Inici en la lactància materna

[entrerius]

Bon dia mares alletadores.

Avui he llegit aquest article i em sembla interessant de compartir-lo amb vosaltres. És una sensació que jo mateixa vaig tenir al començament de la LM i que em va amoïnar bastant durant els primers mesos.

Durant aquests anys al SP m'he trobat molts cops participant en posts que parlaven d'aquest tema, i de la sensació generalitzada de que "no tinc prou llet" "el petit es queda amb gana"..... i de com aquesta mateixa sensació pot fer fracassar la LM en molts cops.
Espero que us sigui d'ajuda a l'hora d'entendre com a normal la dedicació inicial que suposa instaurar la LM.


http://www.bebesymas.com/lactancia/el-b ... las-madres

El biberón de ayuda para las madres

“Jo, Armando, qué cruel eres”, me dijo una compañera de trabajo hace dos días. Y no, yo no creo que sea cruel, pero os voy a explicar por qué me lo dijo y vosotras decidiréis si hay que ir encendiendo la hoguera (para quemarme) o si me dais la libertad condicional.

Hace no mucho estuvimos hablando en Bebés y más de la hipogalactia, que es el nombre que recibe el fenómeno de no producir leche suficiente para un bebé. Muchas madres creen que la tienen porque sus hijos no están ganando suficiente peso, y realmente en estos casos hay que hacer algo, pero muchas madres lo creen porque sus hijos maman muy a menudo, y muchas veces el peso es de correcto a correctísimo y la falta de leche es una sensación de la madre o corresponde a la creencia de que su bebé tendría que estar más tiempo sin comer.

A estos dos grupos habría que añadir un tercero, en el que estarían aquellas madres que no tienen hipogalactia, pero que casi querrían tenerla para poder darle a su bebé un biberón (o varios), que le permitan pasar más tiempo sin el bebé enganchado al pecho. Es el que yo llamo el biberón de ayuda para las madres.

Hace más de una semana vino a la consulta de enfermería una mamá con su bebé de pocos días que, siendo amamantado, había ganado muy poco peso con respecto al peso que hizo el día que se fue de alta del hospital.

Preocupado le expliqué cómo darle de mamar y con qué frecuencia debía hacerlo (a demanda, sin dejar pasar más de dos horas por el día y sin dejar pasar más de tres horas por la noche), además de valorar otros aspectos como la posición al mamar, la succión del bebé, la posible presencia de frenillo sublingual, etc.

Cité a la madre dos días después para valorar el peso (no es que en dos días fuera a ganar muchísimo, pero si la cosa iba a ir mal, mejor darnos cuenta a los dos días que más adelante).

A los dos días llegó la madre con su bebé, que ganó cerca de 80 gramos (más o menos lo que suelen ganar los bebés en 3-4 días), estando “casi todo el día enganchado” y mi alegría fue evidente: respiré tranquilo y le dije que lo estaba haciendo bien y que siguiera así.

La mamá no se quedó demasiado conforme, parecía que se la hacía poco peso y recalcaba que había estado “dándole casi todo el día”, algo que entendí como lógico, pues era lo que yo le había recomendado.

Tras decirle que el peso era correcto, que la frecuencia al principio suele ser elevada y que si seguía así el peso iría aún mejor les cité de nuevo unos días después para ver que todo seguía bien.

Vino de nuevo y el peso se había incrementado aún más en proporción, mostrando que la lactancia iba como la seda. Sin embargo, pese a ello, volvió a decirme que pasaba mucho rato mamando y que creía que tenía que darle algún biberón, que ya había comprado leche pero que como hoy tenía visita había querido esperar a que yo le diera mi opinión.

Mi crueldad
Así que se la di. Yo no soy nadie para decir a las madres lo que tienen o no tienen que hacer. Un profesional sólo puede dar recomendaciones y argumentar cuáles son las ventajas e inconvenientes, así como las ventajas e inconvenientes de no seguirlas.

Así que por supuesto no le dije lo que tenía que hacer, pero sí le expliqué que el biberón (o los biberones) que quería darle a su hijo era innecesario, porque el bebé estaba ganando peso perfectamente y que, en todo caso, la que lo necesitaba era ella:

“Bueno, el niño va bien de peso. Ha cogido más de lo que se podría esperar y más de lo que se suele marcar como mínimo deseable, así que no le hace falta nada más. Sin embargo, si lo que quieres es que pase más rato sin mamar entonces sí tendrías que darle un biberón, pero no porque lo necesite él, sino porque lo necesitas tú para que tu bebé no esté tanto rato pidiendo teta”.

Después le expliqué la consecuencia lógica de dar un biberón (o más de uno) a un bebé, que no es otra que la disminución progresiva del tiempo lactando hasta el punto en que el niño apenas quiere pecho (no pasa siempre, pero sí en la mayoría de ocasiones).

El tono y la intencionalidad
Soy consciente de que el tono con que lo dije (explicando las cosas con calma y naturalidad) no puede ser impreso en estas palabras, pero lo explico porque según cómo se digan estas cosas puedes pasar de simple informante a maleducado y entrometido.

Digamos que le quise dejar claro que si su hijo acababa tomando biberón era porque ella quería, pero no porque le hiciera falta ni porque yo se lo hubiera recomendado. No para que se sintiera mal ni como método de tortura, sino para que cuando explicara la lactancia de su hijo a otras madres dijera que fue un éxito y no un fracaso porque no tenía leche suficiente. Muchas madres, de tanto oír a otras madres decir que no tuvieron leche suficiente acaban por pensar que a ellas les va a pasar lo mismo y, por desgracia, ir predispuesta a un posible fracaso hace que las probabilidades de fracasar sean mayores.

¿Quizás debería haberme callado?

[llunàtica]

Gran article! m'ha agradat molt.
Sí que és veritat que els inicis de la lactància són durillos i que els comentaris de l'altra gent són com llagues davant les nostres pors i inseguretats, i a sobre molts professionals de la medicina en comptes de donar-nos suport el que fan és tirar pel camí fàcil de la lactància artificial. Així que hem de ser fortes i estar segures de nosaltres mateixes si volem que funcioni.
merci per compartir-lo!

[Alexia77]

Molt interessant l'article!

Em pregunto moltes vegades per què he fracassat en la LME, i més quan llegeixo aquests articles o parlo amb alguns pediatres sobre el tema de la lactància. Un mal inici pot espatllar la possibilitat de fer LME?

Us explico el meu cas. El meu nen va néixer a les 34 setmanes per cessaria, amb un bon pes de quasi 2500 gr, però pel fet de ser prematur va anar a incubadora. No vaig poder tenir al meu fill en braços fins que van passar 24 hores! Tot un dia! Amb la recuperació de l'operació no em va ser possible anar abans a la unitat de neonats. Quan el vaig tenir amb mi per primer cop, ja s'havia begut el primer biberó. Al menys, li havien donat el meu calostre, ja que des de que vaig arribar a l'habitació després de l'operació, vaig estar utilitzant sovint el tirallets. De fet, la llet em va pujar la segona nit, més aviat del que pensava.

Ell va estar tres setmanes allà, on per sort feien el mètode cangur, ara bé, amb uns horaris rígids. El nen menjava cada tres hores, i jo no el podia agafar abans de l'hora, llevat que plorés com un desesperat! Allà vam començar amb LM però després li donaven biberó de suplement, fins que al cap d'una setmana i mitja ja fèiem només LM durant el dia, i biberó durant la nit (part d'aquest biberó de llet meva). Si hagués tingut forces, ara veig que hauria d'haver anat durant la nit a donar-li el pit, perquè quan vam arribar a casa va ser impossible fer LME. Ei, i ho vam intentar! El nen al pit contínuament i es va quedar igual de pes en tres dies. De fet, ell va perdre pes durant molts dies després de néixer, i quan va començar a guanyar va ser molt poc a poc.

Per això, vam fer lactància mixta, i vam estar a punt d'acabar del tot amb la lactància materna, però per sort, quan ja només feia una toma a mitges de pit al dia i quasi havia marxat la llet, vam tornar a intentar-ho. I fins fa una setmana, el nen ha menjat quasi tot pit, menys alguns suplements de biberó. Ara estem passant per un moment difícil, que menja molt biberó, i suposo que per això estic tan sensible amb el tema de la lactància materna.

També voldria dir que la gent de la família no ha estat de gran ajuda, la veritat, tot i que no ho feien amb mala fe. Durant els inicis, he hagut d'escoltar molts comentaris com "si la teva llet no és bona, pots donar-li biberó i no passa res" o "ni tens llet, perquè no t'alimentes prou bé i has de beure molta llet" (haig de dir que jo menjo de forma equilibrada, l'únic que evito la pastisseria... ).

En fi, sento el totxo que us he fotut, necessitava desfogar-me.

[entrerius]

Jo li voldria dir una cosa a l'Armando: no 'tho havies d'haver callat, perquè la informació és molt necessària, però també és cert que fa falta molt de tacte per dir les coses a una mare en aquestes circumstàncies sense ferir-la, ja que molts cops pot ser primerenca i l'únic que té al cap és alimentar al seu fill i veure'l feliç i satisfet (cosa ben difícil, per cert, els primers mesos)

En d'altres ocasions he explicat la meva experiència inicial amb la LM, però vull fer-ho aquí també perquè crec que és molt important que les noves mares amb intenció d'alletar al seu fill amb LM puguin fer-se una idea de amb què és poden trobar. Hi ha lactàncies que s’instauren sense cap mena de problema, però n’hi ha d’altres que la mare ha de lluitar per tirar-la endavant i tenir molt clar que és això el que vol fer per poder-se’n sortir. Aquest va ser el meu cas.

El meu fill va nàixer per cesària. No el vaig poder agafar per donar-li el pit fins passades 5 o 6h pels tremolors de l’anestèsia.
El meu primer contacte amb la LM no va poder ser més caòtic:
-mare primerenca i sense poder-me moure per la cesària,
-els mugrons que no sortien, llevallets elèctric per estimular-me’ls, el nen no els pot agafar, mugroneres, el nen plora per que les treu de lloc i no pot agafar-les be, cada moment els he de recol.locar i el nen no para de plorar.
-Els pits no poden descansar, entre el nen i el llevallets elèctric (recomanat per la llevadora). Resultat: clivelles i un mal horrorós.
-La llet que no puja i el nen no para de plorar. Les infermeres que pressionen per que m’estimuli més els pits per provocar la pujada. Jo que ja no sé si tinc pits o instruments de tortura.
-El nen demana cada moment i no para de plorar. El meu home demana suplement i la infermera m’amenaça amb el fracàs de la LM. Em sento com una merda per no poder alimentar al meu fill. Vull plorar.
-.......

Els dies de l’hospital els recordo com una espiral de dolor tant físic com emocional. El personal sanitari en cap moment em va fer sentir que podia tirar endavant amb la LM, tot al contrari, em va fer sentir com una merda. Em vaig sentir molt pressionada i infravalorada.
Hauria agraït unes paraules sinceres i tendres, pot ser per dir-me que el que estava fent el meu fill era de lo més normal, que els nadons ploren sovint, i demanen contínuament, i que és totalment necessari per començar a fer llet i augmentar-ne la producció dia a dia. Dir-me que estigués tranquil.la, que segur que me’n sortiria.

Tinia moltes ganes d’anar cap a casa per fer el que jo volgués, sense pressions. Vaig enviar al meu home a comprar llet artificial i un biberó. Això em va donar molta seguretat.
Quan vaig arribar a casa la cosa no va millorar. Tenia igual molt de dolor, les maleïdes mugroneres, la inexperiència, el no poder-me moure...... però vaig aconseguir donar-li el pit casi de forma exclusiva. Ningú em pressionava, ningú em feia sentir malament per intentar alimentar al meu fill, no tenia la màquina infernal d’estimular mugrons que em feia veure la padrina, no tenia els ulls acusadors darrera el meu clatell dient-me mala mare......
Vaig començar amb algun suplement a la setmana, però de seguida el vaig suprimir i vam continuar sols amb LM.

Vaig passar un mes i mig amb molt de dolor i sense poder gaudir d’aquest moment que ha de ser tant especial. Un dia va venir a casa una assessora de LM i em dir exactament com m’havia de col.locar al nen, em va fer treure les mugroneres i en una setmana havia deixat de patir. Em va donar molta confiança en mi mateixa i em va fer sentir DONA i MARE. Em va dir que si havia arribat fins allí és que realment desitjava alletar al meu fill i segur que me’n sortiria. I al meu fill li va dir que tenia la força suficient per agafar el mugró i fer-me’l sortir sense necessitat d’aquells trossos de plàstic que no paraven de caure i molestar.
I gràcies a ella portem 2 anys de lactància estupenda.

Per això el meu consell a totes les mares que vulgueu fer LM i no tinguin bon començament és que us dirigiu, el més aviat possible, a un grup de suport de LM. Allí us podran ajudar molt, tant a nivell tècnic com a nivell emocional, molt important en aquests moments. La majoria de llevadores i pediatres NO son el suport adequat en aquest moment tant important.

Us desitjo a totes una bona lactància.

[Santandria]

A mi m'agradaria dir que he donat LME als meus fills però no ha estat així.
De fet, a mi els pediatres m'han fet sentir malament per tot el contrari del que comenteu la majoria. Amb el meu primer fill vaig començar la LM amb molt il·lusió. Havia llegit el llibre del Carlos González i em veia super capaç de donar el pit i confiada i il·lusionada. Em va pujar la llet als 2 dies i el nen va començar a agafar pes i a partir dels 7 dies més o menys, el nen va començar a plorar tot el dia. Només volia estar al pit i sinó no feia més que plorar. Jo me'l posava constantment al pit perquè era l'única manera que estigués callat. Me'l van fer posar en el pit al CAP per veure com mamava el nen i em van dir que tenia molt bona tècnica. Però tot i passar-se el dia al pit i xumar bé, el nen no feia més que plorar i perdre pes i més pes. A les tres setmanes d'haver nascut pesava 300 g menys que en néixer. Al final vam haver de fer LMixta. I en quan va començar a agafar pes vam intentar reduir les tomes de biberó, i automàticament, el nen començava a perdre pes.

Amb la nena, tornava a anar molt convençuda de la LM. Amb el nen vaig passar uns dies estressants perquè havia de presentar un projecte davant d'un tribunal i vaig pensar que era això el que m'havia impedit donar el pit al meu fill. Però va seguir tot exactament el mateix patró. Em va pujar la llet sense problemes. La nena dormia i mamava super bé i estava tranquil·la i agafava pes i a partir dels 7 o 8 dies, la nena va començar a estar nerviosa, a no dormir com abans, a plorar i a PERDRE PES. Al CAP em deien que li donés el pit sovint, que seguís, que jo podia, que li marqués bé uns horaris, etc, etc... i em feien sentir malament perquè quan arribava a casa jo em posava la nena al pit i ella no feia més que cridar, cridar i plorar, plorar... no em sortia llet tampoc amb el llevallets, així que al final hem fet altre cop L mixta.

El que vull dir és que també fan sentir malament aquelles mares que després de veure patir i perdre pes els nostres fills i intentar de totes totes donar-lis el pit però no ho aconseguim, a sobre hem d'escoltar una i altra vegada que això no passa, que no hem lluitat prou, etc, etc.. ja ho hem passat prou malament .

I amb això no voldria ofendre ningú. Però és que és molt fàcil dir que totes les mares poden donar el pit als seus fills i si ho has fet, però fa molt mal que t'insinuin que ets mala mare quan no ho has aconseguit.

Per sort, tot i fer L Mixta, tinc l'orgull de dir que el meu nen va prendre pit fins als 10 mesos que ja no en va voler més. I la nena prendrà pit fins quan ella vulgui també.

M'alegro per les que tot i tenir problemes heu pogut donar LME als vostres fills.

[entrerius]

Santandria, entenc que tu et vas sentir malament per que els teu pediatra et volia fer continuar fent LME quan els teus fills perdien pes? o tu et vas sentir malament per haver de fer biberons de reforç a la LM?
Crec que haver estat 10 mesos de LM està força be. Tant tu com els teus fills podeu estar molt satisfets.

Sigui com sigui, hi ha moltes dones que tenim dificultats per instaurar la lactància i lo pitjor de tot, és que fem el que fem ens sentim malament....... malament per poder alimentar al nostre fill.
No crec que sigui pas un acte tant greu donar un biberó de suport al nadó, i menys quan perden pes com era el cas de la Santandria.

El meu no perdia pes, i com la mare de l'article de l'Armando, en les primeres setmanes hi havia moments en que JO necessitava donar-li menjar "extra" al meu fill. És fàcil d'entendre que una mare primerenca que no es pot moure ni dormir, i amb un mal terrible als pits, desitgi veure al seu fill relaxat durant una estona, i sobre tot saciat, perquè, que el teu fill tingui gana = dolor. I realment veus que quan dones un biberó de suport al petit es queda tranquil.letttttt i tu respires, i et pots relaxar i deixar descansar una estoneta als pits ....... i aprofitar per descansar tu també.

Jo vaig comprovar una diferencia substancial entre la quantitat de llet que jo fabricava i la que fabricava la meva germana, per exemple. Ella va tenir un inici de lactància esplèndid. Cap problema i amb una producció impressionant. El seu fill es podia saciar amb la seva llet exclusivament. I lo millor és que podia aguantar perfectament 3h de nadó sols amb la seva llet.
La meva producció era molt inferior. El petit necessitava estar contínuament enganxat al pit, dia i nit. I jo així li oferia, però sempre hi havia aquell moment crític que no hi havia consol possible, i el meu cap estava a punt d’explotar..... i sí, li oferia biberó i estava solucionat. Era el meu últim recurs, perquè jo estava convençuda que volia fer LM, un biberó a la setmana... però era una solució tant per al petit com per mi.
I hem continuat fent LM durant aquests 2 anys i aquests biberons inicials no han estat cap impediment per mantenir-la.

Amb això vull reivindicar un tracte RESPECTUÓS cap a la mare, sigui quina sigui la seva circumstància, i un comportament EMPÀTIC dels professionals de la salut.
No costa res intentar posar-se en el lloc de cada mare. Cada cas és un món.
Donar informació és importantíssim i vital per instaurar la LM, però també ho és donar-la amb empatia i respecte, ja que aquests moments són tremendament fràgils emocionalment i qualsevol cosa pot fer-la fracassar.

[Ayrs]

Molt interessant l'article!

Em pregunto moltes vegades per què he fracassat en la LME, i més quan llegeixo aquests articles o parlo amb alguns pediatres sobre el tema de la lactància. Un mal inici pot espatllar la possibilitat de fer LME?

Us explico el meu cas. El meu nen va néixer a les 34 setmanes per cessaria, amb un bon pes de quasi 2500 gr, però pel fet de ser prematur va anar a incubadora. No vaig poder tenir al meu fill en braços fins que van passar 24 hores! Tot un dia! Amb la recuperació de l'operació no em va ser possible anar abans a la unitat de neonats. Quan el vaig tenir amb mi per primer cop, ja s'havia begut el primer biberó. Al menys, li havien donat el meu calostre, ja que des de que vaig arribar a l'habitació després de l'operació, vaig estar utilitzant sovint el tirallets. De fet, la llet em va pujar la segona nit, més aviat del que pensava.

Ell va estar tres setmanes allà, on per sort feien el mètode cangur, ara bé, amb uns horaris rígids. El nen menjava cada tres hores, i jo no el podia agafar abans de l'hora, llevat que plorés com un desesperat! Allà vam començar amb LM però després li donaven biberó de suplement, fins que al cap d'una setmana i mitja ja fèiem només LM durant el dia, i biberó durant la nit (part d'aquest biberó de llet meva). Si hagués tingut forces, ara veig que hauria d'haver anat durant la nit a donar-li el pit, perquè quan vam arribar a casa va ser impossible fer LME. Ei, i ho vam intentar! El nen al pit contínuament i es va quedar igual de pes en tres dies. De fet, ell va perdre pes durant molts dies després de néixer, i quan va començar a guanyar va ser molt poc a poc.

Per això, vam fer lactància mixta, i vam estar a punt d'acabar del tot amb la lactància materna, però per sort, quan ja només feia una toma a mitges de pit al dia i quasi havia marxat la llet, vam tornar a intentar-ho. I fins fa una setmana, el nen ha menjat quasi tot pit, menys alguns suplements de biberó. Ara estem passant per un moment difícil, que menja molt biberó, i suposo que per això estic tan sensible amb el tema de la lactància materna.

També voldria dir que la gent de la família no ha estat de gran ajuda, la veritat, tot i que no ho feien amb mala fe. Durant els inicis, he hagut d'escoltar molts comentaris com "si la teva llet no és bona, pots donar-li biberó i no passa res" o "ni tens llet, perquè no t'alimentes prou bé i has de beure molta llet" (haig de dir que jo menjo de forma equilibrada, l'únic que evito la pastisseria... ).

En fi, sento el totxo que us he fotut, necessitava desfogar-me.

Reina, i tant que un mal inici pot espatllar la possibilitat de fer LME, de fer és una de les causes més importants de fracàs de la lactància materna.

Tú no has fracassat amb la LME!!! Van fracassar els que no et van permetre iniciar la lactància fins passada les 24h, els qui van donar un biberó al teu fill enlloc d'utilitzar altres técniques que provoquin menys confussió als nadons i que haurien de conèixer, van fracassar els que et posaven horaris rígids per alletar-lo o agafar-lo. En aquestes circunstàncies s'ha de ser pràcticament una heroïna per aconseguir una LME!!!

[Alexia77]

Tot i el mal inici, he intentat deixar de donar suplements de biberó al nen. La lactància mixta és un rotllo, però segueixo perquè penso que si al menys rep la meitat de la llet materna, doncs pot gaudir d'una bona part dels avantatges de la LM.

Ayrs, amb alguns professionals que vaig topar, no puc dir que m'ajudessin molt en aquest tema. Va haver-hi de tot, també bons professionals amb bons consells, però quan penso en algun dia que el nen estava despert i queixant-se al bressol de neonats i no me'l deixaven agafar perquè no era l'hora...

Santandria, jo també m'he sentit com tu dius. Durant molt temps, quan llegia que totes les mares poden fer LME, em sentia mala mare per no haver pogut fer-ho. Conec moltes mares que han tingut un mal inici de la lactància però després de lluitar, ho han aconseguit. Però també hi ha mares que ho intentem i malgrat lluitar, no ho aconseguim.

En fi, sort tenim de parlar obertament entre nosaltres!

[entrerius]

Alexia, jo penso que el fet de no poder haver fet LME no és cap "deshonra". Jo de tu estaria molt orgullosa del que has fet. Si amb el pit sols perd pes, doncs està clar: suplement!!!! i sense sentiments de culpa. Tot i així estàs mantenint la LM molt i molt be.

Ahir vaig anar a veure un nadó a l'hospital. A sobre de la tauleta tenien un biberó de suplement. Les infermeres en les seves primeres hores ja li van donat un biberó: primer pit i desprès suplement.
Em vaig quedar parada....??????
Quan li vaig comentar al meu marit em va dir que a nosaltres també ens l'havien portat just desprès de néixer.... el que passa és que jo no me'n vaig enterar per que estava a quiròfan...... em vaig quedar de pedra..... no ho sabia que per "protocol" ja donessin biberó de reforç el primer dia!!!
Era el mateix hospital on jo vaig tenir al meu fill.

A vosaltres també us el van donar? l'ofereixen o el donen directament?... es que em vaig quedar parada.... les mateixes infermeres que m'havien fet sentir tant malament per demanar-lo 2 dies més tard, resulta que el donen per protocol el 1r dia!!!

[Alexia77]

Doncs no sabia que per protocol portessin biberó de suplement el primer dia. Vaja, em sembla molt fort, i més si no ho demanen els pares.

El cas del meu petit al estar a la incubadora, li van donar el calostre amb xeringa el primer dia però també un biberó de LA. Però va ser per ser prematur, perquè les meves amigues que han parit en aquest hospital, no li han donat biberó de suplement als nens el primer dia.

I el que dius que no és cap "deshonra" no fer LME, la veritat és que cada cop que intento deixar els suplements i no pot ser, em fa ràbia i em pregunto per què no ha pogut ser. Estic contenta d'haver aconseguit reduir suplements i eliminar-los en algunes tomes, i m'encanta quan el nen m'utilitza de xumet.