Un part molt fàcil!
- soclamarga
- :: pantera
- Entrades: 843
- Membre des de: dc. març 10, 2010 9:46 pm
- Ubicació: Lleida
Un part molt fàcil!
Aprofitant la meva entrada número 100 en aquest fòrum, escric la meva crònica de part (del que ja han passat 3 mesos), que com diu el títol, va ser molt fàcil! (PACIÈNCIA, QUE NO SÉ RESUMIR!)
Era dimarts 15 de juny de 2010, i em vaig llevar a les 7 del matí perquè tenia com un dolor com si tingués la regla. Vaig decidir estirar-me al silló del menjador, per si amb la posició més incorporada no em molestava tant. I resulta que allà vaig veure que era a cada contracció d’aquelles de Braxton-Hixs (o com s’escrigui) que em feia un petit mal cap a la zona de baix de l’esquena. Per sort, aquestes contraccions eren mooolt suaus, i duraven super poc comparat amb les que tenia habitualment de Braxton. Vaig veure que eren cada quart d’hora exacte… durant dues hores… Llavors em vaig començar a concienciar que potser m’estava posant de part… però van parar en sec. Tan en sec que no en vaig tenir cap més durant el dia! I el nen el notava molt poc (quan sempre s’havia mogut amb molta força i força sovint). A la tarda, al sortir de les classes pre-part van començar un altre cop les contraccions aquelles. Molt irregulars, però n’anava tenint de tant en tant. Gens doloroses, simplement que irradiaven cap a l’esquena.
Per si de cas, un cop vaig arribar a casa vaig anar acabant d’enllestir coses que pogués necessitar pel part (estava de 39 setmanes menys un dia, i encara no ho tenia tot a punt…). Cap a les 12 de la nit o així vaig anar al llit, amb una llibreta i una llumeta per anar apuntant quan em venien les contraccions, i així controlar quant temps passava entre una i una altra. Dormia, i quan em notava una contracció obria el llumet i un ull, apuntava l’hora, i tornava a dormir. I així fins les 3:40h de la matinada del dia 16, que de sobte vaig notar que em començava “caure algo”… em vaig aixecar corrent (quina agilitat en comparació als últims dies!!) i en arribar al lavabo patapam!! tota l’aigua a la tassa del vàter! I no parava de sortir aigua i més aigua, com si fos un pipi etern i una mica llafiscós (perdoneu...). Quan va acabar, vaig despertar al meu home (Marc) i li vaig dir: em sembla que toca córrer! (com que m’havia sortit el cultiu positiu, quan trenqués aigües havia d’anar a l’hospital tingués contraccions de part o no). Ell també va demostrar una agilitat que no li havia vist fins llavors en aixecar-se tant ràpid del llit! Tot i així, encara vam tardar 1 hora a marxar de casa, acabant de preparar les coses. Quan vam arribar a l’hospital (cap a les 5:30h) em van fer passar sola a la sala de dilatació on em van fer uns monitors durant una mitja hora, durant la qual vaig tenir unes 4 contraccions però fluixetes. A les 6:30h em van fer l’exploració per veure com estava. La ginecòloga es mirava a la llevadora rient, i es van dir algo… i em pregunten: “i no et fan mal les contraccions??” i jo “no, pràcticament no”, i van flipar perquè estava amb el coll completament borrat i dilatada de 6-7 cm!!! I jo que patia perquè no havia tingut contraccions regulars en cap moment i pensava que no estaria gens dilatada!!!!!
Evidentment em van ingressar, i em van tornar a posar els monitors… em van posar la via i l’antibiòtic, i després van fer entrar al meu home (ja havia passat una hora i mitja des que m’havien fet passar… és una cosa que no entenc, el perquè no deixen entrar al marit ni li diuen res, fins que no se sap que realment estàs de part…).
Vaig estar unes 2 hores més, estirada amb les corretges i en el canvi de torn (a les 8 del matí), la nova llevadora em va fer un tacte per veure com anava…. i estava igual!! No havia avançat gens! Tan bé que havia anat a casa sense enterar-me’n i ara havia perdut 2 hores com si res!! L’altra llevadora em va dir que potser hauríem d’anar posant “una punteta d’oxcitocina”, i com que ja havia sentit massa vegades que amb l’oxitocina costa molt de suportar el dolor de les contraccions, vaig preferir primer provar d’estar dreta i amb la pilota. M’ho van deixar fer, però em van dir que si en total m’estava 4h sense avançar en la dilatació sí que m’haurien de posar oxitocina, volgués o no! I sort que vaig provar la pilota!! Perquè si estava dreta (o en moviment), la cosa avançava molt més ràpid. A la que m’assentava o m’intentava estirar, paraven les contraccions. O sigui que res, allà dreta al box de dilatació, amb la pilota, i anar perdent aigua a cada contracció.
El dolor era mooolt suportable, també gràcies al Marc que a cada contracció em feia massatges als ronyons, i jo feia respiracions d’aquestes “de relaxació”, intentant no contraure res que no fos la panxa (ja dic, intentant!). Al cap d’una hora estava de 8 cm (uffff m’havia lliurat de l’oxitocina!). Mentrestant pensava que “lo gros” encara no havia arribat, i que dilatar fins a 10 seria molt dolorós… Anava tenint contraccions, mai regulars, alguna més dolorosa que altra.
Cap a les 12 i pico del migdia tenia contraccions molt més fortes amb unes ganes tremendes d’apretar com per fer caca però més fort, i la panxa es posava duríssima!… La llevadora em va dir que fins que no estigués de 10 cm no podia apretar. Al cap de poques contracccions més li vaig dir que potser ja em podrien fer el tacte per veure de quan estava… Vaig tardar una mica en poder pujar al llit perquè me'l poguessin fer, i va resultar que ja estava de 10cm. Jo al·lucinava per haver arribat a aquell punt sense pràcticament dolor (evidentment NO portava epidural).
Em van fer fer unes apretades allà al box de dilatació, mentre em feien tacte a cada una per veure si l’Oriol anava baixant…, i després (al cap de 2 o 3 contraccions) em van portar cap a quiròfan, per fer “l’empujón final”.
Allà, déu ni do la preparació que feien elles, i jo amb poques contraccions, però em deien que no en desaprofités cap, que anés apretant quan en tingués. Em van posar anestèsia local per fer-me l’episiotomia (durant l’embaràs no vaig fer prou exercicis de Kegel, de fet en vaig fer molt pocs…), i en una de les contraccions el cap del meu Oriol es va quedar allà a les portes! Tenia molt cabell, i totes em dèien que amb la següent contracció ja sortiria… però la següent contracció es va fer esperar! anàvem mirant-nos els uns als altres, anar passant els minuts!!! mentrestant em van anar apartant la bata per poder-me posar el nen pell amb pell quan nasqués. Al final, a la 1 en punt del migdia, va venir l’última contracció, i amb l’ajuda del Kristeller famós de les llevadores (allò que empenyen amb el braç per sobre de la teva panxa) i de la meva apretada, va acabar sortint l’Oriol!
Jo volia fer donació de sang del cordó umbilical, però resulta que era massa curt, i a l’agafar el nen es va esquinçar el cordó, i ja no ho van poder aprofitar. Mala sort. Però el cas és que el nen estava bé, jo millor que mai, i el meu home feliç de la vida! Era un nen molt peludet de cos, i l’ull esquerre li costava d’obrir però s’hi esforçava, pobret! Tenia les manetes molt blanques, i unes ungles llarguíssimes, i quan em va agafar el dit de la mà, quina sensació! Va ser molt xulo!! Ah sí… també plorava molt: tenia (i té!) bons pulmons!!
A la sala de reanimació hi vam estar més de 2 hores (tenien molta feina), i vaig haver de "suplicar" que em posessin el nen amb mi després d'haver-lo rentat i fet les cures, perquè me l'havien deixat allà al bressolet! Però bé, al cap de no res que me l’haguéssin posat al llit un altre cop ja va aparèixer el celador, i ens va portar a l’habitació, on hi havia els familiars esperant amb càmares de fotos de vídeos i amb unes rialles d’orella a orella.
Resumint: va ser un part “atípic” (en cap moment vaig tenir contraccions regulars), gens dolorós, molt tranquil i respectat per part de les llevadores que em van atendre molt bé, i amb un final molt feliç!
La complicació va venir al dia següent, quan van detectar que el nen estava molt baix de glucosa i el van tenir ingressat a la UCI de neonats durant 5 dies interminables, on el tracte per part de les 1000 infermeres amb qui va estar el nen, i el funcionament de l’hospital en sí, van ser del pitjor que em podia esperar d’una unitat com aquesta. Però això ja forma part d’un altre relat, que espero tenir temps d’escriure d’aquí poquet, perquè crec que n’ha de quedar constància d’alguna manera o altra. (Per cert que ara ja té 3 mesos i està perfectament bé!)
Era dimarts 15 de juny de 2010, i em vaig llevar a les 7 del matí perquè tenia com un dolor com si tingués la regla. Vaig decidir estirar-me al silló del menjador, per si amb la posició més incorporada no em molestava tant. I resulta que allà vaig veure que era a cada contracció d’aquelles de Braxton-Hixs (o com s’escrigui) que em feia un petit mal cap a la zona de baix de l’esquena. Per sort, aquestes contraccions eren mooolt suaus, i duraven super poc comparat amb les que tenia habitualment de Braxton. Vaig veure que eren cada quart d’hora exacte… durant dues hores… Llavors em vaig començar a concienciar que potser m’estava posant de part… però van parar en sec. Tan en sec que no en vaig tenir cap més durant el dia! I el nen el notava molt poc (quan sempre s’havia mogut amb molta força i força sovint). A la tarda, al sortir de les classes pre-part van començar un altre cop les contraccions aquelles. Molt irregulars, però n’anava tenint de tant en tant. Gens doloroses, simplement que irradiaven cap a l’esquena.
Per si de cas, un cop vaig arribar a casa vaig anar acabant d’enllestir coses que pogués necessitar pel part (estava de 39 setmanes menys un dia, i encara no ho tenia tot a punt…). Cap a les 12 de la nit o així vaig anar al llit, amb una llibreta i una llumeta per anar apuntant quan em venien les contraccions, i així controlar quant temps passava entre una i una altra. Dormia, i quan em notava una contracció obria el llumet i un ull, apuntava l’hora, i tornava a dormir. I així fins les 3:40h de la matinada del dia 16, que de sobte vaig notar que em començava “caure algo”… em vaig aixecar corrent (quina agilitat en comparació als últims dies!!) i en arribar al lavabo patapam!! tota l’aigua a la tassa del vàter! I no parava de sortir aigua i més aigua, com si fos un pipi etern i una mica llafiscós (perdoneu...). Quan va acabar, vaig despertar al meu home (Marc) i li vaig dir: em sembla que toca córrer! (com que m’havia sortit el cultiu positiu, quan trenqués aigües havia d’anar a l’hospital tingués contraccions de part o no). Ell també va demostrar una agilitat que no li havia vist fins llavors en aixecar-se tant ràpid del llit! Tot i així, encara vam tardar 1 hora a marxar de casa, acabant de preparar les coses. Quan vam arribar a l’hospital (cap a les 5:30h) em van fer passar sola a la sala de dilatació on em van fer uns monitors durant una mitja hora, durant la qual vaig tenir unes 4 contraccions però fluixetes. A les 6:30h em van fer l’exploració per veure com estava. La ginecòloga es mirava a la llevadora rient, i es van dir algo… i em pregunten: “i no et fan mal les contraccions??” i jo “no, pràcticament no”, i van flipar perquè estava amb el coll completament borrat i dilatada de 6-7 cm!!! I jo que patia perquè no havia tingut contraccions regulars en cap moment i pensava que no estaria gens dilatada!!!!!
Evidentment em van ingressar, i em van tornar a posar els monitors… em van posar la via i l’antibiòtic, i després van fer entrar al meu home (ja havia passat una hora i mitja des que m’havien fet passar… és una cosa que no entenc, el perquè no deixen entrar al marit ni li diuen res, fins que no se sap que realment estàs de part…).
Vaig estar unes 2 hores més, estirada amb les corretges i en el canvi de torn (a les 8 del matí), la nova llevadora em va fer un tacte per veure com anava…. i estava igual!! No havia avançat gens! Tan bé que havia anat a casa sense enterar-me’n i ara havia perdut 2 hores com si res!! L’altra llevadora em va dir que potser hauríem d’anar posant “una punteta d’oxcitocina”, i com que ja havia sentit massa vegades que amb l’oxitocina costa molt de suportar el dolor de les contraccions, vaig preferir primer provar d’estar dreta i amb la pilota. M’ho van deixar fer, però em van dir que si en total m’estava 4h sense avançar en la dilatació sí que m’haurien de posar oxitocina, volgués o no! I sort que vaig provar la pilota!! Perquè si estava dreta (o en moviment), la cosa avançava molt més ràpid. A la que m’assentava o m’intentava estirar, paraven les contraccions. O sigui que res, allà dreta al box de dilatació, amb la pilota, i anar perdent aigua a cada contracció.
El dolor era mooolt suportable, també gràcies al Marc que a cada contracció em feia massatges als ronyons, i jo feia respiracions d’aquestes “de relaxació”, intentant no contraure res que no fos la panxa (ja dic, intentant!). Al cap d’una hora estava de 8 cm (uffff m’havia lliurat de l’oxitocina!). Mentrestant pensava que “lo gros” encara no havia arribat, i que dilatar fins a 10 seria molt dolorós… Anava tenint contraccions, mai regulars, alguna més dolorosa que altra.
Cap a les 12 i pico del migdia tenia contraccions molt més fortes amb unes ganes tremendes d’apretar com per fer caca però més fort, i la panxa es posava duríssima!… La llevadora em va dir que fins que no estigués de 10 cm no podia apretar. Al cap de poques contracccions més li vaig dir que potser ja em podrien fer el tacte per veure de quan estava… Vaig tardar una mica en poder pujar al llit perquè me'l poguessin fer, i va resultar que ja estava de 10cm. Jo al·lucinava per haver arribat a aquell punt sense pràcticament dolor (evidentment NO portava epidural).
Em van fer fer unes apretades allà al box de dilatació, mentre em feien tacte a cada una per veure si l’Oriol anava baixant…, i després (al cap de 2 o 3 contraccions) em van portar cap a quiròfan, per fer “l’empujón final”.
Allà, déu ni do la preparació que feien elles, i jo amb poques contraccions, però em deien que no en desaprofités cap, que anés apretant quan en tingués. Em van posar anestèsia local per fer-me l’episiotomia (durant l’embaràs no vaig fer prou exercicis de Kegel, de fet en vaig fer molt pocs…), i en una de les contraccions el cap del meu Oriol es va quedar allà a les portes! Tenia molt cabell, i totes em dèien que amb la següent contracció ja sortiria… però la següent contracció es va fer esperar! anàvem mirant-nos els uns als altres, anar passant els minuts!!! mentrestant em van anar apartant la bata per poder-me posar el nen pell amb pell quan nasqués. Al final, a la 1 en punt del migdia, va venir l’última contracció, i amb l’ajuda del Kristeller famós de les llevadores (allò que empenyen amb el braç per sobre de la teva panxa) i de la meva apretada, va acabar sortint l’Oriol!
Jo volia fer donació de sang del cordó umbilical, però resulta que era massa curt, i a l’agafar el nen es va esquinçar el cordó, i ja no ho van poder aprofitar. Mala sort. Però el cas és que el nen estava bé, jo millor que mai, i el meu home feliç de la vida! Era un nen molt peludet de cos, i l’ull esquerre li costava d’obrir però s’hi esforçava, pobret! Tenia les manetes molt blanques, i unes ungles llarguíssimes, i quan em va agafar el dit de la mà, quina sensació! Va ser molt xulo!! Ah sí… també plorava molt: tenia (i té!) bons pulmons!!
A la sala de reanimació hi vam estar més de 2 hores (tenien molta feina), i vaig haver de "suplicar" que em posessin el nen amb mi després d'haver-lo rentat i fet les cures, perquè me l'havien deixat allà al bressolet! Però bé, al cap de no res que me l’haguéssin posat al llit un altre cop ja va aparèixer el celador, i ens va portar a l’habitació, on hi havia els familiars esperant amb càmares de fotos de vídeos i amb unes rialles d’orella a orella.
Resumint: va ser un part “atípic” (en cap moment vaig tenir contraccions regulars), gens dolorós, molt tranquil i respectat per part de les llevadores que em van atendre molt bé, i amb un final molt feliç!
La complicació va venir al dia següent, quan van detectar que el nen estava molt baix de glucosa i el van tenir ingressat a la UCI de neonats durant 5 dies interminables, on el tracte per part de les 1000 infermeres amb qui va estar el nen, i el funcionament de l’hospital en sí, van ser del pitjor que em podia esperar d’una unitat com aquesta. Però això ja forma part d’un altre relat, que espero tenir temps d’escriure d’aquí poquet, perquè crec que n’ha de quedar constància d’alguna manera o altra. (Per cert que ara ja té 3 mesos i està perfectament bé!)
Re: Un part molt fàcil!
Què maco el relat del part!! Quina sort no tenir dolor i que tot anés tant rodat. Ho expliques tot amb tota tranquil·litat i dones molta confiança 
Llàstima de la segona part que allà sí que devies patir. Per cert, on vas tenir el teu Oriol?
Llàstima de la segona part que allà sí que devies patir. Per cert, on vas tenir el teu Oriol?
![Imatge](http://lb3f.lilypie.com/feBjp1.png"%20width="400"%20height="80"%20border="0"%20alt="Lilypie%20Third%20Birthday%20tickers")
- soclamarga
- :: pantera
- Entrades: 843
- Membre des de: dc. març 10, 2010 9:46 pm
- Ubicació: Lleida
Re: Un part molt fàcil!
silviapml ha escrit:Què maco el relat del part!! Quina sort no tenir dolor i que tot anés tant rodat. Ho expliques tot amb tota tranquil·litat i dones molta confiança
Llàstima de la segona part que allà sí que devies patir. Per cert, on vas tenir el teu Oriol?
La veritat és que vaig estar tranquil·la en tot moment! ;) Vaig tenir el nen a l'Hospital Arnau de Vilanova, de Lleida.
-
pietrafilla
- :: girafa
- Entrades: 2423
- Membre des de: dt. feb. 09, 2010 3:21 pm
- Ubicació: Anoia
Re: Un part molt fàcil!
Molt maca la crònica. Tan de bo tinguessim un part com el teu!!!
La princesa de la casa va nèixer amb 3.070kg i 48 cm.
El príncep de la casa va nèixer amb 3.910 kg i 49 cm.
https://plus.google.com/u/0/photos/1012 ... 005/albums
Re: Un part molt fàcil!
Molt maca la crònica!
Ei, passa't pel post de mares de juny del socpetitons i ens expliques cosetes de l'Oriol
Ei, passa't pel post de mares de juny del socpetitons i ens expliques cosetes de l'Oriol
Re: Un part molt fàcil!
Quina cronica més xula!!!!!!!!!!!! I jo dic com lapietrafilla, JO VULL UN PART COM EL TEU!!!!!!!!!!!!!
Re: Un part molt fàcil!
Ostres, com tu dius, va ser un part prou fàcil!
Estic amb la Devo, si vols passa't pel fil de mares de juny 2010, on anem compartint coses dels nostres petits.
Estic amb la Devo, si vols passa't pel fil de mares de juny 2010, on anem compartint coses dels nostres petits.
Re: Un part molt fàcil!
Que bonic!!! M'he emocionat i tot llegint-lo!!!
Nosaltres estem de 37 setmanes... a veure si tenim sort i el part s'assembla ni que sigui només una miqueta al teu. Hem pensat també amb un part respectat, a veure si tenim sort i a l'Aliança de Lleida ho aconseguim.
Una abraçada i enhorabona pel nen i també pel relat!
Nosaltres estem de 37 setmanes... a veure si tenim sort i el part s'assembla ni que sigui només una miqueta al teu. Hem pensat també amb un part respectat, a veure si tenim sort i a l'Aliança de Lleida ho aconseguim.
Una abraçada i enhorabona pel nen i també pel relat!
Re: Un part molt fàcil!
Molt maco aquest relat, m'agradaria molt que s'asemblés al teu, quina enveja!!!
-
ruthiona
- :: peixet
- Entrades: 294
- Membre des de: dj. set. 23, 2010 11:43 am
- Ubicació: Torroella de Montgrí
Re: Un part molt fàcil!
gràcies per la teva narració, em sento més tranquila de saber que hi ha parts viscuts tan i tan bé
Re: Un part molt fàcil!
Quina crònica més emocionant!!
La veritat és que jo també tinc la intenció de parir a l'Arnau de Vilanova, almenys se que intenten respectar-te tot el que poden, i això em preocupava una mica. Jo vull que el meu part sigui el més natural possible.
La veritat és que jo també tinc la intenció de parir a l'Arnau de Vilanova, almenys se que intenten respectar-te tot el que poden, i això em preocupava una mica. Jo vull que el meu part sigui el més natural possible.
Re: Un part molt fàcil!
Ostres quin part mes mako i quina narracio mes tranquilitzadora per les futures mamis, ojala que al meu sesembli un quart al teu, moltes felicitats reina¡¡¡
<a href="http://lilypie.com/"><img src="http://lb1f.lilypie.com/XY1wp1.png" width="400" height="80" border="0" alt="Lilypie First Birthday tickers" /></a>[img ]http://lb1f.lilypie.com/XY1wp1.png[/img ]
- soclamarga
- :: pantera
- Entrades: 843
- Membre des de: dc. març 10, 2010 9:46 pm
- Ubicació: Lleida
Re: Un part molt fàcil!
moltes gràcies a totes! M'agrada que us agradi la crònica!
Quan vaig haver parit, vaig entendre a ma mare quan deia que donaria el que fos per parir ella en comptes de qualsevol de les seves filles, perquè ella també va tenir parts poc dolorosos, i li sabia greu si nosaltres patíem en el part (la meva germana no ho va tenir tan fàcil en els seus 2 parts). Ara quan sento gent propera que ha tingut parts complicats també penso que m'hauria agradat poder parir jo per elles! (suposant i esperant que si tinc més fills tot vagi tant rodat com amb aquest, clar!)
Suposo que el meu va anar tan bé perquè havia de ser així, però crec que el fet d'anar tranquila ajuda molt! Així que molts ànims a les que esteu a punt de passar-hi, i a veure si amb una mica de sort (i tranquilitat!) podeu gaudir tant del part com ho vaig poder fer jo!
Quan vaig haver parit, vaig entendre a ma mare quan deia que donaria el que fos per parir ella en comptes de qualsevol de les seves filles, perquè ella també va tenir parts poc dolorosos, i li sabia greu si nosaltres patíem en el part (la meva germana no ho va tenir tan fàcil en els seus 2 parts). Ara quan sento gent propera que ha tingut parts complicats també penso que m'hauria agradat poder parir jo per elles! (suposant i esperant que si tinc més fills tot vagi tant rodat com amb aquest, clar!)
Suposo que el meu va anar tan bé perquè havia de ser així, però crec que el fet d'anar tranquila ajuda molt! Així que molts ànims a les que esteu a punt de passar-hi, i a veure si amb una mica de sort (i tranquilitat!) podeu gaudir tant del part com ho vaig poder fer jo!
Re: Un part molt fàcil!
Jo també m'he emocionat amb el teu relat. Sort que de tant en tnat el llegim un així i pensem que no tots son tant durs. Espero tenir una mica de sort de la teva per al meu part que ja s'atansa. Gràcies per compartir-ho i disfruta molt del teu bebé.
Re: Un part molt fàcil!
UN PART PRECIOS DE VERITAT, KINA SORT
ENHORABONA PEL TEU PEQUE!!
ENHORABONA PEL TEU PEQUE!!
Re: Un part molt fàcil!
Bona nit mares !!
Gràcies per la crònica, va bé llegir diverses experiències... per anar-nos concienciant !! jejeje
JA firmo jo tambe per anar de part tranquil·la i relaxada...
Bona nit !!
Gràcies per la crònica, va bé llegir diverses experiències... per anar-nos concienciant !! jejeje
JA firmo jo tambe per anar de part tranquil·la i relaxada...
Bona nit !!
Raquel
-
nusi_nusi
- :: dinosaure
- Entrades: 6157
- Membre des de: dv. ago. 14, 2009 9:21 pm
- Ubicació: Vallès Oriental
- Contacta:
Re: Un part molt fàcil!
Ostres Soclamarga, sisi passa't pel post de mamis de juny! allà fem pinya totes! quina crònica tant maca nena! que bé que tot anés així i no patissis!
endavant!
endavant!
El post d'en Martí: viewtopic.php?f=71&t=16960
El post de l'Helena : viewtopic.php?f=115&t=30924&hilit=Nusi_nusi
El meu post punt de creu: http://elblogdenusinusi.blogspot.com.es/
Re: Un part molt fàcil!
Oh! M'ha encantat la crònica! On vas parir?
Prometem que creixerà lliure en una terra lliure!
Panxupacte al 100 %!!!!: Madrona, Brunadenit, Nivaira, Gegar, Bombolla, Ninetapetita, NidiaGi, Pimpam, Mama2010, Anoa, Brownie i Martavila!
- soclamarga
- :: pantera
- Entrades: 843
- Membre des de: dc. març 10, 2010 9:46 pm
- Ubicació: Lleida
Re: Un part molt fàcil!
Gràcies nivaira! Vaig tenir el nen a l'Hospital de Lleida (Arnau de Vilanova)
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |