La llet del pit no pot desaparèixer!

[Ponioleta]

Hola
sovint llegeixo al SP (i altres bandes), o sento comentaris, de mares que diuen que s'han quedat sense llet, de sobte.
És una sensació, que sovint ve donada per canvis en l'actitud del nadó quan mama o en la manera com els nostres pits produeixen llet, que fan que de sobte deixem de sentir els pits a punt d'explotar i ens pensem que és perquè ja no tenim llet.
Si la lactància ha estat ben instaurada, si fem pit a demanda i si no estem prenent cap medicació que inhibeixi la lactància, és pràcticament impossible que ens quedem sense llet.

Us deixo aquest article de l'Alba Padró que en parla, i com sempre us recomano molt la seva web.
http://criatures.ara.cat/somlallet/2012 ... -sevapora/

Per cert, sobre les crisis de lactància, que sovint són el que ens fa pensar que ens estem quedant sense llet, us deixo aquest enllaç: http://albalactanciamaterna.org/lactanc ... recimiento

[soleilua]

Em sembla que ho imprimiré i m'ho posaré al bolso, per quan algú em digui: i encara tens llet? Jo no en vaig tenir. A mi se'm va tallar. La meva no era bona.... i infinitats de coses més!

Una amiga meva, que no té fills (ni ganes de tenir-ne de moment) em va dir: jo no crec que pugui donar el pit, ma mare no tenia llet i segur que jo tampoc en tinc. Li contesto: Tothom té llet! És biològicament necessari per tirar endavant l'espècie. I ella: Bueno, doncs si en tenia no era bona...

Aquests mites fan molt de mal!

[Ponioleta]

Em sembla que ho imprimiré i m'ho posaré al bolso, per quan algú em digui: i encara tens llet? Jo no en vaig tenir. A mi se'm va tallar. La meva no era bona.... i infinitats de coses més!

Una amiga meva, que no té fills (ni ganes de tenir-ne de moment) em va dir: jo no crec que pugui donar el pit, ma mare no tenia llet i segur que jo tampoc en tinc. Li contesto: Tothom té llet! És biològicament necessari per tirar endavant l'espècie. I ella: Bueno, doncs si en tenia no era bona...

Aquests mites fan molt de mal!

Tens raó, ma mare ens va donar el pit a mi i al meu germà, però diu que "tenia poca llet i de seguida us quedàveu amb gana i vam passat als bibes". I a més ella era de les estrictes 3 hores entre toma i toma.
Un dia parlava amb la meva sogra i la seva germana. Ella em deia que no havia tingut llet i havia hagut de donar bibes als seus fills. I sa germana deia que ella sí que en tenia, molta, però que la seva llet "no era bona" i també es va haver de passar als biberons. Em va saber molt greu per elles, la veritat.

Lo més fort, però, és que avui en dia, amb totes les investigacions i evidència científica existent, els pediatres i infermeres de pediatria segueixin dient el mateix, i a la mínima que un nen no s'engreixa prou li diguin a la mare que ha de donar suplement, sense mirar abans si hi ha algun problema de posició, si es fa pit a demanda etc.

I en el rerefons de tot plegat està la no-confiança en nosaltres mateixes i els nostres cossos. Partim de la presimsa que el "normal" és que hi hagi problemes, no tinguem llet... en definitiva, que no "podem" alletar. Quan realment els nostres cossos estan prearats per fer-ho en el 99% dels casos, sinó la nostra espècie s'hagués extingit!!

[Castanyeta]

Una no-confiança generada, alimentada i potenciadíssima per les farmacèutiques que fabriquen llet en pols; que van rentar el cervell a tota una generació de mares (les nostres) i de metges, i que estan encantadíssimes que el mite es mantingui (i col·laboren a mantenir-lo, potser ara més subtilment però amb igual eficàcia).

[Ponioleta]

I quan algú veia la nena mamant amb quasi 2 anys i amb els meus pits normalets em deia "Vols dir que tens llet?" i suggeria que em mamava el pit sense que hi hagués llet, sabeu què feia? Li demostrava directament: em treia la teta i l'apretava i que sortís un raig de llet disparat, així els quedava clar que tenia llet

Ja ja!! Ets molt bona!!!

[Xaina]

Hola,

Jo estic d'acord en el que dieu, pero també potser es creen aquest mites per un altra cosa:

Actualment reconeixer que no vols donar pit, pel motiu que sigui, sembla un crim. Sembla que no siguis bona mare i això es tan dolent com voler fer creure l'altre extrem.

Jo aquí llegeixo moltes vegades, noies amb dolor, amb clivelles, amb ansietat perquè la lactancia materna no els funciona. Noies que passen uns drames reals per haver de deixar d'alletar i moltes altres noies que les animen a seguir "lluitant" malgrat donar pit amb dolor.

Potser també estem estigmatitzant a les mares com a "xungues" que no volen alletar i no volen portar al seu fill en un porta bebés.....i per això es refugien en excuses com les que plantegeu.

Jo la veritat es que crec que la lactancia materna es meravellosa, sempre i quan la facis convençuda, no pateixis excesivament, estiguis tranquila i disfrutis del moment.
Crec que el mes important que li trasalladem al nostre bebe son sensacions i emocions i si donem pit plorant de dolor, dubto que li suigui beneficiós.
Si una mare ha de començar a treballar, i no es veu en cor de sgui amb la LM o sencillament creu que es millor, deixar-ho, pot fer-ho sense sentir-se mala mare, si te dolor, te dret a no voler-lo tenir.

En fi, aquesta es la meva impressió.

Salut

[Ponioleta]

No sé si és un crim, però la LM és el millor aliment que li pots donar al teu fill. Indiscutiblement i insustituïble per res.
I no voler-li donar, voluntàriament, perquè em fa mandra, perquè així el pare li pot donar el bibe o excuses semblants, no deixa a la mare en qüestió en gaire bon lloc.

Si una mare li dóna al seu fill donnettes per esmorzar, hamburgueses del Mc Donalds per dinar i croquetes pre-congelades per sopar, i a sobre ho fa amb tota la consciència en plan "ja sé que hauria de menjar més sa, però així no perdo temps cuinant, i total, també creix bé" ens semblaria fatal.
Doncs això.

I ull, com he dit mil vegades, no em refereixo a les mares que, per mal assessorament dels pediatres etc acaben passant-se a biberó. Em sembla normal que confïis en el teu pediatre i no tens perquè pensar que el que et diu contradiu l'evidència científica.

Ala, apedregueu-me

[almon]

Molt d'acord amb l'últim post!
He conegut mares que realment s'ho han passat molt malament per no poder alletar el seu fill. Molta pressió a sobre d'altres mares, metge, infermeres...
Jo veig molt positiu fer-ho però tampoc cal radicalitzar!
Moltes mares s'excusen ara com si fessin un pecat no donant el pit i tampoc és això.
Jo li vaig donar el pit al meu fill fins als 6 mesos. Despres treballant em va ser complicat treure llet. Em va costar...vaig anar temps amb mugronera perque em feia mal, i alguna amiga encara em deia que me la tregues que no era bo pel nen!
Vaig anar al CAP que feien jornades per a mares, i allà tot era donar el pit, fer collit....i semblava que si no ho feies no estava bé!
Crec que tots ho fem com podem, que és una epoca maca però també complicada i et trobes que tothom opina de tot.

[mireiafor]

Jo no sé si m'explicaré bé i no vull que ningú s'emprenyi. Dit això és normal que quan tenim problemes per donar el pit ens plantegem altres opcions però el que no és normal és que l'opció més valorada i més emprada tant per l'entorn com per els professionals siguin els biberons. El problema és que ens venguin que la llet de pot és tan bona com la llet materna perquè no ho és, no és una qüestió de principis, ni de modes, ni de veure qui és millor mare, és una simple qüestió biològica. Podem triar la LA per els motius que siguin però que al menys aquest motiu no sigui que les dues llets són iguals, perquè si aquest és el motiu és que ens haurem deixat enganyar per la publicitat de les multinacionals, i això és molt trist.

[Julyet]

Sobre el tema del post i l'article de l'Alba: clar, rigorós i didàctic, com sempre.

Us asseguro que a mi em sap greu de debò (i no de frase feta, sinó que ho sento amb total sinceritat) cada cop que algú NO POT donar el pit, sigui per una causa real i contrastada (que segur que amb el temps, si deixem d'investigar en fórmules i deixem que no només les assessores voluntàries siguin les que es formin, probablement encara hi hagi menys casos) o per manca d'informació.
Però si hem de deixar de parlar-ne i de fer difusió o de dir que personalment ha sigut una experiència molt positiva simplement perquè ningú se senti malament, doncs hauríem de ser coherents i deixar d'obrir posts on comentem les meravelles de ser mares, no sigui que qui necessita RA se senti malament, no?

Sempre explico que un dels pilars de l'èxit de les meves lactàncies ha estat la sinceritat de les persones que van tenir problemes amb les seves, ja que explicant-me el que els hi va passar vaig saber cap on tirar.

I per últim, quan es parla de les avantatges (o desavantatges de la LA) a part de la informació necessària que cal per prendre una decisió, tot allò ha de servir de pressió per millorar l'atenció que rebem les mares (i futures mares) lactants.

En fi, espero que la que desaparegui sigui la mala llet.

[Ponioleta]

Hola
hi torno.
A veure si sóc capaç de dir el que vull, que s'entengui i que ningú se senti atacada.

Les mares tenim tendència en culpabilitzar-nos per tot i sentir-nos malament per tot. Suposo que és degut a les pressions que rebem i a la inseguretat que això ens provoca. Però no hauria de ser així.

Per desgràcia hi ha moltes lactàncies que fracassen per desinformació, per mal assessorament, etc. Per una banda hi ha el tema dels pediatres antiquats, que no cal tornar-hi, però per l'altre penso que quan ens quedem embarassades som capaçes de fer un màster sobre cotxets o comprar tot de trastos de dubtosa utilitat però en canvi no podem invertir 15 euros i 3 horetes a llegir un bon manual de LM o informar-nos a través d'internet, que és gratis!!


I per altra banda, totes assumim que volem el millor pels nostres fills, i que si cal farem "sacrificis" (que ja us dic que per mi és un plaer, i suposo que per vosaltres també). A lo millor escollim una escola bressol (privada per desgràcia en moltes ciutats) una mica més cara perquè és millor, encara que ens quedem sense anar a dinar fora o comprar-nos algun capritx, o passem males nits perquè el nostre fill es desperta etc, però ens neguem rotundament a aplicar l'estivill i creiem que el millor per ell és que ell sol reguli el ritme de son. Deixem de fer coses, a vegades fins i tot perdem contacte amb amics que no entenen que no ens va bé quedar els divendres a la nit per anar de bars, perquè tenim un fill i el nostre ritme de vida ha canviat. I un llarg etcètera.
Però en canvi, amb la LM o és tot perfecte i surt rodat des del primer moment (perfecte per la comoditat de la mare, no perfecte per la criatura, clar) o ja és un sacrifici inassumible i no ho podem suportar. Al meu entendre també passa el mateix amb el part, però això és un altre tema i no voldria obrir un altre debat.
I clar, com que ens han venut la mentida que la LA i la LM són iguals, pensem que ens passem als bibes i no passa res.

I per últim, deixar clar que parlo en general i que cadascú es sap les seves circumstàncies. Jo he fet coses respecte a la criança del meu fill que sé que podien haver sigut millors. Ho sé i ho assumeixo. Perquè és una realitat. No em considero que sigui mala mare ni res per l'estil, però ho podia haver fet diferent o millor. I punt.

[Ninetaa]

No sé si és un crim, però la LM és el millor aliment que li pots donar al teu fill. Indiscutiblement i insustituïble per res.
I no voler-li donar, voluntàriament, perquè em fa mandra, perquè així el pare li pot donar el bibe o excuses semblants, no deixa a la mare en qüestió en gaire bon lloc.

Si una mare li dóna al seu fill donnettes per esmorzar, hamburgueses del Mc Donalds per dinar i croquetes pre-congelades per sopar, i a sobre ho fa amb tota la consciència en plan "ja sé que hauria de menjar més sa, però així no perdo temps cuinant, i total, també creix bé" ens semblaria fatal.
Doncs això.

I ull, com he dit mil vegades, no em refereixo a les mares que, per mal assessorament dels pediatres etc acaben passant-se a biberó. Em sembla normal que confïis en el teu pediatre i no tens perquè pensar que el que et diu contradiu l'evidència científica.

Ala, apedregueu-me

Em sembla exagerada la comparació i fora de to.

Donar el pit es el millor estem d'acord i crec que ningú ho possa en dubte, els mites com sempre cauen amb la informació i amb la práctica, pero es cert que hi ha dones que pel motiu que sigui no poden o no volen donar el pit, i criminalitzarles,.... bé, em sembla malament.
Hi ha una frase que em van dir fa temps, sovint l'ideal no es el mateix que lo possible, tothom sabem quin es l'ideal, pero a vegades les circumstancies de cadascú (picologiques, fisiques, socials etc,.. ) et fan quedar-te simplement amb l'opció més raonable per les teves circumstancies.
Que a tu t'ha anat fantastic la LM perque estabes disposada informada, perque has apres a superar els obstacles, perque t'has organitzat per poder-ho fer i te n'has sortit i has tingut una bona experiencia, doncs enhorabona, pero treure el latigo quan veus que algu no fa el mateix que tu, no cal no? respectem si volem que ens respectin!

[almon]

Segueixo opinant...
Em sembla que quasi tothom te clar que la lm es millor que donar bibes
Jo el que no veig normal es que algunes mares passin grans disgustos perquè no ho han aconseguit pel motiu que sigui. Es millor pel teu fill? Si! Però no tot s acaba aquí! Es una part...

[jllt]

Puf, a mi em sembla que alguns escrits en fan un gra massa...

Fa un parell de dies llegíem aquí al SP l'experiència d'una mare que ha passat un calvari per la seva voluntat inqüestionable de donar pit, l'aparició de problemes que li van portar molts patiments, el sentiment de sentir-se sola perquè el seu voltant (llevadores, assessores de lactància, etc.) li deia que podia aguantar i no retirés la LM de cap manera... I al final sentir-se derrotada i fracassada perquè no ha pogut aguantar més i ha tirat de biberó. ¿I l'hem de criminalitzar, com podríem deduir d'algunes afirmacions que es fan per aquí? Em sembla, com ja vaig escriure en una resposta a la mama que va exposar aquest cas tan dolorós, que no es pot ser radical ni tan sols en el tema del donar pit. Que sí, que és lo millor, que hi ha molta informació i gratis, però quan les coses es torcen la mare ha de sentir que renunciar al donar pit no és cap fracàs i que hi ha altres vies i que això no implica ni estimar menys el teu fill (per favor!), ni suposa que el dia de demà li donaràs cada dia donettes per esmorzar perquè és lo més fàcil (com si hi hagués mares que no ho han intentat tot per donar el pit al seu fill i al final no se n'han pogut sortir). La LM és una opció, estem d'acord que segons els paràmetres que predominen ara és la millor, i jo també així ho considero (els meus dos fills han pres pit fins que ho van voler), però no ens passem i respectem les mares que, pels motius que siguin, acaben al biberó.

A mi em fa gràcia ara llegir que clar, lo de la LM és lo més bo també perquè és lo més natural, i que les notres padrines, besàvies i requetebesàvies, totes donaven el pit perquè no hi havia altra manera d'alimentar la criatura els primers mesos. Però siguem conscients que també fa cent anys hi havia dones amb problemes per donar el pit. Al meu poble, fa uns anys va morir un senyor ja molt gran, que sempre havien explicat que quan va néixer la seva mare no li va poder donar llet de la seva i va sobreviure gràcies a la llet de la mula que tenien a casa.

D'acord: la llet del pit no pot desaparèixer, hi ha moltes vies d'informació i molts assessors i molts llibres que t'expliquen fil per randa com ho has de fer, què fer davant els problemes que es presentin... És a dir: ens veniu a dir que no hi ha cap motiu, cap raó, cap altra sortida si ens estimem els nostres fills, que donar-los pit. Doncs penso que no és així: una mare que, després d'intentar-ho, desisteix pels motius que siguin, i opta pel biberó, ni és menys mare que les altres, ni molt menys s'estima menys el seu fill, ni comet cap crim. Posats a parlar en aquests termes, penso, francament, que és més crim portar criatures a la llar d'infants als sis mesos, o veure-les només una estona al matí i una altra al vespre. I això no té res a veure amb si has donat pit o biberó. Per tant, com que cada mare és ella i les seves circumstàncies i les seves voluntats, val més que no caiguem en els extremismes perquè prendrem mal.

[Aitona]

Jo també us voldria comentar la meva CURTA experiència, ja que sols fa 4 mesos que fem LME però en el meu cas, crec que ha sigut més dur superar els problemes externs de la lactància que els pròpiament derivats de la mateixa.
Tenia molt clar que volia intentar fer LM i potser això m'ha ajudat a que hores d'ara encara seguim.
Per sort no he tingut grans problemes fora de les clivelles del començament, el nen es va engaxar bé però el meu petitó és força demandant i a la primera setmana ja tenia la meva mare com una veu en "off" que em deia constantment que li donés un suplement, que el nen tenia gana i que el necessitava per dormir més satisfet. També m'he arribat a sentir que no tenia suficient llet o que no devia tenir la llet bona. Ja veieu tots els tòpics junts....que m'han fet sentir a vegades com una mala mare,i questionar-me si realment l'estava criant bé. Afegint els controls de pes setmanals fins fa dues setmanes que ja li vaig dir a la pediatre que em negava a seguir anant-hi, ja que el nen tot i no estar en els "percentils" jo el veia vital i rialler.
Espero que de mica en mica aquests mites aniran caient i poguem escollir lliurement aquesta opció sense haver de donar explicacions.

[Nur79]

Jo, que vaig tenir molts i molts problemes amb la LM vaig aconseguir lactar fins que ella no va voler més als 8 mesos.

Igualment val a dir, que va haver-hi momemts que vaig estar a punt de canviar, perquè no podia més. I si ho hagués fet , no hagues passat res. Vaig tenir MOLTA MOLTA pressió amb el tema de la llet i realment ho vaig passar molt malament perquè em feien sentir mala mare si no donava el pit. I això tampoc és. Ara sóc jo la que recomano a les meves amigues, perquè no arribin al extrem que avig arribar jo, i de seguida ja van a grups de lactancia.

La veritat, es que hi ha una vessant una mica extrema amb el tema de la llet, el portanadons i el collit. A vegades veus comentaris, llegeixes i sembla que si no fas aquestes tres coses ets "lo pitjor", i repeteixo, això tampoc és. Cadascú fa el que creu, i no es pot titllar de si es millor això o pitjor. Cada mare, que estima al seu fill amb bogeria, decideix per tots dos.

El sentit comu de cadascuna de nosaltres és el que ens ha de guiar.

[Julyet]

Hola
sovint llegeixo al SP (i altres bandes), o sento comentaris, de mares que diuen que s'han quedat sense llet, de sobte.
És una sensació, que sovint ve donada per canvis en l'actitud del nadó quan mama o en la manera com els nostres pits produeixen llet, que fan que de sobte deixem de sentir els pits a punt d'explotar i ens pensem que és perquè ja no tenim llet.
Si la lactància ha estat ben instaurada, si fem pit a demanda i si no estem prenent cap medicació que inhibeixi la lactància, és pràcticament impossible que ens quedem sense llet.

Us deixo aquest article de l'Alba Padró que en parla, i com sempre us recomano molt la seva web.
http://criatures.ara.cat/somlallet/2012 ... -sevapora/

Per cert, sobre les crisis de lactància, que sovint són el que ens fa pensar que ens estem quedant sense llet, us deixo aquest enllaç: http://albalactanciamaterna.org/lactanc ... recimiento

Cada dia flipo més, de debò. Rellegeixo l'entrada de l'alba, rellegeixo el missatge de la ponioleta i no aconsegueixo trobar la frase on es digui que és una mala mare qui no dóna el pit. A més si aneu als missatges de la ponioleta veureu el fotimé de consells que s'ha currat (a més ella té la formació d'assessora, que va fer per amor a l'art i pagant-lo de la seva butxaca per a poder aconsellar amb més rigor, no només en base a la seva experiència).

Potser sóc curta, però quan una mare diu "li he hagut de deixar de donar el pit xq m'he quedat sense llet" el meu cap interpreta "jo volia seguir però no ha pogut ser", i la resposta totalment fonamentada a això és "no, no t'hasmquedat sense llet per això i allò". I ja està, no estem parlant de rànkings de mares ni més xorrades d'aquestes.
I qui vulgui entrar en aquest joc de culpabilitzar als altres de les seves inseguretats, doncs mira, tu, què hi farem... Enlloc de culpar a qui es dedica a la salut pública i polítiques relacionades... Així ens va.

[Ponioleta]

A veure, crec que em repeteixo però intento tornar a explicar el que dic:

- He penjat l'article només a títol informatiu. Perquè moltes vegades llegeixo missatges de noies que es pensen que no tenen llet i només és la crisis dels 3 mesos, o a vegades la conseqüència d'un mal consell de pediatra recomanant suplements suprimint tomes etc.

-Sóc super conscient, i ho he dit mil vegades, que hi ha molt mala informació i moltes creences errònies entorn de la lactància materna. La majoria de pediatres, infermeres i fins i tot moltes llevadores que fan els grups de post-part als CAPs no tenen una formació suficientment actualitzada i no saben acompanyar adequadament a les mares que alleten, quan sorgeixen problemes. Per no parlar de la pressió de les mares, sogres i veïnes, que totes opinen i critiquen, però que la majoria van ser mares en l'època del boom dels biberons i que encara en saben menys. Tot això sumat al cóctel hormonal, a les inseguretats pròpies de la maternitat (sobretot si és la primera) etc, fan que moltes mares acabin passant als biberons perquè realment creuen que no tenen altra opció.

-No estic parlant de cap cas en concret. Cadascú se sap les seves circumstàncies i perquè va haver de deixar la lactància abans d'hora.

-Tot i així, penso que en general tendim a donar-li a la LM menys importància de la que té realment. Abans (abans vull dir fa MOLTS anys) que la gent vivia amb la família extensa i on sempre hi havia dones alletant, totes les mares primerenques havien vist tota la seva vida tietes, germanes i cosines donant el pit. Jo de la meva infància recordo els meus cosins prenent biberó, però no recordo cap teta. Això fa que hi hagi un cert buit de coneixements i informació, que s'ha de suplir. I com ja vaig dir, a vegades ens podem fer un màster en cotxets però no ens podem llegir un llibre de lactància. És qüestió de principis.

-Hi ha un factor més estructural que fa que les dones no confiem en els nostres cossos, en els nostres pits... en les nostres capacitats en general. I ens pensem que no podrem parir, que no podrem alletar... quan són processos fisiològics, i la normalitat és que els nostres cossos, tots solets, ho puguin fer.

-Es clar que hi ha dones que realment no poden alletar. Però són poquíssimes. Moltes menys que totes les dones que abandonen la lactància abans de l'any.

-No sé perquè sempre surt el "mala mare" tant ràpid. Jo no crec que cap de vosaltres sigueu males mares. Encara que li hagueu donat bibe al vostre fill des del primer dia. En la meva maternitat he fet unes quantes coses que no estan bé o que crec que les podria fer millor. I no cerc que sigui mala mare. A vegades no he tingut més remei, a vegades m'he deixat portar sense pensar-ho, a vegades he perdut el control de la situació, i a vegades l'he cagat amb plena consciència. Però no sóc mala mare. I si algú, per posar un exemple, diu que els infants haurien d'estar, com a mínim fins als 2 anys amb la seva mare perquè és el millor per ells, jo li dono la raó i accepto que jo no ho vaig fer. I punt. I el meu fill quan es quedava els matins de l'any passat amb una cangur, estava bé, però hagués estat MILLOR si s'hagués quedat amb mi. Això és així. I punt.

-I el tema de la pressió etc. Segur que hi ha assessores de tot tipus, i no totes ho fan tot bé. Potser s'equivoquen o tenen un mal dia. Però la gran majoria d'assessores que he conegut són unes persones fantàstiques, super respectuoses, que tenen molt de tacte quan tracten amb les mares, que respecten qualsevol tipus de situació i decisió, i que, entre moltes altres coses, han assessorat un munt de vegades sobre com deslletar. Jo no sóc assessora tot i que en vaig fer la formació, i aquí mateix al SP he aconsellat a alguna mare que volia deslletar sobre com era millor fer-ho, sobre com prevenir mastitis, sobre com fer de forma gradual que la seva producció de llet anés disminuint...

[Xaina]

Hola,

Julyet, jo vaig ser qui vaig començar a parlar de "mares xungues" pero tenia només un sentit, i ja el vaig explicar en el meu missatge.
A vegades es possible que hi hagi mares que visquin excuses del tipus "ja no tinc llet.." per a no haver de reconeixer que pel motiu que sigui, volen deixar d'alletar als seus petits, i que això ho fan per por a ser jutjades per la seva decisió.

El meu cas:

Jo vaig alletar 5- 6 mesos i ho vaig deixar voluntariament, per què vaig voler. El meu fill suposo que hagués seguit (sempre ha estat un tragon) si jo hagués insistit una mica, pero vaig voler començar a introduïr biberons quan començava a treballar i quan va provar el bibi, s'agafava al pit i després volia biberon. Jo, voluntariament vaig decidir parar, ell estava a gust amb els bibes i jo treballava millor (viatjo bastant en avió) sense la presió als pits.

Ara estic embarassada i la meva intenció es intentar fer el mateix, si es pot, ja que cada criatura es un mon.

No he de perquè avergonyir-me de la meva decisió pero potser hi ha mares que prefereixen dir, no es que quan li vaig donar un bibe ja no va voler pit (i aixi, no et sents tan malament davant de les persones que creuen que ets una egoista).

Vull dir una altra cosa: Crec que es positiu discutir i tenir opinions, no ens enfadem noies.... .


Salut!!!

[Nur79]

Molt d'acord amb el que diu Ponioleta! I molt d'acord amb el que diu la Xaina!


No cal que ens discutim, simplement es un debat per contrastar diferents posicions, cadascuna des de la seva experiencia personal.

Com he dit abans, jo estic molt molt orgullosa de la meva lactancia. Primer de tot, perquè es va acabar, quan ella ha volgut, sense drames i sense ploreres . Després perquè, després d’aquells 10 dies d’infern, vaig ser capaç d’aconseguir allò que volia, que era alletar.
I torno a repetir, que si no hagues rebut ajuda, aquell dia 10, el tema de donar el pit s’hagues acabat. I la ajuda la vaig rebre inicialment del meu pediatra de la SS. Si, si, com ho sentiu, del meu pediatra. Pel que llegeixo, no se si deu de ser l’únic del món, però és un pediatra molt pro-lactancia i anti suplements. Una mica Carlos Gonzalez pero sempre sent conscient de la situació real. Ell quan em va veure a la consulta desesperada i plorant com una magdalena va ser el que em va delegar al grup de lactancia que el CAP tenia. I va ser la meva salvació. Si, van ser elles les que em van parlar de les mugroneres.. i vaig establir uns vincles de afecte que va fer que anés cada divendres a esplaiar-me amb les altres mares el 5 mesos que vaig estar de baixa maternal.

També em va ajudar molt les visites al Convent de Sant Agustí amb l’Alba, quan estava realment perduda. I va ser la meva tranquilitat quan ella mateixa em va dir, si no pots treure’t la mugronera NO PASSA RES. I també vaig trobar recolzament amb la Julyet. Sobretot als 3 mesos quan se’m va juntar el tema de la crisi dels 3 mesos, junt amb el fet que la nena dormia malament per la nit i pitjor encara pel dia.

Quan em refereixo a que vaig rebre pressió per que no deixes la lactancia durant els primer dies, va ser perqué jo vaig patir molt molt dolor. La nena tenia tel lingual (encara el té de fet) i tenia els mugrons a carn viva. Cada cop que plorava per gana, jo plorava més, i em sentia fatal perquè pensava que com podia tenir aquests sentiments de por i rebuig cada cop que la meva filla em demanava menjar. Ningú em va dir res de les mugroneres, em deien que era mala posició. No va ser fins que vaig anar al pediatra als 10 dies, que va ser quan em van dir que existia.

Per tant, de la meva experiència he d’extreure, que no tots els professionals de la sanitat, son dolents o no en tenen ni idea. No podem ser taxatives amb això tampoc