Impacte psicologic Cessaria

[Cueta]

Es lo que iba a decirte, visita el foro apoyocesareas, te ayudaran en todos los sentidos, el práctico y el psicológico.
Mucha suerte!

[Aditi]

Mucas gracias, y me apunte al foro, esper que me puedan ayudar sobre todo con el parto que me viene ahora, no me gutaria que pasran los años y tener este sentimiento con dos partos en vez de con 1.

Un besio y gracias po leerme.

[carlaa]

hola, ja t he saludat en el foro apoyocesarias, ja veuras com et contesta molta gent i tens molta ajuda, tant pel pteu embaras, com pel teu estat animic. T entenem pq tothes sabem de que parles!

[curculla]

Hola noies,
la veritat és que anar.vos llegint m´ha anat bé. Jo tnc una nena de tres mesos mg i elpart va ser cessàrea perquè estava de nalgues i emvan dir que era l´unic reme¡i que hi havia. Axí doncs, va ser cessàrea programada.Jo mateixa vaig flipar amb la sensació que vai tenir quan va neixer pq no vai plorar ni res.
Doncs jo creia que no m´havia afectat però em va sortint ara amb el temps. Quan jo parlo amb normalitat de la cessàrea, tinc amigues que em miren amb cara de pobreta, va ser cessàrea i tnc la sensació que és la gent la que m´ha fet sentir que no era prou mare i no jo mateixa.
També m´està afectant moltíssim el fet de no poder fer lme,ara ja és la pq al final la nena no volia el pit. Això em va afectar moltísiiim, a part de tenir un sentiment de com si la nena em rebutgés ,tb em sentia cupable de tenir aquest sentiment,,pobreta filla.
I és que jo estava disposada a tot, és cert, tenir clivelles,mastitis i tot això ho he passat però no a no tenr prou llet. I us asseguro que vai llegir tots els llibres respecte aquests temes i no me'n vai sortir,no vai predre l´esperança fins que vaig veure que em posava una data llímit o acabaria boja i ia´xi tb m´ho va recomanar la llevadora.
És cert que des de la boona fe ens diuen, és igual mira la nena que bé que està, jo segurament tb ho hagués dit. Però el què necessites és poder-hoplorar i compartir i que al´gu et digui: ho sento, tu volies unpart vaginal no ha pogut ser, em sap greu. Tal com diu en C. gonzález.
Tb crec que vai passar depressió postpart sense ni saber què era. Jo no vai tenir recolzament familiar, però això ja sabia que no en tindria. Però el cas és que se'm trencava elcor al mínim plorpetit que fes la meva filla, o a les nits, quan em llevava per donar la presa em venien al cap pensaments de pors, com por de ser atacada a casa mateix,por a l futur de la humanitat,no sé, eren unes pors molt rares que no havia tingut mai i que ja m´han passat. Tb se'm va fer mooooolt dur que fos ple hivern, nevades, els apagaments de llum elèctrica i tot això. Algú ha tnlgut aquests tipus de por? eren de la depressió postpart? és que la cessàrea en sí era fotuda la recuperació però snese ajuda ni res,ho vaig trobar ben senzill així com tb les tasques del bebè. A mi elquè em va afectavan ser els meus propispensaments.

[mamadiana]

Hola Curculla. Primer de tot he de dir-te que em sento completament identificada amb tu. Jo fa 14 mesos i mig que vaig passar pel mateix. Els mateixos sentiments de no ser prou mare, de sentir-me incompresa i molt poc recolzada per la familia (sort del meu marit, té més paciència que un sant!!) i sobretot un primer mes de depressió absoluta, de plorar per tot, de lactància molt difícil, de sentir-me rebutjada per la meva pròpia filla... en fi, que no estàs sola.
Poc a poc vas veient més llum, les coses es fan més fàcils... i te n'acabes sortint, encara que sempre et trobes amb algú disposat a recordar-te l'espineta que tens clavada. Paciència i sobretot parlar-ne molt i plorar el que faci falta, i no fer cas de la gent que no ho entengui, perquè o et diran que no n'hi ha per tant o et compadiran (que no sé què és pitjor).

Un petó

[Aditi]

Curculla cariño muchos animos!!!!! Siento mucho que lo estes pasando tan mal, solo quiero decirte que si necesitas desahogarte me tienes aqui para lo que necesites, te lo digo de corazon cariño!!!!!

Un besazo super grande amor

[neuetes]

ostres, curculla, em sap molt greu tot el que expliques.
Jo no vaig tenir cessària, vaig parir vaginalment i si, vaig tenir depressió post-part i tenia els mateixos sentiments que expliques: por a que m'entressin a casa, por a que em prenguessin la nena, por a no saber alimentar la meva filla, por a no donar la talla com a mare, por, por i més por.
Jo també volia fer lme i al final no va poder ser, encara no sé del cert que és el que va passar, però em sembla que va ser un cúmul de circumstàncies: la llet em va pujar tard, amb la qual cosa la nena la vaig tenir que ajudar amb suplements des de la primera setmana, depressio post-part (que em va durar una mica més d'un mes), possiblement algun problema de tiroides, poc suport familiar,... i el que més em va afectar: sentir-me rebutjada per la meva filla, pel pit.
Però sempre tens alguna bona persona del teu voltant que t'ajuda, et fa sentir acompanyada i estimada, com va ser en el meu cas el meu marit, que al principi tampoc em feia cas (com la resta de la meva família "estas emaniada!" em deien), però quan va veure que no parava de plorar (dia i nit), tenia molta ansietat cada vegada que la nena plorava i que amenaçava continuament de deixar el pit, quan la nena només tenia 1 mes, va veure clar que o m'ajudava o m'acabava d'enfonsar. Així que, no vaig demanar ajuda professional, ell i una molt bona amiga em van ajudar i poc a poc, dia a dia, vas agafant confiança en tu mateixa, t'adaptes a la nova realitat i surts endavant.

En fi, ja veus que no estas sola. Un petonàs i estem aquí pel que necessitis.

[Ayrs]

Curculla, ho em sap molt greu tot aquest cúmul de vivències que t'ha fet sentir malament.
És cert que hi ha un enorme buit social respecte al recolçament amb tot el que comentes. Les persones que tenim al voltant no entenen què necessitem d'elles.
Ja vaig comentar que vaig poder evitar la cessària (tan de bo hagues pogut coneixer el teu cas i poder indicar-te on anar a provar un part vaginal si haguessis volgut!!) però si va haver uns moments en que vaig pensar que no hi havia res a fer i havia de renunciar no només al part "somniat" sinó directament al part vaginal. I vaig plorar. El meu marit amb la millor intenció em deia el de sempre, que no plorés, que pensés allò, que si havia de ser el millor... ¡pero jo NECESSITAVA PLORAR!
També ho parlava amb amics de forums i en general el mateix, "bueno, si s'ha de fer...", no sé, jo em sentia buida amb les seves respostes, ¿tant de temps explicant-lis els meus desitjos pel part de la meva filla, i l'unic que sabien dir-me quan tot se'n anava en orris era gairebé "no passa res?" És més, abans de saber jo que la meva filla venia de natges, en aquest mateix forum hi havia una noia que comentava que s'estava pensant si programar-se o no la cesària per a la seva, que estava també de cul, i comentava que li sabia greu. Moltes respostes eren que tampoc s'ha de dramatitzar, que lo important es que la nena estigués bé... Ja sabeu com ajuda tot això, oi?
Pero sort el fet d'estar ficada al mundillo del part coneixia dones que havien passat pel mateix, les vaig escriure, i en dues línies em van fer sentir acompanyada, només dient-me que els sabia greu i em comprenien (ho estic escrivint i m'estic emocionant).
Quan perdem alguna cosa, tot i que sigui l'esperança en alguna cosa, o la possibilitat d'alguna vivència, em de tenir el nostre temps de dol, és sa, és normal i és el nostre dret. Algun dia traurem ensenyances de l'experiència i veurem que potser ens han permès millorar com a persones. Però aquest camí és llarg i necessitem recolçament i comprensió.

Per cert, em penso que a moltes de les que heu escrit a aquest tema us podria interessar:
Dins del marc de la Setmana Mundial del Part Respectat, l'associació Dona Llum con ha anat fent els ultims anys ha organitzat una jornada, aquest any es diu "Trauma i Plaer al Part". Aquesta jornada es de pagament per poder assistir (35€ dinar inclòs, vaja que es força econòmica). Però dins de la jornada hi ha un acte obert i gratuït, la presentació del llibre Cesárea, más allá de la herida http://elpartoesnuestro.files.wordpress ... sarea1.jpg . Un llibre de fotografies de dones que han patit una cesària i mostren les seves cicatrius. La presentació la farà la Ibone Olza, autora del llibre ¿Nacer por cesárea? A més hi participarà l'actriu Ariadna Gil, que també va patir una cesària i ha volgut participar en aquest acte.
Aquest acte de presentació serà aquest disabte de 13 a 13.30 a Centre cívic Casa Golferichs, a Barcelona.

[curculla]

Moltes gràcies noies. Aquí em sento molt recolzada. espero poder-ho anar païnt demica en mica tot i que sé que mai de la vida em marxarà del tot el sentiment de frustració. Tinc la sensació que molt poques coses a la vida em podran fer sentir ptjor del què he passat.
Ara tnc dies de tot, tot que amb l´olor de la prmavera em començo a sentir més alegre. Fa poc vaig pensar: quantes vegades he rigut a carcajades amb la nena? doncs no gaires!Molt poquet! Vull q això canvii i com diu la dita: s plores perquè no has vist el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. Bé, s necessito plorar ho faig però ara ja no amb la nena!
Abans tenia la sensació que parir la nena i alletar.la era la meva responsabilitat i que li havia fallat. Bé,encara tc aquest sentiment però joli doonava tanta importància que no veia que la nena tb em necessita per mil coses més A Mi i jo he de ser allà, amb ella.Axò m´ho hadit el meu marit

[curculla]

Ah! també vull dir que jo he tingut una vida mooooolt dura, no vull ni parlar.ne, i potser per això havia posat molta il.lusió i esperança en què el meu cos sabés parir i alletar.

[Aditi]

Claro q si curculla!!!! hay muchas mas cosas importantes, esto es solo una fase, lo importante son los años q os quedan juntas y la de cosas q te queda por darle y q ella te de. Yo tambien he tenido una vida muy dura, sobre todo mi niñez, por eso hago todo lo posible para q mis hijos tengan todo lo q no pude tener yo y para q no sufran lo q yo, sobre todo sentimentalmente, muchas veces es mas importante el calor, el cariño, la amistad y la complicidad q le puedes dar a tu hija q lo material o algo temporal como la LM.

Hay muchas madres q no paren, si no q adptan y no pueden parir ni dar LM a sus hijos y por ello no son peores madres, ninguna es mas q otra por poder hacer cosas q otras no, o al reves, lo importante es q tu estes hay para tu peque y lo demas no importa!!!!!

Arriba ese animo cariño y si necesitas algo ya sabes!!!!!!

[juliet]

Aditi, un cop és m'encanta el que dius!!!!és ben bé així!!!!
ser mare és molt més que el part o la lactància, i entenc els sentiments quan una cosa tan important no va com un s'ho espera, però l'important per la teva filla és que tu estiguis al seu costat bressolant-la, cantant-li cançons, somrient-li, acariciant-la....moltes moltes coses que són les que la teva filla portarà a dins, independentment de com hagi nascut o com s'hagi alimentat.
Jo també vaig tenir cessària i no ho desitjava, però és el que va salvar la meva filla, i per mi el problema no va estar en la cessària sino en no poder-la agafar ni veure en tres dies des del part, i després vaig trigar uns quants més a tenir-la als meus braços. Això em va provocar una "caiguda" impressionant, però el dia que la vaig tenir a casa es va acabar, jo sempre ho recordaré i quan hi penso em surten les llàgrimes d'emoció per la sort de tenir-la aquí i de pena perquè no la vaig poder abraçar els primers dies. Això sí, ja em vaig encarregar prou de "compensar-li" tot, la tenia tooooot el dia en braços i fent-li petons!!!!!
Molts ànims guapa!!i ja veuràs com aviat veuras totes les estrelles!!!!

[curculla]

Moltes gràciespelsvostres ànims!!m´anima llegir.vos.
Una pregunta: a les que us van fer cessàrea, us van donar molts de calmants? sabeu quins?
quan jo vaig dir que em feia molt mal la ferida la primera nit em van donar un calmant fort que vaig quedar força "roqui" i a la nit em portaven una pastilla( què era???) que em deien que l´havia prescrit el meu ginecòleg i que era per dormir tranquil.lament no sé si ho donava a tothom, però és que jo no estava gens nerviosa.... a algú tb li ha passat???

[carlaa]

Jo no se que dir-te.
Jo notava mal i creia que era normal, i quan allo es feia bastant insportable, viag dir-ho, i es clar, primer que encara no podien, despres que ho havia d haver demanat abans, que no m havia de fer mal, total, que recordo estar alli aguantant-me les llagrimes sense poder parlar del mal,i la gent entrant i sortint i parlant...
Crec, pero no t ho se dir del tot, que el que em van donar va ser tot per la via, pero es clar, cada metge te la seva forma d actuar...
una abraçada.

[petazetas]

A mi el meu obstetra va dir-me que demanés tot el que em fes falta per que els primers dies el mal és molt fort (i així és). A mi m'anaven a nolotils per la via.
I després quan ja me'n vaig anar a casa paracetamols (ui o ibuprofenos, ara no ho recordo).
La veritat es que ens toca patir molt i molt, jo el primer mes ho vaig passar fatal, em feia molt mal aixecar-me del llit i del sofà i amb la nena a braços ni us dic.
Cap als 15 dies vaig notar una certa millora i al mes va ser la primera vegada que vaig pujar unes escales i que no em va fer un dolor tremendo. A partir de llavors ja va ser molt ràpid i em va millorar tot força.

[Aditi]

Moltes gràciespelsvostres ànims!!m´anima llegir.vos.
Una pregunta: a les que us van fer cessàrea, us van donar molts de calmants? sabeu quins?
quan jo vaig dir que em feia molt mal la ferida la primera nit em van donar un calmant fort que vaig quedar força "roqui" i a la nit em portaven una pastilla( què era???) que em deien que l´havia prescrit el meu ginecòleg i que era per dormir tranquil.lament no sé si ho donava a tothom, però és que jo no estava gens nerviosa.... a algú tb li ha passat???

Ya siento no poder ayudarte pero hace 7 años y no lo recuerdo!!!!!

[monitopos]

Hola a todas.

Yo también tube a mi hijo por cesàrea y eso fué un absoluto trauma para mi, después de tantas horas.

Cada persona tiene sus vivencias de una manera i nunca hay que menospreciar lo que siente una persona porque hay cosas que son peores. Lo primero para afrontar un trauma es ser consciente de que una lo tiene, por la manera que sea y luego es intentar afrontarlo y salir de él de la manera mejor, yo creo que no se tiene que menospreciar ningún sentimiento.

A mi me costó bastante la lactancia, pero lo conseguí, y gracias a que encontré un buen grupo de ayuda a la lactancia que me ayudaron tanto en la lactancia como emocionalmente.

Ahora estoy embarazada y busco tener un parto lo mas natural y respetado posible, me estoy informando mucho y me estoy intentando preparar emocionalmente por si termina en cesárea, tanto es el miedo que tengo a cesárea que me da terror, sueño todas la noches sueños horribles, pero quiero que si llega ese momento sea poque en realidad es totalmente necesaria.

Nadie es menos mujer por tener un parto o una cesárea ni por no poder dar el pecho o si. Me considero una mujer fuerte y he pasado por muy malos momentos en la vida (muerte de mi madre después de luchar durante 5 años contra tres canceres).

Bueno es lo que yo pienso y siento.

[Aditi]

Hola a todas.

Yo también tube a mi hijo por cesàrea y eso fué un absoluto trauma para mi, después de tantas horas.

Cada persona tiene sus vivencias de una manera i nunca hay que menospreciar lo que siente una persona porque hay cosas que son peores. Lo primero para afrontar un trauma es ser consciente de que una lo tiene, por la manera que sea y luego es intentar afrontarlo y salir de él de la manera mejor, yo creo que no se tiene que menospreciar ningún sentimiento.

A mi me costó bastante la lactancia, pero lo conseguí, y gracias a que encontré un buen grupo de ayuda a la lactancia que me ayudaron tanto en la lactancia como emocionalmente.

Ahora estoy embarazada y busco tener un parto lo mas natural y respetado posible, me estoy informando mucho y me estoy intentando preparar emocionalmente por si termina en cesárea, tanto es el miedo que tengo a cesárea que me da terror, sueño todas la noches sueños horribles, pero quiero que si llega ese momento sea poque en realidad es totalmente necesaria.

Nadie es menos mujer por tener un parto o una cesárea ni por no poder dar el pecho o si. Me considero una mujer fuerte y he pasado por muy malos momentos en la vida (muerte de mi madre después de luchar durante 5 años contra tres canceres).

Bueno es lo que yo pienso y siento.

monitopos muchos animos cariño!!!!!!! se lo dificil que es pasar por una cesaria en el primer parto, y mas cuando no te explican y piensas que es innecesaria.

Espero que esta vez tengas el parto que tanto deseas y q si no puede ser, que sea por el bien de tu peque o el tuyo, muchos animos y mucha fuerza cariño ya veras como todo sale bien!!!!!

YA nos contaras ehhhhh!!!!!!!

un besazo enormeeeeee

[monitopos]

Gracias Aditi, lo voy a intentar con todas mis fuerzas.

Gracias.

[curculla]

Ànims monitopos!!!

Noies, per quines raons us van fer cesàrea?
és que a mi era pq la nena venia de culs, però algú sap pq no es giren? és que el ginec`leg em va dir que després de treure.la podrien saber perquè no s´havia girat,s era pel cordó,etc, però després em va dir que no hi havia res d´això i que no sap pq no es va girar.
Algú sap pq passa això? ent eniu informació?