Nervis, ansietat, pors , dubtes.

[SSG]

Bona tarda noies: fa dies que em plantejo escriure, avui compleixo nou setmanes. Sóc primeriza. Aquestes primeres setmanes han estat gairebé sense cap síntoma, ja hem anat al gine i hem escoltat el cor, tot perfecte. Però tinc uns nervis i una ansietat de que tot estigui bé... que no em puc concentrar en ser feliç per l'embaraç.

A vegades sembla que no m'ho crec encara, i tinc la sensació de no gaudir gens. Només penso en si tot anirà bé, etc. últimament he tingut una mica de fàstigs amb el menjar però fa cosa de dos dies no els tinc, i m'assusta que tot segueixi anant bé...

Us ha passat?

Petons.

[garota]

Jiji benvinguda al patiment permanent ja de per vida!!!! De veritat, totes ho hem passat, primerenques i 2n embaràs, 3r....
Aprofita i gaudeix de trobar-te tan bé! El meu primer embaràs va ser així! Em vaig trobar suuuper genial, ni un símptoma, només un fàstig un dia i potser més cansada, però res més, i va anar perfecte tot! Ara estic embarassada x 2a vegada i estic súuper marejada jeje. Així que mira ja veus, i tb patint perque tot vagi perfecte. Demà tenim eco i quins nervis! Intenta relaxar-te i poc a poc aniràs gaudint més de ot plegat, l'incertesa del principi és un rotllo!!!! Estem de casi les mateixes setmanes! Jeje
Ànims i ja veuràs com poc a poc aquesta ansietat marxa! Intera fer coses que et distreguin...!

[dolçaespera]

Hola!!!
T'entenc perfectament. Jo ja estic de 35 setmanes... Però al principi estava com tu. Tenia ansietat cada dia i patia perquè tot anés bé. També val a dir que jo venia d'un anterior abort (primer embaràs) i suposo que això em va com frenar a l'hora de tornar-me a il.lusionar per por a perdre'l una altra vegada... La veritat és que l'ansietat la vaig anar superant amb els dies pero fins a la setmana 12 no vaig respirar del tot (ja que confiava q a partir d'aquí ja hi havien poques possibilitats de q anés malament). Tot em va molt bé, m'he trobat super bé, de fet encara treballo i el nen està genial.
El q et volia fer veure amb això és que vaig estar patint totes aquestes 12 setmanes per a res xq tot ha anat i està anant, de moment, molt bé. No et dic que no tingui les meves preocupacions i pors momentànies (estarà bé? Avui no s'ha mogut gaire... El part anirà bé? Etc.) però no aquella ansietat constant que tenia els primers dies. Intenta relaxar-te i disfrutar d'aquestes primeres setmanes que són precioses i preocupa't el just, com més tranquil.la i feliç estiguis tu més n'estarà el teu nen o nena.
Al principi de tot com que no te'l notes és normal tenir por quan et trobes bé, per mi l'únic senyal de q estava embarassada és que tenia una mica de malestar (fàstics), quan no els tenia pensava: va tot bé?? No et preocupis!! Tot això et passarà el dia que sentis la primera puntadeta...
Ànims i pensa que totes hem passat més o menys pel mateix, ja veuràs com en mica en mica et vas calmant i comences a disfrutar de l'embaràs!

[jaruma]

Buf, jo igual. Recordo que sempre m'estava donant plaços: fins als 3 mesos pot passar qualsevol cosa, als 6 encara em poden veure alguna cosa dolenta, després pot avançar-se massa... sempre patia per una cosa o altra! Les últimes setmanes, si no el notava moure's gaire em posava fatal. Recordo un dia que vaig fer un soroll molt fort només per veure si reaccionava (i el pobre va fer un bot a la panxa!! ).

A més jo tinc ansietat de per sí, així que ho ajuntes i et surt un bon cóctel.

Intenta pensar en positiu i gaudir-ho tan com puguis. En major o menor mesura li passa a torhom, és normal. Ànims!

[lila]

Jo també m'he passat tots tres embarassos patint...
La sensació de no-control podia amb mi i tot em preocupava: si es movia molt, si es movia poc, si vomitava, si no vomitava, si la eco aniria bé, si el batec del cor era normal, si les mides eren les que tocaven...

Tot era un patir. En tots tres embarassos.

Vist en perspectiva, crec que si em tornés a quedar embarassada patiria igual.

Suposo que va a caràcters, hi ha gent que és més optimista, més confiada... i d'altres, com jo, que d'entrada el got sempre és mig buit, no fos cas...

I en un embaràs, que no tens cap control, doncs suposo que tot plegat s'accentua.

Jo em relaxava dient-me a mi mateixa que no hi podia fer res. Que si havia d'anar malament hi aniria igualment, fes el fes, pensés el que pensés, i que mentre anés bé n'havia de gaudir...

Molts ànims!!!

[SSG]

Bon dia! Moltes moltes gràcies, em sento molt identificada amb el que dieu, veig que ens passen pel cap a totes les mateixes coses. Em sento impotent per sentir-me així a veure si a partir d ara em prenc les coses amb més calma...

Difícil jejeje només espero la següent ecografia, la següent prova etc.

Moltes gràcies
Una abraçada

[petit_somni]

Bon dia!
Com ha dit alguna companya aixo va molt amb personalitats, jo em trobo molt identificada amb tot el que has dit i tambe em sento impotent de no gaudir tan com crec que ho faria sense tantes pors, pero no seria jo mateixa.
Jo estic de 14+5 i sempre esperes la propera eco aixi que paciencia i en aquests moments jo el que penso es que em de ser positives perque tot vagi be i com tambe han dit son coses que no podem controlar!
Sembla que em entrat al fascinant mon de la maternitat i amb ell les pors ja ens acompanyaran pero valdra la pena!
Molts petons!

[noyja]

Hola!
Jo estic com moltes de vosaltres...és el meu segon embaraç. El primer va anar molt bé, encara que vaig tenir un primer trimestre ple de nàusees, però bueno. La única por que tenia era que sobretot tot sortís bé i vaig patir bastant. Vaig gaudir molt però podia haver gaudit més.

Ara torno a estar i podria haver après de la meva anterior experiència però ara tinc moltes pors i dubtes. Crec que serà més difícil. Por per diversos motius: si podré i tindré forces de portar els dos nens, de com ho portarà la gran, si es sentirà sola, si tindré temps per tots dos....aiiix. Ara potser les hormones em juguen males passades però estic molt fluixeta. A sobre, m'han acomiadat de la feina (no hi havia gens) i em sento encara més inútil. Encara que podré gaudir de l'atur (tinc 18 mesos) i dels meus fills, però com estic tan acostumada a treballar....

[Náyade]

Hola maques!!

Jo avui de 21 i al principi estava com vosaltres. Em trobava com el cul (perdó per l'expressió), pitjor que mai en ma vida... vaig veure el + l'1 de Juny amb lo qual em vaig menjar tot el calor mortal de l'estiu (jo el porto molt malament), les nàusees tot el sant dia, i els vòmits continuus... va ser horrible!!! Això combinat amb la sensació de que no saps si tot anirà bé, si el teu cos ho està fent bé, si aquest malestar i tristor li estàs passant al petit... jo em sentia impotent i fins i tot una mica "penedida" del pas que havíem fet. Sabía que era questió de temps, però es fa molt llarg aquestes primeres setmanes, sembla que mai arribaràs a tenir panxeta i a sentir-lo dins, ni que mai deixaràs d'angoixar-te per si tot està bé... Per mi, els primers 3 mesos els esborraria tal qual, van ser el pitjor de la meva vida, i ho dic sense exagerar.

Després, tens la eco de les 12 setmanes i et treus un gran pes de sobre, veus que si, que estàs embarassada, que allà dins hi ha un ésser petit que depèn de tu i que tot i el cansament, malestars, sensació d'angoixa i d'estar super inflada (jo em sentia com un globus), el teu cos ho està fent bé i començes a confiar en tu mateixa...

A mi el que definitivament m'ha canviat el xip va ser la eco de les 18 setmanes, en que em van dir el sexe, la vam poder veure tan a gustet aquí dins... començar a sentir-la moure's i veure com creix la panxa i sents els copets... això va marcar un abans i un després. Si, m'angoixa que ella estigui totalment sana, i m'angoixa que l'embaràs acabi a terme i que tot acabi bé... però ara puc dir que SI estic gaudint de l'embaràs, ara que estic de gairebé 5 mesos!!!! També influeix força que ja no estic vomitant a cada cantonada!!

L'embaràs està molt i molt idealitzat i depèn de cada dona... Però si veus que es algo que no passa, que realment tens ansietat i els seus símptomes (et falta l'aire, palpitacions, formigueig, etc), consulta-ho amb metges o qui faci falta. Però la típica ansietat i nerviosisme barrejat amb por, crec que ho tenim moltíssimes dones, encara que la majoria et posin bona cara i et diguin que es el més maravellos del món (els primers mesos), no et pensis que ets l'única!!

Una abraçada i un altre per al teu petit/a

[Náyade]

I per suposat, només pensa en ell/a i transmet-li molt amor i carinyo!!! Que jo crec que ells ho noten!!! Confia-hi en el seu petit cor, i en tu mateixa, i pensa que tot valdrà la pena.

[SSG]

Bona tarda noies, gràcies a totes les que seguiu explicant me les vostres experiències em sento molt identificada.
Ara m ha donat per obssesionar me en si serà nen o nena,sembla una tonteria vist de fora pero tinc aquesta incognita que, tot sigui dit aviat resoldre'm per que farem el test prenatal no invasiu.

Una abraçada a totes, petons!!