La lactància pot arruïnar la meva vida?

[Andresa]

En primer lloc, disculpeu el to dramàtic del títol, però avui ho veig tot força negre...

Portem casi 15 mesos de lactància, amb els nostres entrebancs en aquest llarg camí, però amb lactància al cap i a la fi a dies d'ara. No m'agradaria deslletar bruscament i m'agradaria que ho fes el meu fill en el moment que ell decidís, però en aquests moments tinc molt cansanci acumulat i no veig res clar.
Jo pensava que la demanda de lactància aniria reduint-se conforme el nen anés creixent, però em sembla cada vegada més absorbent. Fa pocs dies, vaig comptabilitzar quantes vegades mamava en 24h (sí, mama dia i nit) i van ser un total de 55!!! La majoria de vegades, xucla no més de 2 minuts, però si això passa a mitja nit, per exemple, per a mi significa despertar-me. Me'n alegro que per a moltes el collit sigui la solució, però per a mi, tot i que em facilita la vida, no em lliura de despertar-me, i quan això passa 4 o 5 vegades cada nit.. fa dificil començar el dia.
Sobretot em molesta al tema de dormir, però és extensible a altres temes de la vida: estic dinant i sovint vol pit durant el meu dinar, cosa que fa que tingui que parar o tenir-lo xisclant mentres dino... i també és clar afecta a la meva vida sexual (si tot el dia el nen està enganxant als pares, hi ha moments que voldries poder deixar-lo "aparcat"a un bressol, i és imposible).
Hi ha qui diu que si no mamés dormiria més (però és clar, això no es cap ciència certa), i és cert que si jo estic treballant, passa el matí o la tarda sense mamar i feliç, però si estic jo, n puc fer res que no estigui aturat amb presses durant la estona que estic amb ell.
Tinc superat el tema de lluir pit a qualsevol indret i amb qualsevol companyia, faci fred o calor...
M'imagino una situació ideal: el nen dorm durant la nit (o els despertars no sempre es calment amb pit) i durant el dia mama 2 o 3 cops...
Això existeix? com??
Gràcies per llegir fins aquí i gràcies per les teves aportacions!

[Raqueleta]

Dona, arruinar la teva vida no, fer-te anar cansada i agobiada durant un temps sí. Però és una etapa que té una duració limitada (que la marques tu, el nen o tots dos), no durarà tota la vida.
Jo vaig donar el pit fins els 24 mesos i al final la nena es va tornar molt exigent, una cosa semblant al que expliques tu, no mamava a la nit ni tants cops com el teu però si estàvem a casa jo només podia fer de font, estar allà amb el pit disposat per a que ella vinguén a fer una xupadeta, seguís jugant, tornés a xupar. Si hagués mamat normal rai, ella volia anar fent com qui es va prenent un refresc a xarrupadetes curtes i era esgotador, i s'emprenyava com una mona si li deia que no o trigava una mica. Així que vaig decidir acabar.
Si tu no vols acabar la lactància encara el que pots fer és començar a marcar pautes, ara ja és més gran i ho anirà entenent, només es mama a les hores de menjar, o a la nit la teta dorm, el que creguis millor. I en els moments en que demani pit fora del que hagueu pactat ofereix-li alternatives: aigua, llet, orxata...
Ànims!

[Niu]

Raqueleta, i com ho vas acabar? Jo també tinc una nena molt dependent del pit, ja té dos anys. I no veig com ho podriem acabar sense matar-la del disgust de no tenir-me a punt

[Raqueleta]

Raqueleta, i com ho vas acabar? Jo també tinc una nena molt dependent del pit, ja té dos anys. I no veig com ho podriem acabar sense matar-la del disgust de no tenir-me a punt

Doncs el que he dit, pactant moments per a prendre pit, oferint alternatives. No va ser massa difícil, sí que va protestar una mica al principi però en menys d'una setmana ho teníem controlat. Ah, i els primers dies m'amagava d'ella quan em despullava, si em veia els pits automàticament volia mamar així que feia que no els veiés mai.

[entrerius]

Andresa, mentre et llegia pensava que estaves relatant exactament la meva vida fa un any i mig o dos, es a dir que no és el teu fill sol.... per si et serveix de consol.

En primer lloc la lactància és un moment en que hi participeu tots dos i si a un aquest moment no el fa feliç deixa de tenir sentit, per tant no et sentis culpable de res
Jo vaig passar aquesta fase de sentir-me envaïda a tothora pel petit i la seva demanda i me'n vaig adonar que fent-me la màrtir pensant sempre en ell i desitjant que el deslletament fos progressiu no tenia cap sentit si jo mateixa no estava gaudint d'aquest moment. I el que vaig fer va ser intentar donar-li un substitut a cada demanda que em feia.
Pensa que per ell la teta és tot: menjar, beure, seguretat, contacte, amor..... cada moment que necessita quelcom ho troba amb el kit teta+mami (ho saps no que ets un pack?) i així ho demana. Vaig intentar esbrinar quina necessitat tenia en cada moment i començar a posar-li nom a tot allò que imaginava que volia:
set=aigua,
gana=menjar,
seguretat=abraçada,
amor=mimitos......
en fi que vaig posar-li nom i substitut a moltes tomes i progressivament vam començar a reduir-les. Ell la continuava demanant però a l’oferir-li el substitut cada cop l’acceptava més com a vàlid. Triga un temps, no et pensis que és d’un dia per l’altre...

En segon lloc, el tema de la nit, efectivament quan li vaig dir que la teta dormia de nit va començar a fer la nit d’una tirada. En el meu cas van ser les darreres que li vaig treure, fins passats els dos anys, quan ell ja era més conscient del que li deia i podia entendre-ho millor. Aquí ho vaig decidir jo, perquè era molt absorbent i em feia sentir rebuig fins i tot... i no era pas el sentiment que jo volia tenir alletant.

Pel que comentes de l’hora de dinar ens passava exactament el mateix. Ara té 3 anys i encara és complicat dinar sense interrupcions, però també parlar per telèfon, conversar amb la parella o amb qualsevol altre..... volen atenció exclusiva i la feina diària és recordar-li que hi ha un temps per tot i per tothom
.
Pensa que qualsevol decisió que prenguis l’has de fer amb fermesa i convenciment de que és el millor pels dos i aleshores ell segur que l’acceptarà com a vàlida.

Molta sort.

[entrerius]

Raqueleta, i com ho vas acabar? Jo també tinc una nena molt dependent del pit, ja té dos anys. I no veig com ho podriem acabar sense matar-la del disgust de no tenir-me a punt

Doncs el que he dit, pactant moments per a prendre pit, oferint alternatives. No va ser massa difícil, sí que va protestar una mica al principi però en menys d'una setmana ho teníem controlat. Ah, i els primers dies m'amagava d'ella quan em despullava, si em veia els pits automàticament volia mamar així que feia que no els veiés mai.

Raqueleta que bona.... ja m'imagina l'escena

[Julyet]

Jo a partir de l'any (o una mica més, no ho recordo) també vaig fer una mica "a demanda meva" (excepte per la nit, si no era una cosa que es trobés malament i es "pengés" massa no em molestava en absolut i era la manera de dormir). I feia el que diu la Raqueleta, oferir alternatives (al principi eren més distraccions, i a partir de l'any i mig ja volia més teca).
Clar que hi havien moments que ni dubtava: quan arribava de treballar, quan es trobava malament (dentetes incloses), quan es llevava pel matí...

Igualment, no sé si aquesta situació és ara ho ha estat així sempre? Perquè penso que tots els nens passen una època de demanda a tope (sigui per causes físiques o emocionals).

[Afrodita]

Ostres, em sento totalment identificada!!!

Jo vaig donar el pits fins als 18 mesos i ho vaig deixar finalment perquè jo no ho disfrutava, perquè cada cop que el nen em demanava pit em posava de mala llet, acabava plorant... em vaig sentir super malament perquè em veia com una mala mare egoïsta, però es va per totalment insuportable... com més gran era, més volia mamar! el pediatra em va dir que no em preocupés, que cada cop en voldria menys... però no va ser així!

Volia pit quan tenia gana, per postres, quan es feia mal, quan estava cansat, quan estava avorrit, cada cop que es despertava a la nit, sempre que el tenia en braços em ficava el braç dintre de la samarreta per treure'm el pit i estava DESESPERADA!!! així que un bon dia vaig dir, mira amor "les tetites de la mama" ja no tenen lleteta, la mama te les deixa tocar quan vulguis i però ja no hi ha llet... a partir d'aquí per dormir me'l posava a sobre dels pits acurrucadet mentre el cantava o explicava un conte fins ara, i no va ser pas traumàtic.

Espero servir-te d'ajuda i sobretot no et sentis culpable, la lactància s'ha de disfrutar per part dels dos!

[Raqueleta]

Doncs el que he dit, pactant moments per a prendre pit, oferint alternatives. No va ser massa difícil, sí que va protestar una mica al principi però en menys d'una setmana ho teníem controlat. Ah, i els primers dies m'amagava d'ella quan em despullava, si em veia els pits automàticament volia mamar així que feia que no els veiés mai.

Raqueleta que bona.... ja m'imagina l'escena

Riu, riu, però se'm llençava a sobre com qui diu...
Recordo de banyar-nos juntes a la banyera i ni jugar ni res, a la teta! Si em vestia davant d'ella, en el que trigava en treure'm la part de dalt del pijama i posar-me els sostens ja la tenia allà demanant. Ara ja fa temps que si em veu despullada diu que la llet s'ha acabat o que la teta és petita...

Andresa, Niu, abans me n'he oblidat i l'Entrerius té raó, de vegades el pit no és per set ni gana, en cada cas intentava esbrinar el motiu i substituia el pit pel que necessitava, aigua, petons... Abans quan es feia mal sempre anava al pit, vam passar a fer abraçades, petons al lloc del mal, etc.

[Andresa]

Gràcies per la rapidesa de les respostes, quin goig!

RAQUELETA, tens raó amb això de buscar alternatives, suposo que la solució estar aquí, però encara no la he trobat...

ENTRERIUS; gràcies pel consol! Certament veig que la clau estar en buscar el substitut exacte a aquella demanda que el pit ara cobreix en tot. El problema és que encara tinc que esbrinar les seves necessitats exactes. De vegades penso: serà set? li dono aigua, i vol pit, no vol res més, no cola! a vegades aconsegueixo distreure'l jugant, però son uns minuts, no li marxa del cap quan vol pit.. bé, seguiré provant!

JULYET: tens raó amb alguns moments, evidentment hi ha moments sagrats o innegociables. Ni penso treure encara el pit per dormir quan té son, o quan arribo de la feina i et mira amb la il·lusió de que per fi has arribat... però altres moments penso que cal modificar. Deies si sempre havia estat igual... suposo que va a èpoques, però en general sempre ha estat d'alta demanda. Mai ha dormit 5 hores seguides, ni ha deixat de esmorçar/berenar... pit... El problema és el meu cap. Jo estava mentalitzada que amb 2 mesos mamés cada 2h, i em semblava normal, i que tingués pics de creixement i mamés cada hora.... però ara amb 15 mesos no crec imprescindible que mami cada hora i tampoc estava mentalitzada per això, suposo.

AFRODITA: ostres, la paraula DESESPERADA. De vegades penso que aquesta paraula també m'identifica! Parles de que cal que sigui una experiència on guadim els dos... està clar que un està gaudint moooolt més que l'altre! què hi farem!

[Julyet]

Andresa, la meva nena també era així ;). Per a mi influenciava molt el meu estat d'ànim, si jo estava agobiada també m'agobiava donar-li el pit... i no sé si ho noten o què, però és com si sentissin que el perden i ho necessiten més...

Si et serveix de motivació, quan vaig necessitar treure-li el pit ho vaig aconseguir, amb ajuda del pare i sense patiments.

A la pregunta de "arruïnar", no, no l'arruïnarà ;). Podria fer una llista de coses que segur que et perjudicaran més que la lactància :P. Però entenc l'agobio que suposen certes situacions, i el que et diré no t'animarà potser: quan deslletis també patiràs agobios per altres coses ;).

Jo t'animo a que "t'escoltis" i intentis fer el que t'han dit d'identificar què necessita per oferir-li l'alternativa. I ja veuràs com cada cop serà més fàcil. També els canvis no es poden fer d'un dia per un altre, potser fins al cap d'un meset no es pot valorar si la situació ha canviat...

I un "exercici" que a mi em va molt bé quan em sento ofuscada per alguna situació és pensar "si estigués sola en una illa deserta i em trobés amb aquesta situació, sense llibres, ni gent al meu entorn, ni pediatres, ni experts, ni res de res... què faria?" i sovint trobo la resposta ;). Ànims!

[soleilua]

Ostres no m'havia plantejat que arribat el moment la lactància pogués arribar a ser una "molèstia" (ai, perdoneu que utilitzi aquesta paraula, no me'n surt cap altra, però espero que m'enteneu).

Ara mateix l'Arlet té 7 mesos i estem gaudint al màxim de la lactància. Fem a demanda tot el dia, i al matí, mentre treballo, li donen la verdura (cap a les 12), i la resta del dia teta, teta i més teta.

Andresa potser tens raó que no estem preparades per fer lactància a demanda a partir de certa edat, i per això se'ns fa més una muntanya...

Suposo que arribat el moment, jo també intentaria fer això que diuen d'anar-li treient algunes tomes i oferir-li alguna altra cosa, però no les treuria totes. Si aconsegueixes un equilibri segur que tornes a gaudir de la lactància.

[Andresa]

Andresa, la meva nena també era així ;). Per a mi influenciava molt el meu estat d'ànim, si jo estava agobiada també m'agobiava donar-li el pit... i no sé si ho noten o què, però és com si sentissin que el perden i ho necessiten més...

Si et serveix de motivació, quan vaig necessitar treure-li el pit ho vaig aconseguir, amb ajuda del pare i sense patiments.

A la pregunta de "arruïnar", no, no l'arruïnarà ;). Podria fer una llista de coses que segur que et perjudicaran més que la lactància :P. Però entenc l'agobio que suposen certes situacions, i el que et diré no t'animarà potser: quan deslletis també patiràs agobios per altres coses ;).

Jo t'animo a que "t'escoltis" i intentis fer el que t'han dit d'identificar què necessita per oferir-li l'alternativa. I ja veuràs com cada cop serà més fàcil. També els canvis no es poden fer d'un dia per un altre, potser fins al cap d'un meset no es pot valorar si la situació ha canviat...

I un "exercici" que a mi em va molt bé quan em sento ofuscada per alguna situació és pensar "si estigués sola en una illa deserta i em trobés amb aquesta situació, sense llibres, ni gent al meu entorn, ni pediatres, ni experts, ni res de res... què faria?" i sovint trobo la resposta ;). Ànims!

Tens raó, els canvis d'un dia per l'altre no es veuen. A mi em va bé donar-me plaços, em donaré un mes per veure si trobo les alternatives a la seva demanda. Amb un mes de lactància, vaig pensar ho deixo..bé, em dono 6 mesos. Als 6 mesos vaig pensar...va arribem fins l'any.. i aquí estem veient una lactància perllongada fins no sabem quants anys...

PD: tant cansat que es això, no voldria lactància en tàndem.. però per no destijar-ho, encara em trobaré així!! arrgg!

Ah, si estigués sola en una illa: continuaria donant el pit... sense company sexual, sense horaris de feina.. la lactància tindria més temps i no seria tan dura!

[Andresa]

SOLEILUA,

exacte, la societat ens diu: "demanda" cada 3 hores, a partir dels 3 mesos ja et dormirà tota la nit (o si no a partir de l'introducció de nous aliments amb 6 mesos...), cada vegada voldrà menys pit... i tot és incert!!! per això ens donem aquestes bofetades amb la crua realitat!

[Julyet]

Andresa, justament ahir vaig tenir revisió dels 4 mesos de la meva petita i a la infermera se li feia un curt circuit cada cop que li deia que a demanda no vol dir cada 3 hores... i que jo SÉ que és completament normal i "sa" que un nadó es desperti per les nits tant per necessitat d'aliment com de companyia. Em deia "però tu ho portes bé???".

Per a mi les "claus" per portar tan bé aquesta segona lactància són: sé, i no només perquè "algú m'ho ha dit" sinó perquè ho he viscut, que això és una etapa que dins de la meva vida serà molt important, però "insignificant" en el temps. Mare meva la de sacrificis de coses que he hagut de fer per feina, estudis, favors que no volia... al llarg de la meva vida, i ja estan passats. Dedicar uns mesos, anys... "als amors de la meva vida", ara sé que serà el record més maco que tindré mai.
I sé que hi ha data de caducitat. A la gran vaig li vaig forçar el deslletament cap a mitjans del 2n embaràs perquè em feia mal, m'agoviava... i això, ja no li trobava sentit. I a hores d'ara de vegades em demana lleteta, li dono, i ja no li agrada! Posa cara rara, riu... i se'n va. O sigui, els mateixos éssers que vivien enganxats un dia no li troben el sentit! La programació natural és perfecta! ;).

Tema parella, en el meu cas tinc el 200% de recolzament del pare de les meves filles, i sé que ha estat una de les claus. I ha sigut imprescindible per molts sentits, tan perquè no li hagi d'explicar que les necessitats d'una criatura són "ara o mai" com perquè en els moments que he estat agobiada ell s'hagi fet càrrec (al 50 o al 100%) de la situació. Cap a l'any i poc, per exemple, va començar a posar a dormir ell a la gran, sense pit (bé, és obvi...). Jo tenia aquella estona per dedicar-me a la feina (a la part que em toca fer a casa) o altres coses meves. I per distreure-la del pit qui millor que algú que no té lleteta? ;).
Tema vida de parella, doncs ara mateix no la sabem plantejar sense les nenes... Tema vida sexual, doncs quan dormen. Si es desperta molt, molt per les nits, jo potser descartaria que no sigui calor o algun malestar... La meva nena gran també fins els 18 mesos mai va dormir una nit més o menys sencera, però algunes èpoques de dents, mocs... es despertava molt i molt sovint. Però si tot estava bé, si que podia dormir un estoneta "llarga" (bé, una estona en la que poder intimar almenys :P).

En fi, que solució no en tinc cap... penso que tu coneixes al teu fill i els teus desitjos. Posa en una balança amb el cor a la mà el que dubtes, i ja veuràs com tot sortirà bé. I sobretot, en un any tot serà diferent, i ja no et parlo de 5, 10 anys... el que hauran canviat les coses (i almenys jo, que tinc pensat viure una vida molt llarga, tot això haurà ocupat un temps anecdòtic).

Ànims!!!

[Andresa]

Andresa, justament ahir vaig tenir revisió dels 4 mesos de la meva petita i a la infermera se li feia un curt circuit cada cop que li deia que a demanda no vol dir cada 3 hores... i que jo SÉ que és completament normal i "sa" que un nadó es desperti per les nits tant per necessitat d'aliment com de companyia. Em deia "però tu ho portes bé???".

Per a mi les "claus" per portar tan bé aquesta segona lactància són: sé, i no només perquè "algú m'ho ha dit" sinó perquè ho he viscut, que això és una etapa que dins de la meva vida serà molt important, però "insignificant" en el temps. Mare meva la de sacrificis de coses que he hagut de fer per feina, estudis, favors que no volia... al llarg de la meva vida, i ja estan passats. Dedicar uns mesos, anys... "als amors de la meva vida", ara sé que serà el record més maco que tindré mai.
I sé que hi ha data de caducitat. A la gran vaig li vaig forçar el deslletament cap a mitjans del 2n embaràs perquè em feia mal, m'agoviava... i això, ja no li trobava sentit. I a hores d'ara de vegades em demana lleteta, li dono, i ja no li agrada! Posa cara rara, riu... i se'n va. O sigui, els mateixos éssers que vivien enganxats un dia no li troben el sentit! La programació natural és perfecta! ;).

Tema parella, en el meu cas tinc el 200% de recolzament del pare de les meves filles, i sé que ha estat una de les claus. I ha sigut imprescindible per molts sentits, tan perquè no li hagi d'explicar que les necessitats d'una criatura són "ara o mai" com perquè en els moments que he estat agobiada ell s'hagi fet càrrec (al 50 o al 100%) de la situació. Cap a l'any i poc, per exemple, va començar a posar a dormir ell a la gran, sense pit (bé, és obvi...). Jo tenia aquella estona per dedicar-me a la feina (a la part que em toca fer a casa) o altres coses meves. I per distreure-la del pit qui millor que algú que no té lleteta? ;).
Tema vida de parella, doncs ara mateix no la sabem plantejar sense les nenes... Tema vida sexual, doncs quan dormen. Si es desperta molt, molt per les nits, jo potser descartaria que no sigui calor o algun malestar... La meva nena gran també fins els 18 mesos mai va dormir una nit més o menys sencera, però algunes èpoques de dents, mocs... es despertava molt i molt sovint. Però si tot estava bé, si que podia dormir un estoneta "llarga" (bé, una estona en la que poder intimar almenys :P).

En fi, que solució no en tinc cap... penso que tu coneixes al teu fill i els teus desitjos. Posa en una balança amb el cor a la mà el que dubtes, i ja veuràs com tot sortirà bé. I sobretot, en un any tot serà diferent, i ja no et parlo de 5, 10 anys... el que hauran canviat les coses (i almenys jo, que tinc pensat viure una vida molt llarga, tot això haurà ocupat un temps anecdòtic).

Ànims!!!

És curiós la manca de recolzament per part d'algunes infermeres pediàtriques, recordo en una anterior revisió, em deia: per la propera ja ha de dormir 6h mínim seguit... això ho has d'arreglar? I jo penso, hi ha manera "d'arreglar-ho? " així tan fàcil?

A hores d'ara, ja pots imaginar a qui tinc enganxat al pit mentres escric...

La meva parella em recolza i respecta la lactància. I durant les nits fa tot allò que calgui menys donar el pit,és clar. Però són molts mesos desitjant que dormi més seguidet... ara ja signo que als 3 anys dormi 6h seguidetes.. A casa meva m'expliquen que jo fins els 4 no vaig dormir seguit i va ser quan em van operar de carnots.. no sé si té relació o no i ningú m'ha dit que el nen tingui carnots...

Tens raó que en tota una vida, una lactància és un temps curt. Per això intento fer-ho el millor possible. I comparteixo que el que no facis per un fill, no ho faràs per ningú.

Gràcies per parlar amb el cor a la mà, per enfrontar un tema delicat com és la relació de parella, pels ànims i pel teu optimisme!

Avui ja he començat a creure que era capaç de gestionar la seva alta demanda i he aconseguit no donar el pit a l'autobús a canvi d'un iogurt i el sopar tampoc ha estat obstaculitzat a canvi d'aigua i joguines.

Potser només em feia falta creure que podia!

[Julyet]

Andresa, me n'alegro que hagis vist les coses una mica diferents :). Estic segura que tot anirà evolucionant i canviant, i les mamis... doncs adaptant-nos ;).

Jo estic "hasta la peineta" de les "recomanacions" i fites que ens donen els pediatres en temes de criança. I et diré més, si dius que dorms amb el bebè i fas LM a demanda i vols descartar problemes de son, probablement et diran que és un tema d'hàbits i que facis algun mètode per treure el pit (o treure-ho tot...).
Si em dius que tu ja dormies així, jo crec que és hereditari :P. Però podria ser perfectament un tema de respiració, mal d'orella (hi ha nens més propensos, i encara que no tinguin infecció pot ser que tinguin molèsties). No sé d'on ets, però jo tinc claríssim que si mai tinc algun dubte de salut i al CAP em donen la primera resposta que els hi ve al cap basada en prejudicis, aniria al Luís Ruiz o al Carlos González, a Gavà.
Ah, es veu que jo també em despertava molt, em costava molt adormir-me, plorava moltíssim... la meva mare sempre em diu "quina sort tens tu que et deixen donar el pit sempre que vols", perquè molts disgustos ens haguéssim evitat...

Crec que ja t'ho vaig dir, que la meva filla gran fins els 18-19 mesos no va començar a dormir això, unes 6-8 hores, i va coincidir amb el deslletament nocturn. Però abans ho havia intentat algun cop i veia que era pitjor el remei que la malaltia, i en èpoques de sortida de dents, mocs... quan encara no poden parlar poder donar el pit era l'única manera que sabia per portar millor la situació (els medicaments els ha vomitat des de sempre...).
Quan li vaig treure el pit de nit va ser quan ella ja entenia alguns conceptes, parlava, em podia respondre sí o no, podia arribar a acceptar alguna alternativa de manera conscient...

En fi, que me n'alegro que confiïs una mica més en tu i que la lactància us faci feliços, que per això està ;).