EL MEU NO-PART

[Su_]

Be ja se que fa 7 mesos que va passar i com diu molta gent l'important es que tant la nena com jo estem be (quanta rabia fa sentir aixo!)

El meu embaras anava perfectament i jo que sempre havia tingut por al part em vaig interesar pel part natural de tal manera que no volia sentir-ne parlar d'oxitocina, epidural, episiotomia ni cap intervencio medica, jo no estava malalta, estava embarasada i volia tenir un part fisiologic, per fer caca no necessito cap metge no? doncs per parir tampoc!
El meu "estimat ginecoleg" no va ser el que jo esperava, doncs quan em vaig decidir parlar amb ell ja estava a mes de la meitat de l'embaras i em vaig quedar amb una frase.... "al mecanico no le dices con que llave quieres que desatornille y atornille a tu coche, pues esto es lo mismo, si no te gusta el mecanico, cambia de mecanico..." em vaig quedar a quadres... doncs el meu cotxe el puc canviar pero el meu cos no te recanvis.... aixi que em vaig repensar l'Hospital on pariria.... fins i tot vaig sommiar el meu no-part al HGC... i vaig decidir que no volia aixo i vaig decidir que pariria a L'Hospital Mutua de Terrassa...

Havien passat 2 dies de la meva DPP, el 14/12/2009 a les 22h vaig començar a notar unes contraccions mes fortetes, el meu home estava cansadet i es va quedar adormit al sofa, i jo que no volia fer-lo patir no li vaig dir res, aixi que vaig agafar la meva pilota i vaig comptar les contraccions, quan venien, quanta estona duraven i quan paraven... em vaig dutxar, em vaig arreglar els cabell i al menjador de casa en la meva intimitat total anava passant l'estona, de tant en tant anava al lavabo, semblava una babosa, doncs estava fent tot de cop, possar tou el coll de l'uter, dilatar, perdre el tap mucos... a les 5 de la matinada vaig avisar al meu home que semblava que estava de part i que anessim a l'hospital (ja portava mes 2 horetes que tenia contraccions cada 5 minuts i duraven 1 minut), pero que no es preocupes que es fes un cateto amb llet i es vestis tranquilament, quan ja estava preparat plofff van desapareixer les contraccions... (ja havia llegit que en tensio produïm adrenalina i aixo fa que baixi el nivell d'oxitocina i es pari el part... com si fos un animal en apurs...) aixi que vem decidir deixar aixo d'anar a l'hospital per mes tard...
Al cap d'una hora van tornar les meves contraccions i vaig anant suportant-les ficant-me a la dutxa, caminant pel mini-pis i fent servir la pilota fins que a les 13h vaig decidir anar a l'hospital... fins i tot l'angunia de pensar en que potser no em respectarien em va fer vomitar... Al arribar em van possar corretges i em van fer un tacte... aixo em va enfonsar... nomes estava d'1 cm!!! pero si portava ja 16 hores de contraccions!! em van donar a decidir o em quedava ingresada o em tornava a casa i tornaria quan tingues contraccions cada 5 minuts (que es pensaven cada quant les havia patit?) evidentment vaig decidir tornar a casa... li van dir al meu home que si o si havia de menjar alguna cosa, amb mes rao si havia vomitat... ja em veieu a casa amb una sopeta que no podia ficar-me a la boca perque tenia l'estomac tancat i patint contraccions... i vinga la pilota, la dutxa i caminar... fins arrivades les 22 de la nit... ja portava 24 hores... tornem a l'hospital i a mig cami faig tornar al meu home a casa... doncs a la carretera s'em van parar les contraccions... aixi que cap a casa! al cap d'una hora ja no suportava mes estar a casa i un altre cop agafa el cotxe, arrivant a l'hospital un altre cop semblava que es paraven... li vaig dir al meu home i el pobre em diu "i que fem??" vaig decidir que aparcats esperariem a veure que passava... i van tornar... alla vem estar una horeta controlant... no sabeu quin mal em feien alla al cotxe... no estava comoda, no podia moure'm... i encara havia de caminar uns 5-10 minuts fins arrivar... m'havia d'anar parant... en arrivar ens van fer pujar a la primera planta i em van donar una sala de dilatacio per a mi soleta, em van posar monitors 30 minuts i un tacte de regal... estava de nomes 3 cm.... portava mes de 26 hores i nomes estava de 3 cm! em vaig quedar ingresada, aixi que em van fer una mostra d'orina, em van posar la via (per si un cas necessitava medicacio) i em van treure sang... l'ultima vegada que ho farien en l'embaras! em van punxar antibiotic perque en l'exudacio va sortir positiu i la llevadora em va preguntar si havia trencat aigües... jo li vaig dir que no i que volia part natural... em va dir que cap problema, es mes ella no em trencaria la bossa aixo em va deixar mes tranquil.la... em va preguntar si volia la pilota i em va desconectar totalment dels monitors perque em pogues moure... la llevadora va desapareixer... be jo se que hi era per alla de tant en tant pero era com invisible, cada cop les contraccions no em feien tan mal... be suposo que el meu cos s'estava acostumant i la meva ment s'estava desconectant, doncs no se ben be quan em van fer monitors un altre cop, aquesta vegada no em va empotrar al llit, nomes volia escoltar el cor de la nena i em va deixar estar a la meva posicio natural, tot correcte, i em van fer un tacte... ara ja cada cop que venia una contraccio em venien ganes de que m'apretessin les lumbars, aixi que li demanava al meu home... fins que el vaig agobiar tant que va patir mes ell que jo amb les contraccions i em va demanar (no amb bones maneres) que em poses l'epidural, jo estava en el pitjor moment, quan necessitava que estigues del meu costat... aixi que la vaig demanar a la llevadora que de quant estava en el tacte que m'havia fet (potser feia una hora) i em va dir que de 8 cm. i jo esperançada que em diria que no li vaig dir "entonces ya no puedo pedir la epidural ¿no? (com buscant suport en ella i que em digues que no...que ja estava complerta....)" pero per contra meva va dir que si.... li vaig demanar si podia anar al lavabo que despres no em deixarien anar-hi i em va deixar mentres ella buscava a l'anestesista... quan estava al lavabo em va venir mal de ventre i unes ganes d'apretar i vaig seguir el meu instint (tant de bo hagues sortit la nena en l'apreton!) vaig trencar aigües! aixi que vaig cridar al meu home que busques a la llevadora que vingues pero que no trepitjes les aigües! jajaja jo no se que em va agafar... era com obsesio! les aigües de la meva nena! estaven una mica tacades d'un color verdoset, la llevadora va possar una tira reactiva i li va treure importancia a les aigües tacades...
Vaig anar a la sala de parts caminant i quan em disposava a pujar l'escaló per pujar a la camilla em va donar una contraccio ben forteta que vaig suportar possant-me de genolls! just en el moment que entrava l'anestesista es notava que volia escapar d'ell? vaig trencar a plorar en el moment que em va donar el consentiment per signar, en el moment que ja no hi era el meu home.... i que m'estava explicant que i com ho feien i que m'havia de quedar quieta.... no podia, no volia l'epidural, estava en contra del que jo volia... i que no podria quedar-me quieta! aqui es va ficar la llevadora, la ginecologa per tractar d'animar-me... dient-me perque l'havia demanat¿?¿? els hi vaig dir el perque.... pero ja era massa tard per mi... ja me la possarien... em van dir que no em faria mal, que si que sabria estar-me quieta, que esperarien a que acabes una contraccio per punxar.... etc... la veritat es que no em va fer mal al possar-la, pero nomes em va fer efecte a la meitat dreta... encara aixi no volia que em fiquessin mes dosi... em van possar de costat pero res... a partir d'aqui tot van ser complicacions... perque va ser tot molt rapid... el cor de la nena fallava en cada contraccio... em van preguntar si no tenia ganes d'apretar? (el meu instint va marxar amb l'epidural)... van parar el part, van fer prova del PH (va sortir be) i van fer monitoritzacio interna... resultat...cessaria! la fatidica paraula, aqui vaig trencar un altre cop a plorar... no coneixeria la nena amb el meu home, no estariem junts en el moment mes important de la nostra vida, vaig pregar que li deixessin estar, total ja estava de verd! i ell no veuria res si es quedava al meu cap al darrera de la pantalla... es van negar en rotund... (jo ho havia de probar...) em van fer despedir-me del meu home... em portaven a quirofan... un cop alla van possar-me el braç dret pegat al cos amb aixo de medir la tensio... el braç esquerre atat com si estigues en una creu... em van ficar mes dosi de l'epidural mentres preparaven una pantalla verda.... i em van fer proves d'anestesia... semblava que tot estava ok... i van començar... van tallar de dreta a esquerra, la primera capa... be... no em va fer gaire mal... notava pressio com ja m'havien explicat.. pero al començar a tallar el muscul... vaig fer un crit que paressin! com? em deien que passava? doncs que no vaig notar que em removesin sino que vaig notar com tallaven, la ginecologa molt borde em va dir que no podia ser que alla tenia l'anestesista i que li digues que notava i mentes pessigaven el muscul jo vaig dir el que sentia... van fer proves de fred, de punxades, etc i evidentment es van adonar que tenia la zona desperta, em van dir que estava massa nerviosa i van dir "anestesia general" em van punxar al braç i em van donar a respirar profundament fins a 10... i fins aqui es el que tinc de coneixement....
Com en un somni vaig veure al meu home amb la nena en braços, van parar la camilla al seu costat 2 segons i li vaig fer un petonet a aquell bebe i rapidament em van endur a una sala... quan em vaig despertar em sentia sola, amb fred, drogada i rodejada de maquines... alla nomes hi havia una infermera.... de mica en mica vaig començar a reaccionar i vaig demanar veure la meva filla, al meu home, pero em van dir que no podia... que alla nomes podia estar jo.... vaig pensar fins i tot que la nena havia mort (no m'enrecordava si era veritat veure aquell bebe o no) i que no m'ho volien dir... vaig plorar i molt demanant que necessitava veure al meu home, tenir la meva filla i despres d'insistir molt aquella infermera em va dir el que hi havia a l'informe.. que la nena havia pesat 2.920gr i media 48 cm. que estava perfecta, el test apgar era 10/10... i que en el moment que pogues moure les 2 cames em pujaven a l'habitacio! ja em veieu a mi alla... l'unic que se'm va passar pel cap va ser la imatge de KILL BILL quan la noia desperta del coma i esta a la folloneta i comença a concentrarse als peus perque es moguin... i aixi vaig fer jo! la part esquerra es va despertar abans... pero la dreta... no es despertava i jo m'agafava la cama intentant que es mogues, em pegava fins i tot a la cama... per culpa d'ella encara no veuria la meva nena!
Al final quan es va despertar van anar a cridar a un camiller perque em portes a l'habitacio... 30 minuts va trigar en venir! i em van portar, quin cami mes llarg.... el meu home estava a l'entrada de la planta, estava desesperat, doncs li havien dit que en 1 horeta hi seria alla a l'habitacio...
Van fer sortir als meus pares de l'habitacio i em van posar el meu camiso i em van canviar al llit... la meva nena era alla al seu bressolet i jo ni me la mirava...
M'enrecordo que tenia alla a la meva nena i no la sentia meva, era com si veies el bebe de qualsevol altre persona, em donava molta ternura pero no era amor de mare... i l'havia d'alimentar jo... si no tenia ganes de res... encara estava sota l'efecte de les drogues que em van administrar i no podia amb mi... com podria fer jo res per aquella personeta¿?
El principi va ser molt i molt dur, tant pels meus sentiments com per la LM....

LA MEVA PRINCESETA MARIA HAVIA NASCUT EL 16/12/2009 A LES 6 AM i jo la vaig coneixer a les 10:30 am.... despres que el seu pare i els seus avis... vaig ser l'ultima... i a sobre tinc una cicatriu que em recorda cada dia com va ser per on va sortir la meva filla... cada mes rememoro el meu NO PART

No havia tingut forces de escriure la cronica i m'ha costat molt, moltissim... tant que tinc un nus a la gola... no he volgut possar-la al post de la meva filla perque em fa coseta embrutar el post amb aquesta experiencia tan dolenta...

El proper intentare part natural un altre cop... amb la diferencia que en el proper (m'haig d'esperar un temps) ja tindre mes coneixement i no em deixare influenciar per ningu i si el meu home pateix i vol epidural, que se la posi ell!

[gretagalgo]

Ohhhhh¡¡¡¡

[patufeta]

ostres, quin patir...

[lileta]

Su.... no tinc paraules, aquesta crònica és, excepte per la duració d'hores clavada a la meva!!!!!!!!!!!!!! A mi a la setmana 42 em van igressar per provocar el part. Em van posar el gel de prolactamina o no sé què i a les sis hores vaig començar a tenir contraccions, però directament de les fortes fortes (diuen que així passa amb el gel, i regulars des del primer moment, cada dos minuts. Vam aguantar sis hores a l'habitació de la maternitat i llavors va ser quan em van baixar a la sala de parts (nosaltres solets amb una llevadora encantadora). A partir d'aquí exactament com ho expliques, (sentiments inclosos) epidural als vuit passats i freqüència cardíaca del Biel comença a baixar, fan la prova, tot correcte i esperen una hora més, segueix baixant i a l'hora tornen a fer la prova, no se n'en surten, la sang es coagula abans de poder analitzar-la i després de set intents de fer la prova, quan el cor baixa a 60 cessàrea d'urgència! Un deu a la maternitat, van respectar al màxim el que vaig demanar, només que l'anestesista un capullo que no entén el desig de part natural (va ser ell el que es va presentar a la sala i em va dir que em veia fatal, i jo vaig cedir....) i la llevadora, una noia joveneta i encantadora, li va faltar fer-se valer per sobre l'anestesista i aconsellar-me que anava molt bé. Ara bé, passats un any i mig ni me n'en recordo, però els primers dies...... sentia una coseta....

L'explicació del meu ginecòleg privat i d'una llevadora mare d'una amiga meva és que als vuit ja no es posa epidural perquè el canvi de pressió en la circulació de la sang a un estat tan avançat fa que no oxigeni bé.... (alguna cosa així, no recordo les paraules exactes).

Jo ho tinc del ot superat però t'entenc tant bé, la teva crònica m'ha deixat glaçada de tant que s'assembla a la meva....

[ña]

Ho sento molt que el teu no-part acabes aixi, deu ser molt dur, pero anims que segur que si en vols tenir mes, ho podras aconseguir. Ni tots els embarassos son iguals ni tots el parts. Anims i mima la coseta que tens al braços, que espero que estigui millor.

[Ítaca]

Em sap greu q no tinguessis el part q tu volies, però també penso q nosaltres mateixes som les úniques culpables quan ens sentim malament pq les coses no surten com les havíem idealitzat (q ningú s'ho prengui malament, eh?). Tu vas idealitzar un part el més natural possible i sense medicació i vas acabant en cesària... jo vaig idealitzar un part totalment medicat, amb epidural i sense dolor a l'hora de l'expulsiu, i vaig haver de parir sense epidural i patint i suant la gota grossa... jo em vaig sentir totalment descolocada quan estava allà empenyent, pq tenia claríssim q no volia patir cap dolor i el mal q estava notant era massa... i a tu et va passar el contrari (encara q no hagués acabat en cesària suposo q tampoc et sentiries bé pq et van posar l'epidural...).
si mai torno a quedar-me embarassada, tinc clar q no idealitzaré el part... mentre q el petit no pateixi, q vagi com hagi d'anar...

[Silvia (Gironina)]

Itaca: quina casualitat, a tu et va passar com a mi!!!! Jo pensava que a la mes minima demanaria una epidural i deixaria de patir. Amb el primer embarac vaig arribar a l'hospital de 5 cm pero dilatant molt de pressa i no em van voler posar l'epidural perque deien que ho espatllaria tot i que si no me la posaven que pariria en 1 hr (al final vaig parir en 2 i mitja en total). Em van convencer pero vaig jurar que jo per un part natural no passaria mai mes!!!
Doncs, ironies de la vida, amb el segon embarac vaig despertar al meu marit a les 6 del mati a la segona contraccio i li vaig dir: MARXEM! cap a l'hospital que aquesta vegada vull arribar a temps per l'epidural i... sorpresa! Al cap de 45 minuts de cami... arribava de 8 cm i tampoc em van voler posar l'epidural de tan rapid com anava la cosa. Em vaig quedar tan descol.locada que vaig dir al meu marit que jo aixi no volia tenir la Thais! La doctora em va convencer que em calmes, que tot aniria be i em va entrar una por terrible pensant en el primer part. Evidentment el cos va seguir fent la seva feina (vulguis tu o no!) i sort que la Thais va arribar a l'hora i mitja d'entrar a l'hospital!!!! MAI MES!!! Respecto molt les opinions de tothom i reconec que les dues vegades m'he recuperat de pressa i se m'han mig passat els mals quan he conegut els meus fills, pero passara molt temps fins que pugui entendre que la gent pensi que parir al natural sigui tan maco... . Jo recordo els meus parts espantada, amb dolor que no volia patir i episiotomies enormes, a sobre, per no poder-me relaxar quan tocava!

Su: crec el mateix que la Itaca, quan idealitzes una cosa i no surt com vols, es normal que ens sentim tristes i frustrades... Molts anims, noia, amb el temps se superen els mals records...

[Ayrs]

Ostres Su_, quin greu com va acabar el teu part, amb lo bé que ho estaves fent!!! Es veu de lluny que tenies molt clar el que volies, llàstima que els teus acompanyants no van saber-ho veure. Si la llevadora s'hagués adonat que li estaves demanant l'excusa per no posar-te l'epidural, només dir-te que te la podies posar però seria millor que seguissis així t'hauria donat la força per dir que aleshores no la volies. Si haguessin vist que et senties pressionada i que no volies intervencions!!!
El moment de sentir que tindries una cessària deuria ser duríssim, ja no és el no tenir el part dessitjat sinó anar a l'altre extrem, la soletat, la separació del pare... no es té en compte el que dius, que segueix sent el moment més important de la vostra vida. No em sembla que imaginar aquest moment compartit amb la teva parella sigui massa idealització.
Perdre això es motiu de sobra per sentir tristesa. Les decepcions son part de la vida, no hem de sentir cap culpabilitat per tenir sentiments dolorosos. Amb el temps s'apren, es supera i es tira endavant amb una lliçó que cadascú ha de treure.
De tota manera, molts professionals haurien de llegir aquests relats, veure quines son en ocasions les conseqüencies (encara que sigui en part) de les seves paraules.

Estaré a l'aguait per llegir el que queda de relat, una abraçada.

[juliet]

T'anava a dir el mateix que l'Itaca,
Tots els parts són parts, independenment de la seva evolució, no hauries de pensar mai que pel fet que tot acabés en cessària, ja no havies parit.
Jo vaig acabar amb cessària amb la primera (prematura)i amb el segon vaig tenir un part natural, en els dos casos el part ha estat un part, això sí, amb la primera vem partir de valent, però amb el temps tot queda en una experiència, i veure que hagi com hagi anat els teu fills estan sans i bé, doncs ja no es pot demanar més
Jo en tot moment estic més que agraïda al personal mèdic que em van atendre, ho van fer tot pensant en el bé de la meva filla i meu i van estar apurant al màxim perquè no hi hagués cessària, però les coses ja estaven massa complicades i evidentment ni em van demanar opinió...el temps just de signar papers i corrents a obrir i la nena cap a la incubadora.
Les coses a vegades no surten com un les planeja, per això el millor és no planejar gaire i desitjar que tot vaig bé, sigui com sigui la manera com vingui

[Su_]

Acabo de terminar la cronica...

Gracies a totes pels vostres comentaris...

Ayrs moltes gracies per llegir-me... m'encanta com t'expreses i segueixo els teus comentaris tant de part natural com de LM... m'has donat una idea... potser imprimire el meu relat i el fare arribar a l'hospital... perque vegin la part de la historia desde el punt de vista de la partera...

[Arga]

Ostres he patit tant llegint el teu part, però pensa que tu tens una recompensa la teva petita, jo a aquestes alçades 2.5 anys buscant, clar que tinc un ideal de com m'agradaria el part, però per mi lo important és poder tenir aquest petit o petita. Lo que vingui pel camí allà s'ha de quedar, mirar endebant i no enrera. Lo que ha passat a passat i la teva petita te l'estimes igual, sigui com sigui el part, n'estic segura!! Per lo tant treu-li importància guapa, la teva petita és amb tu i tu una super valenta, quedat amb això!!

[Marta81]

Jo tambe he tingut al meu petit tresoret per cesaria i se com et sents. Jo encara ara, despres d'un mes de vida del meu petit, quan hi penso ploro!
Per mi la cesaria ha set molt dura i freda.

Anims i si cal plorar es plora!
Jo vaig demanar a la llevadora si em podia pendre alguna coseta, pq em sentia molt tova i la seva resposta va ser: Plora sola, amb el teu home, amb el nen, amb qui sigui, pero plora! Es aixo el que et recepto!

I aixi encara ho faig, quan penso en el dia del part o quan em miro la cicatriu...

Anims i endavant. Pels nostres petits es supera tot. Necessitem temps. El temps q calgui!

Marta

[D.J.]

Siento mucho todo lo que te ha pasado,pero te comento que yo tube parto programado(despues de habermelo parado la primera vez porque venia antes de tiempo),vaginal con oxcitocina y epidural,habia pensado muchas veces en tenerlo natural y en casa,pero cuando me lo tubieron que parar y tube que hacer reposo en casa pensaba una y otra vez que no viniera mi niña en esas condiciones y lo pase muy mal de hecho tres años despues aún arastro consecuencias, como la Goga pienso en mi parto y mucha veces pienso en la suerte que he tenido de poderlo tener con todas las garantias,porque si no hubiera sido así quizas ni mi hija ni yo estuvieramos aqui.
En el siguiente no me planteo tenerlo natural,de hecho me es indiferente como nazca,mientras salga sanito,a su tiempo y bien.
Tambien decirte que a mi me paso lo de no reconocer al bebe que tenia al lado mio y hablando con otras mamas es muy frecuente en las primerizas.

[linette]

Ostres Su, quina pena....

Personalment crec que no es tracta d'estar o no a favor del part natural o de la cessàrea. En el teu cas, hi ha un part traumàtic, ja no només perquè no és el que t'esperaves, per tot plegat, la falta d'empatia del personal, l'error de l'anestèssia, la soledat d'una habitació quan et despertes. És deshumanitzat.
Espero realment que puguis donar-li algún dia la volta a la història i deixis de patir quan t'enrecordis.
No t'ha avergonyir penjar la crònica, ni pensar que embruta res, tot al contrari, està superat, i ara estas amb la teva petita Maria.
Molts ànims.

[Su_]

gracies a totes

linette estic amb tu en que no tracto de part natural vs. cessaria... jo ho tinc clar el que vull i que no vull... nomes he expresat els meus sentiments

gracies a totes

[D.J.]

yo no creo que esto sea un debate y si lo que he escrito ha parecido eso lo siento muchisimo,mi intención no era esa ni mucho menos,mi intención era que vieras que a mi tampoco me salio como lo tenia pensado y que el sentimiento que tuvistes al ver a tu peque le pasa a muchas mamas,creo que haces y debes explicarlo ya que eso te ayuda a ti(yo a raiz de hablar,explicar y soltar mis sentimientos me ayudo a mirar las cosas de otro modo,he de decirte que yo estuve con ayuda de psicologo tambien) y a muchisimas mamas o futuras mamas que lo lean.

[Su_]

DJ i Goga, que no ho he dit per vosaltres ni la vostra experiencia, no malinterpreteu... jo se que vull un part natural i no vull un part intervencionista, pero esta clar que si la vida del meu fill o la meva propia corre perill hi han intervencions necessaries totalment, per aixo esta la ciencia.

El tema es que en el meu cas no va ser aixi, m'estic plantejant demanar els papers del meu part (monitoritzacio inclosa) perque les pulsacions de la nena no baixaven tant (es normal que durant una contraccio baixi una mica el batec o fins i tot no es capti perque el fetus s'ha mogut) en el meu cas van sortir de la sala de parts 2 cops, tothom! la primera quan van decidir fer-me la prova de PH que nomes van fer 1 cop i sortia perfectament, i la segona en la que la meva germana va escoltar una conversa entre els metges, i es que sembla que tenien presa per sortir a la seva hora puntuals i la meva nina estava molt amunt encara... i aprofitant que tenia la epidural doncs van decidir cessaria! Dir que jo era la unica perrsona que estava de part en aquell hospital i a aquelles hores! aixi que si acabaven amb mi tenien netes les sales de parts per al següent torn... oi que es trist que ens tractin pitjor que animals?

No tots els parts expontanis acaben en part vaginal, ni tots els parts programats acaben en cessaria... soc conscient

Goga doncs jo crec que haurien de deixar al pare i al bebe estar-se amb la mama, de fet hi han hospitals que si que deixen... no entenc el protocol aquest... de fet gracies a aquest protocol i altres cosetes quasi no puc ni donar el pit... per sort jo soc molt tossuda i ho he aconseguit

DJ espero y deseo que no hayan muchas mamas que hayan pasado por la misma experiencia que yo

[rakebcn]

Pues yo te apoyo totalmente, está claro que el parto se puede idealizar, yo ahora estoy de muy poquito y como también me ha costado quedarme embarazada, pienso que pase lo que pase lo que pido es que mi bebé no sufra.

Evidentemente me gustaría que mi chico estuviese conmigo en ese momento tan especial para los dos, esa escena me ha llegado al alma, porque es lo que siempre he pensado de las cesareas ¿y el padre qué?? Pero ya el punto de que te tuviesen que poner anestesia general... no enterarte de nada, despertarte sola, con frio, con el cuerpo dormido, no saber lo que ha pasado ni cuantas horas han pasado, ni si tu bebé está o no está! eso es INHUMANO, desconozco el protocolo de una operación así pero no entiendo ese despertar, por eso te apoyo y entiendo que te hayas sentido así... y has hecho bien en desahogarte, no te lo quedes para ti.

Ahora bien, lo pasado pasado está, y fue un cúmulo de circunstancias pero lo importante al fin y al cabo es tu bebé, las mamis desde que vemos el positivo no dejamos de ser unas sufridoras de por vida, seguro que tu nena te llenará de experiencias gratificantes que harán borrar esa mala experiencia

Un besote

[Duneta]

Su, jo també t'entenc, en 9 mesos tens molt de temps per pensar i potser idealitzar com vols que sigui aquest moment tan especial, així que quan les coses no surten com tu havies pensat i si a més, no tenies el suport i carinyu necessaris en aquell moment, es fa dur...

Només desitjo que gaudeixis molt de la teva petitona i que si tens un segon part et vagi molt millor que aquest! una abraçada molt forta!!

[Martina32]

Su, jo aquesta nit he tingut un malson, i dic malson perquè realment ho he passat molt malament, en el que em feien una cessària però amb anestèssia general, jo no era conscient de res i quan m'ensenyaven a la meva petitona no la reconeixia, se'm feia raríssim pensar que era la meva filla. Jo no sóc pas pro-part natural, ni tinc idealitzat el meu part, i si haig de demanar l'epidural ho faré, però entenc els teus sentiments, crec que parir d'aquesta manera, amb aquesta incomprensió, sense el teu marit i amb anestèsia general, per mi, és un malson. També estic d'acord que el mes important és que tu i la teva filla esteu be i que, com diu la Goga, hem d'estar agraïdes de poder parir amb unes bones condicions sanitàries. Intenta oblidar la part dolenta i quedar-te només amb la part bona, i és que tens la teva petita amb tu.

Una abraçada.