avortat, molt cosncient del que feia i per què ho feia.

[df]

esegurvi, és molt dur el que t'ha passat, em sap molt de greu que aquesta part del foro cada vegada hi hagin més histories, però realment crec molt necessari parlar obertament d'aquesta realitat. Jo crec que la decissió que vau pendre va ser la correcta, jo haguès fet el mateix, que és allò que et recomanen els metges, pensa que si haguessis tingut a la petita Mar també et sentiries culpable d'haver decidit tenir-la saben lo complicada que podria ser la seva vida.
Només dir-te que ens tens aquí per tot el que vulguis comentar,
Una abraçada i forces

[hope]

Jo, que he patit la mort del meu fill dintre meu, així com moltes noies d´aqui, entenem el difícil que es passar per aixó. No crec que ningú passi per aixó si no pensa realment que es el millor, per la familia i per la criatura. Jo, que he tingut una germana malalta tota la vida fins als 15 anys i, saben que al final moriria... Jo crec fermament que es el millor que podieu fer, crec que heu fet un gran sacrifici per les vostres filles, si, per totes dues, per una perque no es mereix veure malament sempre a la seva germana i, l´altra perque els nens malalts no haurien de neixer si els pares ho saben...No sabeu el que es per un nen pasar-se tota la vida als metges, no poder fer una vida normal i adonar-te d´aixó. Crec que sou molt valents i realistes i per aixó uns grans pares.

[Calongina]

No sé si les nostres opinions us alleugen, però també penso que la vostra decisió és TOTALMENT respectable, i probablement en el vostre lloc jo hauria pres la mateixa.
Tenim inculcada molta falsa moralitat sobre l'embaràs i l'avortament. I en el vostre cas no estem parlant ni tansols d'una situació econòmica o social difícil, com a motiu de l'avortament, sinó de malalties greus, que poden convertir l'existència de pares i fills en un calvari.
No es tracta de ser o no ser déus. Una decisió com aquesta només l'ha de prendre aquell qui ho viu, ja que ningú dels que ho podria criticar, seria tampoc al costat de les persones afectades quan ho necessitessin.
També estic d'acord que és un tema tabú, i que se'n parla molt poc, és més fàcil comentar les coses boniques que les lletges, oi?
Personalment no he viscut ni de lluny un conflicte tan intens com el vostre. Estant embarassada de nou setmanes, i amb una filla de 2 anys amb mi, el meu home va decidir separar-se. Aleshores em vaig plantejar avortar, i molt seriosament. El fetus estava sa, no hi havia cap problema greu de salut en la meva motivació, sinó el fet que la situació de la meva vida es complicava molt, i no sabia si me'n podria sortir. Finalment vaig valorar moltes coses, tant sentimentals com racionals, i decidir tirar endavant. Decisió lloable, però exactament igual de lloable que si hagués decidit no tenir aquest fill. I no em sento deesa. Em sento responsable.

Endavant amb aquest post tan humà, tan valent i tan necessari.

[Susanna]

És una decisió molt dura la que us ha tocat pendre, però jo també hauria actuat igual.
Molts ànims i petons i molta força per tirar endevant, pensa que heu fet el millor per la vostra família

[esegurvi]

Estic molt i molt agraïda per les vostres respostes. No pensava que realment aixó dels foros fos tan eficaç. Sapigueu que m'he sentit molt recolzada. En certa manera és el mateix recolzament que he ana rebent de la gent amb qui ho he parlat. Però necessito treure pensaments i sentiments que em trontollen per dins, a veure que us semblen, perquè realment em fan patir.

En primer lloc, quan havíem de prendre la decisió, vam contactar amb l'associació de pares amb fills amb espina bífida, que ens van atendre d'alló més bé i ens van aportar molta informació sobre la realitat d'aquesta malaltia. Supose que qualsevol nen que pateix en algun moment de la seva vida pot retreure els seus pares haver-li donat la vida, però la majoria amb els que vam parlar estaven contents amb la seva vida (van ser 3 joves, en concret, dos noies i un noi). Clar, és impossible parlar amb tots els afectats possibles i de tots els graus, i més quan has de decidir en poc temps i la vida et resulta un infern.

En fi, que vam estar a punt de tirar endavant més d'un cop, però finalment, ho recordo molt bé, un dilluns tornant de la feina, em vaig seure davant el meu marit i li vaig dir que no podia seguir, que no em sentia capaç. Jo, no em sentia capaç, no pensava amb la meva filla, sobretot pensava en la meva limitació per assumir una situació tan grossa de per vida. Em vaig sentir molt alleujada al prendre aquesta decisió. Però tinc la sensació, tot i que sé que ningú no em pot jutjar, ni jo mateixa, que vaig prendre la decisió més fàcil. Crec que en els temps actuals i a la nostra societat, tots tendim a fugir del patiment, i no ens permetem acceptar que el patiment és inherent a la vida i ens fa crèixer.

Tot aixó que explico són dubtes dins meu, i potser no tenen una resposta, però suposo que quan et passen coses que et canvien la vida, volem cercar totes les explicacions i raonaments possibles.

Gràcies de nou pel vostre temps i recolzament.

[Calongina]

Eserguvi,

No has agafat l'opció fàcil. Les dues alternatives que tenien eren difícils. Per mi, has agafat la més lògica. I la que t'aconsella el teu propi instint de supervivència. Tindràs altres fills sans i els podràs atendre com cal, i els faràs molt feliços. I aquesta felicitat serà un homenatge a aquest fill que venia amb una dificultat major per a la vida.
Parles de la societat actual,i del voler fugir del patiment. Evidentment que s'ha de fugir del patiment! Només faltaria! I això ho ha fet tota la humanitat des de sempre! Quina decisió hauria pres una mare de l'edat mitjana, o del paleolític? O quina decisió hauria pres una mare d'un país pobre? Doncs, probablement no hagués estat a les seves mans, però segur que haguessin preferit no tirar endavant, perquè els hi anava la vida.
També estic d'acord que el patiment fa créixer. O dit d'una altra manera, les situacions crítiques, et fan evolucionar. Tu encara estàs patint, i te'n sortiràs, més valenta del que eres abans. Amb un munt de reflexions fetes, i de sentiments que altrament no hauries viscut. Més unida a la teva parella, pel que em sembla. Noia, endavant! Cap recança!

[littlenahia]

Hola a totes, jo vaig perdre la meva petita alex a les 41 semanes, quan ja hauria d'haber nascut, el juliol del 2006, l'abril passat va néixer la nahia, que ara també té 9 mesos. No he patit aquesta situació, però he viscut de molt aprop algo similar i l'explicaré perque us sentiu millor, jo, com totes, crec que heu pres la millor opció. tinc un germà de 34 anys amb una distrofia muscular de duchene, per abreviar es una malaltia degenerativa muscular, pateixen molt i son plenament conscients del que van perden cada dia. L'esperança de vida es d'uns 30 anys... imagineu-vos la situació, la meva mare ha estat volcada amb ell, i l'ha perjudicat en la qualitat de la relació de parella amb el meu pare, estan junts, i dins de tot son feliços, pero porten 34 anys volcats amb el meu germà, ell els necesita, es una situació molt dura, primer de tot per ell, despres per el meus pares... per ultim per mi, que soc la germana i ho he viscut tot de molt aprop. Aquesta malaltia es transmet geneticament per part de la mare i nomes afecta als nens, les dones son portadores del gen i els homes la pateixen, els meus pares no porten aquest gen i jo tampoc, el meu germà es un cas que en diuen "nodo", esporadic, et toca i punt, jo en principi tinc les mateixes opcions que els meus fills tinguin alguna malaltia com qualsevol dona normal, ni més ni menys, perque no en soc portadora, igualment tinc molt clar com actuaria en el cas de tenir un nen amb aquesta malaltia o amb qualsevol altre, en els dos embarassos em vaig fer una biopsia de corion abans dels 3 mesos per descarta possible problemes, i en el cas que fos un nen mirarien si porta el gen del meu germà. Les dues nenes estaven sanes. He parlat mil vegades amb la meva mare i no deixa de dirme que en el cas de saber-ho ell també ho faria. Es molt dur pendre una decisió aixi, i molts casos no es poden evitar, doncs quan ho podem fer...perque portar un nen a patir??? jo veig al meu germà i això no es vida, es sufriment constant, egoistes al decidir no voler-li patiment?? no es més agoista desitjar tant ser mare/pare que no tens prou visió per veure tot el que pot arribar a patir aquesta personeta??? estimat ho seria molt, sens dubte, com qualsevol fill, pero això no treu patiment, no dolor, ni impotencia. Sens dubte jo estic amb vosaltres i us donc molt força per tirar endevant, poc a poc ho veure més clar, i el dolor es disipara, no oblidareu, com ningú que ha de pendre decisions dificils a la vida, pero sereu més forts, jo recordo a la petita alex i ja no em dol, pero segueixo plorant perque la sento molt aprop meu, i espero que durant tota la meva vida la pugui recordar amb llàgrimes als ulls perque seguirà viva amb mi.
anims i a reveure!

[Susanna]

Hola a totes, jo vaig perdre la meva petita alex a les 41 semanes, quan ja hauria d'haber nascut, el juliol del 2006, l'abril passat va néixer la nahia, que ara també té 9 mesos. No he patit aquesta situació, però he viscut de molt aprop algo similar i l'explicaré perque us sentiu millor, jo, com totes, crec que heu pres la millor opció. tinc un germà de 34 anys amb una distrofia muscular de duchene, per abreviar es una malaltia degenerativa muscular, pateixen molt i son plenament conscients del que van perden cada dia. L'esperança de vida es d'uns 30 anys... imagineu-vos la situació, la meva mare ha estat volcada amb ell, i l'ha perjudicat en la qualitat de la relació de parella amb el meu pare, estan junts, i dins de tot son feliços, pero porten 34 anys volcats amb el meu germà, ell els necesita, es una situació molt dura, primer de tot per ell, despres per el meus pares... per ultim per mi, que soc la germana i ho he viscut tot de molt aprop. Aquesta malaltia es transmet geneticament per part de la mare i nomes afecta als nens, les dones son portadores del gen i els homes la pateixen, els meus pares no porten aquest gen i jo tampoc, el meu germà es un cas que en diuen "nodo", esporadic, et toca i punt, jo en principi tinc les mateixes opcions que els meus fills tinguin alguna malaltia com qualsevol dona normal, ni més ni menys, perque no en soc portadora, igualment tinc molt clar com actuaria en el cas de tenir un nen amb aquesta malaltia o amb qualsevol altre, en els dos embarassos em vaig fer una biopsia de corion abans dels 3 mesos per descarta possible problemes, i en el cas que fos un nen mirarien si porta el gen del meu germà. Les dues nenes estaven sanes. He parlat mil vegades amb la meva mare i no deixa de dirme que en el cas de saber-ho ell també ho faria. Es molt dur pendre una decisió aixi, i molts casos no es poden evitar, doncs quan ho podem fer...perque portar un nen a patir??? jo veig al meu germà i això no es vida, es sufriment constant, egoistes al decidir no voler-li patiment?? no es més agoista desitjar tant ser mare/pare que no tens prou visió per veure tot el que pot arribar a patir aquesta personeta??? estimat ho seria molt, sens dubte, com qualsevol fill, pero això no treu patiment, no dolor, ni impotencia. Sens dubte jo estic amb vosaltres i us donc molt força per tirar endevant, poc a poc ho veure més clar, i el dolor es disipara, no oblidareu, com ningú que ha de pendre decisions dificils a la vida, pero sereu més forts, jo recordo a la petita alex i ja no em dol, pero segueixo plorant perque la sento molt aprop meu, i espero que durant tota la meva vida la pugui recordar amb llàgrimes als ulls perque seguirà viva amb mi.
anims i a reveure!

Nina, m'has deixat amb la pell de gallina, ningú millor que tu ho pot explicar aixó

[N23]

Hola a tores,

Jo no he passat per tot això però quan vaig quedar embarassada tot i sortir-me el TS correcte vaig decidir fer-me l'amnio. Recordo que ma mare va preguantar-me què faria si sortia alterada i vaig dir-li que amb tota la tristesa del món abortar. Quan estàs embarassada les coses es veuen d'una altra manera i qè cony, que ja portem als nostres peques amb nosaltres i és una decissió dura. Aquella mateixa nit vaig dir-li al meu home que no me la faria... i ell li va extranyar ja que sempre havia dit que la faria. Em va preguntar si tenia por saber el resultat i vaig dir-li que si... què passaria si sortia bé... fer-me l'amnio per mi ja significava pendre la decissió...(lògicament si tot està aparentment bé i et fasl'amnio és per abortar si alguna cosa no surt bé, oi?, o aquest era el meu pensament, pendre la decissió abans de saber si hi havia problema). Crec que decisió presa, sigui la que sigui, QUAN LES COSES NO VAN BÉ, sempre és encertada i dura a la vegada. Jo en els vostre casos hauria fet el mateix, i tingut els mateixos sentiments que vosaltres.
Un petó molt fort a totes i trequem tabús, que ja està bé la broma. PARLEMNE tant com necessiteu ja que també ajudarà a altres persones. És mes crec que Déu, si és veritat que existeix que jono ho sé, t'hagués recomanat el mateix, fer cas del teu cor en aquell moment i recolzar-te en la decisiió presa, fós quina fós.

[littlenahia]

es molt complicat tot plegat, pero jo, començo a tenir els meus dubte se si deu hi és o no... perque a nosaltres que tan desitjem ser mares ens pasen aquestes coses??... (perdre'ls o que neixin amb algun problema, he tocat els dos casos, la meva primera filla i el meu germà) perque no els pasen a aquesta gent que maltracta nens? o que els abandona en un contenidor?? quina es aquesta llei? tan dolents som els homes com per pagar-ho amb aquesta moneda?? sincerament no ho puc arribar entendre...

[N23]

es molt complicat tot plegat, pero jo, començo a tenir els meus dubte se si deu hi és o no... perque a nosaltres que tan desitjem ser mares ens pasen aquestes coses??... (perdre'ls o que neixin amb algun problema, he tocat els dos casos, la meva primera filla i el meu germà) perque no els pasen a aquesta gent que maltracta nens? o que els abandona en un contenidor?? quina es aquesta llei? tan dolents som els homes com per pagar-ho amb aquesta moneda?? sincerament no ho puc arribar entendre...

Quan perds a una persona estimada, hagi nascut o no, ja sigui per abortament terapèutic o no, et vénen totes aquestes preguntes al cap però no tenen resposta malauradament. Et tornaries boig buscant-la.

Si noia, tens raó, tot plegat a vegades et fa dubtar en si déu hi és o no, i si hi és , perquè permet segons quines coses i quina classe de persona ¿? és, fins i tot ens faria malparlar.. la vida és complicada i segur que si parléssim amb algún creient ens donaria alguna resposta, i no sé si ens faria cambiar de parer...
Al final el que acabes veient tu mateix, és que quan la vida et somrriu, que sempre, en algún moment o altre ho fa mes intensament o menys, has de viure el moment i somriure encara més. És la manera de tirar endavant, afrontar la vida amb tot l'optimisme possible,encara que sigui només una mica, i encara que de vegades costi, perquè quan les coses van bé és molt fàcil.

[Sibil·la]

Hola Eva!
No ens coneixem però et vull agrair la teva sinceritat i el haver obert aquest post. M'ha ajudat molt i molt personalment. No m'ha passat a mi però sí a uns molt bons amics.
No són de fòrums però els vaig passar l'enllaç. Espero que quan s'hi vegin en cor s'animin a participar, i potser els ajudi perquè estàn en molt baixos.
Una forta abraçada. Gràcies de nou per treure a la llum la teva trista i dura experiència. Molts ànims
Sandra

[esegurvi]

Hola a totes!
Continuo constatant que els foros d'opinió són una bona eina en estos temps d'individualisme i pressa.
Gràcies de nou per totes les aportacions.
No sé si és per vosaltres, però últimament estic més tranquil·la amb tot el que respecta a la Mar.
Com molt bé deies, littlenahia, espero no deixar mai de recordar-la amb llàgrimes als ulls, perquè d'aquesta manera la retorno a mi i la sento viva al meu costat.
Crec que he fet el pas de deixar de fer-me retrets i preguntes a acceptar el que ens va passar i recordar-ho amb mooooolta pena.
Jo des d'adolescent m'he considerat creient. Vaig tenir la sort de trobar un bon profe de religió que em va ensenyar que el Déu cristià és el Déu-Amor, i ser cristiana, lluny d'alïenar-me, em sembla que m'ha fet lliure per seguir el camí que a la vida m'ha semblat era més bó per mi i pels altres. Evidentment que sempre he tingut dubtes (Jesús en va tenir, i molts, pel que diuen elsqui han estudiat cristologia), però en certa manera he sentit la presència d'aquest Déu-Pare i el seu acompanyament.
Aquesta relació amb Déu va fer un gir de 180º amb tot el que va passar. No entenia res, no podia pregar, no podia demanar-li comptes perquè sentia que no estava, que no hi era. Després vaig decidir no creure mai més. Però aixó tampoc no em deixava tranquil·la. Era com si Ell em cridés. Parlar amb una bona amiga em va mig reconciliar amb Déu, entenent que Ell no ens "salva" de res, excepte de nosaltres mateixos, de la nostra deseperança . Ell ens acompanya i ens permet superar aquests mals tràngols de la vida.
Evidentment m'he preguntat molts cops, llavors, si no puc culpar-lo del que va passar, tampoc no li puc donar les gràcies per les coses bones? Perquè de la mateixa manera que necessitava trobar culpables, també necessito donar gràcies ara que tinc la Cèlia (Cèlia significa de fet "vinguda del cel" , ens va semblar una bonica metàfora, doncs la Cèlia existeix perquè la Mar està en el "cel").
I en aquest punt estic, mig deixant-me acompanyar per Déu, mig dubtant del que realment és Ell per a mi.

Després d'aquesta reflexió religiós-filosòfica, us deixo per avui.
Gràcies de nou.

Una abraçada:
Eva

[df]

NO us volia tallar el rotllo, però la veritat és que a mi no em fa dubtar el tema aquest, de si existeis o no un Deu. LA veritat es que jo no hi creci suposo que també això fa que ho passi pitjor amb la perdua dels meus fills,avui fa6 mesos que varen morir i estic bastant feta pols, suposo que el saber que mai estaré amb ells em fa petir molt, però sóc realista. Perque vosaltres, les que creieu en Deu si us trobareu amb els vostres fills, no?

[esegurvi]

Hola df!

Comparteixo amb tu tot el dolor per la pèrdua. Crec que ningú com nosaltres ens podem arribar a comprendre.
Quant al que comentes, no, jo no em robo amb la meva filleta Mar. Molts cops ho he desitjat, parlar-li, fer com si estigués amb mi, però la sensació d'irrealitat m'ho ha impedit. No, la Mar no va arribar a nèixer, va morir perquè jo ho vaig decidir, i no hi és. Bé, hi és al meu pensament, al meu cor, com qualsevol persona estimada que m'ha deixat (la meua àvia, els meus avis...). La meva forma de creure en Déu no em fa viure fora de la realitat, crec, més aviat m'ajuda a entendre més a fons el que passa i el que visc.
Però com ja t'he comentat, tinc molts dubtes, i la religió, tot i que crec que per viure-la plenament s'ha de viure en comunitat, és molt personal i íntima, cadascú de nosaltres té una relació diferent amb Déu i una imatge diferent de Déu. El més important, tant si es creu com si no, és que decidim l'opció que més ens omple i ens fa crèixer, aquella que en el fons del nostre ser creiem que ens guia i ens fa ser com som.

Molta força preciosa.

Eva

[df]

Jo crec en les persones i en mi mateixa, penso que creixem com a persona, aprenen cada dia les coses bones dels altres i posant-les a la pràctica. Creixem com a persones, aprenen a treure de cada moment dolent alguna cosa positiva, i visquen el dia com si fòs el últim de la nostra vida, perque en un instant et canvia la vida. Això fa temps que ho penso, des de que vaig perdre de cop al meu pare, quan més el necessitava. Però aixís és la vida ......és com l'autopista, nem fent peatges fins arribar un dia al destí final.............la mort, l'unic es que ningú sap el número de petges que ha de pagar.

Una abraçada a tu també i forces per continuar mirant endavant