Ajudar o no al bebé, l'importancia de moure's en llibertat

[aseret]

Hola marones,
escric només per dir-vos que estem molt contents d'haver vist aquest post i el que ens ha ajudat conèixer el "lliure moviment", gáirebé no l'hem assegut fins que ella no ha sapigut (dic gairebé pq a vegades se la quedava la sogra jejej).
Ara té 9mesos i des dels 6 que no para quieta posant-se de peu a tot arreu, ara és impressionant la cura que té al posar-se dreta i tornar al terra, va fent pasetes d'un cantó cap a l'altre del moble o del sofà, però no s'ha soltat encara, però sé que quan ho faci estarà preparada.

Ja he tingut que anar explicant a la família que no la facin caminar, és complicat això pq s'ha fet sempre, però sembla que ho respecten.

Quan van començar a caminar els vostres? no és que en tinga moltes ganes pq si ara ja hem de vigilar-la, quan comenci a caminar será encara més perillosa!! jejejej

una abraçada

[shyla]

Molt bé aseret! doncs el meu era un belluguet i tothom deia ja aviat caminarà, potser des dels 7 mesos eh! Als 8 mesos pujava sol l'escala de casa, evidentment no sense vigilar-lo eh! Primer s'arrossegava com una serp, llavors s'ajudava d'un braç, semblava un militar en pràctiques, jeje, després va gatejar i no va començar a caminar sol fins als 12 mesos i mig, però ho va fer i no va tornar enrere, va arrencar directament a córrer, ben segur del que estava fent. A més, encara ara amb quasi 20 mesos, si cau sempre aixeca el cap amunt per no donar-s'hi un cop! Així que estigues segura que vas pel bon camí!

[izascun79]

Bon dia!
El meu peque acaba de complir els 6 mesos i tant amb ell com amb el meu fill gran he practicat sempre el Moviment Lliure. Estava buscant el post i he vist que està super mort així que aprofito per a pujar-lo per a que més gent el pugui veure i per veure si podem compartir experiències noves!
Amb el Pau estic super contenta de com va anar tot. És cert que ell sempre va ser molt espavilat i àgil. Va començar a posar-se de costat des del dia de néixer, amb un mes i mig ja es posava de bocaterrosa i amb dos mesos feia la croqueta sencera. Va gatejar amb 6 mesos i va començar a caminar amb 10. Pujava i baixava escales ell sol amb 14 mesos,... vaja, que segur que tampoc hauria anat tan diferent si l’haguéssim ajudat, pq sempre va ser un nen molt nerviós i musculat, però una cosa curiosa és que no va aprendre a seure fins una setmana abans de començar a caminar, amb més de 9 mesos, i això ara em recorda com vaig haver de lluitar per a que la gent no l’asseiés... ell preferia estar pel terra movent-se que assegut, força significatiu de la seva personalitat. Avui dia comença a estar estonetes tranquil, assegut dibuixant o jugant, però li ha costat molt. Si pot triar sempre prefereix estar corrent o trepant per tot arreu...
Amb el Gerard estic fent igual i ell va a un ritme més “normal”. Ara acaba de fer sis mesos i ja fa la croqueta sencera (el gir de panxa enlaire a boca terrossa només el fa cap a un costat, però veig que està a punt de fer-lo cap a l’altre també) i comença a moure’s endavant arrossegant-se com una serp. Estic super feliç de veure com ha canviat en dos mesos sense que jo hagi fet res per a influir-hi. He de dir que encara el duc al cuco perquè veig que ell es va movent, es posa de costat, es posa de poca terrossa,... i té un espai més on moure’s lliurement, i em fa llàstima posar-li la cadireta! Jejejejjejeje
Doncs res, que estaré per aquí si algú més s’anima a explicar les seves experiències.
Petonets i moviments en llibertat!

[ariun]

Hola!!
Trobo molt interessant aquest post, i veig que em costara moltissim fer-ho be, per l'entorn mes que res, pero aquesta vegada ho aconseguire. el meu primer fill ni gatejar ni passos intermitjos, vam fer-li moltes vajanades perque no caminava. I va fer-ho als 19 mesos. no va aprendre a gatejar fins casi als dos anys i casi anant al fisio per ensenyar-li. he de dir que amb 5 anys es un patossillo, insegu als parcs infantils ( quan anem a un de nou li costa molt enfilar-se per probar-lo. i hi ha vegades que ni ho proba i es limita a que jo el gronxi).
El segon tampoc va gatejar, pero va tastar molt el terra, encara que molt mes els braços. He de dir que es molt mes atrevit que el seu germa, i va caminar sol als 13 mesos.
Ara amb la peque, i gracies a la izascun he descobert la importancia de deixar-los fer....anire explicant ( si puc) de moment te 6 mesos, i la deixo al terra amb una manta normal, la d'activitats ja l'he guardat. i ja fa la croqueta!!!!!!! es un exit per mi perque tot el dia va en portanadons quan esta deperta, i ara ja procuro deixar-la lliure

[gemmagemma]

hOLA,
tinc una nena de 11 mesos mitg, mai l'he forçada en res, però estic preocupada perque veig que està estancada, es va aguantar sola asseguda als sis mesos, però desde llavors estem igual, volteja panja amunt panja avall, es posa en posició gateig però no gateja, no passa d'estirada a asseguda, no es posa de peu sola ni amb l'ajuda de mobles, i per descomptat no fa ni un pas.
Ho trobeu normal?

[izascun79]

Hola Gemmagemma. Segurament tu ja ho saps però necessites confirmació per a estar tranquil·la. És totalment normal. Cada nen té un ritme diferent i tard o d'hora assolirà totes les fites de desenvolupament psicomotriu necessaris per començar a caminar.
La poses sovint asseguda? T'ho comento perquè és possible que el fet d'estar-se asseguda jugant i distreta la privi de passar estones "exercitant" la musculatura que necessita per a començar a realitzar aquests moviments. És un dels "errors" que es cometen tot sovint. Veiem que s'aguanta assegut i ja no el posem estirat, de manera que no passen l'estona que necessitarien en contacte amb el terra.

Petonets i no et preocupis.

[gemmagemma]

Si q l posem aseguda. Tornarem endarrera i l deixarem estirada. Gracies tant de bo funcioni.

[Araneta]

Woooo no en tenia ni idea de que aixó existis!!! Q fort!! Jo assec al meu amb 2 mesos!!!
I quan es posa de costat l'empenyo per que acabi boca terrossa... Fatal, no??

I què s'ha de fer? Deixar-lo estirat panxa en l'aire i que ell faci sol, no?

I lo de la manta d'activitats tampoc és bo???

[Rossinyola]

Woooo no en tenia ni idea de que aixó existis!!! Q fort!! Jo assec al meu amb 2 mesos!!!
I quan es posa de costat l'empenyo per que acabi boca terrossa... Fatal, no??

I què s'ha de fer? Deixar-lo estirat panxa en l'aire i que ell faci sol, no?

I lo de la manta d'activitats tampoc és bo???

Estirat panxa amunt i prou. La manta d'activitats si té arc tampoc. Et recomano moltíssim el pdf q va penjar la Julyet al principi d'aquest post, és molt complet

[Araneta]

Gràcies!!!

[Rossinyola]

Si q l posem aseguda. Tornarem endarrera i l deixarem estirada. Gracies tant de bo funcioni.

Sí, estirada a terra i si veus q s'agobi el q em va funcionar a mi va ser estirar-me jo tb amb ella i jugar, fer la croqueta i gatejar juntes

[NúR]

Ostres! Una altra mama que va perdudíssima... El meu que demà fa els 5 mesos està estonetes a l'hamaca, seguramente massa, i en canvi tinc una manta de jocs (sense arc) on no el posava gaire perquè justament pensava que l'aprofitaria més quan gategés o s'aguantés sol assegut. Però ja veig que no, que l'he d'anar estirant a la manteta perquè vagi fent cosetes. Fa un parell de dies que ho faig i de moment no es mou gaire però tampoc rondina, sembla que li agrada la perspectiva panoràmica que té de tot el menjador, jejeje

[Araneta]

Noies, avui l'he deixat a la manteta i he al·lucinat!!! No ha parat de xerrar i de rodolar d'un cantó a l'altre!!!! Molt bé molt bé!!

Una pregunta... Jo l'agafo i el poso mirant cara al món (no li agrada estirat ni mirant-me a mi) i llavors el porto com assegut... Tipo tro del rei! Tampoc ho he de fer??

[izascun79]

Noies, avui l'he deixat a la manteta i he al·lucinat!!! No ha parat de xerrar i de rodolar d'un cantó a l'altre!!!! Molt bé molt bé!!

Una pregunta... Jo l'agafo i el poso mirant cara al món (no li agrada estirat ni mirant-me a mi) i llavors el porto com assegut... Tipo tro del rei! Tampoc ho he de fer??

Ole ole!!! Ja veuràs com evoluciona tot solet. És una experiència brutal dedicar-se a contemplar-los i veure tot el que són capaços de fer.
Just avui parlava amb la Laia d'això que dius tu de seure'l sobre teu. Jo tinc clar que el que més necessiten els meus fills són els braços de la mare, i evidentment un bebè comforme es va fent gran no estarà sempre estirat... jo mentre no el forcis a fer una postura que ell no fa per sí mateix no veig problema en dur-lo agafat per sota el cul mirant el món... suposo que parles d'aguantar-lo amb les mans, no? No de dur-lo en motxilla, oi?
Al final és com tot, jo al Gerard el tinc assegut a la meva falda per menjar. Prefereixo fer això que seure'l a la trona on el veig amb postura massa forçada. Considero que si ell mostra interès pel menjar i m'he d'assegurar que menja amb una postura prou recta (estirat es podria ennuegar) he de tenir-lo assegut. Al final es tracta de sentit comú.

[Mara17]

Molt d'acord en tot. Per sort els meus fills no han volgut anar mai agafats de la mà, que és un dels perills més grans: quan comencen a posar-se drets. Recordo els familiars volent-los fer caminar i ells es tiraven a terra. Gràcies a Déu que ho feien, perquè no tenia cap ganes d'explicar-me també per això. Van passar de gatejar a caminar sols sense agafar-se a res. Segons algú una mica tard, però la meva esquena no pensa el mateix, perquè jo no he hagut d'anar mai mig geperuda per haver-los obligat a caminar abans d'hora.

I a tot això hi afegiria llibertat en tot el que fan: si volen obrir alguna capsa, que s'hi barallin una estona; si volen posar una peça per un forat que no hi encaixa, deixar-los fer, ja ho veuran; i etcètera, etcètera. És molt estressant no parar de sentir veus que et diuen: baixa d'aquí, gira't, posa't d'esquena va, baixa un peu, molt bé, així, així; o posa la peça al forat, en aquest noooo, no hi cap, a l'altre, a l'altre, al de l'esquerra, ja t'ajudo... Brrrr, m'estresso només d'esciure-ho. Fixeu-vos-hi. Hi ha gent que no és capaç d'estar amb un nen en silenci. Tot són ordres i "mira, es fa així, ho veus?"

En fi, que molta observació i que quan intervinguem sigui per fer petons i abraçades i no per alliçonar-los en coses que són perfectament capaços de descobrir tot sols!

[picdeladona]

És molt estressant no parar de sentir veus que et diuen: baixa d'aquí, gira't, posa't d'esquena va, baixa un peu, molt bé, així, així; o posa la peça al forat, en aquest noooo, no hi cap, a l'altre, a l'altre, al de l'esquerra, ja t'ajudo... Brrrr, m'estresso només d'esciure-ho. Fixeu-vos-hi. Hi ha gent que no és capaç d'estar amb un nen en silenci. Tot són ordres i "mira, es fa així, ho veus?"

Jejj.. què bé Mara que hagis escrit aquests comentaris. Noies úlitmament pensava que era jo la rareta. El meu home i jo som de pensar que millor que el nostre bebé vagi descobrint moviments mica en mica en total llibertat. Sempre diem "deixeu-lo que està a la seva bola". Amb això ens referim que pensem que és bo que vagi descobrint quins moviments pot fer, que ell vagi descobrint per sí mateix les cosetes.., i dia a dia veiem que va progressant. Però hi ha gent que això no ho acaba d'entendre.
Amb el meu nebot, els seus pares i la meva sogra eren un no parar: "així, posa't així. No facis allò, no toquis allò..!".. buff cansino cansino..

[izascun79]

I a tot això hi afegiria llibertat en tot el que fan: si volen obrir alguna capsa, que s'hi barallin una estona; si volen posar una peça per un forat que no hi encaixa, deixar-los fer, ja ho veuran; i etcètera, etcètera. És molt estressant no parar de sentir veus que et diuen: baixa d'aquí, gira't, posa't d'esquena va, baixa un peu, molt bé, així, així; o posa la peça al forat, en aquest noooo, no hi cap, a l'altre, a l'altre, al de l'esquerra, ja t'ajudo... Brrrr, m'estresso només d'esciure-ho. Fixeu-vos-hi. Hi ha gent que no és capaç d'estar amb un nen en silenci. Tot són ordres i "mira, es fa així, ho veus?"

No puc estar més d'acord. Però aquí el problema és d'arrel. Jo sovint em sento jutjada perquè segons certes persones del meu entorn deixar al nen "a la seva bola", per a descubrir el món amb les seves pròpies mans i ulls, és com deixar-lo desatès. La supervisió adulta no implica haver de fer les coses per ells. Això molta gent no és capaç d'entendre-ho per més que els ho expliquis. Tot parteix de la base que el nen és un èsser invàlid que necesita que els adults els ensenyin a fer les coses: seure, caminar, fer un puzzle, parlar, pujar i baixar escales,... quan totes aquí crec que sabem que els que hem d'aprendre dels nostres fills som els adults: paciencia, observació, ganes d'aprendre, passió per les coses,...

[Rossinyola]

Molt d'acord noies, els meus sogres són així i ens posen dels nervis! Li agafen la ma per pintar, l'aixequen al parc i li diuen "per aquí no, es puja per aquí" i mil coses, sempre dirigint! Nosaltres els diem q la deixin fer tranquila, q els descobriments q fa un sol són més satisfactoris i més productius a nivell d'aprenentatge, q és com si t'expliquen sempre el final de les pelis vaja! I no només això, si et dediques a observar els nens en joc lliure te n'adones q sovint se'ls acut opcions q a tu com a adult ni tan sols hi has hi has pensat

[Mara17]

Exactament això. O simplement no els donen ni temps d'acabar una acció que ja els renyen sense entendre què estan fent. M'explico. A certa edat quan volen seure en un pedris, per exemple, el primer gest és com si s'enfilessin, doncs ja salta tothom 'no t'enfilis' quan el que vol fer el nen és seure... Jo sempre els aturo i els dic que esperin i mirin, però, tot i que ho veuen, a la següent hi tornen. Santa paciència...

[izascun79]

Hola mamis!

Torno a escriure per aquí més que res per ajudar a pujar el post, que no quedi oblidat. M'encanta aquest tema i, sobretot, el to dels últims missatges. És meravellós poder compartir formes de fer amb mares que fan i pensen com una mateixa.

Només actualitzo el que veig en el meu fill petit. Quan vaig escriure tenia justos 6 mesos i us deia que ja feia la volta cap els dos costats i es bellugava en format serp. L'evolució en els següents mesos va ser simplement espectacular. Als 7 mesos i mig va començar a seure's i a gatejar com a tal, amb uns dies de diferència. Amb el pas de les setmanes es va posar de genolls agafat als mobles i amb 8 mesos ja es va posar dret agafat als mobles. Igual q son germà mai ha acceptat les mans que li oferien gent del meu entorn, sempre ha trobat més segur i estable un moble que una mà, i jo que me n'alegro. I la resta és història: desplaçament lateral, desplaçament frontal i començar a caminar, en l'ordre que es produeix de manera espontània i natural en tots els nens. No estic especialment contenta de la velocitat amb la que ha aconseguit tot això. Sóc feliç perquè ara veig el resultat de tot això:

Ara el que observo al parc (dimarts va fer els 13 mesos) és que hi ha nens que també caminen com ell però que estan a anys lluny pel que fa a seguretat. Segurament si els observes són igual d'àgils i els seus moviments són harmoniosos, segur que són igual de capaços de fer les coses però no s'allunyen un metre de les cames dels adults que els acompanyen perquè els han ensenyat que necessiten tenir l'adult al costat per a tot. El G se sent segur amb el que fa, ja puja i baixa el graonet que separa els bancs de la zona de sorra i corre per tot arreu sense mirar enrera. I a mi m'encanta. Com els deia l'altre dia a les mamis d'abril: donat que tots acaben caminant, pujant i baixant escales, pujant al tobogan,... precissament per això és molt més important com arriben a fer tot això que el propi fet. Jo no em cansaré d'explicar a tothom les bondats d'aquest "no-mètode". Considero que els beneficis d'aquesta forma de criança van més enllà de l'agilitat o la seguretat psicomotriu o postural que assoleixen. Es tracta que des de ben petits, abans que ni tan sols siguins conscients de la seva pròpia existència en aquest món, se senten persones vàlides, capaces de sortir-se'n. Jo al Pau l'observo ara i estic convençuda que aquesta forma de ser l'ha convertit en qui és ara, segur de sí mateix, sense pors, sense frustracions. Si té un problema acostuma a sortir-se'n, i quan ja ho ha intentat és quan demana ajuda per a que li ensenyis a fer-ho. El simple fet que davant d'un problema la seva primera paraula no sigui "Mama, no puc" per mi és producte de la nostra manera de fer, nosaltres mai li hem dit que no pugui o no sàpiga fer alguna cosa. Crec que deixar-los créixer així és un autèntic regal per a tota la vida.

I sí, potser serien igual que són ara si nosaltres com a pare haguéssim fet les coses diferents. Potser sí... o potser no. O serien com són però en menor mida... Mai ho sabré, però deixeu-me que ho dubti. Això no m'ho treu ningú.