plora fora de casa

[mandonguilla]

Hola a totes
Voldria fer-vos una consulta, per si algú s' ha trobat amb alguna cosa semblant.
La nostra nena té quasi tres mesos i mig, sempre ha fet moltíssima bondat i gairebé no plora per res, excepte quan ha necessitat alguan cosa. Fa uns dies ha començat a fer el ruc i a gemegar, sobretot a fora de casa.
Aquesta setmana, aprofitant que el meu marit no treballava, vam anar a casa dels meus pares a passar uns dies. No era la primera vegada que hi anàvem, ja hi havíem anat tres o quatre vegades abans i sense cap problema. Aquesta vegada va començar a fer el ruc. Es posava a gemegar tota l' estona i només volia estar en braços. Ni parlar de deixar-la sola una estoneta per dormir, ni estiradeta al bressol amb nosaltres al costat, perquè es posava a gemegar i acabava de plorant ben nerviosa.
Havíem d' estar-hi cinc dies i al tercer ens en vem tornar cap a casa perquè no era plan de que estés tota l' estona gemegant i plorant. Vem anar al metge i ens va dir que no tenia res, que potser notava que no era a casa, perquè ara ja comencen a notar-ho tot més.
Hem estat a casa tres dies i cap problema, potser ha estat una mica més intranquil-la i ha reclamat més atenció, però bé.
I avui teníem un dinar a casa d' uns amics i ens ha tornat a passar el mateix. Quan hem arribat tot bé, però al cap d' una estona ja ha començat a plorar i com que era l' hora del bibi hem pensat que era gana. Però no en volia i vinga a plorar com una desconsolada, fins que hem hagut de marxar, perquè ja portava mitja hora així i la cosa no semblava millorar. Al cotxe s' ha quedat adormideta, suposo que pel relaxament després de tanta estona de plorar i un cop a casa ha pres el bibi i a clapar com si res.
Algú s' ha trobat amb alguna cosa semblant? Teniu algun truc per superar-ho o simplement el que vol és temps i paciència? Perquè no ens podem pas quedar tot el dia a casa i no anar mai enlloc.
Gràcies per avançat

[xin76]

Hola!!

Què tal? Mira, primer de tot et diria que paciència... jo també m'hi he trobat i sé el que és. I precisament també va començar a fer-ho a aquesta edat que comences, pels volts dels tres mesos. Suposo que és quan s'adonen del seu entorn i són més conscients d'on estan. Jo recordo el segon trimestre de la Laia com un dels més "difícils" en aquest sentit. Només volia estar als braços del papa i la mama i els entorns que no eren el de casa li costaven molt d'acceptar. Mica en mica ho ha anat assimilant, tot i això encara és una nena que es mostra bastant insegura en segons quins llocs.
A mi em va anar bé portar les seves coses: la seva tumbona, les seves joguines i algun objecte seu (ninu, pipu...´)

això sí, molta paciència que tot arriba i a vegades també depèn una mica del caràcter de cada infant

[brinsijan]

Paciència , son fases que passen , us hi haureu d'adaptar .

[mandonguilla]

Gràcies xin76, brinsijan per les vostres respostes
Suposo que sí, que el que cal és deixar que passi el temps i que es vagi adaptant poc a poc i moooooooooooooooolta paciència.
De moment estarem uns dies per casa, on es troba molt a gust i es porta la mar de bé i aquestes festes de Nadal farem un altre intent, a veure com va la cosa, perquè és clar, els avis i familiars tenen ganes de veure-la, com és ben normal.
Fins aviat