SOS EMBARÀS

[Blaucel23]

Bon dia noies. Us escric perquè estic bastant desconcertada. Ahir em vaig fer la prova i va donar +. Fins aquí tot bé. El problema està en que ja tinc un fill de 20 mesos i em vaig separar fa un any (aquesta setmana per fi firmem el divorci) vaig tornar a casa de mons pares. No treballo desde l'embaràs perque vaig tenir que fer repòs i el meu petitó es va adelantar 2 mesos i una setmana, i amb una cosa i l'altre porto gairebé dos anys sense tenir ingresos, ara el septembre tenia pensat començar a treballar.
Ara, estic embarassada del pare del meu primer fill, que de tant en tant en hem anat veient pero, tot sa de dir, que passa bastant del nen,potser el veu dos hores a la setmana i gràcies i econòmicament m'ajuda lo just. Encara no he dit res al meus pares, per por a que em jutgin o es decepcionin, la veritat que avui dia, m'estan donant un sostre i aliment.
Estic feta un lio, estic buscant feina encara que sigui netejant cases o fent de cangur d'algun peque, pero tot i així sento que no es suficient,sé que de tot se'n surt en aquesta vida,i que potser serien dos anys durs, pero tampoc regalen els diners i el que mes greu em sap es "decebre al meus pares" que odien al pare del meu fill per totes les coses que ens ha fet.
Que farieu vosaltres en la meva situació? Que m'aconselleu?

Moltes gràcies maques.

Un petó.

[SET]

Hola!

Primer de tot, no sé si aquest és el millor lloc per demanar ajuda. Són temes un pèl personals. A més això pot ser un allau d'opinions i preguntes del pal "Per què te'n vas al llit amb ell si us esteu separant?" o coses així, i ara mateix això no et convé gens ni mica.

Tampoc sé si sóc la millor persona per ajudar-te. Jo també estic separada, però encara ara arrossego un seguit de culpes i neguits mal curats. I ja fa 2 anys. Per tant sé que que aquest procés que comences ara és llarg i costerut.

A part d'això... i ja sé que et sonarà molt estrany, però treu-te sensació de culpa de dins. El que has fet ja està fet. Ara hi ha el que hi ha i toca ser fort amb les conseqüències de les teves decisions. Parla amb els teus pares, amb algun amic d'aquells que valen la pena. Plora, canta, escriu, riu, crida o trenca coses. Deixa't cuidar i mimar. Para de sentir-te malament i de culpabilitzar-te. No escoltis la gent que et qüestiona. Fes-te forta a les crítiques i als comentaris. I, si realment et vols separar del pare dels teus fills i no pots, ves a teràpia o a un psicòleg.

Sort! Amb molt de carinyo, algú que encara arrossega culpes i que ara està en procés de saber fer tot això que et recomana.

[19m2]

Deunidó quina situació... Suposo que deus ser un Bon garbuix d emocions, pors etc..
Jo et diria que pensis molt, en tu, en el que vols realment i no tan en el que dirán la gent del teu entorn.. Al final la decisió es teva.. Potser pots parlar amb una Bona amiga.. A vegades parlar les coses ajuda a clarificar idees. Molts anims i força!

[numa1982]

Exacte! Ets tu i és el teu cos: tu decideixes. La resta (pares, pare dels teu fills, la veïna xafardera...) sempre ppdran tenir opinió, però no tenen dret a condicionar les teves decisions. D'altra banda, crec q és molt normal que et sentis com si els haguessis decebut, perquè segur que jo em semtiria igual. Ànims, ja veuràs com acaba sortint el sol!